14 punts sobre Síria (amb els quals difícilment pots no estar-hi d’acord)

15 03 2017

Al voltant del conflicte sirià, hi ha hagut, sobretot, silenci. Un silenci espès i massa cruel. Però, a vegades, quan se n’ha parlat, ha sobrat –i m’ha sobtat- trobar-me unes expressions dures, una elevada virulència, un enquistament extrem. Signes d’un debat molt crispat, amb visions molt i molt –terriblement- allunyades.

I no em refereixo a gent que hi viu, hi ha viscut o hi té família, la qual cosa podria ser ben comprensible, sinó a gent que s’ho mira des d’aquí.

I, la veritat, no ho entenc.

És clar, és un conflicte complex, hi ha mirades condicionades per la perspectiva ideològica, hi ha desinformació, hi ha intoxicació, etc. Però em nego a admetre que –des d’una voluntat d’identificar honestament allò que passa- no sigui possible trobar un mínim diagnòstic compartit. És a dir, podem entendre que les anàlisis sobre el diagnòstic (ara ja no parlo de solucions o receptes!) puguin ser diferents. Però que siguin extremadament diferents, que no tinguin cap punt de contacte, crec que això, no podem admetre-ho ni resignar-nos-hi. Les ulleres ideològiques, i les fílies i les fòbies, no haurien d’allunyar-nos tant de la realitat.

He escrit uns quants punts, recollint, resumint i filtrant moltes lectures, converses, testimonis i debats. Crec que, amb tots els matisos que es vulguin, aquests punts (molt bàsics i evidents, ja ho avanço) haurien de poder ser compartits per aquelles persones compromeses amb la justícia, la dignitat, els drets humans i la pau.

Els 14 punts:

  1. Es pot fer una anàlisi global i acurada de les decisions, actuacions i aliances efectuades per la família al-Àssad des de 1970 (fins el 2000, Hafez i fins avui, el seu fill, Baixar) valorant allò que hagi pogut ser positiu i allò que sigui censurable. A l’hora de definir el seu govern, es pot contextualitzar que a la regió hi ha molts països amb règim autoritari. Es pot ser conscient –i denunciar activament- la hipocresia d’alguns estats occidentals que destaquen el caràcter autoritari d’uns països, quan no els agrada la política i el rol que juguen, mentre l’amaguen en altres països que són aliats. Però tot això, i més coses que podríem dir, no amaga una veritat: que a Síria hi ha un règim autoritari i repressiu, amb un llarg historial de vulneracions de drets humans.
  1. És, per tant, del tot lògic, lícit, en certa manera inevitable i, en tot cas, positiu, que hi hagi gent a Síria que reclami canvis. Hi ha hagut expressions populars de reforma, transformació i revolta en diferents moments. Però es van visualitzar de forma intensa el 2011, en el marc de la primavera àrab. Remarquem-ho: molts de nosaltres hauríem fet el mateix. Per què, llavors, hem de suposar que els sirians i les sirianes, en canvi, s’havien de resignar i havien de callar? Sota quina mena de paternalisme el que nosaltres exigim aquí no és correcte que ells ho exigeixen allà? La nostra solidaritat, ben activa i de forma principal, hauria de ser amb tota aquesta gent que va reclamar i reclama dignitat, treball, justícia i llibertat.
  1. Que dels diversos règims que van veure trontollar el seu futur davant l’empenta de la primavera àrab, el sirià és el que va reaccionar amb més duresa i brutalitat a les protestes ciutadanes, és un fet tristament innegable, àmpliament documentat per les ONG de drets humans i també corroborat per nombrosos periodistes sobre el terreny que van reportar actes de brutalitat policial i militar com poques vegades, així ho manifestaven, havien vist abans en altres conflictes.
  1. Que les protestes ciutadanes eren, inicialment, pacífiques ningú ho pot negar. Que la brutal repressió va fer aparèixer en el moviment de protesta dinàmiques de lluita armada, tampoc. I que la ingerència de països de la regió (seguint la seva agenda política) va acabar decantant la revolta cap a la militarització, tampoc.
  1. Que de la tensió inicial entre règim i ciutadania el conflicte derivés cap a una guerra no hauria de provocar confusions: la desigualtat en la confrontació armada ha estat i és absolutament favorable al règim. Que alguns grups rebels armats haurien fet algunes de les mateixes coses que ha fet el règim si haguessin disposat d’avions, bombes de barril i armes químiques? Sí, molt probablement. Però el fet és que el règim és qui ha disposat, i ha utilitzat, de majors, més sofisticats i més brutals equipaments i sistemes d’armes que l’oposició armada. I, per tant, té moltíssima més responsabilitat en la generació de víctimes i refugiats.
  1. Que, en el context d’una regió explosiva, travessat per moltes clivelles (polítiques, socials, econòmiques i també religioses, entre sunnites i xiïtes) el llarg i sòlid enfrontament entre Iran i l’Aràbia Saudita també s’ha projectat sobre Síria. El primer, tot ajudant amb armament i l’enviament de milícies i combatents sobre el terreny el règim. El segon, permetent el finançament i enviant armes als grups rebels, especialment mimant i fomentant els grups d’inspiració salafista. Turquia i Qatar, amb interessos diferents i donant suport a actors específics cada un d’ells, també van optar per a apuntalar el bàndol opositor.
  1. Que els Estats Units i Europa en general, amb diferents intensitats, han estat donant suport diplomàtic, econòmic i militar a determinats grups del bàndol opositor, suposadament els menys extremistes.
  1. Que Rússia ha estat donant suport al règim de forma decidida i activa, tant en l’àmbit diplomàtic, com amb la transferència d’armes i, finalment, amb la participació directa en la guerra.
  1. De fet, durant anys s’ha parlat sobre possibles intervencions militars occidentals. Des de setembre de 2015, una cosa és clara: la intervenció militar estrangera més clara, significativa i explícita que s’ha produït a Síria, és la russa. En segona instància, caldria parlar de la iraniana. Alguna gent que parla amb consignes refregides, faria bé d’actualitzar-les i contrastar-les amb la realitat.
  1. Que cap d’aquestes ingerències externes (de la 6 a la 9) es va fer pensant en la sort de la població civil i sí, en canvi, en interessos polítics, econòmics i geoestratègics immediatistes, és una tristíssima evidència de la gravíssima irresponsabilitat amb la que massa governants van, recordant la lletra del malaguanyat Josep Fortuny ‘potinejant el món i fent destrossa’.
  1. El conflicte s’explica per dinàmiques internes (règim – oposició), dinàmiques regionals (la profunda rivalitat entre Iran i Aràbia Saudita) i dinàmiques globals (USA i Rússia). Ni la mandra d’analitzar-ho a fons, ni les ganes d’enllestir-ho per la via ràpida, ni la voluntat de projectar un sol culpable, poden amagar la complexitat del conflicte. Estaria bé, per tant, posar fi a explicacions simplistes.
  1. Facilitar armes, combatents i ajut militar a l’oposició i als rebels no ha millorat la revolta inicial, l’ha militaritzada, ha permès l’entrada al país de grups i dinàmiques terroristes, ha multiplicat les pràctiques i vulneracions dels drets humans i ha escalat el conflicte. L’esperit de la revolta inicial és digne de ser aplaudit. Però entre la brutal repressió del règim, la militarització i contaminació produïda per la interferència regional i la presència creixent de grups terroristes gihadistes, es pot ben dir que la revolta ha quedat sepultada i segrestada.
  1. Però que això hagi acabat essent així, després de 6 anys de conflicte durant els quals la indiferència ha estat màxima, no permet fer la pregunta que, en to burleta i displicent, alguna gent fa: ‘¿On és l’oposició laica i democràtica?‘. Fer això 11.000.000 de desplaçats i refugiats, 500.000 morts i 1.900.000 ferits després… és un excés de crueltat. Efectivament, bona part de les persones que formaven l’oposició siriana democràtica, laica i progressista han estat assassinades, estan desaparegudes, es troben empresonades, sobreviuen amagades, s’amunteguen en campaments de refugiats de la regió, malviuen en les fronteres de l’Europa fortalesa o, unes poques, han aconseguit ser acollides en països europeus. De fet, alguna gent que es pregunta retòricament on és l’oposició, ho té fàcil: que escolti les sirianes i sirians que viuen a Catalunya. Fer servir discursos de manual i refregits d’internet i negar-se a escoltar els centenars de sirians que conviuen amb nosaltres és, com a mínim, una frivolitat.
  1. Alguna de la gent que el 2011 es va aixecar, i continua a Síria, ha patit de tot: repressió del règim, atacs de grups armats rebels, brutalitat d’Estat Islàmic, passotisme de la comunitat internacional, indiferència dels moviments socials… i malgrat tot continuen intentant un projecte digne per al seu país.

