20D: unes eleccions de canvis profunds

21 12 2015

Com es preveia, hem viscut unes eleccions apassionants i que ofereixen moltes reflexions a tenir en compte:

. Han estat unes eleccions de canvi: han recollit, i visualitzen, diverses transformacions: de sistema polític, del model tradicional de partits, d’espais ideològics, del debat territorial, etc.

. El sistema de partits polítics a l’Estat espanyol ha canviat. I molt. No sabem si per sempre però, en tot cas, ara per ara no té gaire a veure amb el que era. El pas de 2 forces que estaven acostumades a guanyar l’una o l’altra a un model on hi ha 4 grans actors, és un autèntic sotrac. Fixem-nos-hi: PP i PSOE tenien el 73,39% dels vots fa 4 anys. Ara, només el 50,73%. El cansament, i l’ofec, amb l’oferta i lògica bipartidista, és clar.

. Una nova Llei Electoral? Ja fa anys que es veu que el mètode d’assignació d’escons per províncies provoca enormes distorsions. IU, tot i rebre 1.000.000 de vots, obté dos diputats. Cs en té 40 amb 3.500.000. Urgeix plantejar un sistema més proporcional. I això que PP i PSOE no tenien massa interès a abordar, ara, davant la força de Podemos i Cs, potser ho hauran de fer.

. Gir a l’esquerra: l’espai ideològic que va del centre cap a la dreta ha perdut molt respecte a les eleccions generals del 2011. Llavors va obtenir més del 60% de vot i 215 diputats de 350. Ara, es veu reduït a poc més del 50% i 178 diputats. En canvi, l’espai que va del centre cap a l’esquerra ha incrementat 10 punts el percentatge de vot (del 39 al 49) i ha guanyat 37 diputats més (de 135 a 172).

. Pel que fa al debat territorial, l’eix de la plurinacionalitat surt reforçat: allò que genera urticària al PP i Cs i incomoditat al PSOE, el reconeixement que Espanya és un estat plurinacional, ha guanyat presència. Les forces que defensen un estat plurinacional i el dret a decidir han passat de 48 a 97 diputats, recollint un 27% del vot total emès al Congrés. I això té una derivada interessant: no sembla que a Podemos li hagi afectat negativament l’assumpció del dret a decidir sinó més aviat el contrari.

. I una de  molt important: el fet que Podemos guanyi a Catalunya i el País Basc, hauria de fer pensar molt al PP, el PSOE, Cs i, en general, a la cultura política espanyola: només una força electoral estatal que escolti, entengui i respecti la diversitat nacional i, per tant, el dret a decidir, té futur a Catalunya i el País Basc.

. La governabilitat a l’Estat es complica. Però es complica perquè venim d’una època en que els partits no estaven massa acostumats al diàleg i la negociació, almenys pel que fa a la investidura. Ara ja només per començar a córrer, caldrà que s’entenguin i pactin.

. Una paradoxa curiosa: si algú creia que Cs i Podemos servirien per evitar que el PP i PSOE haguessin de pactar amb partits catalans o bascos, s’equivocava. Una bona lliçó: l’acció política no pot ignorar la realitat.

El sotrac a Catalunya

Acostumats a que a Catalunya passen moltes coses, no hauríem d’oblidar que el canvi a Catalunya ha estat monumental. El panorama habitual en unes Eleccions Generals era un PSC fort, seguit de CiU, PP i després, ICV i ERC. Veure com guanya l’espai d’ICV-EUiA (amb Podem i el fenomen Barcelona en Comú) i ERC queda segon, quedant CDC tercera, PSC quart i PP sisè és una fotografia que no crec que mai haguéssim pensat que veuríem.

I aquest canvi del mapa d’actors, revela canvis importants en els espais ideològics: Catalunya ha girat cap a l’esquerra clarament (29 diputats ara per 20 el 2011, mentre que el centredreta passa de 27 a 18 perdent 9 diputats) i la reivindicació del dret a decidir és majoritària (29 diputats sobre 18, mentre que el 2011 no ho era: 22 versus 25).

I una conclusió que fa més d’un any que es veu (consulta 9N, eleccions al Parlament) tot i que alguns líders, estrategues i analistes s’entesten a negar-ho: el procés sobiranista a Catalunya només pot avançar amb la suma del bloc independentista i del bloc pel dret a decidir. La decisió de passar de la reivindicació del referèndum al ‘tirar pel dret independentista’ no ha funcionat. No és un debat polític, legalista o moral. És un tema previ: falta suport social. Tornar al dret a decidir no és cap renúncia: és acceptar la realitat.

