“La maquinària bèl·lica ens serveix per a tenir seguretat de les persones? O serveix a lògiques imperials?”

Enllaç a l’entrevista d’Andreu Barnils per a VilaWeb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-armadans-agressio-militarment-no-opcio-alimenta-monstre/

“No podemos aspirar a un mundo en paz si no hacemos políticas de paz”

Enlace a la entrevista realizada por Marc Font para Público:

https://www.publico.es/entrevistas/entrevista-director-fundipau-jordi-armadans-no-aspirar-mundo-paz-no-politicas-paz.html

Atac a Ucraïna: crisi, mirades i futurs en clau de pau

(Article publicat a Crític el 2 de març de 2022: https://www.elcritic.cat/opinio/jordi-armadans/atac-a-ucraina-crisi-mirades-i-futurs-en-clau-de-pau-120395)

En només sis dies des de l’inici de l’atac rus a Ucraïna, el balanç és brutal: centenars de persones mortes, milers de ferides, 660.000 refugiades fora del país, un milió de desplaçades internes, milions atemorides. Les Nacions Unides calculen que, si continua l’ofensiva, 12 milions de persones necessitaran ajut i assistència humanitària. Són dades que no hem d’oblidar. Perquè, contra el que volen fer-nos creure els que juguen a ser estrategs, una guerra és això: persones que queden esclafades per l’horror i persones que en fugen. Una barbaritat estúpida i criminal que no hauríem de poder-nos permetre mai més.

El que hem vist aquests dies és repugnant (m’anima, sí, la ciutadania russa que fa el més digne i útil: dir no a la guerra que es fa en el seu nom i patir detencions segures per fer-ho). Però també em preocupen algunes reaccions i interpretacions d’aquests fets. I, sobre el primer, hi podem fer coses; però, sobre això darrer, hi podem fer molt més. En aquest article apuntem vuit idees entorn de les reaccions i interpretacions que s’estan fent sobre la guerra.

És moment de missatges clars, honestos i entenedors

No m’hi he referit gaire aquests dies perquè és un fenomen que passa menys a Catalunya que en altres llocs. Però també passa. Veure gent i col·lectius capaços, arran d’Ucraïna, de fer declaracions i comunicats llarguíssims on denuncien mil i un problemes del món, però no són capaços d’esmentar el factor determinant, la decisió del Govern rus d’iniciar un atac militar a gran escala, seria per riure si no fos que parlem de vides humanes pel mig. No sabria com dir-ho: però, si algú té problemes per veure que Putin milita –activament i descarada– en l’autoritarisme, el militarisme, la repressió i la vulneració de drets humans més fonamentals, és que té molts problemes.

Cal mostrar la realitat amb tota la seva complexitat

Missatges clars i entenedors no vol dir que siguin simplistes: al contrari, ser clar és mostrar la realitat amb tota la seva complexitat. És bo veure tanta gent preocupada per Ucraïna. Però en moltes de les reaccions d’aquests dies s’hi nota que cal ampliar el zoom. Reaccionar emotivament, sense tenir en compte el context i els precedents, no augura bones respostes. Que ara Ucraïna sigui atacada no vol dir que el Govern ucraïnès no tingui responsabilitats en el conflicte, previ, al Donbass, on s’han produït milers de morts, ferits i desplaçats. O que Putin sigui un imperialista no vol dir que els països de l’OTAN no hagin aplicat una política d’encerclament a Rússia que, en cap cas, no haurien acceptat que ella o la Xina els apliqués a ells. Una OTAN, per cert, en profunda i greu crisi que, ironies de la vida, es veu reviscolada pel seu gran enemic.

No cal ser ‘hooligan’ d’un bàndol i defensar-lo acríticament

D’altra banda, parlant d’aquest conflicte i dels conflictes en general, caldria no oblidar que un conflicte no és un partit de futbol. En molts casos, com el que ens ocupa, hi ha agressors i agredits. Però en tot conflicte hi ha, a banda i banda, un cúmul de raons polítiques, pòsits històrics, percepcions de seguretat, prejudicis, interessos, necessitats, visions i ambicions. No cal, per tant, com si fóssim hooligans, haver de triar bàndol i defensar-lo acríticament. Hem de rebutjar els atacs, els bombardejos i les agressions i estar, sempre, amb totes les víctimes. Però cal analitzar, en cada moment, les accions dels diversos actors i les seves conseqüències. Sí, és feina. Però no fer-ho no serveix de res. I, sens dubte, no cal prendre posició a partir de la traducció del partit de futbol llunyà a la política local. Fer això, a més de faltar al respecte a les víctimes, ens impedirà veure i entendre la realitat.

