Adéu a les bombes de dispersió: 10 anys ja!

30 05 2018

Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.

Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.

Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.

No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.

Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.

Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.

Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.

Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.

Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.

Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.

Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.

I en  aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.

Anuncis




Oslo avui i Oslo fa 20 anys, o la incidència de l’activisme ciutadà pel desarmament

10 12 2017

 

Si una sola bomba pot causar tan patiment, com pot ser que es permeti que encara n’hi hagi tantes?

S’ho preguntava, i a la vegada denunciava, Setsuko Thurlow. Quan tenia 13 anys va patir la bomba nuclear a Hiroshima. La seva germana i la seva neboda van morir, moltes amigues seves també. Ella no, esdevenint, així, una hibakusha, una supervivent de la bomba nuclear. Des de llavors, recorre el món tot recordant i reclamant la urgència de prohibir les armes nuclears. També, per cert, a Barcelona, on va ser el 2008 amb una delegació de 100 hibakusha i on, entre molts contactes, van ser rebuts per l’Ajuntament de Barcelona i el Parlament de Catalunya.

Thurlow té raó. Les bombes d’Hiroshima i Nagasaki (que gairebé van destruir completament les dues ciutats japoneses els dies 6 i 9 d’agost de 1945) van suposar la mort de més de 240.000 persones. Eren les primeres detonacions que es van fer. Després d’aquella terrible experiència, el més raonable era pensar que s’intentaria evitar per totes les vies unes armes tant cruels. Però, no. Al punt més àlgid de la Guerra Freda hi havia fins a 50.000 armes nuclears. Avui, quasi 30 anys després de la fi de la Guerra Freda, després de diversos acords de desarmament de les dues principals potències nuclears (Estats Units i Rússia), encara tenim quasi 15.000 armes nuclears.

La demanda de desarmament ha estat una constant del moviment per la pau des de la segona Guerra Mundial. I, en els darrers anys, s’han aconseguit resultats notables. Ara, precisament, fa 20 anys una campanya aconseguia un tractat pioner que prohibia les mines i inaugurava un període fructífer en el camp del desarmament. Deu anys més tard, les bombes de dispersió també quedaven prohibides. Fa 3, un nou Tractat obligava els Estats a evitar la proliferació i el descontrol en les transferències d’armes convencionals.

I aquest mes de juliol, davant la reiterada manca de voluntat de les potències nuclears d’avançar cap al desarmament (tal com contempla el Tractat de No Proliferació Nuclear des de 1968), les Nacions Unides acollien l’aprovació d’un tractat revolucionari: un acord de prohibició de les armes nuclears. Òbviament, falta molt. Per començar, que les potències nuclears s’hi sumin. Però, fins ara, no només s’havien oposat al desarmament nuclear sinó que, també, havien aconseguit bloquejar qualsevol iniciativa diplomàtica que el reclamés. I, aquesta vegada, no ho han pogut evitar: més de 120 països van donar suport al tractat de desarmament nuclear.

Cal dir-ho i repetir-ho, perquè sovint ens oblidem de la nostra força: tots aquests avenços en desarmament han estat fruit, a més de la responsabilitat d’alguns estats i diplomàtics, de la ferma determinació i tenacitat de la societat civil d’arreu del món, compromesa en fer retrocedir la violència i en construint espais i realitats de pau.

Avui a les 13.00 h, Setsuko Thurlow, acompanyada per Beatrice Fihn, directora de la campanya ICAN contra les armes nuclears, recolliran a l’Ajuntament d’Oslo el Premi Nobel de la Pau 2017, acompanyades per centenars d’activistes i ONG de la Campanya de tot el món, també de Catalunya.

Precisament avui, però fa 20 anys, la nord-americana Jody Williams recollia a Oslo el Premi Nobel per la campanya contra les mines antipersona. Des de llavors fins avui, els dos premis constitueixen un excel·lent fil de reconeixement a la necessitat de l’activisme ciutadà i social en la lluita per la pau al món. Perquè com va dir Jody Williams, “preocupar-se pels problemes que afecten el nostre planeta sense prendre mesures per afrontar-los és absolutament irrellevant. L’única cosa que canvia aquest món és passar a l’acció





Superar dificultats, capgirar realitats

9 10 2017

Acció pel Internacional per a l’Eliminació de les Armes Nuclears. 26 de setembre de 2014 (Foto: Virginia Garzón)

No es pot negar 🙂 Una gran notícia!!!

