Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.

Anuncis




Oslo avui i Oslo fa 20 anys, o la incidència de l’activisme ciutadà pel desarmament

10 12 2017

 

Si una sola bomba pot causar tan patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?

S’ho preguntava, i a la vegada denunciava, Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana i la seva neboda van morir, moltes amigues seves també. Ella no, esdevenint, així, una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors, recorre el món tot recordant i reclamant la urgència de prohibir les armes nuclears. També, per cert, a Barcelona, on va ser el 2008 amb una delegació de 100 hibakusha i on, entre molts contactes, van ser rebuts per l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya.

Thurlow té raó. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (que gairebé van destruir completament les dues ciutats japoneses els dies 6 i 9 d’agost de 1945) van suposar la mort de més de 240.000 persones. Eren les primeres detonacions que es van fer. Després d’aquella terrible experiència, el més raonable era pensar que s’intentaria evitar per totes les vies unes armes tant cruels. Però, no. Al punt més àlgid de la Guerra Freda hi havia fins a 50.000 armes nuclears. Avui, quasi 30 anys després de la fi de la Guerra Freda, després de diversos acords de desarmament de les dues principals potències nuclears (Estats Units i Rússia), encara tenim quasi 15.000 armes nuclears.

La demanda de desarmament ha estat una constant del moviment per la pau des de la segona Guerra Mundial. I, en els darrers anys, s’han aconseguit resultats notables. Ara, precisament, fa 20 anys una campanya aconseguia un tractat pioner que prohibia les mines i inaugurava un període fructífer en el camp del desarmament. Deu anys més tard, les bombes de dispersió també quedaven prohibides. Fa 3, un nou Tractat obligava els Estats a evitar la proliferació i el descontrol en les transferències d’armes convencionals.

I aquest mes de juliol, davant la reiterada manca de voluntat de les potències nuclears d’avançar cap al desarmament (tal com contempla el Tractat de No Proliferació Nuclear des de 1968), les Nacions Unides acollien l’aprovació d’un tractat revolucionari: un acord de prohibició de les armes nuclears. Òbviament, falta molt. Per començar, que les potències nuclears s’hi sumin. Però, fins ara, no només s’havien oposat al desarmament nuclear sinó que, també, havien aconseguit bloquejar qualsevol iniciativa diplomàtica que el reclamés. I, aquesta vegada, no ho han pogut evitar: més de 120 països van donar suport al tractat de desarmament nuclear.

Cal dir-ho i repetir-ho, perquè sovint ens oblidem de la nostra força: tots aquests avenços en desarmament han estat fruit, a més de la responsabilitat d’alguns estats i diplomàtics, de la ferma determinació i tenacitat de la societat civil d’arreu del món, compromesa en fer retrocedir la violència i en construint espais i realitats de pau.

Avui a les 13.00 h, Setsuko Thurlow, acompanyada per Beatrice Fihn, directora de la campanya ICAN contra les armes nuclears, recolliran a l’Ajuntament d’Oslo el Premi Nobel de la Pau 2017, acompanyades per centenars d’activistes i ONG de la Campanya de tot el món, també de Catalunya.

Precisament avui, però fa 20 anys, la nord-americana Jody Williams recollia a Oslo el Premi Nobel per la campanya contra les mines antipersona. Des de llavors fins avui, els dos premis constitueixen un excel·lent fil de reconeixement a la necessitat de l’activisme ciutadà i social en la lluita per la pau al món. Perquè com va dir Jody Williams, “preocupar-se pels problemes que afecten el nostre planeta sense prendre mesures per afrontar-los és absolutament irrellevant. L’única cosa que canvia aquest món és passar a l’acció





Un gest de dignitat en un món massa indigne

24 02 2017

Tant hi fa la xifra concreta, el cert és que el dissabte 18 de febrer una immensa riuada de gent es va manifestar a Barcelona reclamant que ja n’hi ha prou, que hi ha centenars de milers de persones que necessiten refugi de forma imperiosa i que aquí hi ha gent i institucions disposades a oferir-ne. Una manifestació que va acabar al mar, un espai inspirador i bell que darrerament ha esdevingut centre de pèrdues de milers de vides humanes, que fugen de l’horror, que aspiren a la tranquil·litat i que s’embarquen en un trajecte precari, ple de riscos, per acabar-se trobant, murs i filferrades a l’arribada.

