Tots traïdors

7 05 2018

Darrerament, he vist com independentistes de tota la vida eren qualificats de ‘traïdors’, ‘venuts’ o ‘covards’, arran de l’expressió de les seves opinions.

Sempre he pensat que s’abusa molt de la paraula traïdor. Sovint,el que hi ha és discrepància en els objectius polítics o, també, discrepància en com concretar o aconseguir uns objectius compartits, però això no fa traïdors, això fa gent que opina diferent i gent que té estratègies diferents. A vegades, fins i tot, les altres opinions i estratègies, amb el temps, ens acaben convencent o seduint més. Així, potser abans d’insultar algú amb la llufa ‘traïdor!’, estaria bé rumiar un xic.

En veure aquests recents insults he pensat que, de fet, ja fa temps que alguna gent –poca, però sorollosa i activa- té tendència a veure traïdors per tot arreu.

No recordo haver sentit que PP o Cs hagin rebut qualificatius de traïció (és clar, han rebut altres insults, a vegades molt més greus).

El PSC, sí:com que se situa en el camp del catalanisme i va passar de defendre el dret a decidir en l’etapa de Pere Navarro (fins i tot amb una votació prou valenta al Congrés de Madrid) a oblidar-lo, la gent del PSC va rebre de valent.

Més endavant, l’acusació de traïció va arribar, també al bloc sobiranista no indepe.

Tot i que ICV estava clarament compromesa amb el dret a decidir i havia aconseguit suports de famílies ideològiques europees com Els Verds i l’Esquerra Unitària (per cert, fora de l’òbvia Aliança Lliure Europea, les úniques famílies/partits d’àmbit europeu que s’han mullat pel dret a decidir) a partir de cert moment, també la gent d’ICV va caure en desgràcia.

Podem, tot i ser membre de l’única força d’àmbit estatal amb presència al Congrés que defensa l’autodeterminació, també va acabar essent objecte de l’ira dels ‘cerca traïdors’.

Els comuns, tot i tenir indepes entre els seus membres i haver participat activament en diverses mobilitzacions sobiranistes, tampoc van estalviar-se les acusacions de traïció.

Val a dir que l’acusació a ICV, Podem i Comuns és estranya: se’ls insultava per no haver comprat o seguit tot el full de ruta de l’independentisme. Però, és clar, no eren independentistes. Evidentment, es pot discutir si això és poc coherent, poc valent, poc ambiciós, poc d’esquerres o poc el que sigui, però no seguir un full de ruta que no és el teu, en cap cas et dona punts per a ser considerat traïdor.

A finals del 2015 i principis del 2016, però, les acusacions de traïció ja van arribar, de ple, a l’independentisme. Ho recordareu, tot i que avui sembli molt oblidat: la CUP va ser profundament insultada durant mesos. El seu no a investir Mas (d’altra banda, prou raonable i prudent tenint en compte el final judicial –previsible- del cas Palau) va fer que la gent de la CUP rebés els pitjors i més contundents insults de traïció. Fins i tot gent seriosa i amb audiència van arribar a sostenir, seriosament i en públic, que la CUP estava infiltrada pel CNI. Poca broma!

El cerca traïdors, però, no defalleix mai. L’any passat, CDC/PDeCAT, o el mateix President Mas també van rebre de valent. En aquest darrer cas, per cert, abans d’acusar-lo alegrement de traïdor caldria recordar que, per efecte de la consulta del 9 N està inhabilitat, ha hagut de fer front a una fiança milionària i té la casa, provisionalment, embargada.

A finals d’octubre de l’any passat, quan va optar per convocar eleccions enlloc de fer una DUI, el President Puigdemont també va rebre un bon tou d’acusacions de traïció.

Darrerament, és el torn d’ERC. Arran de la seva voluntat de replantejar ritmes del procés i d’eixamplar complicitats i aliats, ERC també ha caigut en el sac dels traïdors. Tenint en compte que és el partit amb més persones empresonades i exiliades (entre les quals, per cert, el seu president i la seva secretària general) diria que és un xic atrevit –i força insensible- considerar-los uns traïdors. Però així estan les coses.

