Iceta al Senat

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides

Sí, hi ha votants que no són ‘hooligans’

Fa anys, molts anys, vaig trobar-me un bon amic sortint d’un míting electoral. Des de fora se sentien, encara, parlaments abrandats i molta cridòria. Així que vaig preguntar-li si marxava perquè havia quedat per sopar o anava a algun concert i recordo, perfectament, la resposta: ‘No, me’n vaig perquè si em quedo no els votaré’.

Exactament el que heu pensat: ferit per la vulgaritat i la barroeria de discursos simplistes i eslògans massa demagogs, va decidir marxar perquè començava a tenir clar que si es quedava més estona no podria votar. A qui volia votar. Perquè li faria vergonya.

Sí, estimades candidates i candidats i gent que assessoreu i prepareu missatges en l’àmbit de la política: hi ha votants que esperen idees interessants. Propostes atrevides. Projectes engrescadors. Fins i tot, il·lusió i emoció. Però també civilitat. Dignitat. Respecte cap als altres. Intel·ligència. I sentit comú.

Que us volen veure proposant les vostres idees i propostes, amb contundència si cal, però també amb serenitat i respecte. Sí, hi ha qui valora els candidats que posen l’accent en allò que creuen més que no pas en desqualificar les propostes dels altres.

Hi ha votants que esperen de vosaltres que parleu sense cridar, que exposeu sense insultar, que defenseu sense atacar. Que no abuseu de la demagògia ni de la mentida.

Recordeu que hi ha ciutadans i ciutadanes que els agrada escoltar un bon debat i els fa mandra –i un punt de vergonya- haver de veure com els candidats s’insulten, es trepitgen, es desqualifiquen i no s’escolten.

Potser us diuen el contrari, però hi ha votants que prefereixen un partit que sigui capaç de dir que els altres han fet bé alguna cosa. I és que teniu votants que us valoren no pel sectarisme sinó per la maduresa d’admetre errors propis i reconèixer virtuts alienes.

Creieu que la sang, la bronca, la desqualificació, la mentida i la demagògia mobilitzen l’electorat? Bé, potser heu de saber que hi ha gent que els allunya de la política i els fa desconnectar de la cosa pública.

A vegades un té la sensació que en la campanya electoral se simplifiquen tant els missatges, es fa tanta demagògia i es crida tant que sembla tot més orientat a seduir “hooligans” que electors.

Ho sento, perquè sé que teniu moltes altres preocupacions al cap, però ho heu de saber: hi ha gent que vol votar-vos. Però no vol haver de passar vergonya. Perquè si li provoqueu molta vergonya… potser no us votarà.

Sí, potser no són molts, ni molt significatius, però existeixen.

I també tenen dret a ser escoltats.

 

PD: ho sé, sé perfectament que hi ha qui tendeix a mentir deliberadament i qui tendeix a intentar fer bé les coses. No es pot posar a tothom (ni partits ni candidats) al mateix sac. Però després d’una setmana de campanya (i de moltes de precampanya) i a les portes de dues campanyes electorals més, la reflexió em sembla pertinent. En tot cas, tenia la necessitat de fer-la.

27 S

 

És lògic viure aquestes eleccions amb intensitat. Pensem el que pensem, el 27 S és una data clau. No sabem cap a on, però és clar que influirà -decisivament- en el futur d’aquest país. I, per tant, sabem que el nostre vot, cada vot, compta. No sempre un té aquesta sensació…

És lógic sentir emoció. Perquè és un vot que pot canviar les coses. Perquè sembla possible, i encara que només fos això, que ho sembli, canviar les coses amb el vot. I això és ben especial. Portem massa temps votant amb la sensació que res d’essencial es deriva del nostre vot. Que tot allò important ja està decidit i que, a la fi, només acabem decidint quines cares, quins accents, gestionen allò que, fet i fet, no té gaire marge de canvi.

Darrerament, qui porta temps somniant i lluitant per transformar la realitat, veu coses que no estava acostumat a veure. En les recents eleccions municipals, una nova onada de participació ciutadana en clau de regeneració democràtica i d’impugnació de l’odre establert, va aconseguir accedir al govern de moltes ciutats. Ara, per primera vegada després del franquisme, qui ha desitjat fer un salt en l’emancipació nacional, veu que s’obre una porta. I que, si vol, pot ajudar a obrir-la i fer un nou camí.

