El Mur, el pare, l’esperanto i la insensibilitat de certa esquerra

10 11 2019

Trenta anys de l’enderrocament del Mur de Berlín, el meu pare, l’esperanto i una part de l’esquerra massa insensible i poc crítica amb l’autoritarisme. Tot m’ha vingut al cap, entrellaçat. M’explico.

El meu pare, esperantista militant, coneixia gent d’arreu del món. En alguns casos per haver assistit a congressos internacionals d’esperanto, en molts altres perquè, tot i no conèixer-se, s’enviaven cartes i postals. I a vegades venien a Barcelona i passaven per casa.

Una vegada va venir un conegut de l’antiga RDA. Un home bellíssim, respectuós i molt culte. Tot i que jo era petit, mai he oblidat un detall: va perdre el passaport i es va atabalar molt per si, en tornar, patiria represàlies. Ell sabia perfectament que al seu país, per coses ben menors, hi havia gent que havia patit una repressió duríssima.

Recordo també altres amics i coneguts del pare, de la URSS, de Polònia, etc. En tots ells, en algun moment o altre, sempre apareixia una mica d’angoixa o un patiment per si els podia passar alguna cosa. En certa manera, vivien amb l’ai al cor.

És possible que aquestes realitats viscudes m’ajudessin a ser més sensible amb els Drets Humans i més crític amb les dictadures i la seva propaganda? Potser sí, no ho sé. En tot cas, de més gran, no entenia com tanta gent, formada, viatjada i culta, defensava règims autoritaris només perquè, teòricament, eren dels ‘bons’.

Perquè encara que era molt discutible fossin models alternatius i transformadors, el que era claríssim és que eren una presó per a molta de la gent que els patia. I era dolorós veure tanta gent aquí amb ceguesa ideològica voluntària i amb tanta insensibilitat davant el patiment concret de persones de carn i ossos.

De la mateixa manera que l’enderrocament del Mur de Berlín no ha posat fi als murs (ja no metafòrics sinó fins i tot ben reals) també el sectarisme i la insensibilitat han continuat en altres casos. Només cal veure algunes reaccions (o, més aviat, manques de reacció) davant la barbàrie de règims com el sirià, o la repressió patida per la gent de Nicaragua o Veneçuela.

Hauria de ser obvi. Qui lluita per transformar la realitat i aconseguir models polítics justos i lliures no pot donar per vàlids règims perquè són teòricament dels ‘bons’ quan en la pràctica són un drama i una tortura per a les persones concretes que hi viuen.

I és que la por que tenien tots aquells ciutadans que passaven per casa és el més allunyat de l’experiència d’emancipació, d’alliberament, d’autogestió, d’empoderament, de justícia, etc. que un es pot imaginar.

Si volem recordar autènticament la gent que va patir el Mur, siguem sensibles a la gent que avui pateix murs, repressions i vulneracions de drets i llibertats.





Violència. I decència

16 10 2019

Recordo, en un dels moments més durs de la bombolla immobiliària (la de fa dues dècades, després n’hem tingut altres), una manifestació okupa a Barcelona. Quan va acabar, alguns manifestants van fer pintades en botigues, van rebentar vidres d’aparadors i van cremar contenidors. L’endemà, a les tertúlies radiofòniques i televisives i a les portades dels diaris es parlava de ‘violència al carrer’ i no de la violència immobiliària que expulsava (i expulsa) a centenars de milers de persones de l’accés a l’habitatge (per cert, un d’aquells drets on, per art de màgia, les seves constants vulneracions no generen reunions urgents de líders polítics, plans de xoc immediat, portades incendiàries, declaracions solemnes, tertúlies airades i apel·lacions constitucionals. Com si fos pluja, que no hi podem fer res).

És un clàssic. Sempre que hi ha aldarulls en alguna manifestació ens passem el temps parlant dels aldarulls i no del problema que es denunciava a la manifestació. Fa dos dies i ja no parlem d’una sentència profundament qüestionable en termes jurídics i gravíssima en termes de drets humans i llibertats fonamentals sinó de la ‘violència’ al carrer.

 

Una prèvia general sobre el rebuig a la violència

He rebutjat, sempre, radicalment i absoluta la violència contra les persones. Rebutjo, també, els aldarulls, la crema de contenidors, les destrosses del mobiliari urbà, etc. tot i que, evidentment, igualar això segon a la primera dimensió, és una barbaritat. No, no fotem: cremar un contenidor no és el mateix que matar o ferir una persona.