Amb aquesta gent, és amb la que hauríem de ser més solidaris i més fidels. Perquè, amb tot el dret del món, aspiraven a tot i, de forma lamentable, ho han perdut tot. I, al damunt, molta gent que els hauria d’haver escoltat i acompanyat, els ha girat l’esquena i, quasi, els ha insultat.

 

Un prec final:

En tot cas, podem deixar de banda si simpatitzem amb al-Àssad, amb l’oposició, amb els rebels armats, amb el gihadisme moderat, amb el gihadisme extrem, amb els kurds, amb els sunnisme, amb el xiisme, amb Rússia, amb els Estats Units, amb Iran, amb Turquia o Aràbia Saudita i centrar-nos en allò que passa? Podem deixar de mirar-nos les coses en funció de les simpaties o antipaties que ens generen uns i altres i atendre els fets? Podríem deixar-nos de partides d’escacs i atendre el sofriment real de tanta gent? Podríem, de fet, pensar en el que passa i pateix la gent a Síria i no en el que ens agrada o desagrada des de Barcelona??

En aquest sentit, la repressió, els assassinats, les tortures, les desaparicions, els bombardejos, els setges, les violacions, les agressions sexuals, les matances, la repressió de la llibertat d’expressió i de manifestació, la persecució de la llibertat religiosa, etc. tot això és intolerable, ho faci qui ho faci, oi? No podríem acceptar que estem d’acord en això, en oposar-nos fermament a tota actuació contrària als drets humans més fonamentals? Per què costa tant?





¿Queremos erradicar el terror?

15 11 2015
Foto: StarMedia

Foto: StarMedia

París. Viernes por la noche. Un nuevo zarpazo de barbarie. Seis ataques coordinados, disparos indiscriminados, 129 muertos, 300 heridos, 99 en estado crítico. Desolación. Impotencia. Terror.

