Bombas de racimo y derecho internacional humanitario

(Article publicat a La Vanguardia el 10/07/2023)

Hay noticias alarmantes. Y hay noticias más alarmantes aún porque no generan alarma. Es lo que ha pasado ante el anuncio de que Estados Unidos enviará, en el nuevo paquete de armas a Ucrania, bombas de racimo. Ni Europa ni la OTAN han criticado la decisión pese a que atenta contra el derecho internacional humanitario.

¿Qué son y qué significan las bombas de racimo? ¿Por qué es relevante hablar de ellas?

Cualquier arma, usada en un contexto de guerra, tiene graves impactos –muchos de ellos no previstos inicialmente– en términos de vidas humanas. Pero hay armas que, por sus características y tipología, provocan de forma especial impactos indiscriminados en la población civil. No es porque sí que, desde 1980, existe la Convención sobre Prohibiciones o Restricciones de Ciertas Armas Convencionales que puedan considerarse excesivamente nocivas o de efectos indiscriminados (CCW), un anexo de los históricos Convenios de Ginebra, que entre otras armas incluye las minas antipersona o las bombas de racimo.

Las bombas de racimo son bombas que contienen muchas pequeñas bombas. Cuando se lanzan, liberan decenas o centenares de cargas explosivas afectando de forma genérica, e indiscriminada, una gran superficie. Además, una parte significativa de estas municiones no explotan y, como pasaba con las minas, permanecen dormidas pudiendo explotar años más tarde, aunque el conflicto haya finalizado. Por ello, ya sabemos con certeza algo sobre esas bombas racimo que van a enviarse a Ucrania: provocarán muerte y daño cuando se usen y provocarán muerte y daño en el futuro. También sobre la población civil de Ucrania.

Por ello, las declaraciones exculpatorias, sin ir más lejos las del secretario general de la OTAN, Jens Stoltenberg, en el sentido de que esas bombas van a ser usadas como defensa y no como ataque, muestran un grave desconocimiento de qué son las bombas de racimo y cuáles son sus consecuencias.

Conscientes de su legado de muerte y destrucción, precisamente este 2023 hará veinte años, se impulsó la Campaña por la abolición de las bombas racimo (la Cluster Munition Coalition). Y, fruto de ese trabajo de la sociedad civil internacional, y del impulso inicial de las Naciones Unidas, en el 2008 se adoptaba la Convención sobre Municiones en Racimo, que entró en vigor en el 2010 y actualmente cuenta con la firma de 123 estados.

Aunque hay potencias y países productores que se han negado a integrarse en ella, la Convención es ley internacional, referente del desarme en clave humanitaria, y ha conseguido una considerable disminución del uso de bombas de racimo y de su impacto en vidas humanas.

Desde los organismos internacionales y los países europeos, se ha criticado, con toda la razón, el ataque de Rusia sobre Ucrania y sus constantes vulneraciones de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, entre ellas, precisamente, también por el uso de bombas de racimo. No resulta nada coherente haberlo criticado y, ahora, facilitar que sean usadas.

Incluso para quienes aprueban el envío de armas debería haber líneas rojas: el uso –y la relegitimación– de un arma especialmente cruel y que el derecho internacional humanitario prohíbe.

En este sentido, el silencio de los países europeos es francamente escandaloso. Especialmente porque según el artículo 21 de la Convención, de la que son firmantes, “cada Estado Parte (…) hará todos los esfuerzos posibles por desalentar a los Estados no Parte de la presente Convención de utilizar municiones en racimo”.

“La maquinària bèl·lica ens serveix per a tenir seguretat de les persones? O serveix a lògiques imperials?”

Enllaç a l’entrevista d’Andreu Barnils per a VilaWeb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-armadans-agressio-militarment-no-opcio-alimenta-monstre/

“No podemos aspirar a un mundo en paz si no hacemos políticas de paz”

Enlace a la entrevista realizada por Marc Font para Público:

https://www.publico.es/entrevistas/entrevista-director-fundipau-jordi-armadans-no-aspirar-mundo-paz-no-politicas-paz.html

Atac a Ucraïna: crisi, mirades i futurs en clau de pau

(Article publicat a Crític el 2 de març de 2022: https://www.elcritic.cat/opinio/jordi-armadans/atac-a-ucraina-crisi-mirades-i-futurs-en-clau-de-pau-120395)

En només sis dies des de l’inici de l’atac rus a Ucraïna, el balanç és brutal: centenars de persones mortes, milers de ferides, 660.000 refugiades fora del país, un milió de desplaçades internes, milions atemorides. Les Nacions Unides calculen que, si continua l’ofensiva, 12 milions de persones necessitaran ajut i assistència humanitària. Són dades que no hem d’oblidar. Perquè, contra el que volen fer-nos creure els que juguen a ser estrategs, una guerra és això: persones que queden esclafades per l’horror i persones que en fugen. Una barbaritat estúpida i criminal que no hauríem de poder-nos permetre mai més.