De fet, en les darreres setmanes també he arribat a veure moments d’indignació puntual a les xarxes on els qualificatius de traïció (i els anuncis de donar-se de baixa) també es dirigien a Òmnium i l’ANC.

Sí, la pregunta és pertinent: queda algú que no sigui traïdor? I, seguidament, té algun sentit això?

I, atenent al fil històric, un fet que ens hauria de fer rumiar i asserenar: que la CUP hagi passat de ser el màxim exponent de traïció a ser el més pur (en un període de dos anys) o que el President Mas hagi fet el trajecte invers, ens dona pistes evidents que aquests ràtzies anti-traïdors són força inconsistents, molt vinculades a l’emoció puntual de moments concrets i allunyades d’una certa perspectiva i serenitat en l’anàlisi. Diríem que no pots passar de ser un infiltrat del CNI a salvar la pàtria en tan poc temps!

És clar, un aclariment imprescindible: en cap cas pretenc dir que aquests actors polítics siguin intocables. Tots han de poder rebre crítiques. Cadascú, en funció de la seva perspectiva, prioritats i ideologia pot i ha d’analitzar, qüestionar, criticar i plantejar alternatives a tot el que diuen, fan i proposen aquets actors. Però això és una cosa (no m’agrada el que fas, t’equivoques molt, no comparteixo això que dius, etc.) i l’altra és caure en l’improperi, sovint injust i forassenyat del: ets un venut, ets un traïdor, això ho dius per mantenir la poltrona, etc.

Ja he dit, al començament, que, per sort, els cerca traïdors són pocs. Però en un moment d’alta intensitat política com el que vivim, amb la sensibilitat a flor de pell i amb l’amplificació de les xarxes socials, els cerca traïdors a vegades troben aliats puntuals i ressò en la seva ràtzia. Sí, el món de Twitter no és el món real. Però Twitter també afecta, i condiciona, els estats d’ànim, les opinions, les decisions, etc. en definitiva, la qualitat i l’abast de la nostra vida social i política. Per tant, no ho menystinguem.

Així que, pel bé de la convivència, i d’un debat polític públic serè, fora bo posar fi a aquesta mena de ràtzies i a considerar qualsevol que no pensa com tu, un traïdor. Sobretot quan arribem a l’absurd que quasi tothom, ja és o ha pogut ser, un traïdor. La gent amb més criteri, o amb més projecció, hauria d’evitar de participar-hi i abonar-les.

El més curiós, però, és que pel bé del procés sobiranista, també seria adequat abandonar les ràtzies anti-traïdoria. Perquè si un es mobilitza només per ego personal i a fi d’aconseguir el títol de ‘El més pur’, es pot permetre aquest esport de considerar traïdor a quasi tothom. Però si un es mobilitza per aconseguir un objectiu tan ambiciós com la independència d’un país… diria que la idea hauria de ser d’incloure cada cop més gent no pas anar-la purgant tota fins que no quedi ningú en el trajecte. En fi, diria.

Així que, sinó hi ha cap motiu, ni ètic ni estratègic, per mantenir aquestes ràtzies, podem foragitar-les definitivament, no?

Anuncis




Afegim, al projecte polític de cadascú, un altre projecte: no prendre mal

20 10 2017

Hi ha gent emocionada pel moment polític. Hi ha gent entristida. Però hi ha gent que, uns sentint emoció i els altres tristesa, comparteixen preocupació: per si ens petarem la cohesió. La famosa ’fractura’ vaja.

És veritat que algunes alertes sobre la fractura social són clarament interessades, part del relat polític vaja: ‘el procés sobiranista està trencant la societat!’.

Però, al marge d’això, és evident que els darrers anys d’intensitat política han tensionat més les relacions socials. I més enllà d’interpretacions sobre els perquès, som on som. Arribats aquí, ¿podem mirar de no prendre massa mal?

He escrit diverses vegades sobre el procés, en clau d’anàlisi política o de reflexió personal i ideològica. I ho continuarem fent, especialment en aquesta època intensa i especial. Ara, però, em proposo un objectiu més bàsic: fer una crida a recordar, promoure i garantir la convivència. A continuació, algunes pistes i comentaris.

