Ja sabem que els Premis Nobel de la Pau no són un exemple de coherència i lucidesa. La composició del seu jurat, fonamentalment, n’és la causa: enlloc d’especialistes en cultura de pau i resolució de conflictes, és format per representants dels partits polítics presents al Parlament Noruec. No tenen, és clar, perquè tenir coneixements específics sobre la matèria i, encara més, la seva diversitat fa difícil que es posin d’acord en premiar candidatures que s’escapin de la visió més comuna.
En qualsevol cas, el Premi Nobel de la Pau 2012 ha anat a parar a la Unió Europea (UE). Sens dubte, la història d’Europa fins la 2a Guerra Mundial és plena de violència i barbàrie. L’existència de la UE ha permès reforçar la democràcia i els drets humans al continent i ha convertit en impossible una cosa que fins fa 60 anys era habitual: una guerra devastadora entre els estats més forts d’Europa.
Però, malgrat tot, hi veig molts problemes en aquest Premi:
. en primer lloc, el de premiar els poderosos: sincerament, no crec que calgui premiar institucions públiques, governs, líders polítics o organismes intergovernamentals tant importants: ja són prou coneguts i famosos.
. en segon lloc, no és or tot el que llueix: la UE, com Obama, fa 3 anys, com altres Premis que s’han donat a personalitats oficials, són massa incoherents. Una cosa és reconèixer que, malgrat les greus incoherències, fan aportacions interessants, i l’altra, premiar-los públicament amb el Premi Nobel de la Pau! Al costat d’aspectes interessants, la UE també és: haver mimat dictadors quan els ha convingut; haver impulsat amb determinació el militarisme i l’armamentisme a escala europea; tenir profundes mancances democràtiques al si de les seves institucions, etc.
. en tercer lloc, només tenint en compte les que estaven nominades per al 2012, hi ha moltes altres candidatures que, abans que la UE, mereixien rebre el Premi: perquè la seva lluita és més sorda i invisible, molt més constant i tenaç, molt més coherent i, en alguns casos, amb molt més riscos.
En voleu alguns exemples?
Pel que fa a organitzacions i campanyes, la Campanya Armes Sota Control, impulsora d’un procés imprescindible com posar el comerç d’armes sota vigilància mundial, mereixia rebre el Premi. Especialment, perquè alguns Estats importants han avortat l’aprovació del Tractat aquest juliol i, el Premi, hagués pogut ser un missatge de suport a la feina de la societat civil i de crítica a la irresponsabilitat de les potències. També estava nominat, i el mereixia a fons, Memorial, una ONG russa històrica en la defensa dels Drets Humans en un país on proclamar-se públicament defensor dels drets Humans és una activitat de risc.
Pel que fa a persones, Gene Sharp -el teòric no-violent nord-americà inspirador de moltes revoltes pacífiques recents-; la presidenta de The Hague Appeal for Peace, Cora Weiss; l’exdirector general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza; el científic Mordechai Vanunu, que va denunciar el programa de recerca d’armes nuclears d’Israel i va ser raptat, segrestat i empresonat durant una pila d’anys -i encara es troba retingut- pel govern israelià o Svetlana Gannushkina, una científica i activista dels Drets Humans russa.
El Premi Nobel de la Pau hagués estat molt més útil, coherent i efectiu en la construcció de la cultura de pau, reconeixent la feina de qualsevol d’ells.
Malgrat tot 