Vides esclafades per poders implacables

29 06 2017

(Foto: Agència EFE)

Finalment, en Liu Xiaobo, ha estat alliberat. Però, el motiu, no és per alegrar-se’n: es troba en la fase final d’una irreversible malaltia.

En Liu exemplifica molt bé la repressió implacable que moltes persones compromeses pateixen per part del poder.

El 1989, tot i que tenia una vida activa i còmoda fora del país, va tornar a la Xina per a participar activament, i pacífica, en la revolta popular que es va produir aquella primavera. Després de la dura repressió del règim, va ser detingut dos anys. Més endavant, va ser condemnat a treballs forçats.

El 2009 després d’impulsar un manifest (sí, un manifest només) amb altres intel·lectuals xinesos on es reclamaven reformes i respecte als drets humans, va ser condemnat a 11 anys de presó.

El règim xinès, enfurismat pel fet que Liu Xiaobo rebés el Premi Nobel de la Pau el 2010, va impedir que la seva dona, Liu Xia, anés a recollir el Premi i fa anys que viu sota arrest domiciliari.

I, ara, ens trobem pràcticament a la fi de la vida de Liu Xiaobo, que per mantenir-se fidel a uns mínims principis de dignitat i ètica, ha estat brutalment esclafada pel poder.

Sí, la historia humana és plena de casos com el Liu.

I, malauradament, el present també.

De persones esclafades. I de poders implacables.

Trist i dolorós.

Com a mínim, siguem-ne conscients.





Armes químiques i bombardejos. Cinisme i fàstic

7 04 2017

Trump justifica l’atac, on han mort 6 persones, dient que cal defendre i preservar la pau, l’harmonia i la justícia. Ho diu un president que insulta immigrants, menysprea civilitzacions i religions, maltracta les dones i justifica tortures i assassinats selectius. Trump defineix com a “espantós” un atac amb armes químiques que ha provocat 100 morts i que cal donar-hi resposta. Quan el 2013 Obama meditava intervenir a Síria per un atac amb armes químiques que va matar 1.400 persones, Trump va demanar-li –a twitter és clar- que no malgastés la “pólvora”. Fa pocs mesos, sense cap angúnia, deia que “Síria NO és el nostre problema.

El règim de Baixar Al-Àssad afirma que, amb l’atac, els EEUU s’han convertit en “socis dels terroristes”. Ho diu un règim que ha massacrat, assassinat, terroritzat, assetjat, bombardejat, reprimit i empresonat, sense descans.

Putin defineix el bombardeig dels EEUU com una “agressió”. Serà que els milers de bombardejos que el mateix Putin ha aprovat i impulsat a Síria són purament virtuals.

El govern iranià diu que l’atac és “perillós i destructiu”. Deu ser que el suport polític, econòmic, logístic i militar que dóna al règim d’Al-Assad és ‘ben constructiu’.

Aràbia Saudita aplaudeix l’atac tot alabant “el coratge” de Trump. Deu ser el mateix coratge amb el qual ha finançat el terrorisme extremista o ha perpetrat nombrosos bombardejos cruels i sanguinaris al Iemen.

El govern xinès discrepa de l’atac perquè cal abordar el conflicte “amb vies polítiques”. Les mateixes que fa servir per tenir empresonats, durant anys i anys, a opositors polítics pacífics del seu país, simplement, per expressar les seves idees.

Israel aplaudeix l’atac dient que “no es poden tolerar les armes químiques”, quan el govern israelià posseeix armes nuclears de forma il·legal i no és membre del TNP.

I podríem continuar. I podríem recordar que a Síria, la barbàrie no va començar aquesta setmana: 6 anys de guerra, 500.000 morts, 2.000.000 ferits, 5.000.000 refugiats, 7.000.000 desplaçats.

En fi, quant cinisme.

I quin fàstic.





14 punts sobre Síria (amb els quals difícilment pots no estar-hi d’acord)

15 03 2017

Al voltant del conflicte sirià, hi ha hagut, sobretot, silenci. Un silenci espès i massa cruel. Però, a vegades, quan se n’ha parlat, ha sobrat –i m’ha sobtat- trobar-me unes expressions dures, una elevada virulència, un enquistament extrem. Signes d’un debat molt crispat, amb visions molt i molt –terriblement- allunyades.

