Recordant Srebrenica

11 07 2020

Recordar el genocidi de Srebrenica, ara que fa 25 anys, fa mal. Molt. És un d’aquells fets que ens pesaran durant molt de temps. Per moltes raons.

En primer lloc per la dimensió de la barbàrie: massacrar més de 8.000 homes i nens (i, per cert, atacar, maltractar i violar milers de dones) és una cosa brutal i difícil de pair, fins i tot assumint que passava en un context de guerra cruenta com la dels Balcans.

També pel vertigen que provoca imaginar la intensitat de l’odi i el fanatisme dels que van executar una cosa així i, encara molt més, dels centenars de milers de ciutadans que van aplaudir, celebrar, comprendre o justificar uns fets tan brutals com aquests.

Fereix pensar en la indiferència de tanta gent que, arreu del món, va assistir entre passiva i insensible a un genocidi d’aquesta magnitud i, ràpidament, en va desconnectar.

I, és clar, tot i que això ja és habitual, fa mal de pensar en la complicitat, connivència o passivitat d’Estats i comunitat internacional. Els drets humans sempre són vistos com a secundaris. I així ens va anar. I així ens va.

Però hi ha dues coses que encara ho fan tot més dolorós. La primera és pensar que Srebrenica no és un fet llunyà que coneixem pels llibres d’Història. No, va passar mentre hi érem. La sensació d’impotència, vergonya pròpia i incredulitat és molt més dura.

I la segona és veure com la cultura d’odi, fanatisme i violència (que, en forma extrema, va fer possible Srebrenica) és ben forta. Impressiona veure la quantitat de gent que, amb fruïció, s’abona al menyspreu absolut cap als altres, els diferents, els ‘enemics’, etc.

Per això cal recordar Srebrenica (i totes les ‘altres Srebrenica’). Totes les vegades que faci falta. Fins que la gent conegui la matança ja només pels llibres i li sembli absolutament inimaginable que una barbàrie com aquesta es pugui tornar a produir.

 





Estimat Quico

10 05 2020

En Quico al centre (no sol passar), rient i envoltat de gent que l’estima (sol passar).
A Oslo, la nit abans de l’acte de lliurament del Premi Nobel de la Pau a l’ICAN.

 

És duríssim aquest present. Perquè el passat amb tu ha estat preciós i pensar que ja no hi haurà futur amb tu és, senzillament, massa.

La gent de FundiPau, la teva Fundi que estimaves tant, està absolutament devastada. Però no és gens estrany. Tens una habilitat raríssima Quico: tothom que et coneixia, t’estimava. I qui et coneixia més a fons, t’estimava molt més. Hauries de saber la quantitat de gent que aquests dies expressa: en Quico era una bellíssima persona! És que era així. Radicalment així.

Malgrat la immensa tristesa, és impossible esborrar una cosa: un munt de vivències, precioses totes elles, compartides amb tu. I quan la gent que t’estimem parlem aquests dies, ens en surten moltes més. Només vol dir una cosa: has fet passar moments molt bonics a molta gent.

Sí, podríem fer una llarga –i brutal- llista del teu compromís: de la feina feta amb els Anuaris de la Fundació per la Pau (jo no hi era, però ho sé! ;-). Dels articles escrits. Dels continguts aportats. De les reflexions compartides. De les persones connectades. De la teva empatia i sensibilitat per abordar conflictes i preocupar-se per qüestions cabdals. De la teva dedicació per desmuntar la maquinària bèl·lica, per seguir la pista a les armes i denunciar-ne el comerç.

O si pensem en moments clau, podríem parlar del 1999 a La Haia en la conferència d’activistes per la pau més gran del món. O el 2008, a Dublín, empenyent per tal que el món prohibís –com va acabar passant- la barbaritat de les bombes de dispersió. O el 2010 a Viena iniciant la Campanya pel Tractat mundial que regulés el comerç d’armes o el 2014, també a Viena, presentant en societat la Campanya per la prohibició de les armes nuclears, campanya que va acabar aconseguint el Premi Nobel de la Pau que, tu, també vas ‘recollir’ a Oslo, el 2017. O les escapades al País Basc, per afavorir camins de pau, tot donant suport a Gesto, a Elkarri o al Foro Social. O els nombrosos viatges a Madrid, per a coordinar-nos amb la resta de companyes i companys de la Campanya Armes Sota Control, per anar a convèncer a responsables polítics o governamentals o per a explicar i denunciar tot el que estava passant amb el comerç d’unes armes que incendien conflictes, massacren persones, destrueixen comunitats i faciliten la vulneració dels drets humans.

