Manning, Assange, Snowden

24 06 2013

Tres casos diferents però interconnectats i que comparteixen alguns trets essencials: són persones que després de revelar informacions han patit l’assetjament judicial de la principal potència del món.

Bradley Manning, analista d’intel·ligència de l’exècit nord-americà, va filtrar, entre altres, informacions compromeses sobre l’actuació de l’exèrcit a Iraq i Afganistan. Porta 3 anys empresonat en condicions de màxima vigilància i brutal aïllament. Acusat d’espionage, tot just ara acaba d’iniciar-se el Consell de guerra que l’ha de jutjar.

Julian Assange va difondre la informació facilitada per Manning. Arran d’un viatge a Suècia, va ser acusat de violació i abusos sexuals. Suècia en va demanar l’extradició a Gran Bretanya. Enlloc d’afrontar les acusacions (sosté que si va a Suècia podria ser extradit als EUA), Assange demana asil a l’Equador i es refugia a la seva ambaixada a Londres. Acaba de complir-hi un any de confinament.

Edward Snowden, consultor a una empresa subcontractada per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana, va fugir del país des que va revelar l’abast del programa de vigilància PRISM. Després d’estar uns dies a Hong Kong, sembla que vol anar a l’Equador. En tot cas, els EUA en demanen l’extradició per jutjar-lo per espionatge.

Com es veu, tres històries periodísticament ben distretes.

Però no perdem de vista allò essencial. Manning va revelar la brutalitat de les actuacions de l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq i va filtrar milers de documents que mostraven les formes d’actuar, sovint mancades d’ètica i estètica, de diplomàtics i governs. Gràcies a Assange i WikiLeaks vam poder accedir a tota la informació. Amb les revelacions de Snowden hem percebut la vulnerabilitat de les nostres comunicacions privades davant l’abús dels poders públics.

Cert: no hauríem de convertir en herois a Manning, Assange i Snowden. Tots ells, i especialment Assange, tenen parts de foscor.

Però encara menys hauríem de dubtar que això no va de tres casos personals de persecució judicial, per més cridaners que siguin. Això va de nosaltres: de certificar el grau d’implacabilitat que, en nom de la seguretat, el poder exerceix amb total impunitat. Encara que això suposi vulnerar la llei i sacrificar la (nostra) llibertat.

I, sobretot, va de saber si estem disposats a acceptar-ho.

Anuncis




‘L’exercici del poder’ o quan el sistema ho tritura tot

16 06 2013

povoirDe tant en tant fan bones pelis. ‘L’exercice de l’État‘ (aquí traduïda com l’exercici del poder) n’és una.

Reflecteix amb molta lucidesa el conjunt de tensions que caracteritzen i condicionen la política en les democràcies ‘realment existents’.

Un sistema polític que ho trinxa tot: ideals polítics (quan n’hi ha), lleialtats personals (quan s’han pogut mantenir), projectes (que es canvien, s’adulteren, caduquen i moren a una velocitat de vertigen en funció de si ara cal això o més aviat convé allò altre, etc.)

Un sistema, és clar, que acaba per oblidar l’essència de la democràcia: un poder que es distreu i es basta a si mateix i on, les demandes de la gent (comptant a més que aquestes també poden ser induïdes o manipulades), incideixen, sí, però només una mica. En la presa de decisions hi ha moltes altres factors molt més determinants que la sobirania popular: la voluntat dels lobbys privats, els interessos immediatistes de supervivència del govern, les pugnes i friccions dins del mateix partit, les expectatives i ànsies personals de més poder, etc. La pel·lícula reflecteix molt bé com, a vegades, projectes, lleis i decisions aparentment meditades i sòlides es deuen més a la pressió per tapar forats, compensar males imatges o projectar vel·leïtats personals que no pas la voluntat d’actuar per a resoldre un problema.

Però aquest sistema polític no només trinxa ideals i projectes. També a les persones. Per descomptat, les que pateixen aquestes pràctiques tan allunyades de l’ideal de la participació, el bon govern i la democràcia. Però també les que participen plenament del sistema, els seus actors vaja.

La falta de temps per a digerir, i encara menys reflexionar i planificar adequadament. Les presses: per a prendre decisions (a vegades, les que siguin); per avançar-se als esdeveniments; per ser el primer a marcar terreny; per a no ser el darrer. L’angoixa pel que dirà la premsa, per dir alguna cosa però no dir massa, per a mirar de contrarestar la interpretació que no t’agrada (encara que sigui fent volar coloms o creant artificis). La competència ferotge: a tot arreu i, molt especialment, a dins del govern i el mateix partit (companys de viatge que semblen enemics acèrrims). Participar d’aquesta forma de fer política és assegurar-se una mala vida, per més poder que es tingui: posar capes d’insensibilitat, frustrar i defraudar lleialtats personals, hipotecar principis, suspendre la vida personal, la desconfiança sempre present.