D’altra banda, és innegable que les dimensions de la nova política i del progressisme guanyen espai al si del sobiranisme. I això hauria de reflectir-se en la direcció estratègica del procés i en l’actual atzucac polític que vivim a Catalunya.

 

 

 





D’esquerres que són murs. I d’esquerres que els volen saltar

14 11 2014
Foto: Jaume Pagès

Foto: Jaume Pagès

 

Sí, fa una mica de temps 😉 Era el diumenge 12 de novembre de 1989.

Objectors de consciència, insubmisos, pacifistes i altra gent de mal viure havíem confluït en una cadena humana contra el servei militar.

Per moltes raons, tinc especial estima per aquesta foto: és simpàtica (l’autor, en té la culpa: jo no vaig ser conscient en cap moment que la feia), em recorda que havíem quedat amb una colla de bons amics (en Joan, la Cristina, etc.), era un dia important per als companys i companyes de lluita per l’objecció de consciència (en Pepo, de fet, és darrere meu) però, sobretot, la recordo molt especialment per una feliç coincidència. I és que va ser l’endemà que veiéssim per televisió unes imatges impactants: la revolta ciutadana contra l’ignominiós Mur de Berlín.

La coincidència va fer que manifestar-se aquell dia tingués una doble dimensió, i així ho vam viure molts: denunciar un militarisme caduc i caspós, representat per la mili, i celebrar la fi d’un símbol de l’opressió i la manca de llibertat més elementals, el Mur.

És veritat que hi havia una certa esquerra que mai va denunciar el Mur. I fins i tot, alguns sectors, el van defensar activament. Per mi era un actitud incomprensible: un estat que espia els seus ciutadans, que els reprimeix quan es queixen o discrepen, que posa un mur per impedir que marxin i que els dispara quan intenten fugir, és un estat profundament repugnant i indigne.

A nivell teòric i conceptual ho tenia clar. Però, a més, el meu pare era un actiu esperantista. I com que en molts països de l’Est l’esperanto era una de les poques vies tolerades pels règims per a poder marxar a l’estranger o assistir a congressos internacionals, per casa havien passat diversos esperantistes dels països de l’antic bloc soviètic. La majoria d’ells eren persones cultes, brillants, respectuoses i entranyables. Però totes patien molt: tenien molta cura de no fer res –o que no passés res, fins i tot involuntari: perdre el passaport, per exemple- que pogués ser interpretat per l’aparell policial com una desafecció al règim. I percebre aquesta por, terriblement injusta, en la cara i el gest de bellíssimes persones, costa d’oblidar.

L’esquerra és lluita per la justícia. I esclafar els espais de llibertat i pensament propi de les persones és una profunda injustícia. I callar davant de certes atrocitats perquè ho fan els ‘teus’ o perquè no vols donar arguments a l’adversari, no és cap acte de maduresa. És, senzillament, un acte d’encobriment de la barbàrie.

Celebro que, aquestes dies, persones diverses –de l’esquerra, dels moviments socials alternatius, de la lluita per la pau i els drets humans- haguem confluït en un manifest que, tot i no compartir-lo al 100%, desenvolupa una idea essencial: la vida de les persones està per sobre dels interessos de blocs o d’anàlisis geoestratègiques parcials.





Vuit idees sobre el terratrèmol de les Eleccions Europees

26 05 2014

1. Prudència: és el primer que cal dir. Els resultats presenten dades espectaculars. Però cal mirar-les amb calma. Els nivells de participació han estat en alguns països grans d’Europa molt baixos (36%, 40, 43%, 47%…). Mirem, doncs, aquests resultats com a indicadors i tendències però no els prenem com a foto definitiva. Les coses estan canviant, sí, però en unes eleccions generals a França, Gran Bretanya, Espanya, etc. (on la participació pot registrar fins a 30 punts més que ahir) part de les coses podrien tornar a ser, no totalment, però sí una mica més com eren abans.

Feta aquesta crida a la prudència, les dades són realment impressionants, per a bé i per a mal:

2. El somni d’Europa esdevé malson: des d’una vessant crítica, sempre hem considerat que tot el procés de construcció europea tenia dos elements preocupants: una baixa legitimitat democràtica i un cert segrest per part de les elits i sectors econòmics poderosos. Però, innegablement, Europa -respecte als Estats nació- sempre havia representat un ideal de major ambició civilitzatòria: més a prop dels drets humans i la pau que no pas de la mirada curta de la ‘raó d’estat’, per exemple.

