Les lluites que ens han dut on som

4 11 2016

allccblog

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!





A on anirà el Nobel de la Pau 2016?

7 10 2016

0raised-hands

En una hora es farà públic el Premi Nobel de la Pau 2016

Qui el rebrà? Òbviament, impossible de saber. Però del seguiment de la lògica (lògiques, per ser més precisos) del Premi Nobel dels darrers anys, aplicat a les circumstàncies potents de 2015-2016, podem intentar extreure’n algunes coses.

Si el Comitè Nobel Noruec aplica el criteri dels anys 2009 (Obama) i 2012 (UE), el Premi perfectament podria anar per Angela Merkel. Ja va estar nominada l’any passat però quan la cosa és molt òbvia el Comitè sol evitar-ho. En aquests casos, és quan el Comitè sembla voler apuntalar alguna perspectiva en l’escena internacional tot premiant alguns personatges o institucions que, en el tauler concret del debat, representen valors que vol impulsar. El Premi a l’Obama no era tant a ell com una esmena a Bush. El Premi a la UE no era tant pel seu present sinó pel que havia representat. En aquest sentit, un premi a Merkel no seria tant per ella sinó una bufetada a la indignitat de la majoria de resta de líders europeus, porucs o directament irresponsables amb la crisi de refugiats.

Pel que fa a la crisi de refugiats, és clar, podrien haver-hi premis molt més merescuts, en clau de respostes de la societat civil, organitzacions humanitàries o agències de Nacions Unides. Però l’ACNUR ja el té i organitzacions com MSF o Creu Roja, també. Podria ser que anés a parar a iniciatives més petites però valentes d’acollida de refugiats i salvament de migrants al mar? Potser.

El Comitè es podria fixar –després de 5 anys de no fer-ho- en Síria, una guerra devastadora, incendiada per les gravíssimes irresponsabilitats de diversos actors regionals i internacionals. En aquest cas, una possibilitat serien els Cascos blancs una organització que fa una magnífica feina de caràcter humanitari sobre el terreny i, de passada, de denúncia de les barbaritats del conflicte. En moltes situacions, gràcies a ells, hem sabut de les atrocitats que es cometien en bombardejos i atacs indiscriminats.

En l’àmbit de premiar fets positius i esperançadors, una possibilitat òbvia, és clar, seria l’acord de pau a Colòmbia. Tot i que frustrat pel resultat del referèndum, o potser precisament per aquest resultat negatiu, el Comitè podria voler refermar que aquest és el camí tot donant-li el Premi.

Tot i que hi ha pocs Premis en aquest sentit, el Comitè podria tenir en compte una de les voluntats inicials del seu creador, Alfred Nobel, i premiar iniciatives en clau de desarmament i desmilitarització. Dubto que ho facin, però de candidatures, n’hi ha: la Campanya Control Arms i el recentíssim Tractat sobre Comerç d’Armes, la Campanya contra les Bombes de Dispersió (que no va rebre el Premi en el seu moment però que, enguany, arran de l’ús de bombes de dispersió al Iemen i Síria el Comitè podria rescatar-lo), o ICAN, que és a punt d’aconseguir l’inici formal de negociacions diplomàtiques per a un tractat de desarmament nuclear.

És clar, el Comitè podria premiar persones concretes que hagin fet una feina callada en diverses zones conflictives del planeta. És un dels tipus de Premis més interessants, que fa emergir realitats, lluites i testimoniatges colpidors.

En fi, n’estarem atents. Més enllà de la valoració crítica cap al Comitè Nobel i cap algun dels seus premiats, el Premi Nobel de la Pau –amb la seva repercussió global- és una oportunitat clau en la difusió d’una necessària cultura de pau. Esperem que el Comitè estigui, enguany més que mai, afinat.





