Sis reflexions arran de la COVID-19

1. Aquests dies veig gent enfadada, d’altra que es queixa molt i, també, gent tenint molt clar què cal fer (a vegades, com passa sovint, dient exactament el contrari): S’equivoquen! No ens parlen clar! Caldria fer això! Caldria fer allò! Hi ha massa histèria! Hi ha massa tranquil·litat! Tot és molt exagerat! No estem actuant prou!

No ho sé. Diria que ens costa assumir, amb totes les seves conseqüències, que viure és complicat. Que la condició humana és precària. Que no ho sabem –ni ho sabrem- tot sobre tot el que tenim i ens passa. Que hi ha incerteses. Moltes. I que no paren (ni pararan) de sortir-ne. Com la COVID-19. És lògic reaccionar bé, a temps i encertar-ho tot davant un virus nou sobre el qual no en sabíem res fa 4 mesos? Una mica de calma no només en no histeritzar-nos, sinó en assumir que no ho podem saber tot (ni nosaltres, ni la comunitat mèdica, ni la científica, ni els governs, ni els mitjans de comunicació). La incertesa i la fragilitat no són, només, conceptes teòrics interessants. Defineixen la nostra vida i el nostre món.

2. Sembla que assistim a una pandèmia notable. És possible que, d’aquí a uns mesos, tot estigui sota control i que en 3 anys ni ho recordem. O no. Però semblar clar que, de moment, patirem. Fins i tot encara que la majoria no tinguem la malaltia, en patirem les conseqüències (de la malaltia o de les mesures per a contenir-la): socials, econòmiques, culturals, relacionals. Tothom veu les seves. Pel que fa a mi (perquè s’entengui que no parlo asèpticament), i més enllà dels impactes personals i familiars, penso en FundiPau i m’esparvero en imaginar alguns impactes sobre compromisos i coses previstes, sobre campanyes i activitats (tant necessàries i urgents!!), sobre recerca de recursos econòmics, etc. Però no podem pretendre que el món rebi una sotragada com aquesta i no ens afecti. Ens afectarà. És clar, les actuacions governamentals que es facin –i les propostes d’actuació que es llancin des de diversos sectors- haurien de partir d’una evidència: aquest món és desigual, amb gent, sectors i països que viuen en condicions privilegiades i d’altres que viuen en condicions precàries (i precaritzades). Els esforços i sacrificis que calgui fer per afrontar la malaltia s’haurien de repartir raonablement i no haurien de recaure, principalment, en qui menys té i més pateix.

3. És innegable que la COVID-19 ha aparegut en un moment complicat. On els discursos de la por, del tancament de fronteres -físiques i mentals-, del menyspreu cap als altres, etc. són el pa de cada dia. En aquest context, una pandèmia com aquesta pot reforçar la distància amb allò compartit, la desconfiança, el tancament en nosaltres, les pors i el rebuig als diferents. Fa patir.

4. Però també podem aprofitar-ho per a mirar cap a l’àmbit de les cures (que sempre considerem secundàries), imaginar i desenvolupar dinàmiques de solidaritat i d’acompanyament o adonar-nos del nostre paper en tot plegat. Per exemple, a vegades sembla que hem d’evitar contagiar-nos i potser caldria mirar-s’ho, també, en el sentit d’evitar contagiar. Les mesures de contenció no haurien de ser vistes en clau de ‘defensa’ sinó de responsabilitat col·lectiva. Que hi hagi persones que pugui morir per la COVID-19, que el sistema de salut es pugui col·lapsar, que les i els professionals de la salut es puguin veure desbordats emocionalment i física, etc. Mirar d’evitar tot això és ser responsable. I potser, mirant-ho així, ens anima a fer-ho millor.

5. La COVID-19 també ens demostra la falsedat d’aquells discursos (alguns, innocents i despistats, d’altres, interessats i contaminants) que ataquen allò públic. Quan hi ha problemes seriosos de caire global, que ni els mercats ni la mirada individual i autoreferencial poden solucionar, es fa evident la necessitat de tenir un bon sistema públic. I no ho hauríem d’oblidar. Aprofitem aquesta experiència per tenir-ho ben present i evitar que ens venguin falòrnies: tenir un bon sistema públic, democràtic, robust, modern, amb bons coneixements i amb capacitat d’intervenció, té a veure amb resoldre problemes que ens afecten. Problemes concrets. I, a vegades, urgents. Desmantellar els sistemes públics (de salut, d’educació, de benestar, etc.) ens deixa, literalment, a la intempèrie.