Lo primero que hay que hacer es llorar las víctimas. 129 personas han visto truncadas sus vidas y sus esperanzas. Y solidarizarse con sus seres queridos: centenares de familiares y amistades estarán sufriendo el sinsentido de una muerte criminal.

No le pongamos peros. Esos ciudadanos de París han muerto salvajemente, injustamente, en manos de gente enloquecida por el fanatismo y la ignorancia. No debería haber sucedido, bajo ninguna circunstancia. Ninguna razón, sea la que sea, puede justificar un acto criminal así.

Debemos hacer todo esto. Pero también algo más.

Nos toca pensar y analizar. Determinar y proponer. Evaluar y actuar. Mirar de entender porque estas barbaridades se producen. Procurar actuar de manera que no vuelvan a producirse. Dejar de hacer lo que puede alimentar que se reproduzcan. No hacer lo que el terrorismo yihadista busca que hagamos.

El terrorismo yihadista (primero Al Qaeda, luego Estado Islámico –Daesh de ahora en adelante- y multitud de otros colectivos) lleva años creciendo en número de grupos, acciones, nivel de brutalidad y facilidad para conseguir nuevos adeptos. Crece su importancia y, sobretodo, su impacto e influencia.

Sin duda, el principal alimento del yihadismo es el discurso del odio. Por ello, sacrificar -por una supuesta lucha más efectiva contra el terrorismo- los valores del diálogo, la paz, la tolerancia y los derechos humanos, sería un grave error. Y la primera victoria del yihadismo.

Daesh busca que el virtual choque de civilizaciones se haga realidad. Y para ello es fundamental que la delicada cohesión de las sociedades europeas salte por los aires. La islamofobia, además de una respuesta absurda (la mayoría de víctimas de Daesh son otros musulmanes) sería la segunda victoria del yihadismo: precisamente es lo que busca, que muchos ciudadanos europeos de ascendencia musulmana vean el extremismo como única salida.

Decenas de miles de personas se sienten atraídas por esos discursos extremistas y, sobretodo, por la expectativa de nueva realidad que le ofrece Daesh. Es vital cortocircuitar esa conexión. Pero no siempre nos damos cuenta que el desastre, la injusticia y el caos de este mundo –del que participamos y sacamos tajada- pueden ser factores que faciliten el tránsito de mucha gente hacia el extremismo violento.

Condenamos el sectarismo, la intolerancia y el racismo existente en el discurso y la práctica de Daesh. Pero a veces nos olvidamos que en toda Europa las proclamas xenófobas, simplistas y que criminalizan al inmigrante y al diferente encuentran cada vez más eco social. Y que muchos partidos e instituciones, para mirar de contener ese crecimiento, copian y reproducen esos discursos, dándoles así aún más credibilidad, legitimidad y resonancia.

Nos extraña que haya gente que no encuentre otra salida que el extremismo violento. Pero no nos damos cuenta de que, a veces, nuestras políticas exteriores no dejan demasiadas salidas: dejamos pudrir situaciones de tensión, damos apoyo a regímenes impresentables, intervenimos en conflictos con intereses cortoplacistas y nos desprecoupamos del inmenso drama que generan a miles, centenares y a veces a millones de personas que los sufren. Y, finalmente, cuándo vienen a nuestras fronteras, huyendo de la violencia, les cerramos las puertas.

Condenamos la extrema violencia de Daesh, pero participamos de una cultura de la violencia que implica un gasto militar desorbitado y ofrecer respuestas militares, a menudo con estúpida sobreactaución, a problemas que demandan soluciones políticas.

Nos preocupamos de la pujanza de Daesh pero mantenemos como aliados a regímenes que han tolerado, facilitado y permitido el desarrollo económico, armado y reclutativo de Daesh. Regímenes que hacen políticas represivas y discriminatorias, que cortan todas las salidas de expresón política, que discriminan a colectivos y que frustran los anhelos de mucha gente joven.

Nos extrañamos de que Daesh disponga de suficientes recursos económicos e incluso comercie, pero olvidamos que vivimos en un mundo que permite, tolera y practica la economía criminal y los paraíses fiscales.

Abominamos de las atrocidades cometidas con armas pero hemos tardado 20 años a adoptar un Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) que, de cumplirse, debería impedir el acceso al mercado de armas por parte de criminales, genocidas, regímenes represivos y grupos terroristas.

Llevamos 15 años alarmados por el terrorismo yihadista pero no nos damos cuenta que la ‘guerra contra el terror’ solo ha conseguido incrementar el volumen y la virulencia terrorista.

Nos da mucho miedo Daesh pero no acabamos de comprender que nos debería dar más miedo muchas de las decisiones políticas, económicas y sociales que hacen este mundo como es. La dramática verdad es que Estados y líderes políticos mundiales no tienen una agenda sincera y honesta en favor de la paz, los derechos humanos, la democracia y la justicia. Si miramos Siria (lugar dónde Daesh se ha desarrollado e implantado aprovechando el caos y zona de origen de la mayoría de refugiados del mundo) deberemos constatar que las actuaciones de las potencias mundiales (Estados Unidos, Rusia, China, Europa) y de las potencias regionales (Irán, Arabia Saudí, Turquía, etc.) han actuado en ese país siguiendo muchos intereses y prioridades pero, nunca, el de preocuparse por la suerte de la población siria y una solución justa al conflicto.