Em sembla que queda clar però ho aclareixo: rebutjo radicalment atacar, llençar pedres i objectes que puguin fer mal a un policia. Si condemno la brutalitat policial (de la qual, malauradament, en tenim molts exemples i que no sembla que escandalitzin gaire) seria absurd que aplaudís la brutalitat contra la policia. A nivell ideològic, ètic i vital em sento molt lluny de la majoria de membres dels cossos policials. Però són persones i ni jo, ni ningú, té dret a deshumanitzar-los i pensar que, contra ells, tot està permès.

Rebutjo la violència per ètica i per respecte a la vida humana. Aquest motiu ja és suficient. Però és que, a més a més, n’hi ha d’altres. També es pot rebutjar la violència per lucidesa: és fruit de la cultura de la violència tant arrelada pensar que mobilitzar-se contundentment vol dir llençar pedres, trencar vidres i cremar contenidors. I això és absolutament fals. Algunes de les coses que més preocuparien els poders econòmic, financer i polític no tenen res a veure amb aldarulls i violència, sinó amb coherència: si la majoria de ciutadans del món retiressin els seus diners de la banca no ètica i els traslladessin a la banca ètica, això sí que ho remouria tot! També es pot rebutjar la violència per sentit de la realitat: els Estats, els poders polítics i els poders econòmics en general tenen el quasi monopoli de la força, bé per llei o per diners. Així, que enfrontar-s’hi amb violència és una mica ruc: tens totes les de perdre. Finalment, la rebutjo per estratègia: per no desviar l’atenció d’allò important que és el que dèiem amb el cas de l’habitatge i el que està passant, ara, amb la sentència.

 

Però, deixem-ho clar:

Que hi hagi tants analistes, tertulians, polítics, governants, etc. posant el crit al cel per uns aldarulls, insisteixo, condemnables, però ben assimilables a moltes altres coses que passen en molts altres llocs i moments, quan no diuen gairebé mai res contra violències brutals que es cometen davant dels nostres ulls, és una presa de pèl.

Per posar uns pocs exemples: qui no troba temps per a queixar-se o, fins i tot, ho justifica (“no podem limitar-nos”, “sinó ho fem nosaltres ho faran altres”, “i els llocs de treball?”, “és important per la nostra indústria”, etc.) la venda d’armes a països que fan matances civils (per exemple, en el cas de l’Aràbia Saudita i la seva actuació al Iemen) o qui justifica la inacció (“són inevitables”, “hem de defensar les nostres fronteres”, etc.) davant els milers de persones que perden la vida a la Mediterrània (no de forma accidental sinó per la negativa dels Estats europeus a facilitar, per vies segures, l’acollida de gent que fuig de l’horror) queda absolutament desqualificat per a poder dir res sobre la crema de contenidors.

Perquè si algú té ganes de condemnar violències, té feina: violències estructurals (fam, pobresa, manca de medicaments, vulneració de drets humans, repressió i marginació de minories, etc.), violències directes (guerres, genocidis, matances, tortures, penes de mort, violència masclista, etc.) i violències culturals de tota mena.

 

Aclarit això, a un nivell més general, algunes coses sobre els fets d’aquestes dies

Hi ha imatges i realitats d’aquests dos dies que desagraden i inquieten. I que cal rebutjar.

Però, no podem desenfocar: és difícil trobar una mobilització tan escrupolosa en el rebuig teòric i pràctic a la violència com la sobiranista. Malgrat les mentides de Fiscalia, Audència Nacional i Suprem, no és gaire habitual trobar unes mobilitzacions on els organitzadors s’hagin esforçat tant a formar-se en noviolència i en reclamar-la als seus participants i convocats. Es pot criticar per moltes coses l’independentisme però no precisament per coquetejar amb la violència.

La majoria de manifestacions puntuals en qualsevol ciutat europea han acabat amb més incidents, ferits i detinguts que totes les grans manifestacions –massives- organitzades pel sobiranisme entre 2010 i 2017. De fet, aldarulls com crema de contenidors, destrucció de mobiliari o enfrontaments amb la policia, es produeixen per moltes coses que no són polítiques: celebracions esportives, activitats a l’aire lliure, baralles a la sortida d’una discoteca, etc. Criminalitzar un moviment per uns fets puntuals o aïllats quan es produeixen amb total normalitat, i ningú ho destaca, en molts altres contextos, és una evident demostració de mala fe.

