Tirar-se les armes pel cap

Foto: Dariusz Sankowski

El dimarts la Mònica Terribas va parlar, a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de la guerra de Síria (amb la periodista Txell Feixas) i després de les noves dades sobre comerç d’armes amb un servidor. Prèviament, a la seva portada, la Mònica va parlar de tot plegat i de la responsabilitat de l’Estat amb la mort de milers de nens per la venda d’armes. Durant els dies següents he vist moltes mencions a Twitter de gent indignada amb el programa perquè, entenien, va ser ‘anti-espanyol’. Molt fora de lloc, la veritat. Però una vegada més he constatat que, des de l’agost de 2017, el comerç d’armes ha quedat ‘tacat’ pel tema polític. I veig que li costa sortir-se’n.

Però és necessari sortir-ne. Per això escric això. Amb l’ànim de treure confusions, evitar errors i desmuntar manipulacions. Sí, és més cridaner i té més impacte fer demagògia que desmuntar-la. Però en un tema que conec prou bé, em semblaria irresponsable no intentar-ho.

Som-hi.

En Vicenç a l’Autònoma i “La nit al dia”

Ara fa uns 30 anys, en un dels meus primers dies a la UAB, em vaig trobar en Vicenç repartint tríptics sobre comerç d’armes. ‘Ostres, el Vicenç!‘ vaig dir a alguns companys. Però, és clar, ningú el coneixia. Per mi, que ja era objector i m’havia mogut en temes de pau, en Fisas era un crack i un referent. Socialment, però, poca gent el coneixia. Sí, el comerç d’armes, fa 30 anys despertava un escàs interès.

Ara fa uns 20 anys, estava amb en Vicenç treballant a la Campanya ‘Silencis que maten’ que va aconseguir implicar, més enllà del moviment per la pau, les grans ONG en la preocupació pels impactes de l’armamentisme.

I ara en fa 10, s’aprovava la Llei espanyola que regula el comerç d’armes. I, avui, tenim un tractat d’àmbit mundial. I tot això perquè més gent, més entitats, més periodistes, més polítics, veuen amb preocupació el comerç de les armes. Només quan creix la consciència de la gent sobre un problema, aquest problema esdevé visible per a qui pren decisions.

Per cert, la Mònica Terribas durant molts d’aquests anys s’ha interessat pel comerç d’armes. Ja a ‘La nit al dia’, programa mític per a moltes i molts, en parlava. Vaja, no es pot dir (encara més si ho qui ho diu no és un troll anònim sinó polítics de “nivell”) que Terribas parla del comerç d’armes per desqualificar Espanya. Absolutament fals.

Agost 2017: un foto i un rei

De la mani posterior als atemptats de 2017, va córrer molt una fotografia del David amb un lema contra la venda d’armes encarant-se al Rei. En Minoves, per cert, també és un que també fa anys ja es preocupa pels temes de pau. Però això no va ser una ocurrència del David. Una bona part dels moviments socials i les ONG van decidir participar en la mani centrant-se en la crítica a la presència de la monarquia i el govern espanyol i les seves responsabilitats en la venda d’armes a determinats països amb vincles amb al terrorisme jihadista.

Personalment, no vaig participar del disseny d’aquesta mini mobilització dins la gran mobilització. Era fora. I si hagués estat aquí, és molt probable que no n’hagués compartit l’enfocament (no perquè no comparteixi la crítica, és clar, que a més a més faig cada dia, sinó perquè no crec que, aquell dia, precisament, fos el moment). Però això és una altra discussió.

En qualsevol cas, arran d’aquesta acció, el comerç d’armes va aconseguir un impacte ‘mediàtic’ elevadíssim, abans mai vist. En part va estar bé. Però també va embolicar la troca.

Vaig veure alguns indepes que mai s’havien interessat per la qüestió (i, fins i tot, si ho havien fet era per criticar la crítica antimilitarista) que estaven més motivats en remarcar la culpa del Rei o de l’Estat que no pas en el problema de les armes. I, a la contra, vaig veure una resposta (molt inflada mediàticament, i per tant més greu en termes de responsabilitat) que enlloc d’assumir crítiques o defendre la venda d’armes, va entendre-ho com una crítica ‘anti-espanyola’, es va ofendre i va cercar ‘responsabilitats’ catalanes per a retreure ‘hipocresia’.

De cop, el comerç d’armes era al plató però no per a parlar de les armes i les seves conseqüències, sinó per tirar-se-les pel cap. Les armes, com a arma llancívola.

Fa mesos que dura tot plegat. I és pesat. M’agrada parlar del procés i m’agrada parlar de les armes (i de moltes coses més, és clar). Però, simplement per una qüestió d’endreça, de no fer-nos embolics i de centrar-nos en el que toca, trobo més adequat parlar del procés quan parlem del procés i parlar d’armes quan parlem d’armes. Perquè, altrament, no podrem parlar de res. O no ens entendrem en res quan parlem d’alguna cosa.

Al respecte, alguns aclariments, vejam si ajuden.

Quatre idees clares per a no frivolitzar amb les armes

1. El comerç d’armes és un fet preocupant: ho és per les terribles conseqüències que suposa en termes de destrucció, pèrdua de vides humanes, empobriment, vulneració de drets humans, perllongament dels conflictes armats o generació de refugiats i desplaçats. I ho és, també, perquè el comerç d’armes porta quasi 20 anys creixent.

Per tant, frivolitzar amb el comerç d’armes i usar-lo només com a ‘arma llancívola’ per a altres debats que ja tenen el seu espai, demostra molta ignorància sobre el que passa al món i una gran insensibilitat per tot el patiment que genera.

2. Una confusió que no cessa de confondre: es parla molt d’unes dades on es diu que una part important de les armes espanyoles que s’exporten són catalanes. Cal aclarir, una vegada més, que no és el mateix produir armes que transportar-les. Armes que es fan a l’interior de l’Estat i es venen han de sortir per algun port, sigui Bilbao, València o Barcelona. Per tant, les dades d’aduanes no reflecteixen, necessàriament, l’origen de les armes, sinó per on un surten. D’altra banda, també cal aclarir que cap empresa, sigui catalana o extremenya, pot decidir una venda d’armes. Tota venda d’armes ha de ser autoritzada per una Junta Interministerial d’àmbit estatal.