Som diversos. Sembla molt obvi, però a Catalunya hi ha gent que pensa diferent. Sobre moltes coses, i també sobre ‘el procés’. I, deixem-ho clar i recordem-nos-ho tantes vegades com faci falta: és lícit pensar i opinar coses diferents! A vegades, en el relat polític, se simplifica: el poble català demana això, la nació catalana aspira a allò, la societat catalana necessita X, etc. I s’invisibilitza que hi ha diversitat. Seria bo que els discursos polítics fossin més inclusius, menys sectaris, menys infantils. Però tampoc somniem tant. Almenys, intentem que les persones, en el dia a dia, no ho oblidem: si mirem enquestes, vots, consultes, etc. podem dir que, fet i fet, entre la gent que participa, hi ha una meitat que és indepe i una altra que no. Acceptem-ho. No ens fem trampes al solitari. Estem dividits.

Un cop acceptat, desdramatitzem-ho. Hi ha altres divisions: de biològiques i estructurals (joves i vells, dones i homes, gent d’aquí i gent nouvinguda, rics i pobres, etc.) i de pensament: creients i no creients, gent de dretes i gent d’esquerres, etc. I, així, podem anar trobant moltes altres ‘tensions’ (clar: no s’hi val a considerar negativa una tensió -la que no t’agrada, la que t’incomoda, aquella on et sents perdedor- i considerar positives i necessàries les altres -on ets sents fort i tens clar el teu lloc-). El problema no és una tensió en si, sinó com portem aquesta tensió.

Podem portar millor la tensió que vivim per la qüestió nacional?

Per començar, podem recordar que les ‘divisions’ no són absolutes.

En les simplificacions, tendim a fer tipus totals: l’indepe, revolucionari, republicà, solidari, etc. i l’unionista, de dretes, monàrquic, fatxa. També hi ha tipus ideals contraris: l’indepe sectari i arrauxat, l’unionista responsable, assenyat. Però aquests perfils es deixen molta realitat fora. Si ho sabem, enlloc d’amagar i encotillar la diversitat, fem-la aflorar sense complexos: hi ha indepes molt de dretes. Hi ha gent d’esquerres molt contrària al dret a decidir. Hi ha, si anem més enllà, pericos indepes, culers fatxes, feministes de dretes, vegetarians conservadors, consumistes alternatius, etc. etc. Potser no ens quadra tant, però és, també, realitat. I és bo acceptar-ho.

Tornant al tema nacional: no hi ha dos blocs antagònics perfectament definits i separats en tot.

De fet, fins i tot en el tema nacional estricte no tot és homogeni. Podem trobar indepes que volen que el català sigui llengua oficial i indepes que tenen claríssim que el castellà també ha de tenir rang oficial en un Estat independent. Hi ha indepes que només volen esdevenir Estat amb un referèndum amb tots els drets i uts i indepes que ja haurien tirat pel dret fa 5 anys. Hi ha indepes que s’exciten amb la idea d’un exèrcit català i indepes que s’escandalitzen amb aquest escenari. I així…

També al cantó no indepe. Poc té a veure qui vol un estat plurinacional, fins i tot amb dret a l’autodeterminació reconegut, amb qui considera que l’estat de les autonomies ha arribat massa lluny. Ambdós són no indepes però, realment, no comparteixen gaire cosa.

No simplifiquem, ni encotillem, ni amaguem aquesta diversitat, aquests matisos. Són importants. I, en tot cas, són reals.

“Ens ho passem molt bé. Evitem la política”

És una opció habitual. Però tinc molts dubtes que sigui positiva. Amagar-se les coses, obviar les discrepàncies, fer veure que no tenim problemes, no afrontar els debats, és fatal. Tard o d’hora acaben sortint, i llavors, solen fer-ho amb virulència i deixen molt sorpresos els qui creien que, obviant els debats, vivien en una bassa d’oli.

