Insults i boicots als verificadors

25 02 2014

La Comissió Internacional de Verificació (CIV) es va crear el 2011 per mirar de fer un seguiment formal i independent de les diverses fases de la finalització de l’activitat d’ETA (alto-el-foc, desarmament, etc.).

Està formada per 6 especialistes internacionals, cap d’ells basc, espanyol o francès. Fem-ne un breu perfil
. 1 especialista en gestió de conflictes, que ha participat en processos a Sri Lanka, Iraq i Irlanda del Nord
. 1 polític i activista antiapartheid que va compartir govern amb Nelson Mandela
. 1 assessora del secretari general de les Nacions Unides que va fer tasques de facilitació a Colòmbia i SudÀfrica i d’establiment de pau a Guatemala i El Salvador
. 1 polític que va participar en el procés negociador a Irlanda del Nord
. 1 militar que va participar en una missió de Nacions Unides a l’antiga Iugoslàvia
. 1 directora d’un grup que fomenta el diàleg polític per a resoldre conflictes violents

Tot i que la CIV desenvolupa un rol similar en altres processos, és ben obvi que es pot discrepar de la Comissió: del rol que juga en el context actual, de l’oportunitat de convocar-la, així com de la qualitat o encert de la seva feina.

Ara bé, una cosa és criticar i l’altra és faltar al sentit comú més elemental: citar-los a declarar a l’Audiència Nacional, pel fet d’haver-se reunit amb membres d’ETA, és un despropòsit majúscul. Si això passés a tot arreu, cap mediador o facilitador podria fer res!!

I el que sembla totalment fora de lloc és faltar al respecte als integrants de la Comissió. I, en aquest sentit, les declaracions de diversos membres del partit del Govern espanyol són d’una grolleria majúscula. Vegem-les:

. María Dolores de Cospedal, secretària general del PP els qualifica de ‘presuntos verificadores’

. Esteban González Pons, vicesecretari general del PP: “Los verificadores trabajan para ETA”

. Carlos Iturgaiz, eurodiputat del PP: “los verificadores deberían ser detenidos y expulsados de España y se les debería prohibir volver a entrar en el país

Després d’aquests tràngols, la CIV ha manifestat que si no poden fer bé la seva feina (i per això cal un mínim reconeixement per part del Govern i una certa col·laboració) ho deixaran. Potser m’equivoco, però diria que el fet que la CIV plegui no seria cap bona notícia per a l’objectiu d’aconseguir la fi definitiva de la violència al País Basc. Més aviat, seria una pèssima notícia.

Anuncis




De l’adéu teòric a l’inici de l’adéu físic de les armes

23 02 2014

(article aparegut al Diari ARA el 22 de febrer de 2014)

Ara fa exactament quatre anys, i després d’un extens debat intern, l’esquerra abertzale feia pública l’adopció del document Zutik Euskal Herria, en què expressava la seva voluntat d’avançar cap a la plena sobirania nacional per mitjans estrictament democràtics i polítics i renunciant a la violència. Va ser la primera pedra seriosa, i pública, d’un procés que s’ha anat construint de mica en mica però sempre en perspectiva d’anar superant etapa rere etapa.

Més enllà de les demandes de l’esquerra abertzale, els pronunciaments de la societat civil i de les diverses personalitats internacionals implicades -Declaració de Brussel·les, Declaració d’Aiete, etc.- reclamaven a tots els actors que fessin passos per avançar cap a la pau. I òbviament reclamaven a ETA una renúncia explícita a la violència i, en un segon terme, un procés de desarmament verificable. Per això entrava en joc la Comissió Internacional de Verificació (CIV), per gestionar el contacte amb ETA des d’un marc independent i internacional.

Finalment, i força més tard del que tothom hauria pogut imaginar, ahir es produïa un dels gestos més significatius d’aquests quatre anys: a través de la CIV, ETA informava que ha posat fora de circulació, sota supervisió dels verificadors, algunes de les seves armes, explosius i municions. Ens trobem davant d’un canvi d’escenari: després de moltes declaracions i comunicats, ETA passa de l’adéu teòric a l’inici de l’adéu físic de les armes.