És lògic sentir un cert desassossec, un aire agredolç: hi ha expectativa de canvi però, segur, les coses no són com un havia pensat, desitjat o projectat. O com creu que haurien de ser per anar bé. Els lideratges, els artefactes polítics, les companyies, les misèries i contradiccions que s’amaguen, els ritmes i les intensitats, etc. La història ofereix algunes, poques diria, oportunitats. Però això no vol dir que les ofereixi en la millor de les seves opcions. Ha anat com ha anat. Som on som. I cal avançar amb el que tenim.

És lògic sentir inquietud. Els grans canvis, els grans moments polítics i socials, generen expectació però també unes inevitables dosis d’incertesa. I és clar, pifiar-la en grans moments i cruïlles històriques també pot tenir conseqüències molt negatives i és comprensible sentir un cert vertigen.

És lògic, i afegiria: necessari, preocupar-se per algunes coses que veiem. Per exemple, per la pèrdua de papers que alguns periodistes i mitjans estan experimentant els darrers temps. Els que són públics per oblidar que serveixen a tothom, no només a uns quants. Els que són privats, perquè per més privats que siguin, si són autèntics mitjans de comunicació, no tenen crèdit per dir mentides, tergiversar la realitat o forçar exageradament les coses.

És lògic sentir cansament en constatar, una vegada més, que les campanyes electorals són més espai d’espectacle, consignes buides i simplificació que no pas de debat de propostes i confrontació de projectes polítics. Hauríem de fer-hi alguna cosa. Caldria que hi poguessim fer alguna cosa. En això, estem com sempre.

I sí: seria molt convenient que els personatges públics (governants, polítics, periodistes, analistes, líders socials i tuitaries -sí, també són públics en la mesura que els tuits poden tenir impacte-) dimitissin de practicar la demagògia, de simplificar brutalment la realitat, d’exercir la crueltat contra els diferents. En fi, no és un problema del 27 S, sinó general i estructural. Tot i que, certament, en unes eleccions tant decisives, la cosa es descontrola un xic.

I, és clar: veient algunes bronques, no greus però sí més enllà de les habituals, cal recordar que l’endemà, el 28 S, hagin estat quins hagin estats els resultats, totes i tots haurem de tirar endavant aquest racó de món. No ho enviem tot a la foguera, perquè tothom té dret, i tothom ha de ser-hi cridat, a participar del present i futur d’aquest país.

Bon 27 S!

Algunes pistes per a orientar-se davant les Eleccions Europees

 

 

I bé, d’aquí a ben poc començaran les Eleccions al Parlament Europeu (PE). Més de 400 milions de persones dels 28 estats membres de la Unió Europea (UE) votaran qui els representarà a Brusel·les. A l’Estat espanyol, això serà el 25 de maig. I escollirem 54 diputats d’un total de 751.

Els recels habituals que molta gent té a l’hora de votar (‘No hi entenc‘, ‘Fan el que volen‘, ‘No serveix de res‘, etc.) es veuen clarament incrementats en unes eleccions europees: la major complexitat, la llunyania, la sensació d’irrellevància (més suposada que real), etc. De fet, la participació en unes europees a l’Estat no es troba entre els nivells més alts de vot en unes eleccions però, en les dues darreres -2004 i 2009-, ja va quedar directament per sota del 50%.

Per a la gent més polititzada i crítica, aquestes eleccions són ambivalents: d’una banda, s’aprecia l’ideal europeista que va impulsar la Unió Europea (la voluntat de superar segles de guerres al continent) però de l’altra, es recela d’una UE que s’ha anat construint amb un greu dèficit democràtic i amb massa servituds cap a les elits econòmiques.

Tot plegat, i afegit a que darrerament la UE s’ha guanyat un vernís antipàtic, fa que sigui molta -i diversa- la gent que no mostra cap interès en participar-hi.

