Estimat Quico

En Quico al centre (no sol passar), rient i envoltat de gent que l’estima (sol passar).
A Oslo, la nit abans de l’acte de lliurament del Premi Nobel de la Pau a l’ICAN.

 

És duríssim aquest present. Perquè el passat amb tu ha estat preciós i pensar que ja no hi haurà futur amb tu és, senzillament, massa.

La gent de FundiPau, la teva Fundi que estimaves tant, està absolutament devastada. Però no és gens estrany. Tens una habilitat raríssima Quico: tothom que et coneixia, t’estimava. I qui et coneixia més a fons, t’estimava molt més. Hauries de saber la quantitat de gent que aquests dies expressa: en Quico era una bellíssima persona! És que era així. Radicalment així.

Malgrat la immensa tristesa, és impossible esborrar una cosa: un munt de vivències, precioses totes elles, compartides amb tu. I quan la gent que t’estimem parlem aquests dies, ens en surten moltes més. Només vol dir una cosa: has fet passar moments molt bonics a molta gent.

Sí, podríem fer una llarga –i brutal- llista del teu compromís: de la feina feta amb els Anuaris de la Fundació per la Pau (jo no hi era, però ho sé! ;-). Dels articles escrits. Dels continguts aportats. De les reflexions compartides. De les persones connectades. De la teva empatia i sensibilitat per abordar conflictes i preocupar-se per qüestions cabdals. De la teva dedicació per desmuntar la maquinària bèl·lica, per seguir la pista a les armes i denunciar-ne el comerç.

O si pensem en moments clau, podríem parlar del 1999 a La Haia en la conferència d’activistes per la pau més gran del món. O el 2008, a Dublín, empenyent per tal que el món prohibís –com va acabar passant- la barbaritat de les bombes de dispersió. O el 2010 a Viena iniciant la Campanya pel Tractat mundial que regulés el comerç d’armes o el 2014, també a Viena, presentant en societat la Campanya per la prohibició de les armes nuclears, campanya que va acabar aconseguint el Premi Nobel de la Pau que, tu, també vas ‘recollir’ a Oslo, el 2017. O les escapades al País Basc, per afavorir camins de pau, tot donant suport a Gesto, a Elkarri o al Foro Social. O els nombrosos viatges a Madrid, per a coordinar-nos amb la resta de companyes i companys de la Campanya Armes Sota Control, per anar a convèncer a responsables polítics o governamentals o per a explicar i denunciar tot el que estava passant amb el comerç d’unes armes que incendien conflictes, massacren persones, destrueixen comunitats i faciliten la vulneració dels drets humans.

Tot això és important. Molt!!! Sense això el món encara seria un lloc més indecent i inhòspit. I tu has contribuït com el que més a que aquestes coses hagin pogut passar.

Però tu també sabies, més que ningú, que la vida és compromís… i passar-ho bé. Al final, què recordarem més de La Haia? Els documents i les reunions? O la inacabable tirallonga d’acudits (i de rialles) que vam compartir aquella nit memorable tot tornant de sopar? Hi eres sempre que calia treballar. Però també eres dels primers en aportar humor. Tenir-te en un viatge era sinònim de fer feina, amb rigor, i, a la vegada, de passar-ho bé, a fons.

I és que tu, Quico, et comprometies amb el món, però també amb la humanitat concreta. A vegades amb gestos mínims, fent detalls i petites sorpreses que alegraven el dia o la setmana. A vegades amb coses potents: com quan vas acompanyar, molt, l’Alfons en el seu tram final. I com em vas avisar perquè l’anés a veure… quan li quedava un glopada d’aire. Sempre te n’estaré agraït: sense tu no hagués pogut acomiadar-lo com (em) calia.

I a vegades, ho feies com qui no vol la cosa. Com quan un hivern de fa anys, vas decidir acompanyar-me en un doble ‘bolo’ que tenia a Girona i Calella. Deies que et venien molt de gust els dos actes i que així em seria més fàcil poder fer la complicada tasca d’arribar a l’hora als dos llocs. Era cert, ho havies fet altres vegades. Però sempre vaig pensar que, amb la teva sensibilitat distreta, aquell dia també havies decidit acompanyar-me perquè intuïes que eren dies durs per a mi. I vam acabar sopant pizza i veient els darrers minuts del partit del Barça.

