Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.

Anuncis




Tots traïdors

7 05 2018

Darrerament, he vist com independentistes de tota la vida eren qualificats de ‘traïdors’, ‘venuts’ o ‘covards’, arran de l’expressió de les seves opinions.

Sempre he pensat que s’abusa molt de la paraula traïdor. Sovint,el que hi ha és discrepància en els objectius polítics o, també, discrepància en com concretar o aconseguir uns objectius compartits, però això no fa traïdors, això fa gent que opina diferent i gent que té estratègies diferents. A vegades, fins i tot, les altres opinions i estratègies, amb el temps, ens acaben convencent o seduint més. Així, potser abans d’insultar algú amb la llufa ‘traïdor!’, estaria bé rumiar un xic.

En veure aquests recents insults he pensat que, de fet, ja fa temps que alguna gent –poca, però sorollosa i activa- té tendència a veure traïdors per tot arreu.

No recordo haver sentit que PP o Cs hagin rebut qualificatius de traïció (és clar, han rebut altres insults, a vegades molt més greus).

El PSC, sí:com que se situa en el camp del catalanisme i va passar de defendre el dret a decidir en l’etapa de Pere Navarro (fins i tot amb una votació prou valenta al Congrés de Madrid) a oblidar-lo, la gent del PSC va rebre de valent.

Més endavant, l’acusació de traïció va arribar, també al bloc sobiranista no indepe.

Tot i que ICV estava clarament compromesa amb el dret a decidir i havia aconseguit suports de famílies ideològiques europees com Els Verds i l’Esquerra Unitària (per cert, fora de l’òbvia Aliança Lliure Europea, les úniques famílies/partits d’àmbit europeu que s’han mullat pel dret a decidir) a partir de cert moment, també la gent d’ICV va caure en desgràcia.

Podem, tot i ser membre de l’única força d’àmbit estatal amb presència al Congrés que defensa l’autodeterminació, també va acabar essent objecte de l’ira dels ‘cerca traïdors’.

Els comuns, tot i tenir indepes entre els seus membres i haver participat activament en diverses mobilitzacions sobiranistes, tampoc van estalviar-se les acusacions de traïció.

Val a dir que l’acusació a ICV, Podem i Comuns és estranya: se’ls insultava per no haver comprat o seguit tot el full de ruta de l’independentisme. Però, és clar, no eren independentistes. Evidentment, es pot discutir si això és poc coherent, poc valent, poc ambiciós, poc d’esquerres o poc el que sigui, però no seguir un full de ruta que no és el teu, en cap cas et dona punts per a ser considerat traïdor.

A finals del 2015 i principis del 2016, però, les acusacions de traïció ja van arribar, de ple, a l’independentisme. Ho recordareu, tot i que avui sembli molt oblidat: la CUP va ser profundament insultada durant mesos. El seu no a investir Mas (d’altra banda, prou raonable i prudent tenint en compte el final judicial –previsible- del cas Palau) va fer que la gent de la CUP rebés els pitjors i més contundents insults de traïció. Fins i tot gent seriosa i amb audiència van arribar a sostenir, seriosament i en públic, que la CUP estava infiltrada pel CNI. Poca broma!

El cerca traïdors, però, no defalleix mai. L’any passat, CDC/PDeCAT, o el mateix President Mas també van rebre de valent. En aquest darrer cas, per cert, abans d’acusar-lo alegrement de traïdor caldria recordar que, per efecte de la consulta del 9 N està inhabilitat, ha hagut de fer front a una fiança milionària i té la casa, provisionalment, embargada.

A finals d’octubre de l’any passat, quan va optar per convocar eleccions enlloc de fer una DUI, el President Puigdemont també va rebre un bon tou d’acusacions de traïció.

Darrerament, és el torn d’ERC. Arran de la seva voluntat de replantejar ritmes del procés i d’eixamplar complicitats i aliats, ERC també ha caigut en el sac dels traïdors. Tenint en compte que és el partit amb més persones empresonades i exiliades (entre les quals, per cert, el seu president i la seva secretària general) diria que és un xic atrevit –i força insensible- considerar-los uns traïdors. Però així estan les coses.

De fet, en les darreres setmanes també he arribat a veure moments d’indignació puntual a les xarxes on els qualificatius de traïció (i els anuncis de donar-se de baixa) també es dirigien a Òmnium i l’ANC.

Sí, la pregunta és pertinent: queda algú que no sigui traïdor? I, seguidament, té algun sentit això?