El que hem vist aquests dies és repugnant (m’anima, sí, la ciutadania russa que fa el més digne i útil: dir no a la guerra que es fa en el seu nom i patir detencions segures per fer-ho). Però també em preocupen algunes reaccions i interpretacions d’aquests fets. I, sobre el primer, hi podem fer coses; però, sobre això darrer, hi podem fer molt més. En aquest article apuntem vuit idees entorn de les reaccions i interpretacions que s’estan fent sobre la guerra.

És moment de missatges clars, honestos i entenedors

No m’hi he referit gaire aquests dies perquè és un fenomen que passa menys a Catalunya que en altres llocs. Però també passa. Veure gent i col·lectius capaços, arran d’Ucraïna, de fer declaracions i comunicats llarguíssims on denuncien mil i un problemes del món, però no són capaços d’esmentar el factor determinant, la decisió del Govern rus d’iniciar un atac militar a gran escala, seria per riure si no fos que parlem de vides humanes pel mig. No sabria com dir-ho: però, si algú té problemes per veure que Putin milita –activament i descarada– en l’autoritarisme, el militarisme, la repressió i la vulneració de drets humans més fonamentals, és que té molts problemes.

Cal mostrar la realitat amb tota la seva complexitat

Missatges clars i entenedors no vol dir que siguin simplistes: al contrari, ser clar és mostrar la realitat amb tota la seva complexitat. És bo veure tanta gent preocupada per Ucraïna. Però en moltes de les reaccions d’aquests dies s’hi nota que cal ampliar el zoom. Reaccionar emotivament, sense tenir en compte el context i els precedents, no augura bones respostes. Que ara Ucraïna sigui atacada no vol dir que el Govern ucraïnès no tingui responsabilitats en el conflicte, previ, al Donbass, on s’han produït milers de morts, ferits i desplaçats. O que Putin sigui un imperialista no vol dir que els països de l’OTAN no hagin aplicat una política d’encerclament a Rússia que, en cap cas, no haurien acceptat que ella o la Xina els apliqués a ells. Una OTAN, per cert, en profunda i greu crisi que, ironies de la vida, es veu reviscolada pel seu gran enemic.

No cal ser ‘hooligan’ d’un bàndol i defensar-lo acríticament

D’altra banda, parlant d’aquest conflicte i dels conflictes en general, caldria no oblidar que un conflicte no és un partit de futbol. En molts casos, com el que ens ocupa, hi ha agressors i agredits. Però en tot conflicte hi ha, a banda i banda, un cúmul de raons polítiques, pòsits històrics, percepcions de seguretat, prejudicis, interessos, necessitats, visions i ambicions. No cal, per tant, com si fóssim hooligans, haver de triar bàndol i defensar-lo acríticament. Hem de rebutjar els atacs, els bombardejos i les agressions i estar, sempre, amb totes les víctimes. Però cal analitzar, en cada moment, les accions dels diversos actors i les seves conseqüències. Sí, és feina. Però no fer-ho no serveix de res. I, sens dubte, no cal prendre posició a partir de la traducció del partit de futbol llunyà a la política local. Fer això, a més de faltar al respecte a les víctimes, ens impedirà veure i entendre la realitat.

Es presta molta atenció a Ucraïna i no a altres conflictes? Sí i no

La crisi a Ucraïna ocupa molta atenció mediàtica i política. Així, molta gent que habitualment no parla de conflictes ara hi està enganxada. I molts dels que ho fan habitualment es queixen que es presta molta atenció a aquest conflicte i no als altres. Sí i no. Vejam: he estat en reunions sobre Síria (un dels conflictes més brutals de les darreres dècades) en les quals érem, literalment, quatre. Vaja, sé perfectament que hi ha conflictes invisibles que no interessen ni a governs, ni a mitjans, ni a vips (ni, per cert, a moviments socials i ONG). Però la crisi actual, a més de ser una experiència molt propera per a tot europeu (i això és lògic que afecti), és greu. Havíem vist potències envaint països amb mentides tot ignorant les Nacions Unides i el dret internacional. Però fer-ho fins i tot insinuant l’ús d’armes nuclears, no.