6. Preocupem-nos, sense alarmismes ni exageracions, per la COVID-19 perquè és una amenaça real que ja tenim, ara i aquí. Però, si us plau, no siguem insensibles, ni cretins, ni carallots. D’amenaces reals i amb conseqüències duríssimes per a molta gent, en tenim moltes: hi ha milions de persones que moren, i d’altres que pateixen greument, per manca d’alimentació, per pobresa extrema, per malalties perfectament curables, per violacions brutals de drets humans, per guerres devastadores, per violència de gènere, etc. etc. Tenim a tocar de casa nostra gent fugint de l’horror a qui hem rebut amb indiferència i filferros i, ara, directament amb porres, gasos i trets. Preocupem-nos per la COVID-19, sí, però fixem-nos, d’una punyetera vegada, en la quantitat de dolor, patiment, desesperació i frustració que hi ha al nostre món de cada dia. I fem-hi, també, alguna cosa.

Iceta al Senat

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides

Tots traïdors

Darrerament, he vist com independentistes de tota la vida eren qualificats de ‘traïdors’, ‘venuts’ o ‘covards’, arran de l’expressió de les seves opinions.

Sempre he pensat que s’abusa molt de la paraula traïdor. Sovint,el que hi ha és discrepància en els objectius polítics o, també, discrepància en com concretar o aconseguir uns objectius compartits, però això no fa traïdors, això fa gent que opina diferent i gent que té estratègies diferents. A vegades, fins i tot, les altres opinions i estratègies, amb el temps, ens acaben convencent o seduint més. Així, potser abans d’insultar algú amb la llufa ‘traïdor!’, estaria bé rumiar un xic.

En veure aquests recents insults he pensat que, de fet, ja fa temps que alguna gent –poca, però sorollosa i activa- té tendència a veure traïdors per tot arreu.

No recordo haver sentit que PP o Cs hagin rebut qualificatius de traïció (és clar, han rebut altres insults, a vegades molt més greus).

El PSC, sí:com que se situa en el camp del catalanisme i va passar de defendre el dret a decidir en l’etapa de Pere Navarro (fins i tot amb una votació prou valenta al Congrés de Madrid) a oblidar-lo, la gent del PSC va rebre de valent.

Més endavant, l’acusació de traïció va arribar, també al bloc sobiranista no indepe.

Tot i que ICV estava clarament compromesa amb el dret a decidir i havia aconseguit suports de famílies ideològiques europees com Els Verds i l’Esquerra Unitària (per cert, fora de l’òbvia Aliança Lliure Europea, les úniques famílies/partits d’àmbit europeu que s’han mullat pel dret a decidir) a partir de cert moment, també la gent d’ICV va caure en desgràcia.

Podem, tot i ser membre de l’única força d’àmbit estatal amb presència al Congrés que defensa l’autodeterminació, també va acabar essent objecte de l’ira dels ‘cerca traïdors’.

Els comuns, tot i tenir indepes entre els seus membres i haver participat activament en diverses mobilitzacions sobiranistes, tampoc van estalviar-se les acusacions de traïció.

Val a dir que l’acusació a ICV, Podem i Comuns és estranya: se’ls insultava per no haver comprat o seguit tot el full de ruta de l’independentisme. Però, és clar, no eren independentistes. Evidentment, es pot discutir si això és poc coherent, poc valent, poc ambiciós, poc d’esquerres o poc el que sigui, però no seguir un full de ruta que no és el teu, en cap cas et dona punts per a ser considerat traïdor.

A finals del 2015 i principis del 2016, però, les acusacions de traïció ja van arribar, de ple, a l’independentisme. Ho recordareu, tot i que avui sembli molt oblidat: la CUP va ser profundament insultada durant mesos. El seu no a investir Mas (d’altra banda, prou raonable i prudent tenint en compte el final judicial –previsible- del cas Palau) va fer que la gent de la CUP rebés els pitjors i més contundents insults de traïció. Fins i tot gent seriosa i amb audiència van arribar a sostenir, seriosament i en públic, que la CUP estava infiltrada pel CNI. Poca broma!

