La deliciosa fotografia de l’artista israelià Amir Schiby en solidaritat amb els 4 nens palestins assassinats per l’exèrcit israelià. L’artista va difondre la foto a través de la ONG ‘Jewish Voice for Peace’
Darrerament em passa força: més que parlar sobre un conflicte en si mateix, tinc la sensació que cal parlar de les mirades sobre el conflicte. A vegades, veus mirades molt esbiaixades. Això és preocupant en si mateix però, sobretot, ho és perquè les mirades sobre un conflicte condicionen l’espai i les opcions de la seva resolució. Quan diem que no podem fer res per solucionar un conflicte ens equivoquem: la mirada que ens en creem i que inevitablement projectem, sumada a moltes altres mirades, té impacte en la seva possible resolució.
En molts conflictes, la majoria de gent no hi diu res, perquè no en sap res o perquè no li interessa gens. En el que ens ocupa, no diria que la gent n’estigui més informada, però en tot cas n’opina molt més. A vegades, potser amb més passió que bon diagnòstic.
També és cert que, sobre aquest conflicte, sol haver-hi una ‘militància prèvia’ que fa que els comentaris i anàlisis estiguin molt condicionats, no pas pels fets, sinó pels pressupòsits.
I, és clar, la llargada d’aquest conflicte i el nivell de brutalitats acumulades fan la resta.
Però si analitzar un conflicte des d’un posicionament previ no és aconsellable, tampoc ho és pretendre -com fan altres- que cal parlar-ne amb un equilibri o equidistància artificioses: hi ha qui, per no molestar ningú o per por a ser considerat prouns o proaltres, acaba fent una crítica al 50% a banda i banda. Això, al capdavall, acaba essent el mateix problema: no fer una bona anàlisi.
Fugir de l’apriorisme no vol dir repartir culpes al 50% ni no tenir posicionament previ. Vol dir analitzar els fets, determinar responsabilitats, apuntar sortides, amb la màxima honestedat possible.
Pensant en tot això i a partir d’allò vist, llegit i dialogat sobre el conflicte aquests dies, faig algunes reflexions, breus i òbvies sí, però que trobo a faltar en bona part del debat públic recent. ¿Tinc algun apriorisme? Sí, el de la meva adhesió a la cultura de pau i els drets humans. Entre altres coses, perquè l’opció per la cultura de la violència i el menyspreu pels drets humans ens ha portat al món galdós, també al Pròxim Orient, que tenim.
Portem dues setmanes de drama. Però el drama ve d’abans
Veig gent que sembla que parli dels gravíssims fets d’aquests dies com si, just fa 3 setmanes, tot fos normalitat i bon veïnatge entre Israel i Palestina. I, és clar, així els segrestos, els bombardejos i els coets prenen un gran protagonisme. Són importants, és clar. Però sinó ho posem en perspectiva, malament rai: sense saber d’on venim i com hem arribat fins aquí no entendrem realment el que està passant ara.
Enlloc hi ha normalitat, però a Palestina no hi ha normalitat de cap mena. La votació de les Nacions Unides que creava l’Estat d’Israel, el 1947, parlava també -sembla que alguns ho oblidin- de crear un estat palestí. Avui, però, aquest estat encara no existeix, una part important del territori que havia de ser palestí ha estat annexionat per Israel i el poc que en queda, es troba ocupat, trossejat per murs i foradat per assentaments. I, en el cas de la Franja de Gaza, sistemàticament assetjat.
A Palestina no podem parlar com si, mira, ens hem llevat avui i passa això. Fa anys que passen coses. I molt, molt gruixudes. I amb una brutal indiferència, en la pràctica, de la resta del món.
Els coets de Hamàs
Ho diré clar: no crec que el llançament de coets sobre territori israelià sigui a) correcte; b) positiu; c) necessari; d) sensat.