Es presta molta atenció a Ucraïna i no a altres conflictes? Sí i no

La crisi a Ucraïna ocupa molta atenció mediàtica i política. Així, molta gent que habitualment no parla de conflictes ara hi està enganxada. I molts dels que ho fan habitualment es queixen que es presta molta atenció a aquest conflicte i no als altres. Sí i no. Vejam: he estat en reunions sobre Síria (un dels conflictes més brutals de les darreres dècades) en les quals érem, literalment, quatre. Vaja, sé perfectament que hi ha conflictes invisibles que no interessen ni a governs, ni a mitjans, ni a vips (ni, per cert, a moviments socials i ONG). Però la crisi actual, a més de ser una experiència molt propera per a tot europeu (i això és lògic que afecti), és greu. Havíem vist potències envaint països amb mentides tot ignorant les Nacions Unides i el dret internacional. Però fer-ho fins i tot insinuant l’ús d’armes nuclears, no.

Veurem hipocresia, i també gent que reacciona de bona fe per primer cop

És clar, que la guerra sigui mediàtica vol dir que veiem –veurem– molta hipocresia i doble moral. Governs, empreses i famosos que en molts altres conflictes callen (perquè no se senten obligats a dir res o perquè, senzillament, ni en saben l’existència) ara parlen perquè toca. I hem vist dirigents europeus anunciant l’obertura de fronteres per als refugiats ucraïnesos quan es van tancar amb pany i forrellat (i porres, tanques metàl·liques, gasos lacrimògens, etc.) als refugiats sirians o afganesos.

Cal denunciar la doble moral de polítics, de governs, d’empreses i de mitjans

En aquest cas, a més de doble moral, hem sentit discursos públics tan brutalment plens de racisme, d’islamofòbia i de menyspreu que impressiona. O presidents alarmats per l’atac a Ucraïna quan ells han liderat molts altres atacs a altres llocs. O presidents fent declaracions afectades mentre practiquen un actiu comerç d’armes en zones en conflicte. O empreses impulsores del sistema econòmic depredador que patim fent gestos contra la guerra. O estrelles populars exclamar-se per Ucraïna quan no han tingut problemes a anar a esdeveniments per rentar la cara a règims criminals.

Cal denunciar, a fons, la doble moral de polítics, de governs, d’empreses i de mitjans de comunicació. Però, també és cert, no caiguem en l’error de moralitzar la gent que, pel que sigui, reacciona per primera vegada. És una mica sobrer veure gent conscienciada criticar una persona suposadament menys polititzada perquè es manifesta per una guerra quan no ho va fer per les guerres anteriors. Altrament, en lloc d’estimular que aquesta persona passi d’una preocupació puntual a un compromís de fons global, semblaria que s’està dient si fa no fa que els conscienciats són un grup selecte amb dret d’admissió.

Hem de recordar que el món no era una bassa d’oli fins que ha arribat Putin

Això sí, davant la gent que per primera vegada s’esgarrifa pel que passa a Ucraïna caldria recordar una cosa: aquest món no era una bassa d’oli fins que ha arribat Putin. Al contrari, aquest món estava i està infestat d’injustícies, de dèficits, de misèries, de contradiccions, de forats, de llacunes i d’esquerdes que personatges com Putin aprofiten. I que, si de veritat volem evitar aquestes situacions, cal centrar-nos a tapar aquells forats i esquerdes, fonamentar sòlidament les estructures i condicions de justícia, drets, llibertat, democràcia i pau. I això vol dir accions polítiques que no s’estan fent. I que caldria prioritzar seriosament.

“I ara, què dieu els pacifistes?”

Deixo una reacció clàssica –entranyable– per al final: “I ara, què dieu els pacifistes?”. Hi ha una part, molt petita, de persones que, quan fan aquesta pregunta, ho fan amb un to de retret, clarament acusatori. Sembla que estiguin pendents de l’inici d’una guerra per arrencar a córrer. No córrer a auxiliar les víctimes, no córrer a denunciar les agressions, no córrer a cercar alternatives, sinó córrer a menysprear els pacifistes. Cap problema, tot i que diria que hi ha passatemps personalment més interessants i socialment més útils.

En tot cas, la majoria de la gent que fa aquesta pregunta és des de l’honestedat: se senten perduts (una mica com tots) i demanen solucions, això sí, potser massa immediates quan, abans, no s’hi ha prestat prou atenció o no s’ha fet res per evitar-ho. La veritat és que els pacifistes diuen moltes coses. En guerres mediàtiques, però, també, el 99% del temps i les situacions restants en què ni són gaire escoltats ni interessen gaire (compte: ja no el que proposen els pacifistes, que mira, sinó sobre els temes dels quals alerten, que això és més greu).