Tot això és important. Molt!!! Sense això el món encara seria un lloc més indecent i inhòspit. I tu has contribuït com el que més a que aquestes coses hagin pogut passar.

Però tu també sabies, més que ningú, que la vida és compromís… i passar-ho bé. Al final, què recordarem més de La Haia? Els documents i les reunions? O la inacabable tirallonga d’acudits (i de rialles) que vam compartir aquella nit memorable tot tornant de sopar? Hi eres sempre que calia treballar. Però també eres dels primers en aportar humor. Tenir-te en un viatge era sinònim de fer feina, amb rigor, i, a la vegada, de passar-ho bé, a fons.

I és que tu, Quico, et comprometies amb el món, però també amb la humanitat concreta. A vegades amb gestos mínims, fent detalls i petites sorpreses que alegraven el dia o la setmana. A vegades amb coses potents: com quan vas acompanyar, molt, l’Alfons en el seu tram final. I com em vas avisar perquè l’anés a veure… quan li quedava un glopada d’aire. Sempre te n’estaré agraït: sense tu no hagués pogut acomiadar-lo com (em) calia.

I a vegades, ho feies com qui no vol la cosa. Com quan un hivern de fa anys, vas decidir acompanyar-me en un doble ‘bolo’ que tenia a Girona i Calella. Deies que et venien molt de gust els dos actes i que així em seria més fàcil poder fer la complicada tasca d’arribar a l’hora als dos llocs. Era cert, ho havies fet altres vegades. Però sempre vaig pensar que, amb la teva sensibilitat distreta, aquell dia també havies decidit acompanyar-me perquè intuïes que eren dies durs per a mi. I vam acabar sopant pizza i veient els darrers minuts del partit del Barça.

Una de les teves immenses habilitats? Crear caliu. Bon clima. A la Fundi, de fa molts i molts anys, tenim una tradició preciosa: treballem a sac, però els dimecres a les 11.30 h, la gent que és al local (i tothom de fora que s’hi vol afegir hi és benvingut), s’atura per fer un esmorzaret especial. Aquesta tradició la vas inaugurar tu. I ha quedat ja per sempre (tot i que a vegades, ara, com saps, la fem dijous). De fet ens en vas fer canviar el nom, perquè sempre has estat ultra discret, però recorda que inicialment l’havíem batejat com ‘Esmorzar del Quico’.

Aquests dies potser algú s’estranya que una persona que va treballar a l‘entitat fa una pila d’anys et tingui tant present i amb tanta estima, a tu que eres un dels històrics, fundadors i patrons de l’entitat. Però no és estrany. Perquè a més de ser membre del Patronat, feies molta vida al local, amb l‘equip tècnic, amb voluntaris i activistes en les comissions, grups de treball i campanyes. De fet, tenies tanta relació amb la resta de patrons com amb el personal tècnic i voluntaris. No sol ser molt habitual això. Però en Quico és en Quico.

Fa uns anys, vas dir que plegaves del Patronat. Amb la teva senzillesa vas dir que hi portaves molt de temps, que calia renovació però que no tenia cap importància, que continuaries fent feina. Crec que molta gent va interpretar que estaves marxant. En absolut. Vas deixar el Patronat i els càrrecs, però vas continuar venint com sempre, fent suport a l‘oficina, impulsant campanyes, participant en reunions, donant idees, muntant concerts. És possible que molta gent no pugui entendre que es deixi un càrrec de representació formal en una entitat mentre, a la vegada, es manté tota la dedicació a la causa i la casa. Però vas fer-ho. Quico en estat pur.

FundiPau és coneguda per les seves campanyes, posicionaments i opinions. Però és curiós com gent diversa que ha passat o s’ha apropat a l’entitat ha expressat d’alguna o altra manera que el millor de la Fundi era la qualitat humana que s’hi podia trobar. No sé si és gaire cert. Però m’agrada pensar que sí: perquè una entitat de pau ha d’aspirar a ser reconeguda per la feina que aporta però, sobretot, ha de viure en i amb una certa pau, altrament seria un frau. De res serviria ser aplaudit per accions, informes i articles si quan algú s’hi apropés hi trobés mals rotllos, ganivetades i martingales. En tot cas, una cosa tinc claríssima: suposant que aquesta fama sigui certa, tu, Quico, n’ets el màxim responsable. No en tinguis cap mena de dubte.

