(article publicat al Diari AVUI, dilluns 7 de Juny de 2010)
El mes d’abril del 2009 el president Obama va fer un important discurs a Praga, on, entre altres coses, va presentar la seva visió i estratègia per avançar, lentament, cap a un món sense armes nuclears.
Tot just fa una setmana acabava la 8a Conferència de Revisió del Tractat de No-proliferació Nuclear (TNP), una conferència de revisió que havia aixecat més expectatives que les anteriors. En part, precisament pel nou clima generat pel nou lideratge d’Obama (amb la seva aposta pel diàleg i el consens, donava més relleu a espais multilaterals com el TNP), però també perquè s’havien concretat algunes de les propostes fetes a Praga (nou acord amb Rússia, Cimera de Seguretat Nuclear, etc.), fet que emmarcava la conferència del TNP en un context de dinamisme. Més enllà de tot això, els avenços en desarmament produïts els darrers anys (el tractat de prohibició de les bombes de dispersió adoptat el 2008, per exemple) també injectaven més optimisme en l’agenda global del desarmament.
Quins han estat els resultats? Sens dubte, no espectaculars, però hi ha hagut petits avenços. D’entrada, a diferència de l’any 2005, hi ha hagut declaració i conclusions aprovades. S’ha reforçat la pressió sobre les potències nuclears, s’han concretat algunes passes ja plantejades en les conferències del 1995 i del 2000 i s’ha acordat realitzar una conferència per al 2012 per tal d’establir un Pròxim Orient lliure d’armes nuclears, esmentant específicament el cas d’Israel.
Però més enllà dels avenços que es puguin produir en el marc del TNP, no podem obviar les seves limitacions constitutives. Nascut en plena Guerra Freda, tot i ser un instrument cabdal en l’àmbit del desarmament, els defectes d’origen del TNP són vistos avui com una rèmora.
La creació d’un doble règim al si del TNP (els països nuclears per una banda i la resta, que no en poden tenir, per l’altra) és obvi que només té sentit si les potències nuclears aborden el desarmament. En cas contrari, aquest mecanisme esdevé una jerarquia que denota qui s’atorga privilegis i que en treu a la resta. De fet, malgrat que el TNP ha tingut un cert èxit en evitar la proliferació horitzontal (és a dir, que nous països tinguin armes nuclears), també és cert que aquesta incoherència li resta credibilitat a l’hora de prevenir-la amb eficàcia.
Com lúcidament assenyalava l’informe Weapons of terror del 2006, coordinat per Hans Blix, “resulta més difícil dissuadir els potencials Estats proliferants de seguir avançant pel camí del desenvolupament d’armes nuclears i mantenir el suport de la comunitat internacional a la no-proliferació quan els Estats posseïdors d’armes nuclears s’esforcen poc per aconseguir el desarmament nuclear. Les explicacions dels que tenen armes nuclears, que argumenten que aquestes són indispensables per defensar la seva sobirania, no són la millor manera de convèncer altres Estats sobirans perquè renunciïn a aquesta possibilitat”.
Que 65 anys després de l’explosió de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (amb centenars de milers de persones mortes i ferides directament o afectades indirectament -per exemple, naixements de persones que van patir la radiació- a causa d’aquelles explosions i de les nombroses proves nuclears fetes posteriorment) siguem tan lluny de prohibir les armes nuclears… ens informa ben precisament i clara de la precarietat en què ens trobem.
Malgrat els acords de desarmament nuclear subscrits per les dues principals potències en els darrers 20 anys, avui disposem de més de 20.000 caps nuclears per carregar-nos el planeta unes quantes vegades. Les cinc potències nuclears encara no han estat capaces de sortir d’un esquema terrible: som poderoses gràcies a les armes nuclears, per tant, no en pensem prescindir. No és només criticable moralment i política, sinó també pràcticament: el manteniment dels arsenals nuclears genera una escandalosa despesa econòmica que esdevé tràgica en els temps de crisi que corren.
En definitiva, hem avançat uns metres. Però la visió d’un món sense armes nuclears és una visió encara massa llunyana.