Posar les persones al centre

(Article publicat al dossier ‘El mundo en 2030’ de La Vanguardia amb motiu del 75è aniversari de les Nacions Unides)

Parlar sobre els 75 anys de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), de l’Agenda 2030 i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) és parlar de tot. D’una banda, dels millors i més nobles objectius. De l’altra, de les amenaces, contradiccions i irresponsabilitats que travessen el nostre món i dificulten aconseguir aquests objectius.

I és recordar l’origen de tot plegat: un Segle XX ple d’atrocitats mai vistes abans. Dues guerres mundials devastadores, l’holocaust i les bombes nuclears d’Hiroshima i Nagasaki.

La societat civil, el món acadèmic i del pensament, governs i estats, van entendre que la deriva criminal de la primera meitat del Segle XX, acompanyat d’un desenvolupament tecnològic imparable, podia portar a cotes de destrucció quasi suïcides en clau humana i planetària.

D’aquí el naixement de l’ONU, un intent de governança global per a preservar la pau, i algunes de les seves importants fites: la Declaració Universal dels Drets Humans o els ODS.

Hem avançat? És cert que hem superat un escenari de guerra que era habitual, per exemple, per a molts europeus, i que s’ha desenvolupat tot un entramat de normes internacionals que vetllen pels drets humans. Però el balanç negatiu és esfereïdor: conflictes armats sagnants; rècord de persones refugiades i desplaçades; injustícies i desigualats abismals; un medi ambient agredit, contaminat i exhaust; ascens de models autoritaris i dels discursos d’odi; vulneracions radicals de drets i llibertats fonamentals…

Ha servit d’alguna cosa tot plegat? Una cosa és segura: sense l’ONU, el món encara seria més terrible. La solució no és menys Nacions Unides, sinó més i millors. Perquè per a fer front a les principals amenaces que ens assetgen calen respostes globals. Només una reforma profunda de l’ONU, en clau democràtica i de compromís amb la pau i els drets humans, ens permetrà d’avançar.

En tot cas, les limitacions, incapacitats i fracassos de l’ONU ens ha de fer dirigir la mirada cap als autèntics responsables: els estats.

I és que sovint veiem com objectius i propostes llançades des del sistema de l’ONU (que inclou programes, fons, instituts, oficines i grups de treball) són boicotejades pels mateixos estats membres.

L’ODS 16 cerca societats més pacifiques, justes i inclusives. La seva principal fita: reduir la violència. I això passa, entre altres coses, pel desarmament i la desmilitarització. I tot i que l’ONU ha liderat o acollit processos de control del comerç d’armes i de prohibició d’armes de destrucció massiva (nuclears, químiques i biològiques) o especialment cruels (mines i bombes de dispersió), diversos estats s’hi han oposat radicalment.

L’exemple més recent: mentre l’ONU ha acompanyat el nou Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (una de les principals amenaces a la vida humana i el planeta: tenim, encara!, 13.400 armes nuclears) les potències nuclears (totes elles membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU i, teòricament, les més responsables) l’han boicotejat activament.

Mentre els estats treballin en la línia contrària al que reclamen les Nacions Unides és impossible que els DDHH o els ODS arribin a bon port.

Calen polítiques serioses i responsables per part dels governs. Cal que les empreses transformin les seves pràctiques per fer-les coherents en clau social i ambiental. Cal que els mitjans de comunicació siguin promotors d’aquests canvis necessaris i no legitimadors de models fallits. I cal que la ciutadania es mogui per transformar consciències i estructures.

El secretari general de l’ONU reclamava, a l’inici de la pandèmia, un alto el foc per posar fi a les guerres i dirigir tots els esforços a superar una pandèmia que ja ha mort més de 1.100.000 de persones. Si davant d’una amenaça com aquesta no som capaços de reaccionar, promovent autèntica seguretat humana, quin sentit té tot plegat?

L’única via per fer possible els ideals fundacionals de l’ONU, els DDHH i els ODS és posar les persones al centre. Al centre de la política, de l’economia i de la seguretat. Només així tindrem un món just, sostenible i pacífic.

Bona intuïció, precària realització

(Article publicat al Diari ARA, diumenge 25 d’octubre de 2015)

Per a una persona, 70 anys són molts. Però situat en la perspectiva de la nostra història, no són res.

Mirant cap al passat, la llista de brutalitats, impunitats, matances, discriminacions, repressions i vulneracions que podríem arribar a fer seria quilomètricament desesperant. Tenint en compte d’on venim, el naixement de les Nacions Unides, amb la seva vocació de preservar la pau, d’avançar cap al desarmament i de promoure els drets humans, és una fita que cal remarcar, subratllar i aplaudir. I és que, com a intuïció, l’ONU és un camí a seguir: en un món on els Estats són el centre de poder polític, sovint arbitrari i impune, cal una estructura de governança global capaç de limitar els seus excessos, que aspiri a millors cotes de democràcia i justícia global i que promogui que els Estats passin de la dinàmica de guerra a la recerca dialogada i pacífica de solucions als conflictes.

