Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.

Armes químiques i bombardejos. Cinisme i fàstic

Trump justifica l’atac, on han mort 6 persones, dient que cal defendre i preservar la pau, l’harmonia i la justícia. Ho diu un president que insulta immigrants, menysprea civilitzacions i religions, maltracta les dones i justifica tortures i assassinats selectius. Trump defineix com a “espantós” un atac amb armes químiques que ha provocat 100 morts i que cal donar-hi resposta. Quan el 2013 Obama meditava intervenir a Síria per un atac amb armes químiques que va matar 1.400 persones, Trump va demanar-li –a twitter és clar- que no malgastés la “pólvora”. Fa pocs mesos, sense cap angúnia, deia que “Síria NO és el nostre problema”.

El règim de Baixar Al-Àssad afirma que, amb l’atac, els EEUU s’han convertit en “socis dels terroristes”. Ho diu un règim que ha massacrat, assassinat, terroritzat, assetjat, bombardejat, reprimit i empresonat, sense descans.

Putin defineix el bombardeig dels EEUU com una “agressió”. Serà que els milers de bombardejos que el mateix Putin ha aprovat i impulsat a Síria són purament virtuals.

El govern iranià diu que l’atac és “perillós i destructiu”. Deu ser que el suport polític, econòmic, logístic i militar que dóna al règim d’Al-Assad és ‘ben constructiu’.

Aràbia Saudita aplaudeix l’atac tot alabant “el coratge” de Trump. Deu ser el mateix coratge amb el qual ha finançat el terrorisme extremista o ha perpetrat nombrosos bombardejos cruels i sanguinaris al Iemen.

El govern xinès discrepa de l’atac perquè cal abordar el conflicte “amb vies polítiques”. Les mateixes que fa servir per tenir empresonats, durant anys i anys, a opositors polítics pacífics del seu país, simplement, per expressar les seves idees.

Israel aplaudeix l’atac dient que “no es poden tolerar les armes químiques”, quan el govern israelià posseeix armes nuclears de forma il·legal i no és membre del TNP.

I podríem continuar. I podríem recordar que a Síria, la barbàrie no va començar aquesta setmana: 6 anys de guerra, 500.000 morts, 2.000.000 ferits, 5.000.000 refugiats, 7.000.000 desplaçats.

En fi, quant cinisme.

I quin fàstic.

Síria: posar fi a la barbàrie

photo credit: FreedomHouse via photopin cc

Avui comença a Suïssa (a Montreux, tot i dir-se Ginebra II) la segona oportunitat diplomàtica per aturar l’escalada de violència i destrucció que està dessagnant Síria des de 2011. La primera va ser fa un any i mig a Ginebra. Sí, dues finestres de diàleg entre les diverses parts del conflicte en tres anys: un pobre balanç. I molt indicatiu de l’escassa prioritat que la comunitat internacional ha donat a la resolució d’aquest conflicte.

La conferència pinta malament: les fractures existents són absolutes. Entre els actors interns, un règim cada cop més reforçat i una oposició molt fragmentada i que, a més a més, acudeix dividida a la Conferència: diversos grups opositors han declinat la seva assistència i les faccions gihadistes no han estat invitades. Pel que fa als actors regionals, la tensió entre Iran i Aràbia Saudita no s’abordarà del tot perquè els primers, finalment, no han estat invitats. Pel que fa als principals actors globals, Rússia i Estats Units, amb diagnòstics i receptes ben allunyades, encara negociaven aquest matí. Tres fronts de tensió que, a més d’estar darrere del conflicte, han dificultat enormement el marc, els invitats, el guió i les possibilitats d’èxit de la Conferència, abans fins i tot que comenci.

És innegable, a més, que la majoria dels actors que participen en la Conferència són en bona part responsables (directament o indirecta) d’haver convertit Síria en el major desastre humanitari del Segle XXI: més de 130.000 morts, més de 2.000.000 de refugiats en països fronterers i més de 4.000.000 de desplaçats interns.

Responsabilitat, evident, del règim d’al-Assad. Per si calia, ahir va fer-se pública un altra evidència: 11.000 morts com a resultat de les tortures, maltractaments i assassinats comesos a les presons sirianes. També dels països de la regió que han armat i finançat el seus aliats a dins de Síria. D’Al Qaida i dels seus tentacles, aprofitant el desgavell per a fer la seva particular guerra. De les grans potències, atiant el foc, o girant l’esquena. El resultat, una població civil absolutament desemparada.