Un amic em truca enmig d’aquests dies plens de notícies bomba i situacions cada cop més pujades de to: em diu que tot i que discrepem vol deixar clar que no vol que això afecti la nostra relació. Quasi que li foto bronca: evidentment que no afecta! No ens ha afectat mai, com pots pensar que ens afectarà? Bé, em diu, tenint en compte el que passa aquests dies, volia explicitar-ho. Per mi no calia, però el gest és molt bonic. I saludable. Ja n‘havíem parlat alguna vegada. En el fons, sabem que ens podem trobar, i a banda de gaudir de l’amistat, parlar relaxadament del tema, perquè ens sabem diferents, i en podem parlar més desacomplexadament, sense tantes angúnies. No és només que ens respectem (que sí) sinó que també en podem parlar traient un xic de ferro a l’assumpte.

En canvi, una relació d’amistat basada en obviar sempre un tema delicat… al final t’acabarà fent mandra, en moments de tensió l’acabaràs evitant, et construiràs prejudicis sobre el que pensa, faràs la bola més gran del que és i, al final, potser te n’acabaràs allunyant.

Parlem-ne, amb respecte, però parlem-ne!

No és tan complicat: tampoc cal fer debats i tertúlies per tot arreu. Podem sentir algú dir una reflexió llarga i, enlloc de callar, nosaltres dir, jo no ho veig així. No cal replicar-ho tot, ni matisar-ho tot, ni exagerar-ho tot. Senzillament evidenciar la diversitat.

De fet, cal aclarir-ho: el discrepant, ha de discrepar. No tant per ell. Bé, sí, clar, per ell. Però, sobretot, pel bé dels altres. Sí, pel bé dels altres. Si algú calla les discrepàncies, els altres poden acabar pensant que tots pensem igual. Discrepar, o matisar, és evidenciar que som diversos. És demostrar la riquesa que tenim. És fer aflorar el que hi ha.

I, és clar, la resta ha de respectar la diversitat.

Quan sobre una cosa irrellevant ets minoria fa coseta, oi? Si estàs sol, encara més. I si el tema no és menor sinó important, discrepar fa molt de respecte. Encara més si tens la sensació que la resta t’assenyalarà. Tothom ha patit mínimament, o s’ho pot imaginar, una cosa així. Doncs no costa gaire aplicar-s’ho: quan som majoria, podem evitar abusar, matxacar o posar en evidència algú que està en minoria. No cal. I és lleig fer-ho. En Xirinacs ho deia molt bé: ‘cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts’.

A Twitter m’esglaia veure com a vegades molta gent s’ho passa pipa posant a caldo algú que està en minoria. Quina gràcia es pot trobar en això? A banda que és molt poc valent… Segurament, hi ha qui busca retuits a costa de fer llenya d’un arbre caigut. Però, diríem, posar en risc la convivència per una mica d’aplaudiment… és molt rastrer això!

Quan rebem un linxament ens sembla fatal. Quan hi participem ens oblidem del malestar que generem. Es poden defensar postures molt contundents sense participar de linxaments. El linxament, és això, un linxament. No és cap demostració de convicció o fermesa ideològica.

Més: parlant amb gent discrepant, podem barallar-nos. Però també podem acabar matisant les nostres postures més tancades i absolutes. És això negatiu? No, és clar que no. En diverses situacions un pot comprovar que ni el 10 ni el 0 el representa i se sent més còmode en el 6 (o en el 4). No és dolent tenir matisos. No és estrany dubtar. És interessant constatar que, amb gent amb qui discrepem d’objectius genèrics forts, en canvi compartim dubtes i angúnies. I, així, potser matisem, també, les postures ‘fortes’ dels ‘nostres’ respectius. Això no és pas dolent, és un resultat raonable del diàleg. I molt saludable.

En aquests moments de tensió, hi ha gent que ’radicalitza’ les postures. Es diu així. Però a vegades, en el fons, es vol dir que es tanquen més, s’aïllen dels arguments dels altres i es fan molt menys empàtics i es posen molt menys a la pell dels altres. I això no té res de bo. En general, hauríem de desconfiar dels que, amb l’excusa de la intensitat política, tendeixen a enviar a la merda a algun discrepant o parlen com donant cops de puny a la taula. La veritat, el debat tavernari – testosterònic potser és molt vistós però té molt poc a veure amb un debat interessant i profitós.

No hi ha traïdors

Bé, n’hi ha. Però, la majoria de vegades que s’usa la paraula és per definir una discrepància.

