Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

 

La guerra comença aquest dijous

No. Seria probablement molt més senzill per a tots plegats. Però, desgraciadament, la guerra fa molt de temps que va començar. Més de dos anys. Amb uns resultats devastadors: vora 100.000 morts, quasi 2.000.000 refugiats i uns 4.000.000 desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants. No podem dir ‘mira, una nova guerra‘. Sinó ens n’hem assabentat, o no hem volgut veure-la abans, és un problema nostre, però al damunt, no carreguem la nostra incompetència o manca de sensibilitat sobre una població, la siriana, que ha patit i pateix molt.

 

El que comença és la guerra en clau internacional

Sí. Però no.

Sí perquè suposaria la participació directa d’exèrcits d’altres estats. No, però, perquè en part d’implicació regional i internacional en la guerra ja n’hi havia. Iran i Hesbol·là (implicant-hi, ni que sigui en part, el Líban) han estat ajudant al règim amb logística, entrenament i combatents. Rússia i Xina li han facilitat armes i suport diplomàtic. Per l’altre cantó Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudita i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.

D’ingerència, per tant, fa temps que n’hi ha. Ara, prendrà una volada més explícita i visible.

 

Qui té raó? Qui són els bons i els dolents?

En els contes hi ‘bons’ i ‘dolents’. En la vida real, no. Ara bé, que no hi hagi dolents maligníssims i bons celestials, no vol dir que no es puguin determinar responsabilitats. Que és el que, al capdavall, és rellevant des d’un punt de vista d’anàlisi política.

El règim actual de Baixar al-Assad és la continuació d’un règim iniciat per son pare en un cop d’estat del 1970. Sí, la història de Síria -i de moltes altres països- és plena d’ingerències militars en la vida política. En més de 40 anys de règim de la família al-Assad, han fet moltes coses. Algunes d’interessants, altres de vulgars i altres de menyspreables. Entre aquestes darreres, i similarment a molts règims dictatorials, hi ha la violència desfermada contra la dissidència o, senzillament, discrepància, de persones, grups, confessions i partits. De matances, tortures, assassinats, etc. el règim dels al-Assad en tenen un bon i tètric historial. En els dos darrers, anys i, a fi d’aturar la indignació ciutadana al carrer, la repressió ha estat especialment intensa i brutal.

Durant el 2011, en el marc de la ‘primavera àrab’, una part de la societat siriana va sortir al carrer per a reclamar un canvi. Les forces opositores es van manifestar de forma civil i pacífica. Però davant la fortalesa del règim i la sensació que la comunitat internacional no reaccionava, va anar calant la convicció que els calia una via armada -una conclusió, errònia, a la qual arriben molts grups d’oposició en casos similars (quanta violència acaba provocant la inacció i la desatenció dels problemes?). En la mesura que el braç armat de la revolta va prendre protagonisme, la reacció del règim encara va ser més brutal. I, enmig del marasme d’actors, els buits de poder i lògica de la violència, també s’hi van introduir grups vinculats a Al-Qaida, sense interès específic en la situació siriana, però amb ganes d’aprofitar el caos per a fer avançar les seves posicions. En fi, ara ‘disposem’ d’una immensa varietat d’actors armats en l’escenari sirià. I, com més va, més brutalitat exerceixen uns i altres.

Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.

 

Què hi té a veure l’islamisme en tot això?

Avui celebrem 50 anys del mític discurs de Martin Luther King, un activista pels drets civils i, a més, clergue de l’Esglèsia Baptista. Doncs bé, entre els grups més extremistes i racistes contra la població negra, hi havia gent creient i també clergues en actiu. Sí, ser cristià hauria de voler dir molt. Però, en la pràctica, sectors de l’antiracisme més il·lustrat i del racisme més primitiu han fet servir la fe cristiana per a justificar el que feien.

No sé perquè quan parlem dels ‘musulmans’ no ho tenim present: també hi ha una increïble diversitat dins l’islam!