Podem, per tant, confiar en Ginebra II? La conferència té escasses possibilitats de triomfar, ja no en el disseny d’un futur polític pactat per a Síria o d’un full de ruta de transició sinó, ni tan sols, en aconseguir un imprescindible i urgent alto el foc. Però l’alternativa és entrar en la barbàrie absoluta. Com escrivia ahir l’exministre britànic David Owen, ‘la guerra civil de Siria ha llegado a un punto en el que la única alternativa al alto el fuego es una inacabable lucha a muerte, una posibilidad con la que los fanáticos están encantados, pero los civiles, horrorizados‘.

Com que no confiem en la voluntat i ètica dels actors que avui seran a la Conferència, esperem que en els seus càlculs comenci a pesar el fet que continuar amb el caos actual no és bo ni tan sols per als seus impresentables interessos.

¿Guerra en Siria? Breve guía para el debate

La posibilidad de que haya un ataque militar sobre Siria la próxima semana va creciendo. En los primeros debates sobre el tema, en la calle y en los medios, además de aportaciones muy interesantes, también se pudieron ver análisis sesgados y con demasiados tópicos, prejuicios y simplificaciones. Con humildad, pero desde una voluntad honesta de contribuir a desgranar lo que pasa, escribí este texto en catalán el 28 de agosto. La ‘guía’ circuló mucho y varias personas me solicitaron una versión en castellano y, de hecho, algunas realizaron traducciones por su cuenta (muchas gracias!). Ahora, partiendo de la traducción realizada por la activista colombiana por la paz y los derechos humanos residente en Barcelona, María del Rosario Vasquez, he reescrito esta Guía en castellano, con algunas pequeñas modificaciones y actualizaciones.

“Quizá la próxima semana empieza la guerra en Siria”

No. Sería probablemente mucho más sencillo para todos. Pero, desgraciadamente, la guerra hace mucho tiempo que empezó. Más de dos años. Con unos resultados devastadores: más de 100.000 muertes, más de 2.000.000 refugiados y más de 4.000.000 de desplazados internos en un país de unos 20.000.000 de habitantes. No podemos decir ‘Vaya, otra guerra!‘. Sino nos hemos enterado, o no hemos querido verla, es un problema nuestro, pero encima, no carguemos nuestra ignorancia, incompetencia o falta de sensibilidad sobre una población, la siria, que ha sufrido y sufre mucho.

“Así lo que empieza es una guerra en clave internacional”

Sí. Pero no.

Sí porque supondría la participación directa de ejércitos de otros estados. No, sin embargo, porque de hecho de implicación regional e internacional en la guerra ya había. Irán y Hezbolá (implicando, aunque sea en parte, al Líbano) han estado ayudando al régimen con logística, entrenamiento y combatientes. Rusia y China le han facilitado armas y apoyo diplomático. Por el otro lado, Turquía ha acogido la base de operaciones de algunas fuerzas opositoras armadas y Arabia Saudita y Catar han entregado armas a sus grupos de confianza respectivos. También varios países occidentales han aprobado, y algunos ejecutado, envíos de armas, además de brindar entrenamiento a algunas de las fuerzas sirias rebeldes. Además de algunas amenazas, Israel atacó puntualmente Siria esta primavera.

De ingerencia, por tanto, hace tiempo que hay. Ahora, tomará un camino más explícito y visible.

“¿Quién tiene razón? ¿Quiénes son los buenos y quiénes los malos?”

En los cuentos hay ‘buenos’ y ‘malos’. En la vida real, no. Ahora bien, que no haya malos malignos y buenos celestiales, no quiere decir que no se puedan determinar responsabilidades. Que es lo que, al fin y al cabo, es relevante desde un punto de vista del análisis político.

El régimen actual de Bashar al-Asad es la continuación de un régimen iniciado por su padre a través de un golpe de estado en 1970. Sí, la historia de Siria -y de otros muchos países- está llena de ingerencias militares en la vida política. Obviamente, en más de 40 años de régimen de la familia al-Asad, se han hecho muchas cosas. Algunas interesantes, otras vulgares y otras despreciables. Entre estas últimas, y similarmente a muchos regímenes dictatoriales, está la violencia desatada contra la disidencia o, sencillamente, discrepancia, de personas, grupos, confesiones y partidos. De matanzas, torturas, asesinados, etc. el régimen de los al-Asad tiene un largo y tétrico historial. En los dos últimos años y, con objeto de parar la indignación ciudadana en la calle, la represión ha sido especialmente intensa y brutal.