Encara més, entenent com entenc que una part de la solució al conflicte passa perquè el poble israelià doni l’esquena a tot un seguit de partits i líders polítics ultres, no veig gens intel·ligent atacar la població civil israeliana. És fàcil entendre que això només farà que irresponsables com Lieberman o Bennett tinguin encara més prèdica. Aquests dies, gent d’Israel compromesa activament amb la pau ens comentava, amb amargor, com de difícil els era davant els seus conciutadans -que senten la por dels coets- defendre la no intervenció militar.
Dit això, però, parlar dels ‘coets de Hamàs’ com si fos l’epicentre de la qüestió, com fa diversa gent, és totalment desenfocat: ¿podem obviar que tot això es produeix en un context d’opressió, ocupació i repressió sistemàtica? De fet, ¿Hamàs existira sense tots aquests anys d’ocupació del poble palestí? I sobretot, ¿som conscients de la sensació de desemparament total amb la que viu la població palestina per culpa, en bona part, de la complicitat de la comunitat internacional?
Per als que justifiquen l’atac d’Israel pels coets de Hamàs, una reflexió: els que creiem que el militarisme i la violència no aporten cap seguretat real ni ens defensen de res, podem criticar els coets de Hamàs. Però els que aplaudiu l’operació ‘Marge Protector’ perquè ‘Israel té dret a la defensa’, ¿com us ho feu per argumentar que el govern de la Franja de Gaza, al seu torn, no té dret a lluitar militarment contra l’ocupació? Si les armes són bones per a defendre drets, ¿ho són per a tots els drets o només per a uns?
I per als que justifiquen els coets: si us esgarrifeu i escandalitzeu, com toca i cal, per la brutalitat de l’atac israelià i les baixes generades sobre la població civil de Gaza, podeu menystenir uns coets que, en cas d’impactar, generarien baixes en la població civil israeliana? No, no es tracta d’equilibrar-ho o posar-ho al mateix sac, no. Jo entenc perfectament un palestí que, fart del que pateix, vegi els coets com una manera de protestar, venjar-se i clamar contra la seva situació. Però un europeu que es preocupi per les víctimes civils del conflicte, ¿no s’ha de preocupar també per les víctimes civils que podrien ocasionar els coets? I, és clar, una persona compromesa amb la recerca de sortides pacífiques al conflicte no pot aplaudir-los per més empatia que tingui amb el patiment de la població palestina.
‘Els palestins’ no són un tot igual
Més enllà del govern i l’exèrcit israelià, i dels proisraelians locals i globals, algunes de les frases més dures contra l’actitud de Hamàs les he llegit per part d’opinadors palestins i d’alguns dels mateixos representants de l’Autoritat Nacional Palestina.
Sí, tots els palestins desitgen un país lliure i estan en contra l’ocupació israeliana. Però, sobre l’anàlisi de la situació, les responsabilitats i les vies per a aconseguir-ho, hi ha molta i molta diversitat. No ho oblidem, ni opinem com si ‘els palestins’ fossin un tot absolut. Tinc la sensació que algunes de les persones que aquests dies expressen la seva solidaritat amb Palestina, no són prou conscients d’aquesta diversitat d’actors i postures. Simplificar, pot semblar una via ràpida de generar solidaritat però, en el fons, l’acaba impedint.
La petjada brutal de la violència
Quan escric aquestes ratlles, han mort ja 556 persones a Gaza, a més de centenars de ferits i milers de fugits de les seves cases. Pel seu cantó han mort 27 israelians. La majoria de les baixes israelianes són soldats. La majoria de les baixes palestines, civils. I no és una precisió menor: no és el mateix que mori un soldat o un milicià en operació bèl·lica que no que morin civils mentre són a casa seva.