3. En tot cas, hi ha indústria militar a Catalunya, en l’àmbit de les telecomunicacions o l’aeronàutica. De fet, algunes empreses bandera d’aquests sectors tenen la seu a Barcelona. També cal recordar que si l’Exèrcit és al Saló de l’Ensenyament no és perquè aquest ho imposi, sinó perquè la Fira de Barcelona vol que hi sigui (per cert, menyspreant l’acord del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona). És a dir, aquells indepes que usen l’armamentisme només per a criticar a Espanya, que parin compte i se n’adonin: a Catalunya també hi ha armamentisme i militarisme. Hi ha, per sort (i resultat de la feina feta 😉 molta crítica i contestació a aquestes dos fenòmens. Però el problema també existeix.

4. De fet, la demostració que hi ha militarisme i armamentisme ‘propi’ és que el moviment per la pau ha organitzat accions i denúncies de la indústria militar, de fires d’armament o de moltes demostracions militaristes a Catalunya. Per cert, no he vist cap dels trolls espanyolistes i ‘tabarnians’ que aquests dies donen la tabarra amb “l’armamentisme català” en cap d’aquestes concentracions…

Molt majoritàriament, quan es parla de del comerç d’armes no es fa per ‘matxacar’ Espanya. En tot cas, ningú de l’àmbit de pau, sigui indy o no, ho fa, ho ha fet o ho farà. I quan s’ha abordat els escenaris de futur, el moviment per la pau i la solidaritat s’ha manifestat radicalment en contra de la idea d’un exèrcit català o d’una creixent indústria militar catalana. Es critica el militarisme per militarista, no per si és espanyol o català.

En fi, que hi ha molta feina a fer per desmuntar el militarisme i l’armamentisme. No ens feu perdre el temps, si us plau, desmuntant demagògies i usos interessats de la lluita per la pau i el desarmament.

Gràcies.

Sí, Sr. Morenés, els infants han de saber la veritat. En parlem?

“Nuestros niños tienen que saber la verdad y tienen que saber que la libertad tiene un precio, que la democracia tiene un precio y que hay que defenderlas, y que hay que defenderlas y a veces con la propia vida y esos que la defienden con su propia vida generalmente son aquellos que llevan un uniforme y han jurado hacerlo”

És probable que les declaracions del ministre Morenés, arran de la polèmica per les fotografies de nens amb armes al Castell de Figueres, siguin en clau político-electoral i, per tant, les hagi dit des de la voluntat de generar un impacte, més que no pas de fer cap reflexió.

Malgrat tot, les declaracions existeixen i han estat àmpliament escoltades i vistes. I, per tant, és pertinent, i necessari, valorar-ne el contingut.

D’entrada, cal recordar i situar que d’ençà la professionalització de les Forces Armades, el Ministeri de Defensa treballa en dues línies: la primera, mirar de captar gent que vulgui implicar-se en l’exèrcit. La segona, relacionada, però que va més enllà, fomentar la ‘cultura de defensa’: una perspectiva que vol promoure que la societat ‘entengui’ la necessitat de l’exèrcit i les inversions econòmiques que suposa. En una altra manera de dir-ho: la cultura de defensa com a antídot de l’educació per la pau, present en diversos centres educatius.

Aquest programa de cultura de defensa ha tingut diverses concrecions al llarg dels anys però, fonamentalment, ha cercat fer més visible i present l’exèrcit al si de la societat. Des de xerrades a instituts sobre la sortida professional de les FFAA fins a certàmens literaris i activitats educatives. I l’objectiu principal, gairebé sempre, és la gent jove: perquè històricament, quan es comença a desenvolupar el programa els joves eren els més refractaris a les Forces Armades (sortíem d’una època de forta mobilització a favor de l’objecció de consciència i la insubmissió amb tot el desgast que això suposa per al paper de l’exèrcit) i, també, perquè només s’ompliran les places professionals de l’exèrcit si la gent jove hi acudeix.

Les imatges de Figueres, responen plenament a això. Unes fotografies, la de nens i nenes amb fusells a la mà, força esperpèntiques i, en termes pedagògics, greus. ¿Quina mena de joc, entreteniment o satisfacció suposa que nens i nenes puguin tenir a les mans instruments que serveixen, poseu-hi totes les floritures que vulgueu, per matar? ¿Quina mena de missatge pedagògic estem emetent si, aquells artefactes que són darrere les guerres i les seves terribles conseqüències humanitàries –també per a milers de nens i nenes-, les convertim en un divertiment? Podem pensar en moltes coses, capacitats i habilitats que cal desenvolupar i fomentar entre els nens i nenes: l’apologia del militarisme, segur que no és una d’elles.

Però les declaracions del Ministre han acabat de reblar el clau.

Diu el Sr. Morenés que els nens han de conèixer la realitat, ‘la verdad’, diu ell.

Vinga, doncs parlem de realitat i, fins i tot, de ‘veritats’.

Podríem parlar, per exemple, que al món dediquem 1,7 bilions de dòlars a la despesa militar mentre permetem, sí permetem, que milions de persones morin de fam o visquin en condicions d’extrema pobresa, mancats d’aigua potable, habitatge, educació o accés a la salut. Efectivament, la llibertat i la democràcia té un preu. Però aquest món s’encaparra a construir una gran maquinària de guerra… enlloc d’afavorir condicions de justícia i dignitat per a tothom, factor essencial per a generar seguretat humana global.

Podríem parlar que al món hi ha vora vint milions de soldats i recordar que, malgrat la propaganda oficial, el nombre de soldats que fan missions humanitàries (i, és clar, això sense entrar a valorar el grau de coherència, idoneïtat, qualitat, sentit i resultats d’aquestes missions) és molt petit.