I, atenent al fil històric, un fet que ens hauria de fer rumiar i asserenar: que la CUP hagi passat de ser el màxim exponent de traïció a ser el més pur (en un període de dos anys) o que el President Mas hagi fet el trajecte invers, ens dona pistes evidents que aquests ràtzies anti-traïdors són força inconsistents, molt vinculades a l’emoció puntual de moments concrets i allunyades d’una certa perspectiva i serenitat en l’anàlisi. Diríem que no pots passar de ser un infiltrat del CNI a salvar la pàtria en tan poc temps!

És clar, un aclariment imprescindible: en cap cas pretenc dir que aquests actors polítics siguin intocables. Tots han de poder rebre crítiques. Cadascú, en funció de la seva perspectiva, prioritats i ideologia pot i ha d’analitzar, qüestionar, criticar i plantejar alternatives a tot el que diuen, fan i proposen aquets actors. Però això és una cosa (no m’agrada el que fas, t’equivoques molt, no comparteixo això que dius, etc.) i l’altra és caure en l’improperi, sovint injust i forassenyat del: ets un venut, ets un traïdor, això ho dius per mantenir la poltrona, etc.

Ja he dit, al començament, que, per sort, els cerca traïdors són pocs. Però en un moment d’alta intensitat política com el que vivim, amb la sensibilitat a flor de pell i amb l’amplificació de les xarxes socials, els cerca traïdors a vegades troben aliats puntuals i ressò en la seva ràtzia. Sí, el món de Twitter no és el món real. Però Twitter també afecta, i condiciona, els estats d’ànim, les opinions, les decisions, etc. en definitiva, la qualitat i l’abast de la nostra vida social i política. Per tant, no ho menystinguem.

Així que, pel bé de la convivència, i d’un debat polític públic serè, fora bo posar fi a aquesta mena de ràtzies i a considerar qualsevol que no pensa com tu, un traïdor. Sobretot quan arribem a l’absurd que quasi tothom, ja és o ha pogut ser, un traïdor. La gent amb més criteri, o amb més projecció, hauria d’evitar de participar-hi i abonar-les.

El més curiós, però, és que pel bé del procés sobiranista, també seria adequat abandonar les ràtzies anti-traïdoria. Perquè si un es mobilitza només per ego personal i a fi d’aconseguir el títol de ‘El més pur’, es pot permetre aquest esport de considerar traïdor a quasi tothom. Però si un es mobilitza per aconseguir un objectiu tan ambiciós com la independència d’un país… diria que la idea hauria de ser d’incloure cada cop més gent no pas anar-la purgant tota fins que no quedi ningú en el trajecte. En fi, diria.

Així que, sinó hi ha cap motiu, ni ètic ni estratègic, per mantenir aquestes ràtzies, podem foragitar-les definitivament, no?





Síria: ‘Mals actors, mal teatre, mal públic’

24 04 2018

(Article publicat al Diari ARA el 19/04/2018)

Durant el passat cap de setmana, l’atac dels Estats Units, Gran Bretanya i França a Síria va generar una notable intensitat de reaccions en l’àmbit polític, en la premsa i en les xarxes socials. Em va sorprendre tant d’enrenou i, ràpidament, vaig veure que aquesta sorpresa era compartida per molta de la gent que ha anat seguint el conflicte sirià.

És clar, un atac militar exterior situat fora de la llei és un fet, a més de noticiable, greu i condemnable. Però, malauradament, a Síria hem vist durant 7 anys una llista inacabable de barbaritats, vulneracions de drets humans, atacs militars, ingerències internacionals, crims de dret internacional, etc. que han despertat ben poques reaccions. I tot i que és cert que tot nou atac pot implicar més benzina per al conflicte i major desestabilització, EEUU havia informat prèviament de l’atac a Rússia i, aquesta, a Síria. Tot plegat sembla més una escenificació pactada per a consum intern que no pas un atac amb ànim de moure l’equilibri de forces. Inevitablement, em ressonen al cap les paraules de Lluís Llach a ‘Fills d’Hiroshima’: “Mals actors, mal teatre, mal públic, teló”.

Però l’atac, i les declaracions públiques al seu voltant, ens han permès veure les elevades dosis d’hipocresia i cinisme que, tot i habituals en la política exterior, són especialment feridores en el cas sirià.