Però, malgrat la lentitud, que alguns poden considerar decebedora, no es pot negar que el procés avança sòlid i cobrint les etapes previstes. I, a part de les profundes inèrcies que hi ha dins el món d’ETA a fer passos unilaterals -una de les victòries que Brian Currin, els moviments de la societat civil i l’esquerra abertzale han aconseguit esgarrapar d’ETA-, és cert que la lentitud també es deu a la inflexibilitat i falta de moviments absoluta del govern espanyol. Fins i tot una mesura estrictament humanitària, i perfectament legal, com la fi de la dispersió dels presos és presentada pel govern espanyol com a moneda de canvi de la fi d’ETA.

De manera sistemàtica valora negativament, o menysprea, tots els passos fets, i desqualifica bona part dels actors internacionals i civils implicats. I si bé podia ser comprensible que fa quatre anys es poguessin tenir dubtes sobre la sinceritat, sostenibilitat o solidesa del procés, atenent a les diverses vegades que ETA havia trencat unilateralment treves, avui no té cap sentit negar-se a admetre que ens trobem davant d’una aposta clara i seriosa per abandonar la violència. Un procés absolutament irreversible. Al capdavall, la crítica més important que es fa des del govern central -que tot plegat és una teatralització- no se sosté, ja que, suposant que sigui una teatralització, la qüestió és: si és efectiva, quin problema hi ha? Perquè, del que es tracta, és d’apuntalar i consolidar el procés de pau, garantint-ne un final ordenat i evitant qualsevol temptació o perill de ruptura.

Però, malgrat tot, el més complicat no és gestionar el procés de la fi de la violència sinó reconstruir la convivència i posar les bases d’una pau sòlida: un conflicte de tants anys, amb tantes víctimes i tants impactes, no s’oblidarà fàcilment. Segurament ja no hi haurà tants focus, però és quan serà la prova de foc decisiva: afrontar la reconciliació, la revisió de tot plegat i la construcció d’un futur nou.





Renúncia a la presidència del Consell Català de Foment de la Pau

11 02 2014
A la plenària del CCFP (en David Minoves, present a la reunió, va fer la foto)

A la plenària del CCFP (en David Minoves, present a la reunió, va fer la foto)

El passat dijous 6 de febrer vaig comunicar formalment en sessió plenària la meva decisió de renunciar al càrrec de president del Consell Català de Foment de la Pau (CCFP). No pensava fer-ho públic més enllà del CCFP: no crec que tingui cap rellevància especial, en comparació amb moltes altres coses realment més importants i urgents. Però com que diversa gent m’està preguntant sobre l’assumpte, i no hi ha res a amagar, ho explico en aquest post.

Vaig assumir la presidència fa més de 4 anys de la mà d’Arcadi Oliveres. Durant el meu mandat, dos processos electorals i l’intent inicial del Govern de suprimir el CCFP via Llei Òmnibus, han afectat el ritme del Consell: en el primer cas, alentint-ne el funcionament a causa del retard en el nomenament de càrrecs importants del CCFP i, en el segon, posant en risc la seva mateixa existència.

Però més enllà d’aquestes dificultats, el cert és que no he pogut, sabut o volgut dedicar el temps necessari que la presidència reclama. La direcció de la Fundació per la Pau és una tasca preciosa però molt absorbent i, a més a més, la meva especial implicació en una campanya cabdal com la del Tractat sobre Comerç d’Armes aquests darrers 4 anys, han fet que no hi dediqués el temps que hagués calgut. I és que, a diferència dels anys inicials on el Consell es beneficiava del fort impuls donat a les polítiques de pau, ara mateix sense una mínima dedicació de la presidència, el ritme del CCFP decau.

Altres vegades ja havia pensat en renunciar però patia per si, en el context en el que ens trobàvem, una dimissió podia suposar una crisi gairebé definitiva del CCFP. Ara, som en un moment de major solidesa i el relleu es pot fer amb totals garanties de continuïtat de l’organisme.

Estic fermament convençut de l’interès i la utilitat del CCFP: les polítiques públiques de pau a Catalunya són un producte recent (la dècada del 2000, amb la Llei de Foment de Pau, l’Oficina, l’ACCD i l’ICIP) i representen un avenç important en comparació amb altres països del nostre entorn. És bo que hi hagi un marc transversal on els diversos actors que incideixen en la promoció de la pau es trobin, dialoguin i avaluïn tot allò que es fa i com millorar-ho.

Només em resta donar les gràcies a totes i tots per la confiança i aportacions i demanar mil disculpes per les pífies i els oblits.

Seguim, seguirem!