Una manifestació i, una setmana abans, un concert que representen una bona resposta ciutadana a uns dels reptes més majúsculs del nostre present. No és que l’anonemada ‘crisi de refugiats’ sigui el tema més important i crucial al qual ens enfrontem: malauradament, tenim molts fronts, moltes ‘crisis’, que ens reclamen intel·ligència, valor, audàcia i humanitat. Però sí que la resposta que donem a les demandes dels refugiats, mostrarà de forma clara i contundent quina mena de talla moral tenen els Estats i les societats que conformem aquest projecte, ara en semi fallida, que es diu Europa.

Enmig d’una Europa, i més enllà, que sembla optar per la construcció de murs, la militarització de les fronteres i el racisme i la insolidaritat més descarnades, en un moment en que els partits i les formacions polítiques que promouen aquesta simplista visió condicionen les actuacions de molts governs europeus i, en diversos casos, estan en disposició d’arribar a encapçalar-los i gestionar-los, la mobilització promoguda per ‘Casa Nostra, Casa Vostra’ ha estat una magnífic gest de dignitat. I una gran contribució a fi de contrarestar l’onada insolidària i racista que ens aclapara per tot arreu.

‘Casa Nostra Casa Vostra’ ha significat una experiència potent i, en certa manera inèdita: sorgit de l’impuls de gent jove no necessàriament enquadrada prèviament en moviments i entitats, amb la voluntat de fer alguna cosa davant la situació que van viure i palpar de forma directa, entren en contacte amb la col·laboració del món cultural i periodístic i el suport i la complicitat del teixit associatiu. I tota aquesta energia, ha sumat i multiplicat la força fins a aconseguir uns èxits d’implicació ciutadana i de mobilització que no s’han vist, malauradament, a la resta del continent.

El treball, però ve de lluny. Ja fa vora 2 anys, la Plataforma ‘Stop Mare Mortum’ alertava de la passivitat davant la qual ens miràvem l’abocador de vides humanes en la que s’estava convertint la nostra Mediterrània. I, anant, més enllà, trobem tota la feina diària, constant i imprescindible, d’una banda, de les entitats i col·lectius dedicats a la promoció, garantia i defensa del dret d’asil i, de l’altra, de les ONG i moviments que treballen per la pau, els drets humans i la justícia global.

De fet, tal com ens recorda oportunament la campanya ‘Lluites compartides’ impulsada per Òmnium Cultural, a casa nostra hi ha un bon patrimoni de mobilitzacions, lluites i reivindicacions en demanda de drets econòmics, culturals, comunitaris i socials i, també, mirant enfora, en clau solidària, en demanda d’un món més just i en pau.

Per això, aquest 18 F va despertar alguns records de la manifestació que, ara fa 14 anys, va ocupar de forma massiva els carrers de la ciutat en protesta per l’absurda guerra de l’Iraq. Una guerra i una posterior ocupació que, bé caldrà apuntar-ho, es troben entre els factors de l’existència, puixança i crueltat de Daex, l’autoanemant Estat islàmic. Tinguem-ho present: perquè quan se’ns diu que cal fer front a l’amenaça terrorista s’oblida que més que fer la guerra per a combatre’l caldria no haver fet guerres criminals que el van acabar promovent.

És cert que aquesta ciutat i aquest país han tingut i tenen un llarg historial de sensibilització i implicació en causes solidàries, pels drets humans i la pau. Això no ens fa millors (les limitacions, contradiccions i ‘posturejos’ existeixen, i ben notablement) ni impecables (en molts casos no s’ha reaccionat com caldria, com el cas de Síria, per exemple, o molts conflictes africans oblidats i menystinguts). Però demostra que hi ha una certa capacitat d’empatia amb el patiment aliè i d’indignació davant la indignitat. No és poc, en el context actual. Cal, sense cap mena de dubte, activar, impulsar i consolidar aquest patrimoni social cap a dinàmiques de major compromís i de major coherència.

Perquè, pel que fa a la crisi de refugiats, la qüestió fonamental no és, només, ‘ser solidari o no ser solidari’. És ser responsable. En sentit estricte, co-responsable. És adonar-se que no pots defugir de ser part de la solució quan has estat part del problema. Que no ens podem desentendre d’un món tal com és, d’un món que hem ajudat a que sigui tal com és. Les persones refugiades fugen dels horrors de la guerra, de les vulneracions dels drets humans, de les persecucions per ordre religiós, ètnic, social, de la violència de gènere, de la brutal repressió de règims criminals i autoritaris. I, també, és clar, hi ha centenars de milers de persones que fugen de la misèria i la injustícia.