Veurem hipocresia, i també gent que reacciona de bona fe per primer cop

És clar, que la guerra sigui mediàtica vol dir que veiem –veurem– molta hipocresia i doble moral. Governs, empreses i famosos que en molts altres conflictes callen (perquè no se senten obligats a dir res o perquè, senzillament, ni en saben l’existència) ara parlen perquè toca. I hem vist dirigents europeus anunciant l’obertura de fronteres per als refugiats ucraïnesos quan es van tancar amb pany i forrellat (i porres, tanques metàl·liques, gasos lacrimògens, etc.) als refugiats sirians o afganesos.

Cal denunciar la doble moral de polítics, de governs, d’empreses i de mitjans

En aquest cas, a més de doble moral, hem sentit discursos públics tan brutalment plens de racisme, d’islamofòbia i de menyspreu que impressiona. O presidents alarmats per l’atac a Ucraïna quan ells han liderat molts altres atacs a altres llocs. O presidents fent declaracions afectades mentre practiquen un actiu comerç d’armes en zones en conflicte. O empreses impulsores del sistema econòmic depredador que patim fent gestos contra la guerra. O estrelles populars exclamar-se per Ucraïna quan no han tingut problemes a anar a esdeveniments per rentar la cara a règims criminals.

Cal denunciar, a fons, la doble moral de polítics, de governs, d’empreses i de mitjans de comunicació. Però, també és cert, no caiguem en l’error de moralitzar la gent que, pel que sigui, reacciona per primera vegada. És una mica sobrer veure gent conscienciada criticar una persona suposadament menys polititzada perquè es manifesta per una guerra quan no ho va fer per les guerres anteriors. Altrament, en lloc d’estimular que aquesta persona passi d’una preocupació puntual a un compromís de fons global, semblaria que s’està dient si fa no fa que els conscienciats són un grup selecte amb dret d’admissió.

Hem de recordar que el món no era una bassa d’oli fins que ha arribat Putin

Això sí, davant la gent que per primera vegada s’esgarrifa pel que passa a Ucraïna caldria recordar una cosa: aquest món no era una bassa d’oli fins que ha arribat Putin. Al contrari, aquest món estava i està infestat d’injustícies, de dèficits, de misèries, de contradiccions, de forats, de llacunes i d’esquerdes que personatges com Putin aprofiten. I que, si de veritat volem evitar aquestes situacions, cal centrar-nos a tapar aquells forats i esquerdes, fonamentar sòlidament les estructures i condicions de justícia, drets, llibertat, democràcia i pau. I això vol dir accions polítiques que no s’estan fent. I que caldria prioritzar seriosament.

“I ara, què dieu els pacifistes?”

Deixo una reacció clàssica –entranyable– per al final: “I ara, què dieu els pacifistes?”. Hi ha una part, molt petita, de persones que, quan fan aquesta pregunta, ho fan amb un to de retret, clarament acusatori. Sembla que estiguin pendents de l’inici d’una guerra per arrencar a córrer. No córrer a auxiliar les víctimes, no córrer a denunciar les agressions, no córrer a cercar alternatives, sinó córrer a menysprear els pacifistes. Cap problema, tot i que diria que hi ha passatemps personalment més interessants i socialment més útils.

En tot cas, la majoria de la gent que fa aquesta pregunta és des de l’honestedat: se senten perduts (una mica com tots) i demanen solucions, això sí, potser massa immediates quan, abans, no s’hi ha prestat prou atenció o no s’ha fet res per evitar-ho. La veritat és que els pacifistes diuen moltes coses. En guerres mediàtiques, però, també, el 99% del temps i les situacions restants en què ni són gaire escoltats ni interessen gaire (compte: ja no el que proposen els pacifistes, que mira, sinó sobre els temes dels quals alerten, que això és més greu).

