Una fotografia més precisa d’un país complex o 8 reflexions post-electorals

Diversitat a Gràcia

Vuit reflexions sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya. Veient algunes de les interpretacions tant exageradament interessades i forçades que s’estan fent, espero no contagiar-me de la deshonestedat intel·lectual imperant!

1. Un país complex

És el primer que cal dir: tenim un país complex. El mapa final –amb una alta participació, fruit de la convicció que aquesta vegada era important participar- és molt més fidel sobre el que som i el que volem. No podem explicar el país en quatre traces. I és bo ser-ne conscients. Només per això, aquestes eleccions ja han valgut la pena.

2. L’aprofitament partidista no sempre dóna rèdits electorals

Molta gent –també des de la distància ideològica- va valorar que Artur Mas va fer una bona gestió de la post-Diada: va entendre que el clam popular culminava una evolució que esgotava les bases de la legislatura i que el Govern no podia passar de la reivindicació d’un pacte fiscal a l’Estat propi sense passar per les urnes. Però, després s’ha fet molt malament: un procés que era civil i transversal, no podia ser associat a la victòria d’un líder i d’un partit. I com s’ha vist, l’aprofitament partidista no sempre dóna beneficis.

3. Les eufòries no són bones conselleres

La Diada va visualitzar un tomb social que venia de lluny dins del catalanisme: la transició de l’autonomisme a l’independentisme. Però, enduts per l’eufòria, potser es va oblidar la realitat: una cosa –i molt rellevant!- és que el sobiranisme sigui majoritari dins el catalanisme i, una altra, pensar que només són quatre fatxes els que estan en contra de la independència.

4. El país ha confirmat l’aposta pel dret a decidir

Però això no vol dir, com sostenen contra tota evidència alguns analistes i polítics, que la ciutadania hagi girat l’esquena al dret a decidir. No l’ha secundat massivament, però l’ha confirmat electoralment. I no és poca cosa.

Si mirem el 2010, la reivindicació del dret a l’autodeterminació va ser defensat per 86 diputades i diputats (CiU, ICV-EUiA, ERC i SCI). Ara, ho serà per 87 (CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP).

Però amb un matís molt important. La votació de final de legislatura a favor del dret a decidir implicava a partits que no havien fet bandera explícita del tema. Ara, tots hi anaven amb un missatge explícit. I votants de CiU i ICV-EUiA que no compartissin l’Estat propi o el dret a decidir, podien votar altres opcions. Així, les 87 diputades i diputats del 2012 són una expressió precisa del suport social al dret a decidir.

5. Un país més d’esquerres, o les retallades preocupen

Alguns dels nostres opinadors i tertulians habituals sostenen que:

a) parlar d’esquerres i dretes és un debat del Segle XX i,

b) que les retallades són inevitables.

Però la política –en democràcia- és precisament l’espai per intentar convertir en possible allò que la ciutadania reclama. I, encara que patim una crisi severa, que la UE i Madrid condicionen i que la caixa és buida, sempre hi ha espai per a prioritzar unes coses o unes altres; per a incrementar ingressos o reduir despeses; per a, en tot cas, retallar per aquí o per allà.

Els resultats electorals semblen indicar que hi ha hagut un càstig a les retallades. I, això és clar, el país s’ha mogut cap a l’esquerra. En les eleccions de 2010, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PPCat) tenien 80 diputats. I les opcions del centre cap a l’esquerra (PSC, ICV-EUiA, ERC), 48. En una certa indefinició, hi trobàvem SCI i C’s, un total de 7.

Ara, les opcions del centre cap a la dreta (CiU i PP) han obtingut 69 diputats i les que van del centre cap a l’esquerra (ERC, PSC, ICV-EUiA, CUP), 57. I C’s (amb 9) tot i que mai se’n definirien, han assumit en el seu discurs algunes de les reivindicacions de l’esquerra.