Seguramente, ni procurando hacerlo todo bien podríamos evitar totalmente el azote de la violencia. Pero si no nos tomamos en serio el fomento de la paz, la defensa de los derechos humanos y la promoción de la justicia, es seguro que deberemos aprender a convivir con altas dosis de violencia, caos y barbarie.





Bona intuïció, precària realització

26 10 2015

SDG Projections: Massive scale projections and  peoples’ voices to celebrate UN70 and visually depict the 17 Global Goals Organized by the United Nations Department of Public Information in partnership with the Executive Office of the Secretary-General, the Office of the Special Adviser on Post-2015 Development Planning, the Global Poverty Project and other partners General Assembly 69th session: High-level Forum on a Culture of Peace Opening Statements by the Acting President of the General Assembly and the Secretary-General, followed by panel discussions

(Article publicat al Diari ARA, diumenge 25 d’octubre de 2015)

Per a una persona, 70 anys són molts. Però situat en la perspectiva de la nostra història, no són res.

Mirant cap al passat, la llista de brutalitats, impunitats, matances, discriminacions, repressions i vulneracions que podríem arribar a fer seria quilomètricament desesperant. Tenint en compte d’on venim, el naixement de les Nacions Unides, amb la seva vocació de preservar la pau, d’avançar cap al desarmament i de promoure els drets humans, és una fita que cal remarcar, subratllar i aplaudir. I és que, com a intuïció, l’ONU és un camí a seguir: en un món on els Estats són el centre de poder polític, sovint arbitrari i impune, cal una estructura de governança global capaç de limitar els seus excessos, que aspiri a millors cotes de democràcia i justícia global i que promogui que els Estats passin de la dinàmica de guerra a la recerca dialogada i pacífica de solucions als conflictes.

Mirant el present, l’ONU se’ns apareix com una realitat precària i incapaç. Un escàs lideratge, torpedinat pels mateixos Estats, sovint incapaç de desllorigar conflictes armats enquistats, d’afrontar crisis humanitàries per manca de recursos o de fer complir els Drets Humans més fonamentals, ja no a règims dictatorials, sinó a les principals democràcies del món.

Però les Nacions Unides són un sistema complex: organismes i estructures que, a vegades, emeten discursos i pràctiques ben contradictòries entre si. Tot balanç, per tant, ha de contenir llums i ombres. Les dosis de doble moral i hipocresia que trobem al Consell de Seguretat no ajuden a que aquest planeta superi alguns dels seus greus problemes i tensions. Però, clarament, per posar dos exemples, sense la feina de l’ACNUR amb els refugiats o la necessària mirada del Programa per al Desenvolupament Humà (PNUD) el món seria molt pitjor.

Com a futur, s’imposen moltes i profundes reformes (una d’imprescindible: un Consell de Seguretat que matisi el dret a vet i que sigui geogràficament realment plural i equilibrat). I abordar nous reptes quan encara no té resolts els inicials: no només ha de continuar procurant posar els Estats sota la perspectiva dels Drets Humans, sinó que també ha de fer-ho amb els actors econòmics transnacionals que fa temps es mouen sense cap fre ni control.

El món necessita a crits unes diferents i millors Nacions Unides, més coherents, més dignes i més ambicioses. Fem-ho possible.





D’esquerres que són murs. I d’esquerres que els volen saltar

14 11 2014
Foto: Jaume Pagès

Foto: Jaume Pagès

 

Sí, fa una mica de temps 😉 Era el diumenge 12 de novembre de 1989.

Objectors de consciència, insubmisos, pacifistes i altra gent de mal viure havíem confluït en una cadena humana contra el servei militar.

Per moltes raons, tinc especial estima per aquesta foto: és simpàtica (l’autor, en té la culpa: jo no vaig ser conscient en cap moment que la feia), em recorda que havíem quedat amb una colla de bons amics (en Joan, la Cristina, etc.), era un dia important per als companys i companyes de lluita per l’objecció de consciència (en Pepo, de fet, és darrere meu) però, sobretot, la recordo molt especialment per una feliç coincidència. I és que va ser l’endemà que veiéssim per televisió unes imatges impactants: la revolta ciutadana contra l’ignominiós Mur de Berlín.

La coincidència va fer que manifestar-se aquell dia tingués una doble dimensió, i així ho vam viure molts: denunciar un militarisme caduc i caspós, representat per la mili, i celebrar la fi d’un símbol de l’opressió i la manca de llibertat més elementals, el Mur.

És veritat que hi havia una certa esquerra que mai va denunciar el Mur. I fins i tot, alguns sectors, el van defensar activament. Per mi era un actitud incomprensible: un estat que espia els seus ciutadans, que els reprimeix quan es queixen o discrepen, que posa un mur per impedir que marxin i que els dispara quan intenten fugir, és un estat profundament repugnant i indigne.

A nivell teòric i conceptual ho tenia clar. Però, a més, el meu pare era un actiu esperantista. I com que en molts països de l’Est l’esperanto era una de les poques vies tolerades pels règims per a poder marxar a l’estranger o assistir a congressos internacionals, per casa havien passat diversos esperantistes dels països de l’antic bloc soviètic. La majoria d’ells eren persones cultes, brillants, respectuoses i entranyables. Però totes patien molt: tenien molta cura de no fer res –o que no passés res, fins i tot involuntari: perdre el passaport, per exemple- que pogués ser interpretat per l’aparell policial com una desafecció al règim. I percebre aquesta por, terriblement injusta, en la cara i el gest de bellíssimes persones, costa d’oblidar.

