Demà és un dia important

31 07 2010

(article publicat el dissabte 31 de Juliol al Diari AVUI)

Il·lustració de Guillem Cifré per a l'article a l'AVUI

Demà és un dia important. Ho serà per a molta gent perquè començarà les vacances. Però també perquè començarem a dir adéu a una arma especialment cruel: les bombes de dispersió. Sí, efectivament, el dia 1 d’agost entra en vigor el tractat que les prohibeix. Però anem a pams.

Què són les bombes de dispersió? Doncs una bomba que conté diverses bombes al seu interior. En llençar-se, la bomba allibera les càrregues explosives que conté i, per tant, el seu impacte s’escampa per una superfície ben gran. Tant per la tipologia de l’arma (que impacta indiscriminadament –com pot distingir l’objectiu militar de la població civil que estigui al voltant?) com per la tipologia dels conflictes armats dels darrers anys (conflictes més petits, intraestatals, amb diversos grups irregulars en joc, amb escaramusses no en un camp de batalla sinó en qualsevol banda), les bombes de dispersió impacten especialment sobre la població civil. Encara més, pel fet que una part gens menyspreable dels centenars de càrregues explosives que allibera la bomba de dispersió no exploten en el moment per alguna errada tècnica. I, en canvi, sí que ho fan en moments imprevistos, al cap dels anys, quan una persona hi topa ocasionalment mentre treballa el camp, passeja o corre. Les dades que van recollir diverses organitzacions humanitàries apuntaven que prop de 13.000 persones perden cada any la vida per l’ús d’aquest bombes. A més, cal tenir present la quantitat de ferits que generen.

Començades a utilitzar en la segona meitat del segle XX, es calcula que hi ha 34 països que en produeixen, i està documentat que una quinzena les han fet servir. Afganistan, Angola, Bòsnia, Cambodja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Iraq, Kosovo, Laos, Líban, Txetxènia i Vietnam són alguns dels països que més han patit el flagell de les bombes de dispersió. Fruit d’aquest greu impacte humanitari, i de l’experiència que va suposar la prohibició de les mines antipersona, diverses ONG van impulsar l’any 2003 la Cluster Munition Coalition (CMC) amb la voluntat d’anar cap a un procés de prohibició.

El 2005, com passa sovint, la conscient obstrucció d’alguns governs fa que es bloquegi la possibilitat d’adoptar un acord. Però, en lloc de resignar-s’hi, alguns països opten per sortir del marc més formal de Nacions Unides i convoquen una conferència el febrer del 2007 a Oslo. És l’inici d’un procés diplomàtic que culmina l’any següent amb un acord signat per prop d’un centenar de països. A partir d’aquí, s’esperava i desitjava que l’entrada en vigor del tractat seria un procés ràpid. Però les 30 ratificacions (un procés ben senzill, que suposa que cada estat ha de ratificar l’acord en seu parlamentària) necessàries per permetre-ho van trigar més d’un any.

Podem avaluar que els governs han trigat massa a fer la ratificació? Sí. Però, coneixent la irresponsabilitat de molts governs en aquest tipus de coses, encara podem estar contents. Saben que el 1996 es va aprovar un tractat molt interessant? Sí, és el que prohibeix les proves nuclears. Doncs bé, 14 anys més tard… encara no ha entrat en vigor. En el cas de les bombes de dispersió, què suposarà l’entrada en vigor? Doncs que les disposicions previstes al tractat ja seran d’obligat compliment per als països membres. Òbviament, el tractat preveu la prohibició de la fabricació, la comercialització i l’ús de les bombes de dispersió i obliga a destruir-ne els arsenals existents. Però també, i això és molt important i relativament nou en la curta experiència de tractats d’aquesta mena, el tractat pensa en les víctimes i els supervivents i preveu donar-los suport i assistència humanitària.