6. L’esquerra nacional, un espai amb un potencial molt alt

L’esquerra nacional (ERC, ICV-EUiA i la CUP) ha obtingut 37 escons, quan en les anteriors eleccions en tenia 20. Són, quasi, un milió de vots.

És clar que les diferències de plantejaments i accents, de procedència i de tarannà, etc. són importants i això no vol dir pas que sigui possible (o fins i tot desitjable) articular res. Però, a diferència dels altres espais que tenen un sol partit (CiU al centre-dreta nacional; el PP al centre-dreta estatal i el PSC al centre-esquerra estatal) en el centre-esquerra nacional hi ha tres actors. I és comprensible imaginar que si fos possible d’articular-ho podria arribar a ser un actor molt més rellevant del que suposa sumar-ne els resultats per separat. En tot cas, el sostre és molt alt. De fet, els estudis sociològics sempre han revelat que la majoria de la societat catalana es mou més a prop de l’esquerra que de la dreta i més a prop del catalanisme que de l’espanyolisme.

Després de les eleccions, alguns (que recordi: Jaume Asens, Roger Palà, Pere Camps, Roger Buch, Jordi Muñoz, Eduard Voltas, Oriol Lladó i jo mateix) vam piular reflexions en aquest sentit.

7. Les claus per entendre què passarà ara: agenda sobiranista i retallades

Fixem-nos que els espais que abans esmentàvem, i la seva ubicació respecte al sobiranisme i les retallades, ens permeten entendre els posicionaments davant les opcions de govern:

. CiU vol impulsar una agenda sobiranista però sense alterar la seva política econòmica

. ERC s’obre a parlar amb CiU si es confirma l’agenda sobiranista i hi ha un gir econòmic. ICV, no pensa en governar, però demana un gir econòmic i manté el suport al Dret a Decidir

. PSC diu que, per parlar, cal apostar per un gir econòmic i no pas sobiranista (aquí, encara que no els agradi, tenen coincidència estratègica amb C’s)

. El PP només pactaria si s’atura el debat sobiranista i la idea de canviar la política econòmica

8. Més enllà del Parlament

Les eleccions són importants. Les decisions del Parlament, i del Govern, ens afecten.

Però, els reptes que tenim plantejats són majúsculs: ja siguin globals (la crisi econòmica que ens empeny a pensar i construir un nou model econòmic just i digne; la crisi de la legitimitat democràtica, que ens reclama reformes en profunditat i noves formes de participació per a enfortir una democràcia debilitada per ineficiències, corrupcions i clientelismes) o els específics (la crisi de l’encaix de Catalunya que ens empeny a avançar cap a l’emancipació nacional).

La resolució d’aquestes tres crisis s’abordarà al Parlament. Però no serà suficient: també dependrà del que fem com a persones, ciutadans, activistes, lliurepensadors, creadors, etc.

Perquè no signo cap manifest de suport electoral?

Tenim les eleccions ben a la vora. I, com en anteriors ocasions, alguns partits m’han ofert de signar un manifest de suport electoral. Com sempre, he declinat de fer-ho. Per mi és tant obvi, i fa tant de temps que ho tinc clar, que cada cop dedico menys temps a explicar-ne els motius. Però, potser no està de més, aprofitant el bloc, fer-ho de nou. I, compartint-ho, segur que el debat s’enriquirà. I vés a saber si canvio d’opinió! 😉

És clar: he impulsat, redactat i signat molts manifestos. La majoria, centrats en els meus àmbits de militància i feina d’aquests anys (pau, desarmament, drets humans, justícia social, etc.).

Algunes vegades, menys, també he signat manifestos sobre altres temes quan, per la importància del tema o per la plena coincidència, m’ha semblat important dir-hi alguna cosa. En aquests casos, és clar, ho he fet a títol personal.

Certament, com a politòleg i periodista he fet reflexions i escrits sobre política i eleccions. Els que seguiu el bloc ho haureu vist. I ho continuareu veient, en breu.