Endavant Colòmbia

3 10 2016

 

Colòmbia fa mal:

  1. Perquè després de molts anys de violència i enfrontament, semblava que hi havia una via raonable de sortida
  1. Perquè, donar opcions a la pau era permetre donar-li un mínim de sentit a tants anys de barbàrie i absurd
  1. Perquè un sí esclatant hagués anat molt bé per a consolidar la pau a Colòmbia (que no era fàcil ni estava totalment encarrilada)
  1. Perquè, totes i tots, a Colòmbia i arreu, necessitem algunes notícies positives
  1. Perquè era una bona manera de premiar tants esforços de tanta gent. I perquè era una manera preciosa d’aplaudir el gest absolutament generós i madur de moltes víctimes de la violència que, malgrat tot, miraven endavant i no cap al passat
  1. Però el passotisme (un 62% de colombians i colombianes no s’han vist cridades a participar en un fet tant important com aquest) i la demagògia (no la de la gent que no ho veia clar sinó la de líders acostumats a negociar i transigir, com Uribe o Pastrana) han pogut més.

Però, malgrat tot cal continuar:

  1. Perquè és un pas enrere, però construir la pau sempre ha estat difícil. No ens en podem estranyar, ara
  1. Perquè, precisament perquè sempre som a temps de llençar la tovallola, no cal fer-ho ara. Deixem-ho, en tot cas, per a més endavant
  2. Perquè els camins transitats durant aquests 4 anys de converses i negociacions, els escenaris oberts, els llaços teixits, les complicitats despertades, les disculpes fetes, els reconeixements iniciats i els acords aconseguits han servit. Serveixen. I han canviat les coses. Han construït, precàriament, pau.
  1. Perquè si d’aquí a uns anys celebrem una pau ja consolidada a Colòmbia, serà també gràcies al procés que estem vivint ara. I en parlarem amb joia, sense fixar-nos en els dies incomprensibles, durs i decebedors com avui.




Els refugiats no són el problema, el racisme i la insolidaritat sí

1 07 2016
Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als 'camps' de refugiats de Grècia, maig 2016

Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als ‘camps’ de refugiats de Grècia, maig 2016

(Article demanat per Enderrock per acompanyar reportatge sobre escapades i concerts solidaris de músics catalans amb els refugiats, Enderrock núm 249, juny 2016)

Fa un any ens van començar a colpir les imatges de barcasses, plenes a vessar, precàries i mal equipades. Algunes, naufragaven. I, amb elles, centenars de persones. El ‘mare nostrum’ s’estava convertint en el ‘Mare Mortum’. Vam entendre de cop que teníem un problema: centenars de milers de persones intentaven arribar a Europa. I no ho feien per provar sort: o feien per provar de sobreviure.

Al món hi ha 35 conflictes armats oberts. Tots ells provoquen morts, ferits… i refugiats. Gent que marxa per evitar ser la següent a morir. Persones que creuen que viure enmig de les bombes no és viure. O persones que, fartes d’esperar en un camp de refugiats, sense cap perspectiva, s’espavilen. I fugen. I si volen refugiar-se en un altre país, necessiten papers i autorització. Els estats tenen signats convenis internacionals pels quals han de garantir el dret d’asil a les persones que ho necessitin. És una obligació jurídica. Però ja veiem com l’intenten escamotejar…

Sí, cal que els Estats assumeixen les seves responsabilitats, mínimes, en termes humanitaris. Però no ho oblidem: els refugiats són conseqüència de problemes previs més greus. I diguem-ho clar: sense una comunitat internacional que aposti per una altra seguretat, per abordar la solució als conflictes, per promoure seriosament la pau, per controlar el comerç mortal de les armes, per defensar de veritat els drets humans, etc. continuarà havent-hi refugiats.