Per començar, el president nord-americà. Trump, un personatge tot ell ple de contradiccions i inconsistències, parla d’ús intolerable de les armes químiques. Però EEUU és un dels pocs països del món que encara té armes químiques, unes armes prohibides el 1992. Ja va incomplir el termini del 2012 per a eliminar tots els seus arsenals i en té un altre per d’aquí a 5 anys. Així, sinó hi ha nous incompliments, els EEUU hauran trigat 30 anys a fer la feina compromesa. No sembla que hi hagi una gran pressa per a desfer-se d’aquest perill ‘intolerable’. Potser l’atac, doncs, es deu a una preocupació pel patiment de la població siriana? És clar, per això Trump va ordenar fa més d’un any la suspensió temporal de l’entrada de ciutadans d’alguns països entre els quals… sí, Síria.

El règim de Baixar al-Àssad va afirmar que l’atac va ser ‘bàrbar i brutal’. Si aquest atac, sense cap mort i ferit, és bàrbar i brutal, quins qualificatius es podrien fer servir per la immensitat d’accions (assassinats, bombardejos sobre àrees civils, desaparicions, tortures, bloqueig ajut humanitari en zones assetjades, etc.) que el mateix règim ha infligit a la seva població?

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va donar suport a l’atac i va dir que les armes químiques ‘són una amenaça per a la pau internacional’. Sens dubte. Encara ho són molt més però les armes nuclears que, recordem-ho, en la seva estrena (Hiroshima i Nagasaki) van acabar suposant la mort de 240.000 persones. I cal saber que l’OTAN, tan preocupada per les armes químiques, va boicotejar l’any passat el Tractat de prohibició de les armes nuclears. Un Tractat que, malgrat tot, va veure la llum i, per cert, quina lluita ciutadana per aconseguir-lo (la campanya ICAN) va merèixer el Premi Nobel de la Pau.

El president Putin es va mostrar crític amb l’atac nord-americà perquè ‘empitjora la crisi humanitària síria’. Òbviament, la llarga llista d’atacs aeris russos executats els darrers 3 anys a Síria no han tingut cap impacte ni han significat cap empitjorament humanitari, malgrat estar dirigits en diversos casos a zones poblades i, fins i tot, a instal·lacions sanitàries.

I què dir d’Erdogan, que es va declarar preocupat per les massacres del règim sirià, ell que tracta amb tanta cura, delicadesa i respecte el poble kurd?

Ha sobtat, també, veure gent (i algun líder polític) que durant 7 anys no ha dit res, alarmar-se per l’atac i cridar ‘contra la guerra’. Sens dubte, cal dir no als atacs irresponsables i cínics del Sr. Trump. Però el ‘No a la guerra’ fa molt que calia proclamar-lo. Durant 7 anys, el nivell de devastació i destrucció que ha patit la gent a Síria és incomparable amb cap altre conflicte armat recent: 500.000 morts, quasi 2.000.000 de ferits, 5.000.000 de refugiats, 7.000.000 de desplaçats, etc.

Sí, hem vist molt de cinisme i crueltat. Però, a diferència del que cantava Llach, no podem tancar-ho amb un ‘teló’ perquè la població siriana pateix cada dia la barbàrie dels botxins, el passotisme dels indiferents i, al damunt, l’escarni dels cínics. I el seu drama no s’acaba pel fet que no vulguem veure-ho.





De ‘cabecillas’

20 03 2018

Ghouta, Afrin, derecho al refugio, gasto militar, armas nucleares, xenofobia y racismo, defensa de derechos y libertades, etc.

Con todo esto en la cabeza, da un poco de rabia tener que preocuparse, ni que sea unos minutos, de absurdidades como la que hoy ha salido publicada en un digital ‘confidencial’.

La cantidad de whats, mensajes, llamadas, mails, etc. recibidos de varia gente ha hecho que, al final, me leyera la información publicada. Por cierto, no tengo ningún otro documento ni constancia más allá de lo que aparece ‘liberado-filtrado’ por el digital en cuestión.

A la gente preocupada, que no se preocupe. Es todo demasiado inconsistente. No creo que tenga ningún recorrido, más allá del ruido, el embrutecimiento y la confusión generada.