Hi ha qui, de forma molt simplista, ha vingut a dir: si cau al-Assad guanyaran els integristes. Bé, efectivament, Aràbia Saudita -un dels països més integristes- està donant suport als grups opositors de caire salafista. Però Iran, un altre pes pesant de l’integrisme, però xiïta, dona suport al règim. Vaja, d’integrisme, encara que sigui de branques diferents dins de l’islam, en trobem amb estratègies ben diverses sobre el què fer a Síria. I si entrem en els jocs dels diversos països del món àrab i musulmà i dels moviments organitzats dins l’islam polític sobre el tema sirià, ens trobem que més que filiacions i lògiques coherents, pesa una lògica de poder.

 

Ja tenim una nova guerra ‘imperialista’

L’imperialisme, l’actuació pel qual uns Estats volen controlar l’esdevenir d’uns altres i aprofitar-se’n (políticament, econòmicament, etc.), existeix i ha estat abastament practicada, entre altres, per alguns dels governs que podrien iniciar l’atac sobre Síria (i per alguns dels que l’ajuden).

Ara bé, portem més de 2 anys així. Diríem que una voluntat ‘imperialista’ s’hagués esforçat a fer-hi alguna cosa un xic abans… En tot cas, tota persona llegida sap que Obama tenia un interès 0 en entrar en aquest conflicte. Si ho acaba fent és més perquè es veu forçat a fer alguna cosa que no pas perquè hi tingui un interès real. No entenc que gairebé ningú destaqui que, quan Obama va dir allò de les armes químiques com a línia vermella, més que una amenaça al règim li donava carta blanca: ‘fes el que vulguis mentre no et passis‘. I, ara, es troba presoner de les seves paraules. De fet, Obama, mentre altres estats donaven armes a l’oposició o reclamaven una acció militar, sempre va manifestar-s’hi molt escèptic i distant.

Que cada país té el seu criteri sobre com voldria que fos el govern de Síria? Sí. Que depenent de qui hi hagi, algunes coses seran d’una manera o una altra, és clar. Però, compte a repetir clixés sense analitzar la realitat concreta: als EEUU són molts els analistes que pateixen pel que pot venir després de fer fora al-Assad. L’experiència egipcía i líbia, sense anar més lluny, fan molta por als gestors de l’establishment. Pel que fa a la intervenció, els EEUU han rebut més pressió exterior (Aràbia Saudita, Qatar o Turquia) que no pas interior o de països occidentals.

En tot cas, i si algú es vol posar a assenyalar responsabilitats externes, que no se’n deixi cap. Rússia en té molta de responsabilitat en la situació actual. En tots els fòrums internacionals sempre ha evitat la crítica a Síria i, així, l’ha salvat de moltes condemnes. Al-Assad ha actuat com ha actuat sabent que disposava del paraigües rus, no pas un país insignificant ni petit, sinó una potència amb dret a vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Us imagineu que Síria hagués tingut clar que no tenia cap suport significatiu?

 

Servirà la intervenció militar? Serà útil?

Una guerra sempre és un fracàs. I un desastre. Posar-hi més benzina és afegir més possibilitats de desastre. D’implicar-hi més actors. D’estendre la metxa. Cosa que, en el cas de Síria, i en el seu context, no és gens menyspreable. D’intervencions quirúrgiques que ho solucionen tot ràpidament i que no provoquen danys col·laterals, només en sabem per les pel·lícules. En la realitat, solen afegir més morts i dolor, fins i tot entre els que ‘pretens’ protegir.

Dissenyar un atac, iniciar una acció militar i executar uns bombardejos per a defendre una població que està patint bombardejos i atacs, no acaba de semblar ni massa sòlid ni massa coherent. No, les guerres mai són humanitàries.

Després, és clar, hi ha el tema de la credibilitat. Per a molts, sembla un tema moral menor. Però en moments crítics com aquests, és quan hom veu la seva importància: alguns dels principals exportadors d’armes, alguns dels estats que més accions armades innecessàries han comès, que més dictadors han ajudat a mantenir o, directament, a instaurar (tot carregant-se governs democràtics), poden reclamar que el món els cregui quan volen fer una ‘guerra humanitària’? En política, i en la vida, tenir un xic de credibilitat i coherència és necessari per a rebre un aval.

 

Hi havia, hi ha, una sortida diplomàtica?