I, en tot aquest estat de coses, la resta del món potser hi som indiferents, però hi tenim a veure. Potser ens en voldríem allunyar però hi estem connectats. Potser no en volem saber res, però en sabem moltes coses. Potser volem mirar cap a una altra banda, però el que s’hi veu, ens és familiar i proper. Perquè en formem part. Perquè l’estat de coses ens pertany. Hem donat i donem suport a dictadors i règims impresentables, indiferents a com tracten la gent que els pateix, a canvi que ens gestionin interessos inconfessables.

Hem alimentat i alimentem guerres, hem mimat a actors armats en multitud de conflictes en funció de quin aliat ens convé a la zona, mentre hem prescindit absolutament del patiment que aquest conflicte implicava a la població civil. Hem venut i venem armes que han acabat servint per a esclafar revoltes ciutadanes, i per a posar més benzina a guerres que hauríem de mirar de calmar i encarrilar per vies diplomàtiques. I un llarg etcètera.

La ‘crisi’ de les persones refugiades ens recorda que aquest món no va bé, que cal canviar moltes coses. I que moltes d’aquestes coses depenen de nosaltres, de quina mena de política, economia i democràcia impulsem.

I com més digna sigui la resposta que donem, més digne serà el món en el que viurem.





#TratadoArmas: la hora de la verdad (post en ‘evolución’: 18-28 marzo)

20 03 2013

foto bonica ATT - NYC

(esto es un post ‘vivo’ de las negociaciones en Naciones Unidas para el Tratado sobre Comercio de Armas (TCA). Cada día, añadiré un nuevo apunte)

Otro fracaso… pero más cerca del control de las armas (jueves 28)

Bien, ha pasado lo que parecía que no pasaría: que algunos de los pocos estados claramente contrarios bloquearan el acuerdo pese a no tener la ‘cobertura’ de las grandes potencias. Aunque quizá habría que matizar esto… parece extraño que un país que al final aceptaba el Tratado (Rusia) salga en tromba, ante las dudas de si 3 países son suficientes para bloquear un acuerdo tan mayoritario, para decir que si no hay unanimidad bajo ningún concepto se podía aprobar el Tratado… ¿Quizá alguna potencia ha utilizado algún ‘intermediario’ para así ahorrarse de quedar mal?

Ciertamente es una decepción: ha habido un gran trabajo diplomático, político y de la sociedad civil para hacer posible este Tratado y estábamos más consistentemente cerca de conseguirlo que en julio pasado. Y, pese a ello, el acuerdo volvió a torcerse. Pero más allá de la evidencia que el impulso del Tratado se llevará ante la Asamblea General de las Naciones Unidas para que allí sea aprobado por mayoría, cada vez está más claro (y ni potencias ni lobbys pueden impedirlo) que se termina la época de la impunidad de les armas, de su comercio sin regulación y de su proliferación sin control. Y esto, es la mejor noticia.

Emoción contenida… (miércoles 27)

Contra lo que creíamos, el tercer borrador es el mejor. A pesar de mantener aspectos problemáticos (poca contundencia y extensión en el criterio de derechos humanos, algunas armas podrían quedar fuera del alcance del TCA, etc.) hay algunos que han mejorado mucho: rebaja del número de países que hacen falta para que el TCA pueda entrar en vigor o la caída de la exigencia de consenso para cambiar el TCA: eso hubiera hecho imposible su reforma y mejora.

Ahora, parece garantizado el apoyo -aunque sea poco entusiasta- de los 3 grandes ‘reticentes’: China, Rusia y EEUU. Solo queda por ver si India, Egipto, Irán o Venezuela, entre otros, se limitan a decir que no les gusta o lo vetan.

Esperando el parto (martes 26)

En pocas horas tendremos el último borrador que el presidente de la Conferencia presentará para su aprobación: seguramente, no será muy diferente al que teníamos. Pero si cambia, que sea a mejor y de forma sustancial.

Y, mientras, hemos recibido tres apoyos muy potentes que confirman la importancia del momento: 1) una apelación del secretario general de las Naciones Unidas; 2) el editorial de The New York Times y, 3) una acción de AVAAZ.

El choque de trenes ya está aquí (lunes 25)

Tres años negociando. Un fracaso. Prórroga. Casi tiempo de descuento. Y se nota.

Hoy las delegaciones han reaccionado al borrador. Y han estado claras y contundentes.

Por un lado, buena parte de los países africanos (y todos los de CEDEAO), buena parte de los países latinoamericanos, los 15 estados caribeños del CARICOM y los 27 de la Unión Europea, han dicho que el borrador era insuficiente, que faltaba claridad en el criterio de derechos humanos, la plena inclusión de las municiones, etc. En resumen: reforzarlo y no dejar grietas. La poderosa declaración que en nombre de 103 estados ha leído Ghana es un buen indicador de lo que quieren.