Recordem el poeta: ‘Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’… Doncs bé, alguns dels resultats d’ahir trenquen brutalment aquesta idealització.

3. Una extrema dreta i un populisme xenòfob en ascens

Les xifres de vot cap a les forces d’extrema dreta, populistes xenòfobes o antieuropeistes estatalistes provoquen vertigen: guanyen a França, a Gran Bretanya i incrementen representació o n’obtenen per primera vegada en molts països. Sembla clar que part del malestar per la gestió nefasta d’aquesta crisi, per una Europa allunyada de la ciutadania, per aquestes famílies polítiques tradicionals que no acaben de fer missatges ideològics diferenciats, està anant a parar al simplisme de tancar-se i culpar la immigració de tots els mals.

4. Les persones, som responsables

Podem ser molt crítics amb el sistema econòmic, les lògiques que provoquen i porten la gent a la insolidaritat, la falta d’expectatives dels partits oficials que generen fugides a altres bandes amb discursos més simples… però, malgrat tot, si l’extrema dreta guanya a França o Gran Bretanya és, senzillament, perquè la gent així ho vol. Si, malgrat tot, el PP guanya a Espanya, és perquè la gent vol. Si, dels 5 candidats a presidir la Comissió Europea, el més gris i conservador, en Juncker, és el que té més punts per a endur-se el càrrec és perquè a Europa la gent que ha votat ho ha volgut així. I és que, finalment, en el món democràtic, si les coses són lletges o es fan malament és perquè a bona part de la gent ja li sembla bé que sigui així.

Espanta, per la poca responsabilitat de tanta gent. Però també ens indica que, en bona part, que les coses siguin així o puguin ser d’una altra manera, depèn de la gent.

5. Espanya: l’ocàs del bipartidisme

El PP ha guanyat i el PSOE manté la segona posició. A partir d’aquí tot són notícies desastroses per a ells. Cada cop pinten menys i la tendència sembla no tenir aturador. El fet que, plegats, no superin el 50% dels vots… és molt revelador del canvi de fons en el sistema de partits polítics que s’està produint. Un indicador contundent del cansament, la desconnexió i l’afartament de molta gent per com va tot.

6. La fi de la mirada contemplativa a l’esquerra

Arreu d’Europa la socialdemocràcia fa fallida, recula o, senzillament, aguanta. Tot i que hi ha factors interns i causes específiques, també presenta problemes i dimensions comunes. La principal: la socialdemocràcia no és percebuda com una alternativa a la situació actual, sinó com a part responsable.

Evidentment, no és fàcil construir coses noves: però el que no té sentit és que la socialdemocràcia sigui la primera a venir a dir que ‘no hi ha alternativa‘. Mirem el cas del PSOE: que, encara avui, defensi la monarquia sense cap angúnia; que, fins fa 4 dies, estigués més pendent d’indultar banquers que de defendre drets socials; que fos inductor, i no pas corrector, de la bombolla immobiliària, etc. i que tot això ho justifiqui per l’estabilitat, és transmetre un missatge duríssim: el món és el que és i nosaltres no hi podem fer gaire cosa més que aguantar-lo. Canviar-lo, seria un perill! No és, precisament, un missatge gaire esperançador per a una força d’esquerres.

Als països més castigats per la crisi, l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia ha fet, en general, bons resultats, amb el cas de Grècia al davant. A l’Estat, però, la irrupció de Podemos, provoca també una evident inquietud a IU, i passa al davant de projectes nous i frescos com Equo. És probable que a Catalunya ocupi part de l’espai que ha deixat orfe, en aquestes eleccions, la CUP. Però, en general, també suposa un toc d’atenció a l’esquerra de l’esquerra. El malestar és molt repartit. I, compte: això no vol dir que el triomf de Podemos es degui a factors tots ells de renovació política i d’exigència de fons: sembla clar que el factor mediàtic ha tingut un pes important. I, això, no és precisament un factor gaire ‘nou’.

7. La sacsejada a Catalunya

Fins fa uns anys, es podien pensar moltes coses en clau catalana. Fer moltes combinacions de Govern i projeccions d’aliances però, sempre sempre, passaven per CiU o el PSC. Els 2 partits grans que, més enllà d’òbvies diferències ideològiques, també representaven els partits d’ordre.

