Iceta al Senat

Hi ha dies en què un no s’acaba de sentir gaire representat per cap de les decisions, postures i opinions polítiques que es manifesten.

Avui és un d’aquests dies.

No acabo d’entendre (ni m’agrada) res d’allò que ha passat, veig i escolto en relació a Miquel Iceta i el Senat.

Miro d’explicar-me:

1. No és gaire lògic, ni estètic, que el president del Govern decideixi i digui qui vol com a president del Senat, abans fins i tot que el ple del Senat es constitueixi o s’hagi pogut reunir. I, encara menys, que proposi a algú com a president… que ni tan sols és senador.

2. Tractant-se, com s’ha volgut presentar, no pas d’un simple nomenament sinó d’una operació política d’envergadura (situar un socialista català al capdavant del Senat per a promoure un nou marc de diàleg i, així, una altra dinàmica en el conflicte) tampoc no sembla massa lògic que es filtri a la premsa sense abans haver-ho pactat bé amb altres actors polítics i que, a més, es faci enmig d’una campanya electoral.

3. En tot cas, sempre, el ple del Parlament ha ratificat les propostes de senadors per designació autonòmica que cada Grup Parlamentari ha proposat. Mai s’ha fet un ‘debat’ sobre tal nom o s’ha produït una votació negativa. De fet, amb aquest mecanisme, ERC i JxCat han ratificat senadors molt més contraris al seu projecte que no pas Miquel Iceta. I més enllà de qüestions legals, de representació, etc. el vet d’avui obre molts interrogants: perquè, com es faran a partir d’ara les renovacions de senadors del Parlament? Caldrà que cada Grup Parlamentari consensuï el seu nom amb la resta? És això lògic? I si les majories canviessin, els que siguin nova minoria estarien d’acord en que la nova majoria pugui vetar les seves propostes?

4. És perfectament comprensible que hi hagi gent a qui li sembli poc rellevant que Iceta sigui president. O que no vulgui facilitar aquesta operació política a les portes d’unes eleccions. Però no s’entenen tant les conseqüències de vetar-lo. El Senat, de president, n’acabarà tenint. I, suposant que no acabi essent l’Iceta, no crec que l’opció sigui, posem per cas, una dona, jove, alternativa, crítica, radicalment esquerrana i profundament defensora de la plurinacionalitat de l’Estat. Podria ser més aviat el contrari. Així, votar no, té alguna utilitat pràctica? Perquè una opció pot no ser magnífica. O directament dolenta. Però, fins i tot així, sempre serà millor que una de molt dolenta. I el no a Iceta, més enllà d’expressar un malestar, no garanteix, en cap cas, una opció millor.

5. A la vegada, i tot i valorant que un Iceta president del Senat és molt millor opció que un García-Escudero o un president del PSOE del sector més conservador i espanyolista, no deixa de sorprendre que tants analistes pretenguin que aquesta operació podria ser determinant i obrir moltes portes, panys i forrellats. Quan mig PSOE es llença damunt l’Iceta per dir coses tan simples i òbvies com que si un 65% dels catalans fossin independentistes caldria donar-hi resposta democràtica, algú creu que Iceta tindria gaire lliures les mans per a fer alguna cosa realment ambiciosa des d’una cambra com el Senat?

6. No s’entenen els escarafalls de l’entorn del PSOE com si això fos el principal problema que tenim. No, siguem seriosos. Quan el populisme xenòfob campa per tot arreu (al qual, per cert, hem vist una alcaldessa del PSC apuntar-s’hi), quan patim una onada reaccionària que limita drets i llibertats, etc. no fer president a Iceta no és el principal dels problemes. Dedicar tantes portades i tertúlies a això i no a les altres coses és molt desenfocat. I són directament molt cíniques les manifestacions d’aquells que, hiperbòlicament, consideren el vet a Iceta un atemptat a la democràcia i, en canvi, en 19 mesos no han tingut temps de dir res sobre el gravíssim fet que diversos polítics, i ep, també activistes socials!, portin quasi dos anys a la presó acusats d’una violència inexistent.