En cualquier caso, y dando por hecho que el 99% de la gente que lo habrá leído ha reaccionado bien riendo bien escandalizándose por lo absurdo de lo que pone, sí que me preocupa que pueda haber un 1% que preste veracidad a cosas ridículas como estas. Para esta gente, me gustaría hacer unas breves aclaraciones:

  1. ‘En Peu de Pau’ es un espacio impulsado por personas no por entidades. Ninguna organización crea o impulsa este espacio que es una confluencia de personas
  2. ‘En Peu de Pau’ no crea ni impulsa ni lidera ninguna otra organización de ningún tipo
  3. ‘En Peu de Pau’ nace para fomentar que la movilización social generada en Cataluña se mantenga en clave pacífica y no-violenta, sin entrar a debatir objetivos ni estrategias políticas. La verdad, no sé ver qué poder del Estado puede parecerle mal este objetivo. Si es así, estaría bien que se dijera para saber dónde estamos.
  4. Es secundario, pero no puedo evitar de mencionarlo: considerar que los CDR tienen ‘cabecillas’ es un signo evidente del lamentable grado de desconocimiento y desinformación con el que se hacen ciertos informes policiales (y ciertos reportajes de prensa, también)
  5. Para aclarar aún más: he ido a muchas reuniones y he participado en muchas cosas (seguramente, demasiadas!) pero, personalmente, no he participado en ninguna reunión de ningún CDR. Vaya, que teniendo en cuenta esto, ser considerado un ‘cabecilla’ demuestra el nivel de rigor, veracidad y consistencia que tiene esto que ha salido hoy.

Si todo sirve para que alguna gente abra los ojos sobre el nivel de impunidad, vulgaridad, ridículo y absurdidad a la que hemos llegado en determinadas actuaciones, bienvenido sea.

Y, por mi parte, vuelvo a preocuparme de las cosas realmente importantes: Ghouta, Afrin, derecho al refugio, gasto militar, armas nucleares, xenofobia y racismo, defensa de derechos y libertades, etc.

 

 

 

 





De ‘cabecillas’

20 03 2018

Ghouta, Afrin, dret al refugi, despesa militar, armes nuclears, xenofòbia i racisme, defensa de drets i llibertats, etc.

Amb totes aquestes coses al cap, fa una mica de ràbia haver-se de preocupar, ni que sigui uns minuts, de rucades com la que avui ha sortit publicada en un digital ‘confidencial’.

La quantitat de whats, missatges, trucades, mails… rebuts de diversa gent ha fet que, al final, em llegís la cosa. Per cert, no tinc cap altra document ni constància més enllà del que surt a la informació ‘alliberada-filtrada’ pel digital en qüestió. Sé el mateix que vosaltres.

A la gent preocupada, que no es preocupi. És tot massa inconsistent. No crec que tot això tingui cap recorregut, més enllà del soroll, l’embrutiment i la confusió generada.

En tot cas, i donant per fet que el 99% la gent que ho ha llegit ha reaccionat o bé rient o bé escandalitzant-se per l’absurditat del que s’hi posa, sí que em preocupa que hi pugui haver un 1% que doni veracitat a coses com aquestes. Per aquesta gent, voldria fer uns breus aclariments:

 

  1. En Peu de Pau és un espai impulsat per persones no pas per entitats. Cap organització crea o impulsa aquest espai que és una confluència de persones
  2. En Peu de Pau no crea ni impulsa ni lidera cap altra organització de cap mena
  3. En Peu de Pau neix per a fomentar que la mobilització social generada a Catalunya es mantingui en clau pacífica i no-violenta, sense a entrar a debatre objectius ni estratègies polítiques. La veritat, no sé veure quin poder de l’Estat li pot semblar malament aquest objectiu. Si és així, fóra bo que es digués per saber on som.
  4. És secundari, però no me’n puc estar: considerar que els CDR tenen ‘cabecillas’ és un signe evident del lamentable grau de desconeixement i desinformació amb el que es fan certs informes policials (i certs reportatges de premsa, val a dir)
  5. Per aclarir encara més: he anat a moltes reunions i he participat en moltes coses (segurament, massa!) però, personalment, no he participat en cap reunió de cap CDR. Vaja, que tenint en compte això, considerar-me’n un ‘cabecilla’ demostra el nivell de rigor, veracitat i consistència que té tot això que ha sortit avui.

Si tot plegat serveix perquè alguna gent obri els ulls sobre el nivell d’impunitat, vulgaritat, ridícul i absurditat al qual hem arribat en determinades actuacions, benvingut sigui.

I, per la meva part, em torno a preocupar de les coses realment importants: Ghouta, Afrin, dret al refugi, despesa militar, armes nuclears, xenofòbia i racisme, defensa de drets i llibertats, etc.