Deixa’m parlar-te de números, que sé que t’agraden: si relacionéssim tres variables (1. capacitat de pencar i d’aportar; 2. coneixement i rigor, 3. generositat i humilitat) tu Quico destrossaries el quadre, la taula i el gràfic. El resultat és impossible. Ets de les persones que més sabia de pau, militarisme i comerç d’armes, de les que més preferies rigor a consigna fàcil i de les que menys en lluïa de tot plegat, de qui menys se sabia i de qui menys es parlava. I no t’importava gens. De fet, no és que no t’importés és que no pretenies res. Sempre hi eres per fer feina i aportar però sempre defugies el lluïment o penjar-te medalles. I sempre estaves content, sincerament content, sense ni un bri d’egocentrisme o de sectarisme, quan els altres en parlaven en públic o s’enduien el reconeixement. Més Quicos i el món seria un altre.

Després d’haver-te conegut, ho tinc molt clar: qui en la seva vida arribi a la meitat de la integritat, bondat, compromís, humilitat, generositat, capacitat d’estimar i de fer caliu que has demostrat tu, pot estar molt i molt content.

Jo sé que no hi arribaré mai. Però m’és igual: ja em sento feliç, i privilegiat, d’haver-te conegut.

De fet, me n’adono que vaig començar a escriure’t això tristíssim i devastat. I l’acabo, també trist i devastat però sentint-me ple i satisfet. Satisfet d’haver-te conegut. Ple del munt de vivències compartides. Has marxat massa d’hora. Massa abruptament. Però ha estat un enorme plaer haver-te conegut i haver-te pogut gaudir tant i tant. Enorme.

Saps? Alguna gent a la Fundi ‘amenaça’ amb fer una trobada (virtual, confinada, confitada o com sigui) per a riure, plorar i gaudir tot compartint l’estimació que et teníem. Sí, gent súper valuosa i fantàstica, plena de feina fins al capdamunt, té absolutament clar que, per sobre de tot, el que volen fer els propers dies és quedar… per parlar de tu. És molt gros això que has aconseguit. I és totalment culpa teva.

Et trobarem molt a faltar Quico. Però, més que mai, gràcies per tot.

:*





Quan sobren armes i falten hospitals

8 04 2020

(Article publicat al Diari ARA el 7 d’abril de 2020)

“Et noto silenciós, i ara cal que diguis molts coses!” Un amic, que clarament confia massa en mi i el meu criteri, em reclamava fa unes setmanes que parlés més arran de la covid-19. Li vaig dir que ja deia coses habitualment però que ara em sentia més a prop de fer silenci, escoltar qui en sap i aplaudir qui arrisca molt, que de parlar gaire. I, finalment, li deia que no calia que digués gaire cosa: que el virus ja ens forçaria, inevitablement, a canviar moltes coses.

“Tot i haver discrepat, ara estarem d’acord”, m’escrivia fa pocs dies un col·lega amb qui havíem debatut sobre el paper de les forces armades. En llegir la frase interpreto que, veient com la immensa maquinària de guerra existent no serveix per aturar un virus, ara s’adona que cal una altra seguretat, menys militar i més humana. Però a continuació escriu: “Ara estarem d’acord que l’exèrcit és útil i necessari”. M’alarmo. Després de tants patiments i de tantes morts, si alguna lliçó n’hem de treure és que ens cal un replantejament, a fons, de valors, prioritats i polítiques. Cal, d’una vegada per totes, posar les persones al centre de les decisions de la política, l’economia i la seguretat. Seria suïcida tornar a una normalitat que és criminal.

No estem en temps de certeses. La pandèmia, més que mai, ens recorda la nostra fragilitat. Malgrat que estàvem pensant en robots intel·ligents i consums molt sofisticats, la covid-19 ens deixa clar que ni ho sabem tot ni ho podem tot. Depenem de moltes coses que no controlem. Però, malgrat tot, és evident que en un món tremendament desigual i desequilibrat, on milions de persones viuen en la més absoluta de les intempèries i on tenim les prioritats desenfocades, una pandèmia tindrà uns efectes molt més devastadors i brutals.

Així que potser sí que cal dir algunes coses, procurant de diferenciar el que és secundari del que és important. Una cosa és fer servir puntualment els militars en una situació de crisi, una altra fer-ne bandera per justificar l’existència de l’exèrcit, i encara una altra pretendre que cal continuar i reforçar una política de seguretat que, precisament, demana canvis a crits.

