Je suis Charlie Hebdo

Gran il·lustració del dibuixant David Pope @davpope

 

Deu persones han estat assassinades per fer el que saben i volen fer: periodisme i humor gràfic. I dos policies, que havien acudit als llocs dels fets, han patit la mateixa sort.

Un fet terrible.

Que, afegit a tants altres fets terribles que passen arreu (també avui mateix, per exemple, al Iemen) em fan pensar en la frase que li he llegit avui al Xavier Masllorens: ‘La brutalitat i l’estupidesa humana no fan festa mai‘.

No coneixia prou el setmanari. Però em puc imaginar que algunes de les coses publicades m’haurien fet riure molt i que d’altres m’haurien semblat molt fallides. Però és igual, avui em sento de Charlie Hebdo: sense matisos.

És cansat de repetir-ho, però cal fer-ho: prendre la decisió de posar fi a la vida d’altres persones, i a més a més per motius tant bàsics com aquests (dibuixar i opinar!), no ens parla de cap projecte polític, ideològic, religiós o moral; ens informa només del grau de bestialitat, intolerància i nul·la empatia que algunes persones són capaces de desenvolupar. I és greu.

L’atemptat ja s’ha fet. No podem tornar enrere. Però sí que podem mirar de no perdre la calma i evitar de caure en actituds i reaccions que, enlloc de minar les bases del fanatisme que hi ha al darrere de l’atemptat, el reforcin.

. Una reacció que em repugna:

Ja hi ha qui apunta cap a la comunitat musulmana en bloc, a la immigració o als ciutadans de determinats països. Que ho faci gent del carrer és trist. Que ho facin persones amb responsabilitat -per exemple, l’acalde Albiol- és gravíssim. I, curiosament, potser sense adonar-se’n, militen en la mateixa simplificació conceptual que els terroristes: associar conductes i valors a comunitats senceres.

Sens dubte, els feixismes es retroalimenten. En un context en el qual a Europa el discurs islamòfob i antiimmigració arrasa i els tocs xenòfobs i racistes semblen afectar a bona part de les forces polítiques, aquest atemptat comès al crit ‘d’Al·là és gran’ fa témer el pitjor. És dur adonar-se’n però el cert és que avui a Europa mantenir-se crític cap al racisme ja és molt. I això és el millor que podem recomanar i recomanar-nos: no deixar-nos engalipar per la -ridícula- por a la diferència.

. Una reacció que em preocupa:

A l’hora d’analitzar i reflexionar, sempre cal posar-hi context i prendre perspectiva. Altrament tindríem reaccions purament immediates però escassament encertades. Però compte a no confondre posar context amb fugir d’estudi.

Quan parlem d’assumptes relacionats amb el Pròxim Orient, és clar que hem de tenir present els conflictes pendents, el sentiment de marginació i maltracte que molts àrabs i musulmans perceben de part de la comunitat internacional, les implicacions que serveis secrets de governs occidentals han tingut i tenen en la formació del monstre jihadista, etc. Però posar context ha de servir per entendre millor, no menys. I, avui, veient alguns tuits tinc la sensació que hi ha qui apel·lava al context perquè, ras i curt, no s’atrevia, no volia o no se sentia còmode condemnant l’atemptat amb claredat. Podríem dir: posem-hi context però no amaguem el cap sota l’ala.

. Ser conscients de la complexitat, el millor antídot:

La realitat és complexa. I això ha de ser el millor antídot contra el simplisme vulgaritzador i feixistitzant. Que entre els assassinats d’avui hi hagi un musulmà, que, de fet, la majoria de víctimes del terrorisme jihadista siguin musulmanes o, en positiu, que entre les mostres de solidaritat i condol expressades avui moltes vinguin del món musulmà haurien de ser dades suficients per trencar estereotips i falses percepcions. Fem-ho, i ajudem a fer-ho.