I, el que és més important, com a ciutadà interessat en la cosa pública, tinc inquietud, opinió i passió per la política. I, després de pensar-hi molt, sempre voto.

Però, explicitar el suport a un partit i demanar que la gent el voti, és una altra cosa. Em refereixo, és clar, per a una persona implicada en una entitat de la societat civil i amb una certa dimensió pública, com és el meu cas. Em sentiria incòmode fent-ho. Que hauria de ser possible tenir una activitat social i poder donar suport públicament a un partit (i fins i tot militar-hi) sense que això es barregés i suposés un problema? Potser sí. Però, ara per ara, som lluny d’aquest escenari. Demanar el vot per a un partit, inevitablement, comprometria la imatge d’independència d’una entitat social que lògicament, i saludablement, és plural.

FundiPau (fins fa poc, Fundació per la Pau: aquí en trobareu l’explicació) ve de lluny: l’any que ve complirà 30 anys. El capital fundacional de l’entitat es va obtenir a partir de la implicació econòmica de moltes ciutadanes i ciutadans. Avui, compta amb 500 socis i 4000 simpatitzants. Al llarg d’aquests anys, més de 100 persones han col·laborat voluntàriament en l’organització d’activitats i campanyes. Cinc persones hi treballen i dotze són al Patronat. FundiPau, per tant, no és un projecte de 4 amics o un think tank aïllat de la societat.

L’entitat existeix gràcies al suport de moltes persones que han cregut i creuen en la necessitat d’una ONG catalana activament compromesa amb la sensibilització i la incidència a favor de la resolució de conflictes, el desarmament i la pau globals, i que sigui radicalment independent de tot poder polític o institució religiosa. Són persones que, de ben segur, comparteixen moltes coses. Però, de ben segur també, tenen sensibilitats ideològiques diferents i, encara més, diferents postures sobre les eleccions (anar o votar o no; votar un partit o un altre, etc.).

Tenint en compte tot això, a mi se’m fa molt difícil pensar que pugui implicar-me en un partit polític, militant-hi o demanant-hi el vot. Encara que ho volgués fer. Encara que a vegades pugui tenir moltes ganes de dir que aquesta opció és la millor i més necessària. Encara que, com ara, m’estigui votant a sobre! 😉 Però cau fora de les meves atribucions. És més: en certa manera seria trair la confiança –abusar-ne- d’aquests milers de persones que creuen en la necessitat de l’existència de FundiPau.

No visc aquesta decisió com un lleig als partits polítics: malgrat les crítiques que pugui fer al sistema de partits actual crec que de moment no en podem prescindir. Ni, encara menys, voldria que s’entengués com un menyspreu cap a la gent que es compromet amb un partit polític. Tinc amigues i amics molt estimats en diversos partits i em semblen, totes, persones dignes de lloança: pel compromís que prenen, per la honestedat amb el que el duen a terme i per la generositat en la seva dedicació. Algunes d’elles, fins i tot, combinen les dues militàncies: político-partidària i político-social.

Però, pel que fa a mi i tal com ho veig, mentre estigui vinculat en la projecció pública d’una entitat social, crec que haig de quedar al marge de la lluita partidista i abstenir-me de signar cap manifest electoral.

Exèrcit català?

(article publicat al diari ARA el dimarts 6 de novembre de 2012)

Quan un jove s’emancipa, un munt de decisions i noves responsabilitats truquen a la porta: llogar o comprar; reformar el pis; planificar i afrontar les despeses, etc.

A Catalunya, arran de la manifestació de l’11 S ens passa una mica el mateix: ens assalten, en algun cas potser precipitadament, molts debats sobre com ens imaginem la nova casa, el nou Estat. En aquest sentit, és un moment apassionant: adonar-se que tot està per fer i que tot és possible. I que tot allò que en un Estat constituït és donat per descomptat, en un Estat per construir pot ser, si més no, discutit col·lectivament.