Que en un món militaritzat, amb exèrcits sobredimensionats, davant una crisi greu s’usin soldats per fer certes tasques és una cosa. Més lamentable –i grotesca– és l’ostentació de parafernàlia i llenguatge bèl·lics que ens mostren en rodes de premsa i en declaracions grandiloqüents. Força més inquietant és que en un context global de retallades de drets i llibertats, d’aprimament de la democràcia i d’apel·lacions a la mà dura, hi hagi qui aplaudeixi imatges de policies i militars patrullant pels carrers a la recerca de ciutadans “díscols”.

Però el que seria profundament greu és treure conclusions errònies de la participació de l’exèrcit en la crisi de la covid-19. Si calen militars per construir hospitals, habilitar llits, transportar medicaments i desinfectar instal·lacions, vol dir que tenim un problema, seriós i evident: no tenim planificats prou recursos humans i tècnics per fer front a crisis sanitàries greus. Que els militars hagin de fer tot això vol dir, ras i curt, que sobren soldats i falta personal sanitari, de serveis bàsics i protecció civil. Que sobren armes i falten hospitals. Que hi ha massa despesa militar i poca despesa en salut pública. Qui presumeix de l’operació Balmis no sé si s’adona que, en el fons, no està demostrant la utilitat de l’exèrcit sinó evidenciant les desastroses prioritats: no tenim prou recursos per fer front a una crisi sanitària que mata 13.000 mil persones en poc més de 2 mesos però en canvi tenim 130.000 soldats i tota mena d’armes… per a no se sap gaire ben bé què.

No qüestiono, ni menyspreo, la dedicació i els sacrificis personals que fan aquests soldats. Qüestiono les prioritats i les polítiques que hi ha al darrere. Prioritats i polítiques mal enfocades, que venen de lluny i que fa temps que patim arreu del món.

Perquè milions de persones moren al cap de l’any –cada any– per fam, pobresa, malalties curables, manca d’aigua potable, etc., mentre, en canvi, tenim un sistema de defensa immens (més de 20.000.000 de soldats) i caríssim (quasi dos bilions de dòlars anuals) incapaç de protegir la vida d’aquestes persones. I quan es reclama atendre aquestes emergències humanitàries es diu que no hi ha prou diners. Aquesta brutal, i criminal, paradoxa és un dels contrasentits més grans del món. De fet, no cal ser antimilitarista ni pacifista per compartir-ho. La primera prioritat de tota lògica seriosa de seguretat hauria de ser de protegir la vida de totes les persones i garantir-los un mínim de condicions per poder viure dignament. No fer-ho, renunciar a salvar aquestes vides i, mentrestant, invertir en exèrcits, noves armes o entrenaments militars en nom de la seguretat és un despropòsit absolut.

I, tornant aquí, no podem oblidar-ho: destacar l’aportació humanitària de les forces armades perquè construeixen hospitals… mentre venem armes a qui bombardeja hospitals al Iemen és d’una inconsciència descomunal o d’un cinisme estratosfèric.

La covid-19 ens aclapara i desborda profundament. Assistir, dia sí i dia també, a les terribles pèrdues humanes que ocasiona és dolorosíssim. Imaginar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran provoca vertigen. Però si tot això no serveix, almenys, per canviar les coses i enfocar bé les prioritats, quan ho farem?

 





Sis reflexions arran de la COVID-19

11 03 2020

1. Aquests dies veig gent enfadada, d’altra que es queixa molt i, també, gent tenint molt clar què cal fer (a vegades, com passa sovint, dient exactament el contrari): S’equivoquen! No ens parlen clar! Caldria fer això! Caldria fer allò! Hi ha massa histèria! Hi ha massa tranquil·litat! Tot és molt exagerat! No estem actuant prou!

No ho sé. Diria que ens costa assumir, amb totes les seves conseqüències, que viure és complicat. Que la condició humana és precària. Que no ho sabem –ni ho sabrem- tot sobre tot el que tenim i ens passa. Que hi ha incerteses. Moltes. I que no paren (ni pararan) de sortir-ne. Com la COVID-19. És lògic reaccionar bé, a temps i encertar-ho tot davant un virus nou sobre el qual no en sabíem res fa 4 mesos? Una mica de calma no només en no histeritzar-nos, sinó en assumir que no ho podem saber tot (ni nosaltres, ni la comunitat mèdica, ni la científica, ni els governs, ni els mitjans de comunicació). La incertesa i la fragilitat no són, només, conceptes teòrics interessants. Defineixen la nostra vida i el nostre món.

