Qui era l’ingenu?

Veus la cara de Rajoy. Veus els nervis del govern. Veus el vertigen del PP.

Durant anys ens havien convençut que perquè l’economia anés bé calia un govern amic i unes polítiques properes. Que, agradés o no, al sistema econòmic no li podies posar pals a les rodes: calia donar-li allò que necessitava i així, a canvi, ell et donaria bons resultats. Si, per contra, ens entossudíem a voler governar el sistema econòmic per paràmetres polítics que li eren aliens, fracassaríem.

Vaja, en el fons, es venia a dir que la socialdemòcracia –la part del sistema polític crític amb el model econòmic que tenia opcions reals de governar- tenia dues possibilitats:

1. intentar ser coherent i, llavors, enfonsar l’economia

2. prescindir dels seus valors, fer el que tocava i, així, les coses anirien bé

Per la clatellada de la crisi i per l’efecte induït d’aquesta premissa, molts dels governs situats al centre-esquerra han anat caient els darrers anys.

Ens conta la gent informada que sembla ser que en Rajoy i el PP estaven convençuts que amb la seva arribada tot es posaria en ordre. Que les coses començarien a rutllar. Però… ha arribat el PP, ha començat a governar en Rajoy i els mercats, els inversors, les agències de qualificació, els seu aliats ideològics a Alemanya i Europa, vaja, tot ‘el seu món’, els estan donant una bufetada rere l’altra.

Fa anys, algunes i alguns afirmaven que havíem construït un sistema econòmic pervers. Perquè, més enllà del fet evident que no era just, començava a escapar-se a la lògica de poder-lo dominar i que, ben al contrari, tendia a ser el model econòmic el que marcava la pauta, el camí i el ritme al sistema polític. En general, aquestes veus eren sistemàticament titllades d’ingènues, de paranoiques, de no entendre res d’economia, etc.

I, ara, veus a Mariano Rajoy –fent totes les reformes que li exigeixen pel bé de l’economia- patint cada dia per la davallada ‘incomprensible’ i sense fi de la prima de risc… i penses, qui era l’ingenu? Qui no entenia res d’economia? Vejam, si al final, i en pròpia carn, la dreta ideològica i política començarà a entendre que han ajudat a crear un monstre que no és que sigui un perill per a una proposta econòmica d’esquerres, sinó que és un perill per a la lògica democràtica.