També som, una mica, CompiYoguis

11 03 2016

El bon equip de Eldiario.es ha revelat en exclusiva les converses privades dels Reis amb un dels acusats per les targetes black de Caja Madrid – Bankia. Allí s’hi mostra una relació d’amistat, de companyerisme, de comprensió per la situació i, també, de poca consciència democràtica (‘Lo demás, merde’, ‘Un país muy difícil’ ‘Disfruta lejos de este barullo’).

He vist molta crítica, mofa i esverament amb aquests missatges. Em sorprèn un xic. I deixeu-me dir els perquès.

En primer lloc, si a algú li estranya que la monarquia tingui poca consciència democràtica… que s’ho faci mirar. La monarquia, en origen, concepte i tradició, és una figura política aliena a la democràcia. És més: en la mesura que la idea i la realitat democràtiques van anar fent camí, les monarquies van anar desapareixent o redimensionant el seu rol cap a una figura més formal i simbòlica. Però en una societat plenament democràtica, amb una cultura política cívica sòlida i forta, no hi hauria cap mena de vestigi monàrquic, ni real, ni substancial, ni formal, ni simbòlic. I si tenim Reis… és evident que no seran persones extremadament democràtiques. Si ho fossin, l’un hauria abdicat i rebutjat la Corona i l’altra no s’hauria casat amb un príncep. Tant senzill com això. Per tant, esverar-nos perquè mostrin poca cultura democràtica em sembla extremadament naïf.

Però, en segon lloc, anem a la relació de ‘companyerisme’ i ‘comprensió’ dels Reis cap a un acusat de pràctiques ben censurables.

Segur que això és tan criticable? O, dit més directament: segur que nosaltres no fem el mateix?

Quan sabem d’algú proper que fa alguna cosa ‘moderadament’ poc legal (amb Hisenda, amb negocis, amb factures sense IVA, etc. etc.) correm a fer un tuit denunciant-lo? O, senzillament, continuem fent vida normal i, és clar, mantenint-li l’amistat? Li fem un missatge dient, “això que fas és impresentable, no hi estic d’acord i sinó deixes de fer-ho et retiro l’amistat!” o li fem un missatge, sobre la propera quedada al cinema?

Quan alguna persona estimada fa una ‘trastada’ a una tercera persona, correm a dir-li a aquesta tercera persona que vagi amb compte o, com a molt!, li diem a la persona amiga, ‘no et passis’?

Quan un bon amic nostre rep crítiques per certes coses ‘lletges’, trenquem la relació d’amistat immediatament i radical, o estem al seu costat en un moment difícil? No ens semblaria lleig deixar-lo a l’estacada precisament en aquests moments, quan tothom el repudia?

Quan veiem que una persona compromesa amb valors solidaris es comporta egocèntricament i acaba posant al davant l’agenda personal a l’agenda col·lectiva, fem un post denunciant-ho o mirem cap a una altra banda i li continuem la relació, potser més freda, però mantenint-la?

Quan algú que estimem la caga de forma molt evident, tallem la relació radicalment, o mantenim un cert tipus de contacte, fins i tot amb un punt d’afecte i comprensi

No sé: em preocupa que siguem tant hipercrítics amb allò que veiem pels mitjans de comunicació, i tant i tant indulgents amb el que ens passa a nosaltres, amb el que fem i deixem de fer en el nostre entorn més immediat (és clar, jo, i imagino que la majoria de vosaltres, no tenim cap amic de la infància o de ioga que sigui conseller d’un súper banc. Però no pretendrem que les amistats dels Reis siguin d’un Ateneu Popular, d’un esplai, de l’AMPA d’una escola pública, d’un curs de fotografia paisatgística, d’un curs d’esperanto, etc. etc. etc.)

I, la veritat: em sembla molt més radical -i necessari!- mirar de corregir les pròpies misèries que no pas passar-se el dia vociferant contra les misèries alienes.