Podríem parlar que la proliferació de les armes, amb un comerç irresponsable i descontrolat, afegeix benzina a moltes situacions de conflicte, alimenta la seva virulència i incrementa les conseqüències devastadores de la violència armada: morts, ferits, destrucció, desplaçats i refugiats. Segons recorda el SIPRI, en el període 2011-2015 el comerç de grans armes convencionals va créixer un 14% respecte al període anterior. I el Pròxim Orient és una de les zones del planeta on més ha crescut l’adquisició d’armes. Un món convuls, per cert, al qual l’Estat espanyol hi contribueix decisivament: és el setè exportador d’armes al món.

Sembla que el ministre està molt preocupat per la llibertat, la democràcia i la pau: potser els nens i les nenes haurien de saber que l’Estat és el tercer subministrador d’armes a l’Aràbia Saudita, un règim, com totes i tots sabem, fermament preocupat per la defensa de la pau, la llibertat i la democràcia, a dins de les seves fronteres i a la regió (Iemen, Síria, etc.).

El ministre Morenés afirma que la llibertat i la pau tenen un preu. El que és segur és que la irresponsabilitat, el militarisme i la violència armada, tenen un preu altíssim: 35 conflictes armats, més de 500.000 persones mortes cada any, milions de ferits i 59,5 milions de persones refugiades i desplaçades.

 

Enlloc d’acceptar acríticament aquestes rèmores, hauríem de fomentar que els nens i les nenes siguin capaces, pel nostre bé i pel seu, de construir i defendre la pau i la llibertat amb eines que no posin en risc la llibertat i la pau.

Una utopia menys: ja tenim Tractat sobre Comerç d’Armes!

Ja és oficial. Ja hem aconseguit les 50 ratificacions necessàries per a que el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) pugui entrar en vigor.

Del Tractat, i dels intents per aconseguir-lo, n’he parlat molt en aquest blog, en xerrades i en mitjans de comunicació. Sens dubte, és el tema del qual més m’he ocupat aquests darrers 4 anys.

Avui no diré gaire cosa. Però sí expressar una immensa alegria.

Quan fa 19 anys portava les campanyes de desarmament a Intermón semblava una utopia irrealitzable que fos possible allò que l’Oscar Arias i algunes organitzacions internacionals van reclamar: un codi de conducta de les transferències mundials d’armes.

Quan el 2003, ja a la Fundació per la Pau, la Campanya Control Arms es va presentar a nivell mundial tot proposant la creació d’un Tractat que regulés el comerç d’armes, semblava una altra utopia més. Però teníem present l’èxit de les mines. I animava.

Quan entre el 2006 i el 2010, s’aproven a les Nacions Unides diverses resolucions i informes que insten a crear un Tractat, continuava semblant una utopia, però ja semblava que hi érem més a prop.

Quan el 2010 ens vam reunir a Viena un centenar de persones d’ONG d’arreu del món per a preparar la campanya de sensibilització i pressió sobre els Estats per tal d’aconseguir el Tractat, semblava una utopia. Però ens feia molta il·lusió que, almenys, s’engegués un procés diplomàtic per a discutir-ne la creació. I, l’èxit recent de les bombes de dispersió, ens donava encara més moral. I des de la Fundació per la Pau (avui FundiPau) ens hi vam implicar a fons.

Quan el 2012 va fracassar la ronda negociadora, la idea del Tractat feia passes enrere i tornava a semblar una utopia. Però, finalment, el 2 d’abril del 2013 s’aprovava i, dos mesos més tard, es va obrir a les signatures i ratificacions.

Cada vegada que, durant aquests 19 anys, constataves l’oposició de les potències, la resistència de molts estats i la militància activa en contra per part d’empreses i lobbys armamentístics, tendies a pensar que tot plegat era una utopia, bonica però impossible. I t’entristies en veure com el món tolerava -perquè no hi volia fer res- la mort de més de 500.000 persones, cada any, a causa del descontrol i la proliferació de les armes.

Però, avui, finalment, el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) ha aconseguit 50 ratificacions i en 90 dies entrarà en vigor.

Sí, a partir de Nadal tindrem una norma internacional que obliga els Estats a una cosa tant cabdal, però que fins ara no era obligatori, com tenir en compte la situació dels drets humans i el nivell de conflictivitat, abans d’autoritzar una venda d’armes.

Sé que no és molt. Però sé que ha costat anys i anys d’esforços titànics aconseguir-ho. I sé que, lentament, anem cap a la bona direcció: que políticament, jurídicament i socialment s’entengui que les armes són un instrument perillós. I que controlar-ne el seu ús, comerç i impacte és una exigència fonamental. I, en definitiva, que mirar de preservar la vida humana és un objectiu més prioritari, noble, digne i essencial que protegir el comerç d’armes. Obvi? Doncs, fins ara, no era així.

Perquè he posat la foto que acompanya aquest post? La veritat és que no la recordava. Però, cercant-ne una altra, m’hi he topat. Correspon a un dels viatges a Nova York per a participar a la Conferència Diplomàtica a les Nacions Unides. A més de diversa premsa que vaig llegir a l’avió em vaig endur el llibre ‘Utopia’ de Thomas More -per cert, en una excel·lent traducció al català de Joan Manuel del Pozo.

Una imatge ben suggeridora, que m’ha tret un somriure. I és que el Tractat semblava una utopia… però avui ja és ben real.

Des de Catalunya, contribuint a la seguretat global

(article publicat a El Periódico, el 4 de juny de 2013. Versión en español)

Avui a la seu de les Nacions Unides de Nova York s’inicia el procés de signatura del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), adoptat per l’Assamblea General el passat 2 d’abril.

Un Tractat que ha de posar les transferències mundials d’armes sota control, fixar uns criteris d’obligat compliment, exigir als Estats que no es desresponsabilitzin dels impactes de les seves vendes. El descontrol del comerç d’armes permet que dictadors, criminals i màfies organitzades puguin abastir-se al mercat mundial i, així, obtenir armes amb les quals acaben vulnerant els drets humans. Exigir als Estats una avaluació rigorosa dels riscos d’aquestes vendes, obligar-los a dur a terme uns registres precisos i establir mecanismes de supervisió generarà una millor seguretat global.