Caldria, però, no confondre’s: una cosa és decidir no votar com una opció conscient i l’altra considerar que les europees no són unes eleccions importants. Qualsevol persona que hagi patit les conseqüències de la crisi econòmica recent és prou conscient del pes de les decisions de la UE sobre la nostres vides. No només en els programes d’ajust: recordem que a Itàlia i Grècia els caps de govern va canviar perquè Brusel·les va voler.

És clar: el Parlament Europeu és, de tota l’arquitectura europea, la part menys decisòria. Però el Tractat de Lisboa li confereix més poders i, en aquestes eleccions, el nomenament del president de la Comissió Europea dependrà dels resultats electorals. En qualsevol cas, i més enllà de la mobilització ciutadana per a incidir sobre els governs i vigilar els poders econòmics, votar en unes eleccions al Parlament Europeu és, per magre que sigui, una de les poques vies formals per a donar la nostra opinió sobre tot allò que es va fent des de i en el nom d’Europa.

 

De què van aquestes eleccions?

Són molts els aspectes que incideixen en la convocatòria electoral del 25 de maig. Personalment, temàtiques com la de la construcció de pau, la defensa dels drets humans, la promoció de la justícia i la cooperació, l’enfortiment de les polítiques de benestar, etc. són aspectes que crec imprescindibles de valorar. En parlarem en propers textos.

Però, hi ha tres grans àmbits que, en un sentit o en un altre, ningú hauria de deixar de desconèixer abans de prendre la decisió de votar o no (i, en cas de votar, a qui votar):

1. L’amenaça del populisme xenòfob i simplista truca a la porta

Un dels impactes de la crisi ha estat el creixement de discursos molt simples que tendeixen a desqualificar tot el sistema polític a l’engròs i a assenyalar la immigració, la diferència, etc. com a origen i causa de tots els problemes. Les proclames racistes i xenòfobes, que fa anys semblaven minoritàries a Europa, avui són presents arreu.

Malgrat totes les crítiques que puguem fer-li, la UE es va construir sobre apel·lacions de llibertat, tolerància i drets humans. I, avui, una part gens menyspreable dels futurs eurodiputats poden militar en la intolerància i el racisme més desacomplexats. I és que la desafecció, la baixa participació, el ressò dels discursos demagogs, etc. pot provocar un fet inèdit: segons diverses enquestes, les forces que se situen en l’extrema dreta -o que en prenen idees-, poden guanyar les eleccions a França, Gran Bretanya o Holanda.

Si algú pensa no votar perquè creu que no ens hi juguem res o perquè creu que té poc impacte el seu vot… que hi pensi: del seu vot, del nostre vot, en depèn que el PE faci angúnia de mirar. Ara per ara, els eurodiputats que podríem considerar ubicats o propers a l’extrema dreta se situen per sobre dels 60, un el 8% de l’hemicicle. Després del 25 de maig… podrien arribar a duplicar-se. Sens dubte, seria una nefasta influència per a la política europea dels propers anys.

2. ¿Què fem amb la crisi?

Què ha fet la UE per afrontar la crisi?

Ha posat deures als Estats, tot exigint la reducció del dèficit, retallades pressupostàries i, al capdavall, l’afebliment de l‘estat del benestar. Però ni ha fet una revisió crítica dels perquès de la crisi, ni ha promogut la depuració de responsabilitats de determinades elits econòmiques que tenen una excessiva influència sobre Brusel·les ni ha advocat per a canviar pautes i mecanismes del sistema econòmic vigent. Així, el cost de la gestió de la crisi ha recaigut brutalment sobre els sectors més empobrits i desfavorits.

Aplaudir aquesta gestió, o esmenar-la profundament, és un dels factors clau a determinar en aquestes eleccions. I que afecta, de ple, a la nostra qualitat de vida.

Certament, les institucions europees no són els únics organismes que tenen responsabilitat en la situació econòmica actual. Però per petita que sigui la influència, no seria el mateix que els partits que han defensat les polítiques d’austeritat triomfessin a que la victòria se l’enduguessin els partits que posen l‘accent en la defensa de les conquestes socials aconseguides.