En definitiva, un bon acord de desarmament que, sumat al de mines del 97, suposa 13 anys d’avenços clau en l’àmbit del desarmament que, en bona part, han estat possibles gràcies a l’esforç, tenacitat i impuls de la societat civil. També la del nostre país. Per això, demà Barcelona (plaça de Sant Jaume, 11.30 h) serà una de les 70 ciutats del món que celebraran l’inici de la fi de les bombes de dispersió.

Anuncis




Un petit exercici per a vacunar-se de demagògia

30 07 2010

Desgraciadament la demagògia, la manipulació, la mentida i l’explotació de prejudicis de tota mena, són part substancial dels debats socials i polítics que patim.

Davant d’això, un dels esports més divertits -i més saludables- és el de desmuntar tòpics i mentides.

Us proposo que llegiu l’article del director del diari Público (un diari fet a Madrid), l’article del director de La Vanguardia, i les editorials de La Vanguardia i El Periódico. Tots es van publicar ahir i parlaven del ‘tema’: els toros.

Que Público és un diari poc representatiu de la premsa que es publica a Madrid? Sí. Però, en canvi, LV i EP són -amb diferència- els dos principals diaris fets a Catalunya.

I bé, llegits, tots, jo català favorable a la ILP em sento molt més identificat amb l’article editorialístic del diari de Madrid que no pas amb els dels dos catalans. I la cosa, té gràcia: perquè segons la demagògia que s’ha difós fins a l’extenuació, enlloc de la defensa d’uns animals que patien una violència cruel i gratuïta, la votació dels toros era reflex d’una altra mania catalana contra Espanya…

La realitat: un bon antídot contra la tonteria.





Per la llibertat del toro

28 07 2010

Ho reconec: a vegades la realitat em sorprèn. Els toros, per exemple.

Sempre he viscut això dels toros amb una llunyania total: ni familiarment, ni culturalment, ni ideològicament, m’hi he sentit mai proper. Vivia convençut que només quatre nostàlgics, a mes de la gent que en viu, valoraven els toros. Sincerament, pensava que això de la prohibició seria un tema que no aixecaria gaire debat. M’ha sobtat, per tant, veure que surten pro-taurins de sota les pedres. M’ha sobtat veure que criden molt i que estan profundament cabrejats. I bé, ni que sigui per adonar-me que hi ha més estima pel toreig del que em pensava (la realitat sempre és més tremendament complexa i plural del que suposem), ja em va bé el debat i la polèmica suscitada arran de la Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament per a la prohibició dels toros.

Però el que a més de sobtar-me em nego a acceptar de cap manera és la demagògia, la vulgaritat i la deshonestedat intel·lectual d’alguns arguments emprats per gent pro-taurina. Per aquí no hi passo ni podem passar-hi.

És digne atribuir-se la paraula llibertat per defendre una ‘festa’ que suposa la mort -està clar que no pas eutanàsica, sinó imposada- del toro? És seriós dir que volem un país sense prohibicions, com si no visquéssim regits per centenars de lleis que ens prohibeixin multitud de coses? És madur recordar que els toros són una llarga tradició, com si precisament l’evolució no fos això, adoptar, adaptar, caducar, innovar, millorar? És honest criticar el biaix ‘nacionalista català’ dels prohibicionistes quan aquests mai parlen de nacionalisme i sí i sempre de drets dels animals?

En fi, en defensa de la llibertat dels toros, contra la imposició del sofriment i la mort a un animal per a ‘gaudir d’un espectacle’, em sembla magnífic, i un clar avenç, que el Parlament de Catalunya doni suport a la ILP.





Tutu: energia a cabassos

23 07 2010

Hi va parlar força gent. Alguns més breument, altres més llargament.

Però va arribar ell i, alçant-se, gesticulant i dirigint-se al públic vehementment, va deixar anar -bé, exclamar: “Si algú em diu que la gent no té poder per canviar les coses jo li dic que està mentint: vam posar fi a l’apartheid!!! Si hem pogut acabar amb l’holocaust i l’apartheid, com no hem de poder acabar amb la guerra?