Admeto que m’hagués agradat rebre-la en un altre moment, menys intens, i poder-la assaborir més. Però les coses vénen quan vénen! De fet, la vida sempre té aquest component imprevist que, en el fons, és ben saludable. La majoria de vegades a Can FundiPau hem estat atents a l’atorgament del Premi Nobel de la Pau per a saber a qui li donaven i fer-ne una valoració. Aquesta vegada, enmig de mil coses urgents i delicades, no n’estàvem al cas. I, va, i ens mig-toca! L’allau de felicitacions i peticions de periodistes ens en va fer adonar, de cop!

Hi ha moltes valoracions a fer, en clau d’anàlisi i de contingut, sobre el Premi (aquí trobareu comunicat de FundiPau, una entrevista que em va fer en Xavier Grasset al Més 324 i un article que em van demanar a El Periódico. Qui vulgui molta més info pot consultar la web de la campanya que tenim a FundiPau. www.fundipau.org/nuclears)

Però hi ha dos altres aspectes que vull destacar.

El primer que em ve al cap és quan a FundiPau vam decidir implicar-nos a fons en la campanya contra les armes nuclears i esdevenir membres d’ICAN teníem molta consciència que el tema, aquí, no despertava el més mínim interès.

De fet, les primeres coses que vam fer tenien un impacte mínim: no interessaven ni a polítics, ni a periodistes ni, pràcticament, a activistes de moviments socials. Encara menys, és clar, la ciutadania en general.

Tenint en compte el poc ressò i l’escàs impacte, vam tenir la temptació de deixar la campanya i dedicar-nos a altres coses que semblaven més ‘atractives’ o ‘fàcils’. Però vam continuar endavant. Vam fer accions rellevants com l’acció al Port de Barcelona, la participació a la Fira de la Terra, la recollida de fotos pel 70è aniversari d’Hiroshima i Nagasaki, etc.

Amb el temps, la cosa va anar guanyant interès, el procés internacional va donar fruits i vam aconseguir diverses, petites, però importants fites a Barcelona i a Madrid. Finalment, un Tractat adoptat aquest juliol a les Nacions Unides i, ara, el Comitè Nobel reconeix la feina feta. És curiós: hem impulsat i participat en moltes campanyes. La que potser semblava més difícil i complexa… és una de les que ha arribat més lluny, en impacte i en reconeixement.

En segon lloc, una obvietat però que vull remarcar: tot això és fruit d’una immensa feina col·lectiva. És evident que ho és, perquè ICAN és una família de més de 400 organitzacions d’arreu del món, liderades per un equip petit però potent (la Beatrice, l’Arielle, el Daniel, el Magnus, etc. per cert, tots ells han passat per Barcelona, invitats per FundiPau).

Però també aquí.

Tota la gent que s’ha implicat a FundiPau en la campanya ha dedicat hores i esforç, de voluntaris i activistes, de l’equip tècnic, del patronat, de gent a pobles i ciutats. Molt sovint, hauran pensat que era una feina inútil, però la van fer. Amb il·lusió i ganes van aportar, temps, idees i esforços.

També la gent de l’àmbit científic quan els vam demanar de signar un manifest públic de suport a una campanya que no comptava amb el suport de govern espanyol. I es van mullar. Figures de primer nivell del món de la ciència a casa nostra. Molt important.

O quan, diputats i diputades del Parlament i del Congrés van mostrar-se, uns inquiets, altres receptius i altres decisius en la fase final. Va costar, molt, però al final vam tenir dues resolucions, sense cap vot en contra!

O els i les periodistes que han dedicat temps i espai a difondre tot això.

I, és clar, les iniciatives fetes per la xarxa d’Alcaldes per la Pau, el Centre Delàs o altres col·lectius arreu del país.

Quan una campanya obté un èxit, per parcial que sigui, és un resultat d’una suma de molts gestos, participacions, esforços i sensibilitats. És bo que ho tinguem present: petites aportacions, que a vegades semblen inútils, acaben generant boles de neu que superen enormes dificultats i capgiren realitats, teòricament, impossibles de moure.

