Una pel·lícula excepcional: ‘De dioses y hombres’

Si ens cenyim al significat que en dóna el Diccionari, ‘Des hommes et des dieux‘ (aquí traduïda per ‘De dioses y hombres‘) és una pel·lícula excepcional.

Excepcional perquè és troba ben lluny de les pel·lícules considerades comercials. Però també de bona part de les pel·lícules de l’àmbit independent o alternatiu. De fet, dedicar una pel·lícula a plasmar una vida de caire ‘monàstic’ és, de per si, allunyar-se dels tempos, les dinàmiques i els interessos de la majoria del cinema que es fa avui.

El film es basa en uns fets històrics ocorreguts a l’Algèria dels primers 90, enmig de la convulsió pel cop d’estat contra la victòria islamista i la violència desfermada per uns (islamistes extremistes) i altres (exèrcit). I de com tot això impacta en la vida d’un grup de monjos cistercencs que mantenen una saludable relació convivencial en un entorn musulmà.

Efectivament, la pel·lícula parla d’història, de religió, de política, etc. Però, la veritat, per mi és una excel·lent mirada a com -davant la incertesa, la por i el vertigen que provoca una terrible situació externa- unes persones intenten mantenir la seva fe, el seu coratge i la seva vitalitat no tant enfrontant-se al que passa enfora com enfortint-se interiorment.

Un missatge aliè als temps d’avui i, per això, ben estimulant.

Madee diu adéu

Avui a la sala Clap de Mataró, Madee farà la seva darrera actuació en el marc d’una minigira de comiat.

Un grup amb 10 anys de trajectòria, ben considerat per la crítica i, tot i que no molt nombrós, amb un cert públic.

Probablement, si haguessin sortit els darrers 3 o 4 anys el seu impacte hagués estat major: la crisi de les discogràfiques i el fenomen de les xarxes socials i els canals alternatius de difusió han permès que les propostes independents tinguin més possibilitats d’arribar al gran públic.

A partir d’ara, podem gaudir del treball en solitari o en altres formacions d’alguns dels seus components. Especialment, de Ramon Rodríguez que ja porta 3 anys deleitant-nos amb la seva magnífica proposta de ‘The New Raemon‘. També altres components de la banda, Àdam Vives i Marc Prats es troben preparant nous projectes.

I, és clar, sempre podem gaudir de les seves cançons. Aquí, una que m’agrada especialment:

‘Blood in the mobile’

Un bon documental el que es va presentar ahir al Verdi Park, de la mà de diverses ONG catalanes que es preocupen per la República Democràtica del Congo, un país ric però assolat per un reguitzell històric d’ingerències, injustícies i barbaritats.

Que el nostre estil de vida i nivells de consum estan connectats amb el que passa a la resta del món és una evidència teòrica però que no sempre és clarament percebuda com a tal per la majoria de la societat. El nostre benestar, fins i tot els nostres entreteniments, tenen un ‘revers tenebrós’ en altres punts del planeta. No cal abjurar dels mòbils, però sí cal ser conscient de l’impacte que tenen. Perquè, podem optar per desentendre’ns però no és cert que realment n’estiguem al marge. Hi estem ben connectats. Tant connectats com ho estem amb els mòbils.

Malgrat que el es denuncia al documental ‘Blood in the mobile‘ és dur (l’explotació a les mines a la RD del Congo, l’extorsió i la violència que exerceixen uns grups armats que sobreviuen gràcies a l’extracció d’aquests minerals, la indiferència de les empreses occidentals, amb departaments de ‘responsabilitat social’, que adquireixen aquests minerals sense importar-los en quines condicions s’han aconseguit, etc.) no es pot negar que davant fenòmens com aquests tenim més eines (de denúncia, de donar-ho a conèixer, de prendre’n consciència col·lectiva, de fer seguiment de les empreses, d’influir-hi, de generar canvis legislatius, etc.) que abans.

El món és, potser, tant lleig com abans. Però ara tenim més eines i més capacitat per a intentar fer-lo un xic més digne.

Ara mateix, més de 50 impresentables pateixen

Mubàrak ha plegat.

És fantàstic. De fet, pel que fa a dignitat i a esperança col·lectives, aquestes revoltes a Tunísia i a Egipte són del millor que ha passat en molts mesos.

Però, sabeu que és encara més fantàstic?

Doncs que, ara mateix, més de 50 autòcrates, dictadors, colpistes, autoritaris i militars que fan veure que governen mentre esclafen la seva població i s’aprofiten dels recursos del seu país per a gaudi personal, estan patint de valent. La seva galdosa impunitat, fins ara sòlida i massissa, esdevé trencadissa i enormement fràgil.