Segur que els pacifistes s’equivoquen en moltes coses; però, si se’n fes més cas, potser tindríem més capacitats per gestionar i prevenir conflictes

Segurament els pacifistes s’equivoquen en moltes coses. També és veritat; no tots els pacifistes diuen i pensen el mateix. Però en general, si se’n fes més cas, potser tindríem menys armes i més capacitats per gestionar i prevenir conflictes, i potser no es farien aliances amb dictadors i criminals de guerra. En canvi, s’enfortirien les estructures de justícia universal per no deixar forats a la impunitat. Potser en els acords comercials i polítics es tindrien en compte clàusules de drets humans i no es deixaria a la intempèrie qui lluita per canviar les coses. Potser, en lloc d’inflar la despesa militar, es dedicarien més recursos a l’emergència climàtica i a preservar la dignitat de milions de persones. Potser, en lloc de fomentar un irresponsable comerç d’armes, tindríem més cura de protegir els drets humans. Potser, en lloc de promoure l’extensió d’aliances militars caduques i polaritzadores, tindríem una estructura de seguretat compartida, humana i sostenible més sòlida. I un llarg etcètera.

I potser amb tot això, hi hauria menys probabilitats que líders imperialistes i militaristes tinguessin l’oportunitat, la capacitat i la força de dur a terme les seves obsessions ridícules.

Incidir en el futur en clau de pau

En tot cas, acabi com acabi la guerra, una cosa (crec) sembla clara: aquesta crisi tindrà conseqüències profundes per a Ucraïna, Rússia, Europa i tota la resta. I condicionarà les visions del món, els discursos i les orientacions sobre seguretat i les prioritats polítiques dels anys vinents. I caldria que, en lloc de repetir errors i aprofundir en els desastres, aquests condicionants fossin en clau de millora, de transformació i de prevenció. Aquesta hauria de ser, amb molta humilitat, però també amb tota l’ambició, intel·ligència i perspectiva de què siguem capaços, la voluntat de les persones compromeses amb la pau, la justícia global i els drets humans.

Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.

Recordant Srebrenica

Recordar el genocidi de Srebrenica, ara que fa 25 anys, fa mal. Molt. És un d’aquells fets que ens pesaran durant molt de temps. Per moltes raons.

En primer lloc per la dimensió de la barbàrie: massacrar més de 8.000 homes i nens (i, per cert, atacar, maltractar i violar milers de dones) és una cosa brutal i difícil de pair, fins i tot assumint que passava en un context de guerra cruenta com la dels Balcans.

També pel vertigen que provoca imaginar la intensitat de l’odi i el fanatisme dels que van executar una cosa així i, encara molt més, dels centenars de milers de ciutadans que van aplaudir, celebrar, comprendre o justificar uns fets tan brutals com aquests.

Fereix pensar en la indiferència de tanta gent que, arreu del món, va assistir entre passiva i insensible a un genocidi d’aquesta magnitud i, ràpidament, en va desconnectar.

I, és clar, tot i que això ja és habitual, fa mal de pensar en la complicitat, connivència o passivitat d’Estats i comunitat internacional. Els drets humans sempre són vistos com a secundaris. I així ens va anar. I així ens va.

Però hi ha dues coses que encara ho fan tot més dolorós. La primera és pensar que Srebrenica no és un fet llunyà que coneixem pels llibres d’Història. No, va passar mentre hi érem. La sensació d’impotència, vergonya pròpia i incredulitat és molt més dura.

I la segona és veure com la cultura d’odi, fanatisme i violència (que, en forma extrema, va fer possible Srebrenica) és ben forta. Impressiona veure la quantitat de gent que, amb fruïció, s’abona al menyspreu absolut cap als altres, els diferents, els ‘enemics’, etc.

Per això cal recordar Srebrenica (i totes les ‘altres Srebrenica’). Totes les vegades que faci falta. Fins que la gent conegui la matança ja només pels llibres i li sembli absolutament inimaginable que una barbàrie com aquesta es pugui tornar a produir.

 

Raed, dignitat i vergonya

(Article publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2018)

Segur.

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

“Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món.

Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.

Síria: ‘Mals actors, mal teatre, mal públic’

(Article publicat al Diari ARA el 19/04/2018)

Durant el passat cap de setmana, l’atac dels Estats Units, Gran Bretanya i França a Síria va generar una notable intensitat de reaccions en l’àmbit polític, en la premsa i en les xarxes socials. Em va sorprendre tant d’enrenou i, ràpidament, vaig veure que aquesta sorpresa era compartida per molta de la gent que ha anat seguint el conflicte sirià.