Un dels debats que ha ressorgit és el de si en un hipotètic estat català tindríem exèrcit o no. La formulació, però, no és adequada: no es tracta d’exèrcit sí o no. Primer, cal definir una política exterior i de seguretat i, després, decidir les eines que la desenvolupen.

La majoria de reflexions fetes per analistes independents fan una esmena profunda a la concepció tradicional de la seguretat que l’assimilava a la defensa de l’Estat. Una visió més  moderna i precisa ha de partir de les persones i acabar en un àmbit global. L’Estat deixa de ser el centre i justificació de la seguretat. En definitiva, una seguretat que va molt més enllà de la defensa militar tradicional.

Apliquem-ho al cas català. Quines són les principals amenaces per a les catalanes i els catalans? Diverses: des de la més clara, la pobresa i l’exclusió fruit de la vulneració dels drets socials i econòmics més bàsics (atur, fam, manca d’habitatge, etc.) a la violència masclista, passant per la salut o la contaminació mediambiental.

Mirant cap enfora, l’escenari d’una invasió és, en el context actual, absolutament improbable. En canvi, les vulneracions de drets humans, la desigualtat econòmica, els desequilibris de poder, les guerres, els règims totalitaris, les ideologies fonamentalistes o el terrorisme poden afectar la seguretat de catalanes i catalans.

I, per a fer front a totes aquestes amenaces, calen politiques ambicioses a nivell intern (benestar, educació, sanitat, etc.) i a nivell exterior (construir una governança justa i democràtica global, enfortir la justícia internacional, garantir el respecte als drets humans, etc).

Així, objectivament, una política de seguretat catalana -tenint en compte l’anàlisi de les amenaces reals, la dimensió del país i el seu context geogràfic i temporal- no sembla que necessiti un exèrcit. Tot això, és clar, es podria vincular en positiu relligant-ho amb un pòsit social que ve de lluny i que ha fet de Catalunya un país significat en la cerca de la pau i la defensa dels drets humans (la solidaritat amb pobles amenaçats per guerra o crisi humanitària; les grans manifestacions per la pau; les experiències d’educació per la pau en l’àmbit formal i no formal; l’alt nombre d’objectors i insubmisos; el rebuig a l’OTAN, etc.) i amb una petita, però remarcable, experiència en l’àmbit de la paradiplomàcia (presència i participació catalana en fòrums globals sobre seguretat humana, desarmament, desenvolupament, drets humans, etc.).

Algú em dirà: si això és així, perquè els Estats normals tenen exèrcit? Perquè no l’hauríem de tenir nosaltres? Les raons poden ser diverses: per inèrcia, per compromisos contrets, per influència del complex militar-industrial o per ànsies imperials. Però, tot això, precisament, no respon a cap voluntat de construir seguretat. De fet, la lògica militarista de la seguretat ens ha dut al caos que tenim: guerres enquistades; ús de la violència per a resoldre conflictes; altíssima despesa militar malgrat la crisi econòmica; un comerç d’armes ben actiu; unes armes nuclears emmagatzemades que poden destruir el planeta unes quantes vegades i, el més greu, les centenars de milers de víctimes provocades per la proliferació i el descontrol de les armes, ja sigui en escenaris de conflicte armat o en situacions de violència social.

Si algú és militarista, que reclami un exèrcit català. Però si la seva preocupació és l’obtenció de seguretat, no cal que el demani. I si algú, senzillament, el que vol és no ‘desentonar’, pensem-hi: si volem ser independents però no podem qüestionar el model econòmic perquè la UE arrufarà el nas o no volem qüestionar el model militarista perquè potser no ho veuen bé a l’OTAN, en la pràctica, estaríem buidant de contingut la independència: deixaríem de prendre decisions amb criteri propi.

Que el desig d’independència no ens acabi autolimitant el dret a decidir!