És evident: la consecució del TCA no ha estat una victòria fàcil. No comptava amb l’adhesió inicial de les principals potències armamentístiques, que recelaven de qualsevol possible fre al seu desbocat negoci. I s’ha hagut de fer front a la forta i activa oposició del lobby de les armes i de la indústria militar. I, en aquesta doble feina, la societat civil per la pau i els drets humans ha estat cabdal: a mitjans dels 90 va posar el crit d’alerta sobre les greus conseqüències de la desregulació del comerç d’armes i a principis de la dècada del 2000 va concretar la petició: aconseguir una normativa global que en regulés les transferències. Durant aquests anys, la Campanya Armes Sota Control ha estat altaveu d’una consciència ciutadana que, conjuntament amb els centenars de milers de víctimes, reclamaven una solució urgent als Estats.

En el procés diplomàtic, s’hi han pogut veure tota mena d’actituds i preses de posicions per part de les diverses delegacions estatals que, al capdavall, són les que van prendre l’acord. És clar, Catalunya no hi jugava en aquesta lliga. Però, a més de les delegacions estatals, també han tingut un paper actiu en tot el procés les delegacions de la societat civil. I, en aquest àmbit, Catalunya ha tingut una presència i un impacte molt superior, per exemple, a una desena d’estats constituïts d’Europa.

El suport al procés del TCA generat des de la societat civil catalana no ha estat pas menor: a Catalunya, les tres organitzacions de la Campanya, Amnistia Internacional, FundiPau (Fundació per la Pau) i Intermón Oxfam van donar a conèixer el problema i van generar un gran suport social i institucional: ajuntaments, Parlament de Catalunya, ONG, gent del món de la cultura i la comunicació, etc. van mostrar el seu suport a la regulació del comerç d’armes. I durant el procés diplomàtic (4 reunions preparatòries i dues conferències) a més de la tasca d’incidència de FundiPau també s’ha comptat amb la feina d‘anàlisi de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Tot això sense oblidar que, el precedent immediat de la Campanya Armes Sota Control, es va assajar fa gairebé 20 anys a Barcelona, amb la coalició ‘Hi ha secrets que maten’ que, amb l‘impuls de Vicenç Fisas, va aplegar per primera vegada en un treball d’incidència conjunt diverses ONG no estrictament de pau però sí preocupades per l’impacte de la venda d’armes.

El procés del TCA, per tant, també ens permet aportar una mica més de perspectiva sobre un debat que els darrers mesos s’ha obert al nostre país: en cas que Catalunya avancés cap a cotes de sobirania, quina política de seguretat i defensa hauria d’assumir? Al meu entendre, el debat s’ha formulat, encara, massa deutor d’una concepció de la seguretat que l’associa a força militar. Tradicionalment, les polítiques de defensa s’han centrat en garantir els interessos dels Estats, entesos com a maquinària, obviant la seva dimensió de comunitat humanes. I, així, el paper de l’exèrcit i el militarisme sempre han estat clarament sobredimensionats. Però una política seriosa de seguretat ha de posar les persones al seu centre, identificar els riscos i amenaces que poden afectar la vida de la gent i mirar d’aportar-hi solucions.

Des d’aquesta perspectiva, el TCA és una gran notícia: si el descontrol i la proliferació de les armes suposa cada any la mort de més de 500.000 persones, posar eines i mecanismes de prevenció per evitar que això passi és una cabdal contribució a la seguretat global.

I en aquest procés, Catalunya no és que pugui jugar-hi un paper en un futur hipotètic. És que hi ha jugat un paper ja ara. I, si només en clau de societat civil, Catalunya ha fet una aportació rellevant a un dels processos més cabdals dels darrers 15 anys, això vol dir que més enllà del debat de l’exèrcit, si es dotés d’estructures d’estat i tingués voluntat política, podria fer una aportació encara més significativa en la construcció de la pau, la promoció dels drets humans i la creació de seguretat global.

#TractatArmes: l’hora de la veritat (post en ‘evolució’: 18-28 març)

(això és un diari ‘viu’ de les negociacions a Nacions Unides pel Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA). Cada dia, afegiré un nou apunt)

Un altre fracàs… però més a prop del control de les armes (dijous 28)

Bé, ha passat el que semblava que no passaria: que alguns dels pocs estats clarament contraris bloquegessin l’acord tot i  no tenir la ‘cobertura’ de les grans potències. Tot i que potser caldria matisar això darrer… és estrany que un país que al final acceptava el Tractat (Rússia) de seguida salti, davant els dubtes de si 3 països són suficients per bloquejar un acord tant majoritari, per dir que si no hi ha unanimitat sota cap concepte es pot aprovar el Tractat… Potser alguna potència ha fet servir algun ‘intermediari’ per estalviar-se de quedar malament?

Certament, és una decepció: hi ha hagut molt de treball diplomàtic, polític i de la societat civil per a fer possible aquest Tractat i hi érem més consistentment a prop que al mes de juliol passat. I, malgrat tot, ha tornar a tombar-se. Però més enllà de l’evidència que l’impuls del Tractat es durà a l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal que allà sigui aprovat per majoria, cada cop va quedant més clar (i ni potències ni lobbys ho poden impedir) que s’acaba l’època de la impunitat de les armes, del seu comerç sense regulació i de la seva proliferació sense control. I això és la millor notícia.

Emoció continguda… (dimecres 27)

Contra el que totes i tots crèiem, el tercer esborrany és el millor. Tot i mantenir aspectes que poden ser problemàtics (poca contundència i extensió en el criteri de drets humans, algunes armes podrien quedar fora de l’abast del TCA, etc.) n’hi ha que han millorat molt: rebaixa del nombre de països que cal per tal que el TCA entri en vigor o caiguda de l’exigència que el TCA només es podia canviar per consens: això hagués fet impossible la seva millora.

Ara, sembla que hi ha suport -encara que sigui poc entusiasta- dels 3 grans ‘reticents’: Xina, Rússia i Estats Units. Només cal veure si Índia, Egipte, Iran o Veneçuela, entre altres, diuen que no els agrada o, directament, veten la seva adopció.

