‘En un mundo mejor’

25 04 2011

Són moltes les coses que la fan atractiva.

Susanne Bier, amb tanta profunditat com agilitat, teixeix a ‘En un mundo mejor‘ una història farcida de debats i qüestions punyents: les complicacions i reptes que suposa educar, les relacions de parella, el conflicte, la temptació de la venjança, la confusió entre valentia i violència, l’angoixa de viure al Nord i la injustícia de sobreviure al Sud, la lògica i els límits de l’acció humanitària, etc.

I tot, amb un magnífica intrepretació i un embolcall visual i musical més que correctes.

Una gran pel·lícula. I que es pot recomanar sense problemes perquè pot agradar a molts i diferents tipus de públic.

Anuncis




Escombrar cap a casa, un esport massiu

13 04 2011

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…





Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

6 04 2011

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!





Líbia, i més enllà de Líbia

4 04 2011

(en castellano: 2011 – 04 – 03 – Libia y más allá de Libia – Cat Cristiana)

(article publicat al Catalunya Cristiana, diumenge 3 d’abril de 2011)

Una altra vegada, ens presenten una dolorosa disjuntiva: protegir els drets d’uns ciutadans amenaçats per un cràpula que els fa de cabdill (des de fa 42 anys!) amb un atac militar de diversos països occidentals, això sí, a diferència d’altres escenaris ben recents, amb un cert suport dels països àrabs i sota l’aval del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Em compto entre els més preocupats i afectats pel que els pugui passar als més de 5 milions de libis i líbies. Visc, a més a més, amb profunda il·lusió les revoltes que s’estan produint en els països àrabs pel que representen de lluita per la dignitat i pel que suposen d’esperança en una ciutadania activa que no es resigna i que diu prou als autoritarismes i les dictadures de tota mena. Que caigui el règim libi, i també els de Síria, Iemen o Bahrein, amb el mínim de vessament de sang possible, em sembla una magnífica consecució en la lluita per l’enfortiment de la llibertat, la dignitat i la justícia.

Però no em compto entre els entusiastes de la intervenció militar a Líbia.

Per diverses raons:

. perquè els atacs militars mai són quirúrgics i nets; són més aviat bruts, generen destrucció i augmenten la xifra de ferits i morts

. perquè l’atac, reforça i consolida una cultura de la violència que és en la base del problema que, se suposa, la intervenció vol arreglar: l’agressió de Gaddafi

Però, sobretot, perquè la resposta militar sempre suposa un fracàs: de l’art de la política i de la gestió diplomàtica. I és prou clar que fa cinc setmanes hagués estat possible una acció diplomàtica, política i econòmica que, ben planificada i executada, hagués pogut aturar la repressió del règim libi i, a la vegada, hagués pogut evitar els mals d’una intervenció militar.

Però, encara més, perquè la repressió de Gaddafi és i ha estat possible per les prioritats, coordenades i valors que regeixen les polítiques i estructures d’aquest món nostre. Proclamar la necessitat de dur a terme guerres humanitàries i no ser capaç de començar a emprendre els canvis realment necessaris en l’orde internacional polític (més governabilitat democràtica i menys imperialisme, els drets humans com a element central de tota política), jurídic (reforçament i expansió del Tribunal Penal Internacional enlloc d’oposar-s’hi i fer-ne boicot), econòmic (un nou marc de relacions comercials que afavoreixi la justícia i no l’augment dels desequilibris), de seguretat (control efectiu i rigorós del comerç d’armes, desarmament, foment de la seguretat humana) i de resolució dels conflictes (prevenció, mediació, foment de la cultura de pau i la noviolència) és o bé un signe d’elevada incompetència o de profunda mala fe.

Treballem, doncs, amb urgència per a evitar més sofriment a Líbia i treballem seriosament i amb tenacitat per evitar noves ‘Líbies’. Aquesta és la millor contribució ‘humanitària’ que podem fer.





El 10 d’Abril tenim una cita amb les urnes

3 04 2011

El proper diumenge 10 d’Abril es farà a Barcelona la Consulta sobre la Independència, després d’un any i mig fent-se  a diverses viles i ciutats del país.

Animo fermament a votar, per diverses raons:

1. Perquè votar està bé. És evident que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys o fer-ho de tant en tant en un referèndum o una consulta. Però, la democràcia, també és això.

2. Perquè el debat sobre el futur polític de Catalunya és ben viu i obert. Més enllà de les opcions de cadascú, és innegable que el debat sobre el model de país és al carrer. I, la Consulta, pot ser un instrument més per copsar el sentir de la gent sobre l’assumpte. Perquè, el dia 10, tothom pot dir el que pensa: els que estan a favor de la independència, poden votar sí; els que estan en contra, poden votar no; els que no ho acaben de tenir clar, poden votar en blanc; els que creuen que falten opcions en les paperetes de vot, poden expressar-ho en un text i posar-ho a l’urna. Serà un vot nul, però hauran expressat el que ells creuen, que és el importa.

3. Perquè és una consulta impulsada per la societat civil. Quan es parla tant de desinterès per la política és remarcable veure  com en tants llocs s’han organitzat xerrades, activitats, taules informatives, dies de votació i recomptes. Hi ha qui menysté tot això. En general, són persones que no han tingut cap activitat associativa i desconeixen la feinada que suposa organitzar, implicar i mobilitzar. I el moviment de les consultes no es pot entendre sense l’activa i seriosa implicació de milers i milers de ciutadans que han dedicat moltes hores del seu temps per a fer-ho possible.

4. Perquè m’importa el meu país, el seu futur polític i vull que la meva opinió -i la de totes i tots els altres ciutadans- sigui tinguda en compte.

L’únic que em sap greu és que jo voldria votar el proper diumenge… però no ho faré. No ho faré perquè ja ho vaig fer: quan Barcelona decideix i Òmnium Cultural van demanar-nos a diversa gent que el 10 de Febrer expresséssim el nostre suport a la Consulta, es va considerar que podia ser adequat que votéssim allí per animar el vot anticipat. I així ho vaig fer.

Però, totes i tots els que no ho heu fet encara, sapigueu que podeu votar de forma anticipada tota la setmana i, òbviament, podeu votar el proper diumenge 10 d’Abril en aquests col·legis electorals.

El país és de totes i tots: i les nostres opinions -totes- compten.