Segur que els pacifistes s’equivoquen en moltes coses; però, si se’n fes més cas, potser tindríem més capacitats per gestionar i prevenir conflictes

Segurament els pacifistes s’equivoquen en moltes coses. També és veritat; no tots els pacifistes diuen i pensen el mateix. Però en general, si se’n fes més cas, potser tindríem menys armes i més capacitats per gestionar i prevenir conflictes, i potser no es farien aliances amb dictadors i criminals de guerra. En canvi, s’enfortirien les estructures de justícia universal per no deixar forats a la impunitat. Potser en els acords comercials i polítics es tindrien en compte clàusules de drets humans i no es deixaria a la intempèrie qui lluita per canviar les coses. Potser, en lloc d’inflar la despesa militar, es dedicarien més recursos a l’emergència climàtica i a preservar la dignitat de milions de persones. Potser, en lloc de fomentar un irresponsable comerç d’armes, tindríem més cura de protegir els drets humans. Potser, en lloc de promoure l’extensió d’aliances militars caduques i polaritzadores, tindríem una estructura de seguretat compartida, humana i sostenible més sòlida. I un llarg etcètera.

I potser amb tot això, hi hauria menys probabilitats que líders imperialistes i militaristes tinguessin l’oportunitat, la capacitat i la força de dur a terme les seves obsessions ridícules.

Incidir en el futur en clau de pau

En tot cas, acabi com acabi la guerra, una cosa (crec) sembla clara: aquesta crisi tindrà conseqüències profundes per a Ucraïna, Rússia, Europa i tota la resta. I condicionarà les visions del món, els discursos i les orientacions sobre seguretat i les prioritats polítiques dels anys vinents. I caldria que, en lloc de repetir errors i aprofundir en els desastres, aquests condicionants fossin en clau de millora, de transformació i de prevenció. Aquesta hauria de ser, amb molta humilitat, però també amb tota l’ambició, intel·ligència i perspectiva de què siguem capaços, la voluntat de les persones compromeses amb la pau, la justícia global i els drets humans.

Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.

Estimat Arcadi

Estimat Arcadi,

Podria recordar que fa una pila d’anys que ens coneixem i repassar moments tendres,  anècdotes divertides, lluites compartides, fites assolides i reptes monumentalment pendents.

Podria agrair-te, immensament, el teu mestratge, la teva profunditat, la teva coherència, la teva companyia, la teva generositat, la teva humilitat, la teva calidesa, la teva humanitat, la teva ironia, el teu humor.

Podria aplaudir-te (rabiosament i a dalt de la cadira) per la quantitat de vegades que has dit coses que calia dir però que ningú es plantejava, pensava, s’atrevia o creia necessari de dir.

Podria dir-te que et trobaré molt i molt a faltar.

Però amb tres frases, ben senzilles, es pot dir tot:

. Sempre amb l’Arcadi.

. Sempre a l’equip de l’Arcadi.

. Sempre i per sempre.

Una immensa abraçada Arcadi.

La fi de les armes nuclears, més a prop

(Article publicat a la Directa 511, novembre 2020)

Solem dedicar tant de temps a la denúncia de guerres, d’injustícies i de vulneracions de drets humans que a vegades no ens queden forces per destacar i posar en valor una bona notícia. Un error. Perquè així acabarem pensant que no podem canviar res. I llavors, segur que no podrem. Així que, traient forces i temps d’on calgui, cal situar una bona notícia que ha passat molt desapercebuda en la majoria de mitjans de comunicació: després de la seva cinquantena ratificació, el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears entrarà en vigor el 22 de gener de 2021.

Però anem a pams. Perquè potser hi ha qui no és gaire conscient del perill nuclear. Al món, malauradament, disposem d’un munt d’armes. De tota mena. I tot i que les armes que més maten són les curtes, les més perilloses són les de destrucció massiva. I, entre aquestes, destaquen les nuclears: l’arma més terrorífica que mai hem inventat. Només recordar Hiroshima i Nagasaki, ara que fa 75 anys van patir el llançament de les primeres bombes nuclears, ens hauria de situar en la seva brutalitat: destrucció de les dues ciutats i la mort de més de 200.000 persones.

Compte: malgrat la fi de la guerra freda, malgrat els acords de desarmament entre Rússia i els Estats Units durant els darrers trenta anys, les armes nuclears continuen existint. En tenim menys que fa quaranta o cinquanta anys, però són moltíssimes. En concret, 13.400. I la majoria dels països amb armament nuclear en lloc de treballar per reduir aquest arsenal estan modernitzant-lo. Només que una d’aquestes armes nuclears explotés –bé per la irresponsabilitat d’un líder nuclear, bé per un accident– ocasionaria una autèntica catàstrofe humanitària.