I no em refereixo a gent que hi viu, hi ha viscut o hi té família, la qual cosa podria ser ben comprensible, sinó a gent que s’ho mira des d’aquí.

I, la veritat, no ho entenc.

És clar, és un conflicte complex, hi ha mirades condicionades per la perspectiva ideològica, hi ha desinformació, hi ha intoxicació, etc. Però em nego a admetre que –des d’una voluntat d’identificar honestament allò que passa- no sigui possible trobar un mínim diagnòstic compartit. És a dir, podem entendre que les anàlisis sobre el diagnòstic (ara ja no parlo de solucions o receptes!) puguin ser diferents. Però que siguin extremadament diferents, que no tinguin cap punt de contacte, crec que això, no podem admetre-ho ni resignar-nos-hi. Les ulleres ideològiques, i les fílies i les fòbies, no haurien d’allunyar-nos tant de la realitat.

He escrit uns quants punts, recollint, resumint i filtrant moltes lectures, converses, testimonis i debats. Crec que, amb tots els matisos que es vulguin, aquests punts (molt bàsics i evidents, ja ho avanço) haurien de poder ser compartits per aquelles persones compromeses amb la justícia, la dignitat, els drets humans i la pau.

Els 14 punts:

  1. Es pot fer una anàlisi global i acurada de les decisions, actuacions i aliances efectuades per la família al-Àssad des de 1970 (fins el 2000, Hafez i fins avui, el seu fill, Baixar) valorant allò que hagi pogut ser positiu i allò que sigui censurable. A l’hora de definir el seu govern, es pot contextualitzar que a la regió hi ha molts països amb règim autoritari. Es pot ser conscient –i denunciar activament- la hipocresia d’alguns estats occidentals que destaquen el caràcter autoritari d’uns països, quan no els agrada la política i el rol que juguen, mentre l’amaguen en altres països que són aliats. Però tot això, i més coses que podríem dir, no amaga una veritat: que a Síria hi ha un règim autoritari i repressiu, amb un llarg historial de vulneracions de drets humans.
  1. És, per tant, del tot lògic, lícit, en certa manera inevitable i, en tot cas, positiu, que hi hagi gent a Síria que reclami canvis. Hi ha hagut expressions populars de reforma, transformació i revolta en diferents moments. Però es van visualitzar de forma intensa el 2011, en el marc de la primavera àrab. Remarquem-ho: molts de nosaltres hauríem fet el mateix. Per què, llavors, hem de suposar que els sirians i les sirianes, en canvi, s’havien de resignar i havien de callar? Sota quina mena de paternalisme el que nosaltres exigim aquí no és correcte que ells ho exigeixen allà? La nostra solidaritat, ben activa i de forma principal, hauria de ser amb tota aquesta gent que va reclamar i reclama dignitat, treball, justícia i llibertat.
  1. Que dels diversos règims que van veure trontollar el seu futur davant l’empenta de la primavera àrab, el sirià és el que va reaccionar amb més duresa i brutalitat a les protestes ciutadanes, és un fet tristament innegable, àmpliament documentat per les ONG de drets humans i també corroborat per nombrosos periodistes sobre el terreny que van reportar actes de brutalitat policial i militar com poques vegades, així ho manifestaven, havien vist abans en altres conflictes.
  1. Que les protestes ciutadanes eren, inicialment, pacífiques ningú ho pot negar. Que la brutal repressió va fer aparèixer en el moviment de protesta dinàmiques de lluita armada, tampoc. I que la ingerència de països de la regió (seguint la seva agenda política) va acabar decantant la revolta cap a la militarització, tampoc.
  1. Que de la tensió inicial entre règim i ciutadania el conflicte derivés cap a una guerra no hauria de provocar confusions: la desigualtat en la confrontació armada ha estat i és absolutament favorable al règim. Que alguns grups rebels armats haurien fet algunes de les mateixes coses que ha fet el règim si haguessin disposat d’avions, bombes de barril i armes químiques? Sí, molt probablement. Però el fet és que el règim és qui ha disposat, i ha utilitzat, de majors, més sofisticats i més brutals equipaments i sistemes d’armes que l’oposició armada. I, per tant, té moltíssima més responsabilitat en la generació de víctimes i refugiats.
