L’ombra de la pau, sàvies paraules de l’Alfons

30 01 2015

9788416139279.small (2)Avui fa tot just un any, l’Alfons ens va deixar. Ho recordo perfectament: em trobava al País Basc, envoltat de gent magnífica i tenaç lluitadora per la pau. Però rebre la notícia, tot i esperada, va ser un cop molt dur.

Durant aquest any, som moltes les persones que hem pensat en l’Alfons: hem trobat a faltar el seu escalf, la seva rialla, la conversa amigable, la seva lucidesa, les seves paraules, els seus gestos… Personalment també he tingut una bonica i inconscient reacció, compartida sovint amb en Francesc Gusi: lligar alguns esdeveniments socials i polítics amb articles, posts i reflexions que havia fet l’Alfons. Perquè una de les grans aportacions socials que va fer l’Alfons, va ser pensar, reflexionar i analitzar i exposar-ho amb paraules, papers o webs.

I avui voldria recuperar-ne algunes. I animar-vos a llegir el llibre “L’ombra de la pau” que recull bona part de les seves paraules escrites.

L’opinió pública, la ciutadania activa i mobilitzada, com a motor de canvi:

Sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític

Bellament lúcid. Terriblement inspirador en les seves paraules:

El temps flueix amb aparença indiferent arrossegant premonicions avorrides. Però avui no és igual que ahir perquè avui està més a prop de demà.

Amant del diàleg, del dubte, de convèncer i deixar-se convèncer, lluny del fanatisme i la tonteria:

El debat honest ens porta a sospitar, o descobrir, debilitats en els nostres raonaments alhora que, simultàniament i paradoxal, els matisa, els contrasta i els dóna solidesa. És el gran i honorable exercici que ens proposa la raó”

Pedagògic. Capaç de sintetizar en una frase grans reflexions de fons:

“No és el temor que inspirem el que genera seguretat sinó la confiança que ens guanyem”

Mentre se’ns vol fer creure que es governa per possibilitats, en realitat es governa per opcions

Un home formal, però que posava el dit a la nafra quan calia:

Els paradisos fiscals no són un xiringuito on quatre xoriços hi tenen uns tresors mal guanyats sinó peces importants, i potser capitals, d’un sistema financer brut i embogit que vol fer del diner l’única clau de la política, de la història i de la vida humana. Fins quan?

Punyent, en assenyalar les nostres misèries:

La base del sistema no és de roca, ni tan sols de sorra; la base del sistema és un relliscós femer d’ambicions cobdicioses

Un artista en generar i projectar esperança i compromís:

L’esperança activa, no pas l’espera resignada, genera i anima una paciència creadora d’harmonia, d’humanitat i també de sentit final, mitjançant un sorprenent cercle virtuós

Hem adquirit una nova responsabilitat cívica i moral, perquè: si es pot fer, quina excusa podrem donar per a no fer-ho?

Anuncis




Kapuscinski a Tunísia

17 01 2011

Tunísia: dies moguts, intensos, vibrants. I no deixo de pensar en el magnífic llibre de Ryszard Kaspuscinki, ‘El Sha, o la desmesura del poder’. Molt recomanable per a endinsar-se en la història iraniana el llibre conté, a més, una lúcida anàlisi sobre revoltes i canvis de règim.

Com és que Tunísia, un país amb un govern autoritari de llarga trajectòria i que ho tenia tot controlat, de cop i volta s’ensorra i el seu dirigent ha de marxar corrents? Què ha passat? Perquè ara i no abans? Aquests dies circulen moltes explicacions però, en el fons, mai seran concloents:

 

“Un escándalo tras otro, una injusticia tras otra quedan impunes. El pueblo permanece en silencio; se muestra paciente y cauteloso. Tiene miedo, todavía no siente su fuerza. Pero, al mismo tiempo, contabiliza minuciosamente los abusos cometidos contra él, y en un momento determinado hace la suma. La elección de este momento es el mayor misterio de la historia. ¿Por qué se ha producido en este día y no en otro? ¿Por qué lo adelantó este y no otro acontecimiento? Si ayer, tan sólo, el poder se permitía los peores excesos y, sin embargo, nadie ha reaccionado”

Kapuscinski descriu quan la persona del carrer, que acostuma a fugir presa del pànic davant la policia que reprimeix les seves queixes, de cop, no ho fa. Enlloc de callar, diu prou:

La revolución empieza en este punto” quan “el hombre de la multitud ha de dejado de tener miedo”.