Mirant el present, l’ONU se’ns apareix com una realitat precària i incapaç. Un escàs lideratge, torpedinat pels mateixos Estats, sovint incapaç de desllorigar conflictes armats enquistats, d’afrontar crisis humanitàries per manca de recursos o de fer complir els Drets Humans més fonamentals, ja no a règims dictatorials, sinó a les principals democràcies del món.

Però les Nacions Unides són un sistema complex: organismes i estructures que, a vegades, emeten discursos i pràctiques ben contradictòries entre si. Tot balanç, per tant, ha de contenir llums i ombres. Les dosis de doble moral i hipocresia que trobem al Consell de Seguretat no ajuden a que aquest planeta superi alguns dels seus greus problemes i tensions. Però, clarament, per posar dos exemples, sense la feina de l’ACNUR amb els refugiats o la necessària mirada del Programa per al Desenvolupament Humà (PNUD) el món seria molt pitjor.

Com a futur, s’imposen moltes i profundes reformes (una d’imprescindible: un Consell de Seguretat que matisi el dret a vet i que sigui geogràficament realment plural i equilibrat). I abordar nous reptes quan encara no té resolts els inicials: no només ha de continuar procurant posar els Estats sota la perspectiva dels Drets Humans, sinó que també ha de fer-ho amb els actors econòmics transnacionals que fa temps es mouen sense cap fre ni control.

El món necessita a crits unes diferents i millors Nacions Unides, més coherents, més dignes i més ambicioses. Fem-ho possible.

El doble repte d’Obama amb les armes

(article publicat al diari ARA el dissabte 22 de desembre de 2012)

Al president Obama li tocarà afrontar, en molt poc temps, dos importants i complicats reptes sobre el control de les armes, dins i fora dels EUA.

Tècnicament són dos processos que no tenen res a veure: una regulació interna sobre la tinença particular d’armes en el primer cas, mentre que en el segon fa referència a un tractat mundial sobre el comerç d’armes. Però, més enllà de la demagògia de l’Associació Nacional del Rifle (NRA), que ho sol barrejar tot, ara són els fets i el calendari els que faran coincidir els dos processos.

Vint-i-tres matances en els últims vint anys són un balanç esfereïdor. La tragèdia de Newtown ha sacsejat als Estats Units la cultura de les armes regnant, en part arrelada en la concepció que les persones han d’assumir la seva seguretat, però també reforçada pel poderós lobi de la indústria militar.

Les dades són prou eloqüents: la majoria dels conflictes armats del planeta registren menys víctimes que les que es produeixen als Estats Units per arma de foc, 24.000 cada any (10.000 assassinades i 14.000 per suïcidi). ¿Sota quin paràmetre de seguretat i privacitat pot assumir-se aquesta brutal sagnia per a la vida de tantes persones?

La disposició d’Obama, les iniciatives anunciades pels senadors i congressistes demòcrates, el capteniment en les files republicanes i, fins i tot, una prudència poc habitual de la NRA fan preveure que, per primer cop des del 1994, es concretaran mesures restrictives sobre la tinença d’armes: establir una moratòria o prohibició de venda de fusells d’assalt o semiautomàtics, limitar les compres no presencials o controlar més els compradors.

L’altre gran repte mira cap enfora: al març les Nacions Unides acullen la pròrroga del procés per establir un tractat sobre el comerç d’armes. Al costat de normatives per a productes de tota mena, no existeix una regulació mundial de les transferències d’armes. Conseqüències d’aquesta absurditat: més de 700.000 persones perden la vida cada any a causa de la proliferació i el descontrol de les armes. Aquest mes de juliol Obama va frenar l’acord, sumant-se a Rússia i la Xina i ignorant el vot favorable de 100 estats, tement que una adhesió li compliqués la reelecció.

Ara, amb quatre anys per endavant i conscient de l’epidèmia que provoca el descontrol de les armes, dins i fora del país, ja no té excusa. Com ell mateix acaba d’admetre: “aquest cop les paraules s’han de traduir en accions”.

Tractat d’Armes: el tenim a tocar, encara que no sigui magnífic…

La Conferència pel Tractat sobre Comerç d’Armes a Nacions Unides ja ha entrat en la recta final. I tot es precipita.

Avui al matí l’ambaixador García Moritán ha presentat el primer esborrany del Tractat. Ha estat un moment emotiu. Després de moltes reunions preparatòries amb textos informals disposar d’un esborrany formal és com començar a visibilitzar que el Tractat és a prop i pot esdevenir una realitat.