2. Sembla que assistim a una pandèmia notable. És possible que, d’aquí a uns mesos, tot estigui sota control i que en 3 anys ni ho recordem. O no. Però semblar clar que, de moment, patirem. Fins i tot encara que la majoria no tinguem la malaltia, en patirem les conseqüències (de la malaltia o de les mesures per a contenir-la): socials, econòmiques, culturals, relacionals. Tothom veu les seves. Pel que fa a mi (perquè s’entengui que no parlo asèpticament), i més enllà dels impactes personals i familiars, penso en FundiPau i m’esparvero en imaginar alguns impactes sobre compromisos i coses previstes, sobre campanyes i activitats (tant necessàries i urgents!!), sobre recerca de recursos econòmics, etc. Però no podem pretendre que el món rebi una sotragada com aquesta i no ens afecti. Ens afectarà. És clar, les actuacions governamentals que es facin –i les propostes d’actuació que es llancin des de diversos sectors- haurien de partir d’una evidència: aquest món és desigual, amb gent, sectors i països que viuen en condicions privilegiades i d’altres que viuen en condicions precàries (i precaritzades). Els esforços i sacrificis que calgui fer per afrontar la malaltia s’haurien de repartir raonablement i no haurien de recaure, principalment, en qui menys té i més pateix.

3. És innegable que la COVID-19 ha aparegut en un moment complicat. On els discursos de la por, del tancament de fronteres -físiques i mentals-, del menyspreu cap als altres, etc. són el pa de cada dia. En aquest context, una pandèmia com aquesta pot reforçar la distància amb allò compartit, la desconfiança, el tancament en nosaltres, les pors i el rebuig als diferents. Fa patir.

4. Però també podem aprofitar-ho per a mirar cap a l’àmbit de les cures (que sempre considerem secundàries), imaginar i desenvolupar dinàmiques de solidaritat i d’acompanyament o adonar-nos del nostre paper en tot plegat. Per exemple, a vegades sembla que hem d’evitar contagiar-nos i potser caldria mirar-s’ho, també, en el sentit d’evitar contagiar. Les mesures de contenció no haurien de ser vistes en clau de ‘defensa’ sinó de responsabilitat col·lectiva. Que hi hagi persones que pugui morir per la COVID-19, que el sistema de salut es pugui col·lapsar, que les i els professionals de la salut es puguin veure desbordats emocionalment i física, etc. Mirar d’evitar tot això és ser responsable. I potser, mirant-ho així, ens anima a fer-ho millor.

5. La COVID-19 també ens demostra la falsedat d’aquells discursos (alguns, innocents i despistats, d’altres, interessats i contaminants) que ataquen allò públic. Quan hi ha problemes seriosos de caire global, que ni els mercats ni la mirada individual i autoreferencial poden solucionar, es fa evident la necessitat de tenir un bon sistema públic. I no ho hauríem d’oblidar. Aprofitem aquesta experiència per tenir-ho ben present i evitar que ens venguin falòrnies: tenir un bon sistema públic, democràtic, robust, modern, amb bons coneixements i amb capacitat d’intervenció, té a veure amb resoldre problemes que ens afecten. Problemes concrets. I, a vegades, urgents. Desmantellar els sistemes públics (de salut, d’educació, de benestar, etc.) ens deixa, literalment, a la intempèrie.

6. Preocupem-nos, sense alarmismes ni exageracions, per la COVID-19 perquè és una amenaça real que ja tenim, ara i aquí. Però, si us plau, no siguem insensibles, ni cretins, ni carallots. D’amenaces reals i amb conseqüències duríssimes per a molta gent, en tenim moltes: hi ha milions de persones que moren, i d’altres que pateixen greument, per manca d’alimentació, per pobresa extrema, per malalties perfectament curables, per violacions brutals de drets humans, per guerres devastadores, per violència de gènere, etc. etc. Tenim a tocar de casa nostra gent fugint de l’horror a qui hem rebut amb indiferència i filferros i, ara, directament amb porres, gasos i trets. Preocupem-nos per la COVID-19, sí, però fixem-nos, d’una punyetera vegada, en la quantitat de dolor, patiment, desesperació i frustració que hi ha al nostre món de cada dia. I fem-hi, també, alguna cosa.