És clar, un atac militar exterior situat fora de la llei és un fet, a més de noticiable, greu i condemnable. Però, malauradament, a Síria hem vist durant 7 anys una llista inacabable de barbaritats, vulneracions de drets humans, atacs militars, ingerències internacionals, crims de dret internacional, etc. que han despertat ben poques reaccions. I tot i que és cert que tot nou atac pot implicar més benzina per al conflicte i major desestabilització, EEUU havia informat prèviament de l’atac a Rússia i, aquesta, a Síria. Tot plegat sembla més una escenificació pactada per a consum intern que no pas un atac amb ànim de moure l’equilibri de forces. Inevitablement, em ressonen al cap les paraules de Lluís Llach a ‘Fills d’Hiroshima’: “Mals actors, mal teatre, mal públic, teló”.

Però l’atac, i les declaracions públiques al seu voltant, ens han permès veure les elevades dosis d’hipocresia i cinisme que, tot i habituals en la política exterior, són especialment feridores en el cas sirià.

Per començar, el president nord-americà. Trump, un personatge tot ell ple de contradiccions i inconsistències, parla d’ús intolerable de les armes químiques. Però EEUU és un dels pocs països del món que encara té armes químiques, unes armes prohibides el 1992. Ja va incomplir el termini del 2012 per a eliminar tots els seus arsenals i en té un altre per d’aquí a 5 anys. Així, sinó hi ha nous incompliments, els EEUU hauran trigat 30 anys a fer la feina compromesa. No sembla que hi hagi una gran pressa per a desfer-se d’aquest perill ‘intolerable’. Potser l’atac, doncs, es deu a una preocupació pel patiment de la població siriana? És clar, per això Trump va ordenar fa més d’un any la suspensió temporal de l’entrada de ciutadans d’alguns països entre els quals… sí, Síria.

El règim de Baixar al-Àssad va afirmar que l’atac va ser ‘bàrbar i brutal’. Si aquest atac, sense cap mort i ferit, és bàrbar i brutal, quins qualificatius es podrien fer servir per la immensitat d’accions (assassinats, bombardejos sobre àrees civils, desaparicions, tortures, bloqueig ajut humanitari en zones assetjades, etc.) que el mateix règim ha infligit a la seva població?

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va donar suport a l’atac i va dir que les armes químiques ‘són una amenaça per a la pau internacional’. Sens dubte. Encara ho són molt més però les armes nuclears que, recordem-ho, en la seva estrena (Hiroshima i Nagasaki) van acabar suposant la mort de 240.000 persones. I cal saber que l’OTAN, tan preocupada per les armes químiques, va boicotejar l’any passat el Tractat de prohibició de les armes nuclears. Un Tractat que, malgrat tot, va veure la llum i, per cert, quina lluita ciutadana per aconseguir-lo (la campanya ICAN) va merèixer el Premi Nobel de la Pau.

El president Putin es va mostrar crític amb l’atac nord-americà perquè ‘empitjora la crisi humanitària síria’. Òbviament, la llarga llista d’atacs aeris russos executats els darrers 3 anys a Síria no han tingut cap impacte ni han significat cap empitjorament humanitari, malgrat estar dirigits en diversos casos a zones poblades i, fins i tot, a instal·lacions sanitàries.

I què dir d’Erdogan, que es va declarar preocupat per les massacres del règim sirià, ell que tracta amb tanta cura, delicadesa i respecte el poble kurd?

Ha sobtat, també, veure gent (i algun líder polític) que durant 7 anys no ha dit res, alarmar-se per l’atac i cridar ‘contra la guerra’. Sens dubte, cal dir no als atacs irresponsables i cínics del Sr. Trump. Però el ‘No a la guerra’ fa molt que calia proclamar-lo. Durant 7 anys, el nivell de devastació i destrucció que ha patit la gent a Síria és incomparable amb cap altre conflicte armat recent: 500.000 morts, quasi 2.000.000 de ferits, 5.000.000 de refugiats, 7.000.000 de desplaçats, etc.

Sí, hem vist molt de cinisme i crueltat. Però, a diferència del que cantava Llach, no podem tancar-ho amb un ‘teló’ perquè la població siriana pateix cada dia la barbàrie dels botxins, el passotisme dels indiferents i, al damunt, l’escarni dels cínics. I el seu drama no s’acaba pel fet que no vulguem veure-ho.

14 punts sobre Síria (amb els quals difícilment pots no estar-hi d’acord)

Al voltant del conflicte sirià, hi ha hagut, sobretot, silenci. Un silenci espès i massa cruel. Però, a vegades, quan se n’ha parlat, ha sobrat –i m’ha sobtat- trobar-me unes expressions dures, una elevada virulència, un enquistament extrem. Signes d’un debat molt crispat, amb visions molt i molt –terriblement- allunyades.