  1. Que, en el context d’una regió explosiva, travessat per moltes clivelles (polítiques, socials, econòmiques i també religioses, entre sunnites i xiïtes) el llarg i sòlid enfrontament entre Iran i l’Aràbia Saudita també s’ha projectat sobre Síria. El primer, tot ajudant amb armament i l’enviament de milícies i combatents sobre el terreny el règim. El segon, permetent el finançament i enviant armes als grups rebels, especialment mimant i fomentant els grups d’inspiració salafista. Turquia i Qatar, amb interessos diferents i donant suport a actors específics cada un d’ells, també van optar per a apuntalar el bàndol opositor.
  1. Que els Estats Units i Europa en general, amb diferents intensitats, han estat donant suport diplomàtic, econòmic i militar a determinats grups del bàndol opositor, suposadament els menys extremistes.
  1. Que Rússia ha estat donant suport al règim de forma decidida i activa, tant en l’àmbit diplomàtic, com amb la transferència d’armes i, finalment, amb la participació directa en la guerra.
  1. De fet, durant anys s’ha parlat sobre possibles intervencions militars occidentals. Des de setembre de 2015, una cosa és clara: la intervenció militar estrangera més clara, significativa i explícita que s’ha produït a Síria, és la russa. En segona instància, caldria parlar de la iraniana. Alguna gent que parla amb consignes refregides, faria bé d’actualitzar-les i contrastar-les amb la realitat.
  1. Que cap d’aquestes ingerències externes (de la 6 a la 9) es va fer pensant en la sort de la població civil i sí, en canvi, en interessos polítics, econòmics i geoestratègics immediatistes, és una tristíssima evidència de la gravíssima irresponsabilitat amb la que massa governants van, recordant la lletra del malaguanyat Josep Fortuny ‘potinejant el món i fent destrossa’.
  1. El conflicte s’explica per dinàmiques internes (règim – oposició), dinàmiques regionals (la profunda rivalitat entre Iran i Aràbia Saudita) i dinàmiques globals (USA i Rússia). Ni la mandra d’analitzar-ho a fons, ni les ganes d’enllestir-ho per la via ràpida, ni la voluntat de projectar un sol culpable, poden amagar la complexitat del conflicte. Estaria bé, per tant, posar fi a explicacions simplistes.
  1. Facilitar armes, combatents i ajut militar a l’oposició i als rebels no ha millorat la revolta inicial, l’ha militaritzada, ha permès l’entrada al país de grups i dinàmiques terroristes, ha multiplicat les pràctiques i vulneracions dels drets humans i ha escalat el conflicte. L’esperit de la revolta inicial és digne de ser aplaudit. Però entre la brutal repressió del règim, la militarització i contaminació produïda per la interferència regional i la presència creixent de grups terroristes gihadistes, es pot ben dir que la revolta ha quedat sepultada i segrestada.
  1. Però que això hagi acabat essent així, després de 6 anys de conflicte durant els quals la indiferència ha estat màxima, no permet fer la pregunta que, en to burleta i displicent, alguna gent fa: ‘¿On és l’oposició laica i democràtica?‘. Fer això 11.000.000 de desplaçats i refugiats, 500.000 morts i 1.900.000 ferits després… és un excés de crueltat. Efectivament, bona part de les persones que formaven l’oposició siriana democràtica, laica i progressista han estat assassinades, estan desaparegudes, es troben empresonades, sobreviuen amagades, s’amunteguen en campaments de refugiats de la regió, malviuen en les fronteres de l’Europa fortalesa o, unes poques, han aconseguit ser acollides en països europeus. De fet, alguna gent que es pregunta retòricament on és l’oposició, ho té fàcil: que escolti les sirianes i sirians que viuen a Catalunya. Fer servir discursos de manual i refregits d’internet i negar-se a escoltar els centenars de sirians que conviuen amb nosaltres és, com a mínim, una frivolitat.
  1. Alguna de la gent que el 2011 es va aixecar, i continua a Síria, ha patit de tot: repressió del règim, atacs de grups armats rebels, brutalitat d’Estat Islàmic, passotisme de la comunitat internacional, indiferència dels moviments socials… i malgrat tot continuen intentant un projecte digne per al seu país.

Amb aquesta gent, és amb la que hauríem de ser més solidaris i més fidels. Perquè, amb tot el dret del món, aspiraven a tot i, de forma lamentable, ho han perdut tot. I, al damunt, molta gent que els hauria d’haver escoltat i acompanyat, els ha girat l’esquena i, quasi, els ha insultat.

