Carta a les amigues i els amics abstencionistes

Carta a l@s amig@s abstencionistas – TRADUCCIÓN AL CASTELLANO

Diumenge hi ha eleccions. És possible que les campanyes electorals et provoquin vergonya aliena, que creguis que els partits polítics es barallen molt enlloc de posar-se a resoldre les coses, que la democràcia real és molt més prima del que sembla, que els poders econòmics condicionen més les decisions que es prenen que no pas la ciutadania amb el seu vot i que, fet i fet, el sistema polític tal com està muntat no permet canvis substancials.

I, per tant, has decidit no votar.

Hi tens tot el dret. No votar és una opció tant legítima com votar. Ningú, a més, té dret a qüestionar el teu compromís col·lectiu pel simple fet que no votis.

Però també és cert que abstenir-se és no votar. Però no és una decisió neutra, ni pura. Potser votant participes d’un sistema brut i discutible, però no votant, també. En més d’una elecció municipal, per exemple, uns pocs vots (unes desenes) han permès una majoria o una altra. A vegades, en un Parlament, la diferència d’un o dos diputats, ha permès aprovar o rebutjar una Llei. No votant, també estàs ‘decidint’ el que passarà, les decisions que es prendran, les polítiques que es faran, els valors que predominaran.

Deixa’m que ho concreti un xic més amb un exemple.

Un discurs està arrelant amb força a tot Europa, també als països considerats més ‘cultes, lliures i desenvolupats’. I, clarament i de forma cada cop més preocupant, també a casa nostra. Hi ha una candidatura que es presenta a un centenar de municipis que només parla d’immigració. Hi ha líders i caps de llista de partits considerats ‘seriosos’ que estan abonant i multiplicant aquest discurs clarament racista i xenòfob. Cap de les seves proclames es fonamenta en dades reals i objectives. Però, amb un xic de sentit comú n’hi ha prou: qui es pot creure que la immigració sigui el culpable de la crisi econòmica, la inseguretat o les malalties? És que al nostre país que, tot sigui dit, fa 4 dies generàvem immigració enlloc d’acollir-la!, no hi havia fa 25 anys injustícia, crisi o inseguretat?

Em diràs que no tens la culpa que hi hagi polítics demagogs i gent que s’ho empassa. Cert, però amb el teu no vot, pots facilitar que algunes d’aquestes teories absurdes tinguin més força als municipis i, així, fer més grossa l’onada xenòfoba que recorre Europa.

Diumenge que ve, pots fer el que et plagui: votar, o no votar. Hi ha motius raonables per fer qualsevol de les dues coses. Però el que no pots pensar és que, practicant l’abstenció, quedes al marge del sistema polític que tenim. Aquest continuarà endavant, legislant, proposant, modelant i transformant. Cap a on ho faci, depèn dels vots i les abstencions de totes i tots.

Que passis un bon diumenge.

Mentre Obama diu paraules, Blackwater fa feina

Aquesta setmana, Obama farà un discurs –d’aquells que pretenen deixar empremta- sobre les noves relacions que haurien d’establir Occident i el món àrab, després de la ‘primavera democràtica’ i la fi de Bin Laden.

Segurament serà un discurs important, bell i necessari. Obama ens hi té acostumats i, en alguns temes i moments, han tingut una incidència notable. Perquè les paraules pesen. Poden ajudar a moure i canviar les coses. Se sol considerar que el famós discurs d’Obama a El Caire el 2009 va incentivar la lluita democràtica al món àrab. Però el que és segur, és que va condicionar el mateix Obama: dos anys després d’aquell discurs, Obama no podia continuar donant la mà a Ben Ali i Mubàrak mentre esclatava un clam popular a favor d’un govern digne, just i democràtic. Les paraules, pesen.

Però, a més de les paraules, també calen polítiques sensates i coherents.

Mentre Obama deu estar enllestint el seu discurs, The New York Times informa que una de les empreses hereves de Blackwater estaria facilitant ‘mercenaris’ als Emirats Àrabs Units. Abu Dhabi pateix per la possible contaminació de les revoltes àrabs i, amb l’objectiu de contenir-les, estaria llogant els serveis d’una empresa privada de seguretat que ha fet tota mena de serveis políticament ben discutibles i legalment ben dubtosos. En tot cas, unes feines que lliguen ben poc amb conceptes com democràcia, bon govern i respecte als drets humans.