Sens dubte, aquesta és la primera valoració a fer. Ja ho deia en Xavi Alcalde.

Però en mirar-me el text en una primera i ràpida ullada, he vist coses que m’han desagradat. I he fet algunes piulades en aquest sentit (@Jordi_Armadans 1r esborrany oficial del #TractatArmes Un text complet però amb moltes pèrdues respecte a anteriors docs). Especialment, m’ha preocupat que l’abast de les armes a cobrir pel Tractat s’ha reduït (hi ha armes que no queden citades) i les que se citen, ho són més parcialment i restringida (si enlloc d’avió militar parlem d’avió de combat, per exemple, estem deixant fora molts possibles avions militars que, estrictament, no són de combat). Ara l’aspecte més clamorós és que les municions, tot i esmentar-se, quedarien fora del nucli dur del Tractat.

Tampoc m’ha agradat veure que en els criteris per a autoritzar o no una transferència d’armes, el llenguatge sobre drets humans, desenvolupament, etc. és menys explícit que en textos anteriors. I espanta veure l’alt nombre de països que caldria per a que el Tractat entrés en vigor: 65!!! Això podria fer que trigués anys a realment ser efectiu i d’obligat compliment…

Però, ben cert: el text inclou moltes coses i posa per escrit vells desitjos que, fins avui, no s’han vist concretats.

Les primeres reaccions

La Campanya Armes Sota Control, Saferworld, Amnesty International i la Creu Roja han fet una valoració (gràcies a la Lourdes Vergés disposeu de traducció catalana i castellana on-line abans fins i tot que l’original anglès de la campanya) a primera hora de la tarda que, en bona part, coincidia amb aquesta primera reacció positiva però preocupada que havia fet.

I, en la sessió plenària, les delegacions estatals han començat a reaccionar a l’esborrany. He fet un recompte i el resultat és clar: 29 delegacions han reclamat un Tractat més ambiciós i potent. Especialment, han clamat pel tema de les municions. Vaja, volen més Tractat. 14 delegacions han dit que els semblava un bon punt de partida: segurament algunes d’elles no voldrien avançar més i altres volen millorar-lo però, de moment, es queden amb la bona notícia del que s’han trobat. I 9 delegacions han dit clarament que el Tractat va massa enllà: volen menys tractat.

Queden 3 dies, molta intensitat en poques hores, molts nervis i molts possibles accidents. Però la possibilitat de tenir un tractat que reguli el comerç d’armes és més a prop que mai.

Adéu al descontrol de les armes?

(article publicat al Diari ARA el dijous 5 de juliol de 2012)

Quan ho expliques, la gent no se sol creure que el comerç d’armes, amb el seu impressionant impacte humanitari, econòmic i social, estigui sotmès a menys controls que el comerç de productes alimentaris, culturals o de lleure. Però, és ben veritat. Alguns països, no pas la majoria, tenen legislacions estatals. Hi ha acords regionals. Però no existeix una regulació mundial del comerç d’armes.

Podem fer interessants debats sobre perquè això és així. Podem valorar que la Defensa és gelosament guardada pels Estats i, per tant, són reacis a donar informació sobre transaccions d’armes. Podem intuir que la indústria militar té un pes prou significatiu com per influir en els governs i evitar que aquests posin pals a les rodes a les seves activitats. I, és clar, podem considerar que tot és fruit d’una concepció equivocada de la seguretat, encara massa equiparada a pautes i esquemes militaristes. Però el que no podem fer de cap de les maneres és negar la importància de posar ordre a al descontrol de les armes.

Les xifres parlen per si soles. Cada any més de mig milió de persones moren a causa de la violència armada. Moltes més són greument ferides o mutilades. Cada dia que deixem de fer-hi alguna cosa, unes 1.500 persones perden la vida. No és que anem mancats d’estris de destrucció precisament: al món tenim vora 700 milions d’armes curtes i lleugeres. Això vol dir que per cada 10 ciutadanes i ciutadans hi ha una arma. I, per si fes falta, cada any aboquem 10.000 milions de munició nova…

El resultat de tota aquesta proliferació (moltes armes) i descontrol (facilitat per al seu comerç) és devastador. D’exemples, malauradament, n’hi ha molts: el règim sirià porta més d’un any massacrant, amb armes russes i xines, una població que ja ha vist morir més de 16.000 persones. Els Estats Units critiquen a Rússia i la Xina per abastir a Síria però venen armes en grans quantitats a l’Aràbia Saudita, Egipte o Israel. Diversos països de la Unió Europea que van liderar, aplaudir o tolerar l’acció bèl·lica sobre Líbia havien venut de 2006 a 2009 1.300 milions d’euros en armes al Sr. Gaddafi, etc.