Tirar-se les armes pel cap

16 03 2018

Foto: Dariusz Sankowski

El dimarts la Mònica Terribas va parlar, a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de la guerra de Síria (amb la periodista Txell Feixas) i després de les noves dades sobre comerç d’armes amb un servidor. Prèviament, a la seva portada, la Mònica va parlar de tot plegat i de la responsabilitat de l’Estat amb la mort de milers de nens per la venda d’armes. Durant els dies següents he vist moltes mencions a Twitter de gent indignada amb el programa perquè, entenien, va ser ‘anti-espanyol’. Molt fora de lloc, la veritat. Però una vegada més he constatat que, des de l’agost de 2017, el comerç d’armes ha quedat ‘tacat’ pel tema polític. I veig que li costa sortir-se’n.

Però és necessari sortir-ne. Per això escric això. Amb l’ànim de treure confusions, evitar errors i desmuntar manipulacions. Sí, és més cridaner i té més impacte fer demagògia que desmuntar-la. Però en un tema que conec prou bé, em semblaria irresponsable no intentar-ho.

Som-hi.

En Vicenç a l’Autònoma i “La nit al dia”

Ara fa uns 30 anys, en un dels meus primers dies a la UAB, em vaig trobar en Vicenç repartint tríptics sobre comerç d’armes. ‘Ostres, el Vicenç!‘ vaig dir a alguns companys. Però, és clar, ningú el coneixia. Per mi, que ja era objector i m’havia mogut en temes de pau, en Fisas era un crack i un referent. Socialment, però, poca gent el coneixia. Sí, el comerç d’armes, fa 30 anys despertava un escàs interès.

Ara fa uns 20 anys, estava amb en Vicenç treballant a la Campanya ‘Silencis que maten’ que va aconseguir implicar, més enllà del moviment per la pau, les grans ONG en la preocupació pels impactes de l’armamentisme.

I ara en fa 10, s’aprovava la Llei espanyola que regula el comerç d’armes. I, avui, tenim un tractat d’àmbit mundial. I tot això perquè més gent, més entitats, més periodistes, més polítics, veuen amb preocupació el comerç de les armes. Només quan creix la consciència de la gent sobre un problema, aquest problema esdevé visible per a qui pren decisions.

Per cert, la Mònica Terribas durant molts d’aquests anys s’ha interessat pel comerç d’armes. Ja a ‘La nit al dia’, programa mític per a moltes i molts, en parlava. Vaja, no es pot dir (encara més si ho qui ho diu no és un troll anònim sinó polítics de “nivell”) que Terribas parla del comerç d’armes per desqualificar Espanya. Absolutament fals.

Agost 2017: un foto i un rei

De la mani posterior als atemptats de 2017, va córrer molt una fotografia del David amb un lema contra la venda d’armes encarant-se al Rei. En Minoves, per cert, també és un que també fa anys ja es preocupa pels temes de pau. Però això no va ser una ocurrència del David. Una bona part dels moviments socials i les ONG van decidir participar en la mani centrant-se en la crítica a la presència de la monarquia i el govern espanyol i les seves responsabilitats en la venda d’armes a determinats països amb vincles amb al terrorisme jihadista.

Personalment, no vaig participar del disseny d’aquesta mini mobilització dins la gran mobilització. Era fora. I si hagués estat aquí, és molt probable que no n’hagués compartit l’enfocament (no perquè no comparteixi la crítica, és clar, que a més a més faig cada dia, sinó perquè no crec que, aquell dia, precisament, fos el moment). Però això és una altra discussió.

En qualsevol cas, arran d’aquesta acció, el comerç d’armes va aconseguir un impacte ‘mediàtic’ elevadíssim, abans mai vist. En part va estar bé. Però també va embolicar la troca.

Vaig veure alguns indepes que mai s’havien interessat per la qüestió (i, fins i tot, si ho havien fet era per criticar la crítica antimilitarista) que estaven més motivats en remarcar la culpa del Rei o de l’Estat que no pas en el problema de les armes. I, a la contra, vaig veure una resposta (molt inflada mediàticament, i per tant més greu en termes de responsabilitat) que enlloc d’assumir crítiques o defendre la venda d’armes, va entendre-ho com una crítica ‘anti-espanyola’, es va ofendre i va cercar ‘responsabilitats’ catalanes per a retreure ‘hipocresia’.