7. Es pot (i cal!) criticar a fons aquesta i altres decisions d’ERC i JxCat però a vegades tinc la sensació que molta gent els exigeix que es comportin com si no tinguessin presidents, secretàries generals, consellers, etc. a la presó o fora del país, així com nombrosos càrrecs amenaçats d’embargament o penjant-los acusacions de  pertànyer a ‘organització criminal’. Encara que un no simpatitzi amb aquests partits, no hauria de costar tant de tenir una mica d’empatia. Qualsevol partit (també el PSOE) en una situació així veuria ben afectats el seu estat d’ànim, les seves opcions de pacte, la seva voluntat negociadora, el seu ‘fair-play’, etc.

8. I una darrera cosa, evident, però que s’oblida a cada ‘nova crisi’: es tingui l’opinió, la sensibilitat o el projecte polític que es tingui, és obvi que la situació política és tremendament complicada. Ningú, ningú, té cap solució màgica ni fàcil. Però qualsevol analista independent i seriós admetrà que la deriva judicial i repressiva, a més de ser venjativa i cruel, no aporta cap mena de solució al conflicte polític sinó que l’embolica i el complica encara més. Un operació d’estat realment ambiciosa passa, precisament, per desactivar tota aquesta maquinària repressiva. Les apel·lacions al diàleg que no vulguin abordar tot això esdevenen paraules buides

Tots traïdors

Darrerament, he vist com independentistes de tota la vida eren qualificats de ‘traïdors’, ‘venuts’ o ‘covards’, arran de l’expressió de les seves opinions.

Sempre he pensat que s’abusa molt de la paraula traïdor. Sovint,el que hi ha és discrepància en els objectius polítics o, també, discrepància en com concretar o aconseguir uns objectius compartits, però això no fa traïdors, això fa gent que opina diferent i gent que té estratègies diferents. A vegades, fins i tot, les altres opinions i estratègies, amb el temps, ens acaben convencent o seduint més. Així, potser abans d’insultar algú amb la llufa ‘traïdor!’, estaria bé rumiar un xic.

En veure aquests recents insults he pensat que, de fet, ja fa temps que alguna gent –poca, però sorollosa i activa- té tendència a veure traïdors per tot arreu.

No recordo haver sentit que PP o Cs hagin rebut qualificatius de traïció (és clar, han rebut altres insults, a vegades molt més greus).

El PSC, sí:com que se situa en el camp del catalanisme i va passar de defendre el dret a decidir en l’etapa de Pere Navarro (fins i tot amb una votació prou valenta al Congrés de Madrid) a oblidar-lo, la gent del PSC va rebre de valent.

Més endavant, l’acusació de traïció va arribar, també al bloc sobiranista no indepe.

Tot i que ICV estava clarament compromesa amb el dret a decidir i havia aconseguit suports de famílies ideològiques europees com Els Verds i l’Esquerra Unitària (per cert, fora de l’òbvia Aliança Lliure Europea, les úniques famílies/partits d’àmbit europeu que s’han mullat pel dret a decidir) a partir de cert moment, també la gent d’ICV va caure en desgràcia.

Podem, tot i ser membre de l’única força d’àmbit estatal amb presència al Congrés que defensa l’autodeterminació, també va acabar essent objecte de l’ira dels ‘cerca traïdors’.

Els comuns, tot i tenir indepes entre els seus membres i haver participat activament en diverses mobilitzacions sobiranistes, tampoc van estalviar-se les acusacions de traïció.

Val a dir que l’acusació a ICV, Podem i Comuns és estranya: se’ls insultava per no haver comprat o seguit tot el full de ruta de l’independentisme. Però, és clar, no eren independentistes. Evidentment, es pot discutir si això és poc coherent, poc valent, poc ambiciós, poc d’esquerres o poc el que sigui, però no seguir un full de ruta que no és el teu, en cap cas et dona punts per a ser considerat traïdor.