L’esquerra és lluita per la justícia. I esclafar els espais de llibertat i pensament propi de les persones és una profunda injustícia. I callar davant de certes atrocitats perquè ho fan els ‘teus’ o perquè no vols donar arguments a l’adversari, no és cap acte de maduresa. És, senzillament, un acte d’encobriment de la barbàrie.

Celebro que, aquestes dies, persones diverses –de l’esquerra, dels moviments socials alternatius, de la lluita per la pau i els drets humans- haguem confluït en un manifest que, tot i no compartir-lo al 100%, desenvolupa una idea essencial: la vida de les persones està per sobre dels interessos de blocs o d’anàlisis geoestratègiques parcials.





El Tratado sobre el Comercio de Armas (TCA) ya es una realidad

22 07 2013

(Artículo publicado ahora en el número 108 de la revista ‘Tiempo de Paz‘ , el redactado es de 31/05/2013)

Resumen

En el número 105 de ‘Tiempo de Paz’ correspondiente al pasado verano, escribíamos el artículo ‘La regulación del comercio mundial de armas: de momento, no pudo ser’. En ese texto abordábamos el grave problema de la proliferación y el descontrol de las transferencias de armas en el mundo así como sus terribles consecuencias para las personas, las comunidades y la seguridad regional y global. También detallábamos la organización, sensibilización e incidencia impulsada por la sociedad civil internacional hacia la consecución de la regulación del comercio de armas y describíamos el largo trabajo diplomático desplegado en Naciones Unidas durante estos últimos años. Pese a todo, la Conferencia diplomática de julio de 2012 fracasó en el intento de adoptar un Tratado. Ahora, actualizamos ese artículo con buenas noticias: a principios de abril, el Tratado fue adoptado por la Asamblea General y en breve va a empezar la fase de firma y, después, de ratificación. En este artículo analizamos qué supone el Tratado aprobado y los pasos inmediatos a desarrollar.
¿Qué ha pasado desde julio 2012?

El posible fracaso en la Conferencia diplomática de 2012 era, para la sociedad civil y la comunidad internacional, una más que evidente posibilidad.

En primer lugar, por la ambición del proceso: a diferencia de los éxitos anteriores conseguidos en materia de desarme (minas y bombas racimo), el comercio de armas afecta a una buena parte de los países del mundo: algunos como exportadores, el resto como importadores. Hay muchos más países implicados y por tanto las negociaciones son más complejas. Buena prueba de ello fue la dilación en iniciar un proceso de este tipo.

En segundo lugar, por el amplio alcance: el Tratado no se centra en un controlar un arma determinada, sino la voluntad de regular todas las armas convencionales.

Es innegable, además que la industria militar y el lobby de las armas tiene un peso crucial en varios países y determina límites importantes a la adopción de acuerdos de desarme o control de armas.

Y, finalmente, porque el apoyo de Estados Unidos al inicio del proceso diplomático fue a cambio de garantizar que todo acuerdo sobre un TCA sería por consenso. La interpretación exacta de que quería decir consenso no era muy obvia –y ha sido uno de los temas de discusión en las reuniones preparatorias- pero en cualquier añadía presión a un posible acuerdo final.

Sin embargo, la última semana de negociación en julio de 2012 pareció alcanzarse un acuerdo y por ello cundió un gran expectación que finalmente se vio truncada por la decisión de Estados Unidos en inicio, seguido rápidamente por China y Rusia, de no aprobar el texto aludiendo falta de tiempo.

Pasado el verano des de las ONG de la Campaña Control Arms, así como los países promotores del proceso diplomático acordaron presentar en la Asamblea General de las Naciones Unidas una propuesta de una nueva Conferencia final para intentar, partiendo del texto resultante de la conferencia de julio, aprobar el Tratado.

La Conferencia se desarrolló entre el 18 y el 28 de marzo en Naciones Unidas. Ya anteriormente, bajo el mando de la nueva presidencia, hubo varios intercambios y contactos para avanzar en el consenso. Durante las dos semanas de marzo, las negociaciones fueron a un ritmo vertiginoso. Además de las sesiones plenarias, el presidente creó varios grupos de trabajo sobre temas específicos en los que había más discusión para ir avanzando en paralelo y de forma consensuada.

Finalmente, el día 28, cuándo todo parecía muy cerrado –las grandes potencias habían confirmado que no boicotearían el acuerdo- y las expectativas eran muy elevadas, Irán, Corea del Norte y Siria se manifestaron contrarios al acuerdo. Hubo un cierto forcejeo diplomático: muchos Estados entendieron que tres ‘No’ no eran suficientes para inutilizar el inmenso consenso restante. Aún así, varios países cruciales –Rusia y China por ejemplo- insistieron en que no había acuerdo y, por lo tanto, no se podía adoptar.

Ya era, pues, la segunda conferencia diplomática que terminaba en fracaso.

Aún así, la Campaña y los países impulsores, tenían un Plan B previsto que activaron de forma inmediata: llevar el texto resultante de la conferencia a la Asamblea General para su aprobación. En este caso, obviamente, no hacía falta que hubiera consenso, simplemente apoyo mayoritario.

Al cabo de muy pocos días, la sesión del  martes 2 de abril de 2013 vio como se aprobaba el TCA por una amplísima mayoría: 156 países.