Durante 2011, en el marco de la ‘primavera árabe’, una parte de la sociedad siria salió a la calle para reclamar un cambio. Las fuerzas opositoras se manifestaron de forma civil y pacífica. Pero ante la fortaleza del régimen y la sensación de que la comunidad internacional no reaccionaba, fue calando la convicción de que les hacía falta una vía armada -una conclusión, a mi modo de ver errónea, pero a la que llegan muchos grupos de oposición en casos similares (¿cuánta violencia acaba provocando la inacción y la desatención de los problemas?). En la medida que el brazo armado de la revuelta tomó protagonismo, la reacción del régimen fue aún más brutal. Y, en medio del marasmo de actores, los vacíos de poder y la lógica de la violencia, también se introdujeron grupos vinculados a Al Qaeda, sin interés específico en la situación siria, pero con ganas de aprovechar el caos para hacer avanzar sus posiciones. En fin, ahora ‘disponemos’ de una inmensa variedad de actores armados en el escenario sirio. Y, cuanto más tiempo pasa, más brutalidad ejercen unos y otros.

Pero, por ser el Gobierno, por la represión histórica y actual, por negarse al diálogo, etc. es más que evidente e innegable la responsabilidad principal del régimen en la situación actual.

“¿Qué tiene que ver el islamismo en todo esto?”

Hace poco celebrábamos 50 años del mítico discurso de Martin Luther King, un activista por los derechos civiles y, además, clérigo de la Iglesia Bautista. Pues bien, entre los grupos más extremistas y racistas contra la población negra, había gente creyente y también clérigos en activo. Sí, ser cristiano tendría que significar mucho. Pero, en la práctica, tanto en el antiracismo más ilustrado como en el racismo más primitivo ha habido quien ha justificado lo que hacían con la fe cristiana.

No sé porque cuando hablamos de los ‘musulmanes’ no lo tenemos presente: ¡también hay una increíble diversidad dentro del islam!

Hay quién, de forma simplista, ha dicho: si cae al-Asad ganarán los integristas. Bien, efectivamente, Arabia Saudita -uno de los países más integristas- está apoyando a los grupos opositores de matriz salafista. Además, están los grupos vinculados a Al Qaeda. Pero Irán, otro peso pesado del integrismo, en este caso chiita, apoya al régimen. Vaya, de integrismo, aunque sea de ramas diferentes dentro del islam, encontramos en los dos bandos. Y si entramos en los juegos de los diversos países del mundo árabe y musulmán y de los movimientos organizados dentro del islam político sobre el tema sirio, vemos que -como tantas otras veces en tantos otros sitios- además de filiaciones y lógicas coherentes, también pesa una lógica de poder.

“¡Ya tenemos una nueva guerra imperialista!”

El imperialismo, la actuación por la cual unos Estados quieren controlar el devenir de otros para su propio provecho (político, económico, geoestratégico, etc.), existe y ha sido ampliamente practicado, entre otros, por algunos de los gobiernos que podrían iniciar el ataque sobre Siria (y por cierto, también por algunos de los que apoyan el régimen).

Ahora bien, llevamos más de 2 años así. En fin, una voluntad ‘imperialista’ se hubiera esforzado a hacer algo un poco antes… En todo caso, toda persona leída sabe que Obama tenía escaso interés en entrar en este conflicto. Si lo acaba haciendo es más porque se ve forzado a hacer algo que no porque tenga un interés real. No entiendo que casi nadie destaque que, cuando Obama dijo aquello de las armas químicas como línea roja, más que una amenaza al régimen le estaba dando carta blanca: ‘haz lo que quieras mientras no te pases‘. Y, ahora, es prisionero de sus palabras. De hecho, durante estos dos años Obama siempre se manifestó muy escéptico y distante cuándo otros estados reclamaban una acción militar o pedían armar a la oposición.

¿Que cada país tiene su criterio y preferencias sobre cómo querría que fuera el gobierno de Siria? Sí. Dependiendo de quien haya, algunas cosas serán de una manera u otra, está claro. Y, obviamente, Estados Unidos tiene sus intereses en la zona, sus aliados preferenciales y sus querencias sobre quién prefiere en el poder en cada país. Pero, cuidado de repetir clichés sin analizar la realidad concreta: son muchos los analistas en Estados Unidos que sufren por lo que puede venir después de echar al-Asad. La experiencia egipcia y libia, sin ir más lejos, da mucho miedo a los gestores del establishment. En cuanto a la intervención militar, Estados Unidos ha recibido más presión exterior (de Arabia Saudí, Catar, Turquía o Israel) que no interior o de países occidentales.

En cualquier caso, y si alguien se quiere poner a señalar influencias externas, que no se deje a nadie. Rusia tiene mucha responsabilidad en la situación actual. En todos los foros internacionales siempre ha evitado la crítica a Siria y, así, le ha salvado de muchas condenas. Al-Asad ha actuado cómo ha actuado sabiendo que disponía del paraguas ruso, no un país insignificante ni pequeño, sino una potencia con derecho a veto en el Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas. ¿Cómo hubieran ido las cosas si Siria hubiera tenido claro que no tenía ningún apoyo significativo?

