‘Mai és tan fosc’, un retrat públic i íntim de l’Arcadi

Anar a veure una pel·lícula sobre una persona que coneixes i estimes des de fa temps, et produeix una sensació estranya: s’hi barreja una gran il·lusió (em ve de gust! s’ho mereix! un bon reconeixement!) amb una certa inquietud (serà un retrat fidel a la persona que jo conec? li farà justícia? serà equilibrat?).

Ahir a la nit tenia aquesta barreja de sensacions en anar a veure la pel·lícula documental ‘Mai és tan fosc‘, dirigida per l’Èrika Sànchez i produïda per la Dària Esteva. I és que la peli va sobre l’Arcadi.

És obvi que qualsevol altra direcció d’un projecte així hagués ofert altres enfocaments i mirades. Però fins i tot en aquest mateix projecte, ha calgut escollir (això tan complicat i difícil que la vida ens convida, i obliga, a fer constantment): de desenes i desenes d’hores de rodatge s’ha passat a una hora i mitja. És possible que la mateixa Èrika, en un altre moment, hagués fet una altra selecció d’aquest material. Hi ha, per tant, moltes possibles pelis sobre o al voltant de l’Arcadi.

La qüestió és veure si la que finalment se’ns ofereix és un retrat creïble i fidel, interessant i amè. I ‘Mai és tan fosc’ ho és. No és una crònica social ni, tampoc, un documental -estrictament parlant- sobre l’Arcadi. És més aviat el seguiment de l’Arcadi en un moment determinat: l’eclosió del moviment de la indignació, el 15 M. En una altre context (la Marxa per la Llibertat, la campanya per sortir de l’OTAN, la lluita contra el deute, els Fòrums Socials, les consultes sobiranistes, etc.) la pel·lícula s’hagués vist clarament influïda per aquesta realitat i, seria, inevitablement, diferent. Penso que és bo que ho tinguem present abans d’anar-la a veure.

La peli incorpora alguns discursos, alguns moments, alguns fets de la nostra història recent. D’aquests darrers anys que han estat qualsevol cosa menys avorrits i passius. Però el que més m’ha agradat de ‘Mai és tan fosc’ és la part de retrat íntim, solitari, jo diria minimalista de l’Arcadi. Els detalls més insignificants, més mínims, lluny dels focus i dels mítings abrandats, són els que més recordaré de ‘Mai és tan fosc’. M’agrada la mirada de l’Èrika sobre l’Arcadi en aquests instants: plena de tendresa i complicitat, però a la vegada un xic distant i, fins i tot, un punt desencisada. I sense maquillar els contrastos, obvis, de tota persona, també de l’Arcadi: contrastos entre la il·lusió i el cansament, entre el lideratge social i la mirada perduda i esbalaïda, entre l’energia frenètica i el caminar pesarós.

Si estimes, coneixes o valores l’Arcadi, si t’agraden els documentals o si vols reviure un petit tast de la crònica d’aquells dies, val la pena anar a veure ‘Mai és tan fosc’.

Lliçons d’Islàndia: la indignació sense fons no canvia res

Un sistema econòmic que fa fallida. Un poder econòmico-financer que se’n desentén amb la mateixa lleugeresa amb la que va cimentar la crisi. Uns actors polítics incapaços de fer autocrítica. Un sistema de representació devaluat i debilitat. I un seguit de decisions que carreguen la sortida de la crisi en les espatlles dels que menys responsabilitat en tenien.

Un guió prou majoritari del que a Europa, i especialment al Sud, s’ha fet. A Islàndia, però, es va fer diferent: a partir de la revolta ciutadana del 2008-2009, es van convocar eleccions, va caure l’anterior govern, es van iniciar processos ambiciosos de canvi a nivell sistèmic i, finalment, el nou govern, dins l’estret marge que tenia, va prendre decisions més enfocades a protegir la gent que a respectar les demandes financeres. I a fixar i exigir les responsabilitats pertinents.