Por el otro, la claridad también ha sido total: China y Rusia han valorado precisamente los aspectos más indeterminados del texto y han criticado que, según ellos, va demasiado lejos en municiones, partes y componentes. India, Egipto, Pakistan, Argelia, Cuba, Venezuela o Irán han sido muy críticos por los mismos motivos.

Estados Unidos ha adoptado una actitud formalmente moderada y equidistante aunque, en la práctica, apunta hacia los refractarios: quiere que la Conferencia termine con Tratado pero que, para conseguirlo, se rebaje la ambición.

El pulso está en la fase final. Y las ONG apretando a fondo para que se decante hacia el control estricto del comercio de armas.

Tenemos segundo borrador: una primera valoración (viernes 22)

En medio de una gran expectación, el presidente de la Conferencia ha facilitado esta tarde el 2º borrador, ahora ya con nuevos contenidos. Una primera valoración:

Qué ha mejorado o qué se mantiene en positivo?

1) a pesar de estar en un nivel inferior de control, se refuerza la regulación de las municiones así como de las partes y componentes necesarias para hacer armas; 2) se estipulan medidas para evitar el desvío de armas hacia terceras destinaciones; 3) las armas ligeras y cortas se mantienen dentro del alcance de regulación del TCA

Qué no ha avanzado o se mantiene insatisfactoriamente? 

1) algunos tipos de transferencias de armas podrían quedar fuera de la cobertura del TCA; 2) el criterio de derechos humanos a la hora de evaluar una venta de armas es poco contundente; 3) el criterio de la violencia de género o la pobreza continúan fuera del núcleo duro de análisis; 4) se mantiene la exigencia de 65 ratificaciones para que el TCA entre en vigor, una c¡fra muy alta

A pesar de la presión que podamos -y vamos a hacer!- las ONG y los Estados favorables (la inmensa mayoría), mi impresión es que será difícil mejorar este 2º borrador. Me imagino, más bien, que las potencias y los Estados refractarios atacarán a fondo las mejoras y habrá que defenderlas!

Según como vaya la semana, por lo tanto, habrá que tomar una decisión clave: preferimos un TCA blando pero con todos dentro u optamos por alargar el proceso, ir hacia un TCA más ambicioso pero sin algunos Estados importantes?

La sociedad civil en la Conferencia (jueves 21)

Si existe proceso diplomático para adoptar un Tratado sobre Comercio de Armas, es por el empeño de la sociedad civil. Es más: los éxitos precedentes en desarme que animaron este proceso (minas y bombas racimo) se deben a las ONG.

Pero impulsar, acompañar y vigilar un proceso tan largo y extenso es un gran desafío. En esta Conferencia, por ejemplo, se están organizando varias reuniones informales -simultáneas a la plenaria- que son decisivas para el desarrollo de algún aspecto del Tratado. Las delegaciones gubernamentales pequeñas tienen muchas dificultades para poder asistir. y algunos estados refractarios aprovechan estas reuniones para intentar congelar o aparcar aspectos importantes. Las ONG, haciendo un titánico esfuerzo, procuran asistir y estar en todo, pero la dificultad es evidente.

Por la tarde, en la tradicional sesión en que la sociedad civil se dirige a los delegados gubernamentales (hace un año, tuve el placer de hacerlo), las ONG han hecho discursos documentados, razonados y bien presentados. El lobby proarmas, como es habitual, ha trufado sus presentaciones de demagogia, alarmas y grotescas conexiones (como por ejemplo entre los derechos de las mujeres y las armas!).

Está claro: si la calidad y razonabilidad de las propuestas emitidas fuera realmente el factor determinante, el mundo haría caso a las ONG por el control de las armas e ignoraría el lobby proarmas. Y tendríamos Tratado.

La nueva presidencia facilita una revisión del borrador (miércoles 20 – tarde)

El nuevo presidente de la Conferencia, el muy activo australiano Peter Woolcott, ha facilitado esta tarde un nuevo borrador del TCA. No es realmente un documento que contenga cambios significativos de fondo. Básicamente, es una revisión técnica: el texto está más estructurado y ordenado y más bien fundamentado jurídicamente. Para ver si el nuevo presidente rebaja o impulsa el contenido ‘vigente’ del TCA, tendremos que esperar a mañana. Y, mañana, sólo faltaran 4 días para el final…

‘La aportación a la paz del comercio de armas’ (miércoles 20 – mañana)

El papel de Estados Unidos ha sido clave en el proceso diplomático del Tratado de Armas: en positivo (permitiendo su inicio con el voto favorable el 2009) y en negativo (abortando el acuerdo final en julio de 2012).