Dilluns i dimarts hi ha hagut moltes actuacions policials clarament irresponsables i censurables. En alguns casos, han estat molt més violentes que les accions que hagi pogut fer la gent. Qui critica llençar pedres o objectes –jo ho faig- hauria de criticar, amb més contundència! colpejar amb porres persones que parlen o que estan pacíficament assegudes o llençar projectils que buiden ulls i afecten, de forma brutal i irreversible, a la vida de la gent.

Això no vol dir que no hi hagi riscos: després de 7 anys de mobilització, la repressió, la falta d’horitzons i projecte, la falta de lideratge, la sentència, etc. poden ser caldo de cultiu perquè alguna gent s’apunti al carro dels aldarulls. I davant d’aquesta possibilitat (possibilitat, no realitat), cal ser clars. Que a Catalunya s’anés a un escenari d’aldarulls generalitzats seria molt negatiu i no beneficiaria ningú: ni a la gent presa, ni a la convivència, ni a la societat catalana en el seu conjunt ni, tampoc, a la solució del conflicte. Només serviria a qui vol incrementar la repressió.

Per tant, si us plau, parem –d’una vegada per totes!- de fer demagògia, vulgarització i utilització electoralista d’una cosa tan seriosa com la violència.





Un món al revés

20 06 2019

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.





Iceta al Senat

16 05 2019

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides





Sí, hi ha votants que no són ‘hooligans’

23 04 2019

Fa anys, molts anys, vaig trobar-me un bon amic sortint d’un míting electoral. Des de fora se sentien, encara, parlaments abrandats i molta cridòria. Així que vaig preguntar-li si marxava perquè havia quedat per sopar o anava a algun concert i recordo, perfectament, la resposta: ‘No, me’n vaig perquè si em quedo no els votaré’.

Exactament el que heu pensat: ferit per la vulgaritat i la barroeria de discursos simplistes i eslògans massa demagogs, va decidir marxar perquè començava a tenir clar que si es quedava més estona no podria votar. A qui volia votar. Perquè li faria vergonya.

Sí, estimades candidates i candidats i gent que assessoreu i prepareu missatges en l’àmbit de la política: hi ha votants que esperen idees interessants. Propostes atrevides. Projectes engrescadors. Fins i tot, il·lusió i emoció. Però també civilitat. Dignitat. Respecte cap als altres. Intel·ligència. I sentit comú.

Que us volen veure proposant les vostres idees i propostes, amb contundència si cal, però també amb serenitat i respecte. Sí, hi ha qui valora els candidats que posen l’accent en allò que creuen més que no pas en desqualificar les propostes dels altres.

Hi ha votants que esperen de vosaltres que parleu sense cridar, que exposeu sense insultar, que defenseu sense atacar. Que no abuseu de la demagògia ni de la mentida.

Recordeu que hi ha ciutadans i ciutadanes que els agrada escoltar un bon debat i els fa mandra –i un punt de vergonya- haver de veure com els candidats s’insulten, es trepitgen, es desqualifiquen i no s’escolten.

Potser us diuen el contrari, però hi ha votants que prefereixen un partit que sigui capaç de dir que els altres han fet bé alguna cosa. I és que teniu votants que us valoren no pel sectarisme sinó per la maduresa d’admetre errors propis i reconèixer virtuts alienes.

Creieu que la sang, la bronca, la desqualificació, la mentida i la demagògia mobilitzen l’electorat? Bé, potser heu de saber que hi ha gent que els allunya de la política i els fa desconnectar de la cosa pública.

A vegades un té la sensació que en la campanya electoral se simplifiquen tant els missatges, es fa tanta demagògia i es crida tant que sembla tot més orientat a seduir “hooligans” que electors.

Ho sento, perquè sé que teniu moltes altres preocupacions al cap, però ho heu de saber: hi ha gent que vol votar-vos. Però no vol haver de passar vergonya. Perquè si li provoqueu molta vergonya… potser no us votarà.

Sí, potser no són molts, ni molt significatius, però existeixen.

I també tenen dret a ser escoltats.

 

PD: ho sé, sé perfectament que hi ha qui tendeix a mentir deliberadament i qui tendeix a intentar fer bé les coses. No es pot posar a tothom (ni partits ni candidats) al mateix sac. Però després d’una setmana de campanya (i de moltes de precampanya) i a les portes de dues campanyes electorals més, la reflexió em sembla pertinent. En tot cas, tenia la necessitat de fer-la.





Raed, dignitat i vergonya

11 12 2018

(Article publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2018)

Segur.

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món.

Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.





Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.