El cerca traïdors, però, no defalleix mai. L’any passat, CDC/PDeCAT, o el mateix President Mas també van rebre de valent. En aquest darrer cas, per cert, abans d’acusar-lo alegrement de traïdor caldria recordar que, per efecte de la consulta del 9 N està inhabilitat, ha hagut de fer front a una fiança milionària i té la casa, provisionalment, embargada.

A finals d’octubre de l’any passat, quan va optar per convocar eleccions enlloc de fer una DUI, el President Puigdemont també va rebre un bon tou d’acusacions de traïció.

Darrerament, és el torn d’ERC. Arran de la seva voluntat de replantejar ritmes del procés i d’eixamplar complicitats i aliats, ERC també ha caigut en el sac dels traïdors. Tenint en compte que és el partit amb més persones empresonades i exiliades (entre les quals, per cert, el seu president i la seva secretària general) diria que és un xic atrevit –i força insensible- considerar-los uns traïdors. Però així estan les coses.

De fet, en les darreres setmanes també he arribat a veure moments d’indignació puntual a les xarxes on els qualificatius de traïció (i els anuncis de donar-se de baixa) també es dirigien a Òmnium i l’ANC.

Sí, la pregunta és pertinent: queda algú que no sigui traïdor? I, seguidament, té algun sentit això?

I, atenent al fil històric, un fet que ens hauria de fer rumiar i asserenar: que la CUP hagi passat de ser el màxim exponent de traïció a ser el més pur (en un període de dos anys) o que el President Mas hagi fet el trajecte invers, ens dona pistes evidents que aquests ràtzies anti-traïdors són força inconsistents, molt vinculades a l’emoció puntual de moments concrets i allunyades d’una certa perspectiva i serenitat en l’anàlisi. Diríem que no pots passar de ser un infiltrat del CNI a salvar la pàtria en tan poc temps!

És clar, un aclariment imprescindible: en cap cas pretenc dir que aquests actors polítics siguin intocables. Tots han de poder rebre crítiques. Cadascú, en funció de la seva perspectiva, prioritats i ideologia pot i ha d’analitzar, qüestionar, criticar i plantejar alternatives a tot el que diuen, fan i proposen aquets actors. Però això és una cosa (no m’agrada el que fas, t’equivoques molt, no comparteixo això que dius, etc.) i l’altra és caure en l’improperi, sovint injust i forassenyat del: ets un venut, ets un traïdor, això ho dius per mantenir la poltrona, etc.

Ja he dit, al començament, que, per sort, els cerca traïdors són pocs. Però en un moment d’alta intensitat política com el que vivim, amb la sensibilitat a flor de pell i amb l’amplificació de les xarxes socials, els cerca traïdors a vegades troben aliats puntuals i ressò en la seva ràtzia. Sí, el món de Twitter no és el món real. Però Twitter també afecta, i condiciona, els estats d’ànim, les opinions, les decisions, etc. en definitiva, la qualitat i l’abast de la nostra vida social i política. Per tant, no ho menystinguem.

Així que, pel bé de la convivència, i d’un debat polític públic serè, fora bo posar fi a aquesta mena de ràtzies i a considerar qualsevol que no pensa com tu, un traïdor. Sobretot quan arribem a l’absurd que quasi tothom, ja és o ha pogut ser, un traïdor. La gent amb més criteri, o amb més projecció, hauria d’evitar de participar-hi i abonar-les.

El més curiós, però, és que pel bé del procés sobiranista, també seria adequat abandonar les ràtzies anti-traïdoria. Perquè si un es mobilitza només per ego personal i a fi d’aconseguir el títol de ‘El més pur’, es pot permetre aquest esport de considerar traïdor a quasi tothom. Però si un es mobilitza per aconseguir un objectiu tan ambiciós com la independència d’un país… diria que la idea hauria de ser d’incloure cada cop més gent no pas anar-la purgant tota fins que no quedi ningú en el trajecte. En fi, diria.

Així que, sinó hi ha cap motiu, ni ètic ni estratègic, per mantenir aquestes ràtzies, podem foragitar-les definitivament, no?