A finals del 2015 i principis del 2016, però, les acusacions de traïció ja van arribar, de ple, a l’independentisme. Ho recordareu, tot i que avui sembli molt oblidat: la CUP va ser profundament insultada durant mesos. El seu no a investir Mas (d’altra banda, prou raonable i prudent tenint en compte el final judicial –previsible- del cas Palau) va fer que la gent de la CUP rebés els pitjors i més contundents insults de traïció. Fins i tot gent seriosa i amb audiència van arribar a sostenir, seriosament i en públic, que la CUP estava infiltrada pel CNI. Poca broma!

El cerca traïdors, però, no defalleix mai. L’any passat, CDC/PDeCAT, o el mateix President Mas també van rebre de valent. En aquest darrer cas, per cert, abans d’acusar-lo alegrement de traïdor caldria recordar que, per efecte de la consulta del 9 N està inhabilitat, ha hagut de fer front a una fiança milionària i té la casa, provisionalment, embargada.

A finals d’octubre de l’any passat, quan va optar per convocar eleccions enlloc de fer una DUI, el President Puigdemont també va rebre un bon tou d’acusacions de traïció.

Darrerament, és el torn d’ERC. Arran de la seva voluntat de replantejar ritmes del procés i d’eixamplar complicitats i aliats, ERC també ha caigut en el sac dels traïdors. Tenint en compte que és el partit amb més persones empresonades i exiliades (entre les quals, per cert, el seu president i la seva secretària general) diria que és un xic atrevit –i força insensible- considerar-los uns traïdors. Però així estan les coses.

De fet, en les darreres setmanes també he arribat a veure moments d’indignació puntual a les xarxes on els qualificatius de traïció (i els anuncis de donar-se de baixa) també es dirigien a Òmnium i l’ANC.

Sí, la pregunta és pertinent: queda algú que no sigui traïdor? I, seguidament, té algun sentit això?

I, atenent al fil històric, un fet que ens hauria de fer rumiar i asserenar: que la CUP hagi passat de ser el màxim exponent de traïció a ser el més pur (en un període de dos anys) o que el President Mas hagi fet el trajecte invers, ens dona pistes evidents que aquests ràtzies anti-traïdors són força inconsistents, molt vinculades a l’emoció puntual de moments concrets i allunyades d’una certa perspectiva i serenitat en l’anàlisi. Diríem que no pots passar de ser un infiltrat del CNI a salvar la pàtria en tan poc temps!

És clar, un aclariment imprescindible: en cap cas pretenc dir que aquests actors polítics siguin intocables. Tots han de poder rebre crítiques. Cadascú, en funció de la seva perspectiva, prioritats i ideologia pot i ha d’analitzar, qüestionar, criticar i plantejar alternatives a tot el que diuen, fan i proposen aquets actors. Però això és una cosa (no m’agrada el que fas, t’equivoques molt, no comparteixo això que dius, etc.) i l’altra és caure en l’improperi, sovint injust i forassenyat del: ets un venut, ets un traïdor, això ho dius per mantenir la poltrona, etc.

Ja he dit, al començament, que, per sort, els cerca traïdors són pocs. Però en un moment d’alta intensitat política com el que vivim, amb la sensibilitat a flor de pell i amb l’amplificació de les xarxes socials, els cerca traïdors a vegades troben aliats puntuals i ressò en la seva ràtzia. Sí, el món de Twitter no és el món real. Però Twitter també afecta, i condiciona, els estats d’ànim, les opinions, les decisions, etc. en definitiva, la qualitat i l’abast de la nostra vida social i política. Per tant, no ho menystinguem.