I no em refereixo a gent que hi viu, hi ha viscut o hi té família, la qual cosa podria ser ben comprensible, sinó a gent que s’ho mira des d’aquí.

I, la veritat, no ho entenc.

És clar, és un conflicte complex, hi ha mirades condicionades per la perspectiva ideològica, hi ha desinformació, hi ha intoxicació, etc. Però em nego a admetre que –des d’una voluntat d’identificar honestament allò que passa- no sigui possible trobar un mínim diagnòstic compartit. És a dir, podem entendre que les anàlisis sobre el diagnòstic (ara ja no parlo de solucions o receptes!) puguin ser diferents. Però que siguin extremadament diferents, que no tinguin cap punt de contacte, crec que això, no podem admetre-ho ni resignar-nos-hi. Les ulleres ideològiques, i les fílies i les fòbies, no haurien d’allunyar-nos tant de la realitat.

He escrit uns quants punts, recollint, resumint i filtrant moltes lectures, converses, testimonis i debats. Crec que, amb tots els matisos que es vulguin, aquests punts (molt bàsics i evidents, ja ho avanço) haurien de poder ser compartits per aquelles persones compromeses amb la justícia, la dignitat, els drets humans i la pau.

Els 14 punts:

1. Es pot fer una anàlisi global i acurada de les decisions, actuacions i aliances efectuades per la família al-Àssad des de 1970 (fins el 2000, Hafez i fins avui, el seu fill, Baixar) valorant allò que hagi pogut ser positiu i allò que sigui censurable. A l’hora de definir el seu govern, es pot contextualitzar que a la regió hi ha molts països amb règim autoritari. Es pot ser conscient –i denunciar activament- la hipocresia d’alguns estats occidentals que destaquen el caràcter autoritari d’uns països, quan no els agrada la política i el rol que juguen, mentre l’amaguen en altres països que són aliats. Però tot això, i més coses que podríem dir, no amaga una veritat: que a Síria hi ha un règim autoritari i repressiu, amb un llarg historial de vulneracions de drets humans.

2. És, per tant, del tot lògic, lícit, en certa manera inevitable i, en tot cas, positiu, que hi hagi gent a Síria que reclami canvis. Hi ha hagut expressions populars de reforma, transformació i revolta en diferents moments. Però es van visualitzar de forma intensa el 2011, en el marc de la primavera àrab. Remarquem-ho: molts de nosaltres hauríem fet el mateix. Per què, llavors, hem de suposar que els sirians i les sirianes, en canvi, s’havien de resignar i havien de callar? Sota quina mena de paternalisme el que nosaltres exigim aquí no és correcte que ells ho exigeixen allà? La nostra solidaritat, ben activa i de forma principal, hauria de ser amb tota aquesta gent que va reclamar i reclama dignitat, treball, justícia i llibertat.

3. Que dels diversos règims que van veure trontollar el seu futur davant l’empenta de la primavera àrab, el sirià és el que va reaccionar amb més duresa i brutalitat a les protestes ciutadanes, és un fet tristament innegable, àmpliament documentat per les ONG de drets humans i també corroborat per nombrosos periodistes sobre el terreny que van reportar actes de brutalitat policial i militar com poques vegades, així ho manifestaven, havien vist abans en altres conflictes.

4. Que les protestes ciutadanes eren, inicialment, pacífiques ningú ho pot negar. Que la brutal repressió va fer aparèixer en el moviment de protesta dinàmiques de lluita armada, tampoc. I que la ingerència de països de la regió (seguint la seva agenda política) va acabar decantant la revolta cap a la militarització, tampoc.

5. Que de la tensió inicial entre règim i ciutadania el conflicte derivés cap a una guerra no hauria de provocar confusions: la desigualtat en la confrontació armada ha estat i és absolutament favorable al règim. Que alguns grups rebels armats haurien fet algunes de les mateixes coses que ha fet el règim si haguessin disposat d’avions, bombes de barril i armes químiques? Sí, molt probablement. Però el fet és que el règim és qui ha disposat, i ha utilitzat, de majors, més sofisticats i més brutals equipaments i sistemes d’armes que l’oposició armada. I, per tant, té moltíssima més responsabilitat en la generació de víctimes i refugiats.