Estimat Raül (i Jordi, i Oriol, i Meritxell, i Dolors, i Josep, i Joaquim, i Carles, i Santi). I els Jordis

Querido Raül (Versión española) – Dear Raül (English version by Daniel Camós) – Cher Raül (Version française (par Daniel Camós)

 

Estimat Raül,

No sé si hauràs passat una bona nit.

Jo he dormit poc. Com moltes altres nits darrerament. Però molt més consternat i aclaparat que moltes altres nits.

Quan m’he despertat, m’ha vingut al cap, a principis dels 90, quan vam coincidir en algun bolo sobre objecció de consciència. Te’n vas fer, d’objector, perquè aspiraves a un món sense violència i rebutjaves fer l’aprenentatge de la mort.

El teu compromís et va portar a Bòsnia, la teva estimada Bòsnia. Allà vas conèixer encara de més a la vora la brutalitat, crueltat i estupidesa de la guerra. I, allí, et vas fer solidari i proper amb tota la gent que patia les conseqüències dels conflictes armats i les vulneracions dels drets humans.

Vas treballar al Centre UNESCO de Catalunya, impulsant propostes que connectessin Catalunya amb la necessitat d’una nova governança global, més sostenible, justa i democràtica.

Vas implicar-te a fons amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, acompanyant l’estimat Vicenç Fisas. Durant molt anys vas promoure la recerca per la pau, compromès amb una transformació fonamentada en l’anàlisi i el rigor.

Vas decidir entrar en política des d’una opció d’esquerra alternativa. I, des del Parlament Europeu, entre altres coses, vas posar l’accent en temes de medi ambient i desarmament. Vas apostar per una Europa que cregués en la democràcia, els drets humans i la pau.

Finalment, vas continuar la teva incursió política participant d’una candidatura unitària transversal, compromès en la construcció d’un nou Estat per a Catalunya que, si més no en el teu cas, no volia dir un Estat tancat sinó compromès amb un món més just i digne.

He recordat tot això. Perquè he pensat, Raül, que és molt bèstia que una persona com tu, amb aquest historial, acabi a la presó a l’Europa del Segle XXI. Molt bèstia.

No m’agraden les presons ni hi crec. Però posats a posar-hi gent, se me n’ocorre molta altra (corruptes, mafiosos, especuladors, violadors, criminals de guerra, venedors d’armes, assassins, etc.) que tindria molt més sentit que hi fossin.

Però no pas tu. Ni en Jordi, ni la Meritxell, ni l’Oriol, ni la Dolors, ni el Josep, ni el Joaquim, ni el Carles, ni el Santi. He pensat en tu, i he escrit això, perquè fa molt de temps que ens coneixem. Però podria parlar d’uns quants dels altres. De fet, animo a gent que els conegui més, a fer això, a fer-ne un perfil. Així ens adonarem de l’animalada que suposa empresonar-vos.

No puc deixar d’esmentar perquè, ho admeto, encara no m’he ne refet, d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Cessar, per una decisió política, un Parlament i un Govern democràticament escollit i, al damunt, empresonar-lo, és molt i molt bèstia. Però empresonar dues persones de l’àmbit social és perdre, definitivament, tots els papers. Si hi ha algú que estima l’Estat espanyol hauria de procurar canviar aquestes coses. Perquè l’estan portant a l’abisme.

En fi, tot plegat, molt bèstia. Molt trist. Molt indecent. I molt repugnant.

Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi.

Així que espero retrobar-te ben aviat. A tu, i a tots els altres membres del Govern.

I als Jordis que no me’ls puc treure del cap.

Teu i vostre.

Jordi

Afegim, al projecte polític de cadascú, un altre projecte: no prendre mal

Hi ha gent emocionada pel moment polític. Hi ha gent entristida. Però hi ha gent que, uns sentint emoció i els altres tristesa, comparteixen preocupació: per si ens petarem la cohesió. La famosa ’fractura’ vaja.

És veritat que algunes alertes sobre la fractura social són clarament interessades, part del relat polític vaja: ‘el procés sobiranista està trencant la societat!’.

Però, al marge d’això, és evident que els darrers anys d’intensitat política han tensionat més les relacions socials. I més enllà d’interpretacions sobre els perquès, som on som. Arribats aquí, ¿podem mirar de no prendre massa mal?