Gaudim-ho!





Un gest de dignitat en un món massa indigne

24 02 2017

Tant hi fa la xifra concreta, el cert és que el dissabte 18 de febrer una immensa riuada de gent es va manifestar a Barcelona reclamant que ja n’hi ha prou, que hi ha centenars de milers de persones que necessiten refugi de forma imperiosa i que aquí hi ha gent i institucions disposades a oferir-ne. Una manifestació que va acabar al mar, un espai inspirador i bell que darrerament ha esdevingut centre de pèrdues de milers de vides humanes, que fugen de l’horror, que aspiren a la tranquil·litat i que s’embarquen en un trajecte precari, ple de riscos, per acabar-se trobant, murs i filferrades a l’arribada.

Una manifestació i, una setmana abans, un concert que representen una bona resposta ciutadana a uns dels reptes més majúsculs del nostre present. No és que l’anonemada ‘crisi de refugiats’ sigui el tema més important i crucial al qual ens enfrontem: malauradament, tenim molts fronts, moltes ‘crisis’, que ens reclamen intel·ligència, valor, audàcia i humanitat. Però sí que la resposta que donem a les demandes dels refugiats, mostrarà de forma clara i contundent quina mena de talla moral tenen els Estats i les societats que conformem aquest projecte, ara en semi fallida, que es diu Europa.

Enmig d’una Europa, i més enllà, que sembla optar per la construcció de murs, la militarització de les fronteres i el racisme i la insolidaritat més descarnades, en un moment en que els partits i les formacions polítiques que promouen aquesta simplista visió condicionen les actuacions de molts governs europeus i, en diversos casos, estan en disposició d’arribar a encapçalar-los i gestionar-los, la mobilització promoguda per ‘Casa Nostra, Casa Vostra’ ha estat una magnífic gest de dignitat. I una gran contribució a fi de contrarestar l’onada insolidària i racista que ens aclapara per tot arreu.

‘Casa Nostra Casa Vostra’ ha significat una experiència potent i, en certa manera inèdita: sorgit de l’impuls de gent jove no necessàriament enquadrada prèviament en moviments i entitats, amb la voluntat de fer alguna cosa davant la situació que van viure i palpar de forma directa, entren en contacte amb la col·laboració del món cultural i periodístic i el suport i la complicitat del teixit associatiu. I tota aquesta energia, ha sumat i multiplicat la força fins a aconseguir uns èxits d’implicació ciutadana i de mobilització que no s’han vist, malauradament, a la resta del continent.

El treball, però ve de lluny. Ja fa vora 2 anys, la Plataforma ‘Stop Mare Mortum’ alertava de la passivitat davant la qual ens miràvem l’abocador de vides humanes en la que s’estava convertint la nostra Mediterrània. I, anant, més enllà, trobem tota la feina diària, constant i imprescindible, d’una banda, de les entitats i col·lectius dedicats a la promoció, garantia i defensa del dret d’asil i, de l’altra, de les ONG i moviments que treballen per la pau, els drets humans i la justícia global.

De fet, tal com ens recorda oportunament la campanya ‘Lluites compartides’ impulsada per Òmnium Cultural, a casa nostra hi ha un bon patrimoni de mobilitzacions, lluites i reivindicacions en demanda de drets econòmics, culturals, comunitaris i socials i, també, mirant enfora, en clau solidària, en demanda d’un món més just i en pau.

Per això, aquest 18 F va despertar alguns records de la manifestació que, ara fa 14 anys, va ocupar de forma massiva els carrers de la ciutat en protesta per l’absurda guerra de l’Iraq. Una guerra i una posterior ocupació que, bé caldrà apuntar-ho, es troben entre els factors de l’existència, puixança i crueltat de Daex, l’autoanemant Estat islàmic. Tinguem-ho present: perquè quan se’ns diu que cal fer front a l’amenaça terrorista s’oblida que més que fer la guerra per a combatre’l caldria no haver fet guerres criminals que el van acabar promovent.