Percebo una impressionant lleugeresa en molta gent quan parla de la violència d’aquests dies. M’agradaria que moltes de les persones que justifiquen el que està passant pensessin en l’immens dolor que tot això està suposant en milers de famílies. I que responguessin: ¿valen la pena la pèrdua de totes aquestes vides? És evident, com ha passat tantes vegades abans, que un dia d’aquests hi haurà un alto el foc, una treva i, esperem, algun dia una sortida negociada al conflicte. Aquestes més de 500 morts que haurem afegit al llarg historial de destrucció, ¿de què hauran servit? ¿quin sentit tenen?
El paper, galdós, d’Occident
El Likud, amb Netanyahu al capdvant, exerceix un lideratge lamentable però a Israel hi ha altres partits al Parlament i al Govern que són molt més durs encara que el Likud i que, de fet, troben massa tou Netanyahu. Precisament, aquests sectors han aplaudit l’atac israelià.
Ho apunto perquè és fort que, sense la retòrica de la ultradeta israeliana, bona part dels líders occidentals, començant per Obama, hagin avalant també l’operació ‘Marge Protector’.
Aquesta tolerància d’Occident amb Israel és una part important del problema. I és una de les raons per les quals el govern israelià sol actuar amb impunitat amb la que actua. A vegades sembla que Europa i els USA, en tant que van ajudar a crear l’Estat d’Israel, vinguin a dir: els vam crear i els donarem suport acrític sempre que calgui. Jo entenc que el que haurien de dir és exactament al revés: com que us vam ajudar a crear el nou estat i som aliats, si us equivoqueu, us ho direm. No entenc la solidaritat consistent en no dir que t’equivoques, quan t’equivoques.
Així, els que es considerin ‘proisraelians’ crec que farien bé de pensar que la millor manera d’ajudar Israel és criticar allò que fa malament, no precisament fer la vista grossa i minimitzar-ho.
El conflicte ens toca. Però ens haurien d’importar totes les morts de tots els conflictes
És un debat vell i antic, però diria que la conclusió no hauria de costar-nos tant.
Precisament perquè la degeneració del conflicte és cada cop més bèstia, perquè la situació és insostenible i precisament perquè els ‘nostres’ governs són tant condescendents amb el que fa el govern israelià, com a ciutadanes i ciutadans europeus ens toca el conflicte de prop. Tenim, ni que sigui indirectament, algun tipus de responsabilitat amb el que està passant i això ens ha d’activar la preocupació i la solidaritat.
Ara bé, això vol dir que la resta de conflictes ens han d’importar menys?
Certament, tothom és lliure de preocupar-se pel que vulgui i, és clar, millor que es preocupi d’alguna cosa que no pas de res. Però els drames del món ho són amb independència dels nostres interessos i de les nostres responsabilitats més directes sobre els mateixos. Les morts a Palestina, Afganistan, Síria, Sudan del Sud o República Centreafricana, entre d’altres, són una autèntica tragèdia, totes per igual. I el nivell de morts i destrucció en alguns d’aquests conflictes és molt superior al conflicte palestino-israelià.
En funció del grau d’implicació dels nostres governs amb alguns d’aquests conflictes, estem més moralment obligats a posicionar-nos-hi o no. Però, com a persones, totes les morts de tots els conflictes ens haurien de preocupar i interpel·lar en la mateixa mesura.
¿Això no s’arreglarà mai?
La llargada del conflicte, la creixent reducció del ‘bloc de pau’ a Israel, la gran desesperació i frustració de la societat palestina, el fet que la solució dels ‘dos estats’ cada cop sigui més inviable per la progressiva ocupació i colonització del territori palestí per part israeliana, la poca fermesa de la comunitat internacional, etc. pot fer pensar que això no té solució.
Sí, és molt difícil. Però ni en aquest ni en cap altre conflicte podem donar per fer que ens hem de resignar a la barbàrie. I hem d’afavorir tots aquells actors, iniciatives i perspectives que fomentin un pau justa i arrelada en els drets humans. I si, en tot aquests anys tant durs, encara hi ha gent a Israel i Palestina que aspira a una coexistència lliure i pacífica, nosaltres encara amb menys motiu podem plegar veles.
Malgrat tot 