“¿Servirá la intervención militar? ¿Será útil?”

Una guerra siempre es un fracaso. Y un desastre. Poner más gasolina al fuego es añadir más posibilidades de desastre. Más posibilidades de implicar a más actores. De extender la mecha. Cosa que, en el caso de Siria, y en su contexto, no es nada despreciable. De intervenciones quirúrgicas que lo solucionan todo rápidamente y que no provocan daños colaterales, sólo sabemos por las películas. En la realidad, suelen añadir más muertos y dolor, incluso entre los que ‘pretendes’ proteger.

Diseñar un ataque, iniciar una acción militar y ejecutar unos bombardeos para defender una población que está sufriendo bombardeos y ataques, no acaba de parecer ni demasiado sólido ni demasiado coherente. No, las guerras nunca son humanitarias.

Después, claro, está el tema de la credibilidad. Para muchos, parece un tema moral menor. Pero en momentos críticos como estos, es cuando se ve su importancia: algunos de los principales exportadores de armas, algunos de los estados que más acciones armadas innecesarias han cometido, que más dictadores han ayudado a mantener o, directamente, a instaurar (cargándose gobiernos democráticos), ¿pueden pedir que el mundo les crea cuándo quieren hacer una ‘guerra humanitaria’? En política, y en la vida, tener un poco de credibilidad y coherencia es necesario para obtener un aval.

En cualquier caso, quién desee una intervención militar para poner fin al horror en Siria debería no llevarse a engaño: Obama y Hollande han dicho por activa y por pasiva que quieren dar un toque de atención al régimen (por el uso de armas químicas) no deponerlo.

“¿Había, hay, una salida diplomática?”

Evidentemente. Siempre la hay. De conferencias internacionales, espacios de negociación, exploraciones para buscar soluciones al conflicto, etc. ha habido poca cosa y ejecutada con poca convicción. Comparado con el esfuerzo que se ha hecho, a ambos lados, para facilitar y engordar el conflicto con más armas, es bien poco. Algunos países importantes no han tenido mucha voluntad de resolverlo, pero esto no hace buena ni inevitable la intervención militar: esto hace evidente la carencia absoluta de responsabilidad de buena parte de los Estados.

Efectivamente. Cuanto más se tarda en actuar, más difícil se hace todo y más desesperación hay. Es lo que nos pasa ahora con Siria. Lo que ha pasado hace poco con Malí. Lo que pasó con Libia. Y con Irak. Y en Afganistán. Y en los Balcanes, etc. Sinceramente, no es serio hacerlo sistemáticamente todo mal y, después, decir que lo único que podemos hacer es bombardear.

Todos los países implicados en el conflicto deberían comprometerse activamente a:

a) Dejar de alimentar la guerra (dejando de entrenar, armar y facilitar)

b) Dejar de fomentar la entrada de actores armados externos que dificultan la negociación interna

c) Forzar al régimen a asumir la salida de al-Asad, aceptar un gobierno de transición y la convocatoria de elecciones

d) Presionar a los varios grupos opositores a asumir un pacto como éste que quizás no sería todo lo que desean pero sería lo más viable

“Pero, en el fondo, ¿podemos evitar las guerras?”

Las guerras pueden evitarse si se toman las decisiones y se crean las estructuras adecuadas. Dicho de otro modo: no sabemos si la humanidad es capaz de ahorrarse las guerras, pero es muy evidente que con las políticas que se hacen facilitamos enormemente su existencia.

Si queremos la paz, ¿tiene lógica que el gasto militar mundial sea de 1,75 billones de dólares? ¿Hace falta recordar que, hasta hace 4 meses, no se había aprobado el primer tratado que regula mundialmente el comercio de las armas y que todavía tiene que entrar en vigor? ¿Somos conscientes de que el desarrollo de los sistemas de protección de los derechos humanos y de garantías jurídicas internacionales es aún muy incipiente? ¿Acaso ignoramos que la injusticia y la desigualdad económicas son realidades que definen nuestro mundo? ¿Sabemos que dejamos pudrir buena parte de los conflictos hasta que nos estallan en la cara? ¿Hemos olvidado que, hasta hace cuatro días, muchos gobiernos democráticos apoyaban explícitamente a dictaduras tiránicas? ¿Tenemos presente que muchos Estados, centros de análisis, ámbitos de docencia, gabinetes y asesores destierran los valores en la política exterior y alaban el ‘realismo’ (que quiere decir, ‘justificamos las barbaridades que haga falta para defender nuestros intereses’)?