3. El dret a decidir

Les eleccions són d’àmbit europeu però, amb la perspectiva d’una consulta per al proper mes de novembre, també hi haurà una lectura en clau catalana: es vulgui o no, els resultats a Catalunya també es llegiran en termes de suport o no al dret a decidir.

Evidentment, a Madrid i a Brusel·les es mirarà amb atenció els resultats a Catalunya: un baixa participació i un vot menor a les forces polítiques que defensen el dret a decidir, seria interpretat com un afebliment del procés. Un alta participació i un ampli suport per als partits favorables al dret a decidir, enviaria el missatge que tot això no és una febrada sinó un compromís sòlid i ferm de la ciutadania catalana. Sí: els resultats d’aquestes eleccions condicionaran la mirada amb la que s’analitzarà el grau de convicció de la ciutadania catalana sobre el dret a decidir.

 

A l’hora de votar, què hem de tenir en compte?

Podrem votar entre 39 llistes i coalicions de partits ‘d’aquí’. Però, compte: al Parlament Europeu, els eurodiputats no s’asseuen pel seu partit ni per l’Estat d’on provenen. S’hi asseuen en funció de la inscripció a algun dels grups parlamentaris que hi ha. Grups que marquen ideologia i que condicionen les votacions.

En el fons, a més de mirar el programa del partit que votem, hauríem de preguntar-nos: ‘a quin grup aniran’?

Ara mateix, n’hi ha 7 (el conservador de centredreta, el socialdemòcrata, els liberal – demòcrates, l’ecologista – autodeterminacionista, el conservador euroescèptic, el d’esquerra postcomunista i el populista xenòfob i antieuropeista) més el dels no inscrits.

I és bo saber, és clar, a quins grups aniran els ‘nostres’ partits. I, per a afegir complexitat, tenir present algunes casuístiques:

. es poden votar llistes/partits/coalicions diferents… que al final compartiran el mateix Grup: ERC, ICV, Compromís-Equo i Bildu-BNG, van en llistes diferents però tots aniran a parar al Grup dels Verds / Aliança Lliure Europea.

. en canvi, votant una sola llista/partit/coalició, pots acabar ‘votant’ indirectament per dos grups: és el cas de la llista de CiU i PNB (on 2 partits diferents -CDC i PNB- aniran al mateix grup, el liberal demòcrata, i el company de coalició de Convergència, UDC, anirà a un altre grup, el de centredreta) o el de la d’IU-ICV, on els diputats d’IU aniran al Grup de l’Esquerra Unitària i el d’ICV al dels Verds.

. pel que fa als partits ‘nous’ caldria preguntar-los, i s’haurien de mullar, sobre a quin grup pensen incorporar-se. Per exemple, UPyD ha estat en el Grup dels No inscrits (conjuntament amb el Front Nacional francès, per cert). UPyD i Ciutadans han crescut a partir d’una certa indefinició ideològica. Al Parlament Europeu però, on hi tants Grups prou diversos, és difícil defugir la definició del teu espai. I, és clar, d’això se’n poden treure conclusions interessants sobre quin és la posició – ubicació real d’aquells partits que han anat creixent enmig del ‘ni de dretes ni d’esquerres, ni monàrquics ni republicans, etc.‘.

 

Què cal fer?

El que vulguis!!

En tot cas, no podem pensar que aquestes eleccions no tenen cap impacte o importància. El PE decideix i, decidirà encara més, moltes coses que ens afecten.

I, sens dubte, en termes de garantir drets civils i polítics, de defensa d’unes altres prioritats econòmiques i socials i de reivindicació del dret a decidir al nostre país, votar en aquestes eleccions europees, té el seu què.

 

Annex amb recursos i informacions (actualitzat a 21-05-2014)

Informació general sobre les eleccions, candidatures, PE, etc.