Una altra resposta que, d’alguna manera, era un interessant banc de proves de com fer net amb un xic de dignitat i justícia.

Per això, ara, no podem obviar el que ha passat: les eleccions han fet fora el govern que va protagonitzar aquesta transició i han premiat els partits de la deregulació del sistema financer i de la tolerància-connivència amb l’especulació.

Sens dubte, són molts els factors que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar-ho. Però no podem deixar de dir-ne un que, honestament, crec que és clau: cal admetre que la indignació que es va viure a Islàndia tenia més a veure amb el malestar concret i diari que amb una anàlisi de fons. I, ara, davant les dificultats per a la butxaca que les polítiques del nou govern havien suposat (tipus d’interès molt alts que van incrementar els deutes privats i familiars) la gent ha castigat els nous ‘gestors’ sense atendre a responsabilitats de fons.

De fet, res que no sapiguem. Però que, en cap cas, i també pensant en casa nostra, hauríem d’oblidar: la indignació purament reactiva, sense anàlisi de fons, valors assumits i compromís real, no canvia la realitat.

Hessel, icona ètica de la indignació

(Article d’opinió publicat al diari ARA el 28/02/2013)

No, Stéphane Hessel no va crear la primavera àrab, ni el 15 M, ni Occupy: els moviments socials són fruit de molts factors. Tampoc els va fer una gran aportació intel·lectual.

Però ‘Indigneu-vos!’ els va donar un nom i els va proposar una actitud davant l’atzucac d’un sistema on l’economia al servei d’uns pocs havia trobat l’aliança –enlloc del fre- de la política. I va connectar amb gent no motivada per la política i l’activisme. Mentre tothom assistia atònit a l’èxit de marxes i acampades, organitzades per gent anònima i escampades per les xarxes socials, la figura de Hessel va permetre a analistes i periodistes posar-hi cara i ‘explicar-ne’ el perquè.

És clar, la trajectòria vital de Hessel va facilitar que esdevingués icona de la reacció ètica: havia participat –amarat de compromís i fe- en bona part dels esdeveniments clau del Segle XX (dels camps de concentració a les Nacions Unides, de la tirania a la Declaració dels Drets Humans, de la resistència contra el nazisme a la solidaritat amb Palestina).

De la primavera àrab a la tardor islàmica

Tot i que previsible, no deixa de ser significatiu que la revista Time consideri personatge de l’any a les persones que han protestat arreu, contra la tirania política i la manca de llibertats o contra la tirania dels mercats i la manca de possibilitats.

Crec fermament que fets com la primavera àrab, les protestes a Israel, a Wall Street, la indignació a Catalunya i l’Estat, etc. han estat i són fets molt rellevants. Més enllà de simpaties o antipaties, el seu impacte és innegable.

Darrerament, però, observo en analistes i activistes una visió entre desanimada i cínica de l’evolució viscuda als països aràbs. Es parla que hem passat de la primavera àrab a la tardor islàmica assenyalant que l’esperança de canvi ha acabat frustrant-se, tal com ja va passar en el seu moment amb la revolució iraniana.

És innegable que les forces més liberals, crítiques i alternatives no són precisament les que guanyen les eleccions a Tuníssia o a Egipte. Però… és que en algun lloc del món guanyen aquests forces?

I és evident que res, absolutament res en aquests països, està garantit. Avui mateix es confirmava la pena de presó per a un blocaire pacifista i objector egipci simplement per un post crític amb l’exèrcit. Però cal deixar passar un xic de temps per veure com evolucionen les coses abans de sentenciar-ho.