Vendre armes a un dictador que esclafa la seva població, vendre armes a països que estan en guerra o vendre armes a països amb economies precàries, sense sistema de salut i de desenvolupament, és una manera clara i activa de col·laborar amb la violència, la perpetuació de la pobresa i la vulneració dels drets humans. És hora de posar-hi ordre. De fer-hi alguna cosa. De prendre’s seriosament la responsabilitat de defendre la vida de les persones.

Aquesta setmana, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, ha començat una conferència diplomàtica crucial que ha d’abordar l’adopció d’un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes. Arribar aquí no ha estat fàcil: a mitjan 90, diverses ONG i Premis Nobel de la Pau van reclamar que s’establissin uns criteris d’obligats compliment per a tots els Estat sobre el comerç d’armes. No serà fins una dècada més tard, el 2006, que l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova una declaració de suport a un Tractat sobre Comerç d’Armes. Després de diversos grups d’experts i informes que en validen la viabilitat, el 2009 s’acorda iniciar un procés diplomàtic. Fetes les quatre reunions preparatòries previstes, ara és l’hora de la veritat.

Fins ara, una majoria d’Estats d’Europa, Àfrica i Amèrica Central i del Sud han apostat per un Tractat que sigui vinculant, que abraci totes les armes convencionals i que sigui explícit en nou autoritzar aquelles vendes d’armes que presentin un risc substancial de facilitar la vulneració dels drets humans. Uns pocs, però potents governs (Xina, Rússia, Estats Units, Pakistan, Egipte, etc.), pensen en un tractat merament orientatiu, que deixi fora les armes curtes i lleugeres (les principals responsables de la majoria de morts avui) i que no reculli els criteris de drets humans, desenvolupament, violència de gènere, etc. a l’hora d’autoritzar o denegar una venda d’armes.

La societat civil catalana i mundial ha fet un important treball durant tot aquest temps: donant a conèixer la problemàtica, fent propostes, acompanyant diplomàtics, denunciant governs, facilitant testimonis de víctimes, etc. I, la setmana passada, presentant un significatiu suport ciutadà i associatiu a la demanda d’un Tractat robust i seriós. Ara, és l’hora dels Estats: tenen una gran oportunitat de trobar un marc d’acord, posar les armes sota control i ajudar a salvar vides humanes. No és poc.

‘Deure de responsabilitat’

(Text de la intervenció feta en la sessió de la societat civil als delegats governamentals de la 4a Reunió Preparatòria cap al Tractat sobre Comerç d’Armes, Nacions Unides, Nova York, 15 de Febrer de 2012)

Senyor president, distingides delegades i delegats, senyores i senyors, amigues i amics,

Sens dubte, és un honor per a una persona implicada en el treball per la pau i la defensa dels drets humans poder adreçar-se a ses senyories a les Nacions Unides. L’honor és més gran encara si la reunió aborda un afer que afecta directament la seguretat de les persones i els pobles, com és la possible aprovació, el proper juliol, d’un Tractat sobre Comerç d’Armes.

Fins avui, han estat moltes hores de treball i debat. Sens dubte, ben interessants. Fins i tot la discussió sobre temes recurrents o qüestions de procediment permeten veure diferents sensibilitats que, finalment, hauran de trobar un punt d’acord. Aquesta és la grandesa d’aquest espai: la construcció, encara que sigui tortuosa i llarga, d’un procés compartit.

Vivim en un món amb enormes carències i dificultats per a bona part de la humanitat. La fam que colpeja, la salut que falta, els drets que es vulneren, la violència que regna. I sobre aquesta dura i complexa realitat hi ha també diverses visions i sensibilitats.

Per exemple, hi ha qui considera que la despesa militar és exagerada i, pel seu cost d’oportunitat, dificulta la satisfacció de necessitats humanes més urgents. I hi ha qui sosté que tota aquesta despesa és necessària per garantir la seguretat. Hi ha qui considera que el comerç d’armes és nefast en si mateix, i hi ha qui considera que es tracta d’una activitat inevitable, vinculada a les necessitats de la defensa. Hi ha qui considera que el deure de protegir la humanitat ha de passar per sobre de la sobirania dels Estats, i hi ha qui creu que sota cap concepte hi ha d’haver ingerències en la sobirania estatal.

Però, més enllà d’aquestes i moltes altres visions i sensibilitats, hi ha algunes coses certes. Un munt de conflictes (alguns petits i localitzats, d’altres de dimensió regional, enfrontant diversos actors armats) han protagonitzat aquestes últimes dècades. Conflictes que han suposat un altíssim nivell de destrucció. I això sense tenir en compte l’epidèmia quotidiana de violència armada que colpeja molts països suposadament en pau.