. Web del Parlament Europeu sobre les Eleccions:

. Els 7 grups parlamentaris existents al Parlament Europeu:

. Les 39 candidatures que tot ciutadà de l’Estat podrà escollir

. ‘On anirà el meu vot de les eleccions europees?‘ per Bel Zaballa sobre llistes i grups

. Interessant debat entre els 5 candidats a la presidència de la Comissió Europea

. ‘Claus per entendre el debat entre candidats a la Comissió Europea‘ per Laura Ruiz

. Control i informació sobre activitat al PE

Informació sobre àrees temàtiques

. Debat organitzat per la Federació Catalana d’ONG amb candidats a Europa

. Manifest de diverses ONG: ‘Per una Europa de Drets Humans‘

. Anàlisi sobre les polítiques de Defensa al blog del Col·lectiu ‘Utopía Contagiosa’

. Campanya ‘No votis injustícia‘ per aturar el vot xenòfob i racista

. Anàlisi i acció sobre temes de lluita contra la pobresa – ‘DaTacTic – EUCiberaction’

. Opinió candidats a presidir la Comissió Europea sobre Dret a Decidir x VilaWeb

. Informe sobre partits polítics i drets lingüístics a la UE de l’As. Cat d’Esperanto

. Campanya contra el Tractat de Comerç (TTIP) entre la UE i els USA

 

I si no temps de res… mira almenys aquest imprescindible vídeo de la Campanya #NeverForgetToVote

‘L’exercici del poder’ o quan el sistema ho tritura tot

De tant en tant fan bones pelis. ‘L’exercice de l’État‘ (aquí traduïda com l’exercici del poder) n’és una.

Reflecteix amb molta lucidesa el conjunt de tensions que caracteritzen i condicionen la política en les democràcies ‘realment existents’.

Un sistema polític que ho trinxa tot: ideals polítics (quan n’hi ha), lleialtats personals (quan s’han pogut mantenir), projectes (que es canvien, s’adulteren, caduquen i moren a una velocitat de vertigen en funció de si ara cal això o més aviat convé allò altre, etc.)

Un sistema, és clar, que acaba per oblidar l’essència de la democràcia: un poder que es distreu i es basta a si mateix i on, les demandes de la gent (comptant a més que aquestes també poden ser induïdes o manipulades), incideixen, sí, però només una mica. En la presa de decisions hi ha moltes altres factors molt més determinants que la sobirania popular: la voluntat dels lobbys privats, els interessos immediatistes de supervivència del govern, les pugnes i friccions dins del mateix partit, les expectatives i ànsies personals de més poder, etc. La pel·lícula reflecteix molt bé com, a vegades, projectes, lleis i decisions aparentment meditades i sòlides es deuen més a la pressió per tapar forats, compensar males imatges o projectar vel·leïtats personals que no pas la voluntat d’actuar per a resoldre un problema.

Però aquest sistema polític no només trinxa ideals i projectes. També a les persones. Per descomptat, les que pateixen aquestes pràctiques tan allunyades de l’ideal de la participació, el bon govern i la democràcia. Però també les que participen plenament del sistema, els seus actors vaja.

La falta de temps per a digerir, i encara menys reflexionar i planificar adequadament. Les presses: per a prendre decisions (a vegades, les que siguin); per avançar-se als esdeveniments; per ser el primer a marcar terreny; per a no ser el darrer. L’angoixa pel que dirà la premsa, per dir alguna cosa però no dir massa, per a mirar de contrarestar la interpretació que no t’agrada (encara que sigui fent volar coloms o creant artificis). La competència ferotge: a tot arreu i, molt especialment, a dins del govern i el mateix partit (companys de viatge que semblen enemics acèrrims). Participar d’aquesta forma de fer política és assegurar-se una mala vida, per més poder que es tingui: posar capes d’insensibilitat, frustrar i defraudar lleialtats personals, hipotecar principis, suspendre la vida personal, la desconfiança sempre present.

Una pel·lícula que, sense fer cap discurs ideològic, transmet la urgent necessitat de refer el sistema polític democràtic que avui ens regeix: segurament, mai podrem construir-ne un de perfecte. Però la tendència a la destrucció, trituració i ineficiència de l’actual, està més que demostrada.

Hessel, icona ètica de la indignació

(Article d’opinió publicat al diari ARA el 28/02/2013)

No, Stéphane Hessel no va crear la primavera àrab, ni el 15 M, ni Occupy: els moviments socials són fruit de molts factors. Tampoc els va fer una gran aportació intel·lectual.