De ben segur, Kim Jong Il a Corea del Nord, el general Than Shwe a Birmània, el rei Abdul·lah a l’Aràbia Saudita, l’emir de Kuwait, el ‘guia de la revolució’ Muammar el Gaddafi a Líbia, el president Bashar al-Assad a Síria, el general Teodoro Obiang a Guinera Equatorial, el president Hu Jintao a la Xina, el president Aleksandr G. Lukaixenko a Bielorússia, el líder suprem Ali Khamenei a l’Iran, el president Salou Djibo al Níger, el rei Mohamed VI al Marroc o el rei Abdallah II de Jordània, entre molts altres, no passaran una bona nit.

Ja recordava aquí que no se sap què passa amb les revoltes: quan i perquè esclaten després d’anys de submissió assumida. Però, ara que està passant i ara que ha caigut Mubàrak, la cosa potser no s’atura. A la resta del món àrab, i més enllà i tot.

No sabem si tot plegat acabarà bé. Però passi el que passi, ens en podem anar a dormir feliços i tranquils: sabent que uns quants impresentables, avui, no dormiran gens bé.

Més a prop del final

Avui és un dia important al País Basc en el decisiu camí cap a la pacificació i la normalització. L’esquerra abertzale presentarà (en el context d’una llarga llista de gestos) el seu nou projecte on deixa clar que ni vol ni creu ni es recolza en la violència. Un avenç impressionant. Per acompanyar aquest pas, recupero aquest article que em van demanar fa unes setmanes des de Catalunya Cristiana.

(article publicat a Catalunya Cristiana, 30 de Gener 2011)

Al voltant dels darrers moviments de l’esquerra abertzale i dels comunicats emesos per ETA, s’han fet algunes anàlisis massa interessades. Són lícites sí, però també parcials.

Per la meva part, parlaré des d’una opció de compromís amb la pau i d’un mínim coneixement de la realitat del País Basc. I què podem dir des d’aquesta perspectiva? Unes quantes coses:

En primer lloc, ETA es troba més afeblida que mai i, malgrat els dubtes i les resistències, sembla començar a entendre que no té cap altra opció que encaminar-se cap a la seva desaparició.

En segon lloc: el més òptim és que ETA s’apunti al procés i, així, tancar ordenadament el final de la violència. Amb tot, si ETA no s’hi acabés apuntant, l’esquerra abertzale oficial (la dissident, Aralar, ja fa temps que ho va dir) ha dit prou. Bé, ja fa temps que ho ve dient però ara ningú pot negar-ho. Alguns per convenciment i altres per estratègia, els hereus de Batasuna creuen que el temps dels cotxes bomba i els atemptats, ha d’acabar. I això és un pas de gegant.

En tercer lloc, cal dir que les excepcions democràtiques són, això, excepcions. Més enllà del debat sobre la utilitat o no d’algunes mesures com la il·legalització de forces polítiques, el que ningú pot posar en dubte és que són mesures absolutament excepcionals. I no es poden allargar en el temps i en el concepte sense caure en serioses limitacions democràtiques.

Finalment: els governs, els partits polítics i els mitjans de comunicació tenen tot el dret de ser durs i desconfiar d’ETA. Però, també tenen el deure d’aprofitar i estimular les opcions de pau que s’entreveuen, no pas de frenar-les.

En resum, som més a prop del final de la violència política al País Basc. I això és magnífic.

Armes nuclears: risc, no pas solució

“La lógica de las armas nucleares tácticas ya no tiene sentido. Desde un punto de vista militar, para mí, son completamente inútiles. Por tanto, si son más un riesgo que parte de la solución de un problema, tendríamos que deshacernos de ellas. Seguiremos impulsando este proyecto“.

Una declaració d’un activista a favor del desarmament nuclear? D’un acadèmic proper a la Investigació per la pau? D’un somia-truites qualsevol?

No. Són paraules d’una entrevista que ofereix avui El País del Ministre d’Estat per a Europa de la República Federal d’Alemanya, el liberal Werner Hoyer.

Ja vaig escriure això fa uns mesos, on alertava de la incapacitat, escassa sensibilitat i manca de voluntat política de l’OTAN per donar resposta a una demanda formulada per diversos països membres (entre ells Alemanya).

Per això cal destacar i aplaudir la valentia i lucidesa d’aquestes declaracions. Malgrat l’actitud covarda i submisa de l’OTAN, Alemanya continua reclamant un cosa ben òbvia: retirar del territori europeu les armes nuclears tàctiques procedents de la Guerra Freda.