Anuncis




Cal convertir-ho tot en un partit? També l’accident de Santiago?

29 07 2013

M’agrada el combat d’idees. Però m’inquieta la polarització simplista en que, a vegades, es materialitza. I m’alarma quan aquesta simplificació és abonada des del que en podríem dir el camp crític i/o alternatiu. Ja sabem, i patim, que des d’una lògica de poder se sol practicar la simplificació barroera i el tancament de files (blanc/negre; ‘o amb mi o contra mi‘). Però la construcció d’un món diferent, més plural i inclusiu, passa per assumir l’existència de més colors i matisos. I, per tant, passa per trencar simplificacions binàries, no pas abonar-les.

Sí, tot això ve a compte arran de l’accident de Santiago. He vist amb tristesa com, enmig de 79 morts, s’ha acabat fent un nou partit de futbol: els qui culpen el maquinista (obviant que en un accident així hi ha altres factors, previs i de context, a considerar) i els qui culpen el Govern i les empreses ferroviàries (com si la conducció fos cosa secundària).

És clar que Govern i empreses, d’una banda, volen obviar el debat sobre les incoherències i desinversions pel que fa a les mesures de seguretat, i de l’altra, volen preservar la imatge exterior a tota costa per mantenir els contractes d’alta velocitat. Però advertir sobre això no hauria de ser a costa d’alimentar una polarització on, qui hi acaba perdent segur, és el sentit comú i la veritat.

I tinc la sensació que a alguna gent de l’àmbit crític/alternatiu se li ha anat la mà i ha acabat militant activament en la simplificació. Alguns, perquè en voler parlar de problemes de fons, han tirat pel dret passant de la realitat (que si l’accident és una conseqüència del capitalisme salvatge; que és fruit de la depauperació amb el qual el nacionalisme espanyol ha tractat la perifèria, etc.). Altres perquè, en voler contrarestar la construcció oficial segons la qual tot és culpa del maquinista han acabat fent el contrari, però amb idèntic barroerisme: la culpa és del Govern. Ahir, un activista recollia signatures contra el Govern i les empreses ferroviàries i, de passada, admetia que el maquinista tenia ‘alguna responsabilitat’. Alguna? Òndia, era el conductor! Criticar el linxament que està patint és necessari. Però exonerar-lo de la seva evident responsabilitat és grotesc.

Tot plegat acaba per polaritzar dos bàndols molt connotats pel que fa a apriorismes i intencions però on ningú sembla massa interessat en saber, honestament, què és el que realment va passar. I saber el que va passar, hauria de ser la primera prioritat de tothom, abans de voler treure’n rendiment en algun o altre sentit.

Convertir-ho tot en un partit de futbol, on la dinàmica binària és l’únic resultat possible, és una mala pràctica. Però, a més, el combat polític honest no pot fer-se a còpia d’eliminar l’escala de colors i, encara menys, obviant la realitat.





Tenim un problema amb les víctimes

16 04 2013

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.





Carta oberta a ESADE, IESE i EADA sobre els sous de l’alta direcció

15 05 2012

Benvolgudes i benvolguts,

Entre les vostres diverses tasques de docència oferiu, de forma emblemàtica, la formació de càrrecs directius per a empreses i altres organitzacions. Sou escoles que, a més de formar bons professionals, preteneu infondre criteris i valors de respecte cap a la comunitat. Sense anar més lluny: ‘ESADE té com a missió principal la formació de persones amb un alt nivell de competència professional i amb plena consciència de la seva responsabilitat social’; Missió d’EADA: ‘Creiem en unes organitzacions i empreses més humanistes. Pretenem formar directius d’empreses que siguin econòmicament eficaços, socialment responsables i respectuosos amb el medi ambient’; Valors essencials de l’IESE: ‘respecte envers els altres; esperit de servei; integritat, compromís pel bé comú d’empreses i la societat, humiliat’.