Una de les coses més tristes dels debats que vivim és que tot s’acaba derivant a suposicions i judicis d’intencions sumaríssims.

Un independentista que dubta, pot ser acusat de tou, de traïdor, de venut o que espera algun favor. Potser, en alguns casos, és així. Però en altres podem trobar independentistes que dubten de si l’estratègia que se segueix és la millor per al país i per a la independència. Vaja, que, equivocadament o no, pensen en què és millor per al ‘procés’. Un independentista que dubta no és un venut o un traïdor, és, senzillament, un independentista que dubta. Lícitament. Potser fins i tot, lúcidament.

Un espanyolista que creu que el referèndum és una via de solució raonable no és un mal espanyol com pensaran alguns dels seus durs. És potser, a l’inrevés, un bon espanyol: perquè pensa que és millor que l’espanyolitat sigui assumida que no pas imposada.

En aquests moments de tensió se sol fugir dels ‘traïdors’. Jo tendiria a fugir dels que qualifiquen massa fàcilment i ràpida de traïdors a qualsevol que no segueix, estrictament, el seu criteri de puresa (o d’intransigència).

Lluitem (jo ho faig) pels nostres ideals. Però pensem que per poder gaudir del nostre ideal hem de mantenir un país més o menys unit i fratern. Incorporar el desig de convivència i tolerància al nostre objectiu polític no és ser tou, tanoca o flonjo. És, al revés, creure-s’ho de veritat. Perquè ni una Catalunya autonòmica, ni una Catalunya federal ni una Catalunya independent tindran gaire recorregut sinó és a base de la major convivència possible.

De fet, si tothom que treballa per un projecte polític l’acompanya d’un projecte de convivència la cosa permet millors resultats. Encara que el teu projecte polític perdi, et quedarà el projecte de convivència. En canvi, si el teu projecte polític vols que passi per sobre de tot, també per sobre de la convivència, si guanyes també hauràs perdut. I si perds, perdràs doblement, perquè ho hauràs perdut tot.

Més que mai, salut i pau!





El sobiranisme antipàtic és suïcida

20 05 2015

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

  1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
  2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.





¿Quin model de seguretat, defensa i pau per a Catalunya?

4 05 2015

Una de les conseqüències del debat sobiranista és l’increment espectacular de la reflexió sobre com volem que sigui aquest país. Fins i tot els contraris a la sobirania n’haurien d’estar contents: no parem de parlar, projectar, imaginar com s’haurien de fer les coses, com es podrien fer millor. Política i participació en estat pur.

Tot això, és clar, també ha passat en els temes de seguretat, defensa i pau.

Algunes i alguns ja portem molts anys dedicant temps a com podria ser una nova política de seguretat. I com es podria fer i aplicar des de Catalunya. Però, és clar, el darrers 2 anys, s’han acumulat molts debats, seminaris, articles (aquí en trobareu alguns), taules rodones, entrevistes… sobre el tema.

D’entre les moltes coses fetes els darrers mesos, poso el vídeo del debat ‘Defensa i seguretat: pais armat i/o país de pau‘ amb en Miquel Sellarès, dins del cicle ‘El país que farem’ organitzat per l’Ateneu Barcelonès. En la meva intervenció plantejo les prioritats i els valors que crec haurien de fonamentar una política de seguretat coherent amb la pau i els drets humans. A la part del debat, hi surten molts més elements per a la reflexió.

En fi, que al nostre país hi hagi debat sobre si hem de fer una política de seguretat més clàssica i militaritzada o més alternativa i en clau de seguretat humana i pau és, d’entrada, ja un gran èxit.

 

 





Tranquil·litat i bons aliments: el que vulguem, acabarà essent

14 10 2014

Un dia dens.

I al damunt tot l’enrenou de la Consulta que ens cansa fins i tot als que la desitgem des de que ni es parlava de dret a decidir ni de consulta. I que ens atabala amb tantes giragonses, confusions i autogols.