Tinc la sensació que en aquesta mirada desencisada o cínica, a més d’una certa imprecisió en l’anàlisi (no es pot posar al mateix sac un partit islàmic que un partit extremista que simpatitza amb el gihadisme), hi ha massa poca consciència de les nostres precarietats, aquí, a Occident. Com si aquí fóssim un 10 i, ja apalancats i auto-satisfets, en mirar fora i veure els altres diguéssim: no arribeu ni al 3! Però, dissortadament, som lluny de ser un 10…

A Itàlia un personatge sinistre i grotesc com Berlusconi ha guanyat diverses vegades les eleccions i si ha acabat marxant, no ha estat precisament per la voluntat popular. Als USA, tot un Obama pot trontollar per uns sectors ultres que defensen coses que fan vergonya aliena. A l’Estat espanyol, acabem de veure com un partit que se situa clarament a la dreta, i que és ben lluny d’encarar reformes d’aprofundiment democràtic i control econòmic, ha guanyat per pallissa les eleccions. Més: ha hagut d’esclatar un cas de corrupció per a que la monarquia es plantegi una certa transparència! I durant 33 anys, la majoria dels partits polítics l’havien rebutjada!!

En fi, mirem amb sa escepticisme el que passa al món àrab però no ho fem pensant-nos que som els més simpàtics i espavilats de la classe. Som, també, precaris. I anem fent el que podem.

I, això sí, totes aquests primaveres, revoltes i indignacions segurament no aconseguiran el que cerquen, però ja han canviat i canvien la forma de fer política, la manera d’informar-ne i la manera de veure’ns i sentir-nos com a persones i societats.  I no és poc.

Indignació al Parlament

Sóc fora i després d’un dia intens, miro notícies, veig vídeos, m’arriben missatges i llegeixo reflexions –ben diferenciades- de gent estimada sobre tot el que ha passat avui al Parlament de Catalunya.

I em ve de gust dir el següent:

1. Des de fa dies he expressat que no tenia clar que l’acció prevista avui -bloquejar l’entrada dels diputats i diputades al Parlament- fos encertada, tant des d’un punt de vista de fons com d’estratègia. Amb tot, no em sembla lògic desqualificar tot un moviment i tot el que ha aportat, per un possible error o pífia.

2. No m’agraden ni els insults, ni les desqualificacions barroeres, ni el menyspreu, ni la violència, ni la pèrdua del sentit comú. És de les poques coses que continuo tenint ben clar. Per qüestions ideològiques, ètiques, de radicalitat democràtica, d’eficiència, de pràctica i de coherència de fons. I, també, per encert estratègic: us faríeu creus de la quantitat de gent que, avui, m’ha dit ‘quina llàstima que el moviment hagi perdut el cap a Barcelona!‘ Jo els deia que no posessin al mateix sac un moviment ampli amb l’acció puntual d’uns pocs que no respecten els criteris compartits… però el mal ja està fet. Ningú que es dediqui a l’acció social pot estranyar-se que l’estima social pel moviment s’hagi afeblit.

3. Precisament perquè sempre he mantingut aquest criteri de radicalitat noviolenta -que, per cert, alguna crítica, desqualificació i menyspreu m’ha reportat- dic també ben alt que em sembla molt poc ètic que alguns s’escandalitzin, només, per les coses vistes avui al Parlament i, en canvi, no s’hagin escandalitzat mai (ni hagin dedicat cap columna, ni hagin dedicat cap anàlisi, ni hagin dedicat cap declaració institucional) a la violència estructural que, perquè ho oblidem tant fàcilment?, acaba suposant greus sofriments a persones concretes de carn i ossos. Sense anar més lluny, la brutal especulació immobiliària fomentada i tolerada amb tanta irresponsabilitat i frivolitat per tants sectors socials, econòmics, financers i polítics del nostre país.

4. Malgrat el que hagi passat avui, i les consideracions i reflexions que es puguin fer, em sembla clar que les expressions ciutadanes del moviment per la democràcia real, els indignats/des i les acampades són rellevants, significatives i han de ser escoltades. Només un sistema polític cec, una classe política autista o uns analistes incompetents es fixarien només en les formes enlloc de, també, atendre i abordar les causes d’aquest profund, seriós i lògic malestar.