Una pel·lícula que, sense fer cap discurs ideològic, transmet la urgent necessitat de refer el sistema polític democràtic que avui ens regeix: segurament, mai podrem construir-ne un de perfecte. Però la tendència a la destrucció, trituració i ineficiència de l’actual, està més que demostrada.





Des de Catalunya, contribuint a la seguretat global

4 06 2013

(article publicat a El Periódico, el 4 de juny de 2013. Versión en español)

Avui a la seu de les Nacions Unides de Nova York s’inicia el procés de signatura del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), adoptat per l’Assamblea General el passat 2 d’abril.

Un Tractat que ha de posar les transferències mundials d’armes sota control, fixar uns criteris d’obligat compliment, exigir als Estats que no es desresponsabilitzin dels impactes de les seves vendes. El descontrol del comerç d’armes permet que dictadors, criminals i màfies organitzades puguin abastir-se al mercat mundial i, així, obtenir armes amb les quals acaben vulnerant els drets humans. Exigir als Estats una avaluació rigorosa dels riscos d’aquestes vendes, obligar-los a dur a terme uns registres precisos i establir mecanismes de supervisió generarà una millor seguretat global.

És evident: la consecució del TCA no ha estat una victòria fàcil. No comptava amb l’adhesió inicial de les principals potències armamentístiques, que recelaven de qualsevol possible fre al seu desbocat negoci. I s’ha hagut de fer front a la forta i activa oposició del lobby de les armes i de la indústria militar. I, en aquesta doble feina, la societat civil per la pau i els drets humans ha estat cabdal: a mitjans dels 90 va posar el crit d’alerta sobre les greus conseqüències de la desregulació del comerç d’armes i a principis de la dècada del 2000 va concretar la petició: aconseguir una normativa global que en regulés les transferències. Durant aquests anys, la Campanya Armes Sota Control ha estat altaveu d’una consciència ciutadana que, conjuntament amb els centenars de milers de víctimes, reclamaven una solució urgent als Estats.

En el procés diplomàtic, s’hi han pogut veure tota mena d’actituds i preses de posicions per part de les diverses delegacions estatals que, al capdavall, són les que van prendre l’acord. És clar, Catalunya no hi jugava en aquesta lliga. Però, a més de les delegacions estatals, també han tingut un paper actiu en tot el procés les delegacions de la societat civil. I, en aquest àmbit, Catalunya ha tingut una presència i un impacte molt superior, per exemple, a una desena d’estats constituïts d’Europa.

El suport al procés del TCA generat des de la societat civil catalana no ha estat pas menor: a Catalunya, les tres organitzacions de la Campanya, Amnistia Internacional, FundiPau (Fundació per la Pau) i Intermón Oxfam van donar a conèixer el problema i van generar un gran suport social i institucional: ajuntaments, Parlament de Catalunya, ONG, gent del món de la cultura i la comunicació, etc. van mostrar el seu suport a la regulació del comerç d’armes. I durant el procés diplomàtic (4 reunions preparatòries i dues conferències) a més de la tasca d’incidència de FundiPau també s’ha comptat amb la feina d‘anàlisi de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Tot això sense oblidar que, el precedent immediat de la Campanya Armes Sota Control, es va assajar fa gairebé 20 anys a Barcelona, amb la coalició ‘Hi ha secrets que maten’ que, amb l‘impuls de Vicenç Fisas, va aplegar per primera vegada en un treball d’incidència conjunt diverses ONG no estrictament de pau però sí preocupades per l’impacte de la venda d’armes.

El procés del TCA, per tant, també ens permet aportar una mica més de perspectiva sobre un debat que els darrers mesos s’ha obert al nostre país: en cas que Catalunya avancés cap a cotes de sobirania, quina política de seguretat i defensa hauria d’assumir? Al meu entendre, el debat s’ha formulat, encara, massa deutor d’una concepció de la seguretat que l’associa a força militar. Tradicionalment, les polítiques de defensa s’han centrat en garantir els interessos dels Estats, entesos com a maquinària, obviant la seva dimensió de comunitat humanes. I, així, el paper de l’exèrcit i el militarisme sempre han estat clarament sobredimensionats. Però una política seriosa de seguretat ha de posar les persones al seu centre, identificar els riscos i amenaces que poden afectar la vida de la gent i mirar d’aportar-hi solucions.

Des d’aquesta perspectiva, el TCA és una gran notícia: si el descontrol i la proliferació de les armes suposa cada any la mort de més de 500.000 persones, posar eines i mecanismes de prevenció per evitar que això passi és una cabdal contribució a la seguretat global.

I en aquest procés, Catalunya no és que pugui jugar-hi un paper en un futur hipotètic. És que hi ha jugat un paper ja ara. I, si només en clau de societat civil, Catalunya ha fet una aportació rellevant a un dels processos més cabdals dels darrers 15 anys, això vol dir que més enllà del debat de l’exèrcit, si es dotés d’estructures d’estat i tingués voluntat política, podria fer una aportació encara més significativa en la construcció de la pau, la promoció dels drets humans i la creació de seguretat global.