En fin, tenemos un mundo hecho un desastre. Pero si hay voluntad ciudadana y política para que sea diferente, las cosas pueden ser diferentes. Eso sí: hace falta voluntad política. Y hace falta reacción ciudadana, imprescindible, para que acabe habiendo voluntad política de situar la paz, los derechos humanos y la justicia en el centro de la acción política y no como elemento ornamental decorativo.

De la indignació a l’acció

(article publicat a El Periódico el 4 de setembre de 2013)

¿Per a qui escric aquest article? Bàsicament per a la gent que, des de la indignació per la situació que pateix el poble sirià, voldria que s’hi fes alguna cosa honesta i no interessada.

Diguem-ho: és una barbàrie. Baixar al-Assad va reaccionar a les protestes pacífiques de fa dos anys i mig amb la repressió habitual del règim que, amb el temps, va anar augmentant de brutalitat. L’oposició va obrir una via armada que va acabar guanyant massa protagonisme. I, amb el caos, va aparèixer el gihadisme. Resultat: 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats.

Massa indecència. La del règim; la dels grups armats que infringeixen més dolor a la població; la dels països que, enlloc de cercar sortides, s’han dedicat a armar els seus; la de la comunitat internacional, passiva tot aquest temps, deixant podrir la situació. L’indecent cinisme exhibit pels estats: per sortir dels casos habituals i clamorosos de Rússia i els Estats Units, mirem la reunió celebrada recentment de la Lliga Àrab. L’Aràbia Saudita -una dictadura amb un llarg historial de vulneracions dels drets humans- va reclamar una acció militar «per aturar els crims del règim». El representant del Govern egipci -sorgit d’un cop d’Estat que acaba de fer una matança- es va oposar a un atac militar que no comptés amb l’aval de les Nacions Unides, «perquè convé respectar la llei internacional».

Que l’abast de la barbàrie i els nivells d’indignitat no ens aturin. Una intervenció militar no és una eina adequada per promoure els drets humans i la democràcia. Però, de fet, ha quedat clar que si hi hagués atac seria per donar un toc d’atenció al règim, no pas per enderrocar-lo. Així, pacifistes i partidaris de la ingerència militar «humanitària» podrien compartir un objectiu: trobar solucions al conflicte que, amb atac o sense, caldrà abordar.

Com acaba de dir el prestigiós International Crisis Group la prioritat ha de ser «revitalitzar la recerca d’una solució política». Cal aconseguir que potències i governs de la regió assumeixin la seva responsabilitat i impulsin i reobrin els processos negociadors. Unes negociacions on la societat civil que ha patit el conflicte (comunitats, refugiats, dones, etcètera) hauria de tenir-hi veu i participació.

I anant al problema de fons. Des de Bòsnia, per no anar més lluny, sabem que si les coses no es fan bé poden acabar molt malament. I continuem sense fer-ho bé. Si realment les democràcies volen posar fi als règims autoritaris, abans que bombardejar-los tenen una fàcil solució al seu abast: deixar de donar-los suport i no fer els ulls grossos davant de les atrocitats que cometen quan la dictadura és «amiga». És una demanda ètica, però també pràctica: si vols combatre una dictadura mentre n’alimentes una altra que et convé, la teva queixa perd tota la credibilitat. Cal, també, enfortir els instruments de garantia dels drets humans; ampliar els mecanismes de prevenció i de resolució de conflictes; impulsar canvis en el sistema de governabilitat mundial perquè aquesta sigui més democràtica i justa i, és clar, posar controls al comerç d’armes.

Guerra a Síria? Breu guia per al debat

Sembla que som a les portes d’un atac militar sobre Síria. Se’n parla i se’n parlarà. I, la veritat, de moment he vist massa tòpics i simplificacions. Humilment, però honesta, aporto una breu guia per a situar-s’hi, a partir de preguntes i comentaris que he hagut de respondre aquests dies.

 

La guerra comença aquest dijous

No. Seria probablement molt més senzill per a tots plegats. Però, desgraciadament, la guerra fa molt de temps que va començar. Més de dos anys. Amb uns resultats devastadors: vora 100.000 morts, quasi 2.000.000 refugiats i uns 4.000.000 desplaçats interns en un país d’uns 20.000.000 d’habitants. No podem dir ‘mira, una nova guerra‘. Sinó ens n’hem assabentat, o no hem volgut veure-la abans, és un problema nostre, però al damunt, no carreguem la nostra incompetència o manca de sensibilitat sobre una població, la siriana, que ha patit i pateix molt.

 

El que comença és la guerra en clau internacional

Sí. Però no.