Esperant el part (dimarts 26)

En poques hores tindrem el darrer esborrany que el president de la Conferència presentarà per a la seva aprovació: segurament, no serà molt diferent al que teníem. Però si canvia, que sigui a millor i de forma substancial.

I, mentrestant, hem rebut tres suports molt potents que confirmen la importància del moment: 1) una apel·lació del secretari general de les Nacions Unides; 2) l’editorial de The New York Times i, 3) una acció d’AVAAZ.

El xoc de trens ja és aquí (dilluns 25)

Tres anys negociant. Un fracàs. Pròrroga. S’apropa el temps de descompte. I es nota.

Avui les delegacions han reaccionat a l’esborrany. I han estat clares i contundents.

Per una banda, bona part dels països africans (i tots els de CEDEAO), bona part dels països llatinoamericans, els 15 estats caribenys del CARICOM i els 27 de la Unió Europea, han dit que l’esborrany era insuficient, que calia més claredat en el criteri de drets humans, la plena inclusió de les municions, etc. En general, han parlat d’enfortir-lo i no deixar escletxes. La poderosa declaració que en nom de 103 estats ha llegit avui Ghana és un bon indicador del que volen i reclamen.

Per l’altra, la claredat també ha estat total: la Xina i Rússia han valorat precisament els aspectes més indeterminats del text i han criticat el que per ells és massa contundent: les mencions a municions, parts i components. Índia, Egipte, Paquistan, Algèria, Cuba, Veneçuela o Iran, han estat directament crítics pels mateixos motius.

Els Estats Units han adoptat una actitud formalment moderada i equidistant tot i que, en la pràctica, apunta als refractaris: ha dit que volia que la Conferència acabés amb un Tactat però que, per fer-ho possible, calia rebaixar l’ambició.

El pols ja és a la fase final. I les ONG apretant a fons per tal que es decanti cap al control estricte del comerç d’armes.

Tenim segon esborrany del TCA: una primera valoració (divendres 22)

Enmig d’una gran expectació, el president de la Conferència ha facilitat aquesta tarda el 2n esborrany ara ja amb noves propostes de contingut. Una primera valoració:

Què ha millorat o què és manté en positiu?

1) tot i estar en un nivell inferior de control, es reforça la regulació de les municions així com de les parts i components necessaris per a fer armes; 2) s’estipulen mesures per a evitar el desviament d’armes cap a terceres destinacions; 3) les armes lleugeres i curtes es mantenen dins de l’abast de regulació del TCA

Què no ha avançat i es manté insatisfactòriament? 

1) alguns tipus de transferència d’armes podrien quedar fora de la cobertura del TCA; 2) el criteri de drets humans a l’hora d’avaluar una venda d’armes és poc contundent; 3) el criteri de la violència de gènere o la pobresa continuen fora del nucli dur d’anàlisi; 4) es continua exigint 65 ratificacions per entrar en vigor, una xifra altíssima

Malgrat la pressió que puguem fer -i ho farem!- les ONG i els Estats favorables (la immensa majoria), la meva impressió és que serà difícil millorar aquest 2n esborrany. M’imagino, més aviat, que les potències i els Estats refractaris atacaran a fons les millores i caldrà defensar-les!

Segons com vagi la setmana, per tant, caldrà prendre una decisió clau: preferim aconseguir ja un TCA tou però amb tothom dins o optem per allargar el procés, anar cap a un TCA més ambiciós però amb absències d’Estats importants?

La societat civil a la Conferència (dijous 21)

Si existeix un procés diplomàtic per a adoptar un Tractat sobre Comerç d’Armes, és per la voluntat de la societat civil. És més: els èxits precedents en desarmament que van animar aquest procés (mines i bombes dispersió) es deuen a les ONG.

Però impulsar, acompanyar i vigilar un procés tant llarg i extens és un gran repte. En aquesta Conferència, per exemple, s’estan organizatzant diverses reunions informals -simultànies a la plenària- que són decisives per al desenvolupament d’algun aspecte del Tractat. Les delegacions governamentals petites tenen moltes dificultats per a poder-hi assistir. I alguns estats refractaris aprofiten aquestes reunions per a intentar congelar o aparcar aspectes importants. Les ONG, fent un esforç titànic, procuren assistir i estar en tot, però la dificultat és evident.

A la tarda, en la tradicional sessió en què la societat civil es dirigeix als delegats governamentals (fa un any, vaig tenir el plaer de fer-ho), les ONG han fet discursos documentats, enraonats i ben presentats. El lobby proarmes, com és habitual, ha amanit les seves presentacions amb demagògia, alarmes i grotesques connexions (per exemple, entre els drets de les dones i les armes!).

És ben clar: si la qualitat i raonabilitat de les propostes emeses fos realment el factor determinant, el món faria cas a les ONG pel control de les armes i ignoraria el lobby proarmes. I tindríem Tractat.

La nova presidència facilita una revisió de l’esborrany (dimecres 20 – tarda)

El nou president de la Conferència, el molt actiu australià Peter Woolcott, ha facilitat aquesta tarda un nou esborrany del TCA. No és realment un document que contingui canvis significatius de fons. Bàsicament, és una revisió tècnica: el text està més estructurat i ordenat i més ben jurídicament fonamentat. Per tal de veure si el nou president rebaixa o impulsa el contingut ‘vigent’ del TCA, haurem d’esperar a demà. I, demà, ja només faltaran 4 dies per al final…

‘L’aportació a la pau del comerç d’armes’ (dimecres 20 – matí)

El paper dels USA ha estat clau en el procés diplomàtic del Tractat d’Armes: en positiu (permetent el seu inici amb el vot favorable el 2009) i en negatiu (avortant l’acord final el juliol de 2012).

Tot i que els USA no són gens entusiastes dels acords de desarmament o control d’armes (de l’actitud activament contrària de Bush hem passat a la constructiva però tampoc gaire més còmplice d’Obama), en el Tractat d’Armes no són els més refractaris: Xina i Rússia són els ‘líders’ en aquest sentit.