Doncs bé, el terratrèmol que ve produint-se a Catalunya en els darrers anys (pel tema nacional però no només) cada cop és de més nivell. Que un dels partits ‘petits’ hagi guanyat unes eleccions, que CiU quedi segona i el PSC tercer, que ICV, un altre ‘petit, superi al PSC en diverses ciutats, etc. són coses que ningú hagués pogut imaginar fa 10 anys. Perquè ho entenguem de cop: la suma d’ERC, ICV-EUiA i Podemos és superior (38,63%) a la de CiU i PSC (36,14%). Impressionant.

8. L’onada sobiranista: no és tan gran, però és onada

El dret a decidir queda reforçat: les forces favorables al dret a decidir (ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos) sumen un 60,49%. Fa 5 anys, aquest sector només arribava al 37,72%. El canvi és brutal.

Cal no oblidar, però, que hi ha molta gent que no ‘trempa’ amb el procés. El PSC més allunyat del dret a decidir, el PP més dur i els opositors explícits Cs’ i UPyD han arreplegat -sumats- un 31,65% dels vots en unes eleccions amb poca participació. Gens menyspreable. I alguns dels nostres ‘hiperventilats’ haurien de tenir-ho present.

En qualsevol cas, és innegable que el catalanisme polític, a dreta, centre i esquerra, s’ha passat en massa al camp del sobiranisme. I, això, és clar, és un terratrèmol de proporcions gegantines. Els analistes que encara van dient que tot això és una dèria del Mas o un procés gripal puntual, farien bé de callar. I, enlloc de receptar més Constitució, haurien de començar a acceptar la realitat: a Catalunya, hi ha una majoria de persones que volen, pensen i desitgen un camí nou propi i independent d’Espanya.





Vida més enllà de la Norma i el Cobi

8 08 2013

(Article publicat al Diari ARA, el 7 d’agost de 2013)

Va haver-hi un temps en què es creia que el progressisme acabaria per arraconar el nacionalisme. Jordi Amat a La Vanguardia ( Matar a Cobi ) constatava que al final havia estat al revés i es lamentava que l’hegemonia sobiranista hagués arraconat excessivament el relat progressista. Vicenç Villatoro a l’ARA ( De què va morir el Cobi? ) aportava pistes sobre el com i el perquè d’aquesta victòria. Dos articles interessants. Però, diria, massa deutors de l’esquema d’enfrontament històric entre esquerra (el Cobi, com en diuen) i nacionalisme (per continuar la metàfora, la Norma). Eduard Vallory, amb encert, matisava que la crítica progressista al nacionalisme dels 80 va ajudar a la modernització del catalanisme. Reconeixia, per tant, creuaments i influències.

Certament, als anys 80 i 90 va existir un gran polarització. Fins a esdevenir dicotomia: o eres progre o eres de la ceba. En el seu relat, el nacionalisme dominant donava per fet que per entendre i interpretar la societat catalana calia acudir a l’eix nacional. Així, CiU era el partit nacionalista -obviant que també era de centredreta- i el PSC el sucursalista -menystenint el seu component progressista-. Al seu torn l’esquerra oficial veia el nacionalisme com una estratègia per dissimular el veritable eix: l’ideològic. Així entenia la victòria de CiU com un signe de l’hegemonia conservadora del país -ignorant l’impacte de la qüestió nacional en el vot- i es considerava l’única esquerra possible -menyspreant una opció d’esquerra nacionalista-. Tot i la discrepància, doncs, els de la Norma i el Cobi compartien una visió: que la realitat catalana només es podia interpretar amb un eix. En cap cas n’hi cabien dos!

Però si volem entendre què ha passat, no podem ignorar altres processos i dinàmiques que van sorgir al marge d’aquesta dicotomia per, al meu entendre, acabar-la superant.

La irrupció de l’independentisme els 80 (MDT) i els 90 (amb la nova ERC) va ser analitzada massa barroerament: o com una espurna juvenil puntual o com la radicalització del nacionalisme convergent. Però l’independentisme, a més de ser protagonitzat per gent jove amb paràmetres nous, tenia arrels pròpies (des de les més antigues -l’esquerra radical antifranquista, com el PSAN- a les més recents llavors -el nacionalisme popular amb tocs alternatius de la Crida) i portava gèrmens de transformació, recuperant el discurs del vincle entre alliberament nacional i social i posant en crisi els tics més essencialistes i conservadors del nacionalisme tradicional.