Sí perquè suposaria la participació directa d’exèrcits d’altres estats. No, però, perquè en part d’implicació regional i internacional en la guerra ja n’hi havia. Iran i Hesbol·là (implicant-hi, ni que sigui en part, el Líban) han estat ajudant al règim amb logística, entrenament i combatents. Rússia i Xina li han facilitat armes i suport diplomàtic. Per l’altre cantó Turquia ha acollit la base d’operacions d’algunes forces opositores i Aràbia Saudita i Qatar han lliurat armes als seus grups de confiança respectius. També diversos països occidentals han enviat armes i donat entrenament a algunes de les forces síries rebels.

D’ingerència, per tant, fa temps que n’hi ha. Ara, prendrà una volada més explícita i visible.

 

Qui té raó? Qui són els bons i els dolents?

En els contes hi ‘bons’ i ‘dolents’. En la vida real, no. Ara bé, que no hi hagi dolents maligníssims i bons celestials, no vol dir que no es puguin determinar responsabilitats. Que és el que, al capdavall, és rellevant des d’un punt de vista d’anàlisi política.

El règim actual de Baixar al-Assad és la continuació d’un règim iniciat per son pare en un cop d’estat del 1970. Sí, la història de Síria -i de moltes altres països- és plena d’ingerències militars en la vida política. En més de 40 anys de règim de la família al-Assad, han fet moltes coses. Algunes d’interessants, altres de vulgars i altres de menyspreables. Entre aquestes darreres, i similarment a molts règims dictatorials, hi ha la violència desfermada contra la dissidència o, senzillament, discrepància, de persones, grups, confessions i partits. De matances, tortures, assassinats, etc. el règim dels al-Assad en tenen un bon i tètric historial. En els dos darrers, anys i, a fi d’aturar la indignació ciutadana al carrer, la repressió ha estat especialment intensa i brutal.

Durant el 2011, en el marc de la ‘primavera àrab’, una part de la societat siriana va sortir al carrer per a reclamar un canvi. Les forces opositores es van manifestar de forma civil i pacífica. Però davant la fortalesa del règim i la sensació que la comunitat internacional no reaccionava, va anar calant la convicció que els calia una via armada -una conclusió, errònia, a la qual arriben molts grups d’oposició en casos similars (quanta violència acaba provocant la inacció i la desatenció dels problemes?). En la mesura que el braç armat de la revolta va prendre protagonisme, la reacció del règim encara va ser més brutal. I, enmig del marasme d’actors, els buits de poder i lògica de la violència, també s’hi van introduir grups vinculats a Al-Qaida, sense interès específic en la situació siriana, però amb ganes d’aprofitar el caos per a fer avançar les seves posicions. En fi, ara ‘disposem’ d’una immensa varietat d’actors armats en l’escenari sirià. I, com més va, més brutalitat exerceixen uns i altres.

Però, per ser el Govern, per la repressió històrica i present, per negar-se al diàleg, etc. és més que evident i innegable la responsabilitat principal del règim en la situació actual.

 

Què hi té a veure l’islamisme en tot això?

Avui celebrem 50 anys del mític discurs de Martin Luther King, un activista pels drets civils i, a més, clergue de l’Esglèsia Baptista. Doncs bé, entre els grups més extremistes i racistes contra la població negra, hi havia gent creient i també clergues en actiu. Sí, ser cristià hauria de voler dir molt. Però, en la pràctica, sectors de l’antiracisme més il·lustrat i del racisme més primitiu han fet servir la fe cristiana per a justificar el que feien.

No sé perquè quan parlem dels ‘musulmans’ no ho tenim present: també hi ha una increïble diversitat dins l’islam!

Hi ha qui, de forma molt simplista, ha vingut a dir: si cau al-Assad guanyaran els integristes. Bé, efectivament, Aràbia Saudita -un dels països més integristes- està donant suport als grups opositors de caire salafista. Però Iran, un altre pes pesant de l’integrisme, però xiïta, dona suport al règim. Vaja, d’integrisme, encara que sigui de branques diferents dins de l’islam, en trobem amb estratègies ben diverses sobre el què fer a Síria. I si entrem en els jocs dels diversos països del món àrab i musulmà i dels moviments organitzats dins l’islam polític sobre el tema sirià, ens trobem que més que filiacions i lògiques coherents, pesa una lògica de poder.

 

Ja tenim una nova guerra ‘imperialista’

L’imperialisme, l’actuació pel qual uns Estats volen controlar l’esdevenir d’uns altres i aprofitar-se’n (políticament, econòmicament, etc.), existeix i ha estat abastament practicada, entre altres, per alguns dels governs que podrien iniciar l’atac sobre Síria (i per alguns dels que l’ajuden).