Així que, pel bé de la convivència, i d’un debat polític públic serè, fora bo posar fi a aquesta mena de ràtzies i a considerar qualsevol que no pensa com tu, un traïdor. Sobretot quan arribem a l’absurd que quasi tothom, ja és o ha pogut ser, un traïdor. La gent amb més criteri, o amb més projecció, hauria d’evitar de participar-hi i abonar-les.

El més curiós, però, és que pel bé del procés sobiranista, també seria adequat abandonar les ràtzies anti-traïdoria. Perquè si un es mobilitza només per ego personal i a fi d’aconseguir el títol de ‘El més pur’, es pot permetre aquest esport de considerar traïdor a quasi tothom. Però si un es mobilitza per aconseguir un objectiu tan ambiciós com la independència d’un país… diria que la idea hauria de ser d’incloure cada cop més gent no pas anar-la purgant tota fins que no quedi ningú en el trajecte. En fi, diria.

Així que, sinó hi ha cap motiu, ni ètic ni estratègic, per mantenir aquestes ràtzies, podem foragitar-les definitivament, no?

Afegim, al projecte polític de cadascú, un altre projecte: no prendre mal

Hi ha gent emocionada pel moment polític. Hi ha gent entristida. Però hi ha gent que, uns sentint emoció i els altres tristesa, comparteixen preocupació: per si ens petarem la cohesió. La famosa ’fractura’ vaja.

És veritat que algunes alertes sobre la fractura social són clarament interessades, part del relat polític vaja: ‘el procés sobiranista està trencant la societat!’.

Però, al marge d’això, és evident que els darrers anys d’intensitat política han tensionat més les relacions socials. I més enllà d’interpretacions sobre els perquès, som on som. Arribats aquí, ¿podem mirar de no prendre massa mal?

He escrit diverses vegades sobre el procés, en clau d’anàlisi política o de reflexió personal i ideològica. I ho continuarem fent, especialment en aquesta època intensa i especial. Ara, però, em proposo un objectiu més bàsic: fer una crida a recordar, promoure i garantir la convivència. A continuació, algunes pistes i comentaris.

Som diversos. Sembla molt obvi, però a Catalunya hi ha gent que pensa diferent. Sobre moltes coses, i també sobre ‘el procés’. I, deixem-ho clar i recordem-nos-ho tantes vegades com faci falta: és lícit pensar i opinar coses diferents! A vegades, en el relat polític, se simplifica: el poble català demana això, la nació catalana aspira a allò, la societat catalana necessita X, etc. I s’invisibilitza que hi ha diversitat. Seria bo que els discursos polítics fossin més inclusius, menys sectaris, menys infantils. Però tampoc somniem tant. Almenys, intentem que les persones, en el dia a dia, no ho oblidem: si mirem enquestes, vots, consultes, etc. podem dir que, fet i fet, entre la gent que participa, hi ha una meitat que és indepe i una altra que no. Acceptem-ho. No ens fem trampes al solitari. Estem dividits.

Un cop acceptat, desdramatitzem-ho. Hi ha altres divisions: de biològiques i estructurals (joves i vells, dones i homes, gent d’aquí i gent nouvinguda, rics i pobres, etc.) i de pensament: creients i no creients, gent de dretes i gent d’esquerres, etc. I, així, podem anar trobant moltes altres ‘tensions’ (clar: no s’hi val a considerar negativa una tensió -la que no t’agrada, la que t’incomoda, aquella on et sents perdedor- i considerar positives i necessàries les altres -on ets sents fort i tens clar el teu lloc-). El problema no és una tensió en si, sinó com portem aquesta tensió.

Podem portar millor la tensió que vivim per la qüestió nacional?

Per començar, podem recordar que les ‘divisions’ no són absolutes.