El 2014 vam arribar a la xifra més alta mai vista de refugiats i desplaçats: 59.500.000 de persones. 22.000.000 de persones més… que fa 10 anys. I, les xifres, no paren de créixer. Síria, Afganistan, Somàlia o Sudan, són alguns dels principals països que expulsen persones i generen refugiats. Per cert: dels 10 països que més refugiats acullen… cap és europeu. Europa, que es creu tant especial, està (estem!) fent un paper ben galdós. Perquè? En bona part, perquè tenim uns governs massa indignes. Però també, perquè lamentablement hi ha un fort corrent xenòfob i ultradretà que, amb l’estratègia de la por, està aconseguint ressò popular. I, els governs europeus, enlloc de combatre aquest populisme, intenten aprofitar-lo al seu favor, tot rebaixant principis.

Què vol dir això? Que ens cal tornar al combat més elemental: el de les paraules que creen consciència contra el racisme més foll i la insolidaritat més descarnada. El món és de totes i tots. La solució als refugiats (i als immigrants, per cert) no és posar murs, sinó treballar per prevenir les guerres i promoure els drets humans i la justícia. Ingenu? El que és ingenu és pretendre que en un món plagat de conflictes, pobresa i vulneracions de drets humans… tot anirà bé. Ingenu i criminal.

Per això són importants iniciatives socials i culturals que apropin la realitat dels refugiats, despertin consciències i generin solidaritat. Celebro que grups musicals s’hi estiguin implicant i que Enderrock se’n faci ressò. I és que el racisme, el menyspreu o la indiferència cap a qui pateix, no és només una vergonya. A més, no és cap solució als problemes que tenim. Al contrari, és un dels principals problemes a superar. I només hi ha una solució: una ciutadania conscient, sensibilitzada i activa.





Sí, Sr. Morenés, els infants han de saber la veritat. En parlem?

2 06 2016

Nuestros niños tienen que saber la verdad y tienen que saber que la libertad tiene un precio, que la democracia tiene un precio y que hay que defenderlas, y que hay que defenderlas y a veces con la propia vida y esos que la defienden con su propia vida generalmente son aquellos que llevan un uniforme y han jurado hacerlo

És probable que les declaracions del ministre Morenés, arran de la polèmica per les fotografies de nens amb armes al Castell de Figueres, siguin en clau político-electoral i, per tant, les hagi dit des de la voluntat de generar un impacte, més que no pas de fer cap reflexió.

Malgrat tot, les declaracions existeixen i han estat àmpliament escoltades i vistes. I, per tant, és pertinent, i necessari, valorar-ne el contingut.

D’entrada, cal recordar i situar que d’ençà la professionalització de les Forces Armades, el Ministeri de Defensa treballa en dues línies: la primera, mirar de captar gent que vulgui implicar-se en l’exèrcit. La segona, relacionada, però que va més enllà, fomentar la ‘cultura de defensa’: una perspectiva que vol promoure que la societat ‘entengui’ la necessitat de l’exèrcit i les inversions econòmiques que suposa. En una altra manera de dir-ho: la cultura de defensa com a antídot de l’educació per la pau, present en diversos centres educatius.

Aquest programa de cultura de defensa ha tingut diverses concrecions al llarg dels anys però, fonamentalment, ha cercat fer més visible i present l’exèrcit al si de la societat. Des de xerrades a instituts sobre la sortida professional de les FFAA fins a certàmens literaris i activitats educatives. I l’objectiu principal, gairebé sempre, és la gent jove: perquè històricament, quan es comença a desenvolupar el programa els joves eren els més refractaris a les Forces Armades (sortíem d’una època de forta mobilització a favor de l’objecció de consciència i la insubmissió amb tot el desgast que això suposa per al paper de l’exèrcit) i, també, perquè només s’ompliran les places professionals de l’exèrcit si la gent jove hi acudeix.

