Pensant en Mali: quatre obvietats que no ho són tant

He anat difonent aquests dies via twitter alguns articles interessants sobre el que està passant a Mali. Aquí escriuré quatre obvietats perquè, desgraciadament, no són prou òbvies: els nivells de desinformació i confusió que circulen encara són considerables.

1. No podem oblidar que hi ha un conflicte polític…

L’atac francès es presenta com una acció necessària per a frenar el terrorisme que ve del Nord. Però, més enllà que també hi ha el patiment d’una metròpoli en veure la pèrdua de control sobre un excolònia, compte a només quedar-se amb això.

Les fronteres africanes són el màxim exponent d’arbitrarietat. Mali, un gran estat que inclou realitats molt diferents, té un Nord poblat per comunitats tuareg, que tradicionalment sempre ha estat abandonat, menystingut i maltractat pel govern malià. No només hi ha diferències culturals i ètniques evidents: també hi ha un desigual accés a les opcions econòmiques i al poder polític. El malestar tuareg es va convertir, fa uns anys, en revolta armada i, finalment, va aconseguir la independència d’Azawad, el nom de la terra dels tuaregs.

2. … ni tampoc l’extensió real del terrorisme de matriu gihadista

Però l’aliança tuareg es va esberlar: la facció més propera al gihadisme, Ansar al Dine, aliat amb grups vinculats a Al-Qaida (AQMI) o escindits (MUJAO) –aquest darrer, responsable del segrest del cooperant mallorquí Enric Gonyalons- i, junts, van acabar combatent, i desplaçant, el MNLA.

Així d’un nou estat independent es passava a una zona controlada per grups vinculats al terrorisme de matriu gihadista. I amb una presència cada cop més creixent a la zona.

3. Les intervencions militars mai són quirúrgiques

Els exèrcits dels estats africans, també el de Mali, havien de fer la feina i França donar-hi suport. Al final, França ha iniciat l’atac. Es va dir que la presència francesa seria aèria i, ara, també és terrestre. Se’ns va dir que seria cosa de setmanes i ja es parla de mesos. Era un atac a una part de Mali… i ja ha impactat a Algèria. I és que les guerres ho són tot menys quirúrgiques i netes.

4. Volem realment evitar situacions com aquestes?

Doncs cal que fem altres polítiques, prou diferents a les que bona part de la comunitat internacional va practicant. Tres pistes, com a exemple:

a) enfortir estats democràtics enlloc de posar-ne de titelles: potències i estats amb pes global o regional solen preferir estats dèbils però fidels als seus interessos que no pas governs democràtics que responguin a les necessitats de la ciutadania. Mentre se segueixi així, la possibilitat d’una mínima governança creïble a Mali, i a altres llocs, serà una quimera.

b) combatre la pobresa, la manca d’educació i la marginalitat: si volem evitar la capacitat d’atracció dels gihadistes cal promoure la justícia, la redistribució de la riquesa, el foment de les oportunitats, etc. Les persones i comunitats sense present ni futur s’agafen al que troben i segueixen als que els ofereixen alguna cosa. Encara que sigui a canvi d’un futur de submissió que, en aquell moment, no coneixen prou encara.

c) controlar el flux de les armes: la fàcil i lliure circulació de les armes permet que diversos grups es puguin armar i actuar. A Mali, entre altres fonts, hi ha moltes armes procedents de la desfeta del règim libi que, al seu torn, es va abastir de molts llocs, també d’Europa. Cal posar ordre: controlar el comerç de les armes seriosament per tal d’evitar l’incendi de situacions de conflicte. Un Tractat mundial que posi les armes sota control, fet que es tornarà a negociar aquest mes de març, hi podria ajudar molt.

El món al revés: Sarkozy, 27 – Reding, 0

A vegades tinc la desagradable sensació que algunes coses van de mal en pitjor i que no acabem d’adonar-nos de la gravetat de la cosa.

La retallada de llibertats i drets civils arran de la paranoia de la ‘guerra contra el terrorisme’ va marcar l’inici de la dècada. Tot i que la tendència s’ha anat suavitzant, està clar que algunes pèrdues han esdevingut irreversibles.

La retallada de drets socials arran de la crisi, enlloc de transformar un model econòmic clarament injust i insostenible, és la clàssica recepta que s’aplica arreu sense discussió.

I, finalment, l’agitació social -provocada per líders polítics i mediàtics- al voltant de la immigració és escandalosament preocupant. Per això fa una angúnia indescriptible veure el que va passar ahir a Brusel·les: després de les contudents crítiques de la comissària europea Viviane Reding al govern francès per les expulsions de gitanos, resulta que tots els presidents europeus coincideixen, almenys en públic, a amomestar Reding pels seus ‘excessos verbals’ i exculpar a Sarkozy! Zapatero el primer… Realment, el món al revés.

En fi, com no vigilem, assistirem a un progressiu i lamentable esfrondament de conquestes socials i democràtiques. I a Europa mateix.

Correm-hi tots!

El govern Zapatero sempre ha volgut mostrar-se compromès amb la solidaritat internacional, la pau i la justícia. Així ho ha proclamat multitud de vegades dins i fora.

L’inefable i bellugadís Sarkozy va proclamar -quan va nomenar Bernard Kouchner com a ministre d’exteriors-, que s’havia acabat l’època de sotmetre els valors a una política exterior només orientada a la gestió d’interessos.

Però… deu ser que els interessos pesen més que uns valors fràgilment assumits ja que acabem de veure com Sarkozy ha anat a Rússia a intentar ‘facilitar’ una venda de vaixells de guerra entrant en competència amb Espanya.

Vaja, que una vegada més, trobem dos abanderats d’una política internacional respectuosa amb l’ètica pugnant aferrissadament entre ells… per a vendre vaixells de guerra a un país no precisament exemplar pel que fa a la defensa dels drets humans, el respecte a les minories nacionals i l’assumpció del diàleg per a gestionar conflictes.