Són notícies que queden en segon pla (que jo sàpiga, aquí només El País se n’ha fet un xic de ressò) però que revelen com es fan, de malament, les coses. Que països democràtics proclamin bells i profunds valors mentre venen armes que els dictadors faran servir per a esclafar les seves poblacions que reclamen democràcia, és grotesc. Que els cedeixen ‘soldats’ per a fer la feina bruta davant possibles revoltes, és molt inquietant.

En fi, el món i la política són complicats. Però fer les coses amb més dignitat i coherència, si realment es vol fer-ho així, no és una empresa tant difícil i impossible.

Obama, 0 – Bin Laden, 2

(article publicat al Diari ARA el 03/05/2011)

Una notícia d’impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d’Al Qaida. No es pot negar: des dels atemptats de l’11 S Bin Laden ha estat un personatge clau per a entendre la primera dècada del Segle XXI. Pel que ha fet (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l’eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L’alegria als Estats Units era, ahir, notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat per la qual l’11 S és un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. I, el més sorprenent, ha estat veure desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats, és una magnífica bona notícia. Que se l’hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d’agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l’Estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, es sentencia després d’un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, res d’això s’ha produït.

Cal ser tant escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència cap a ell sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defendre dels atacs exteriors. La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d’una cultura de pau, són coses que cal proclamar però, sobretot, practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars, no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l’estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, és clar, que l’estat democràtic més poderós del món faci bandera d’una execució extrajudicial, mentre la resta aplaudeix, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat per a que respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segur. Però res comparable amb l’execució extrajudicial com a espectacle global.

D’altra banda, si l’estructuració d’un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins el 2002) és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units sota el mandat de Bush van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI però sense plantejar-se, en cap cas, l’adhesió al mateix.

En una de les celebracions d’ahir es podia llegir un cartell que deia: ‘Obama 1, Bin Laden 0’. Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l’imperi de la llei és moralment i pràctica superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida a tot el món. Obama ha guanyat Bin Laden però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Bin Laden o quan les democràcies aplaudeixen assassinats

Un escamot d’agents de la CIA hauria aconseguit assassinar Ossama Bin Laden. Diverses informacions apunten que també altres persones que eren amb ell haurien estat assassinades.

Immediatament després de l’anunci fet pel president Barack Obama, bona part de la societat nord-americana, diversos analistes i molts responsables governamentals d’arreu del món, han aplaudit i expressat la seva joia per la notícia.

Anem a pams: Ossama Bin Laden era un personatge sinistre, perillós i, si no fos perquè ha provocat moltes morts i sofriment, diria que bàsicament era un personatge profundament grotesc i patètic. Que no pugui cometre, dirigir o animar més atemptats és una bona notícia. Que hagi estat assassinat, no.

Cal dir algunes evidències que sembla que moltes persones ‘responsables’ han oblidat. L’acció comesa pels USA és clarament il·legal en tots els sentits. La pena de mort, que molts combatem, es fixa per una sentència després d’un judici. En aquest cas, ni això: parlem d’una execució extrajudicial, sense cap anàlisi dels fets, sense cap contrast, sense cap defensa, sense cap garantia. L’acció, a més, s’ha produït sobre persones d’una altra nacionalitat i en un tercer país. Tot plegat, ben greu. Però el que és més terrible és veure com desenes de caps d’estat i de govern de països democràtics celebren públicament una acció com aquesta. Algú pot imaginar-se pitjor pedagogia sobre el que suposa l’estat de dret, l’imperi de la llei i les pràctiques democràtiques?

Que no cal filar tant prim? Bé, aquesta és l’essència de la democràcia, el respecte als drets humans i la pau: filar prim. Les pitjors atrocitats sempre són presentades com un mal necessari i inevitable. Bin Laden no es considerava pas un sanguinari, sinó un justicier. Això vol dir que allò important no és tant què proclamem -per més que cridem ben fort- sinó com ho fem. Que l’estat més poderós del món democràtic executi extrajudicialment, i la resta aplaudeixi, no és afavorir la democràcia o la cultura de pau. És engreixar la cultura de la violència de la qual, precisament, Ossama Bin Laden era un bon exponent.