Les imatges de Figueres, responen plenament a això. Unes fotografies, la de nens i nenes amb fusells a la mà, força esperpèntiques i, en termes pedagògics, greus. ¿Quina mena de joc, entreteniment o satisfacció suposa que nens i nenes puguin tenir a les mans instruments que serveixen, poseu-hi totes les floritures que vulgueu, per matar? ¿Quina mena de missatge pedagògic estem emetent si, aquells artefactes que són darrere les guerres i les seves terribles conseqüències humanitàries –també per a milers de nens i nenes-, les convertim en un divertiment? Podem pensar en moltes coses, capacitats i habilitats que cal desenvolupar i fomentar entre els nens i nenes: l’apologia del militarisme, segur que no és una d’elles.

Però les declaracions del Ministre han acabat de reblar el clau.

Diu el Sr. Morenés que els nens han de conèixer la realitat, ‘la verdad’, diu ell.

Vinga, doncs parlem de realitat i, fins i tot, de ‘veritats’.

Podríem parlar, per exemple, que al món dediquem 1,7 bilions de dòlars a la despesa militar mentre permetem, sí permetem, que milions de persones morin de fam o visquin en condicions d’extrema pobresa, mancats d’aigua potable, habitatge, educació o accés a la salut. Efectivament, la llibertat i la democràcia té un preu. Però aquest món s’encaparra a construir una gran maquinària de guerra… enlloc d’afavorir condicions de justícia i dignitat per a tothom, factor essencial per a generar seguretat humana global.

Podríem parlar que al món hi ha vora vint milions de soldats i recordar que, malgrat la propaganda oficial, el nombre de soldats que fan missions humanitàries (i, és clar, això sense entrar a valorar el grau de coherència, idoneïtat, qualitat, sentit i resultats d’aquestes missions) és molt petit.

Podríem parlar que la proliferació de les armes, amb un comerç irresponsable i descontrolat, afegeix benzina a moltes situacions de conflicte, alimenta la seva virulència i incrementa les conseqüències devastadores de la violència armada: morts, ferits, destrucció, desplaçats i refugiats. Segons recorda el SIPRI, en el període 2011-2015 el comerç de grans armes convencionals va créixer un 14% respecte al període anterior. I el Pròxim Orient és una de les zones del planeta on més ha crescut l’adquisició d’armes. Un món convuls, per cert, al qual l’Estat espanyol hi contribueix decisivament: és el setè exportador d’armes al món.

Sembla que el ministre està molt preocupat per la llibertat, la democràcia i la pau: potser els nens i les nenes haurien de saber que l’Estat és el tercer subministrador d’armes a l’Aràbia Saudita, un règim, com totes i tots sabem, fermament preocupat per la defensa de la pau, la llibertat i la democràcia, a dins de les seves fronteres i a la regió (Iemen, Síria, etc.).

El ministre Morenés afirma que la llibertat i la pau tenen un preu. El que és segur és que la irresponsabilitat, el militarisme i la violència armada, tenen un preu altíssim: 35 conflictes armats, més de 500.000 persones mortes cada any, milions de ferits i 59,5 milions de persones refugiades i desplaçades.

 

Enlloc d’acceptar acríticament aquestes rèmores, hauríem de fomentar que els nens i les nenes siguin capaces, pel nostre bé i pel seu, de construir i defendre la pau i la llibertat amb eines que no posin en risc la llibertat i la pau.





Intervenció a l’acte ‘Temps de pau, vents de llibertat’

19 05 2016

Els qui estimem el País Basc, i estimar un país vol dir estimar la seva gent, la seva cultura i el seu paisatge, a vegades, ho hem passat malament.

Quan hi anàvem, en tornàvem amb un grapat d’il·lusions i esperances. Però, sempre, sempre, arribava el moment en què el record es tornava feixuc, desassossegant, aclaparador.

Per exemple, quan et venia al cap la conversa distesa i simpàtica amb una persona estimada i, de sobte, descobries que tenia un fill a la presó.

O quan recordaves com una amiga et deia que durant anys les seves sortides de lleure les feia en altres pobles. Al seu, des que va decidir manifestar-se en contra de la violència, molts van fer-li el buit o, directament, la menyspreaven.