Però ‘Indigneu-vos!’ els va donar un nom i els va proposar una actitud davant l’atzucac d’un sistema on l’economia al servei d’uns pocs havia trobat l’aliança –enlloc del fre- de la política. I va connectar amb gent no motivada per la política i l’activisme. Mentre tothom assistia atònit a l’èxit de marxes i acampades, organitzades per gent anònima i escampades per les xarxes socials, la figura de Hessel va permetre a analistes i periodistes posar-hi cara i ‘explicar-ne’ el perquè.

És clar, la trajectòria vital de Hessel va facilitar que esdevingués icona de la reacció ètica: havia participat –amarat de compromís i fe- en bona part dels esdeveniments clau del Segle XX (dels camps de concentració a les Nacions Unides, de la tirania a la Declaració dels Drets Humans, de la resistència contra el nazisme a la solidaritat amb Palestina).

‘Si volem els millors, els polítics han de cobrar més!’

En Duran ho ha dit avui: que els sous dels polítics són insuficients i haurien d’estar més ben retribuïts.

No ens quedem en que ho diu en Duran perquè, darrerament, s’ha anat convertint en un personatge antipàtic i, per tant, és fàcil fer-ne crítica. Fa anys que sento aquest argument -encara que sigui en privat- a molts polítics, periodistes, analistes i, fins i tot, a algunes persones crítiques i alternatives.

Deixem de banda, per tant, qui ho diu: constatem que es diu. Deixem, també, el tema numèric: 75.000 o 100.000 euros són xifres potents. I sembla difícilment defensable afirmar que són baixes. Però no ens quedem en xifres, anem al més important: la qüestió de fons -i els valors que revela- que hi ha al darrere d’aquest argument.

Quan es diu que els polítics haurien de cobrar més s’argumenta perquè es vol que els ‘millors’ professionals treballin a la política. I, es considera, si els sous públics són baixos respecte a l’empresa privada, els ‘bons’ sempre acabaran anant a la privada, i al servei públic només hi aniran els justets.

Sí? Vejam, perquè aquí hi ha alguns salts mortals.

En primer lloc, això és suposar que la gent es mou, a l’hora d’escollir una feina, per un sol o principal criteri: el sou.

És un argument molt fràgil. No cal filosofar ni posar-se puretes. Simplement constatar la realitat: hi ha molta gent que, a l’hora d’escollir feina, pensa en molts altres criteris a més dels diners: l’horari, el temps lliure que li queda, si és a prop o lluny de casa, si el clima de treball és agradable, si li motiva de veritat la missió de l’empresa, etc.

En segon lloc, és donar per fet que la gent ‘més preparada’ invariablement optarà pel sou més alt. No hi ha gent ‘molt ben preparada’ que també valora altres qüestions, que té en compte els impactes de la feina, que té inquietuds col·lectives i projectes en clau de societat, comunitat, país, món? Negar això és com força bèstia, diria. I sobretot, poc realista.

De fet, quasi que l’argument es podria girar i als apologetes de ‘els polítics han de cobrar més per a captar els millors‘ els diria: si una persona només tria en funció dels diners, segurament ja no és la més preparada per a dedicar-se a la política, una feina amb una clara dimensió de servei públic.

Tres consideracions més:

1. dir que sino posem sous alts els millors no aniran a la política, és una mica insultant cap a la gent -bona, ben preparada i gran professional- que ja s’hi està dedicant. Però, sobretot, és fals: fent feina a la política, hi conec gent molt competent i gent molt incompetent. I el grau de competència no va relacionat, precisament, amb el sou que cobren…

2. la cantarella dels ‘millors’ s’hauria de posar molt en qüestió: no han estat en bona part els ‘millors’ a les grans empreses, als bancs i entitats financeres (de llarg, la gent amb millors sous) els que han dut a aquesta brutal crisi? Després del que ha passat, dir que la gent que vol cobrar més és la que ho farà millor… és un acte de fe francament innocent!