 

Un prec final:

En tot cas, podem deixar de banda si simpatitzem amb al-Àssad, amb l’oposició, amb els rebels armats, amb el gihadisme moderat, amb el gihadisme extrem, amb els kurds, amb els sunnisme, amb el xiisme, amb Rússia, amb els Estats Units, amb Iran, amb Turquia o Aràbia Saudita i centrar-nos en allò que passa? Podem deixar de mirar-nos les coses en funció de les simpaties o antipaties que ens generen uns i altres i atendre els fets? Podríem deixar-nos de partides d’escacs i atendre el sofriment real de tanta gent? Podríem, de fet, pensar en el que passa i pateix la gent a Síria i no en el que ens agrada o desagrada des de Barcelona??

En aquest sentit, la repressió, els assassinats, les tortures, les desaparicions, els bombardejos, els setges, les violacions, les agressions sexuals, les matances, la repressió de la llibertat d’expressió i de manifestació, la persecució de la llibertat religiosa, etc. tot això és intolerable, ho faci qui ho faci, oi? No podríem acceptar que estem d’acord en això, en oposar-nos fermament a tota actuació contrària als drets humans més fonamentals? Per què costa tant?





Un gest de dignitat en un món massa indigne

24 02 2017

Tant hi fa la xifra concreta, el cert és que el dissabte 18 de febrer una immensa riuada de gent es va manifestar a Barcelona reclamant que ja n’hi ha prou, que hi ha centenars de milers de persones que necessiten refugi de forma imperiosa i que aquí hi ha gent i institucions disposades a oferir-ne. Una manifestació que va acabar al mar, un espai inspirador i bell que darrerament ha esdevingut centre de pèrdues de milers de vides humanes, que fugen de l’horror, que aspiren a la tranquil·litat i que s’embarquen en un trajecte precari, ple de riscos, per acabar-se trobant, murs i filferrades a l’arribada.

Una manifestació i, una setmana abans, un concert que representen una bona resposta ciutadana a uns dels reptes més majúsculs del nostre present. No és que l’anonemada ‘crisi de refugiats’ sigui el tema més important i crucial al qual ens enfrontem: malauradament, tenim molts fronts, moltes ‘crisis’, que ens reclamen intel·ligència, valor, audàcia i humanitat. Però sí que la resposta que donem a les demandes dels refugiats, mostrarà de forma clara i contundent quina mena de talla moral tenen els Estats i les societats que conformem aquest projecte, ara en semi fallida, que es diu Europa.

Enmig d’una Europa, i més enllà, que sembla optar per la construcció de murs, la militarització de les fronteres i el racisme i la insolidaritat més descarnades, en un moment en que els partits i les formacions polítiques que promouen aquesta simplista visió condicionen les actuacions de molts governs europeus i, en diversos casos, estan en disposició d’arribar a encapçalar-los i gestionar-los, la mobilització promoguda per ‘Casa Nostra, Casa Vostra’ ha estat una magnífic gest de dignitat. I una gran contribució a fi de contrarestar l’onada insolidària i racista que ens aclapara per tot arreu.

‘Casa Nostra Casa Vostra’ ha significat una experiència potent i, en certa manera inèdita: sorgit de l’impuls de gent jove no necessàriament enquadrada prèviament en moviments i entitats, amb la voluntat de fer alguna cosa davant la situació que van viure i palpar de forma directa, entren en contacte amb la col·laboració del món cultural i periodístic i el suport i la complicitat del teixit associatiu. I tota aquesta energia, ha sumat i multiplicat la força fins a aconseguir uns èxits d’implicació ciutadana i de mobilització que no s’han vist, malauradament, a la resta del continent.

El treball, però ve de lluny. Ja fa vora 2 anys, la Plataforma ‘Stop Mare Mortum’ alertava de la passivitat davant la qual ens miràvem l’abocador de vides humanes en la que s’estava convertint la nostra Mediterrània. I, anant, més enllà, trobem tota la feina diària, constant i imprescindible, d’una banda, de les entitats i col·lectius dedicats a la promoció, garantia i defensa del dret d’asil i, de l’altra, de les ONG i moviments que treballen per la pau, els drets humans i la justícia global.

