El Premi Nobel de la Pau… a la Unió Europea

12 10 2012

Ja sabem que els Premis Nobel de la Pau no són un exemple de coherència i lucidesa. La composició del seu jurat, fonamentalment, n’és la causa: enlloc d’especialistes en cultura de pau i resolució de conflictes, és format per representants dels partits polítics presents al Parlament Noruec. No tenen, és clar, perquè tenir coneixements específics sobre la matèria i, encara més, la seva diversitat fa difícil que es posin d’acord en premiar candidatures que s’escapin de la visió més comuna.

En qualsevol cas, el Premi Nobel de la Pau 2012 ha anat a parar a la Unió Europea (UE). Sens dubte, la història d’Europa fins la 2a Guerra Mundial és plena de violència i barbàrie. L’existència de la UE ha permès reforçar la democràcia i els drets humans al continent i ha convertit en impossible una cosa que fins fa 60 anys era habitual: una guerra devastadora entre els estats més forts d’Europa.

Però, malgrat tot, hi veig molts problemes en aquest Premi:

. en primer lloc, el de premiar els poderosos: sincerament, no crec que calgui premiar institucions públiques, governs, líders polítics o organismes intergovernamentals tant importants: ja són prou coneguts i famosos.

. en segon lloc, no és or tot el que llueix: la UE, com Obama, fa 3 anys, com altres Premis que s’han donat a personalitats oficials, són massa incoherents. Una cosa és reconèixer que, malgrat les greus incoherències, fan aportacions interessants, i l’altra, premiar-los públicament amb el Premi Nobel de la Pau! Al costat d’aspectes interessants, la UE també és: haver mimat dictadors quan els ha convingut; haver impulsat amb determinació el militarisme i l’armamentisme a escala europea; tenir profundes mancances democràtiques al si de les seves institucions, etc.

. en tercer lloc, només tenint en compte les que estaven nominades per al 2012, hi ha moltes altres candidatures que, abans que la UE, mereixien rebre el Premi: perquè la seva lluita és més sorda i invisible, molt més constant i tenaç, molt més coherent i, en alguns casos, amb molt més riscos.

En voleu alguns exemples?

Pel que fa a organitzacions i campanyes, la Campanya Armes Sota Control, impulsora d’un procés imprescindible com posar el comerç d’armes sota vigilància mundial, mereixia rebre el Premi. Especialment, perquè alguns Estats importants han avortat l’aprovació del Tractat aquest juliol i, el Premi, hagués pogut ser un missatge de suport a la feina de la societat civil i de crítica a la irresponsabilitat de les potències. També estava nominat, i el mereixia a fons, Memorial, una ONG russa històrica en la defensa dels Drets Humans en un país on proclamar-se públicament defensor dels drets Humans és una activitat de risc.

Pel que fa a persones, Gene Sharp -el teòric no-violent nord-americà inspirador de moltes revoltes pacífiques recents-; la presidenta de The Hague Appeal for Peace, Cora Weiss; l’exdirector general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza; el científic Mordechai Vanunu, que va denunciar el programa de recerca d’armes nuclears d’Israel i va ser raptat, segrestat i empresonat durant una pila d’anys -i encara es troba retingut- pel govern israelià o Svetlana Gannushkina, una científica i activista dels Drets Humans russa.

El Premi Nobel de la Pau hagués estat molt més útil, coherent i efectiu en la construcció de la cultura de pau, reconeixent la feina de qualsevol d’ells.

Anuncis




Pedro Morenés y el gasto en Defensa: confusiones y mentiras

9 10 2012

Es pesado tener que repetir hasta la saciedad algunas obviedades, pero mientras se siga confundiendo y engañando sobre el gasto militar, habrá que decirlo las veces que haga falta.

Y, en el ‘publireportaje‘ (13 páginas, más el editorial y la portada) que La Razón ofrece hoy al Ministro de Defensa del gobierno español  Pedro Morenés, hay declaraciones que contienen aspectos inquietantes, datos confusos y mentiras deliberadas.

Es inquietante cuándo, en relación a la necesidad de seguridad del Estado, parece añorar los tiempos en los que los Estados occidentales preferían pactar con dictadores y corruptos a cambio de tener un cierto control de la situación que no defender la libertad y la democracia aunque ésta, faltaría más!, suponga que desde fuera no se controlen tanto las cosas:  ‘nos preocupa mucho los movimientos alentadores, como ha sido la Primavera árabe, pero que llevan aparejados unos elementos de libertad que hacen que determinadas energías latentes de desestabilización, que estaban controladas, sean hoy por hoy, difíciles de controlar y contener‘.

Es confuso y falso afirmar que ‘España no ha llegado al 1% del PIB en Defensa cuando lo que se nos pide es el 2%‘. Como siempre, tenemos que recordar que el gasto militar va más allá de lo que en los Presupuestos Generales del Estado se imputa al Ministerio de Defensa. Las pensiones a militares, los pagos a la OTAN, la inversión en I+D militar, la Guardia Civil, etc. son partidas que según los criterios internacionales (no de pacifistas sino de organismos intergubernamentales de Defensa) deben considerarse gasto militar. Si contamos todas estas partidas, el gasto militar español prácticamente es el doble y, por lo tanto, está mucho más cerca del 2% del PIB que no del 1%.

La mentira: Morenés habla que se ha reducido el Presupuesto en Defensa para 2013 un 6% y dijo que ‘desde 2008 ha sufrido una caída importantísima‘. Esconde, de forma deliberada que cada año hay decisiones del Consejo de Ministros que permiten incrementar el gasto militar.

Siempre pasa y, además, acaba de pasar para los PPGG del 2012: la decisión de incrementar el presupuesto de Defensa para adqusición de programas de armamento por 1.782 millones de Euros. Un incremento ‘sobrevenido’ que hizo que, al final, el gasto en Defensa en vez de reducirse, se incrementara sustancialmente respecto al año anterior. Es obvio que Morenés conoce esta realidad y es obvio que espera que el 2013 vuelva a pasar.

En cualquier caso, es evidente que sabe que miente cuándo dice que el gasto militar lleva bajando todo este tiempo.