De cop, el comerç d’armes era al plató però no per a parlar de les armes i les seves conseqüències, sinó per tirar-se-les pel cap. Les armes, com a arma llancívola.

Fa mesos que dura tot plegat. I és pesat. M’agrada parlar del procés i m’agrada parlar de les armes (i de moltes coses més, és clar). Però, simplement per una qüestió d’endreça, de no fer-nos embolics i de centrar-nos en el que toca, trobo més adequat parlar del procés quan parlem del procés i parlar d’armes quan parlem d’armes. Perquè, altrament, no podrem parlar de res. O no ens entendrem en res quan parlem d’alguna cosa.

Al respecte, alguns aclariments, vejam si ajuden.

Quatre idees clares per a no frivolitzar amb les armes

1. El comerç d’armes és un fet preocupant: ho és per les terribles conseqüències que suposa en termes de destrucció, pèrdua de vides humanes, empobriment, vulneració de drets humans, perllongament dels conflictes armats o generació de refugiats i desplaçats. I ho és, també, perquè el comerç d’armes porta quasi 20 anys creixent.

Per tant, frivolitzar amb el comerç d’armes i usar-lo només com a ‘arma llancívola’ per a altres debats que ja tenen el seu espai, demostra molta ignorància sobre el que passa al món i una gran insensibilitat per tot el patiment que genera.

2. Una confusió que no cessa de confondre: es parla molt d’unes dades on es diu que una part important de les armes espanyoles que s’exporten són catalanes. Cal aclarir, una vegada més, que no és el mateix produir armes que transportar-les. Armes que es fan a l’interior de l’Estat i es venen han de sortir per algun port, sigui Bilbao, València o Barcelona. Per tant, les dades d’aduanes no reflecteixen, necessàriament, l’origen de les armes, sinó per on un surten. D’altra banda, també cal aclarir que cap empresa, sigui catalana o extremenya, pot decidir una venda d’armes. Tota venda d’armes ha de ser autoritzada per una Junta Interministerial d’àmbit estatal.

3. En tot cas, hi ha indústria militar a Catalunya, en l’àmbit de les telecomunicacions o l’aeronàutica. De fet, algunes empreses bandera d’aquests sectors tenen la seu a Barcelona. També cal recordar que si l’Exèrcit és al Saló de l’Ensenyament no és perquè aquest ho imposi, sinó perquè la Fira de Barcelona vol que hi sigui (per cert, menyspreant l’acord del Parlament de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona). És a dir, aquells indepes que usen l’armamentisme només per a criticar a Espanya, que parin compte i se n’adonin: a Catalunya també hi ha armamentisme i militarisme. Hi ha, per sort (i resultat de la feina feta 😉 molta crítica i contestació a aquestes dos fenòmens. Però el problema també existeix.

4. De fet, la demostració que hi ha militarisme i armamentisme ‘propi’ és que el moviment per la pau ha organitzat accions i denúncies de la indústria militar, de fires d’armament o de moltes demostracions militaristes a Catalunya. Per cert, no he vist cap dels trolls espanyolistes i ‘tabarnians’ que aquests dies donen la tabarra amb “l’armamentisme català” en cap d’aquestes concentracions…

Molt majoritàriament, quan es parla de del comerç d’armes no es fa per ‘matxacar’ Espanya. En tot cas, ningú de l’àmbit de pau, sigui indy o no, ho fa, ho ha fet o ho farà. I quan s’ha abordat els escenaris de futur, el moviment per la pau i la solidaritat s’ha manifestat radicalment en contra de la idea d’un exèrcit català o d’una creixent indústria militar catalana. Es critica el militarisme per militarista, no per si és espanyol o català.

En fi, que hi ha molta feina a fer per desmuntar el militarisme i l’armamentisme. No ens feu perdre el temps, si us plau, desmuntant demagògies i usos interessats de la lluita per la pau i el desarmament.

Gràcies.





‘El País’ que se fue

17 12 2017

(Mail enviado a El País)

Sras y Sres de El País,

Les comunico que no renovaré mi condición de suscriptor para el año 2018.

Seguiré leyendo noticias de periodistas, artículos de colaboradores y crónicas de corresponsables de El País que valoro. Seguiré atendiendo y colaborando con el periódico cuándo me lo pidan, como hago con el resto de la prensa. Pero dejo de ser suscriptor. ¿Es un matiz irrelevante? Quizá. Pero no lo creo.