És reconfortant veure com ha de fugir un autòcrata encantat d’haver-se conegut i acostumat a que tothom li rigui les gràcies. Però, més enllà de l’eufòria, les coses no són fàcils:

Toda revolución consiste en un combate entre dos fuerzas: estructura y movimiento. El movimiento ataca a la estructura, lucha por destruirla, mientras la estructura, al defenderse, pugna por aplastar al movimiento. Las dos fuerzas, igualmente poderosas, tienen características diferentes. La espontaneidad, la expansión tremendamente dinámica y la corta duración son las cualidades del movimiento. En cambio, la estructura se caracteriza por su inercia, por su resistencia y por una asombrosa capacidad para sobrevivir casi instintiva. Es relativamente fácil crearla; por el contrario, destruirla resulta sumamemente difícil. La estructura puede vivir mucho más que las razones que habían justificado su creación.

Compte amb el que pot venir:

A menudo, los mismos que han depuesto al dictador actúan, aun sin querer y contra su propia voluntad, como sus herederos, continuando con su comportamiento y con su manera de pensar la época que ellos mismos han destruido.”

Però sí, una revolta conté elements de somni, d’esperança, de transcendir una vida centrada en la individualitat:

“La rebelión nos libera de nuestro propio yo, de nuestro yo de cada día, que ahora se nos antoja pequeño, desdibujado y extraño. Asombrados, descubrimos en nuestro interior cantidades ignoradas de energía”.

Esperem que duri el màxim. I que contagiï altres llocs de la regió i del planeta on dirigents autoritaris i corruptes viuen damunt la ignorància, la injustícia i l’opressió dels seus habitants.

I alegrem-nos d’una cosa ja guanyada: la hipocresia habitual –en aquest cas de molts països europeus- ha quedat despullada i en evidència. I no ha fet falta desclassificar cap cable wikilesc.





Mirant les guerres

4 01 2011

No sé si a l’interessat i als al·ludits els plauria la definició. Però jo sempre he pensat que en Plàcid Garcia-Planas era com el ‘nostre’ i ‘actual’ Kapuscinksi. O, millor encara: una fusió de la mirada micro a la qual ens tenia acostumat el mestre polonès amb la fixació de Monzó per coses lleugeres però que, en el fons, capten essències profundes.

En Garcia-Planas fa temps que treballa fent reportatges, cròniques i peces periodístico-literàries sobre molts temes, i especialment, sobre conflictes armats.

Ara, n’ha recollit i repassat alguns i els ha publicat a ‘Jazz en el despacho de Hitler. Otra forma de ver las guerras’.

I em sembla un llibre formidable. No hi cerqueu dades (tot i que n’hi ha) ni teories sobre relacions internacionals (tot i que les coneix) ni una crònica fil per randa dels fets històrics que s’hi esmenten (tot i que ho podria fer). Tampoc hi cerqueu judicis, encara que alguns fets narrats, parlen per si mateixos.

Senzillament, el llibre és una mirada sobre els conflictes armats, des de la quotidianeïtat. Despullat de tot factor tràgic, col·lectiu i èpic, ens aporta fets que semblen anecdòtics i col·laterals però que, gràcies a la seva mirada i la seva fina anàlisi, capten excel·lentment l’absurd i la barbàrie de les guerres.

Un plaer llegir-lo. Bona lectura!!





En John Paul Lederach

10 12 2010

Hi ha persones de qui aprecies les seves aportacions intel·lectuals. N’hi ha d’altres de les quals lloes la seva acció directa. I, finalment, hi ha de qui en valores la seva coherència i actitud personals.

En el cas de John Paul Lederach, l’aprecies per totes tres coses.

Des de ben jove inquiet amb l’estudi de la pau, Lederach és avui un referent en educació per la pau, conflictes i reconciliació.

Molts són els seus llibres cabdals. Des del clàssic, i introbable, ‘Educar para la paz‘ de l’Editorial Fontamara (en una col·lecció ben interessant que va dirigir en Vicenç Fisas) fins al recentment traduït per l’ICIP ‘Transformació de conflictes‘ tot passant per l’imprescindible ‘Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas‘. Però n’hi ha un que estimo especialment: ‘Els anomenats pacifistes: la no violència a l’Estat espanyol‘ d’Edicions La Magrana. Un llibre fruit de la seva estada a Catalunya on va entrar en contacte amb els primers objectors de consciència i els moviments noviolents i per la pau del nostre país. De fet, el llibre conté una presentació de l’Àngel Colom i una cloenda del malaguanyat Lluís Maria Xirinacs. Per molts joves interessats en la pau i que volíem fer-nos objectors de consciència, aquell va ser un dels primers llibres que ens va permetre apropar-nos i descobrir un seguit de referents, pistes i reflexions ben necessàries per a concretar i espavilar el nostre compromís.