Però avui al matí, s’han lluït: davant l’esperit que hi ha al darrere de la idea del TCA (limitar el comerç d’armes en termes de defensa dels drets humans i la pau), el diplomàtic nord-americà ha dit que ‘el comerç d’armes també fan una contribució a la pau i la seguretat’. En fi, no són bons presagis…

Les municions han d’estar dins el Tractat! (dimarts 19)

De l’esborrany del Tractat sortit de juliol es va aconseguir una mitja victòria (o mitja derrota, depèn com es miri): davant dels països que no volien incloure les municions, aquestes es van esmentar al Tractat. Però en un nivell menor d’exigència i control que les armes convencionals.

I és un greu absurd: una pistola, sense bales, no és res. Si no controlem les municions -quan cada any se’n posen al mercat 10.000.000 de noves!- estaríem fent el préssec.

Avui, 69 delegacions governamentals -amb un text acompanyat per la Campanya i fet circular en un temps rècord- han presentat al plenari un document on es reclama que es reforci el control sobre les municions. Un punt.

El suport dels governs a un Tractat d’Armes sòlid creix (dilluns 18)

La Conferència fallida de juliol es va cloure amb fracàs però amb una poderosa declaració de prop de 100 estats reclamant l’adopció d’un Tractat sobre Comerç d’Armes sòlid i robust.

Avui, primer dia de la Conferència, gràcies a delegacions governamentals impulsores i còmplices i a la xarxa de relacions i a la capacitat de lobby de la Campanya Armes Sota Control i les ONG, s’ha fet una important demostració de força, evidenciant que el suport al TCA creix: 108 estats han presentat una declaració demanant que l’esborrany sorgit de juliol sigui ampliat i aprofundit.

Cap a un Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) (diumenge 17)

Venim de lluny i en dues setmanes cal veure si és possible aprovar un Tractat seriós i interessant. En resum, tenim un bon punt de partida -un esborrany interessant, però que cal millorar si volem regular seriosament el comerç d’armes.

Per a qui no hagi seguit el tema fins ara, aquí deixo algunes pistes en català, per a reproduir els passos previs:

. Web sobre el TCA de FundiPau (Fundació per la Pau): http://www.fundipau.org/tca

. Articles i posts que he publicat sobre el tema: https://jordiarmadans.wordpress.com/tag/tractat-comerc-darmes

. Espai d’informació al web de l’icip i posts de Xavier Alcalde al bloc de l’icip

El doble repte d’Obama amb les armes

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.

Tractat d’Armes: game over… per ara!

Avui ha estat un dia dur.

No perquè no tinguessim previst que la manca d’acord podia produir-se.

Però aquests darrers dies començava a dibuixar-se un escenari de possible acord entre països favorables a un Tractat potent i països que preferien un Tractat ben poqueta cosa. I, al final, tot i haver condicionat continguts i haver rebaixat ambicions, la Xina, Rússia i els USA -i altres països petits, alguns d’ells auto-considerats ‘revolucionaris’- han optat per avortar el procés.

I, tot i que hi estiguem acostumats, fa ràbia veure com en un tema tant obvi (posar ordre al descontrol de les armes i, així, evitar moltes de les 500.000 morts que cada any es produeixen per violència armada) alguns ‘responsables’ governamentals i ‘líders’ polítics actuen amb un patetisme tant lamentable. En un hipotètic examen, no ja de decència sinó de simple responsabilitat, suspendrien amb la pitjor nota possible.

Però, una cosa és clara: mai, abans, s’havia vist possible, probable i necessari per quasi tots els països que calia regular el comerç d’armes. Això, ara, ja està guanyat. És qüestió de temps. Ja hem aconseguit despertar moltes inquietuds: hi ha massa persones i sectors socials que ja no poden acceptar per al futur la idea que qualsevol producte sigui més regulat que el comerç d’armes.

Avui s’ha acabat el ‘joc’ del procés diplomàtic cap al Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) que a diverses persones i organitzacions ens ha tingut ocupats intensament durant 3 anys. Però, en el fons del fons, n’estic convençut: avui és el darrer dia del ‘joc’ del comerç d’armes fora de control.

La darrera setmana d’un llarg procés

Una de les primeres accions públiques de la Campanya ‘Hay secretos que matan’

Avui comença la darrera setmana de la Conferència Diplomàtica que hauria d’aprovar un Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA). I tot i que amb el cor encongit per les notícies i les imatges que ens arriben de l’Empordà, cal situar en el temps això que comença avui.

Guardat gelosament pels Estats de la crítica o, simplement, de la informació, el comerç d’armes, com moltes altres variables del militarisme, ha campat sense control. I, més enllà de la crítica del moviment per la pau, sense amonestació política o periodística.

No pot ser que un comerç que té unes conseqüències tant devastadores (pèrdua de vides humanes, intensificació de la violència, enquistament i allargament de conflictes armats, etc.) tingui menys controls i crítiques que altres comerços de productes innocus.

A mitjan 90, diverses ONG internacionals i Premis Nobel de Pau van reclamar un control del comerç d’armes. Sempre ho diem. Però poques vegades recordem que la primera campanya –que anava més enllà del moviment pacifista (com el mític i estimat C3A, Campanya Contra el Comerç d’Armes) i que implicava a ONG internacionals- va néixer a Barcelona. Impulsada per Vicenç Fisas i participada per AI, Greenpeace, Intermón i MSF, la Campanya ‘Hi ha secrets que maten’ exigia transparència, posar fi al segrest de la informació sobre el comerç d’armes que el Govern espanyol practicava. I, de retruc, la Campanya estatal mostrava que algunes ONG de referència internacional podien col·laborar conjuntament a nivell públic.

Ho recordo bé, perquè vaig participar-hi activament. Jo ja col·laborava voluntàriament amb la Fundació per la Pau i, durant el curs 1995-1996, vaig treballar –la meva primera feina en l’àmbit social- coordinant les campanyes de control d’armes d’Intermón. On, per cert, el meu cap era l’actual president de la FpP, en Xavier Masllorens!

Una intensa i bonica experiència de fa 17 anys que, passat el temps, connecta fortament amb aquesta setmana decisiva: la darrera d’un llarg procés diplomàtic que hauria de permetre’ns passar a ser persones i països adults i, sense més excuses, regular el comerç d’armes.

Adéu al descontrol de les armes?