3. si alguna cosa ha quedat clara d’aquesta crisi és que les ànsies incontrolades de fer més i més diners han fet saltar pels aires totes les convencions, totes les normes, tots els criteris de responsabilitat i tota l’ètica. Qualsevol sortida a la crisi actual i a la corrupció ha de passar, precisament i inevitable, per resituar el lloc i el paper tant central que hem donat als diners. I, això, també passa per a canviar valors: com el de creure que un sou molt alt és el camí.

Perquè no signo cap manifest de suport electoral?

Tenim les eleccions ben a la vora. I, com en anteriors ocasions, alguns partits m’han ofert de signar un manifest de suport electoral. Com sempre, he declinat de fer-ho. Per mi és tant obvi, i fa tant de temps que ho tinc clar, que cada cop dedico menys temps a explicar-ne els motius. Però, potser no està de més, aprofitant el bloc, fer-ho de nou. I, compartint-ho, segur que el debat s’enriquirà. I vés a saber si canvio d’opinió! 😉

És clar: he impulsat, redactat i signat molts manifestos. La majoria, centrats en els meus àmbits de militància i feina d’aquests anys (pau, desarmament, drets humans, justícia social, etc.).

Algunes vegades, menys, també he signat manifestos sobre altres temes quan, per la importància del tema o per la plena coincidència, m’ha semblat important dir-hi alguna cosa. En aquests casos, és clar, ho he fet a títol personal.

Certament, com a politòleg i periodista he fet reflexions i escrits sobre política i eleccions. Els que seguiu el bloc ho haureu vist. I ho continuareu veient, en breu.

I, el que és més important, com a ciutadà interessat en la cosa pública, tinc inquietud, opinió i passió per la política. I, després de pensar-hi molt, sempre voto.

Però, explicitar el suport a un partit i demanar que la gent el voti, és una altra cosa. Em refereixo, és clar, per a una persona implicada en una entitat de la societat civil i amb una certa dimensió pública, com és el meu cas. Em sentiria incòmode fent-ho. Que hauria de ser possible tenir una activitat social i poder donar suport públicament a un partit (i fins i tot militar-hi) sense que això es barregés i suposés un problema? Potser sí. Però, ara per ara, som lluny d’aquest escenari. Demanar el vot per a un partit, inevitablement, comprometria la imatge d’independència d’una entitat social que lògicament, i saludablement, és plural.

FundiPau (fins fa poc, Fundació per la Pau: aquí en trobareu l’explicació) ve de lluny: l’any que ve complirà 30 anys. El capital fundacional de l’entitat es va obtenir a partir de la implicació econòmica de moltes ciutadanes i ciutadans. Avui, compta amb 500 socis i 4000 simpatitzants. Al llarg d’aquests anys, més de 100 persones han col·laborat voluntàriament en l’organització d’activitats i campanyes. Cinc persones hi treballen i dotze són al Patronat. FundiPau, per tant, no és un projecte de 4 amics o un think tank aïllat de la societat.

L’entitat existeix gràcies al suport de moltes persones que han cregut i creuen en la necessitat d’una ONG catalana activament compromesa amb la sensibilització i la incidència a favor de la resolució de conflictes, el desarmament i la pau globals, i que sigui radicalment independent de tot poder polític o institució religiosa. Són persones que, de ben segur, comparteixen moltes coses. Però, de ben segur també, tenen sensibilitats ideològiques diferents i, encara més, diferents postures sobre les eleccions (anar o votar o no; votar un partit o un altre, etc.).

Tenint en compte tot això, a mi se’m fa molt difícil pensar que pugui implicar-me en un partit polític, militant-hi o demanant-hi el vot. Encara que ho volgués fer. Encara que a vegades pugui tenir moltes ganes de dir que aquesta opció és la millor i més necessària. Encara que, com ara, m’estigui votant a sobre! 😉 Però cau fora de les meves atribucions. És més: en certa manera seria trair la confiança –abusar-ne- d’aquests milers de persones que creuen en la necessitat de l’existència de FundiPau.