I bé, aprofitant la invitació que cada any fa l’Escola de Cultura de Pau per al seu Postgrau, el proper dilluns la Fundació per la Pau té l’honor de fer un acte públic amb en John Paul. Sens dubte, val la pena.





Abordar conflictes des d’una ètica noviolenta

10 11 2010

Després de molts anys d’activisme a primera línea en Jonan Fernández continua fent feina a Baketik. Però també porta un temps donant sortida a moltes reflexions, idees i perspectives que ha anat conreant durant tot aquest temps. De fet, ja té tres llibres publicats (el tercer, ben recent).

Trobo que ‘Vivir y convivir: cuatro aprendizajes básicos‘ és un magnífic llibre. Ho és per a la gent ficada en temes d’educació per la pau i en resolució de conflictes. Però també ho és per a totes aquelles persones interessades en el canvi social i, m’atreviria a dir, és un llibre interessant per a qualsevol persona.

En Jonan, és prou sabut, ha fet una important evolució. Però més enllà d’una mirada una xic reduccionista que sempre destaca el mateix (d’Herri Batasuna a treballar per la pau!) jo em quedo amb una altra viatge: el que li he conegut de més a prop. Un viatge que comença amb el seu treball a Elkarri, l’any 1992, on mira d’explorar i cercar un espai de solucions dialogades al conflicte basc i que continua, ara, amb l’aprofundiment d’eines i visions per tal d’abordar els conflictes (tots: personals i col·lectius) des d’una postura ètica i noviolenta.

Al llibre, en Jonan s’hi deixa la pell:  molts passatges són incomprensibles sense tenir en compte el seu itinerari vital i la seva evolució. I això fa que el llibre sigui molt més interessant: perquè el text és ple d’intensitat, veracitat i honestedat.





Tres lectures sobre Palestina i Israel

9 09 2010

Tot i tenir uns nivells de mortaldat més baixos que altres conflictes, és ben cert que el palestino-israelià és un dels més llargs, complexos i amb major impacte en la conflictivitat global dels que avui tenim oberts. També és dels que genera més debat i crispació (en parlaré, d’això, en un article que sortirà a l’AVUI el proper 14 de setembre) tot i que, sovint, s’hi troba a faltar més coneixement i profunditat en la discussió.

Per això m’agradaria proposar, entre moltes altres de possibles, tres lectures sobre el conflicte. Són tres llibres prou diferents (pel que fa a perspectiva, orientació i estil) però, tots tres, són escrits per gent que en sap, són textos entenedors, són fàcilment trobables a llibreries i biblioteques i estan escrits en català.

El primer, és un bo i sintètic text, molt apte per a qui vulgui situar-se ràpidament en el tema: un breu repàs històric, un precís diagnòstic de l’ocupació israeliana i una contextualitzada anàlisi dels condicionants des dels quals han nascut els diversos acords de pau. Es tracta del llibre de Ferran Izquierdo ‘Israel i Palestina: un segle de conflicte‘.

El segon, ‘Israel, el somni i la tragèdia‘ de Joan B. Culla. Tot i discrepar amb algunes de les  interpretacions i paràmetres que hi exposa, el llibre de Culla és un bon, dens i documentat llibre sobre els orígens del sionisme, el naixement de l’estat d’Israel i la seva evolució fins els dies d’avui.

Finalment, ‘Guerres de plàstic‘ de Jordi Raich. En Jordi porta molts anys fent feina en crisis humanitàries i conflictes i, fruit de la seva estada a Jerusalem, va treure aquest llibre. En clau de crònica personal, va desgranant més coses de les que podria semblar a primera vista. Sense ser, ni pretendre-ho, un llibre acadèmic, permet descobrir i situar alguns matisos que no sempre s’acaben tenint en compte.

I, aprofito aquest apunt, per donar la benvinguda a la Carme Suñé (una excel·lent persona, mestra i coneixedora del conflicte) a la comunitat ‘bloquística’. Membre del Patronat de la Fundació per la Pau des de fa un temps, acaba d’obrir un bloc sobre el conflicte. Penso que estarà bé estar-ne al cas.

En fi, bon profit!