Querido Raül (Versión española) – Dear Raül (English version by Daniel Camós) – Cher Raül (Version française (par Daniel Camós)
Estimat Raül,
No sé si hauràs passat una bona nit.
Jo he dormit poc. Com moltes altres nits darrerament. Però molt més consternat i aclaparat que moltes altres nits.
Quan m’he despertat, m’ha vingut al cap, a principis dels 90, quan vam coincidir en algun bolo sobre objecció de consciència. Te’n vas fer, d’objector, perquè aspiraves a un món sense violència i rebutjaves fer l’aprenentatge de la mort.
El teu compromís et va portar a Bòsnia, la teva estimada Bòsnia. Allà vas conèixer encara de més a la vora la brutalitat, crueltat i estupidesa de la guerra. I, allí, et vas fer solidari i proper amb tota la gent que patia les conseqüències dels conflictes armats i les vulneracions dels drets humans.
Vas treballar al Centre UNESCO de Catalunya, impulsant propostes que connectessin Catalunya amb la necessitat d’una nova governança global, més sostenible, justa i democràtica.
Vas implicar-te a fons amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, acompanyant l’estimat Vicenç Fisas. Durant molt anys vas promoure la recerca per la pau, compromès amb una transformació fonamentada en l’anàlisi i el rigor.
Vas decidir entrar en política des d’una opció d’esquerra alternativa. I, des del Parlament Europeu, entre altres coses, vas posar l’accent en temes de medi ambient i desarmament. Vas apostar per una Europa que cregués en la democràcia, els drets humans i la pau.
Finalment, vas continuar la teva incursió política participant d’una candidatura unitària transversal, compromès en la construcció d’un nou Estat per a Catalunya que, si més no en el teu cas, no volia dir un Estat tancat sinó compromès amb un món més just i digne.
He recordat tot això. Perquè he pensat, Raül, que és molt bèstia que una persona com tu, amb aquest historial, acabi a la presó a l’Europa del Segle XXI. Molt bèstia.
No m’agraden les presons ni hi crec. Però posats a posar-hi gent, se me n’ocorre molta altra (corruptes, mafiosos, especuladors, violadors, criminals de guerra, venedors d’armes, assassins, etc.) que tindria molt més sentit que hi fossin.
Però no pas tu. Ni en Jordi, ni la Meritxell, ni l’Oriol, ni la Dolors, ni el Josep, ni el Joaquim, ni el Carles, ni el Santi. He pensat en tu, i he escrit això, perquè fa molt de temps que ens coneixem. Però podria parlar d’uns quants dels altres. De fet, animo a gent que els conegui més, a fer això, a fer-ne un perfil. Així ens adonarem de l’animalada que suposa empresonar-vos.
No puc deixar d’esmentar perquè, ho admeto, encara no m’he ne refet, d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Cessar, per una decisió política, un Parlament i un Govern democràticament escollit i, al damunt, empresonar-lo, és molt i molt bèstia. Però empresonar dues persones de l’àmbit social és perdre, definitivament, tots els papers. Si hi ha algú que estima l’Estat espanyol hauria de procurar canviar aquestes coses. Perquè l’estan portant a l’abisme.
En fi, tot plegat, molt bèstia. Molt trist. Molt indecent. I molt repugnant.
Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi.
Així que espero retrobar-te ben aviat. A tu, i a tots els altres membres del Govern.
I als Jordis que no me’ls puc treure del cap.
Teu i vostre.
Jordi
Malgrat tot 