Aunque Estados Unidos no son nada entusiastas de los acuerdos de desarme o control de armas (de la actitud activamente contraria de Bush hemos pasado a la constructiva pero tampoco nada cómplice de Obama), en el Tratado de Armas no son los más refractarios: China y Rusia son los ‘líderes’ en este sentido.

Pero hoy por la mañana, se han lucido: ante el espíritu que hay detrás de la idea del TCA (limitar el comercio de armas en clave de defensa de los derechos humanos y la paz), el diplomático norteamericano ha dicho que ‘el comercio de armas también supone una contribución a la paz y la seguridad’. En fin, malos presagios…

¡Las municiones tienen que estar en el Tratado! (martes 19)

Del borrador del Tratado que salió en julio se consiguió una victoria a medias (o derrota, depende como se mire): frente a los países que no querían incluir las municiones, éstas finalmentes fueron incorporadas en el TCA. Pero con un nivel menor de exigencia y control que las armas convencionales.

Algo absurdo: una pistola, sin balas, no es nada. Sino controlamos las municiones -¡cuándo cada año se ponen 10.000.000 nuevas municiones en el mercado!- estaríamos haciendo el ridículo.

Hoy, 69 delegaciones gubernamentales -con un texto acompañado por la Campaña y que se ha hecho circular en un tiempo récord- han presentado en el plenario un documento dónde se reclama que se refuerce el control sobre las municiones. Un puntazo.

El apoyo de los gobiernos a un Tratado de Armas sólido crece (lunes 18)

La Conferencia fallida de julio se clausuró con fracaso pero con una poderosa declaración de cerca 100 estados pidiendo la adopción de un Tratado sobre Comercio de Armas sólido y robusto.

Hoy, primer día de la Conferencia, gracias a las delegaciones gubernamentales impulsoras y cómplices y a la red de relaciones y a la capacidad de lobby de la Campaña Armas Bajo Control y las ONG, se ha hecho una importante demostración de fuerza, evidenciando que el apoyo al TCA crece: 108 estados han presentado una declaración pidiendo que el borrador de julio sea ampliado y profundizado.

Hacia un Tratado sobre Comercio de Armas (TCA) (domingo 17)

Venimos de lejos y en dos semanas hay que ver si es posible aprobar un Tratado serio e interesante. En resumen, tenemos un buen punto de partida -un borrador interesante, pero que hay que mejorarlo si queremos regular seriamente el comercio de armas.

Para quién no haya seguido el tema hasta ahora, aquí dejo algunas pistas en castellano para ponerse al día:

. Post en Eldiario es: ‘Las armas, mejor bajo control

. Web Campaña global Control Arms en castellano: http://controlarms.org/es

. Web AI: http://www.es.amnesty.org/campanas/armas

. Web IO: http://www.intermonoxfam.org/es/campanas/proyectos/2013-ano-decisivo-para-conseguir-un-tratado-que-regule-comercio-de-armas

. Web FundiPau sobre el TCA (en catalán): http://www.fundipau.org/tca





#TractatArmes: l’hora de la veritat (post en ‘evolució’: 18-28 març)

20 03 2013

foto bonica ATT - NYC

(això és un diari ‘viu’ de les negociacions a Nacions Unides pel Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA). Cada dia, afegiré un nou apunt)

Un altre fracàs… però més a prop del control de les armes (dijous 28)

Bé, ha passat el que semblava que no passaria: que alguns dels pocs estats clarament contraris bloquegessin l’acord tot i  no tenir la ‘cobertura’ de les grans potències. Tot i que potser caldria matisar això darrer… és estrany que un país que al final acceptava el Tractat (Rússia) de seguida salti, davant els dubtes de si 3 països són suficients per bloquejar un acord tant majoritari, per dir que si no hi ha unanimitat sota cap concepte es pot aprovar el Tractat… Potser alguna potència ha fet servir algun ‘intermediari’ per estalviar-se de quedar malament?

Certament, és una decepció: hi ha hagut molt de treball diplomàtic, polític i de la societat civil per a fer possible aquest Tractat i hi érem més consistentment a prop que al mes de juliol passat. I, malgrat tot, ha tornar a tombar-se. Però més enllà de l’evidència que l’impuls del Tractat es durà a l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal que allà sigui aprovat per majoria, cada cop va quedant més clar (i ni potències ni lobbys ho poden impedir) que s’acaba l’època de la impunitat de les armes, del seu comerç sense regulació i de la seva proliferació sense control. I això és la millor notícia.