He escrit diverses vegades sobre el procés, en clau d’anàlisi política o de reflexió personal i ideològica. I ho continuarem fent, especialment en aquesta època intensa i especial. Ara, però, em proposo un objectiu més bàsic: fer una crida a recordar, promoure i garantir la convivència. A continuació, algunes pistes i comentaris.

Som diversos. Sembla molt obvi, però a Catalunya hi ha gent que pensa diferent. Sobre moltes coses, i també sobre ‘el procés’. I, deixem-ho clar i recordem-nos-ho tantes vegades com faci falta: és lícit pensar i opinar coses diferents! A vegades, en el relat polític, se simplifica: el poble català demana això, la nació catalana aspira a allò, la societat catalana necessita X, etc. I s’invisibilitza que hi ha diversitat. Seria bo que els discursos polítics fossin més inclusius, menys sectaris, menys infantils. Però tampoc somniem tant. Almenys, intentem que les persones, en el dia a dia, no ho oblidem: si mirem enquestes, vots, consultes, etc. podem dir que, fet i fet, entre la gent que participa, hi ha una meitat que és indepe i una altra que no. Acceptem-ho. No ens fem trampes al solitari. Estem dividits.

Un cop acceptat, desdramatitzem-ho. Hi ha altres divisions: de biològiques i estructurals (joves i vells, dones i homes, gent d’aquí i gent nouvinguda, rics i pobres, etc.) i de pensament: creients i no creients, gent de dretes i gent d’esquerres, etc. I, així, podem anar trobant moltes altres ‘tensions’ (clar: no s’hi val a considerar negativa una tensió -la que no t’agrada, la que t’incomoda, aquella on et sents perdedor- i considerar positives i necessàries les altres -on ets sents fort i tens clar el teu lloc-). El problema no és una tensió en si, sinó com portem aquesta tensió.

Podem portar millor la tensió que vivim per la qüestió nacional?

Per començar, podem recordar que les ‘divisions’ no són absolutes.

En les simplificacions, tendim a fer tipus totals: l’indepe, revolucionari, republicà, solidari, etc. i l’unionista, de dretes, monàrquic, fatxa. També hi ha tipus ideals contraris: l’indepe sectari i arrauxat, l’unionista responsable, assenyat. Però aquests perfils es deixen molta realitat fora. Si ho sabem, enlloc d’amagar i encotillar la diversitat, fem-la aflorar sense complexos: hi ha indepes molt de dretes. Hi ha gent d’esquerres molt contrària al dret a decidir. Hi ha, si anem més enllà, pericos indepes, culers fatxes, feministes de dretes, vegetarians conservadors, consumistes alternatius, etc. etc. Potser no ens quadra tant, però és, també, realitat. I és bo acceptar-ho.

Tornant al tema nacional: no hi ha dos blocs antagònics perfectament definits i separats en tot.

De fet, fins i tot en el tema nacional estricte no tot és homogeni. Podem trobar indepes que volen que el català sigui llengua oficial i indepes que tenen claríssim que el castellà també ha de tenir rang oficial en un Estat independent. Hi ha indepes que només volen esdevenir Estat amb un referèndum amb tots els drets i uts i indepes que ja haurien tirat pel dret fa 5 anys. Hi ha indepes que s’exciten amb la idea d’un exèrcit català i indepes que s’escandalitzen amb aquest escenari. I així…

També al cantó no indepe. Poc té a veure qui vol un estat plurinacional, fins i tot amb dret a l’autodeterminació reconegut, amb qui considera que l’estat de les autonomies ha arribat massa lluny. Ambdós són no indepes però, realment, no comparteixen gaire cosa.

No simplifiquem, ni encotillem, ni amaguem aquesta diversitat, aquests matisos. Són importants. I, en tot cas, són reals.

“Ens ho passem molt bé. Evitem la política”

És una opció habitual. Però tinc molts dubtes que sigui positiva. Amagar-se les coses, obviar les discrepàncies, fer veure que no tenim problemes, no afrontar els debats, és fatal. Tard o d’hora acaben sortint, i llavors, solen fer-ho amb virulència i deixen molt sorpresos els qui creien que, obviant els debats, vivien en una bassa d’oli.