És ben cert que 4 minuts ben emprats poden comunicar, transmetre i remoure més que 2 hores de dissertació profunda i acadèmica per més brillant que sigui. En Desmond Tutu, ho va demostrar. Va ser un dels moments més especials de la inauguració de la Conferència Internacional per la Pau de La Haia, un magne esdeveniment celebrat ara fa 11 anys. A la gent de la Fundació per la Pau que hi érem (els 2 Tonis, la Maria Àngels, en Quico, en Joan) ens va deixar impactats.

Bon element en Tutu. Ha fet molta feina: a Sud-Àfrica i arreu on ha anat a petar. Però, sobretot, és un home ple de força i vitalitat. Contagia energia i ganes de posar-s’hi. Ara, a punt de fer els 79 anys, diu que ja n’hi ha prou d’anar amunt i avall. Que vol quedar-se a casa i compartir més estones amb ell mateix i els seus.

I només es pot dir: moltes gràcies per tot Tutu!!





Pobres dones palestines

20 07 2010

Es veu que no en tenen prou amb la repressió, l’asfíxia, la violència i l’atenallament vital constant que Israel exerceix sobre la població palestina i, per tant, sobre les dones palestines.

Es veu que, a més, també han de començar a assumir que han de patir una segona asfíxia, una segona ocupació, una segona opressió: la dels seus ‘propis’ alliberadors. Ja fa uns quants anys que un cert fonamentalisme integrista va fent forat a Palestina. I, òbviament, les dones en són les principals perjudicades.

El més fumut és que les mesures que Hamàs proposa a Gaza (que no puguin fumar en bars i establiments, que no puguin passejar soles per la platja, etc.) no són el pitjor que pot passar. De fet, a Gaza, Hamàs fa temps que fa de contenció de grups integristes que apreten fort.

En fi, que podem observar una lliçó clàssica: que on hi ha opressió, els sectors marginats i minoritzats en pateixen 2 d’opressions. Les dones, així, sempre tenen les de rebre. I, una altra lliçó que esperem no haver de constatar però que també, malauradament, és ben clàssica i habitual: que donar peixet als sectors reaccionaris no sol calmar-los sinó més aviat envalentonar-los. Ho podem veure a casa amb les mesures pseudo-racistes que fan els partits ‘de sempre’  pensant que, així, deixen sense arguments als partits racistes quan, en el fons, els donen credibilitat i legitimitat.





‘Aparteu les dones de mi!’

16 07 2010

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?





Ja som en camí d’allò que somiàvem

15 07 2010

Sabem que el comerç d’armes és una activitat perillosa: entre altres, genera inestabilitat, crea inseguretat, contamina el medi ambient, destrueix convivència i, és clar, fereix i mata persones.

Sabem, també, que el comerç d’armes s’alimenta d’interessos econòmics i s’aprofita de visions polítiques tan immediatistes com irresponsables.

Sabem, encara, que tot i que hi ha controls per les coses més grotesques i innòcues, el comerç d’armes -més enllà d’algunes legislacions estatals i algunes recomanacions globals- campa per lliure.

Però, també sabem que, després d’anys i anys de demandes i denúncies per part de molts analistes, pensadors i ONG (en els darrers temps, liderades per la Campanya Armes Sota Control, de la qual la Fundació per la Pau n’és membre), aquesta setmana ha començat un procés diplomàtic molt important: el que hauria de dur-nos a un Tractat que reguli el comerç d’armes a nivell mundial.

No sabem si acabarà bé, no sabem si els governs s’atreviran a ser valents i es preocuparan per allò que hauria d’importar-los: la defensa de la vida de les persones i la seguretat global. Però, en tot cas, que aquesta setmana a les Nacions Unides comenci el procés cap a un Tractat de Comerç d’Armes és ja tot un èxit que fa ben poc desitjàvem… però no teníem clar que fos possible.

Doncs bé, ja hi som.