En les simplificacions, tendim a fer tipus totals: l’indepe, revolucionari, republicà, solidari, etc. i l’unionista, de dretes, monàrquic, fatxa. També hi ha tipus ideals contraris: l’indepe sectari i arrauxat, l’unionista responsable, assenyat. Però aquests perfils es deixen molta realitat fora. Si ho sabem, enlloc d’amagar i encotillar la diversitat, fem-la aflorar sense complexos: hi ha indepes molt de dretes. Hi ha gent d’esquerres molt contrària al dret a decidir. Hi ha, si anem més enllà, pericos indepes, culers fatxes, feministes de dretes, vegetarians conservadors, consumistes alternatius, etc. etc. Potser no ens quadra tant, però és, també, realitat. I és bo acceptar-ho.

Tornant al tema nacional: no hi ha dos blocs antagònics perfectament definits i separats en tot.

De fet, fins i tot en el tema nacional estricte no tot és homogeni. Podem trobar indepes que volen que el català sigui llengua oficial i indepes que tenen claríssim que el castellà també ha de tenir rang oficial en un Estat independent. Hi ha indepes que només volen esdevenir Estat amb un referèndum amb tots els drets i uts i indepes que ja haurien tirat pel dret fa 5 anys. Hi ha indepes que s’exciten amb la idea d’un exèrcit català i indepes que s’escandalitzen amb aquest escenari. I així…

També al cantó no indepe. Poc té a veure qui vol un estat plurinacional, fins i tot amb dret a l’autodeterminació reconegut, amb qui considera que l’estat de les autonomies ha arribat massa lluny. Ambdós són no indepes però, realment, no comparteixen gaire cosa.

No simplifiquem, ni encotillem, ni amaguem aquesta diversitat, aquests matisos. Són importants. I, en tot cas, són reals.

“Ens ho passem molt bé. Evitem la política”

És una opció habitual. Però tinc molts dubtes que sigui positiva. Amagar-se les coses, obviar les discrepàncies, fer veure que no tenim problemes, no afrontar els debats, és fatal. Tard o d’hora acaben sortint, i llavors, solen fer-ho amb virulència i deixen molt sorpresos els qui creien que, obviant els debats, vivien en una bassa d’oli.

Un amic em truca enmig d’aquests dies plens de notícies bomba i situacions cada cop més pujades de to: em diu que tot i que discrepem vol deixar clar que no vol que això afecti la nostra relació. Quasi que li foto bronca: evidentment que no afecta! No ens ha afectat mai, com pots pensar que ens afectarà? Bé, em diu, tenint en compte el que passa aquests dies, volia explicitar-ho. Per mi no calia, però el gest és molt bonic. I saludable. Ja n‘havíem parlat alguna vegada. En el fons, sabem que ens podem trobar, i a banda de gaudir de l’amistat, parlar relaxadament del tema, perquè ens sabem diferents, i en podem parlar més desacomplexadament, sense tantes angúnies. No és només que ens respectem (que sí) sinó que també en podem parlar traient un xic de ferro a l’assumpte.

En canvi, una relació d’amistat basada en obviar sempre un tema delicat… al final t’acabarà fent mandra, en moments de tensió l’acabaràs evitant, et construiràs prejudicis sobre el que pensa, faràs la bola més gran del que és i, al final, potser te n’acabaràs allunyant.

Parlem-ne, amb respecte, però parlem-ne!

No és tan complicat: tampoc cal fer debats i tertúlies per tot arreu. Podem sentir algú dir una reflexió llarga i, enlloc de callar, nosaltres dir, jo no ho veig així. No cal replicar-ho tot, ni matisar-ho tot, ni exagerar-ho tot. Senzillament evidenciar la diversitat.

De fet, cal aclarir-ho: el discrepant, ha de discrepar. No tant per ell. Bé, sí, clar, per ell. Però, sobretot, pel bé dels altres. Sí, pel bé dels altres. Si algú calla les discrepàncies, els altres poden acabar pensant que tots pensem igual. Discrepar, o matisar, és evidenciar que som diversos. És demostrar la riquesa que tenim. És fer aflorar el que hi ha.

I, és clar, la resta ha de respectar la diversitat.