Parafraseando, podría decir eso de ‘ya no me acuerdo de las razones que me llevaron a leer El País…’ pero es mentira, me acuerdo perfectamente.

Leer prensa es una de mis pasiones. Siendo muy joven, ya leía y disfrutaba la que había en casa. A mediados de los 80, empecé a leer El País: no lo tenía en casa, así que fue una decisión personal. Y lo hice porque encontré buena información internacional, política, social y cultural.

Recuerdo leer algunas crónicas en el periódico dónde hasta en el último párrafo podía encontrar algún dato esclarecedor, alguna pista estimulante, algún elemento de contexto sugerente. Algo que valoraba de El País es que se podían encontrar buenos reportajes sobre temas que no encajaban con su sensibilidad ideológica. Había un esfuerzo por entender, explicar y dar las claves sobre lo que pasaba, más allá de si esos hechos gustaban o no.

Al cabo de los años, me hice suscriptor. Me pareció razonable: lo compraba a diario, a diferencia de otros periódicos que leía con menor frecuencia. Durante muchos años fue, no el único, pero si el periódico al que principalmente acudía.

Claro: puedo recordar muchas cosas criticables y censurables de El País. Pero eso no quita toda la colección de buenas piezas periodísticas que ofrecía y que yo recortaba y guardaba con celo.

En los últimos años, todo eso se ha ido perdiendo. Ha perdido periodistas, ha perdido calidad, ha perdido firmas de opinión y, en general, ese código periodístico que yo tanto apreciaba.

Lo más grave: El País ha dejado que sus filias y fobias ideológicas pasaran de los editoriales a las noticias y a la información. Ha habido portadas, titulares y algunos enfoques forzados hasta extremos ridículos, en los que se veía a la legua sus obsesiones dependiendo del momento (anti-Podemos, anti-Pedro Sánchez, anti-soberanismo, etc.). En los últimos tiempos he tenido cada vez más la sensación de estar leyendo un periódico militante, un periódico de un proyecto político. No he apreciado esfuerzo por entender, explicar y contextualizar cosas que no gustaban ideológicamente a El País sino, simplemente, condenarlas y ridiculizarlas.

Con el ‘procés’ El País ha perdido definitivamente su norte: muy poco periodismo y mucha militancia política. Más allá de reportajes muy tendenciosos y titulares que faltaban a la verdad, la gestión de la opinión resulta incomprensible. Hace 2 años, publicó un editorial ‘contestando’ un artículo de líderes independentistas porque consideraba que faltaban a la verdad. Era la primera vez que veía eso en El País y nunca más lo he vuelto a ver. En los últimos meses, colaboradores habituales como Joan B. Culla, Francesc Serés y Jordi Matas informaron de haber recibido censura y vetos en sus artículos de opinión y dejaron el periódico. También se rescindió la colaboración con John Carlin después de algunos artículos discrepantes con la línea editorial. Con todos estos datos, uno se queda muy extrañado ante artículos de opinión dónde, por poner solo tres ejemplos, se menciona a las escuelas catalanas como ‘madrasas’, se describe lo que pasa en Cataluña como de ‘limpieza étnica’ o se compara el independentismo con el nazismo. No ha tenido El País la necesidad de desmarcarse, vía editorial o veto, de estas absurdas e impresentables afirmaciones? ¿Y si los respeta atendiendo a la libertad de expresión, porque no la respetó en los otros casos?

Sin duda, la falta de independencia política editorial, la influencia de intereses económicos de grupos inversores y financieros y, por consiguiente, la pérdida de músculo periodístico (agravada, además, por la precarización que sufren los y las periodistas) es un problema de la prensa y los medios de comunicación en general. Pero, hoy por hoy, El País no parece una solución a esa situación sino parte del problema.

Todo esto nada tiene que ver con lo que yo aprecié, valoré y por lo que me acerqué a El País. Ideológicamente, sigo estando más o menos dónde estaba al empezar a leerlo y era consciente de mis diferencias y matices con la línea editorial del periódico. Así que, no dejo El País por su militancia ideológica, lo dejo por su falta de militancia periodística.

Supongo que, con poca confianza en ello, escribo esto para ver si El País reacciona. Al menos, estrictamente por prudencia, deberían valorar la opinión de alguien que ya no puede hacer aquello que durante casi 30 años fue uno de los elementos básicos de su dieta periodística diaria: coger El País en el Kiosco y devorarlo.