Doncs bé, humilment, diria que alguna cosa no acaba d’anar bé. Que cal revisar la vostra feina en funció dels resultats obtinguts. Ja sé que no tot el que passa en el món de l’alta direcció de Catalunya i Espanya és culpa vostra. Però, també sembla clar que les principals escoles de negoci alguna cosa han te tenir a veure amb les tendències i dinàmiques que s’hi donen.

Perquè us ho dic? Mireu aquest informe que publicava el Suplement ‘Negocios’ de El País on analitzava la retribució dels alts càrrecs directius de les empreses de l’IBEX 35.

Algunes dades? Càrrecs directius que cobren 1.000, 233 o 176 vegades més que el sou mitjà de les treballadores i treballadors de la seva empresa. La mitjana de les 35 empreses analitzades és de 89 vegades. Sous astronòmics: 6, 5, 4 i 3 milions d’euros en molts casos.

Quin és el criteri tècnic que pot justificar aquesta abismal diferència? Siguem honestos: per més criteris de qualificació professional, aptitud personal i valoració d’habilitats que puguem analitzar i posar en un preciós i complex excel, mai dels mais, ens sortirà un resultat que justifiqui que algú cobri 89 vegades més que el sou d’una altra persona en una mateix empresa. Aquests diferències salarials, diguem-ho clar, no constitueixen només un greuge moral sinó que fonamentalment suposen una falsedat empresarial i econòmica. Que el mercat ho genera, els governs ho toleren i la ciutadania accepta? D’acord. Però això no vol dir que tingui cap mena de lògica des d’un punt de vista de gestió.

Durant molts anys, quan he qüestionat aquest nivell de sous en entorns econòmics i empresarials sempre se m’ha vingut a dir que no es pot ser innocent, que cal entendre les dinàmiques del mercat, que posar límits seria abusiu i que, en tot cas, crearia distorsions i problemes severs en el bon funcionament de l’economia (obviaré el fet evident que, avui, tenim gravíssims problemes econòmics molt superiors als hipotètics de posar límits a aquests sous….).

Però, sincerament, crec que un bon directiu mai hauria de permetre’s cobrar això ni facilitar que altres puguin cobrar-ho. Per decència, per honestedat, per criteri professional, per sentit comú, per responsabilitat social.

Espero i desitjo que les vostres escoles siguin capaces de formar persones que quan assumeixin responsabilitats en l’altra direcció, el primer que facin, sigui posar fi a aquesta barbaritat.





Escombrar cap a casa, un esport massiu

13 04 2011

Diria que, acostumats com estem a uns debats ben simples i sectaris, acabem pressuposant que els arguments públics són banderes o proclames enlloc de reflexions serenes.

Mirem les reaccions a la Consulta a BCN. S’adapten perfectament al guió establert i previsible: els favorables al sobiranisme diuen que la participació és una gran xifra; els contraris que és ridícula. Sense anar més lluny, així acaba de valorar-ho el president del govern espanyol.

Però, no és possible raonar sobre les coses d’una manera més sensata? No és possible valorar un fet històric i social pel que és i representa i no per si ens cau bé o no?

Vejam: aconseguir, en una ciutat com  Barcelona i en l’època de la desafecció política en la que vivim, que un 18% de ciutadanes i ciutadans participin en una consulta no oficial i no vinculant és, objectivament, molt potent. Sigui en una consulta sobre la independència o en una sobre la pràctica del tir esportiu, la reforma de la xarxa viària, les prioritats en la salut pública o la física quàntica. Sigui pel que sigui, és una xifra impressionant.

Només des del desconeixement del que suposa mobilitzar la ciutadania (algú s’ha parat a pensar com n’és de difícil que milers de persones s’impliquin durant mesos muntant parades informatives, organitzant meses electorals, fent actes públics?) o des de la mala fe, es pot ridiculitzar la xifra de participació.