Emoció continguda… (dimecres 27)

Contra el que totes i tots crèiem, el tercer esborrany és el millor. Tot i mantenir aspectes que poden ser problemàtics (poca contundència i extensió en el criteri de drets humans, algunes armes podrien quedar fora de l’abast del TCA, etc.) n’hi ha que han millorat molt: rebaixa del nombre de països que cal per tal que el TCA entri en vigor o caiguda de l’exigència que el TCA només es podia canviar per consens: això hagués fet impossible la seva millora.

Ara, sembla que hi ha suport -encara que sigui poc entusiasta- dels 3 grans ‘reticents’: Xina, Rússia i Estats Units. Només cal veure si Índia, Egipte, Iran o Veneçuela, entre altres, diuen que no els agrada o, directament, veten la seva adopció.

Esperant el part (dimarts 26)

En poques hores tindrem el darrer esborrany que el president de la Conferència presentarà per a la seva aprovació: segurament, no serà molt diferent al que teníem. Però si canvia, que sigui a millor i de forma substancial.

I, mentrestant, hem rebut tres suports molt potents que confirmen la importància del moment: 1) una apel·lació del secretari general de les Nacions Unides; 2) l’editorial de The New York Times i, 3) una acció d’AVAAZ.

El xoc de trens ja és aquí (dilluns 25)

Tres anys negociant. Un fracàs. Pròrroga. S’apropa el temps de descompte. I es nota.

Avui les delegacions han reaccionat a l’esborrany. I han estat clares i contundents.

Per una banda, bona part dels països africans (i tots els de CEDEAO), bona part dels països llatinoamericans, els 15 estats caribenys del CARICOM i els 27 de la Unió Europea, han dit que l’esborrany era insuficient, que calia més claredat en el criteri de drets humans, la plena inclusió de les municions, etc. En general, han parlat d’enfortir-lo i no deixar escletxes. La poderosa declaració que en nom de 103 estats ha llegit avui Ghana és un bon indicador del que volen i reclamen.

Per l’altra, la claredat també ha estat total: la Xina i Rússia han valorat precisament els aspectes més indeterminats del text i han criticat el que per ells és massa contundent: les mencions a municions, parts i components. Índia, Egipte, Paquistan, Algèria, Cuba, Veneçuela o Iran, han estat directament crítics pels mateixos motius.

Els Estats Units han adoptat una actitud formalment moderada i equidistant tot i que, en la pràctica, apunta als refractaris: ha dit que volia que la Conferència acabés amb un Tactat però que, per fer-ho possible, calia rebaixar l’ambició.

El pols ja és a la fase final. I les ONG apretant a fons per tal que es decanti cap al control estricte del comerç d’armes.

Tenim segon esborrany del TCA: una primera valoració (divendres 22)

Enmig d’una gran expectació, el president de la Conferència ha facilitat aquesta tarda el 2n esborrany ara ja amb noves propostes de contingut. Una primera valoració:

Què ha millorat o què és manté en positiu?

1) tot i estar en un nivell inferior de control, es reforça la regulació de les municions així com de les parts i components necessaris per a fer armes; 2) s’estipulen mesures per a evitar el desviament d’armes cap a terceres destinacions; 3) les armes lleugeres i curtes es mantenen dins de l’abast de regulació del TCA

Què no ha avançat i es manté insatisfactòriament? 

1) alguns tipus de transferència d’armes podrien quedar fora de la cobertura del TCA; 2) el criteri de drets humans a l’hora d’avaluar una venda d’armes és poc contundent; 3) el criteri de la violència de gènere o la pobresa continuen fora del nucli dur d’anàlisi; 4) es continua exigint 65 ratificacions per entrar en vigor, una xifra altíssima

Malgrat la pressió que puguem fer -i ho farem!- les ONG i els Estats favorables (la immensa majoria), la meva impressió és que serà difícil millorar aquest 2n esborrany. M’imagino, més aviat, que les potències i els Estats refractaris atacaran a fons les millores i caldrà defensar-les!

Segons com vagi la setmana, per tant, caldrà prendre una decisió clau: preferim aconseguir ja un TCA tou però amb tothom dins o optem per allargar el procés, anar cap a un TCA més ambiciós però amb absències d’Estats importants?

La societat civil a la Conferència (dijous 21)

Si existeix un procés diplomàtic per a adoptar un Tractat sobre Comerç d’Armes, és per la voluntat de la societat civil. És més: els èxits precedents en desarmament que van animar aquest procés (mines i bombes dispersió) es deuen a les ONG.