Un amic em truca enmig d’aquests dies plens de notícies bomba i situacions cada cop més pujades de to: em diu que tot i que discrepem vol deixar clar que no vol que això afecti la nostra relació. Quasi que li foto bronca: evidentment que no afecta! No ens ha afectat mai, com pots pensar que ens afectarà? Bé, em diu, tenint en compte el que passa aquests dies, volia explicitar-ho. Per mi no calia, però el gest és molt bonic. I saludable. Ja n‘havíem parlat alguna vegada. En el fons, sabem que ens podem trobar, i a banda de gaudir de l’amistat, parlar relaxadament del tema, perquè ens sabem diferents, i en podem parlar més desacomplexadament, sense tantes angúnies. No és només que ens respectem (que sí) sinó que també en podem parlar traient un xic de ferro a l’assumpte.

En canvi, una relació d’amistat basada en obviar sempre un tema delicat… al final t’acabarà fent mandra, en moments de tensió l’acabaràs evitant, et construiràs prejudicis sobre el que pensa, faràs la bola més gran del que és i, al final, potser te n’acabaràs allunyant.

Parlem-ne, amb respecte, però parlem-ne!

No és tan complicat: tampoc cal fer debats i tertúlies per tot arreu. Podem sentir algú dir una reflexió llarga i, enlloc de callar, nosaltres dir, jo no ho veig així. No cal replicar-ho tot, ni matisar-ho tot, ni exagerar-ho tot. Senzillament evidenciar la diversitat.

De fet, cal aclarir-ho: el discrepant, ha de discrepar. No tant per ell. Bé, sí, clar, per ell. Però, sobretot, pel bé dels altres. Sí, pel bé dels altres. Si algú calla les discrepàncies, els altres poden acabar pensant que tots pensem igual. Discrepar, o matisar, és evidenciar que som diversos. És demostrar la riquesa que tenim. És fer aflorar el que hi ha.

I, és clar, la resta ha de respectar la diversitat.

Quan sobre una cosa irrellevant ets minoria fa coseta, oi? Si estàs sol, encara més. I si el tema no és menor sinó important, discrepar fa molt de respecte. Encara més si tens la sensació que la resta t’assenyalarà. Tothom ha patit mínimament, o s’ho pot imaginar, una cosa així. Doncs no costa gaire aplicar-s’ho: quan som majoria, podem evitar abusar, matxacar o posar en evidència algú que està en minoria. No cal. I és lleig fer-ho. En Xirinacs ho deia molt bé: ‘cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts’.

A Twitter m’esglaia veure com a vegades molta gent s’ho passa pipa posant a caldo algú que està en minoria. Quina gràcia es pot trobar en això? A banda que és molt poc valent… Segurament, hi ha qui busca retuits a costa de fer llenya d’un arbre caigut. Però, diríem, posar en risc la convivència per una mica d’aplaudiment… és molt rastrer això!

Quan rebem un linxament ens sembla fatal. Quan hi participem ens oblidem del malestar que generem. Es poden defensar postures molt contundents sense participar de linxaments. El linxament, és això, un linxament. No és cap demostració de convicció o fermesa ideològica.

Més: parlant amb gent discrepant, podem barallar-nos. Però també podem acabar matisant les nostres postures més tancades i absolutes. És això negatiu? No, és clar que no. En diverses situacions un pot comprovar que ni el 10 ni el 0 el representa i se sent més còmode en el 6 (o en el 4). No és dolent tenir matisos. No és estrany dubtar. És interessant constatar que, amb gent amb qui discrepem d’objectius genèrics forts, en canvi compartim dubtes i angúnies. I, així, potser matisem, també, les postures ‘fortes’ dels ‘nostres’ respectius. Això no és pas dolent, és un resultat raonable del diàleg. I molt saludable.

En aquests moments de tensió, hi ha gent que ’radicalitza’ les postures. Es diu així. Però a vegades, en el fons, es vol dir que es tanquen més, s’aïllen dels arguments dels altres i es fan molt menys empàtics i es posen molt menys a la pell dels altres. I això no té res de bo. En general, hauríem de desconfiar dels que, amb l’excusa de la intensitat política, tendeixen a enviar a la merda a algun discrepant o parlen com donant cops de puny a la taula. La veritat, el debat tavernari – testosterònic potser és molt vistós però té molt poc a veure amb un debat interessant i profitós.