(article publicat al Diari ARA el dijous 5 de juliol de 2012)

Quan ho expliques, la gent no se sol creure que el comerç d’armes, amb el seu impressionant impacte humanitari, econòmic i social, estigui sotmès a menys controls que el comerç de productes alimentaris, culturals o de lleure. Però, és ben veritat. Alguns països, no pas la majoria, tenen legislacions estatals. Hi ha acords regionals. Però no existeix una regulació mundial del comerç d’armes.

Podem fer interessants debats sobre perquè això és així. Podem valorar que la Defensa és gelosament guardada pels Estats i, per tant, són reacis a donar informació sobre transaccions d’armes. Podem intuir que la indústria militar té un pes prou significatiu com per influir en els governs i evitar que aquests posin pals a les rodes a les seves activitats. I, és clar, podem considerar que tot és fruit d’una concepció equivocada de la seguretat, encara massa equiparada a pautes i esquemes militaristes. Però el que no podem fer de cap de les maneres és negar la importància de posar ordre a al descontrol de les armes.

Les xifres parlen per si soles. Cada any més de mig milió de persones moren a causa de la violència armada. Moltes més són greument ferides o mutilades. Cada dia que deixem de fer-hi alguna cosa, unes 1.500 persones perden la vida. No és que anem mancats d’estris de destrucció precisament: al món tenim vora 700 milions d’armes curtes i lleugeres. Això vol dir que per cada 10 ciutadanes i ciutadans hi ha una arma. I, per si fes falta, cada any aboquem 10.000 milions de munició nova…

El resultat de tota aquesta proliferació (moltes armes) i descontrol (facilitat per al seu comerç) és devastador. D’exemples, malauradament, n’hi ha molts: el règim sirià porta més d’un any massacrant, amb armes russes i xines, una població que ja ha vist morir més de 16.000 persones. Els Estats Units critiquen a Rússia i la Xina per abastir a Síria però venen armes en grans quantitats a l’Aràbia Saudita, Egipte o Israel. Diversos països de la Unió Europea que van liderar, aplaudir o tolerar l’acció bèl·lica sobre Líbia havien venut de 2006 a 2009 1.300 milions d’euros en armes al Sr. Gaddafi, etc.

Vendre armes a un dictador que esclafa la seva població, vendre armes a països que estan en guerra o vendre armes a països amb economies precàries, sense sistema de salut i de desenvolupament, és una manera clara i activa de col·laborar amb la violència, la perpetuació de la pobresa i la vulneració dels drets humans. És hora de posar-hi ordre. De fer-hi alguna cosa. De prendre’s seriosament la responsabilitat de defendre la vida de les persones.

Aquesta setmana, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, ha començat una conferència diplomàtica crucial que ha d’abordar l’adopció d’un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes. Arribar aquí no ha estat fàcil: a mitjan 90, diverses ONG i Premis Nobel de la Pau van reclamar que s’establissin uns criteris d’obligats compliment per a tots els Estat sobre el comerç d’armes. No serà fins una dècada més tard, el 2006, que l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova una declaració de suport a un Tractat sobre Comerç d’Armes. Després de diversos grups d’experts i informes que en validen la viabilitat, el 2009 s’acorda iniciar un procés diplomàtic. Fetes les quatre reunions preparatòries previstes, ara és l’hora de la veritat.

Fins ara, una majoria d’Estats d’Europa, Àfrica i Amèrica Central i del Sud han apostat per un Tractat que sigui vinculant, que abraci totes les armes convencionals i que sigui explícit en nou autoritzar aquelles vendes d’armes que presentin un risc substancial de facilitar la vulneració dels drets humans. Uns pocs, però potents governs (Xina, Rússia, Estats Units, Pakistan, Egipte, etc.), pensen en un tractat merament orientatiu, que deixi fora les armes curtes i lleugeres (les principals responsables de la majoria de morts avui) i que no reculli els criteris de drets humans, desenvolupament, violència de gènere, etc. a l’hora d’autoritzar o denegar una venda d’armes.

La societat civil catalana i mundial ha fet un important treball durant tot aquest temps: donant a conèixer la problemàtica, fent propostes, acompanyant diplomàtics, denunciant governs, facilitant testimonis de víctimes, etc. I, la setmana passada, presentant un significatiu suport ciutadà i associatiu a la demanda d’un Tractat robust i seriós. Ara, és l’hora dels Estats: tenen una gran oportunitat de trobar un marc d’acord, posar les armes sota control i ajudar a salvar vides humanes. No és poc.

‘Deber de responsabilidad’

(Texto de la intervención en la sesión de la sociedad civil dirigida a los delegados gubernamentales de la 4ª Reunión Preparatoria hacia el Tratado sobre Comercio de Armas, Naciones Unidas, Nueva York, 15 de Febrero de 2012)

Señor presidente, distinguidas delegadas y delegados, señoras y señores, amigas y amigos,

Sin duda, es un honor, para una persona implicada en el trabajo por la paz y la defensa de los derechos humanos, poder dirigirse a sus señorías en las Naciones Unidas. El honor es mayor, aún, si la reunión aborda un asunto que afecta directamente a la seguridad de las personas y los pueblos, como es la posible aprobación, este Julio, de un Tratado sobre Comercio de Armas.

Hasta la fecha, han sido muchas horas de trabajo y debate. Sin duda, bien interesantes. Incluso la discusión sobre temas recurrentes o cuestiones de procedimiento, permiten ver distintas sensibilidades que, finalmente, deberán encontrar un punto de acuerdo. Esa es la grandeza de este espacio: la construcción, aunque sea tortuosa y larga, de un proceso compartido.

Vivimos en un mundo con enormes carencias y dificultades para buena parte de la humanidad. El hambre que azota, la salud que falta, los derechos que se vulneran, la violencia que reina. Y sobre esa dura y compleja realidad hay, también, diferentes visiones y sensibilidades.