El Mur, el pare, l’esperanto i la insensibilitat de certa esquerra

10 11 2019

Trenta anys de l’enderrocament del Mur de Berlín, el meu pare, l’esperanto i una part de l’esquerra massa insensible i poc crítica amb l’autoritarisme. Tot m’ha vingut al cap, entrellaçat. M’explico.

El meu pare, esperantista militant, coneixia gent d’arreu del món. En alguns casos per haver assistit a congressos internacionals d’esperanto, en molts altres perquè, tot i no conèixer-se, s’enviaven cartes i postals. I a vegades venien a Barcelona i passaven per casa.

Una vegada va venir un conegut de l’antiga RDA. Un home bellíssim, respectuós i molt culte. Tot i que jo era petit, mai he oblidat un detall: va perdre el passaport i es va atabalar molt per si, en tornar, patiria represàlies. Ell sabia perfectament que al seu país, per coses ben menors, hi havia gent que havia patit una repressió duríssima.

Recordo també altres amics i coneguts del pare, de la URSS, de Polònia, etc. En tots ells, en algun moment o altre, sempre apareixia una mica d’angoixa o un patiment per si els podia passar alguna cosa. En certa manera, vivien amb l’ai al cor.

És possible que aquestes realitats viscudes m’ajudessin a ser més sensible amb els Drets Humans i més crític amb les dictadures i la seva propaganda? Potser sí, no ho sé. En tot cas, de més gran, no entenia com tanta gent, formada, viatjada i culta, defensava règims autoritaris només perquè, teòricament, eren dels ‘bons’.

Perquè encara que era molt discutible fossin models alternatius i transformadors, el que era claríssim és que eren una presó per a molta de la gent que els patia. I era dolorós veure tanta gent aquí amb ceguesa ideològica voluntària i amb tanta insensibilitat davant el patiment concret de persones de carn i ossos.

De la mateixa manera que l’enderrocament del Mur de Berlín no ha posat fi als murs (ja no metafòrics sinó fins i tot ben reals) també el sectarisme i la insensibilitat han continuat en altres casos. Només cal veure algunes reaccions (o, més aviat, manques de reacció) davant la barbàrie de règims com el sirià, o la repressió patida per la gent de Nicaragua o Veneçuela.

Hauria de ser obvi. Qui lluita per transformar la realitat i aconseguir models polítics justos i lliures no pot donar per vàlids règims perquè són teòricament dels ‘bons’ quan en la pràctica són un drama i una tortura per a les persones concretes que hi viuen.

I és que la por que tenien tots aquells ciutadans que passaven per casa és el més allunyat de l’experiència d’emancipació, d’alliberament, d’autogestió, d’empoderament, de justícia, etc. que un es pot imaginar.

Si volem recordar autènticament la gent que va patir el Mur, siguem sensibles a la gent que avui pateix murs, repressions i vulneracions de drets i llibertats.





Violència. I decència

16 10 2019

Recordo, en un dels moments més durs de la bombolla immobiliària (la de fa dues dècades, després n’hem tingut altres), una manifestació okupa a Barcelona. Quan va acabar, alguns manifestants van fer pintades en botigues, van rebentar vidres d’aparadors i van cremar contenidors. L’endemà, a les tertúlies radiofòniques i televisives i a les portades dels diaris es parlava de ‘violència al carrer’ i no de la violència immobiliària que expulsava (i expulsa) a centenars de milers de persones de l’accés a l’habitatge (per cert, un d’aquells drets on, per art de màgia, les seves constants vulneracions no generen reunions urgents de líders polítics, plans de xoc immediat, portades incendiàries, declaracions solemnes, tertúlies airades i apel·lacions constitucionals. Com si fos pluja, que no hi podem fer res).

És un clàssic. Sempre que hi ha aldarulls en alguna manifestació ens passem el temps parlant dels aldarulls i no del problema que es denunciava a la manifestació. Fa dos dies i ja no parlem d’una sentència profundament qüestionable en termes jurídics i gravíssima en termes de drets humans i llibertats fonamentals sinó de la ‘violència’ al carrer.

 

Una prèvia general sobre el rebuig a la violència

He rebutjat, sempre, radicalment i absoluta la violència contra les persones. Rebutjo, també, els aldarulls, la crema de contenidors, les destrosses del mobiliari urbà, etc. tot i que, evidentment, igualar això segon a la primera dimensió, és una barbaritat. No, no fotem: cremar un contenidor no és el mateix que matar o ferir una persona.