És cert que aquesta ciutat i aquest país han tingut i tenen un llarg historial de sensibilització i implicació en causes solidàries, pels drets humans i la pau. Això no ens fa millors (les limitacions, contradiccions i ‘posturejos’ existeixen, i ben notablement) ni impecables (en molts casos no s’ha reaccionat com caldria, com el cas de Síria, per exemple, o molts conflictes africans oblidats i menystinguts). Però demostra que hi ha una certa capacitat d’empatia amb el patiment aliè i d’indignació davant la indignitat. No és poc, en el context actual. Cal, sense cap mena de dubte, activar, impulsar i consolidar aquest patrimoni social cap a dinàmiques de major compromís i de major coherència.

Perquè, pel que fa a la crisi de refugiats, la qüestió fonamental no és, només, ‘ser solidari o no ser solidari’. És ser responsable. En sentit estricte, co-responsable. És adonar-se que no pots defugir de ser part de la solució quan has estat part del problema. Que no ens podem desentendre d’un món tal com és, d’un món que hem ajudat a que sigui tal com és. Les persones refugiades fugen dels horrors de la guerra, de les vulneracions dels drets humans, de les persecucions per ordre religiós, ètnic, social, de la violència de gènere, de la brutal repressió de règims criminals i autoritaris. I, també, és clar, hi ha centenars de milers de persones que fugen de la misèria i la injustícia.

I, en tot aquest estat de coses, la resta del món potser hi som indiferents, però hi tenim a veure. Potser ens en voldríem allunyar però hi estem connectats. Potser no en volem saber res, però en sabem moltes coses. Potser volem mirar cap a una altra banda, però el que s’hi veu, ens és familiar i proper. Perquè en formem part. Perquè l’estat de coses ens pertany. Hem donat i donem suport a dictadors i règims impresentables, indiferents a com tracten la gent que els pateix, a canvi que ens gestionin interessos inconfessables.

Hem alimentat i alimentem guerres, hem mimat a actors armats en multitud de conflictes en funció de quin aliat ens convé a la zona, mentre hem prescindit absolutament del patiment que aquest conflicte implicava a la població civil. Hem venut i venem armes que han acabat servint per a esclafar revoltes ciutadanes, i per a posar més benzina a guerres que hauríem de mirar de calmar i encarrilar per vies diplomàtiques. I un llarg etcètera.

La ‘crisi’ de les persones refugiades ens recorda que aquest món no va bé, que cal canviar moltes coses. I que moltes d’aquestes coses depenen de nosaltres, de quina mena de política, economia i democràcia impulsem.

I com més digna sigui la resposta que donem, més digne serà el món en el que viurem.





De terratrèmols

26 05 2015

Sempre que hi ha un terratrèmol social acaba esdevenint-se un terratrèmol polític. És una lúcida reflexió de l’Alfons Banda que, inevitablement, em va venir al cap diumenge.

Després d’uns intensos anys on la indignació ciutadana s’ha mobilitzat considerablement en diversos fronts (contra la corrupció -i la tolerància institucional cap a ella i la impunitat dels corruptes; contra la injustícia i la desigualtat -i les polítiques que les permetien; contra el no permanent a tot avenç en l’autogovern i pel dret a decidir) podem dir que sí, que un cert terratrèmol hi ha hagut.

Quasi que podríem establir una línia: aquells partits que defensaven l’statu quo davant d’aquestes tres principals indignacions són els que han tingut pitjors resultats. Aquells partits que oferien més resposta a les tres indignacions, millor resultat. Però la impugnació no és només per les polítiques sinó per la manera de fer política, pel tipus de vincle de la cosa pública amb la ciutadania. Per això la consolidació de les forces vinculades al municipalisme alternatiu i l’eclosió de noves candidatures ciutadanes de confluència social i política, configuren un panorama ben interessant fins i tot, més enllà de la valoració particular que en fem. La implicació activa de moltes ciutadanes i ciutadans en la política és un clar antídot per a prevenir futures corrupcions i evitar polítiques econòmiques allunyades de la realitat social.

Menció específica mereix la quasi desaparició de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. És cert que, fonamentalment, es deu al seu caos i a desavinences internes. Però, constatar que la propaganda descaradament xenòfoba del PP no li ha servit per aturar la previsible caiguda electoral és molt gratificant en un moment on el racisme s’imposa com a boc expiatori en molts llocs d’Europa.