Quan sobre una cosa irrellevant ets minoria fa coseta, oi? Si estàs sol, encara més. I si el tema no és menor sinó important, discrepar fa molt de respecte. Encara més si tens la sensació que la resta t’assenyalarà. Tothom ha patit mínimament, o s’ho pot imaginar, una cosa així. Doncs no costa gaire aplicar-s’ho: quan som majoria, podem evitar abusar, matxacar o posar en evidència algú que està en minoria. No cal. I és lleig fer-ho. En Xirinacs ho deia molt bé: ‘cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts’.

A Twitter m’esglaia veure com a vegades molta gent s’ho passa pipa posant a caldo algú que està en minoria. Quina gràcia es pot trobar en això? A banda que és molt poc valent… Segurament, hi ha qui busca retuits a costa de fer llenya d’un arbre caigut. Però, diríem, posar en risc la convivència per una mica d’aplaudiment… és molt rastrer això!

Quan rebem un linxament ens sembla fatal. Quan hi participem ens oblidem del malestar que generem. Es poden defensar postures molt contundents sense participar de linxaments. El linxament, és això, un linxament. No és cap demostració de convicció o fermesa ideològica.

Més: parlant amb gent discrepant, podem barallar-nos. Però també podem acabar matisant les nostres postures més tancades i absolutes. És això negatiu? No, és clar que no. En diverses situacions un pot comprovar que ni el 10 ni el 0 el representa i se sent més còmode en el 6 (o en el 4). No és dolent tenir matisos. No és estrany dubtar. És interessant constatar que, amb gent amb qui discrepem d’objectius genèrics forts, en canvi compartim dubtes i angúnies. I, així, potser matisem, també, les postures ‘fortes’ dels ‘nostres’ respectius. Això no és pas dolent, és un resultat raonable del diàleg. I molt saludable.

En aquests moments de tensió, hi ha gent que ’radicalitza’ les postures. Es diu així. Però a vegades, en el fons, es vol dir que es tanquen més, s’aïllen dels arguments dels altres i es fan molt menys empàtics i es posen molt menys a la pell dels altres. I això no té res de bo. En general, hauríem de desconfiar dels que, amb l’excusa de la intensitat política, tendeixen a enviar a la merda a algun discrepant o parlen com donant cops de puny a la taula. La veritat, el debat tavernari – testosterònic potser és molt vistós però té molt poc a veure amb un debat interessant i profitós.

No hi ha traïdors

Bé, n’hi ha. Però, la majoria de vegades que s’usa la paraula és per definir una discrepància.

Una de les coses més tristes dels debats que vivim és que tot s’acaba derivant a suposicions i judicis d’intencions sumaríssims.

Un independentista que dubta, pot ser acusat de tou, de traïdor, de venut o que espera algun favor. Potser, en alguns casos, és així. Però en altres podem trobar independentistes que dubten de si l’estratègia que se segueix és la millor per al país i per a la independència. Vaja, que, equivocadament o no, pensen en què és millor per al ‘procés’. Un independentista que dubta no és un venut o un traïdor, és, senzillament, un independentista que dubta. Lícitament. Potser fins i tot, lúcidament.

Un espanyolista que creu que el referèndum és una via de solució raonable no és un mal espanyol com pensaran alguns dels seus durs. És potser, a l’inrevés, un bon espanyol: perquè pensa que és millor que l’espanyolitat sigui assumida que no pas imposada.

En aquests moments de tensió se sol fugir dels ‘traïdors’. Jo tendiria a fugir dels que qualifiquen massa fàcilment i ràpida de traïdors a qualsevol que no segueix, estrictament, el seu criteri de puresa (o d’intransigència).

Lluitem (jo ho faig) pels nostres ideals. Però pensem que per poder gaudir del nostre ideal hem de mantenir un país més o menys unit i fratern. Incorporar el desig de convivència i tolerància al nostre objectiu polític no és ser tou, tanoca o flonjo. És, al revés, creure-s’ho de veritat. Perquè ni una Catalunya autonòmica, ni una Catalunya federal ni una Catalunya independent tindran gaire recorregut sinó és a base de la major convivència possible.