No visc aquesta decisió com un lleig als partits polítics: malgrat les crítiques que pugui fer al sistema de partits actual crec que de moment no en podem prescindir. Ni, encara menys, voldria que s’entengués com un menyspreu cap a la gent que es compromet amb un partit polític. Tinc amigues i amics molt estimats en diversos partits i em semblen, totes, persones dignes de lloança: pel compromís que prenen, per la honestedat amb el que el duen a terme i per la generositat en la seva dedicació. Algunes d’elles, fins i tot, combinen les dues militàncies: político-partidària i político-social.

Però, pel que fa a mi i tal com ho veig, mentre estigui vinculat en la projecció pública d’una entitat social, crec que haig de quedar al marge de la lluita partidista i abstenir-me de signar cap manifest electoral.

El dit, la lluna i les acampades

Foto de Miguel Esteban

(post publicat al bloc de Xarxanet)

Mentre en Nino intenta entendre una pista que Amélie li ha posat, un nen li recorda el lúcid proverbi: ‘quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit’.

És el que ens passa, crec, en molts debats socials i polítics. Enlloc d’anar al fons, ens quedem amb la forma.

En el període més salvatge de la bombolla immobiliària (promoguda pel govern, aplaudida pel sector, incentivada pels bancs i participada alegrement per la gent) el debat sobre l’escàndol moral, polític i econòmic de l’especulació va ser mínim. En canvi, vam debatre molt sobre d’on sortien, com eren o com es vestien els ‘okupes’. I si eren violents o no. Ara, enmig d’una crisi brutal generada per l’esclat d’aquella bombolla, convé recordar que vam preferir els passatemps a fer els deures.

Amb les acampades, comença a passar el mateix. Es discuteix sobre qui són, què voten, quina llengua parlen. Si ocupen injustament un espai públic o si van rebre una dura repressió policial. Ep, debats interessants i pertinents!

Però… no tornem a equivocar-nos: el moviment del 15 M i les acampades no són importants en si mateixos. Ho són perquè posen el dit a la nafra de moltes coses que no funcionen bé. Encara que hi haguem fet tant poc, fa temps que sabem que no funcionen.

Un exemple petit i secundari. Fa una pila d’anys que líders de tots els partits diuen que cal reformar el sistema electoral per a fer-lo més permeable a la voluntat ciutadana. I, en tots aquests anys, no s’ha fet res. Doncs bé, el moviment 15 M ha aconseguit que molta gent, polítics i periodistes n’hagin de parlar. No tot el que es mou a les acampades, és clar, val la pena o ho comparteixo. Però m’és igual: si serveixen per a remoure debats amagats o aparcats, és fantàstic!

Sí, podem continuar parlant sobre la gent que acampa. Però sobretot, parlem i abordem les múltiples misèries i precarietats que defineixen el nostre present polític, econòmic i mediàtic. Sinó ho fem, aquestes misèries definiran, també, el nostre futur.

La pau també necessita la política

(columna publicada avui al Diari AVUI)

Fa uns anys, alguns vam dir que si les institucions es creien això de la pau no podia ser que ho deixessin tot en mans civils. Vaja, que si hi havia política pública en molts temes, per què no hi hauria d’haver una política pública de pau? Dir això fa 10 anys sonava estrany. Ara, és una realitat.

Òbviament, que les institucions –les catalanes i les d’arreu– facin política pública de pau no ho arregla tot. També, és clar, han de deixar de fer política pública a favor de la guerra. Però no ens preocupem: històricament i encara (només cal veure la immensa despesa militar del 2009, que va resistir perfectament la crisi) els governs han apostat per la cultura de la violència i per greixar la maquinària de guerra. Així, la contradicció és un signe positiu: vol dir que, a més de fer el de sempre, comencen a fer coses en la bona direcció!

Ara bé, si hi ha política pública de pau, no és perquè sí. L’aprovació d’una proposició de llei al Parlament de Catalunya la primavera del 2000 no s’entén sense les mobilitzacions contra la desfilada militar que es van viure al nostre país. De fet, aquesta proposició havia estat rebutjada en ocasions anteriors. I, vist en perspectiva, és la primera pedra essencial de tota l’arquitectura institucional per a la pau posterior. Així, estendre una consciència ciutadana a favor de la pau, sòlida i exigent, és la millor eina per consolidar, incrementar i fer més coherent aquesta política pública de pau.