Però impulsar, acompanyar i vigilar un procés tant llarg i extens és un gran repte. En aquesta Conferència, per exemple, s’estan organizatzant diverses reunions informals -simultànies a la plenària- que són decisives per al desenvolupament d’algun aspecte del Tractat. Les delegacions governamentals petites tenen moltes dificultats per a poder-hi assistir. I alguns estats refractaris aprofiten aquestes reunions per a intentar congelar o aparcar aspectes importants. Les ONG, fent un esforç titànic, procuren assistir i estar en tot, però la dificultat és evident.

A la tarda, en la tradicional sessió en què la societat civil es dirigeix als delegats governamentals (fa un any, vaig tenir el plaer de fer-ho), les ONG han fet discursos documentats, enraonats i ben presentats. El lobby proarmes, com és habitual, ha amanit les seves presentacions amb demagògia, alarmes i grotesques connexions (per exemple, entre els drets de les dones i les armes!).

És ben clar: si la qualitat i raonabilitat de les propostes emeses fos realment el factor determinant, el món faria cas a les ONG pel control de les armes i ignoraria el lobby proarmes. I tindríem Tractat.

La nova presidència facilita una revisió de l’esborrany (dimecres 20 – tarda)

El nou president de la Conferència, el molt actiu australià Peter Woolcott, ha facilitat aquesta tarda un nou esborrany del TCA. No és realment un document que contingui canvis significatius de fons. Bàsicament, és una revisió tècnica: el text està més estructurat i ordenat i més ben jurídicament fonamentat. Per tal de veure si el nou president rebaixa o impulsa el contingut ‘vigent’ del TCA, haurem d’esperar a demà. I, demà, ja només faltaran 4 dies per al final…

‘L’aportació a la pau del comerç d’armes’ (dimecres 20 – matí)

El paper dels USA ha estat clau en el procés diplomàtic del Tractat d’Armes: en positiu (permetent el seu inici amb el vot favorable el 2009) i en negatiu (avortant l’acord final el juliol de 2012).

Tot i que els USA no són gens entusiastes dels acords de desarmament o control d’armes (de l’actitud activament contrària de Bush hem passat a la constructiva però tampoc gaire més còmplice d’Obama), en el Tractat d’Armes no són els més refractaris: Xina i Rússia són els ‘líders’ en aquest sentit.

Però avui al matí, s’han lluït: davant l’esperit que hi ha al darrere de la idea del TCA (limitar el comerç d’armes en termes de defensa dels drets humans i la pau), el diplomàtic nord-americà ha dit que ‘el comerç d’armes també fan una contribució a la pau i la seguretat’. En fi, no són bons presagis…

Les municions han d’estar dins el Tractat! (dimarts 19)

De l’esborrany del Tractat sortit de juliol es va aconseguir una mitja victòria (o mitja derrota, depèn com es miri): davant dels països que no volien incloure les municions, aquestes es van esmentar al Tractat. Però en un nivell menor d’exigència i control que les armes convencionals.

I és un greu absurd: una pistola, sense bales, no és res. Si no controlem les municions -quan cada any se’n posen al mercat 10.000.000 de noves!- estaríem fent el préssec.

Avui, 69 delegacions governamentals -amb un text acompanyat per la Campanya i fet circular en un temps rècord- han presentat al plenari un document on es reclama que es reforci el control sobre les municions. Un punt.

El suport dels governs a un Tractat d’Armes sòlid creix (dilluns 18)

La Conferència fallida de juliol es va cloure amb fracàs però amb una poderosa declaració de prop de 100 estats reclamant l’adopció d’un Tractat sobre Comerç d’Armes sòlid i robust.

Avui, primer dia de la Conferència, gràcies a delegacions governamentals impulsores i còmplices i a la xarxa de relacions i a la capacitat de lobby de la Campanya Armes Sota Control i les ONG, s’ha fet una important demostració de força, evidenciant que el suport al TCA creix: 108 estats han presentat una declaració demanant que l’esborrany sorgit de juliol sigui ampliat i aprofundit.

Cap a un Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) (diumenge 17)

Venim de lluny i en dues setmanes cal veure si és possible aprovar un Tractat seriós i interessant. En resum, tenim un bon punt de partida -un esborrany interessant, però que cal millorar si volem regular seriosament el comerç d’armes.

Per a qui no hagi seguit el tema fins ara, aquí deixo algunes pistes en català, per a reproduir els passos previs:

. Web sobre el TCA de FundiPau (Fundació per la Pau): http://www.fundipau.org/tca

. Articles i posts que he publicat sobre el tema: https://jordiarmadans.wordpress.com/tag/tractat-comerc-darmes

. Espai d’informació al web de l’icip i posts de Xavier Alcalde al bloc de l’icip





Tractat d’Armes: game over… per ara!