Por ejemplo, hay quien considera que el gasto militar es exagerado y, por su coste de oportunidad, dificulta la satisfacción de necesidades humanas más acuciantes. Y hay quien sostiene que todo ese gasto es necesario para garantizar la seguridad. Hay quien considera que el comercio de armas es nefasto en si mismo y hay quien considera que se trata de una actividad inevitable vinculada a las necesidades de la Defensa. Hay quien considera que el deber de proteger a la humanidad debe pasar por encima de la soberanía de los Estados, y hay quien cree que bajo ningún concepto deber haber ingerencias en la soberanía estatal.

Pero, más allá de estas y muchas otras visiones y sensibilidades, hay algunas cosas ciertas. Un sinfín de conflictos (algunos pequeños y localizados, otros de dimensión regional enfrentando a varios actores armados) han protagonizado estas últimas décadas. Conflictos que han supuesto un altísimo nivel de destrucción. Y eso sin hablar de la epidemia cotidiana de violencia armada que azota muchos países supuestamente en paz.

Cuándo uno habla con gente que ha sufrido la violencia, hay algo que siempre me impresiona. Y es el hecho que no terminan de entender como pudo llegarse a esa espiral de destrucción. Y es que, cuándo la semilla de la violencia estalla, prende con muchísima facilidad y genera enormes estragos. Obviamente, en pérdida de vidas humanas, en personas heridas y afectadas. Pero, también en destrucción de infrastructuras, impactos negativos en el tejido económico, más tensiones en la salud pública, etc. Y, sobretodo, destrucción de la convivencia. Aquello que durante años se ha construido puede venirse abajo por un episodio puntual de violencia. Y cuesta décadas volver a reconstruir ese tejido, invisible pero imprescindible, de convivencia humana y social.

Es cierto que en los conflictos armados inciden muchos factores. También en el caso de la violencia en los conflictos interpersonales, el crimen organizado o la delincuencia común en diferentes países. Son situaciones que hay que evaluar y abordar de forma específica. Pero, hay una cosa que la práctica totalidad de los conflictos bélicos, así como los fenómenos de violencia social, comparten: las armas. Si, cada conflicto es un mundo, tiene sus causas, sus actores, sus contextos, sus impactos. Pero todos los conflictos violentos, entre personas o países, se desarrollan y se agravan por la presencia y facilidad del acceso a las armas.

Una vez, un amigo me dijo que cuándo le explicaba algo a su hijo de 12 años y este no lo entendía… es que realmente debía haber algo incomprensible. Expliquemos a nuestras sobrinas y sobrinos, a nuestras hijas y hijos, a nuestras nietas y nietos, que hay productos de alimentación, de cosmética o de cultura que tienen fuertes regulaciones estatales, regionales y mundiales. Expliquémosles, a continuación, que las armas –con sus terribles consecuencias- no las tienen. Y no lo entenderán. Porque, realmente, es ilógico, incomprensible, absurdo. Y, sobretodo, es gravemente irresponsable.

Una regulación fuerte del comercio de armas no es una cuestión de visiones o de sensibilidades a las que antes aludíamos. Es una cuestión de sentido común. De gestionar adecuadamente la realidad: viendo los problemas existentes y buscando las soluciones pertinentes. De tener en cuenta la protección de la vida de las personas. De entender que el mundo es el resultado de las decisiones que vamos tomando… o no tomando.

Entre las decisiones que debemos tomar está la de nunca más ignorar el hecho que las armas convencionales contribuyen a la comisión de graves violaciones de derechos humanos tales como tortura, uso excesivo de la fuerza por parte de las fuerzas de seguridad, ejecuciones extrajudiciales, desalojos forzosos y desapariciones.

Para que un TCA sea un instrumento eficaz en la regulación del comercio internacional de armas, debe incluir una norma de derechos humanos viable que los Estados puedan aplicar cuando estudien la autorización de una transferencia internacional. Esta norma debe exigir a los Estados que no realicen transferencias de armas cuando exista un riesgo sustancial de que sean utilizadas para cometer o facilitar graves violaciones del derecho internacional de los derechos humanos o del derecho internacional humanitario.

Entendiendo por “violaciones graves” aquellas que plantean los mayores motivos de preocupación a la comunidad internacional y por “riesgo sustancial” que se vaya más allá de la mera sospecha, pero que se pueda prever razonablemente la probabilidad que los usuarios finales utilicen las armas para perpetrar graves violaciones o abusos.

¿Es posible un mundo plenamente en paz? Seguramente, la mayoría de los que estamos aquí lo deseamos. Pero no podemos asegurar que sea posible. En cambio, ¿es posible disponer de una regulación mundial que impida vender armas a regímenes que aplastan sus poblaciones? ¿es posible dejar de facilitar armas a países que están desangrándose en algún conflicto eterno?

Si, claro que es posible. Además de conveniente y necesario, lo sustancial es que es perfectamente posible. Tiene que ver con la voluntad política, con el esfuerzo de ponerse de acuerdo y con la valentía de abordar un problema complejo pero con la determinación de buscar la mejor solución. Porque, en definitiva, crear un Tratado sobre Comercio de Armas es un deber de responsabilidad. Un deber de responsabilidad, no hacia una hipotética utopía futura. Es un deber de responsabilidad hacia lo que hemos hecho hasta ahora mal y lo que podemos cambiar a mejor a partir de Julio. Y, entre lo que hemos hecho mal, permitir la proliferación, el descontrol y el mal uso de las armas, con las terribles consecuencias de la pérdida de más de 500.000 vidas humanas al año, es claramente uno de los errores más graves.

En la 3ª Reunión Preparatoria de Julio me hizo mucha ilusión reencontrarme con Flory Kayembe, activamente implicado en la prevención de la violencia en la República Democrática del Congo. Por desgracia, él ahora ya no está con nosotros y no verá algo por lo que luchó siempre: la existencia de un Tratado que regule el comercio de armas. Ustedes, que no solo tienen la oportunidad de verlo, sino la capacidad de impulsarlo, por favor, no desaprovechen esta oportunidad histórica. Y si en Julio sale adelante un buen Tratado, ustedes habrán sido los protagonistas. Y luego, podrán y podremos explicar a nuestras sobrinas, hijas y nietas, que frente a un grave problema, nos esforzamos, buscamos y encontramos una solución.

Muchas gracias.