Finalment, els resultats al País Valencià i les Illes, constitueixen una alenada d’aire fresc imprescindible per a la dignitat política, el medi ambient, l’educació, la cultura i la llengua.

És d’hora per dir si tota aquesta traducció electoral de la mobilització i la indignació ciutadanes és un fet passatger o canviarà definitivament el mapa polític i, sobretot, la cultura política. Però és innegable que alguns efectes d’aquesta traducció electoral tindran impactes duradors: s’obriran debats sobre temes que alguns volien aparcats; es discutiran sobre l’encert de polítiques que hi ha qui considera que són les úniques possibles, es posaran en crisi codis d’organització interna (de partits i institucions) i de les seves relacions amb la societat, etc.

Si fa 10 anys ens haguessin explicat el que va passar diumenge, no ens ho hauríem cregut. De fet, portem un temps dient-ho: fa x anys no haguéssim imaginat que passaria això! Senyal que, efectivament, som en un moment d’importants transformacions i canvis.





Una utopia menys: ja tenim Tractat sobre Comerç d’Armes!

25 09 2014

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ja és oficial. Ja hem aconseguit les 50 ratificacions necessàries per a que el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) pugui entrar en vigor.

Del Tractat, i dels intents per aconseguir-lo, n’he parlat molt en aquest blog, en xerrades i en mitjans de comunicació. Sens dubte, és el tema del qual més m’he ocupat aquests darrers 4 anys.

Avui no diré gaire cosa. Però sí expressar una immensa alegria.

Quan fa 19 anys portava les campanyes de desarmament a Intermón semblava una utopia irrealitzable que fos possible allò que l’Oscar Arias i algunes organitzacions internacionals van reclamar: un codi de conducta de les transferències mundials d’armes.

Quan el 2003, ja a la Fundació per la Pau, la Campanya Control Arms es va presentar a nivell mundial tot proposant la creació d’un Tractat que regulés el comerç d’armes, semblava una altra utopia més. Però teníem present l’èxit de les mines. I animava.

Quan entre el 2006 i el 2010, s’aproven a les Nacions Unides diverses resolucions i informes que insten a crear un Tractat, continuava semblant una utopia, però ja semblava que hi érem més a prop.

Quan el 2010 ens vam reunir a Viena un centenar de persones d’ONG d’arreu del món per a preparar la campanya de sensibilització i pressió sobre els Estats per tal d’aconseguir el Tractat, semblava una utopia. Però ens feia molta il·lusió que, almenys, s’engegués un procés diplomàtic per a discutir-ne la creació. I, l’èxit recent de les bombes de dispersió, ens donava encara més moral. I des de la Fundació per la Pau (avui FundiPau) ens hi vam implicar a fons.

Quan el 2012 va fracassar la ronda negociadora, la idea del Tractat feia passes enrere i tornava a semblar una utopia. Però, finalment, el 2 d’abril del 2013 s’aprovava i, dos mesos més tard, es va obrir a les signatures i ratificacions.

Cada vegada que, durant aquests 19 anys, constataves l’oposició de les potències, la resistència de molts estats i la militància activa en contra per part d’empreses i lobbys armamentístics, tendies a pensar que tot plegat era una utopia, bonica però impossible. I t’entristies en veure com el món tolerava -perquè no hi volia fer res- la mort de més de 500.000 persones, cada any, a causa del descontrol i la proliferació de les armes.

Però, avui, finalment, el Tractat sobre el Comerç d’Armes (TCA) ha aconseguit 50 ratificacions i en 90 dies entrarà en vigor.

Sí, a partir de Nadal tindrem una norma internacional que obliga els Estats a una cosa tant cabdal, però que fins ara no era obligatori, com tenir en compte la situació dels drets humans i el nivell de conflictivitat, abans d’autoritzar una venda d’armes.

Sé que no és molt. Però sé que ha costat anys i anys d’esforços titànics aconseguir-ho. I sé que, lentament, anem cap a la bona direcció: que políticament, jurídicament i socialment s’entengui que les armes són un instrument perillós. I que controlar-ne el seu ús, comerç i impacte és una exigència fonamental. I, en definitiva, que mirar de preservar la vida humana és un objectiu més prioritari, noble, digne i essencial que protegir el comerç d’armes. Obvi? Doncs, fins ara, no era així.