No hi ha traïdors

Bé, n’hi ha. Però, la majoria de vegades que s’usa la paraula és per definir una discrepància.

Una de les coses més tristes dels debats que vivim és que tot s’acaba derivant a suposicions i judicis d’intencions sumaríssims.

Un independentista que dubta, pot ser acusat de tou, de traïdor, de venut o que espera algun favor. Potser, en alguns casos, és així. Però en altres podem trobar independentistes que dubten de si l’estratègia que se segueix és la millor per al país i per a la independència. Vaja, que, equivocadament o no, pensen en què és millor per al ‘procés’. Un independentista que dubta no és un venut o un traïdor, és, senzillament, un independentista que dubta. Lícitament. Potser fins i tot, lúcidament.

Un espanyolista que creu que el referèndum és una via de solució raonable no és un mal espanyol com pensaran alguns dels seus durs. És potser, a l’inrevés, un bon espanyol: perquè pensa que és millor que l’espanyolitat sigui assumida que no pas imposada.

En aquests moments de tensió se sol fugir dels ‘traïdors’. Jo tendiria a fugir dels que qualifiquen massa fàcilment i ràpida de traïdors a qualsevol que no segueix, estrictament, el seu criteri de puresa (o d’intransigència).

Lluitem (jo ho faig) pels nostres ideals. Però pensem que per poder gaudir del nostre ideal hem de mantenir un país més o menys unit i fratern. Incorporar el desig de convivència i tolerància al nostre objectiu polític no és ser tou, tanoca o flonjo. És, al revés, creure-s’ho de veritat. Perquè ni una Catalunya autonòmica, ni una Catalunya federal ni una Catalunya independent tindran gaire recorregut sinó és a base de la major convivència possible.

De fet, si tothom que treballa per un projecte polític l’acompanya d’un projecte de convivència la cosa permet millors resultats. Encara que el teu projecte polític perdi, et quedarà el projecte de convivència. En canvi, si el teu projecte polític vols que passi per sobre de tot, també per sobre de la convivència, si guanyes també hauràs perdut. I si perds, perdràs doblement, perquè ho hauràs perdut tot.

Més que mai, salut i pau!

Les lluites que ens han dut on som

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!

20D: unes eleccions de canvis profunds

Com es preveia, hem viscut unes eleccions apassionants i que ofereixen moltes reflexions a tenir en compte:

. Han estat unes eleccions de canvi: han recollit, i visualitzen, diverses transformacions: de sistema polític, del model tradicional de partits, d’espais ideològics, del debat territorial, etc.

. El sistema de partits polítics a l’Estat espanyol ha canviat. I molt. No sabem si per sempre però, en tot cas, ara per ara no té gaire a veure amb el que era. El pas de 2 forces que estaven acostumades a guanyar l’una o l’altra a un model on hi ha 4 grans actors, és un autèntic sotrac. Fixem-nos-hi: PP i PSOE tenien el 73,39% dels vots fa 4 anys. Ara, només el 50,73%. El cansament, i l’ofec, amb l’oferta i lògica bipartidista, és clar.

. Una nova Llei Electoral? Ja fa anys que es veu que el mètode d’assignació d’escons per províncies provoca enormes distorsions. IU, tot i rebre 1.000.000 de vots, obté dos diputats. Cs en té 40 amb 3.500.000. Urgeix plantejar un sistema més proporcional. I això que PP i PSOE no tenien massa interès a abordar, ara, davant la força de Podemos i Cs, potser ho hauran de fer.

. Gir a l’esquerra: l’espai ideològic que va del centre cap a la dreta ha perdut molt respecte a les eleccions generals del 2011. Llavors va obtenir més del 60% de vot i 215 diputats de 350. Ara, es veu reduït a poc més del 50% i 178 diputats. En canvi, l’espai que va del centre cap a l’esquerra ha incrementat 10 punts el percentatge de vot (del 39 al 49) i ha guanyat 37 diputats més (de 135 a 172).

. Pel que fa al debat territorial, l’eix de la plurinacionalitat surt reforçat: allò que genera urticària al PP i Cs i incomoditat al PSOE, el reconeixement que Espanya és un estat plurinacional, ha guanyat presència. Les forces que defensen un estat plurinacional i el dret a decidir han passat de 48 a 97 diputats, recollint un 27% del vot total emès al Congrés. I això té una derivada interessant: no sembla que a Podemos li hagi afectat negativament l’assumpció del dret a decidir sinó més aviat el contrari.