Evidentment. Sempre n’hi ha. Més en aquest cas que, les vies diplomàtiques, pràcticament ni s’han assajat. De conferències internacionals, d’espais de negociació, d’exploracions per a cercar solucions al conflicte, etc. n’hi ha hagut pocs i executats amb poca convicció. Comparat amb l’esforç que s’ha fet, a banda i banda, per a facilitar i engreixar el conflicte amb més armes, no ha estat res. Alguns països importants no han tingut gaire voluntat de resoldre-ho… però això no fa bona ni inevitable la intervenció militar: això fa evident la manca absoluta de responsabilitat de bona part dels Estats.

Efectivament. Com més es tarden a fer les coses bé, més difícil es fa tot i més desesperació hi ha. És el que ens passa ara amb Síria. El que ha passat fa poc amb Mali. És el que va passar amb Líbia. I el que va passar amb l’Iraq. I a l’Afganistan. Als Balcans… Sincerament, no és seriós fer-ho sistemàticament tot malament i, després, dir que l’únic que podem fer és bombardejar.

Tots els països implicats en el conflicte s’haurien de comprometre a:

a) deixar d’engreixar la guerra (deixant d’entrenar, armar i facilitar)

b) especialment, deixar de fomentar l’entrada d’actors externs que dificulten la negociació interna

c) forçar al règim a assumir la sortida d’al-Assad, un govern de transició i convocar eleccions

d) forçar als diversos grups opositors a assumir un pacte com aquest que potser no seria tot el que desitgen però seria el més viable

 

Però, en el fons, podem evitar les guerres?

Les guerres poden ser evitades si es prenen les decisions i es creen les estructures adequades. Dit d’una altra manera: no sabem si la humanitat és capaç d’estalviar-se les guerres. Però, és ben evident que amb les polítiques que es fan, facilitem enormement la seva existència.

Si volem la pau, té lògica que la despesa militar mundial sigui de 1,75 bilions de dòlars? Cal recordar que, fins fa 4 mesos, no s’ha aprovat el primer tractat que regula mundialment el comerç de les armes i que encara ha d’entrar en vigor? Som conscients que els sistemes de protecció dels drets humans i de garanties jurídiques internacionals es troben a les beceroles? Ignorem que la injustícia i la desigualtat econòmiques són realitats que defineixen el nostre món? Sabem que deixem podrir bona part dels conflictes fins que no ens esclaten a la cara? Hem oblidat que, fins fa quatre dies, molts governs democràtics donaven suport explícit a dictadures tiràniques? Tenim present que molts Estats, centres d’anàlisi, àmbits de docència, gabinets assessors, etc. bandegen els valors en la política exterior i alaben el ‘realisme’ (que vol dir, ‘justifiquem les barbaritats que calgui per a defendre els nostres interessos’)?

En fi, tenim un món ben galdós. Però si hi ha voluntat ciutadana i política perquè sigui diferent, les coses poden ser diferents. Cal que hi hagi voluntat política. I cal reacció ciutadana, imprescindible, perquè acabi havent-hi voluntat política de posar la pau, els drets humans i la justícia en el centre de l’acció política i no pas com a element ornamental decoratiu.

Patiment, complicitat, confiança: vuit impressions sobre Egipte

Qui coneix i estima Egipte, qui en valora l’impacte que té per al conjunt del món àrab, qui s’ha sentit còmplice de les persones que, allí, porten molts anys exigint justícia i llibertat, pateix.

Des del patiment, la complicitat i una serena confiança, escric aquestes impressions:

1. Tot és complicat i res és fàcil: ‘idealment’ hauria d’haver guanyat les eleccions un reformista; ‘idealment’ les mobilitzacions ciutadanes no haurien d’anar de bracet dels militars, i així, un llarg etcètera. Però ha anat com ha anat. I això no pot ser motiu per al desànim ni per a la paràlisi. Entre altres coses, perquè gairebé sempre i a tot arreu, les coses no van com haurien d’anar.

2. No podem obviar el que durant els dos darrers anys potser no s’ha acabat d’apreciar: el poderós exèrcit egipci ha estat sempre al darrere de tot. Va negar-se a atacar la població quan Mubàrak així ho pretenia, va ser clau en la seva defenestració (un altre cop d’estat), va fer diversos intents de condicionar la transició a la democràcia i ha estat decisiu en la fi de Mursi.