O, et venia al cap, una sobretaula intensa. I, en aixecar-te, algú et deia que qui havia segut al teu costat… acabava de sortir de la presó després de 20 anys.

O quan coneixies una dona gran, discreta i menuda. I després sabies que li havien arrabassat el fill. Que quasi cap veí li va dir gairebé res i que, en canvi, cada dia es trobava la foto de qui el va matar a la façana de l’església del poble.

O quan les notícies et parlaven del tancament d’un diari, de la persecució d’una entitat o de la detenció d’un amic, activament compromès amb la pau, acusat de terrorisme!

Posem-hi algunes xifres globals:

. 829 morts i 2.600 ferits per ETA i grups similars

. 74 morts i 330 ferits pel GAL i grups d’extrema dreta

. 100 morts i 600 ferits per actuacions policials

I podríem continuar… parlant de torturats, extorsionats, perseguits, empresonats, amenaçats, exiliats, etc.

Sí, al País Basc s’ha patit molt. Massa.

Mai, mai, mai s’haguessin hagut de produir aquests patiments. I cal treballar activament per curar les ferides del passat i per construir un futur on aquestes violències i vulneracions, ja no tinguin cap mena d’espai, possibilitat o comprensió.

 

Fa molts anys, alguns dèiem que per posar fi a la violència calia que l’esquerra abertzale s’autodeterminés d’ETA, digués prou a la lluita armada i passés a liderar, en clau civil i política, el procés.

Això ha passat. I, des del treball per la pau i els drets humans, cal dir dues coses a l’esquerra abertzale i a l’Arnaldo. La primera, gràcies per haver-ho fet. Sé que no ha estat fàcil. I per això vull i cal agrair-ho. La segona, queda molt per fer: cap al passat, ajudant a curar les ferides que s’han generat i cap al futur, prevenint tota opció de repetir el que hem vist. Un projecte d’alliberament i d’eixamplament de drets no pot construir-se amb la violència que, sempre, suposa limitació de drets i llibertats. Continueu, si us plau, sent valents. Fins on calgui.

I un apunt final: cal treballar per a fer possible que bona part del sistema polític, governamental, judicial i mediàtic de l’Estat deixi d’escriure un llibre tristament inèdit: “el Manual de com NO s’ha de resoldre un conflicte”. Ja en portem massa edicions, versions i adaptacions d’aquest nefast contraprograma.

Que deixin aquestes lectures i que en facin d’altres, existents i contrastades, que ajudin a superar definitivament el conflicte i a deixar enrere per sempre l’espai i el temps de les violències i les vulneracions de drets humans.

Els qui estimem el País Basc i la seva gent, ho agrairem. Molt





Síria i nosaltres: 5 anys després

16 03 2016
Foto: BULENT KILIC/AFP/Getty Image

Foto: BULENT KILIC/AFP/Getty Image

(Article publicat al Diari ARA el 15/03/2016: http://www.ara.cat/opinio/Siria-anys-despres_0_1540645931.html)

Divendres 26 de febrer, Institut Quatre Cantons, Barcelona. El Consell d’Alumnes ha organitzat la jornada #4Cantonsdiuno amb diverses xerrades (presencials i algunes per skype amb els camps de refugiats) sobre el conflicte de Síria, les seves causes i les seves conseqüències. Després de la reflexió, faran unes pancartes al pati. El divendres anterior ja van començar amb altres activitats. En total, dos matins dedicats a Síria, a través de l’autoorganització d’uns joves d’entre 13 i 17 anys.

Surto del centre feliç. Les intervencions dels alumnes (per qualitat i lucidesa) han estat potents. Però, encara que no ho haguessin estat: és reconfortant de veure uns joves, tan joves, mostrant aquesta sensibilitat i implicació. Mirar de solucionar certes problemàtiques d’aquest nostre món passa, en primer terme, per preocupar-se’n i dedicar-hi temps i energia. Ells ho van fer.