Una de les teves immenses habilitats? Crear caliu. Bon clima. A la Fundi, de fa molts i molts anys, tenim una tradició preciosa: treballem a sac, però els dimecres a les 11.30 h, la gent que és al local (i tothom de fora que s’hi vol afegir hi és benvingut), s’atura per fer un esmorzaret especial. Aquesta tradició la vas inaugurar tu. I ha quedat ja per sempre (tot i que a vegades, ara, com saps, la fem dijous). De fet ens en vas fer canviar el nom, perquè sempre has estat ultra discret, però recorda que inicialment l’havíem batejat com ‘Esmorzar del Quico’.

Aquests dies potser algú s’estranya que una persona que va treballar a l‘entitat fa una pila d’anys et tingui tant present i amb tanta estima, a tu que eres un dels històrics, fundadors i patrons de l’entitat. Però no és estrany. Perquè a més de ser membre del Patronat, feies molta vida al local, amb l‘equip tècnic, amb voluntaris i activistes en les comissions, grups de treball i campanyes. De fet, tenies tanta relació amb la resta de patrons com amb el personal tècnic i voluntaris. No sol ser molt habitual això. Però en Quico és en Quico.

Fa uns anys, vas dir que plegaves del Patronat. Amb la teva senzillesa vas dir que hi portaves molt de temps, que calia renovació però que no tenia cap importància, que continuaries fent feina. Crec que molta gent va interpretar que estaves marxant. En absolut. Vas deixar el Patronat i els càrrecs, però vas continuar venint com sempre, fent suport a l‘oficina, impulsant campanyes, participant en reunions, donant idees, muntant concerts. És possible que molta gent no pugui entendre que es deixi un càrrec de representació formal en una entitat mentre, a la vegada, es manté tota la dedicació a la causa i la casa. Però vas fer-ho. Quico en estat pur.

FundiPau és coneguda per les seves campanyes, posicionaments i opinions. Però és curiós com gent diversa que ha passat o s’ha apropat a l’entitat ha expressat d’alguna o altra manera que el millor de la Fundi era la qualitat humana que s’hi podia trobar. No sé si és gaire cert. Però m’agrada pensar que sí: perquè una entitat de pau ha d’aspirar a ser reconeguda per la feina que aporta però, sobretot, ha de viure en i amb una certa pau, altrament seria un frau. De res serviria ser aplaudit per accions, informes i articles si quan algú s’hi apropés hi trobés mals rotllos, ganivetades i martingales. En tot cas, una cosa tinc claríssima: suposant que aquesta fama sigui certa, tu, Quico, n’ets el màxim responsable. No en tinguis cap mena de dubte.

Deixa’m parlar-te de números, que sé que t’agraden: si relacionéssim tres variables (1. capacitat de pencar i d’aportar; 2. coneixement i rigor, 3. generositat i humilitat) tu Quico destrossaries el quadre, la taula i el gràfic. El resultat és impossible. Ets de les persones que més sabia de pau, militarisme i comerç d’armes, de les que més preferies rigor a consigna fàcil i de les que menys en lluïa de tot plegat, de qui menys se sabia i de qui menys es parlava. I no t’importava gens. De fet, no és que no t’importés és que no pretenies res. Sempre hi eres per fer feina i aportar però sempre defugies el lluïment o penjar-te medalles. I sempre estaves content, sincerament content, sense ni un bri d’egocentrisme o de sectarisme, quan els altres en parlaven en públic o s’enduien el reconeixement. Més Quicos i el món seria un altre.

Després d’haver-te conegut, ho tinc molt clar: qui en la seva vida arribi a la meitat de la integritat, bondat, compromís, humilitat, generositat, capacitat d’estimar i de fer caliu que has demostrat tu, pot estar molt i molt content.

Jo sé que no hi arribaré mai. Però m’és igual: ja em sento feliç, i privilegiat, d’haver-te conegut.

De fet, me n’adono que vaig començar a escriure’t això tristíssim i devastat. I l’acabo, també trist i devastat però sentint-me ple i satisfet. Satisfet d’haver-te conegut. Ple del munt de vivències compartides. Has marxat massa d’hora. Massa abruptament. Però ha estat un enorme plaer haver-te conegut i haver-te pogut gaudir tant i tant. Enorme.

Saps? Alguna gent a la Fundi ‘amenaça’ amb fer una trobada (virtual, confinada, confitada o com sigui) per a riure, plorar i gaudir tot compartint l’estimació que et teníem. Sí, gent súper valuosa i fantàstica, plena de feina fins al capdamunt, té absolutament clar que, per sobre de tot, el que volen fer els propers dies és quedar… per parlar de tu. És molt gros això que has aconseguit. I és totalment culpa teva.

Et trobarem molt a faltar Quico. Però, més que mai, gràcies per tot.

:*