Tot govern responsable hauria de tenir, entre les seves primeríssimes prioritats, l’eliminació d’un perill tan brutal per a la seguretat de totes i tots com l’existència d’armes nuclears. I encara que el Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP) hi hauria d’haver ajudat des de 1968, les potències nuclears l’han usat com una eina per garantir-se el privilegi de ser, només elles, les que tenien armes nuclears, i han oblidat l’altre objectiu del TNP: desarmar-se.

Per això, des de la societat civil global –especialment amb la creació de la Campanya Internacional per a l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN) l’any 2007–, es va promoure una nova fita: un tractat que prohibís les armes nuclears. I ara hi som més a prop. Perquè un tractat internacional, fins que no aconsegueix un mínim de ratificacions per part dels estats signants, no entra en vigor. I mentre no entra en vigor, és una simple declaració d’intencions.

Però realment és una bona notícia si les potències nuclears no en formen part? Sí. Només cal veure què han fet durant aquests anys. Van procurar que el procés diplomàtic que va dur a l’aprovació del tractat el juliol del 2017 no arribés a bon port. Van pressionar diversos estats perquè no hi participessin i darrerament, veient l’impuls de les ratificacions, han volgut impedir-ho. Fins i tot hem vist, per part de la liquidada administració Trump, un fet insòlit (un altre): demanar als estats que l’havien ratificat que en sortissin! Si el tractat fos realment inofensiu, no haurien dedicat tants esforços a fer-lo fracassar.

Però la determinació de la ciutadania organitzada, l’impuls de les Nacions Unides i el suport d’alguns estats han fet que allò que fa deu anys semblava una utopia, i fa cinc molt difícil, ara sigui una realitat: un tractat que prohibeix les armes nuclears serà llei a partir del 2021. I ni les potències nuclears a qui tanta ràbia els fa podran evitar-ho.

Queda molt per fer. Fer créixer el tractat amb l’adhesió de molts més estats. Com per exemple l’Estat espanyol. Fa temps que ho intentem i algunes coses, abans impensables, s’han mogut i aconseguit: manifest de la comunitat científica, pronunciaments d’ajuntaments, resolucions del Parlament de Catalunya i, fins i tot, del Congrés.

Serà difícil perquè l’OTAN (ben poc preocupada per la seguretat real del món i molt ocupada defensant els interessos del poderós club nuclear) exigeix als seus membres que no signin el tractat. Però cada nova fita que s’aconsegueix fa més complicat posar-se d’esquena a la nova realitat: no és el mateix dir que no lideres la idea, que no participes d’un procés diplomàtic o que no vols ser dels primers a signar el tractat… a negar-se a fer-ho quan ja existeix. La història dels altres tractats de desarmament guanyats així ens ho demostra.

Segurament som lluny, encara, d’un món sense armes nuclears. Però mai, en 75 anys, ens hi havíem apropat tant.

Posar les persones al centre

(Article publicat al dossier ‘El mundo en 2030’ de La Vanguardia amb motiu del 75è aniversari de les Nacions Unides)

Parlar sobre els 75 anys de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), de l’Agenda 2030 i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) és parlar de tot. D’una banda, dels millors i més nobles objectius. De l’altra, de les amenaces, contradiccions i irresponsabilitats que travessen el nostre món i dificulten aconseguir aquests objectius.

I és recordar l’origen de tot plegat: un Segle XX ple d’atrocitats mai vistes abans. Dues guerres mundials devastadores, l’holocaust i les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki.

La societat civil, el món acadèmic i del pensament, governs i estats, van entendre que la deriva criminal de la primera meitat del Segle XX, acompanyat d’un desenvolupament tecnològic imparable, podia portar a cotes de destrucció quasi suïcides en clau humana i planetària.

D’aquí el naixement de l’ONU, un intent de governança global per a preservar la pau, i algunes de les seves importants fites: la Declaració Universal dels Drets Humans o els ODS.

Hem avançat? És cert que hem superat un escenari de guerra que era habitual, per exemple, per a molts europeus, i que s’ha desenvolupat tot un entramat de normes internacionals que vetllen pels drets humans. Però el balanç negatiu és esfereïdor: conflictes armats sagnants; rècord de persones refugiades i desplaçades; injustícies i desigualats abismals; un medi ambient agredit, contaminat i exhaust; ascens de models autoritaris i dels discursos d’odi; vulneracions radicals de drets i llibertats fonamentals…

Ha servit d’alguna cosa tot plegat? Una cosa és segura: sense l’ONU, el món encara seria més terrible. La solució no és menys Nacions Unides, sinó més i millors. Perquè per a fer front a les principals amenaces que ens assetgen calen respostes globals. Només una reforma profunda de l’ONU, en clau democràtica i de compromís amb la pau i els drets humans, ens permetrà d’avançar.