Ara bé, portem més de 2 anys així. Diríem que una voluntat ‘imperialista’ s’hagués esforçat a fer-hi alguna cosa un xic abans… En tot cas, tota persona llegida sap que Obama tenia un interès 0 en entrar en aquest conflicte. Si ho acaba fent és més perquè es veu forçat a fer alguna cosa que no pas perquè hi tingui un interès real. No entenc que gairebé ningú destaqui que, quan Obama va dir allò de les armes químiques com a línia vermella, més que una amenaça al règim li donava carta blanca: ‘fes el que vulguis mentre no et passis‘. I, ara, es troba presoner de les seves paraules. De fet, Obama, mentre altres estats donaven armes a l’oposició o reclamaven una acció militar, sempre va manifestar-s’hi molt escèptic i distant.

Que cada país té el seu criteri sobre com voldria que fos el govern de Síria? Sí. Que depenent de qui hi hagi, algunes coses seran d’una manera o una altra, és clar. Però, compte a repetir clixés sense analitzar la realitat concreta: als EEUU són molts els analistes que pateixen pel que pot venir després de fer fora al-Assad. L’experiència egipcía i líbia, sense anar més lluny, fan molta por als gestors de l’establishment. Pel que fa a la intervenció, els EEUU han rebut més pressió exterior (Aràbia Saudita, Qatar o Turquia) que no pas interior o de països occidentals.

En tot cas, i si algú es vol posar a assenyalar responsabilitats externes, que no se’n deixi cap. Rússia en té molta de responsabilitat en la situació actual. En tots els fòrums internacionals sempre ha evitat la crítica a Síria i, així, l’ha salvat de moltes condemnes. Al-Assad ha actuat com ha actuat sabent que disposava del paraigües rus, no pas un país insignificant ni petit, sinó una potència amb dret a vet al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Us imagineu que Síria hagués tingut clar que no tenia cap suport significatiu?

 

Servirà la intervenció militar? Serà útil?

Una guerra sempre és un fracàs. I un desastre. Posar-hi més benzina és afegir més possibilitats de desastre. D’implicar-hi més actors. D’estendre la metxa. Cosa que, en el cas de Síria, i en el seu context, no és gens menyspreable. D’intervencions quirúrgiques que ho solucionen tot ràpidament i que no provoquen danys col·laterals, només en sabem per les pel·lícules. En la realitat, solen afegir més morts i dolor, fins i tot entre els que ‘pretens’ protegir.

Dissenyar un atac, iniciar una acció militar i executar uns bombardejos per a defendre una població que està patint bombardejos i atacs, no acaba de semblar ni massa sòlid ni massa coherent. No, les guerres mai són humanitàries.

Després, és clar, hi ha el tema de la credibilitat. Per a molts, sembla un tema moral menor. Però en moments crítics com aquests, és quan hom veu la seva importància: alguns dels principals exportadors d’armes, alguns dels estats que més accions armades innecessàries han comès, que més dictadors han ajudat a mantenir o, directament, a instaurar (tot carregant-se governs democràtics), poden reclamar que el món els cregui quan volen fer una ‘guerra humanitària’? En política, i en la vida, tenir un xic de credibilitat i coherència és necessari per a rebre un aval.

 

Hi havia, hi ha, una sortida diplomàtica?

Evidentment. Sempre n’hi ha. Més en aquest cas que, les vies diplomàtiques, pràcticament ni s’han assajat. De conferències internacionals, d’espais de negociació, d’exploracions per a cercar solucions al conflicte, etc. n’hi ha hagut pocs i executats amb poca convicció. Comparat amb l’esforç que s’ha fet, a banda i banda, per a facilitar i engreixar el conflicte amb més armes, no ha estat res. Alguns països importants no han tingut gaire voluntat de resoldre-ho… però això no fa bona ni inevitable la intervenció militar: això fa evident la manca absoluta de responsabilitat de bona part dels Estats.

Efectivament. Com més es tarden a fer les coses bé, més difícil es fa tot i més desesperació hi ha. És el que ens passa ara amb Síria. El que ha passat fa poc amb Mali. És el que va passar amb Líbia. I el que va passar amb l’Iraq. I a l’Afganistan. Als Balcans… Sincerament, no és seriós fer-ho sistemàticament tot malament i, després, dir que l’únic que podem fer és bombardejar.