Però, malgrat tots els malgrats, dues coses són clares:

1. si realment hi ha una majoria ciutadana a favor del dret a decidir (que sembla evident) tard o d’hora acabarem exercint-lo

2. si realment hi ha una majoria ciutadana sòlida a favor de la independència (cosa que cal veure) tard o d’hora serem independents

No és futurologia. Són faves comptades: podem discutir, filosofar i opinar jurídicament però, al capdavall, el que vol la gent tard o d’hora s’acaba fent real.

És el que té la democràcia (per a bé i, és clar, també per a mal).

Per tant, tranquil·litat i bons aliments. I no ens atabalem excessivament pel soroll d’aquests dies.





El ‘cas Brugué’ o mirem de no perdre el cap

7 10 2014

I ara, sembla que has d’estar 100% a favor del Brugué (i aprofitar per condemnar el sobiranisme per intolerant) o 100% en contra (i acusar-lo de totes les maldats de l’espanyolisme)…

Malauradament, es pensa de forma simplista i, curiosament, llavors tot es complica. Seria millor fer una anàlisi més complexa i, així, potser tot seria un xic més senzill…

Vejam, ho intento:

1. En Quim Brugué és un bon expert que ha dit i fet coses interessants en l’àmbit de la participació ciutadana i l’anàlisi política. La seva opinió, sigui la que sigui, agradi o no agradi, té valor i interès. Menysprear la seva opinió és poc intel·ligent. Condemnar-lo pel que ha dit, lamentable. I, en clau estratègica, un greu error: construir un país nou es fa implicant a molta gent, no pas enviant-la a la foguera.

2. El que ha manifestat, dubtar que ara per ara hi hagi garanties democràtiques per a la Consulta, no és cap animalada. Som ben conscients de les dificultats objectives que s’estan implementant a fi d’impossibilitar la Consulta. Vaja, en Brugué, en part, descriu una realitat. Una altra cosa és que ens quedem de braços creuats o no davant d’aquestes dificultats o, fins i tot, que a molts ja els sembli bé que existeixin. Però hi són.

3. A en Brugué, li reclamaria que continués amb la reflexió. Dir que no hi ha prou garanties democràtiques i deixar-ho aquí… és com si ens trobéssim davant una dificultat climatològica o accidental. O davant de defectes dels convocants (que n’hi ha, és clar). No: essencialment, si la Consulta al final no es pot acabar fent haurà estat per la voluntat activa de prohibir-la, impedir-la i boicotejar-la del govern del PP, amb l’inestimable ajut del PSOE i del braç executor del TC.

4. I li criticaria, ell mateix ho ha reconegut en públic, que hagi acceptat un càrrec i en tant poc temps se’n desdigui. Les condicions pràctiques de garantia de la Consulta eren, malauradament, ben previsibles fa una setmana. O es va precipitar llavors o s’ha embalat ara, no ho sé. Però hi ha hagut un problema de gestió del temps. Cap problema, perquè tots ens equivoquem. Però, és clar, hi ha qui ho aprofita tot. De fet, tristament, alguns dels que l’han defensat no el defensen a ell. En el fons estan atacant la Consulta, tot usant-lo a ell.

En fi, diria que no és tan complicat extreure’s d’una dinàmica de foguera, de tot o res, de maximalismes, i analitzar les coses una per una reconeixent encerts i errors.

Venen temps intensos i, inevitablement, tensos. Fóra bo de saber-los administrar amb cura i sensatesa…





Amigas y amigos, os pido vuestro apoyo al derecho a decidir

30 09 2014

Hace un año os escribí esta carta.

Me sentía inquieto por algunas de las interpretaciones que circulaban y quise compartir con vosotras y vosotros mis impresiones al respecto ¿Un resumen? El independentismo ha crecido tanto en Cataluña porque muchos catalanes y catalanas han terminado por asumir, algunos con ilusión, otros con tristeza, que en el Estado español no cabe la Cataluña que la mayoría de sus ciudadanos quieren y desean. Y sienten que no cabe porque así se lo comunican, de forma insistente y recurrente, desde el poder político, económico y mediático. Recabar la opinión de la gente parecía, parece, algo fundamental para saber dónde estamos y hacia dónde debemos dirigirnos. Y terminaba la carta mostrando la plena confianza –y, en cualquier caso, mi determinación- de que, pase lo que pase, los lazos de amistad, relación y complicidad se mantendrán. Y si la evolución política no iba a afectar los afectos, podíamos desdramatizar un poco la situación… que también conviene!