3. Els Estats Units i Israel se senten més còmodes amb l’exèrcit que no pas amb el govern apadrinat pels Germans Musulmans (GGMM). Però concloure, com fan alguns analistes i activistes, que el cop de juliol ha estat teledirigit per Occident és un error. A Egipte, sectors revolucionaris del 2011 i sectors moderats han donat suport al cop d’estat. I, recordem-ho, s’ha mobilitzat més gent contra Mursi que contra Mubàrak. Els EUA i Israel s’aprofiten d’aquestes condicions? Sí. Les han creat? No. Si fos per ells, senzillament Mubàrak encara hi seria.

4. Compte amb el parany “islamisme versus democràcia”. A Egipte va néixer l’islamisme polític (de fet, els GGMM, en són la primera organització política). També a Egipte va veure el naixement del nacionalisme panàrab, amb voluntats progressistes i un objectiu de separar Estat i religió. Aquesta tensió sempre ha existit al món àrab i de forma significativa a Egipte.

Però no ens confonguem: no som, només, davant d’això com alguns pretenen fer-nos creure. Com ubicar, sinó, que hi hagi sectors islamistes -molt més estrictes que els GGMM- donant, inicialment, suport al cop d’estat? Com entendre sinó que el règim d’Aràbia Saudita, un dels més estrictes i integristes, estigui més content amb els militars que amb el GGMM?

5. És imprescindible deixar clar que no tothom és proMursi o proExèrcit. Tot i que no podem negar que hi ha molt activisme ‘Tahrir’ que s’ha situat al costat dels militars, hi ha un tercer espai. En aquest sentit, val la pena mirar-se el mapa d’actors elaborat pel periodista Griffin Paul Jackson (i agraeixo al Nicolás Valle la pista), aquesta entrevista que el periodista Ricard González ha fet a un activista i blocaire o el comunicat d’organitzacions egípcies pels Drets Humans on denuncien la violència dels militars i dels GGMM.

6. La democràcia no és perillosa. Quan la primavera àrab va esclatar, molta gent a Occident se’n va alegrar. Alguns, però, estaven incòmodes: els que, tot i embolcallar-se amb la paraula llibertat, en la pràctica havien acabat defensant règims criminals quan això convenia als seus interessos estratègics (nacionals o econòmics).

L’expresident espanyol José María Aznar, en una conferència el mes d’abril de 2011 a Nova York, va insinuar que Occident no deixés caure als seus amics, en referència a Mubàrak i Ben Ali. Henry A. Kissinger, exsecretari d’Estat nord-americà i un dels exponents de les barbaritats comeses en nom de la ‘realpolitik’, alertava sobre les alegries prodemocràtiques i, amb inquietud, es preguntava: ‘¿La reconstrucció democràtica sustituirà als interessos nacionals com a estrella polar de la política nordamericana al Pròxim Orient?’

Molts neocons deien amb la boca petita que la democràcia al món àrab era un experiment de conseqüències imprevisibles i perilloses. Aquests dies he tornat a sentir aquesta música… Si us plau, no hi caiguem: construir i consolidar una democràcia no és fàcil però mai és un perill.

7. Una transició democràtica, no es fa en 4 dies: no podem pretendre que la democràcia a Egipte sigui bufar i fer ampolles. No podem llençar la tovallola per aquestes dificultats. Ni tenim dret a dir que no funcionarà. A l’Estat espanyol, després de quasi 40 anys, les llacunes i misèries del sistema democràtic són a la vista de tothom. A la Gran Bretanya, bressol de la democràcia occidental, acaben de retenir 9 hores la parella d’un periodista incòmode sense cap motiu (i sense cap vergonya). Compte a exigir puresa als altres quan a casa nostra fem el que fem.

8. Malgrat tot, es va fent camí: la pobresa, les vulneracions de drets humans, la brutal repressió (la de Mubàrak, la del primer govern dirigit pels militars, la de Mursi, la d’ara: en això hi ha hagut una espantosa continuïtat) són dures realitats. Però no oblidem una gran veritat, enormement positiva: si Mubàrak va caure, si la primera transició tutelada pels militars va acabar amb eleccions, si el govern Mursi ha caigut, és per la mobilització ciutadana. Molta gent a Egipte s’ha empoderat i això és una actiu guanyat. No sabem quin serà el futur d’Egipte, el paper de les potències regionals i globals, l’actitud de l’exèrcit, la capacitat de les forces polítiques de gestionar el present i el futur immediat, etc. Però sí sabem una cosa: que una part important de la ciutadania egípcia no acceptarà qualsevol cosa. I, això, els militars també ho saben.