Perquè he posat la foto que acompanya aquest post? La veritat és que no la recordava. Però, cercant-ne una altra, m’hi he topat. Correspon a un dels viatges a Nova York per a participar a la Conferència Diplomàtica a les Nacions Unides. A més de diversa premsa que vaig llegir a l’avió em vaig endur el llibre ‘Utopia’ de Thomas More -per cert, en una excel·lent traducció al català de Joan Manuel del Pozo.

Una imatge ben suggeridora, que m’ha tret un somriure. I és que el Tractat semblava una utopia… però avui ja és ben real.





De l’adéu teòric a l’inici de l’adéu físic de les armes

23 02 2014

(article aparegut al Diari ARA el 22 de febrer de 2014)

Ara fa exactament quatre anys, i després d’un extens debat intern, l’esquerra abertzale feia pública l’adopció del document Zutik Euskal Herria, en què expressava la seva voluntat d’avançar cap a la plena sobirania nacional per mitjans estrictament democràtics i polítics i renunciant a la violència. Va ser la primera pedra seriosa, i pública, d’un procés que s’ha anat construint de mica en mica però sempre en perspectiva d’anar superant etapa rere etapa.

Més enllà de les demandes de l’esquerra abertzale, els pronunciaments de la societat civil i de les diverses personalitats internacionals implicades -Declaració de Brussel·les, Declaració d’Aiete, etc.- reclamaven a tots els actors que fessin passos per avançar cap a la pau. I òbviament reclamaven a ETA una renúncia explícita a la violència i, en un segon terme, un procés de desarmament verificable. Per això entrava en joc la Comissió Internacional de Verificació (CIV), per gestionar el contacte amb ETA des d’un marc independent i internacional.

Finalment, i força més tard del que tothom hauria pogut imaginar, ahir es produïa un dels gestos més significatius d’aquests quatre anys: a través de la CIV, ETA informava que ha posat fora de circulació, sota supervisió dels verificadors, algunes de les seves armes, explosius i municions. Ens trobem davant d’un canvi d’escenari: després de moltes declaracions i comunicats, ETA passa de l’adéu teòric a l’inici de l’adéu físic de les armes.

Però, malgrat la lentitud, que alguns poden considerar decebedora, no es pot negar que el procés avança sòlid i cobrint les etapes previstes. I, a part de les profundes inèrcies que hi ha dins el món d’ETA a fer passos unilaterals -una de les victòries que Brian Currin, els moviments de la societat civil i l’esquerra abertzale han aconseguit esgarrapar d’ETA-, és cert que la lentitud també es deu a la inflexibilitat i falta de moviments absoluta del govern espanyol. Fins i tot una mesura estrictament humanitària, i perfectament legal, com la fi de la dispersió dels presos és presentada pel govern espanyol com a moneda de canvi de la fi d’ETA.

De manera sistemàtica valora negativament, o menysprea, tots els passos fets, i desqualifica bona part dels actors internacionals i civils implicats. I si bé podia ser comprensible que fa quatre anys es poguessin tenir dubtes sobre la sinceritat, sostenibilitat o solidesa del procés, atenent a les diverses vegades que ETA havia trencat unilateralment treves, avui no té cap sentit negar-se a admetre que ens trobem davant d’una aposta clara i seriosa per abandonar la violència. Un procés absolutament irreversible. Al capdavall, la crítica més important que es fa des del govern central -que tot plegat és una teatralització- no se sosté, ja que, suposant que sigui una teatralització, la qüestió és: si és efectiva, quin problema hi ha? Perquè, del que es tracta, és d’apuntalar i consolidar el procés de pau, garantint-ne un final ordenat i evitant qualsevol temptació o perill de ruptura.

Però, malgrat tot, el més complicat no és gestionar el procés de la fi de la violència sinó reconstruir la convivència i posar les bases d’una pau sòlida: un conflicte de tants anys, amb tantes víctimes i tants impactes, no s’oblidarà fàcilment. Segurament ja no hi haurà tants focus, però és quan serà la prova de foc decisiva: afrontar la reconciliació, la revisió de tot plegat i la construcció d’un futur nou.