Em sembla que queda clar però ho aclareixo: rebutjo radicalment atacar, llençar pedres i objectes que puguin fer mal a un policia. Si condemno la brutalitat policial (de la qual, malauradament, en tenim molts exemples i que no sembla que escandalitzin gaire) seria absurd que aplaudís la brutalitat contra la policia. A nivell ideològic, ètic i vital em sento molt lluny de la majoria de membres dels cossos policials. Però són persones i ni jo, ni ningú, té dret a deshumanitzar-los i pensar que, contra ells, tot està permès.

Rebutjo la violència per ètica i per respecte a la vida humana. Aquest motiu ja és suficient. Però és que, a més a més, n’hi ha d’altres. També es pot rebutjar la violència per lucidesa: és fruit de la cultura de la violència tant arrelada pensar que mobilitzar-se contundentment vol dir llençar pedres, trencar vidres i cremar contenidors. I això és absolutament fals. Algunes de les coses que més preocuparien els poders econòmic, financer i polític no tenen res a veure amb aldarulls i violència, sinó amb coherència: si la majoria de ciutadans del món retiressin els seus diners de la banca no ètica i els traslladessin a la banca ètica, això sí que ho remouria tot! També es pot rebutjar la violència per sentit de la realitat: els Estats, els poders polítics i els poders econòmics en general tenen el quasi monopoli de la força, bé per llei o per diners. Així, que enfrontar-s’hi amb violència és una mica ruc: tens totes les de perdre. Finalment, la rebutjo per estratègia: per no desviar l’atenció d’allò important que és el que dèiem amb el cas de l’habitatge i el que està passant, ara, amb la sentència.

 

Però, deixem-ho clar:

Que hi hagi tants analistes, tertulians, polítics, governants, etc. posant el crit al cel per uns aldarulls, insisteixo, condemnables, però ben assimilables a moltes altres coses que passen en molts altres llocs i moments, quan no diuen gairebé mai res contra violències brutals que es cometen davant dels nostres ulls, és una presa de pèl.

Per posar uns pocs exemples: qui no troba temps per a queixar-se o, fins i tot, ho justifica (“no podem limitar-nos”, “sinó ho fem nosaltres ho faran altres”, “i els llocs de treball?”, “és important per la nostra indústria”, etc.) la venda d’armes a països que fan matances civils (per exemple, en el cas de l’Aràbia Saudita i la seva actuació al Iemen) o qui justifica la inacció (“són inevitables”, “hem de defensar les nostres fronteres”, etc.) davant els milers de persones que perden la vida a la Mediterrània (no de forma accidental sinó per la negativa dels Estats europeus a facilitar, per vies segures, l’acollida de gent que fuig de l’horror) queda absolutament desqualificat per a poder dir res sobre la crema de contenidors.

Perquè si algú té ganes de condemnar violències, té feina: violències estructurals (fam, pobresa, manca de medicaments, vulneració de drets humans, repressió i marginació de minories, etc.), violències directes (guerres, genocidis, matances, tortures, penes de mort, violència masclista, etc.) i violències culturals de tota mena.

 

Aclarit això, a un nivell més general, algunes coses sobre els fets d’aquestes dies

Hi ha imatges i realitats d’aquests dos dies que desagraden i inquieten. I que cal rebutjar.

Però, no podem desenfocar: és difícil trobar una mobilització tan escrupolosa en el rebuig teòric i pràctic a la violència com la sobiranista. Malgrat les mentides de Fiscalia, Audència Nacional i Suprem, no és gaire habitual trobar unes mobilitzacions on els organitzadors s’hagin esforçat tant a formar-se en noviolència i en reclamar-la als seus participants i convocats. Es pot criticar per moltes coses l’independentisme però no precisament per coquetejar amb la violència.

La majoria de manifestacions puntuals en qualsevol ciutat europea han acabat amb més incidents, ferits i detinguts que totes les grans manifestacions –massives- organitzades pel sobiranisme entre 2010 i 2017. De fet, aldarulls com crema de contenidors, destrucció de mobiliari o enfrontaments amb la policia, es produeixen per moltes coses que no són polítiques: celebracions esportives, activitats a l’aire lliure, baralles a la sortida d’una discoteca, etc. Criminalitzar un moviment per uns fets puntuals o aïllats quan es produeixen amb total normalitat, i ningú ho destaca, en molts altres contextos, és una evident demostració de mala fe.