Deixem-ho clar, amb un exemple ‘contrari’, perquè tothom entengui que vull dir: si l’extrema dreta organitzés una consulta contra la immigració i hi hagués un 18% de participació a Barcelona, m’escandalitzaria profundament i em decebria radicalment. Però, de cap de les maneres, podria negar una evidència: que seria un èxit espaterrant. És el que reclamo: una cosa és discutir sobre el moviment de les consultes i si ens cau bé o no, l’altra, valorar honestament el grau de mobilització i participació que han aconseguit.

Ja m’agradaria a mi que -també- en molts altres temes (habitatge, retallades socials, militarisme, violència de gènere, despesa militar, protecció d’espais naturals, etc. ) fóssim capaços de mobilitzar un 18% de la població…





Per la llibertat del toro

28 07 2010

Ho reconec: a vegades la realitat em sorprèn. Els toros, per exemple.

Sempre he viscut això dels toros amb una llunyania total: ni familiarment, ni culturalment, ni ideològicament, m’hi he sentit mai proper. Vivia convençut que només quatre nostàlgics, a mes de la gent que en viu, valoraven els toros. Sincerament, pensava que això de la prohibició seria un tema que no aixecaria gaire debat. M’ha sobtat, per tant, veure que surten pro-taurins de sota les pedres. M’ha sobtat veure que criden molt i que estan profundament cabrejats. I bé, ni que sigui per adonar-me que hi ha més estima pel toreig del que em pensava (la realitat sempre és més tremendament complexa i plural del que suposem), ja em va bé el debat i la polèmica suscitada arran de la Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament per a la prohibició dels toros.

Però el que a més de sobtar-me em nego a acceptar de cap manera és la demagògia, la vulgaritat i la deshonestedat intel·lectual d’alguns arguments emprats per gent pro-taurina. Per aquí no hi passo ni podem passar-hi.

És digne atribuir-se la paraula llibertat per defendre una ‘festa’ que suposa la mort -està clar que no pas eutanàsica, sinó imposada- del toro? És seriós dir que volem un país sense prohibicions, com si no visquéssim regits per centenars de lleis que ens prohibeixin multitud de coses? És madur recordar que els toros són una llarga tradició, com si precisament l’evolució no fos això, adoptar, adaptar, caducar, innovar, millorar? És honest criticar el biaix ‘nacionalista català’ dels prohibicionistes quan aquests mai parlen de nacionalisme i sí i sempre de drets dels animals?

En fi, en defensa de la llibertat dels toros, contra la imposició del sofriment i la mort a un animal per a ‘gaudir d’un espectacle’, em sembla magnífic, i un clar avenç, que el Parlament de Catalunya doni suport a la ILP.





‘Aparteu les dones de mi!’

16 07 2010

Cal reconèixer que la decisió del Vaticà d’incloure l’ordenació de dones com a un dels “delictes més greus”, al costat dels abusos a menors per exemple, és d’una sensibilitat francament delirant. Ja s’han afanyat a dir que una cosa és un delicte ‘sacramental’ i l’altre ‘moral’. Però, per més excuses que hi posin, el que resta és el que hi ha: a més d’un masclisme sagnant, un estar fora del món, del temps i de tot.

Que una institució que vol generar reflexions morals no hagi estat capaç en tants segles d’espolsar-se d’una perspectiva tant moralment retrògrada i reprovable com el masclisme… bufa, diu molt sobre la seva escassa capacitat per a fer-ne de reflexions morals, la veritat. Què demana als altres, si és capaç de fer tant poc?

Però, francament, a aquestes alçades més que la poca auto-crítica em sorprèn la poca anàlisi estratègica. Algú dubta que, d’aquí a 125 anys, a l’Església catòlica les dones hi seran ben presents en el sacerdoci i en molts altres llocs? Per sort, el procés d’alliberament, visibilització i normalització de la dona és imparable i, tard o d’hora, arribarà arreu. Llavors, perquè aferrar-se absurdament a aquesta rèmora i no assumir, sinó és per convicció almenys per intel·ligència estratègica, adaptar-se al futur?