De fet, tal com ens recorda oportunament la campanya ‘Lluites compartides’ impulsada per Òmnium Cultural, a casa nostra hi ha un bon patrimoni de mobilitzacions, lluites i reivindicacions en demanda de drets econòmics, culturals, comunitaris i socials i, també, mirant enfora, en clau solidària, en demanda d’un món més just i en pau.

Per això, aquest 18 F va despertar alguns records de la manifestació que, ara fa 14 anys, va ocupar de forma massiva els carrers de la ciutat en protesta per l’absurda guerra de l’Iraq. Una guerra i una posterior ocupació que, bé caldrà apuntar-ho, es troben entre els factors de l’existència, puixança i crueltat de Daex, l’autoanemant Estat islàmic. Tinguem-ho present: perquè quan se’ns diu que cal fer front a l’amenaça terrorista s’oblida que més que fer la guerra per a combatre’l caldria no haver fet guerres criminals que el van acabar promovent.

És cert que aquesta ciutat i aquest país han tingut i tenen un llarg historial de sensibilització i implicació en causes solidàries, pels drets humans i la pau. Això no ens fa millors (les limitacions, contradiccions i ‘posturejos’ existeixen, i ben notablement) ni impecables (en molts casos no s’ha reaccionat com caldria, com el cas de Síria, per exemple, o molts conflictes africans oblidats i menystinguts). Però demostra que hi ha una certa capacitat d’empatia amb el patiment aliè i d’indignació davant la indignitat. No és poc, en el context actual. Cal, sense cap mena de dubte, activar, impulsar i consolidar aquest patrimoni social cap a dinàmiques de major compromís i de major coherència.

Perquè, pel que fa a la crisi de refugiats, la qüestió fonamental no és, només, ‘ser solidari o no ser solidari’. És ser responsable. En sentit estricte, co-responsable. És adonar-se que no pots defugir de ser part de la solució quan has estat part del problema. Que no ens podem desentendre d’un món tal com és, d’un món que hem ajudat a que sigui tal com és. Les persones refugiades fugen dels horrors de la guerra, de les vulneracions dels drets humans, de les persecucions per ordre religiós, ètnic, social, de la violència de gènere, de la brutal repressió de règims criminals i autoritaris. I, també, és clar, hi ha centenars de milers de persones que fugen de la misèria i la injustícia.

I, en tot aquest estat de coses, la resta del món potser hi som indiferents, però hi tenim a veure. Potser ens en voldríem allunyar però hi estem connectats. Potser no en volem saber res, però en sabem moltes coses. Potser volem mirar cap a una altra banda, però el que s’hi veu, ens és familiar i proper. Perquè en formem part. Perquè l’estat de coses ens pertany. Hem donat i donem suport a dictadors i règims impresentables, indiferents a com tracten la gent que els pateix, a canvi que ens gestionin interessos inconfessables.

Hem alimentat i alimentem guerres, hem mimat a actors armats en multitud de conflictes en funció de quin aliat ens convé a la zona, mentre hem prescindit absolutament del patiment que aquest conflicte implicava a la població civil. Hem venut i venem armes que han acabat servint per a esclafar revoltes ciutadanes, i per a posar més benzina a guerres que hauríem de mirar de calmar i encarrilar per vies diplomàtiques. I un llarg etcètera.

La ‘crisi’ de les persones refugiades ens recorda que aquest món no va bé, que cal canviar moltes coses. I que moltes d’aquestes coses depenen de nosaltres, de quina mena de política, economia i democràcia impulsem.

I com més digna sigui la resposta que donem, més digne serà el món en el que viurem.





Les lluites que ens han dut on som

4 11 2016

allccblog

Mentre escric això, s’amunteguen i m’arriben diverses coses: serrells d’una activitat de solidaritat amb Síria, la notícia de la detenció de l’alcaldessa de Berga per penjar una estelada, un esfereïdor informe que ja situa en 4.000 les morts a la Mediterrània, una convocatòria de denúncia sobre un altre cas de violència masclista i un col·lega que em comenta com els lloguers a la ciutat s’estan tornant a disparar i a esdevenir impossibles per a massa gent.

Un dels encerts de la Campanya ‘Lluites compartides’ d’Òmnium Cultural és que es fonamenta en la pura, i dura, realitat: el món, el país, la societat, estan travessats per un munt de problemes, mancances, dèficits democràtics, vulneracions de drets humans, en tots els nivells i ordres.