28 07 2012

Avui ha estat un dia dur.

No perquè no tinguessim previst que la manca d’acord podia produir-se.

Però aquests darrers dies començava a dibuixar-se un escenari de possible acord entre països favorables a un Tractat potent i països que preferien un Tractat ben poqueta cosa. I, al final, tot i haver condicionat continguts i haver rebaixat ambicions, la Xina, Rússia i els USA -i altres països petits, alguns d’ells auto-considerats ‘revolucionaris’- han optat per avortar el procés.

I, tot i que hi estiguem acostumats, fa ràbia veure com en un tema tant obvi (posar ordre al descontrol de les armes i, així, evitar moltes de les 500.000 morts que cada any es produeixen per violència armada) alguns ‘responsables’ governamentals i ‘líders’ polítics actuen amb un patetisme tant lamentable. En un hipotètic examen, no ja de decència sinó de simple responsabilitat, suspendrien amb la pitjor nota possible.

Però, una cosa és clara: mai, abans, s’havia vist possible, probable i necessari per quasi tots els països que calia regular el comerç d’armes. Això, ara, ja està guanyat. És qüestió de temps. Ja hem aconseguit despertar moltes inquietuds: hi ha massa persones i sectors socials que ja no poden acceptar per al futur la idea que qualsevol producte sigui més regulat que el comerç d’armes.

Avui s’ha acabat el ‘joc’ del procés diplomàtic cap al Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) que a diverses persones i organitzacions ens ha tingut ocupats intensament durant 3 anys. Però, en el fons del fons, n’estic convençut: avui és el darrer dia del ‘joc’ del comerç d’armes fora de control.





Tractat d’Armes: el tenim a tocar, encara que no sigui magnífic…

24 07 2012

La Conferència pel Tractat sobre Comerç d’Armes a Nacions Unides ja ha entrat en la recta final. I tot es precipita.

Avui al matí l’ambaixador García Moritán ha presentat el primer esborrany del Tractat. Ha estat un moment emotiu. Després de moltes reunions preparatòries amb textos informals disposar d’un esborrany formal és com començar a visibilitzar que el Tractat és a prop i pot esdevenir una realitat.

Sens dubte, aquesta és la primera valoració a fer. Ja ho deia en Xavi Alcalde.

Però en mirar-me el text en una primera i ràpida ullada, he vist coses que m’han desagradat. I he fet algunes piulades en aquest sentit (@Jordi_Armadans 1r esborrany oficial del #TractatArmes Un text complet però amb moltes pèrdues respecte a anteriors docs). Especialment, m’ha preocupat que l’abast de les armes a cobrir pel Tractat s’ha reduït (hi ha armes que no queden citades) i les que se citen, ho són més parcialment i restringida (si enlloc d’avió militar parlem d’avió de combat, per exemple, estem deixant fora molts possibles avions militars que, estrictament, no són de combat). Ara l’aspecte més clamorós és que les municions, tot i esmentar-se, quedarien fora del nucli dur del Tractat.

Tampoc m’ha agradat veure que en els criteris per a autoritzar o no una transferència d’armes, el llenguatge sobre drets humans, desenvolupament, etc. és menys explícit que en textos anteriors. I espanta veure l’alt nombre de països que caldria per a que el Tractat entrés en vigor: 65!!! Això podria fer que trigués anys a realment ser efectiu i d’obligat compliment…

Però, ben cert: el text inclou moltes coses i posa per escrit vells desitjos que, fins avui, no s’han vist concretats.

Les primeres reaccions

La Campanya Armes Sota Control, Saferworld, Amnesty International i la Creu Roja han fet una valoració (gràcies a la Lourdes Vergés disposeu de traducció catalana i castellana on-line abans fins i tot que l’original anglès de la campanya) a primera hora de la tarda que, en bona part, coincidia amb aquesta primera reacció positiva però preocupada que havia fet.

I, en la sessió plenària, les delegacions estatals han començat a reaccionar a l’esborrany. He fet un recompte i el resultat és clar: 29 delegacions han reclamat un Tractat més ambiciós i potent. Especialment, han clamat pel tema de les municions. Vaja, volen més Tractat. 14 delegacions han dit que els semblava un bon punt de partida: segurament algunes d’elles no voldrien avançar més i altres volen millorar-lo però, de moment, es queden amb la bona notícia del que s’han trobat. I 9 delegacions han dit clarament que el Tractat va massa enllà: volen menys tractat.

Queden 3 dies, molta intensitat en poques hores, molts nervis i molts possibles accidents. Però la possibilitat de tenir un tractat que reguli el comerç d’armes és més a prop que mai.