Dilluns i dimarts hi ha hagut moltes actuacions policials clarament irresponsables i censurables. En alguns casos, han estat molt més violentes que les accions que hagi pogut fer la gent. Qui critica llençar pedres o objectes –jo ho faig- hauria de criticar, amb més contundència! colpejar amb porres persones que parlen o que estan pacíficament assegudes o llençar projectils que buiden ulls i afecten, de forma brutal i irreversible, a la vida de la gent.

Això no vol dir que no hi hagi riscos: després de 7 anys de mobilització, la repressió, la falta d’horitzons i projecte, la falta de lideratge, la sentència, etc. poden ser caldo de cultiu perquè alguna gent s’apunti al carro dels aldarulls. I davant d’aquesta possibilitat (possibilitat, no realitat), cal ser clars. Que a Catalunya s’anés a un escenari d’aldarulls generalitzats seria molt negatiu i no beneficiaria ningú: ni a la gent presa, ni a la convivència, ni a la societat catalana en el seu conjunt ni, tampoc, a la solució del conflicte. Només serviria a qui vol incrementar la repressió.

Per tant, si us plau, parem –d’una vegada per totes!- de fer demagògia, vulgarització i utilització electoralista d’una cosa tan seriosa com la violència.





Un món al revés

20 06 2019

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.





Iceta al Senat

16 05 2019

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides





Sí, hi ha votants que no són ‘hooligans’

23 04 2019

Fa anys, molts anys, vaig trobar-me un bon amic sortint d’un míting electoral. Des de fora se sentien, encara, parlaments abrandats i molta cridòria. Així que vaig preguntar-li si marxava perquè havia quedat per sopar o anava a algun concert i recordo, perfectament, la resposta: ‘No, me’n vaig perquè si em quedo no els votaré’.

Exactament el que heu pensat: ferit per la vulgaritat i la barroeria de discursos simplistes i eslògans massa demagogs, va decidir marxar perquè començava a tenir clar que si es quedava més estona no podria votar. A qui volia votar. Perquè li faria vergonya.

Sí, estimades candidates i candidats i gent que assessoreu i prepareu missatges en l’àmbit de la política: hi ha votants que esperen idees interessants. Propostes atrevides. Projectes engrescadors. Fins i tot, il·lusió i emoció. Però també civilitat. Dignitat. Respecte cap als altres. Intel·ligència. I sentit comú.

Que us volen veure proposant les vostres idees i propostes, amb contundència si cal, però també amb serenitat i respecte. Sí, hi ha qui valora els candidats que posen l’accent en allò que creuen més que no pas en desqualificar les propostes dels altres.

Hi ha votants que esperen de vosaltres que parleu sense cridar, que exposeu sense insultar, que defenseu sense atacar. Que no abuseu de la demagògia ni de la mentida.

Recordeu que hi ha ciutadans i ciutadanes que els agrada escoltar un bon debat i els fa mandra –i un punt de vergonya- haver de veure com els candidats s’insulten, es trepitgen, es desqualifiquen i no s’escolten.

Potser us diuen el contrari, però hi ha votants que prefereixen un partit que sigui capaç de dir que els altres han fet bé alguna cosa. I és que teniu votants que us valoren no pel sectarisme sinó per la maduresa d’admetre errors propis i reconèixer virtuts alienes.

Creieu que la sang, la bronca, la desqualificació, la mentida i la demagògia mobilitzen l’electorat? Bé, potser heu de saber que hi ha gent que els allunya de la política i els fa desconnectar de la cosa pública.

A vegades un té la sensació que en la campanya electoral se simplifiquen tant els missatges, es fa tanta demagògia i es crida tant que sembla tot més orientat a seduir “hooligans” que electors.

Ho sento, perquè sé que teniu moltes altres preocupacions al cap, però ho heu de saber: hi ha gent que vol votar-vos. Però no vol haver de passar vergonya. Perquè si li provoqueu molta vergonya… potser no us votarà.

Sí, potser no són molts, ni molt significatius, però existeixen.

I també tenen dret a ser escoltats.

 

PD: ho sé, sé perfectament que hi ha qui tendeix a mentir deliberadament i qui tendeix a intentar fer bé les coses. No es pot posar a tothom (ni partits ni candidats) al mateix sac. Però després d’una setmana de campanya (i de moltes de precampanya) i a les portes de dues campanyes electorals més, la reflexió em sembla pertinent. En tot cas, tenia la necessitat de fer-la.





Raed, dignitat i vergonya

11 12 2018

(Article publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2018)

Segur.

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món.

Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.