Posar fi a l’amenaça nuclear

(article publicat el 9 d’agost a El Periódico – versió en català)

(artículo publicado el 9 de agosto en El Periódico – versión en castellano)

Aquesta setmana es compleixen 68 anys de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. ‘Hiroshima va deixar d’existir en tres hores. La sisena ciutat més gran del Japó, amb una població de 400.000 habitants, havia desaparegut‘. Això és el que relatava Toyofumi Ogura, un professor d’Història de la Universitat d’Hiroshima, en les seves ‘Cartes des de la fi del món’. Inicialment escrites pensant en la seva dona, morta al cap d’uns dies de l’explosió, es van acabar publicant, esdevenint el primer testimoni escrit del bombardeig.

Hi ha un passatge del llibre que situa amb precisió el brutal impacte de les bombes. Ogura explica com moltes persones de llocs ben diferents i allunyats de la ciutat afirmaven ben convençudes que l’explosió (encara no sabien que havien patit una bomba de potència fins llavors desconeguda) havia estat ‘a casa nostra‘.

Dues ciutats devastades. Més de 220.000 morts. Persones ferides i afectades per sempre. Dones que, exposades a la radiació, al cap dels anys van donar a llum a infants amb greus malformacions. Les explosions van ser devastadores. Però el seu impacte es va allargar en el temps fins avui dia.

La gravetat del que va passar a Hiroshima i Nagasaki hauria hagut de fer reaccionar a la humanitat. De fet, les Nacions Unides van néixer amb la voluntat de posar fi a dos dels capítols més foscos d’aquell Segle XX: l’holocaust i les bombes atòmiques.

Però, una vegada més, els governs del món no van actuar amb prou responsabilitat en un assumpte tant important com aquest. I, encara ara, fallen clamorosament. Tot i el bàrbar balanç de destrucció, els Estats Units, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França, van continuar la cursa nuclear i van dur a terme unes 2.000 proves durant la segona meitat del Segle XX. Les proves nuclears -submarines, subterrànies o atmosfèriques- es van fer en llocs delimitats però també en illes i paratges on es va enganyar de forma indigna a la població local que, sense saber a què s’exposaven, van acabar patint greus impactes en la seva salut. Malgrat els acords de desarmament, avui disposem d’unes 20.000 armes nuclears. Unes armes, per cert, que permetrien destruir el món unes quantes vegades…

Les eines impulsades per la comunitat internacional per a fer front a les armes nuclears no han funcionat: la més coneguda, el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), ha permès evitar en bona part que més països accedissin a les armes nuclears, però no ha servit, tal com reclamava el TNP, per a que les potències nuclears avancessin cap al seu desarmament. D’altra banda, el 1996 s’aprovava el Tractat contra les proves nuclears que, encara avui!, no ha entrat en vigor perquè no alguns Estats encara no l’han ratificat.

He parlat diverses vegades amb supervivents de les bombes nuclears, els anomenats ‘hibakusha’. N’he conegut de moltes menes: dones i homes; extrovertits i introvertits; corpulents i fràgils; analítics i pràctics. Però en totes i tots ells sempre hi he trobat dues característiques: cap ànim de venjança i una ferma voluntat que tot aquest dolor serveixi perquè mai més es torni a produir.

68 anys després d’Hiroshima i Nagasaki, és hora que la comunitat internacional, les potències nuclears, la resta de governs i la societat civil posin fi d’una vegada per totes a aquesta amenaça: cal aprovar un tractat mundial de prohibició de les armes nuclears. I, així, a més d’estar més segurs, de retruc podrem alliberar una gran quantitat de recursos econòmics.