6. Que, en el context d’una regió explosiva, travessat per moltes clivelles (polítiques, socials, econòmiques i també religioses, entre sunnites i xiïtes) el llarg i sòlid enfrontament entre Iran i l’Aràbia Saudita també s’ha projectat sobre Síria. El primer, tot ajudant amb armament i l’enviament de milícies i combatents sobre el terreny el règim. El segon, permetent el finançament i enviant armes als grups rebels, especialment mimant i fomentant els grups d’inspiració salafista. Turquia i Qatar, amb interessos diferents i donant suport a actors específics cada un d’ells, també van optar per a apuntalar el bàndol opositor.

7. Que els Estats Units i Europa en general, amb diferents intensitats, han estat donant suport diplomàtic, econòmic i militar a determinats grups del bàndol opositor, suposadament els menys extremistes.

8. Que Rússia ha estat donant suport al règim de forma decidida i activa, tant en l’àmbit diplomàtic, com amb la transferència d’armes i, finalment, amb la participació directa en la guerra.

9. De fet, durant anys s’ha parlat sobre possibles intervencions militars occidentals. Des de setembre de 2015, una cosa és clara: la intervenció militar estrangera més clara, significativa i explícita que s’ha produït a Síria, és la russa. En segona instància, caldria parlar de la iraniana. Alguna gent que parla amb consignes refregides, faria bé d’actualitzar-les i contrastar-les amb la realitat.

10. Que cap d’aquestes ingerències externes (de la 6 a la 9) es va fer pensant en la sort de la població civil i sí, en canvi, en interessos polítics, econòmics i geoestratègics immediatistes, és una tristíssima evidència de la gravíssima irresponsabilitat amb la que massa governants van, recordant la lletra del malaguanyat Josep Fortuny ‘potinejant el món i fent destrossa’.

11. El conflicte s’explica per dinàmiques internes (règim – oposició), dinàmiques regionals (la profunda rivalitat entre Iran i Aràbia Saudita) i dinàmiques globals (USA i Rússia). Ni la mandra d’analitzar-ho a fons, ni les ganes d’enllestir-ho per la via ràpida, ni la voluntat de projectar un sol culpable, poden amagar la complexitat del conflicte. Estaria bé, per tant, posar fi a explicacions simplistes.

12. Facilitar armes, combatents i ajut militar a l’oposició i als rebels no ha millorat la revolta inicial, l’ha militaritzada, ha permès l’entrada al país de grups i dinàmiques terroristes, ha multiplicat les pràctiques i vulneracions dels drets humans i ha escalat el conflicte. L’esperit de la revolta inicial és digne de ser aplaudit. Però entre la brutal repressió del règim, la militarització i contaminació produïda per la interferència regional i la presència creixent de grups terroristes gihadistes, es pot ben dir que la revolta ha quedat sepultada i segrestada.

13. Però que això hagi acabat essent així, després de 6 anys de conflicte durant els quals la indiferència ha estat màxima, no permet fer la pregunta que, en to burleta i displicent, alguna gent fa: ‘¿On és l’oposició laica i democràtica?‘. Fer això 11.000.000 de desplaçats i refugiats, 500.000 morts i 1.900.000 ferits després… és un excés de crueltat. Efectivament, bona part de les persones que formaven l’oposició siriana democràtica, laica i progressista han estat assassinades, estan desaparegudes, es troben empresonades, sobreviuen amagades, s’amunteguen en campaments de refugiats de la regió, malviuen en les fronteres de l’Europa fortalesa o, unes poques, han aconseguit ser acollides en països europeus. De fet, alguna gent que es pregunta retòricament on és l’oposició, ho té fàcil: que escolti les sirianes i sirians que viuen a Catalunya. Fer servir discursos de manual i refregits d’internet i negar-se a escoltar els centenars de sirians que conviuen amb nosaltres és, com a mínim, una frivolitat.

14. Alguna de la gent que el 2011 es va aixecar, i continua a Síria, ha patit de tot: repressió del règim, atacs de grups armats rebels, brutalitat d’Estat Islàmic, passotisme de la comunitat internacional, indiferència dels moviments socials… i malgrat tot continuen intentant un projecte digne per al seu país.

Amb aquesta gent, és amb la que hauríem de ser més solidaris i més fidels. Perquè, amb tot el dret del món, aspiraven a tot i, de forma lamentable, ho han perdut tot. I, al damunt, molta gent que els hauria d’haver escoltat i acompanyat, els ha girat l’esquena i, quasi, els ha insultat.