Quan hom parla amb persones que han patit la violència, hi ha una cosa que sempre m’impressiona. I és el fet que no acaben d’entendre com es va poder arribar a aquesta espiral de destrucció. I és que quan la llavor de la violència esclata, s’escampa amb molta facilitat i genera enormes estralls Òbviament, en la pèrdua de vides humanes, en persones ferides i afectades. Però també en la destrucció d’infraestructures, impactes negatius en el teixit econòmic, més tensions en la salut pública, etc. I, sobretot, destrucció de la convivència. Allò que s’ha construït durant anys, pot caure per un episodi puntual de violència. I costa dècades tornar a reconstruir aquest teixit, invisible però imprescindible, de convivència humana i social.

És cert que en els conflictes armats hi incideixen molts factors. També en el cas de la violència en els conflictes interpersonals, en el crim organitzat o en la delinqüència comú en diferents països. Són situacions que s’han d’avaluar i abordar de forma específica. Però hi ha una cosa que la pràctica totalitat dels conflictes bèl·lics, així com els fenòmens de la violència social comparteixen: les armes. Sí, cada conflicte és un món, té les seves causes, els seus actors, els seus contextos, els seus impactes. Però tots els conflictes violents entre persones o països, es desenvolupen i s’agreugen per la presència i facilitat d’accés a les armes.

Una vegada, un amic em va dir que quan li explicava alguna cosa al seu fill de 12 anys i aquest no ho entenia… és que realment hi devia haver alguna cosa incomprensible. Expliquem a les nostres nebodes i nebots, a les nostres filles i fills, a les nostres netes i nets que hi ha productes d’alimentació, de cosmètica o de cultura que tenen fortes regulacions estatals, regionals i mundials. Expliquem-los, tot seguit, que les armes –amb les seves terribles conseqüències- no en tenen. I no ho entendran. Perquè, realment, és il·lògic, incomprensible, absurd. I, sobretot, és greument irresponsable.

Una regulació forta del comerç d’armes no és una qüestió de visions o de sensibilitats a les quals abans ens referíem. És una qüestió de sentit comú. De gestionar adequadament la realitat, veient els problemes existents i buscant les solucions pertinents. De tenir en compte la protecció de la vida de les persones. D’entendre que el món és el resultat de les decisions que anem prenent …  o no prenent.

Entre les decisions que hem de prendre, hi ha la de no ignorar mai més el fet que les armes convencionals contribueixen a cometre greus violacions de drets humans com la tortura, l’ús excessiu de la força per part de les forces de seguretat, les execucions extrajudicials, els desallotjaments forçosos i les desaparicions.

Perquè un TCA sigui un instrument eficaç en la regulació del comerç internacional d’armes, ha d’incloure una norma de drets humans viable que els Estats puguin aplicar quan estudiïn l’autorització d’una transferència internacional. Aquesta norma ha d’exigir als Estats que no realitzin transferències d’armes quan existeixi un risc substancial que siguin utilitzades per cometre o facilitat greus violacions del dret internacional, dels drets humans o del dret internacional humanitari.

Entenent per “violacions greus” aquelles que plantegen els motius més grans de preocupació a la comunitat internacional, i per “risc substancial” que es vagi més enllà de la mera sospita, però que es pugui preveure raonablement la probabilitat que els usuaris finals utilitzin les armes per perpetrar greus violacions o abusos.

És possible un món plenament en pau? Segurament, la majoria de les persones que som aquí ho desitgem. Però no podem assegurar que sigui possible. En canvi, és possible disposar d’una regulació mundial que impedeixi vendre armes a règims que aixafen les seves poblacions? És possible deixar de facilitar armes a països que s’estan dessagnant en algun conflicte etern?

Sí, és clar que és possible. A més de convenient i necessari, el que és substancial és que és perfectament possible. Té a veure amb la voluntat política, amb l’esforç de posar-se d’acord i amb la valentia d’abordar un problema complex però amb la determinació de buscar la millor solució. Perquè, en definitiva, crear un Tractat sobre Comerç d’Armes és un deure de responsabilitat. Un deure de responsabilitat no cap a una hipotètica utopia futura. És un deure de responsabilitat cap a allò que fins ara hem fet malament i allò que podem canviar cap a millor a partir del juliol. I entre el que hem fet malament, permetre la proliferació, el descontrol i el mal ús de les armes, amb les terribles conseqüències de la pèrdua de més de 500.000 vides humanes a l’any, és clarament un dels errors més greus.