De fet, si tothom que treballa per un projecte polític l’acompanya d’un projecte de convivència la cosa permet millors resultats. Encara que el teu projecte polític perdi, et quedarà el projecte de convivència. En canvi, si el teu projecte polític vols que passi per sobre de tot, també per sobre de la convivència, si guanyes també hauràs perdut. I si perds, perdràs doblement, perquè ho hauràs perdut tot.

Més que mai, salut i pau!

El sobiranisme antipàtic és suïcida

. Ens veiem a la mani, no?

No m’esperava la pregunta. Perquè era una persona poc polititzada, gens assídua a manifestacions i, encara menys, de caire nacional. Durant diversos dies, va passar el mateix amb altra gent. Unes converses que només podien anticipar un resultat: la Diada del 2012 seria grossa.

Hi ha molts factors que expliquen el creixement del sobiranisme: la crisi econòmica, el descrèdit per la corrupció, la desafecció cap a un sistema polític en fallida moral i tècnica i, és clar, els reiterats cops de porta de l’establishment espanyol a tot intent d’avançar en l’autogovern.

Però, diria, una part del contagi popular del sobiranisme entre 2012 i 2014 es va deure, també, al seu atractiu. A un camí de sortida davant l’atzucac esgotador. A una proposta davant el no permanent. I a una manera de fer, inclusiva, simpàtica, atractiva. Ningú sobrava, tothom hi era cridat. Tant va ser així, que a les manis del 2013 i 2014 t’hi trobaves gent que més que la plena coincidència amb els objectius polítics hi havia anat perquè no es volia perdre un bon dia. Pot semblar secundari, però no ho és: tot moviment, per a triomfar, necessita ser atractiu. I després d’anys de ser en un racó (més gran o més petit), l’independentisme era al centre de la pista. I molta gent volia ballar-hi.

Amb el desgast del temps, les complicacions, les dificultats i la negativa reiterada de l’Estat, les coses s’han complicat i, segur, han estat menys ‘atractives’. Hi ha, també, gent cansada del ‘monotema’, que se’n parli tant als mitjans, que sembli que tots els altres debats quedin segrestats mentre no resolguem el tema nacional, etc. Són coses que també estaria bé que es revisessin des del sobiranisme.

Però, a més de tot això, tinc la sensació que des de fa un cert temps, el sobiranisme ha esdevingut més antipàtic. No em refereixo, és clar, al moviment en general ni, tampoc, a l’ANC o ÒC. Però en converses, en reaccions a les xarxes socials, en algunes actituds, etc. on abans hi havia voluntat de seducció i implicació, ara hi veig, també, dosis de mal rotllo i agror.

Em vénen al cap algunes esbroncades, crítiques i desqualificacions molt exagerades cap a gent no sobiranista. Però, curiosament, les esbroncades més grans les ha rebut gent que, tot i no ser independentista, estava clarament compromesa amb el dret a decidir.

No ho trobo lògic. Ni m’agrada. Però no vull anar per aquí. El que ara voldria remarcar, i entenc que hauria de preocupar, és que en termes d’avenç del procés sobiranista aquest to antipàtic, és desastrós. I estratègicament parlant, un suïcidi.

Si alguna cosa ha quedat clara del 9-N és que, sí, hi ha un bon gruix de catalanes i catalans disposats a iniciar una aventura apassionant: construir un nou Estat. Però també que, per tal que sigui possible, falta més gent convençuda de fer el pas.