. I una de  molt important: el fet que Podemos guanyi a Catalunya i el País Basc, hauria de fer pensar molt al PP, el PSOE, Cs i, en general, a la cultura política espanyola: només una força electoral estatal que escolti, entengui i respecti la diversitat nacional i, per tant, el dret a decidir, té futur a Catalunya i el País Basc.

. La governabilitat a l’Estat es complica. Però es complica perquè venim d’una època en que els partits no estaven massa acostumats al diàleg i la negociació, almenys pel que fa a la investidura. Ara ja només per començar a córrer, caldrà que s’entenguin i pactin.

. Una paradoxa curiosa: si algú creia que Cs i Podemos servirien per evitar que el PP i PSOE haguessin de pactar amb partits catalans o bascos, s’equivocava. Una bona lliçó: l’acció política no pot ignorar la realitat.

El sotrac a Catalunya

Acostumats a que a Catalunya passen moltes coses, no hauríem d’oblidar que el canvi a Catalunya ha estat monumental. El panorama habitual en unes Eleccions Generals era un PSC fort, seguit de CiU, PP i després, ICV i ERC. Veure com guanya l’espai d’ICV-EUiA (amb Podem i el fenomen Barcelona en Comú) i ERC queda segon, quedant CDC tercera, PSC quart i PP sisè és una fotografia que no crec que mai haguéssim pensat que veuríem.

I aquest canvi del mapa d’actors, revela canvis importants en els espais ideològics: Catalunya ha girat cap a l’esquerra clarament (29 diputats ara per 20 el 2011, mentre que el centredreta passa de 27 a 18 perdent 9 diputats) i la reivindicació del dret a decidir és majoritària (29 diputats sobre 18, mentre que el 2011 no ho era: 22 versus 25).

I una conclusió que fa més d’un any que es veu (consulta 9N, eleccions al Parlament) tot i que alguns líders, estrategues i analistes s’entesten a negar-ho: el procés sobiranista a Catalunya només pot avançar amb la suma del bloc independentista i del bloc pel dret a decidir. La decisió de passar de la reivindicació del referèndum al ‘tirar pel dret independentista’ no ha funcionat. No és un debat polític, legalista o moral. És un tema previ: falta suport social. Tornar al dret a decidir no és cap renúncia: és acceptar la realitat.

D’altra banda, és innegable que les dimensions de la nova política i del progressisme guanyen espai al si del sobiranisme. I això hauria de reflectir-se en la direcció estratègica del procés i en l’actual atzucac polític que vivim a Catalunya.

 

 

 

27 S

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!

El sobiranisme antipàtic és suïcida

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.

¿Quin model de seguretat, defensa i pau per a Catalunya?

Una de les conseqüències del debat sobiranista és l’increment espectacular de la reflexió sobre com volem que sigui aquest país. Fins i tot els contraris a la sobirania n’haurien d’estar contents: no parem de parlar, projectar, imaginar com s’haurien de fer les coses, com es podrien fer millor. Política i participació en estat pur.

Tot això, és clar, també ha passat en els temes de seguretat, defensa i pau.

Algunes i alguns ja portem molts anys dedicant temps a com podria ser una nova política de seguretat. I com es podria fer i aplicar des de Catalunya. Però, és clar, el darrers 2 anys, s’han acumulat molts debats, seminaris, articles (aquí en trobareu alguns), taules rodones, entrevistes… sobre el tema.

D’entre les moltes coses fetes els darrers mesos, poso el vídeo del debat ‘Defensa i seguretat: pais armat i/o país de pau‘ amb en Miquel Sellarès, dins del cicle ‘El país que farem’ organitzat per l’Ateneu Barcelonès. En la meva intervenció plantejo les prioritats i els valors que crec haurien de fonamentar una política de seguretat coherent amb la pau i els drets humans. A la part del debat, hi surten molts més elements per a la reflexió.

En fi, que al nostre país hi hagi debat sobre si hem de fer una política de seguretat més clàssica i militaritzada o més alternativa i en clau de seguretat humana i pau és, d’entrada, ja un gran èxit.