Tots els països implicats en el conflicte s’haurien de comprometre a:

a) deixar d’engreixar la guerra (deixant d’entrenar, armar i facilitar)

b) especialment, deixar de fomentar l’entrada d’actors externs que dificulten la negociació interna

c) forçar al règim a assumir la sortida d’al-Assad, un govern de transició i convocar eleccions

d) forçar als diversos grups opositors a assumir un pacte com aquest que potser no seria tot el que desitgen però seria el més viable

 

Però, en el fons, podem evitar les guerres?

Les guerres poden ser evitades si es prenen les decisions i es creen les estructures adequades. Dit d’una altra manera: no sabem si la humanitat és capaç d’estalviar-se les guerres. Però, és ben evident que amb les polítiques que es fan, facilitem enormement la seva existència.

Si volem la pau, té lògica que la despesa militar mundial sigui de 1,75 bilions de dòlars? Cal recordar que, fins fa 4 mesos, no s’ha aprovat el primer tractat que regula mundialment el comerç de les armes i que encara ha d’entrar en vigor? Som conscients que els sistemes de protecció dels drets humans i de garanties jurídiques internacionals es troben a les beceroles? Ignorem que la injustícia i la desigualtat econòmiques són realitats que defineixen el nostre món? Sabem que deixem podrir bona part dels conflictes fins que no ens esclaten a la cara? Hem oblidat que, fins fa quatre dies, molts governs democràtics donaven suport explícit a dictadures tiràniques? Tenim present que molts Estats, centres d’anàlisi, àmbits de docència, gabinets assessors, etc. bandegen els valors en la política exterior i alaben el ‘realisme’ (que vol dir, ‘justifiquem les barbaritats que calgui per a defendre els nostres interessos’)?

En fi, tenim un món ben galdós. Però si hi ha voluntat ciutadana i política perquè sigui diferent, les coses poden ser diferents. Cal que hi hagi voluntat política. I cal reacció ciutadana, imprescindible, perquè acabi havent-hi voluntat política de posar la pau, els drets humans i la justícia en el centre de l’acció política i no pas com a element ornamental decoratiu.

Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.

Vendes d’armes astronòmiques a països ‘exemplars’

A ningú, que n’estigui al cas, li pot sobtar la incoherència de moltes decisions que prenen els governs d’arreu. És el pa de cada dia. Però que no ens sobti no vol dir que no calgui consignar cada vegada que això passi: no fos cas que al final ens deixés d’indignar…

Tenim Aràbia Saudita. Un país on la democràcia hi és tant escassa com concentrat el sistema dictatorial. El nucli de poder, d’on surt la legimitat, la majoria de càrrecs i la majoria de decisions, no és un sector polític o econòmic és, senzillament, la família reial. Tant cru com cert. Òbviament, els drets humans hi escassegen. Algunes pràctiques, de vulneració de drets humans, són ben bèsties. I, com no, les dones hi pateixen de valent: invisibilitat, penalitzacions i complicacions extremes. La política d’Aràbia Saudita a la regió, no està exempta d’intervencionismes interessats i de conseqüències nefastes per a l’estabilitat d’alguns d’aquests països que han patit la seva intervenció.

Res excepcional certament (malauradament, hi ha molts altres casos així) però, és clar, gens exemplar.

Doncs resulta que fa 4 dies el govern nord-americà anunciava l’operació de venda d’armes (avions de combat, helicòpters d’atac, etc.) més important mai feta a un altre país: 43.000 milions d’euros a l’Aràbia Saudita. Avui, en Miguel González ens informa que Espanya estaria fent el mateix: gestionant la més important venda d’armes. Carros de combat per un mínim de 3.000 milions d’euros també a Aràbia Saudita. En el cas espanyol, fa més mal i tot encara: ja fa 2 anys que en els Contra-Informes que la Campanya Armes Sota Control fa, s’alerta de la incoherència d’aprovar o realitzar vendes d’armes a un país com Aràbia Saudita quan, segons la legislació vigent (aconseguida després de molts anys d’esforços), no es pot fer.

Fa mandra dir obvietats. Però cal repetir-les: quan algun país (USA, per exemple) s’escandalitza per la vulneració de drets humans en altres països (Cuba, sense anar més lluny) i en promou boicots i lleis restrictives, perquè en canvi no només no critica ni qüestiona les vulneracions de drets humans a l’Aràbia Saudita sinó que a mes els premia amb la venda d’armes més astronòmica? Més enllà de coherències, i en termes estrictes de seguretat: és sensat vendre armes a un país immers en una zona altament militaritzada i altament inestable? No dispara això les tensions i realimenta una incessant cursa armamentística a la zona?

En definitiva, són dues vendes plenament incoherents en termes de defensa dels drets humans. Irracionals en termes de cerca de seguretat regional. Absurdes en clau de pau global. Irresponsables en termes de gestió col·lectiva.

Ho sabem. I ho diem.