En tot cas, les limitacions, incapacitats i fracassos de l’ONU ens ha de fer dirigir la mirada cap als autèntics responsables: els estats.

I és que sovint veiem com objectius i propostes llançades des del sistema de l’ONU (que inclou programes, fons, instituts, oficines i grups de treball) són boicotejades pels mateixos estats membres.

L’ODS 16 cerca societats més pacifiques, justes i inclusives. La seva principal fita: reduir la violència. I això passa, entre altres coses, pel desarmament i la desmilitarització. I tot i que l’ONU ha liderat o acollit processos de control del comerç d’armes i de prohibició d’armes de destrucció massiva (nuclears, químiques i biològiques) o especialment cruels (mines i bombes de dispersió), diversos estats s’hi han oposat radicalment.

L’exemple més recent: mentre l’ONU ha acompanyat el nou Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (una de les principals amenaces a la vida humana i el planeta: tenim, encara!, 13.400 armes nuclears) les potències nuclears (totes elles membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU i, teòricament, les més responsables) l’han boicotejat activament.

Mentre els estats treballin en la línia contrària al que reclamen les Nacions Unides és impossible que els DDHH o els ODS arribin a bon port.

Calen polítiques serioses i responsables per part dels governs. Cal que les empreses transformin les seves pràctiques per fer-les coherents en clau social i ambiental. Cal que els mitjans de comunicació siguin promotors d’aquests canvis necessaris i no legitimadors de models fallits. I cal que la ciutadania es mogui per transformar consciències i estructures.

El secretari general de l’ONU reclamava, a l’inici de la pandèmia, un alto el foc per posar fi a les guerres i dirigir tots els esforços a superar una pandèmia que ja ha mort més de 1.100.000 de persones. Si davant d’una amenaça com aquesta no som capaços de reaccionar, promovent autèntica seguretat humana, quin sentit té tot plegat?

L’única via per fer possible els ideals fundacionals de l’ONU, els DDHH i els ODS és posar les persones al centre. Al centre de la política, de l’economia i de la seguretat. Només així tindrem un món just, sostenible i pacífic.

Recordant Srebrenica

Recordar el genocidi de Srebrenica, ara que fa 25 anys, fa mal. Molt. És un d’aquells fets que ens pesaran durant molt de temps. Per moltes raons.

En primer lloc per la dimensió de la barbàrie: massacrar més de 8.000 homes i nens (i, per cert, atacar, maltractar i violar milers de dones) és una cosa brutal i difícil de pair, fins i tot assumint que passava en un context de guerra cruenta com la dels Balcans.

També pel vertigen que provoca imaginar la intensitat de l’odi i el fanatisme dels que van executar una cosa així i, encara molt més, dels centenars de milers de ciutadans que van aplaudir, celebrar, comprendre o justificar uns fets tan brutals com aquests.

Fereix pensar en la indiferència de tanta gent que, arreu del món, va assistir entre passiva i insensible a un genocidi d’aquesta magnitud i, ràpidament, en va desconnectar.

I, és clar, tot i que això ja és habitual, fa mal de pensar en la complicitat, connivència o passivitat d’Estats i comunitat internacional. Els drets humans sempre són vistos com a secundaris. I així ens va anar. I així ens va.

Però hi ha dues coses que encara ho fan tot més dolorós. La primera és pensar que Srebrenica no és un fet llunyà que coneixem pels llibres d’Història. No, va passar mentre hi érem. La sensació d’impotència, vergonya pròpia i incredulitat és molt més dura.

I la segona és veure com la cultura d’odi, fanatisme i violència (que, en forma extrema, va fer possible Srebrenica) és ben forta. Impressiona veure la quantitat de gent que, amb fruïció, s’abona al menyspreu absolut cap als altres, els diferents, els ‘enemics’, etc.

Per això cal recordar Srebrenica (i totes les ‘altres Srebrenica’). Totes les vegades que faci falta. Fins que la gent conegui la matança ja només pels llibres i li sembli absolutament inimaginable que una barbàrie com aquesta es pugui tornar a produir.

 

Estimat Quico

En Quico al centre (no sol passar), rient i envoltat de gent que l’estima (sol passar).
A Oslo, la nit abans de l’acte de lliurament del Premi Nobel de la Pau a l’ICAN.

 

És duríssim aquest present. Perquè el passat amb tu ha estat preciós i pensar que ja no hi haurà futur amb tu és, senzillament, massa.

La gent de FundiPau, la teva Fundi que estimaves tant, està absolutament devastada. Però no és gens estrany. Tens una habilitat raríssima Quico: tothom que et coneixia, t’estimava. I qui et coneixia més a fons, t’estimava molt més. Hauries de saber la quantitat de gent que aquests dies expressa: en Quico era una bellíssima persona! És que era així. Radicalment així.