Los países que votaron no, fueron los mismos que 4 días antes y, entre los que se abstuvieron (23), hubo países de peso: Rusia, China, Pakistán, India, etc. Aquí remite la principal diferencia respecto a una aprobación por Conferencia. Con la votación se visualizaba algunas reticencias que en el formato de Conferencia no hubieran optado por frenar el proceso por el señalamiento y coste internacional que les hubiera podido acarrear. En cambio, abstenerse en una votación que sabes que va a ganarse, es más fácil. El acuerdo por Asamblea General, por lo tanto, y aunque en este caso recogió un apoyo muy amplio, tenía una foto final menos categórica y contundente que la que se hubiera conseguido por la adopción por consenso en conferencia.

Los pasos antes de que entre en vigor

La adopción de un Tratado Internacional hasta que entra en vigor es un proceso con varias etapas. El TCA fue aprobado por la Asamblea General. Pero hace falta abrir el período de firma, por el cuál los Estados explicitan su voluntad de adherirse al tratado. El proceso de firma se abre el 3 de junio (cuándo se entregó este artículo faltaba una semana) y, automáticamente, los Estados firmantes pueden iniciar el proceso de ratificación que, normalmente, consiste en la aprobación en sede parlamentaria del tratado que ha firmado el ejecutivo. En el caso del TCA, al cabo de 90 días de haberse conseguido 50 ratificaciones, el Tratado entrará en vigor.

En principio, el proceso de firma y ratificación no tendría que ser necesariamente muy largo. Pero la experiencia señala que la rapidez de los Estados en este tipo de cuestiones deja mucho que desear. En el ámbito de desarme y control de armas, el precedente más reciente es la convención contra las bombas racimo que precisó de un año y medio para conseguir 30 ratificaciones y, así, poder entrar en vigor.

Aún así, el alto grado de compromiso de buena parte de los países impulsores y favorables al TCA debería permitir que el proceso fuera ejemplarmente rápido.

¿Qué supone el TCA?

Supone, ante todo, un cambio de escenario: hasta ahora, muchos otros productos más inocuos e insignificantes disponían de regulaciones y normativas internacionales a cerca de su comercio. En el caso de las armas, no. Por lo tanto, el Tratado sobre el Comercio de Armas es la primera norma global sobre transferencias de armas que será de obligado cumplimiento para todos los Estados miembro.

El TCA deja claro el derecho de los estados a defenderse, armase, comprar y vender armas. Pero también apunta a que hay que fortalecer los principios de Naciones Unidas por lo que respecta al fomento y preservación de la paz. Así, deja explicitado que el comercio de armas sólo puede permitirse cuándo no entre en colisión con esos principios y objetivos superiores.

El Tratado alcanza a todas las armas convencionales y, en concreto, en el texto se citan las siguientes: carros de combate; vehículos blindados de combate; sistemas de artillería de gran calibre; aeronaves de combate; helicópteros de ataque; buques de guerra; misiles y lanzamisiles y armas pequeñas y armas ligeras.

Es un alcance ambicioso aunque, claro está, no perfecto: al basarse en el Registro de Armas convencionales de Naciones Unidas (que tiene más de 20 años) no está muy claro que los desarrollos armamentísticos actuales (drones) y futuros (robots armados) puedan quedar sujetos a la supervisión del Tratado.

El TCA, y eso es un avance respecto a borradores de julio 2012, también exige a los Estados miembro que hagan un control de municiones y piezas y componentes, todo ello aspectos esenciales que, si hubieran quedado fuera del alcance del TCA lo hubieran convertido, en la práctica, en una mera declaración de intenciones.

El texto explicita cuándo los Estados, de forma explícita, deben prohibir y evitar las transferencias de armas: en los casos que así se señale en resoluciones del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, cuándo haya disposiciones de aplicación por parte de acuerdos internacionales existentes sobre tráfico ilícito de armas o cuándo las armas puedan ser utilizada en contextos de genocidio.

Lo más crucial, sin embargo, es el deber general de los Estados de evaluar los riesgos y posibles impactos de toda transferencia de armas, y a no autorizarla, cuándo las armas vendidas puedan menoscabar la paz y la seguridad; facilitar la comisión de violaciones del derecho internacional humanitario y de los derechos humanos o ir a parar a grupos terroristas y de la delincuencia organizada.

Al realizar la evaluación, aunque no se consiguió que fuera al mismo nivel que lo citado anteriormente, los Estados también deberán tener en cuenta los historiales acerca de la comisión de actos de violencia de género.

El TCA también estipula criterios para evitar la dispersión (uno de los problemas actuales más graves), explicita que cada Estado debe mantener registros y controles propios y determina las obligaciones para con los mecanismos de control del tratado: asegurar y mantener una secretaría técnica; elaborar y elevar los informes sobre los avances realizados, colaborar con las demandas que se reciban, etc.

Los mecanismos de seguimiento del TCA se completan con la realización de conferencias de revisión y la posibilidad de mejorar se concreta en que los Estados por ¾ podrán adoptar cambios en el texto. Algo no previsto en los anteriores borradores y que constituye un gran éxito: si cualquier cambio debía ser aprobado por unanimidad, la posibilidad de mejorar el TCA era ínfima. Y teniendo en cuenta los 2 fracasos diplomáticos recientes por un número insignificante de países, el miedo a que se aprobara la exigencia de consenso era bien fundado.

¿Servirá de algo?

