De terratrèmols

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.

Je suis Charlie Hebdo

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

 

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.

‘Dotze anys d’esclavitud’

Una peli sobre l’esclavisme racista als Estats Units del Segle XIX? La vas a veure perquè creus que cal anar-la a veure i perquè n’has llegit una crítica bona. Però, íntimament, no n’esperes res de l’altre món. En sortir-ne, però, et van assaltant un munt de reflexions. I, no és això el millor que et pot passar després de veure una pel·lícula? És clar, no vol dir que a tothom li hagi de passar el mateix. Però, amb tota la prudència que calgui, la recomano vivament.

Alguns comentaris, arran de la visió de ‘Dotze ans d’esclavitud’:

1. per si ho havies oblidat, la peli et recorda que el món s’ha construït sobre una immensa muntanya de barbàrie. Que el nostre trànsit ha passat per molts bassals i per molta merda. Que el nostre present, encara que ens escandalitzi, està connectat a un autèntic serial de terrors i horrors de tota mena. Alguns, a més, ben recents.

2. altre cop constates la capacitat que tenim les persones de sobreviure en entorns absolutament deshumanitzats. Una capacitat que en part et meravella i en part et glaça. Et meravella que una persona, enlloc de deixar-se anar, sigui capaç d’aguantar 12 anys insofribles amb la vana esperança de poder recuperar la llibertat i la dignitat. Et glaça veure com tanta gent és capaç d’anar fent encara que davant dels seus ulls vegi coses absolutament intolerables.

3. alhora, i abans que facis un judici implacable, la peli et mostra com tothom està atrapat. Fins i tot el més miserable dels personatges es mou en una complexa teranyina: entre el que s’espera d’ell, el que sempre s’ha fet, el que aspira a ser algú en un entorn on tothom que és algú és un impresentable, etc. Tothom sembla restar encadenat a una farsa de resultats demolidors. I, com altres vegades, no pots esquivar la pregunta: t’esgarrifa el que veus, sí. Però, quants dels que ens esgarrifem, en aquelles mateixes i exactes coordenades espai/temps, haguéssim actuat diferent?

4. en tot cas, no cal perdre massa temps preguntant-se ‘què hagués fet en aquella situació‘. Serà molt mes útil preguntar-se, ara i aquí, ‘què puc fer?‘. I és que és en la nostra vida de cada dia on trindrem les opcions de mullar-nos o no. I, parlant de racisme, malauradament tenim i tindrem -al pas que anem- moltes opcions de mostrar el nostre compromís amb la dignitat o, altrament, d’acotar el cap.

5.  la història que narra la peli (un cas real) fa un tomb perquè algú decideix fer alguna cosa. Es complica la vida? Sí. Però prèn partit. I té clar que, no fer res, també és -és clar- prendre partit. Certament, té les espatlles més cobertes que altres que callen. Segurament, no podem exigir que algú posi la seva vida en perill per comprometre’s. Però sí que podem exigir-ho d’algú que, senzillament, es complica la vida. No és el mateix. El protagonista ho diu molt bé. Essent conscient que per a ell pot suposar-li problemes, però no pas greus, diu ‘és el meu deure‘.

6. i, malgrat tot, cal valorar el que hem avançat. No podem ser frívols amb això: avui, als Estats Units, hi ha racisme, desigualtat i situacions d’explotació. Però, malgrat tot, és molt lluny de la situació d’esclavisme salvatge que es produïa en algunes zones del Sud dels actuals Estats Units. Reconèixer els avenços és necessari si fem una anàlisi rigorosa. I és de justícia: hi ha gent que va patir moltíssim per aconseguir part del que tenim. Seria un insult cap a ells, que van patir tant, menysprear-ho. 

Carta a les amigues i els amics abstencionistes

Carta a l@s amig@s abstencionistas – TRADUCCIÓN AL CASTELLANO

Diumenge hi ha eleccions. És possible que les campanyes electorals et provoquin vergonya aliena, que creguis que els partits polítics es barallen molt enlloc de posar-se a resoldre les coses, que la democràcia real és molt més prima del que sembla, que els poders econòmics condicionen més les decisions que es prenen que no pas la ciutadania amb el seu vot i que, fet i fet, el sistema polític tal com està muntat no permet canvis substancials.

I, per tant, has decidit no votar.

Hi tens tot el dret. No votar és una opció tant legítima com votar. Ningú, a més, té dret a qüestionar el teu compromís col·lectiu pel simple fet que no votis.

Però també és cert que abstenir-se és no votar. Però no és una decisió neutra, ni pura. Potser votant participes d’un sistema brut i discutible, però no votant, també. En més d’una elecció municipal, per exemple, uns pocs vots (unes desenes) han permès una majoria o una altra. A vegades, en un Parlament, la diferència d’un o dos diputats, ha permès aprovar o rebutjar una Llei. No votant, també estàs ‘decidint’ el que passarà, les decisions que es prendran, les polítiques que es faran, els valors que predominaran.

Deixa’m que ho concreti un xic més amb un exemple.

Un discurs està arrelant amb força a tot Europa, també als països considerats més ‘cultes, lliures i desenvolupats’. I, clarament i de forma cada cop més preocupant, també a casa nostra. Hi ha una candidatura que es presenta a un centenar de municipis que només parla d’immigració. Hi ha líders i caps de llista de partits considerats ‘seriosos’ que estan abonant i multiplicant aquest discurs clarament racista i xenòfob. Cap de les seves proclames es fonamenta en dades reals i objectives. Però, amb un xic de sentit comú n’hi ha prou: qui es pot creure que la immigració sigui el culpable de la crisi econòmica, la inseguretat o les malalties? És que al nostre país que, tot sigui dit, fa 4 dies generàvem immigració enlloc d’acollir-la!, no hi havia fa 25 anys injustícia, crisi o inseguretat?

Em diràs que no tens la culpa que hi hagi polítics demagogs i gent que s’ho empassa. Cert, però amb el teu no vot, pots facilitar que algunes d’aquestes teories absurdes tinguin més força als municipis i, així, fer més grossa l’onada xenòfoba que recorre Europa.

Diumenge que ve, pots fer el que et plagui: votar, o no votar. Hi ha motius raonables per fer qualsevol de les dues coses. Però el que no pots pensar és que, practicant l’abstenció, quedes al marge del sistema polític que tenim. Aquest continuarà endavant, legislant, proposant, modelant i transformant. Cap a on ho faci, depèn dels vots i les abstencions de totes i tots.

Que passis un bon diumenge.