Malgrat la immensa tristesa, és impossible esborrar una cosa: un munt de vivències, precioses totes elles, compartides amb tu. I quan la gent que t’estimem parlem aquests dies, ens en surten moltes més. Només vol dir una cosa: has fet passar moments molt bonics a molta gent.

Sí, podríem fer una llarga –i brutal- llista del teu compromís: de la feina feta amb els Anuaris de la Fundació per la Pau (jo no hi era, però ho sé! ;-). Dels articles escrits. Dels continguts aportats. De les reflexions compartides. De les persones connectades. De la teva empatia i sensibilitat per abordar conflictes i preocupar-se per qüestions cabdals. De la teva dedicació per desmuntar la maquinària bèl·lica, per seguir la pista a les armes i denunciar-ne el comerç.

O si pensem en moments clau, podríem parlar del 1999 a La Haia en la conferència d’activistes per la pau més gran del món. O el 2008, a Dublín, empenyent per tal que el món prohibís –com va acabar passant- la barbaritat de les bombes de dispersió. O el 2010 a Viena iniciant la Campanya pel Tractat mundial que regulés el comerç d’armes o el 2014, també a Viena, presentant en societat la Campanya per la prohibició de les armes nuclears, campanya que va acabar aconseguint el Premi Nobel de la Pau que, tu, també vas ‘recollir’ a Oslo, el 2017. O les escapades al País Basc, per afavorir camins de pau, tot donant suport a Gesto, a Elkarri o al Foro Social. O els nombrosos viatges a Madrid, per a coordinar-nos amb la resta de companyes i companys de la Campanya Armes Sota Control, per anar a convèncer a responsables polítics o governamentals o per a explicar i denunciar tot el que estava passant amb el comerç d’unes armes que incendien conflictes, massacren persones, destrueixen comunitats i faciliten la vulneració dels drets humans.

Tot això és important. Molt!!! Sense això el món encara seria un lloc més indecent i inhòspit. I tu has contribuït com el que més a que aquestes coses hagin pogut passar.

Però tu també sabies, més que ningú, que la vida és compromís… i passar-ho bé. Al final, què recordarem més de La Haia? Els documents i les reunions? O la inacabable tirallonga d’acudits (i de rialles) que vam compartir aquella nit memorable tot tornant de sopar? Hi eres sempre que calia treballar. Però també eres dels primers en aportar humor. Tenir-te en un viatge era sinònim de fer feina, amb rigor, i, a la vegada, de passar-ho bé, a fons.

I és que tu, Quico, et comprometies amb el món, però també amb la humanitat concreta. A vegades amb gestos mínims, fent detalls i petites sorpreses que alegraven el dia o la setmana. A vegades amb coses potents: com quan vas acompanyar, molt, l’Alfons en el seu tram final. I com em vas avisar perquè l’anés a veure… quan li quedava un glopada d’aire. Sempre te n’estaré agraït: sense tu no hagués pogut acomiadar-lo com (em) calia.

I a vegades, ho feies com qui no vol la cosa. Com quan un hivern de fa anys, vas decidir acompanyar-me en un doble ‘bolo’ que tenia a Girona i Calella. Deies que et venien molt de gust els dos actes i que així em seria més fàcil poder fer la complicada tasca d’arribar a l’hora als dos llocs. Era cert, ho havies fet altres vegades. Però sempre vaig pensar que, amb la teva sensibilitat distreta, aquell dia també havies decidit acompanyar-me perquè intuïes que eren dies durs per a mi. I vam acabar sopant pizza i veient els darrers minuts del partit del Barça.

Una de les teves immenses habilitats? Crear caliu. Bon clima. A la Fundi, de fa molts i molts anys, tenim una tradició preciosa: treballem a sac, però els dimecres a les 11.30 h, la gent que és al local (i tothom de fora que s’hi vol afegir hi és benvingut), s’atura per fer un esmorzaret especial. Aquesta tradició la vas inaugurar tu. I ha quedat ja per sempre (tot i que a vegades, ara, com saps, la fem dijous). De fet ens en vas fer canviar el nom, perquè sempre has estat ultra discret, però recorda que inicialment l’havíem batejat com ‘Esmorzar del Quico’.

Aquests dies potser algú s’estranya que una persona que va treballar a l‘entitat fa una pila d’anys et tingui tant present i amb tanta estima, a tu que eres un dels històrics, fundadors i patrons de l’entitat. Però no és estrany. Perquè a més de ser membre del Patronat, feies molta vida al local, amb l‘equip tècnic, amb voluntaris i activistes en les comissions, grups de treball i campanyes. De fet, tenies tanta relació amb la resta de patrons com amb el personal tècnic i voluntaris. No sol ser molt habitual això. Però en Quico és en Quico.