Algunos sectores del movimiento por la paz y el activismo antimilitarista han criticado el TCA por considerar que, en esencia, no será un instrumento realmente útil. Consideran, en parte con razón, que los Estados no quedan suficientemente obligados. Y, finalmente, apuntan que el TCA, en exigir unos criterios de respeto a los derechos  humanos, parece que termina por validar y legitimar aquellas transferencias de armas que sí pasen el filtro planteado por el TCA.

Evidentemente, hay que aclararlo las veces que haga falta: el TCA ni es un instrumento perfecto ni, de entrada, es un tratado para desarmar o desmilitarizar. No es un tratado de prohibición o desarme es, simplemente –y ya es mucho!-, un mecanismo jurídico para frenar la proliferación y el descontrol de las armas.

Pero vale la pena señalar porqué el TCA, desde una perspectiva gradualista de construcción de paz, puede permitir avances muy interesantes:

1. Por primera vez, nos encontramos con un tratado que regula el comercio de armas y que, entre sus objetivos y finalidades, se destaca la de ‘contribuir a la paz y la seguridad’ y ‘reducir el sufrimiento humano’. Admitir que las transferencias de armas generen sufrimiento y que no son un factor generador de paz es una obviedad para la gente del movimiento por la paz. Pero, sin duda, es de calibre revolucionario en un texto jurídico que potencialmente debe ser firmado por todos los países del mundo y constituye un reconocimiento explícito a los impactos terribles del comercio de armas.

2. El TCA crea un nuevo marco y puede generar tendencias positivas: cuándo se aprobó el tratado contra las minas, se dijo que no serviría de nada porque muchos países productores y consumidores no estaban dentro. Con el tiempo, sin embargo, la simple existencia de un tratado con un amplio apoyo de países, con el seguimiento de los medios de comunicación, con las prácticas que se van asumiendo en el entorno diplomático, etc. constituye un factor claro de presión que va más allá de los países firmantes. De hecho, desde 1997 (año de aprobación del tratado contra las minas, no se han constatado nuevas fabricaciones de tipos de minas y son muy contadas las ocasiones en que los países no miembros del Tratado las han utilizado en el sin fin de conflictos armados en los que han estado involucrados.

3. El TCA se encuentra en una tendencia que solo puede ir a más: que el TCA no sea excelente no quiere decir que no vayamos, paso a paso, en la buena dirección. La adopción del TCA se enmarca, por lo que respecta al comercio de armas, en una corriente de mejorar el control y la regulación respecto a lo que era un vacío absoluto: primero llegaron leyes de ámbito estatal, después regional o continental y, ahora, a nivel mundial. Hay que ver pues el Tratado sobre el Comercio de Armas como un peldaño más hacia el fin de la impunidad en las transferencias de armas. En el futuro, el TCA puede mejorar o pueden surgir nuevos instrumentos que hagan más estricto el control de las armas. Pero lo que seguro que no pasará es que se desande lo que se ha andado.

También, teniendo en cuenta los otros éxitos en desarme (tratado minas, tratado bombas racimo) el TCA refuerza la línea de contención del armamentismo.

El papel de la sociedad civil en el nuevo contexto

Sin duda, la sociedad civil ha sido crucial en la adopción de este nuevo marco. Lanzó, hace 15 años, la primera idea. Impulsó el nacimiento de la Campaña ‘Control Arms’ y ha hecho una ingente labor de incidencia social y política para conseguir que llegara, finalmente, a buen puerto.

¿Cuál es, ahora, su labor? De forma inmediata continuar presionando y garantizando un apoyo significativo al TCA. Por ejemplo, y con respecto al proceso de firma, no es lo mismo que el día 3 de junio lo firmen 30 estados que 60 o que 100. Y no es lo mismo que en el acto de firma estén presentes varios Ministros que no.





Manning, Assange, Snowden

24 06 2013

Tres casos diferents però interconnectats i que comparteixen alguns trets essencials: són persones que després de revelar informacions han patit l’assetjament judicial de la principal potència del món.

Bradley Manning, analista d’intel·ligència de l’exècit nord-americà, va filtrar, entre altres, informacions compromeses sobre l’actuació de l’exèrcit a Iraq i Afganistan. Porta 3 anys empresonat en condicions de màxima vigilància i brutal aïllament. Acusat d’espionage, tot just ara acaba d’iniciar-se el Consell de guerra que l’ha de jutjar.

Julian Assange va difondre la informació facilitada per Manning. Arran d’un viatge a Suècia, va ser acusat de violació i abusos sexuals. Suècia en va demanar l’extradició a Gran Bretanya. Enlloc d’afrontar les acusacions (sosté que si va a Suècia podria ser extradit als EUA), Assange demana asil a l’Equador i es refugia a la seva ambaixada a Londres. Acaba de complir-hi un any de confinament.

Edward Snowden, consultor a una empresa subcontractada per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana, va fugir del país des que va revelar l’abast del programa de vigilància PRISM. Després d’estar uns dies a Hong Kong, sembla que vol anar a l’Equador. En tot cas, els EUA en demanen l’extradició per jutjar-lo per espionatge.

Com es veu, tres històries periodísticament ben distretes.

Però no perdem de vista allò essencial. Manning va revelar la brutalitat de les actuacions de l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq i va filtrar milers de documents que mostraven les formes d’actuar, sovint mancades d’ètica i estètica, de diplomàtics i governs. Gràcies a Assange i WikiLeaks vam poder accedir a tota la informació. Amb les revelacions de Snowden hem percebut la vulnerabilitat de les nostres comunicacions privades davant l’abús dels poders públics.

