Persecució ideològica

Ja se sap, i en part és lògic, que el govern i els partits dissimulin davant els passos que està fent ETA (ja ho deia aquí). Però una cosa és dissimular, una altra és no aplaudir i una altra és torpedinar.

La decisió d’endurir la Llei electoral, amb l’objectiu de fer possible l’expulsió directa de regidors de l’esquerra abertzale oficial, és un exemple d’allò que en cap cas s’hauria de fer.

D’entrada, perquè l’escenari ja és un altre. La hipòtesi en què es fonamenta la reforma (llistes de l’esquerra abertzale oficial que no condemnin la violència) és, per sort, altament improbable. Quan el que tocarà més aviat fer és posar fi a la il·legalització de les candidatures hereves de Batasuna, sembla ben fora de lloc iniciar altres restriccions.

Però, no és només una qüestió d’oportunitat. És una qüestió de fons: demanar als regidors que, en 15 dies, es retractin del suport a la violència… em sona a procés inquisitorial i censura ideològica. A mi, que no només sóc contrari a tota violència sinó que em sento ben lluny dels que la usen, defensen, promouen i justifiquen, em provoca una certa angúnia veure la quantitat de ‘pacifistes’ artificials i impostats que poden sortir amb aquestes mesures…

I, si us plau, un xic de prudència: si aquesta persecució ideològica s’acabés extenent a tot tipus de violència (expulsant dels Ajuntaments tots els que no condemnin el terrorisme, la pena de mort, les guerres, etc. els genocidis) no sé pas quants regidors i regidores en efectiu ens podrien quedar…

Atajos (sobre Egunkaria)

(post publicat el 13/04/10 al bloc ‘Proceso de paz‘ promogut per Lokarri)

Tenía previsto enviar un post sobre otra cuestión pero me parece imposible no dedicarlo a la absolución por parte de la Audiencia Nacional de los cinco responsables de Egunkaria. Y no solo por la importancia de la noticia en si misma sino porque nos permite abordar una cuestión clave: la de los límites en la lucha contra el terrorismo o, más aún, la tensión entre libertad y seguridad.

Después del atentado del 11 S se impuso a nivel global un análisis que alertaba de la debilidad, en términos de defensa, que suponía para las sociedades un amplio abanico de derechos y libertades. Por ello, se concluía, había que redimensionarlos a la baja para fortalecer nuestra seguridad. Los medios de comunicación y la ciudadanía, atemorizada por todo lo que parecía venirse encima, accedieron sumisamente al nuevo planteamiento.

Esa nueva perspectiva, impulsada por Bush y sus jinetes ‘apocalípticos’, conectó fácilmente con muchos otros dirigentes necesitados de una buena coartada para meter en orden sus respectivos flecos de disidencia (sin ir más lejos, fue interesante constatar como Rusia y China, siempre proclives a desmarcarse del liderazgo norte-americano, bendijeron esta vez sin mayores problemas los nuevos rumbos).

Sin duda, uno de estos dirigentes fue Aznar. Después de intentar un proceso de paz, el fracaso de la tregua y el recrudecimiento de la violencia por parte de ETA, le impulsaron hacia una intransigencia total, no ya con el mundo de ETA sino con buena parte del mundo abertzale e, incluso, con todo aquel que simplemente disintiera o se apartara de la línea oficial de la lucha antiterrorista. Con gran irresponsabilidad un amplio sector político, jurídico y ‘mediático’ jalearon esa deriva en vez de contrastarla con una visión más sensata y racional.

En ese contexto, muchos fueron los desmanes. Imposible nombrarlos todos. Pero no puedo dejar de recordar la persecución que sufrió Julio Medem por un documental plural y reflexivo. O la absurda imputación a Sabino Ormazábal y otros miembros de la Fundación Joxemi Zumalabe. Así, el cierre de este caso o el de Egunkaria suponen una cierta enmienda a esa deriva loca.

También es verdad, y aquellos que somos críticos con la estrategia de la ilegalización de partidos no podemos obviarlo, que la izquierda abertzale oficial parece querer darle la razón al modelo ilegalizador: incapaz de autodeterminarse de la tutela armada, sólo parece mover ficha cuándo su proceso de invisibilización política e institucional le ha debilitado profundamente.

En fin, viendo la facilidad con que algunas barbaridades se han podido cometer y la poca crítica que han generado, hay que repetir hasta la saciedad una obviedad: no hay atajos, nunca la ampliación de los espacios de derechos y libertad debilita la democracia, y nunca, ni en el País Vasco ni en ningún otro lugar, la disminución de esos espacios va a acercarnos más a la paz.

Orlando

Ha mort l’Orlando Zapata.

I és una molt mala notícia. En general, ho és que una persona perdi la vida contra la seva voluntat. Però ho és més encara quan una persona, ens agradi més o menys, ens caigui més bé o menys, ens hi sentim propers o no, es veu esclafada pel mur de la repressió de qualsevol estat o poder.

Que hi ha moltes vulneracions dels drets humans a molts llocs? I tant! Que algunes d’aquestes situacions no generen tants titulars ni tantes reaccions polítiques? Evident!! Que hi ha molta hipocresia entre alguns dels que ara s’escandalitzen pel que ha passat a Cuba? Innegable!!!

Però, precisament per això, aquelles persones que ens sentim sincerament vinculades a una perspectiva de justícia, de drets humans, de dignitat personal i humana, precisament aquestes, que també critiquem les altres situacions d’injustícia i d’arbitrarietat (les que no són tant visibles i tant criticades) no podem deixar de criticar aquestes. Perquè, se suposa, nosaltres no som hipòcrites ni selectius oi amb les vulneracions dels drets humans?

Doncs això, sinó ho som, i jo procuro no ser-ho, cal dir ben alt que ens sap greu la mort de l’Orlando i que no podem ser comprensius amb el govern que ho ha permès i ha restat impassible al seu terrible desenllaç.