 

Un prec final:

En tot cas, podem deixar de banda si simpatitzem amb al-Àssad, amb l’oposició, amb els rebels armats, amb el gihadisme moderat, amb el gihadisme extrem, amb els kurds, amb els sunnisme, amb el xiisme, amb Rússia, amb els Estats Units, amb Iran, amb Turquia o Aràbia Saudita i centrar-nos en allò que passa? Podem deixar de mirar-nos les coses en funció de les simpaties o antipaties que ens generen uns i altres i atendre els fets? Podríem deixar-nos de partides d’escacs i atendre el sofriment real de tanta gent? Podríem, de fet, pensar en el que passa i pateix la gent a Síria i no en el que ens agrada o desagrada des de Barcelona??

En aquest sentit, la repressió, els assassinats, les tortures, les desaparicions, els bombardejos, els setges, les violacions, les agressions sexuals, les matances, la repressió de la llibertat d’expressió i de manifestació, la persecució de la llibertat religiosa, etc. tot això és intolerable, ho faci qui ho faci, oi? No podríem acceptar que estem d’acord en això, en oposar-nos fermament a tota actuació contrària als drets humans més fonamentals? Per què costa tant?

Els refugiats no són el problema, el racisme i la insolidaritat sí

Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als ‘camps’ de refugiats de Grècia, maig 2016

(Article demanat per Enderrock per acompanyar reportatge sobre escapades i concerts solidaris de músics catalans amb els refugiats, Enderrock núm 249, juny 2016)

Fa un any ens van començar a colpir les imatges de barcasses, plenes a vessar, precàries i mal equipades. Algunes, naufragaven. I, amb elles, centenars de persones. El ‘mare nostrum’ s’estava convertint en el ‘Mare Mortum’. Vam entendre de cop que teníem un problema: centenars de milers de persones intentaven arribar a Europa. I no ho feien per provar sort: o feien per provar de sobreviure.

Al món hi ha 35 conflictes armats oberts. Tots ells provoquen morts, ferits… i refugiats. Gent que marxa per evitar ser la següent a morir. Persones que creuen que viure enmig de les bombes no és viure. O persones que, fartes d’esperar en un camp de refugiats, sense cap perspectiva, s’espavilen. I fugen. I si volen refugiar-se en un altre país, necessiten papers i autorització. Els estats tenen signats convenis internacionals pels quals han de garantir el dret d’asil a les persones que ho necessitin. És una obligació jurídica. Però ja veiem com l’intenten escamotejar…

Sí, cal que els Estats assumeixen les seves responsabilitats, mínimes, en termes humanitaris. Però no ho oblidem: els refugiats són conseqüència de problemes previs més greus. I diguem-ho clar: sense una comunitat internacional que aposti per una altra seguretat, per abordar la solució als conflictes, per promoure seriosament la pau, per controlar el comerç mortal de les armes, per defensar de veritat els drets humans, etc. continuarà havent-hi refugiats.

El 2014 vam arribar a la xifra més alta mai vista de refugiats i desplaçats: 59.500.000 de persones. 22.000.000 de persones més… que fa 10 anys. I, les xifres, no paren de créixer. Síria, Afganistan, Somàlia o Sudan, són alguns dels principals països que expulsen persones i generen refugiats. Per cert: dels 10 països que més refugiats acullen… cap és europeu. Europa, que es creu tant especial, està (estem!) fent un paper ben galdós. Perquè? En bona part, perquè tenim uns governs massa indignes. Però també, perquè lamentablement hi ha un fort corrent xenòfob i ultradretà que, amb l’estratègia de la por, està aconseguint ressò popular. I, els governs europeus, enlloc de combatre aquest populisme, intenten aprofitar-lo al seu favor, tot rebaixant principis.

Què vol dir això? Que ens cal tornar al combat més elemental: el de les paraules que creen consciència contra el racisme més foll i la insolidaritat més descarnada. El món és de totes i tots. La solució als refugiats (i als immigrants, per cert) no és posar murs, sinó treballar per prevenir les guerres i promoure els drets humans i la justícia. Ingenu? El que és ingenu és pretendre que en un món plagat de conflictes, pobresa i vulneracions de drets humans… tot anirà bé. Ingenu i criminal.

Per això són importants iniciatives socials i culturals que apropin la realitat dels refugiats, despertin consciències i generin solidaritat. Celebro que grups musicals s’hi estiguin implicant i que Enderrock se’n faci ressò. I és que el racisme, el menyspreu o la indiferència cap a qui pateix, no és només una vergonya. A més, no és cap solució als problemes que tenim. Al contrari, és un dels principals problemes a superar. I només hi ha una solució: una ciutadania conscient, sensibilitzada i activa.