En la 3a Reunió Preparatòria de juliol de 2011, em va fer molta il·lusió retrobar-me amb Flory Kayembe, activament implicat en la prevenció de la violència a la República Democràtica del Congo. Per desgràcia, ell ara ja no és entre nosaltres i no veurà una cosa per a la qual va lluitar sempre: l’existència d’un Tractat que reguli el comerç d’armes. Vostès, que no només tenen l’oportunitat de veure-ho, sinó la capacitat d’impulsar-lo, per favor, no desaprofitin aquesta oportunitat històrica. I si el juliol tira endavant un bon Tractat, vostès n’hauran estat els protagonistes. I després, podran i podrem explicar a les nostres nebodes, filles i netes que, davant un greu problema, ens vam esforçar, vam cercar i vam trobar una solució.

Moltes gràcies.

‘Deber de responsabilidad’

(Texto de la intervención en la sesión de la sociedad civil dirigida a los delegados gubernamentales de la 4ª Reunión Preparatoria hacia el Tratado sobre Comercio de Armas, Naciones Unidas, Nueva York, 15 de Febrero de 2012)

Señor presidente, distinguidas delegadas y delegados, señoras y señores, amigas y amigos,

Sin duda, es un honor, para una persona implicada en el trabajo por la paz y la defensa de los derechos humanos, poder dirigirse a sus señorías en las Naciones Unidas. El honor es mayor, aún, si la reunión aborda un asunto que afecta directamente a la seguridad de las personas y los pueblos, como es la posible aprobación, este Julio, de un Tratado sobre Comercio de Armas.

Hasta la fecha, han sido muchas horas de trabajo y debate. Sin duda, bien interesantes. Incluso la discusión sobre temas recurrentes o cuestiones de procedimiento, permiten ver distintas sensibilidades que, finalmente, deberán encontrar un punto de acuerdo. Esa es la grandeza de este espacio: la construcción, aunque sea tortuosa y larga, de un proceso compartido.

Vivimos en un mundo con enormes carencias y dificultades para buena parte de la humanidad. El hambre que azota, la salud que falta, los derechos que se vulneran, la violencia que reina. Y sobre esa dura y compleja realidad hay, también, diferentes visiones y sensibilidades.

Por ejemplo, hay quien considera que el gasto militar es exagerado y, por su coste de oportunidad, dificulta la satisfacción de necesidades humanas más acuciantes. Y hay quien sostiene que todo ese gasto es necesario para garantizar la seguridad. Hay quien considera que el comercio de armas es nefasto en si mismo y hay quien considera que se trata de una actividad inevitable vinculada a las necesidades de la Defensa. Hay quien considera que el deber de proteger a la humanidad debe pasar por encima de la soberanía de los Estados, y hay quien cree que bajo ningún concepto deber haber ingerencias en la soberanía estatal.

Pero, más allá de estas y muchas otras visiones y sensibilidades, hay algunas cosas ciertas. Un sinfín de conflictos (algunos pequeños y localizados, otros de dimensión regional enfrentando a varios actores armados) han protagonizado estas últimas décadas. Conflictos que han supuesto un altísimo nivel de destrucción. Y eso sin hablar de la epidemia cotidiana de violencia armada que azota muchos países supuestamente en paz.

Cuándo uno habla con gente que ha sufrido la violencia, hay algo que siempre me impresiona. Y es el hecho que no terminan de entender como pudo llegarse a esa espiral de destrucción. Y es que, cuándo la semilla de la violencia estalla, prende con muchísima facilidad y genera enormes estragos. Obviamente, en pérdida de vidas humanas, en personas heridas y afectadas. Pero, también en destrucción de infrastructuras, impactos negativos en el tejido económico, más tensiones en la salud pública, etc. Y, sobretodo, destrucción de la convivencia. Aquello que durante años se ha construido puede venirse abajo por un episodio puntual de violencia. Y cuesta décadas volver a reconstruir ese tejido, invisible pero imprescindible, de convivencia humana y social.

Es cierto que en los conflictos armados inciden muchos factores. También en el caso de la violencia en los conflictos interpersonales, el crimen organizado o la delincuencia común en diferentes países. Son situaciones que hay que evaluar y abordar de forma específica. Pero, hay una cosa que la práctica totalidad de los conflictos bélicos, así como los fenómenos de violencia social, comparten: las armas. Si, cada conflicto es un mundo, tiene sus causas, sus actores, sus contextos, sus impactos. Pero todos los conflictos violentos, entre personas o países, se desarrollan y se agravan por la presencia y facilidad del acceso a las armas.

Una vez, un amigo me dijo que cuándo le explicaba algo a su hijo de 12 años y este no lo entendía… es que realmente debía haber algo incomprensible. Expliquemos a nuestras sobrinas y sobrinos, a nuestras hijas y hijos, a nuestras nietas y nietos, que hay productos de alimentación, de cosmética o de cultura que tienen fuertes regulaciones estatales, regionales y mundiales. Expliquémosles, a continuación, que las armas –con sus terribles consecuencias- no las tienen. Y no lo entenderán. Porque, realmente, es ilógico, incomprensible, absurdo. Y, sobretodo, es gravemente irresponsable.