Vida més enllà de la Norma i el Cobi

(Article publicat al Diari ARA, el 7 d’agost de 2013)

Va haver-hi un temps en què es creia que el progressisme acabaria per arraconar el nacionalisme. Jordi Amat a La Vanguardia ( Matar a Cobi ) constatava que al final havia estat al revés i es lamentava que l’hegemonia sobiranista hagués arraconat excessivament el relat progressista. Vicenç Villatoro a l’ARA ( De què va morir el Cobi? ) aportava pistes sobre el com i el perquè d’aquesta victòria. Dos articles interessants. Però, diria, massa deutors de l’esquema d’enfrontament històric entre esquerra (el Cobi, com en diuen) i nacionalisme (per continuar la metàfora, la Norma). Eduard Vallory, amb encert, matisava que la crítica progressista al nacionalisme dels 80 va ajudar a la modernització del catalanisme. Reconeixia, per tant, creuaments i influències.

Certament, als anys 80 i 90 va existir un gran polarització. Fins a esdevenir dicotomia: o eres progre o eres de la ceba. En el seu relat, el nacionalisme dominant donava per fet que per entendre i interpretar la societat catalana calia acudir a l’eix nacional. Així, CiU era el partit nacionalista -obviant que també era de centredreta- i el PSC el sucursalista -menystenint el seu component progressista-. Al seu torn l’esquerra oficial veia el nacionalisme com una estratègia per dissimular el veritable eix: l’ideològic. Així entenia la victòria de CiU com un signe de l’hegemonia conservadora del país -ignorant l’impacte de la qüestió nacional en el vot- i es considerava l’única esquerra possible -menyspreant una opció d’esquerra nacionalista-. Tot i la discrepància, doncs, els de la Norma i el Cobi compartien una visió: que la realitat catalana només es podia interpretar amb un eix. En cap cas n’hi cabien dos!

Però si volem entendre què ha passat, no podem ignorar altres processos i dinàmiques que van sorgir al marge d’aquesta dicotomia per, al meu entendre, acabar-la superant.

La irrupció de l’independentisme els 80 (MDT) i els 90 (amb la nova ERC) va ser analitzada massa barroerament: o com una espurna juvenil puntual o com la radicalització del nacionalisme convergent. Però l’independentisme, a més de ser protagonitzat per gent jove amb paràmetres nous, tenia arrels pròpies (des de les més antigues -l’esquerra radical antifranquista, com el PSAN- a les més recents llavors -el nacionalisme popular amb tocs alternatius de la Crida) i portava gèrmens de transformació, recuperant el discurs del vincle entre alliberament nacional i social i posant en crisi els tics més essencialistes i conservadors del nacionalisme tradicional.

A cavall dels 80 i els 90 també hi ha canvis a l’esquerra: neix IC, un projecte polític inicialment percebut com l’intent del PSUC d’aturar el seu descens polític i electoral. Però, amb el temps, ICV (amb l’aportació inicial de l’ENE i després d’EUiA) va impulsar una renovació de l’esquerra, amb una visió ecologista i alternativa, i assumint amb fermesa, com s’ha vist, la defensa del dret a decidir.

Més recentment, discursos i pràctiques més alternatives han entrat en escena, han trobat encaix en l’eclosió de les noves indignacions i han acabat per situar un nou eix, avui essencial en el debat públic: el de la radicalitat democràtica. I en aquest àmbit, sense necessitat d’assumir un discurs nacionalista, es defensa com a obvi el dret a decidir i es parla d’independència sense angúnies. El fenomen de la CUP no deixa de ser el punt de confluència d’una part del fil històric de l’esquerra independentista amb una part de la recent onada contestatària. I nous actors com el Procés Constituent, a més d’impugnar l’ordre vigent, assumeixen el sobiranisme.

Cal tenir present que les darreres enquestes situen la suma d’ERC, ICV-EUiA i la CUP a prop de la majoria de govern. Sí, ja sé que són realitats no sumables: no faig política-ficció. Només apunto que si parlem d’hegemonies ideològiques no ho podem ignorar: la gent que veu compatibles (i no pas contradictoris) l’eix social i el nacional no són quatre com podia semblar als 80. Ara potser són la majoria. De fet, entre els votants de CiU i PSC també n’hi ha que se situen en posicions de centreesquerra i sobiranistes.

El balanç del que ha passat entre nacionalisme i progressisme, per tant, no pot obviar les noves realitats, el relleu generacional i la renovació dels discursos ideològics. Per tant, ¿l’eclosió del sobiranisme es deu a la victòria de la Norma sobre el Cobi? Jo diria que, en part, es deu a haver superat definitivament la idea que, en aquest país, o cal ser Cobi o cal ser Norma.