Fa uns anys, vas dir que plegaves del Patronat. Amb la teva senzillesa vas dir que hi portaves molt de temps, que calia renovació però que no tenia cap importància, que continuaries fent feina. Crec que molta gent va interpretar que estaves marxant. En absolut. Vas deixar el Patronat i els càrrecs, però vas continuar venint com sempre, fent suport a l‘oficina, impulsant campanyes, participant en reunions, donant idees, muntant concerts. És possible que molta gent no pugui entendre que es deixi un càrrec de representació formal en una entitat mentre, a la vegada, es manté tota la dedicació a la causa i la casa. Però vas fer-ho. Quico en estat pur.

FundiPau és coneguda per les seves campanyes, posicionaments i opinions. Però és curiós com gent diversa que ha passat o s’ha apropat a l’entitat ha expressat d’alguna o altra manera que el millor de la Fundi era la qualitat humana que s’hi podia trobar. No sé si és gaire cert. Però m’agrada pensar que sí: perquè una entitat de pau ha d’aspirar a ser reconeguda per la feina que aporta però, sobretot, ha de viure en i amb una certa pau, altrament seria un frau. De res serviria ser aplaudit per accions, informes i articles si quan algú s’hi apropés hi trobés mals rotllos, ganivetades i martingales. En tot cas, una cosa tinc claríssima: suposant que aquesta fama sigui certa, tu, Quico, n’ets el màxim responsable. No en tinguis cap mena de dubte.

Deixa’m parlar-te de números, que sé que t’agraden: si relacionéssim tres variables (1. capacitat de pencar i d’aportar; 2. coneixement i rigor, 3. generositat i humilitat) tu Quico destrossaries el quadre, la taula i el gràfic. El resultat és impossible. Ets de les persones que més sabia de pau, militarisme i comerç d’armes, de les que més preferies rigor a consigna fàcil i de les que menys en lluïa de tot plegat, de qui menys se sabia i de qui menys es parlava. I no t’importava gens. De fet, no és que no t’importés és que no pretenies res. Sempre hi eres per fer feina i aportar però sempre defugies el lluïment o penjar-te medalles. I sempre estaves content, sincerament content, sense ni un bri d’egocentrisme o de sectarisme, quan els altres en parlaven en públic o s’enduien el reconeixement. Més Quicos i el món seria un altre.

Després d’haver-te conegut, ho tinc molt clar: qui en la seva vida arribi a la meitat de la integritat, bondat, compromís, humilitat, generositat, capacitat d’estimar i de fer caliu que has demostrat tu, pot estar molt i molt content.

Jo sé que no hi arribaré mai. Però m’és igual: ja em sento feliç, i privilegiat, d’haver-te conegut.

De fet, me n’adono que vaig començar a escriure’t això tristíssim i devastat. I l’acabo, també trist i devastat però sentint-me ple i satisfet. Satisfet d’haver-te conegut. Ple del munt de vivències compartides. Has marxat massa d’hora. Massa abruptament. Però ha estat un enorme plaer haver-te conegut i haver-te pogut gaudir tant i tant. Enorme.

Saps? Alguna gent a la Fundi ‘amenaça’ amb fer una trobada (virtual, confinada, confitada o com sigui) per a riure, plorar i gaudir tot compartint l’estimació que et teníem. Sí, gent súper valuosa i fantàstica, plena de feina fins al capdamunt, té absolutament clar que, per sobre de tot, el que volen fer els propers dies és quedar… per parlar de tu. És molt gros això que has aconseguit. I és totalment culpa teva.

Et trobarem molt a faltar Quico. Però, més que mai, gràcies per tot.

:*

Quan sobren armes i falten hospitals

(Article publicat al Diari ARA el 7 d’abril de 2020)

“Et noto silenciós, i ara cal que diguis molts coses!” Un amic, que clarament confia massa en mi i el meu criteri, em reclamava fa unes setmanes que parlés més arran de la covid-19. Li vaig dir que ja deia coses habitualment però que ara em sentia més a prop de fer silenci, escoltar qui en sap i aplaudir qui arrisca molt, que de parlar gaire. I, finalment, li deia que no calia que digués gaire cosa: que el virus ja ens forçaria, inevitablement, a canviar moltes coses.