Una regulación fuerte del comercio de armas no es una cuestión de visiones o de sensibilidades a las que antes aludíamos. Es una cuestión de sentido común. De gestionar adecuadamente la realidad: viendo los problemas existentes y buscando las soluciones pertinentes. De tener en cuenta la protección de la vida de las personas. De entender que el mundo es el resultado de las decisiones que vamos tomando… o no tomando.

Entre las decisiones que debemos tomar está la de nunca más ignorar el hecho que las armas convencionales contribuyen a la comisión de graves violaciones de derechos humanos tales como tortura, uso excesivo de la fuerza por parte de las fuerzas de seguridad, ejecuciones extrajudiciales, desalojos forzosos y desapariciones.

Para que un TCA sea un instrumento eficaz en la regulación del comercio internacional de armas, debe incluir una norma de derechos humanos viable que los Estados puedan aplicar cuando estudien la autorización de una transferencia internacional. Esta norma debe exigir a los Estados que no realicen transferencias de armas cuando exista un riesgo sustancial de que sean utilizadas para cometer o facilitar graves violaciones del derecho internacional de los derechos humanos o del derecho internacional humanitario.

Entendiendo por “violaciones graves” aquellas que plantean los mayores motivos de preocupación a la comunidad internacional y por “riesgo sustancial” que se vaya más allá de la mera sospecha, pero que se pueda prever razonablemente la probabilidad que los usuarios finales utilicen las armas para perpetrar graves violaciones o abusos.

¿Es posible un mundo plenamente en paz? Seguramente, la mayoría de los que estamos aquí lo deseamos. Pero no podemos asegurar que sea posible. En cambio, ¿es posible disponer de una regulación mundial que impida vender armas a regímenes que aplastan sus poblaciones? ¿es posible dejar de facilitar armas a países que están desangrándose en algún conflicto eterno?

Si, claro que es posible. Además de conveniente y necesario, lo sustancial es que es perfectamente posible. Tiene que ver con la voluntad política, con el esfuerzo de ponerse de acuerdo y con la valentía de abordar un problema complejo pero con la determinación de buscar la mejor solución. Porque, en definitiva, crear un Tratado sobre Comercio de Armas es un deber de responsabilidad. Un deber de responsabilidad, no hacia una hipotética utopía futura. Es un deber de responsabilidad hacia lo que hemos hecho hasta ahora mal y lo que podemos cambiar a mejor a partir de Julio. Y, entre lo que hemos hecho mal, permitir la proliferación, el descontrol y el mal uso de las armas, con las terribles consecuencias de la pérdida de más de 500.000 vidas humanas al año, es claramente uno de los errores más graves.

En la 3ª Reunión Preparatoria de Julio me hizo mucha ilusión reencontrarme con Flory Kayembe, activamente implicado en la prevención de la violencia en la República Democrática del Congo. Por desgracia, él ahora ya no está con nosotros y no verá algo por lo que luchó siempre: la existencia de un Tratado que regule el comercio de armas. Ustedes, que no solo tienen la oportunidad de verlo, sino la capacidad de impulsarlo, por favor, no desaprovechen esta oportunidad histórica. Y si en Julio sale adelante un buen Tratado, ustedes habrán sido los protagonistas. Y luego, podrán y podremos explicar a nuestras sobrinas, hijas y nietas, que frente a un grave problema, nos esforzamos, buscamos y encontramos una solución.

Muchas gracias.

Cap al Tractat (3): Oscar Arias a les Nacions Unides

Foto: César Marín

Ha estat bonic retrobar-se amb Oscar Arias, Premi Nobel de la Pau 1987 i expresident de Costa Rica, en un acte paral·lel organizat per la Missió de Costa Rica, la Fundación Arias para la Paz y el Progreso Humano i Amnesty International, en el marc de la 4a reunió preparatòria del Tractat sobre Comerç d’Armes a les Nacions Unides.

I ha estat bonic per diverses raons.

En primer lloc, per la significació de la seva presència en un acte a favor del Tractat sobre Comerç d’Armes. Arias va ser una de les personalitats que, a mitjan de la dècada dels 90, va impulsar una crida internacional de Premis Nobel de la Pau a favor de la regulació mundial del comerç d’armes. Per tant, veure’l implicat en un acte de suport quan ens trobem a la fase final del procés diplomàtic que hauria d’aprovar el Tractat, és com tancar el cercle.

En segon lloc, perquè Oscar Arias ha tingut i té relacio amb la Fundació per la Pau. El vam invitar fa 12 anys a BCN en un acte públic a la Pedrera i vam compartir amb ell un intens dia. Arran d’aquella visita, va passar a formar part del Comitè Internacional de la Fundació per la Pau fins que fa deixar-lo en tornar a ser nomenant President de Costa Rica. I, és clar, no deixa de ser un impacte ben emotiu que, 12 anys després, em digui:  ‘guardo un record magnífic d’aquella estada a Barcelona’.