Cert: no hauríem de convertir en herois a Manning, Assange i Snowden. Tots ells, i especialment Assange, tenen parts de foscor.

Però encara menys hauríem de dubtar que això no va de tres casos personals de persecució judicial, per més cridaners que siguin. Això va de nosaltres: de certificar el grau d’implacabilitat que, en nom de la seguretat, el poder exerceix amb total impunitat. Encara que això suposi vulnerar la llei i sacrificar la (nostra) llibertat.

I, sobretot, va de saber si estem disposats a acceptar-ho.





Des de Catalunya, contribuint a la seguretat global

4 06 2013

(article publicat a El Periódico, el 4 de juny de 2013. Versión en español)

Avui a la seu de les Nacions Unides de Nova York s’inicia el procés de signatura del Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA), adoptat per l’Assamblea General el passat 2 d’abril.

Un Tractat que ha de posar les transferències mundials d’armes sota control, fixar uns criteris d’obligat compliment, exigir als Estats que no es desresponsabilitzin dels impactes de les seves vendes. El descontrol del comerç d’armes permet que dictadors, criminals i màfies organitzades puguin abastir-se al mercat mundial i, així, obtenir armes amb les quals acaben vulnerant els drets humans. Exigir als Estats una avaluació rigorosa dels riscos d’aquestes vendes, obligar-los a dur a terme uns registres precisos i establir mecanismes de supervisió generarà una millor seguretat global.

És evident: la consecució del TCA no ha estat una victòria fàcil. No comptava amb l’adhesió inicial de les principals potències armamentístiques, que recelaven de qualsevol possible fre al seu desbocat negoci. I s’ha hagut de fer front a la forta i activa oposició del lobby de les armes i de la indústria militar. I, en aquesta doble feina, la societat civil per la pau i els drets humans ha estat cabdal: a mitjans dels 90 va posar el crit d’alerta sobre les greus conseqüències de la desregulació del comerç d’armes i a principis de la dècada del 2000 va concretar la petició: aconseguir una normativa global que en regulés les transferències. Durant aquests anys, la Campanya Armes Sota Control ha estat altaveu d’una consciència ciutadana que, conjuntament amb els centenars de milers de víctimes, reclamaven una solució urgent als Estats.

En el procés diplomàtic, s’hi han pogut veure tota mena d’actituds i preses de posicions per part de les diverses delegacions estatals que, al capdavall, són les que van prendre l’acord. És clar, Catalunya no hi jugava en aquesta lliga. Però, a més de les delegacions estatals, també han tingut un paper actiu en tot el procés les delegacions de la societat civil. I, en aquest àmbit, Catalunya ha tingut una presència i un impacte molt superior, per exemple, a una desena d’estats constituïts d’Europa.

El suport al procés del TCA generat des de la societat civil catalana no ha estat pas menor: a Catalunya, les tres organitzacions de la Campanya, Amnistia Internacional, FundiPau (Fundació per la Pau) i Intermón Oxfam van donar a conèixer el problema i van generar un gran suport social i institucional: ajuntaments, Parlament de Catalunya, ONG, gent del món de la cultura i la comunicació, etc. van mostrar el seu suport a la regulació del comerç d’armes. I durant el procés diplomàtic (4 reunions preparatòries i dues conferències) a més de la tasca d’incidència de FundiPau també s’ha comptat amb la feina d‘anàlisi de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).

Tot això sense oblidar que, el precedent immediat de la Campanya Armes Sota Control, es va assajar fa gairebé 20 anys a Barcelona, amb la coalició ‘Hi ha secrets que maten’ que, amb l‘impuls de Vicenç Fisas, va aplegar per primera vegada en un treball d’incidència conjunt diverses ONG no estrictament de pau però sí preocupades per l’impacte de la venda d’armes.

El procés del TCA, per tant, també ens permet aportar una mica més de perspectiva sobre un debat que els darrers mesos s’ha obert al nostre país: en cas que Catalunya avancés cap a cotes de sobirania, quina política de seguretat i defensa hauria d’assumir? Al meu entendre, el debat s’ha formulat, encara, massa deutor d’una concepció de la seguretat que l’associa a força militar. Tradicionalment, les polítiques de defensa s’han centrat en garantir els interessos dels Estats, entesos com a maquinària, obviant la seva dimensió de comunitat humanes. I, així, el paper de l’exèrcit i el militarisme sempre han estat clarament sobredimensionats. Però una política seriosa de seguretat ha de posar les persones al seu centre, identificar els riscos i amenaces que poden afectar la vida de la gent i mirar d’aportar-hi solucions.

Des d’aquesta perspectiva, el TCA és una gran notícia: si el descontrol i la proliferació de les armes suposa cada any la mort de més de 500.000 persones, posar eines i mecanismes de prevenció per evitar que això passi és una cabdal contribució a la seguretat global.

I en aquest procés, Catalunya no és que pugui jugar-hi un paper en un futur hipotètic. És que hi ha jugat un paper ja ara. I, si només en clau de societat civil, Catalunya ha fet una aportació rellevant a un dels processos més cabdals dels darrers 15 anys, això vol dir que més enllà del debat de l’exèrcit, si es dotés d’estructures d’estat i tingués voluntat política, podria fer una aportació encara més significativa en la construcció de la pau, la promoció dels drets humans i la creació de seguretat global.