I un dels grans actius que tenim davant de tot això, és la presa de consciència de la ciutadania, la mobilització, la creació d’espais col·lectius des d’on es mira de denunciar allò que no funciona, s’assagen i es proposen alternatives i, a vegades, si tot es conjumina, s’aconsegueixen millores: eixamplaments de drets i llibertats.

Un país és el resultat de moltes coses. També ho és, inevitablement i sortosa, de les lluites i les mobilitzacions populars que s’hi han conreat. Sens dubte, aquest país (i qualsevol altre país), tindria un present molt més galdós i un futur molt menys esperançador sense el conjunt de mobilitzacions que han permès aturar un catàleg ben ample d’agressions i opressions i que han aconseguit obrir moltes finestres de dignitat.

A Catalunya hi ha hagut i hi ha un ampli ventall de reivindicacions i mobilitzacions socials. I vénen de lluny. Penso que això és un immens tresor. Òmnium Cultural, en una campanya que crec l’honora per la valentia i l’atreviment, engega la campanya ‘Lluites compartides’ on reivindica que som el que som perquè venim d’on venim, també del que hem lluitat i del que hem construït. És clar, lluites fetes des de diverses sensibilitats i mirades, des de perspectives ideològiques diverses, des d’ubicacions contraposades en l’estructura social. No tot té perquè ser confluent ni tot té perquè ser compartit per tothom. Però és innegable que sense totes aquestes lluites seríem un país diferent i, segur, pitjor. I, totes, són fruit de l’esforç, la voluntat i la voluntat de canvi de les persones que viuen, ara i aquí, en aquest país.

He vist alguna crítica en l’àmbit dels moviments socials venint a dir que Òmnium vol capitalitzar campanyes en què no ha participat. Només puc dir que en els documents, en la primera reunió del Consell Assessor o en l’acte de presentació, mai he vist res semblant: només he vist, reconeixement i visibilització de tot un seguit de lluites que ens han fet i ens han dut on som.

També he vist algun sobiranista de l’àmbit liberal o conservador nerviós per si aquesta campanya significava que Òmnium feia seves, per exemple, campanyes com la del No a l’OTAN. Per mi és evident que hi ha poderosíssimes raons per oposar-se a l’OTAN. El 1986, i el 2016. Però no va d’això. La crítica és errada de plantejament: Òmnium no diu que assumeix necessàriament la literalitat, forma i continguts de totes aquestes lluites. Però sí que les reconeix, les valora i és conscient que són part del nostre present i futur. I em sembla molt lloable que en faci un reconeixement públic.

D’entre les moltes destacables frases de la intervenció que va fer Xavier Antich als Jardins de Can Ferrero –fruit, per cert, de moltes i llargues mobilitzacions veïnals- me’n quedo una que expressa, ben finament i encertada, el sentit d’aquesta campanya: “la nostra cultura no és només feta de productes de museu o biblioteca, sinó del que aquest poble encara avui produeix per fer-se seus els espais i el món”.

Bones Lluites compartides!





A on anirà el Nobel de la Pau 2016?

7 10 2016

0raised-hands

En una hora es farà públic el Premi Nobel de la Pau 2016

Qui el rebrà? Òbviament, impossible de saber. Però del seguiment de la lògica (lògiques, per ser més precisos) del Premi Nobel dels darrers anys, aplicat a les circumstàncies potents de 2015-2016, podem intentar extreure’n algunes coses.

Si el Comitè Nobel Noruec aplica el criteri dels anys 2009 (Obama) i 2012 (UE), el Premi perfectament podria anar per Angela Merkel. Ja va estar nominada l’any passat però quan la cosa és molt òbvia el Comitè sol evitar-ho. En aquests casos, és quan el Comitè sembla voler apuntalar alguna perspectiva en l’escena internacional tot premiant alguns personatges o institucions que, en el tauler concret del debat, representen valors que vol impulsar. El Premi a l’Obama no era tant a ell com una esmena a Bush. El Premi a la UE no era tant pel seu present sinó pel que havia representat. En aquest sentit, un premi a Merkel no seria tant per ella sinó una bufetada a la indignitat de la majoria de resta de líders europeus, porucs o directament irresponsables amb la crisi de refugiats.