Un lideratge impulsor, un discurs inspirador, una presència reconfortant.

Cap al Tractat (2): la societat civil s’organitza

Ahir al vespre, en finalitzar el primer dia de reunió. Foto: Fred Lubang

Passar 36 hores tancats -literalment- en un hotel per a fer múltiples reunions. És el que hem fet les diverses persones i  organitzacions de la Campanya Armes Sota Control que assistirem a la reunió de Nacions Unides sobre el Tractat. I han estat 36 hores útils.

D’entrada, hem analitzat la setmana que comença demà: quins temes s’abordaran a la reunió diplomàtica, com ens organitzem i distribuïm la feina durant la setmana, quins actes es muntaran en paral·lel per mirar d’influir en els delegats governamentals, posar-nos d’acord en quins temes caldrà fer especial èmfasi, els possibles escenaris de futur que poden obrir-se un cop acabi la setmana, etc.

Però, també, mirant d’organitzar-nos millor, de ser més efectius en la feina, més incisius en el que pretenem i comunicar millor el que projectem. Especialment, en tot allò que fem els propers mesos de Març, Abril, Maig i Juny. Perquè com més bé ho fem aquests mesos, més opcions hi haurà que el proper mes de Juliol tinguem un bon Tractat.

En aquest tipus de reunions de coordinació, sempre et planteges si s’haguessin pogut organitzar millor, si s’ha aprofitat prou tot el temps invertit, etc. Però tenint en compte que érem vora 100 persones, procedents de diferents realitats i països, de diverses organitzacions (amb cultures i estils de treball prou diferents), etc. només el fet d’haver compartit tantes hores per a intentar millorar la nostra feina és ja un signe positiu en si mateix. I, en els temps que corren, encara més. Si, a més a més, s’ha arribat a algunes conclusions i marcs de treball compartits, es pot dir que ha valgut la pena. I, espero, que es notarà.

I a partir de demà, a les Nacions Unides.

Cap al Tractat sobre Comerç d’Armes: decisiva 4a reunió preparatòria

El temps passa inexorablement i allò que semblava una gran perspectiva a mig termini, aconseguir un Tractat mundial que reguli el comerç d’armes, ara és a tocar.

La setmana que ve comença la darrera reunió preparatòria -la 4a- abans de la Conferència prevista per a aquest Juliol.

Les persones que consulten aquest bloc -per cert, moltes gràcies! sempre m’ha agradat escriure però si hi algú a l’altre cantó, millor que millor 😉 –  ja sabran que hi he dedicat diversos posts (el mesos de Març i de Juliol de 2011, coincidint amb la 2a i la 3a ronda negociadora). Hi he participat i n’he fet el seguiment perquè des de la Fundació per la Pau participem activament en la Campanya Armes Sota Control (en la seva versió global: reclamant un Tractat i en la seva dimensió local: fent un seguiment estricte del comerç d’armes espanyol). Però, sobretot, perquè ens trobem davant d’una oportunitat històrica. Tot i l’enorme dificultat que el procés acabi amb èxit… mai abans havíem arribat a somniar que tots els estats del món acceptessin de negociar una regulació mundial del comerç d’armes!

La previsió era que aquesta 4a ronda negociadora seria breu i de caire tècnic. Però, finalment, s’ha allargat i s’hi abordaran temes de contingut. I, essent així, la reunió és cabdal. Perquè?

El treball fet fins ara per la presidència, l’ambaixador García Moritán, ha estat a l’alçada del que calia. Ha plantejat uns textos que permetien dibuixar un Tractat que realment fos efectiu i que no tingués forats: així, s’hi preveu un Tractat que inclogui tots els tipus d’armes convencionals, que es tinguin en compte tots els tipus de transferències, etc. I, el més important, ha aguantat amb fermesa les crítiques i les pressions per a baixar l’ambició. Però, és clar, els països contraris al Tractat tenen cada cop menys temps per a avortar, aigualir o estroncar el procés i en aquesta reunió ho intentaran tot.

En fi, a partir del cap de setmana, bé a través del bloc, bé a través del twitter de la Fundació per la Pau o del meu twitter personal, anirem penjant i dient coses. I, en la mesura que els mitjans s’hi interessin, en pot sortir alguna cosa més.

Una cosa és clara. El 2012 tindrem una altra oportunitat per a comprovar el grau de responsabilitat dels governs del món: fer alguna cosa davant un comerç descontrolat que suposa la pèrdua de més de 300.000 vides cada any… o no fer-hi res.