“Tot i haver discrepat, ara estarem d’acord”, m’escrivia fa pocs dies un col·lega amb qui havíem debatut sobre el paper de les forces armades. En llegir la frase interpreto que, veient com la immensa maquinària de guerra existent no serveix per aturar un virus, ara s’adona que cal una altra seguretat, menys militar i més humana. Però a continuació escriu: “Ara estarem d’acord que l’exèrcit és útil i necessari”. M’alarmo. Després de tants patiments i de tantes morts, si alguna lliçó n’hem de treure és que ens cal un replantejament, a fons, de valors, prioritats i polítiques. Cal, d’una vegada per totes, posar les persones al centre de les decisions de la política, l’economia i la seguretat. Seria suïcida tornar a una normalitat que és criminal.

No estem en temps de certeses. La pandèmia, més que mai, ens recorda la nostra fragilitat. Malgrat que estàvem pensant en robots intel·ligents i consums molt sofisticats, la covid-19 ens deixa clar que ni ho sabem tot ni ho podem tot. Depenem de moltes coses que no controlem. Però, malgrat tot, és evident que en un món tremendament desigual i desequilibrat, on milions de persones viuen en la més absoluta de les intempèries i on tenim les prioritats desenfocades, una pandèmia tindrà uns efectes molt més devastadors i brutals.

Així que potser sí que cal dir algunes coses, procurant de diferenciar el que és secundari del que és important. Una cosa és fer servir puntualment els militars en una situació de crisi, una altra fer-ne bandera per justificar l’existència de l’exèrcit, i encara una altra pretendre que cal continuar i reforçar una política de seguretat que, precisament, demana canvis a crits.

Que en un món militaritzat, amb exèrcits sobredimensionats, davant una crisi greu s’usin soldats per fer certes tasques és una cosa. Més lamentable –i grotesca– és l’ostentació de parafernàlia i llenguatge bèl·lics que ens mostren en rodes de premsa i en declaracions grandiloqüents. Força més inquietant és que en un context global de retallades de drets i llibertats, d’aprimament de la democràcia i d’apel·lacions a la mà dura, hi hagi qui aplaudeixi imatges de policies i militars patrullant pels carrers a la recerca de ciutadans “díscols”.

Però el que seria profundament greu és treure conclusions errònies de la participació de l’exèrcit en la crisi de la covid-19. Si calen militars per construir hospitals, habilitar llits, transportar medicaments i desinfectar instal·lacions, vol dir que tenim un problema, seriós i evident: no tenim planificats prou recursos humans i tècnics per fer front a crisis sanitàries greus. Que els militars hagin de fer tot això vol dir, ras i curt, que sobren soldats i falta personal sanitari, de serveis bàsics i protecció civil. Que sobren armes i falten hospitals. Que hi ha massa despesa militar i poca despesa en salut pública. Qui presumeix de l’operació Balmis no sé si s’adona que, en el fons, no està demostrant la utilitat de l’exèrcit sinó evidenciant les desastroses prioritats: no tenim prou recursos per fer front a una crisi sanitària que mata 13.000 mil persones en poc més de 2 mesos però en canvi tenim 130.000 soldats i tota mena d’armes… per a no se sap gaire ben bé què.

No qüestiono, ni menyspreo, la dedicació i els sacrificis personals que fan aquests soldats. Qüestiono les prioritats i les polítiques que hi ha al darrere. Prioritats i polítiques mal enfocades, que venen de lluny i que fa temps que patim arreu del món.

Perquè milions de persones moren al cap de l’any –cada any– per fam, pobresa, malalties curables, manca d’aigua potable, etc., mentre, en canvi, tenim un sistema de defensa immens (més de 20.000.000 de soldats) i caríssim (quasi dos bilions de dòlars anuals) incapaç de protegir la vida d’aquestes persones. I quan es reclama atendre aquestes emergències humanitàries es diu que no hi ha prou diners. Aquesta brutal, i criminal, paradoxa és un dels contrasentits més grans del món. De fet, no cal ser antimilitarista ni pacifista per compartir-ho. La primera prioritat de tota lògica seriosa de seguretat hauria de ser de protegir la vida de totes les persones i garantir-los un mínim de condicions per poder viure dignament. No fer-ho, renunciar a salvar aquestes vides i, mentrestant, invertir en exèrcits, noves armes o entrenaments militars en nom de la seguretat és un despropòsit absolut.

I, tornant aquí, no podem oblidar-ho: destacar l’aportació humanitària de les forces armades perquè construeixen hospitals… mentre venem armes a qui bombardeja hospitals al Iemen és d’una inconsciència descomunal o d’un cinisme estratosfèric.

La covid-19 ens aclapara i desborda profundament. Assistir, dia sí i dia també, a les terribles pèrdues humanes que ocasiona és dolorosíssim. Imaginar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran provoca vertigen. Però si tot això no serveix, almenys, per canviar les coses i enfocar bé les prioritats, quan ho farem?