A cavall dels 80 i els 90 també hi ha canvis a l’esquerra: neix IC, un projecte polític inicialment percebut com l’intent del PSUC d’aturar el seu descens polític i electoral. Però, amb el temps, ICV (amb l’aportació inicial de l’ENE i després d’EUiA) va impulsar una renovació de l’esquerra, amb una visió ecologista i alternativa, i assumint amb fermesa, com s’ha vist, la defensa del dret a decidir.

Més recentment, discursos i pràctiques més alternatives han entrat en escena, han trobat encaix en l’eclosió de les noves indignacions i han acabat per situar un nou eix, avui essencial en el debat públic: el de la radicalitat democràtica. I en aquest àmbit, sense necessitat d’assumir un discurs nacionalista, es defensa com a obvi el dret a decidir i es parla d’independència sense angúnies. El fenomen de la CUP no deixa de ser el punt de confluència d’una part del fil històric de l’esquerra independentista amb una part de la recent onada contestatària. I nous actors com el Procés Constituent, a més d’impugnar l’ordre vigent, assumeixen el sobiranisme.

Cal tenir present que les darreres enquestes situen la suma d’ERC, ICV-EUiA i la CUP a prop de la majoria de govern. Sí, ja sé que són realitats no sumables: no faig política-ficció. Només apunto que si parlem d’hegemonies ideològiques no ho podem ignorar: la gent que veu compatibles (i no pas contradictoris) l’eix social i el nacional no són quatre com podia semblar als 80. Ara potser són la majoria. De fet, entre els votants de CiU i PSC també n’hi ha que se situen en posicions de centreesquerra i sobiranistes.

El balanç del que ha passat entre nacionalisme i progressisme, per tant, no pot obviar les noves realitats, el relleu generacional i la renovació dels discursos ideològics. Per tant, ¿l’eclosió del sobiranisme es deu a la victòria de la Norma sobre el Cobi? Jo diria que, en part, es deu a haver superat definitivament la idea que, en aquest país, o cal ser Cobi o cal ser Norma.





Qui era l’ingenu?

19 06 2012

Veus la cara de Rajoy. Veus els nervis del govern. Veus el vertigen del PP.

Durant anys ens havien convençut que perquè l’economia anés bé calia un govern amic i unes polítiques properes. Que, agradés o no, al sistema econòmic no li podies posar pals a les rodes: calia donar-li allò que necessitava i així, a canvi, ell et donaria bons resultats. Si, per contra, ens entossudíem a voler governar el sistema econòmic per paràmetres polítics que li eren aliens, fracassaríem.

Vaja, en el fons, es venia a dir que la socialdemòcracia –la part del sistema polític crític amb el model econòmic que tenia opcions reals de governar- tenia dues possibilitats:

1. intentar ser coherent i, llavors, enfonsar l’economia

2. prescindir dels seus valors, fer el que tocava i, així, les coses anirien bé

Per la clatellada de la crisi i per l’efecte induït d’aquesta premissa, molts dels governs situats al centre-esquerra han anat caient els darrers anys.

Ens conta la gent informada que sembla ser que en Rajoy i el PP estaven convençuts que amb la seva arribada tot es posaria en ordre. Que les coses començarien a rutllar. Però… ha arribat el PP, ha començat a governar en Rajoy i els mercats, els inversors, les agències de qualificació, els seu aliats ideològics a Alemanya i Europa, vaja, tot ‘el seu món’, els estan donant una bufetada rere l’altra.

Fa anys, algunes i alguns afirmaven que havíem construït un sistema econòmic pervers. Perquè, més enllà del fet evident que no era just, començava a escapar-se a la lògica de poder-lo dominar i que, ben al contrari, tendia a ser el model econòmic el que marcava la pauta, el camí i el ritme al sistema polític. En general, aquestes veus eren sistemàticament titllades d’ingènues, de paranoiques, de no entendre res d’economia, etc.

I, ara, veus a Mariano Rajoy –fent totes les reformes que li exigeixen pel bé de l’economia- patint cada dia per la davallada ‘incomprensible’ i sense fi de la prima de risc… i penses, qui era l’ingenu? Qui no entenia res d’economia? Vejam, si al final, i en pròpia carn, la dreta ideològica i política començarà a entendre que han ajudat a crear un monstre que no és que sigui un perill per a una proposta econòmica d’esquerres, sinó que és un perill per a la lògica democràtica.