No parece, un año más tarde, que las cosas hayan cambiado mucho: la determinación de una gran mayoría de la sociedad catalana para ser consultada continúa existiendo. Por el otro lado, poco se ha movido más allá de un cierto ‘descubrimiento’, bastante tardío y quizá demasiado forzado, del federalismo. Sin ir más lejos, miremos ‘El País’, que leo cada día desde hace 25 años. Es imposible recordar la cantidad de artículos, columnas y editoriales aparecidos estos meses que combinan una gran incapacidad para entender lo que está pasando en Cataluña con mucho menosprecio hacia la reivindicación por el derecho a decidir. Digo que es imposible recordarlos… porque son muchos, muchísimos. No hace falta que diga que, si esto es así en El País, imaginad lo que uno se puede encontrar en ABC, La Razón, El Mundo, etc.

Sí que hay que reconocer, agradecer y aplaudir las complicidades registradas en este último año: en el ámbito político, Izquierda Unida, Equo o Podemos han expresado su apoyo a la Consulta. Por parte de la sociedad civil, la Coordinadora de ONGD también lo ha hecho. Y en varias cabeceras del nuevo periodismo digital, Público, Eldiario.es, etc. se oyen muchas voces receptivas y dialogantes. Pero, de momento, los dos principales partidos políticos y los principales medios de comunicación, están lejos de cambiar su mirada y su postura.

Así las cosas, nos encontramos que el Tribunal Constitucional, a petición del Gobierno español, acaba de suspender de forma cautelar la Ley de Consultas y el Decreto convocando la Consulta del 9-N. Y por más que todo estuviera previsto, es grave.

Porque una gran mayoría de la gente (según los resultados electorales de 2012, según muchas encuestas, etc.) quiere que haya un proceso deliberativo sobre el futuro político de Cataluña que termine en una consulta. Apuntemos también que más de 850 ayuntamientos (el 91% del total) han apoyado dicha consulta. Recordemos, en fin, que tres de las mayores manifestaciones producidas en Europa en los últimos años, han sido en Cataluña en demanda de una consulta.

Pues bien, pese a toda esa movilización y determinación, la consulta no será posible: el poder político español, en vez de buscar cauces legales para canalizar esta demanda ciudadana, muestra la Ley para cerrarle toda opción.

Puede que no entendáis como se ha llegado hasta aquí y que os sintáis desconcertados. Puede que no veáis claro lo del derecho a decidir. O que, estando de acuerdo, no os guste como se ha desarrollado o la convocatoria concreta de la consulta del 9 N. Puede que compartiéndolo todo, os disgusten algunos argumentos y mensajes procedentes del soberanismo. Puede que no os guste nada de nada la idea de la independencia. Puede que…

Es comprensible. Incluso gente que participa del proceso en Cataluña no comparte, lógicamente, todas las estrategias o mensajes que se emiten. Pero no hay nada en este mundo que sea 100% perfecto y claro. Incluso los hechos históricos más bellos y audaces contienen elementos disonantes, cuestionables, censurables. Aún más: todo proceso, por positivo que sea, puede tener alguna consecuencia negativa. Pero si miramos lo fundamental, no veo objeción posible: un movimiento muy amplio de ciudadanas y ciudadanos está reclamando, pacíficamente y democrática, que pueda ser consultada sobre qué futuro político prefiere.

Amigas y amigos, os pido vuestra implicación: implicación para defender que la opinión de la ciudadanía catalana no puede ser menospreciada, encorsetada, encerrada. No sé que deparará el futuro pero no parece una buena solución imponer, sin más, un marco jurídico a una población que ya no se siente interpelada por él.

Pero os pido vuestra implicación, también, por vosotros. Que un Estado sea pasivo en la lucha contra las injusticias, los desahucios, la violencia de género, el racismo y, en cambio, actúe con altísima determinación y rapidez para anular una consulta ciudadana… no es un Estado muy apetecible para vivir en él, la verdad.

Un fuerte abrazo y hasta pronto.