Però al cap de ben poc, quan ja creuo la Rambla, ben tranquil·la i assolellada, m’envaeix una sensació agredolça. El contrast és innegable. I feridor: he vist més ganes d’aprendre i fer alguna cosa en aquests joves que no pas en molts adults en els darrers anys.

Sí, Síria fa 5 anys que pateix una autèntica follia de sang i destrucció. I, en el fons, no ha acabat de despertar una significativa preocupació o solidaritat.

No em refereixo, ara, a la comunitat internacional o als Estats: és evident la seva indiferència i escassa sensibilitat. De fet, en alguns casos no és indiferència sinó col·laboració directa amb la barbàrie: prioritzant interessos en hipotètics escenaris de futur per davant de la sort de vint milions de sirians, dels quals tres centenars de milers han mort, quasi dos milions estan ferits i més de la meitat han hagut de fugir de casa seva.

No em refereixo, tampoc, a la gent en general, sinó a aquelles persones a qui caldria suposar una certa capacitat d’anàlisi i/o una certa sensibilitat: activistes, intel·lectuals, polítics, periodistes.

Perquè aquesta poca implicació davant d’una de les guerres més devastadores, davant d’una de les crisis humanitàries més aclaparadores?

Hi ha qui creu que és un conflicte massa complex. Però tots els conflictes ho són si, més enllà d’una mirada simple, hi aprofundim.

Hi ha qui, davant el fet que la majoria d’actors han fet coses censurables, no acaba de trobar la fórmula còmoda de posicionar-s’hi. Però ens hauria d’incomodar molt més abandonar la majoria de la població civil siriana que, mentre trobem la fórmula ideal, és víctima de tota mena de violències i vulneracions dels drets humans. Cal prendre partit, sí: per la gent que pateix.

Hi ha qui, encara encastellat amb la perversa lògica de ‘l’enemic del meu enemic és el meu amic’, calla davant autèntics crims contra la humanitat si, això, permet determinats guanys en un tauler d’escacs. Persones, al servei de moviments de peons i alfils.

Hi ha qui, aplaudeix o critica, no en funció del que veu i passa, sinó en funció de si és amic, o no, de tal Estat o grup. ¿Perquè ens mirem el conflicte de Síria, i tots els conflictes, des de les nostres ulleres, fílies i fòbies enlloc de, simplement, parant atenció en allò que veiem i escoltem? ¿Són més importants els nostres esquemes que no pas la vida de milions de sirians i sirianes?

Hi ha qui, amb crítiques pretesament elaborades a un suposat ‘bonisme’ acaba receptant, de la forma més simplista i mecànica possible, una intervenció miliar. Segur que, després de 5 anys de guerra devastadora, el millor és una guerra més? I qui la faria, els mateixos que, fins ara, han mostrat un nul interès en el patiment de tanta gent? Si ni diplomàticament ni política han fet gaire cosa per salvar ningú, ara ho faran amb bombes? No és ben estrany, i extremadament ingenu, pensar això?

Crec que si jo fos un sirià que hagués sortit al carrer fa 5 anys a reclamar dignitat, que hagués patit la repressió del règim, que tingués un amic desaparegut després d’haver estat detingut, que conegués una familiar en un altre poble patint gana per un setge criminal, que hagués vist la violència folla i sectària de grups terroristes jihadistes, que hagués hagut de sortejar bombardejos, ara d’uns ara dels altres, potser ja no tindria massa fe en el món. Però, potser, almenys en tindria prou de saber que, arreu, hi ha gent que diu no a aquesta barbàrie. Perquè, sense això, perdria tota esperança. Així que, preocupem-nos i mobilitzem-nos. Impedim que les sirianes i sirians, que porten 5 anys demencials, perdin definitivament tota esperança.