Pel que fa a la crisi de refugiats, és clar, podrien haver-hi premis molt més merescuts, en clau de respostes de la societat civil, organitzacions humanitàries o agències de Nacions Unides. Però l’ACNUR ja el té i organitzacions com MSF o Creu Roja, també. Podria ser que anés a parar a iniciatives més petites però valentes d’acollida de refugiats i salvament de migrants al mar? Potser.

El Comitè es podria fixar –després de 5 anys de no fer-ho- en Síria, una guerra devastadora, incendiada per les gravíssimes irresponsabilitats de diversos actors regionals i internacionals. En aquest cas, una possibilitat serien els Cascos blancs una organització que fa una magnífica feina de caràcter humanitari sobre el terreny i, de passada, de denúncia de les barbaritats del conflicte. En moltes situacions, gràcies a ells, hem sabut de les atrocitats que es cometien en bombardejos i atacs indiscriminats.

En l’àmbit de premiar fets positius i esperançadors, una possibilitat òbvia, és clar, seria l’acord de pau a Colòmbia. Tot i que frustrat pel resultat del referèndum, o potser precisament per aquest resultat negatiu, el Comitè podria voler refermar que aquest és el camí tot donant-li el Premi.

Tot i que hi ha pocs Premis en aquest sentit, el Comitè podria tenir en compte una de les voluntats inicials del seu creador, Alfred Nobel, i premiar iniciatives en clau de desarmament i desmilitarització. Dubto que ho facin, però de candidatures, n’hi ha: la Campanya Control Arms i el recentíssim Tractat sobre Comerç d’Armes, la Campanya contra les Bombes de Dispersió (que no va rebre el Premi en el seu moment però que, enguany, arran de l’ús de bombes de dispersió al Iemen i Síria el Comitè podria rescatar-lo), o ICAN, que és a punt d’aconseguir l’inici formal de negociacions diplomàtiques per a un tractat de desarmament nuclear.

És clar, el Comitè podria premiar persones concretes que hagin fet una feina callada en diverses zones conflictives del planeta. És un dels tipus de Premis més interessants, que fa emergir realitats, lluites i testimoniatges colpidors.

En fi, n’estarem atents. Més enllà de la valoració crítica cap al Comitè Nobel i cap algun dels seus premiats, el Premi Nobel de la Pau –amb la seva repercussió global- és una oportunitat clau en la difusió d’una necessària cultura de pau. Esperem que el Comitè estigui, enguany més que mai, afinat.





Endavant Colòmbia

3 10 2016

 

Colòmbia fa mal:

  1. Perquè després de molts anys de violència i enfrontament, semblava que hi havia una via raonable de sortida
  1. Perquè, donar opcions a la pau era permetre donar-li un mínim de sentit a tants anys de barbàrie i absurd
  1. Perquè un sí esclatant hagués anat molt bé per a consolidar la pau a Colòmbia (que no era fàcil ni estava totalment encarrilada)
  1. Perquè, totes i tots, a Colòmbia i arreu, necessitem algunes notícies positives
  1. Perquè era una bona manera de premiar tants esforços de tanta gent. I perquè era una manera preciosa d’aplaudir el gest absolutament generós i madur de moltes víctimes de la violència que, malgrat tot, miraven endavant i no cap al passat
  1. Però el passotisme (un 62% de colombians i colombianes no s’han vist cridades a participar en un fet tant important com aquest) i la demagògia (no la de la gent que no ho veia clar sinó la de líders acostumats a negociar i transigir, com Uribe o Pastrana) han pogut més.

Però, malgrat tot cal continuar:

  1. Perquè és un pas enrere, però construir la pau sempre ha estat difícil. No ens en podem estranyar, ara
  1. Perquè, precisament perquè sempre som a temps de llençar la tovallola, no cal fer-ho ara. Deixem-ho, en tot cas, per a més endavant
  2. Perquè els camins transitats durant aquests 4 anys de converses i negociacions, els escenaris oberts, els llaços teixits, les complicitats despertades, les disculpes fetes, els reconeixements iniciats i els acords aconseguits han servit. Serveixen. I han canviat les coses. Han construït, precàriament, pau.
  1. Perquè si d’aquí a uns anys celebrem una pau ja consolidada a Colòmbia, serà també gràcies al procés que estem vivint ara. I en parlarem amb joia, sense fixar-nos en els dies incomprensibles, durs i decebedors com avui.