A la societat catalana tenim tres grans sensibilitats al voltant del tema nacional: la sobiranista, que vol passar del model autonomista a l’Estat nou (representada, pel que fa a partits, per CiU, ERC i la CUP), la reaccionària -parlo en termes descriptius, no pas menyspreatius-, la que enlloc d’avançar cap a la sobirania creu que s’ha anat massa lluny amb l’autonomia i vol desfer part del camí: llengua, escola, televisió, etc. (els casos del PP, C’s i UPyD) i, al mig, la reformista, amb diversitat d’accents: qui vol avançar cap a un estat federal (PSC), qui vol abordar el debat territorial en un nou procés constituent (Podem) i qui proposa un Estat plurinacional amb acceptació explícita del dret a l’autodeterminació (ICV-EUiA).

Està clar: el sector sobiranista només podrà aconseguir un nou Estat si fa camí, si atreu cap al seu pol, a persones i sensibilitats del sector reformista. Això, vol dir convèncer i seduir. O destacar els punts en comú. No pas per despotricar i anatemitzar. Ni, encara menys, per considerar contrari qui, senzillament, és a la vora, encara que no totalment.

En canvi, portem temps que el sector ‘reformista’ rep, i rep de valent, per part de determinada gent sobiranista. I costa d’entendre. Sense entrar a valorar ara l’interès del seu projecte polític, de les seves declaracions i posicionaments, dels seus encerts i errades, etc. (debats tots ells ben interessants i apassionants), aquí el que vull abordar és si, en termes estratègics, és lògic i sensat destil·lar -des del sobiranisme- aquesta creixent antipatia cap als sectors ‘reformistes’ en clau nacional.

ICV-EUiA està clarament pel dret a decidir. L’ha defensat arreu i ha aconseguit el suport dels seus homòlegs a l’Estat (IU) i al món (Els Verds). Sempre ha tingut militants i votants independendistes. Certament, de moment no anirà més enllà de la reclamació del dret a decidir. Però, això, justifica la gran quantitat de desqualificacions que alguns li han fet els darrers mesos? Però, sobretot, el sobiranisme es pot permetre de prescindir del que és i representa ICV-EUiA? Una cosa és que no hi hagi plena coincidència, l’altra és considerar-los adversaris o traïdors.

També la irrupció de Podem ha generat una crítica molt acarnissada que no acabo d’entendre. Vejam: fins ara només hi havia un partit d’àmbit estatal compromès clarament amb el dret a decidir, IU. Ara, en tenim dos. Es pot valorar que Podem té un discurs pobre, incoherent o que ha fet moltes rebaixes en menys d’un any (no només, per cert, en el tema nacional) però això, ara, no és el debat. La qüestió és, té sentit criticar durament un nou actor polític que, ni que sigui parcialment, eixampla el sector prodret a decidir a l’Estat?

Amb Barcelona en Comú, la virulència ha arribat a extrems exagerats. En Vicent Partal, l’Andreu Barnils o en Roger Palà, entre altres, s’hi han referit amb encert. És probable que, el fet que pugui guanyar les eleccions, ha esverat alguna gent. I potser alguna gent ha disfressat de ‘por en clau nacional’ altres menes de pors…

En tot cas, a Barcelona en Comú hi ha independentistes. Tindrà votants independentistes. L’Ada va votar Sí – Sí al 9-N i ha defensat el dret a decidir a debats catòdics d’audiència estatal màxima. És clar, no és una candidatura independentista. És més: no prioritzen el tema nacional. Però, algú pensa que es pot fer la independència sense el suport, complicitat o proximitat de gent que potser li sembla bé la independència però que no n’és fervorosament partidària? Si a Catalunya hi hagués un 60% de ciutadanes i ciutadans convençudament independentistes… ja seríem independents!! Per tant, si cal ampliar l’espai sobiranista, no té sentit expulsar gent que sense sentir-se’n plenament, és a prop.

On es veu més clarament com aquesta dinàmica ‘antipàtica’ és un suïcidi és precisament en el possible resultat de les eleccions a Barcelona. Si guanyés Barcelona en Comú i l’Ada Colau esdevingués alcaldessa, hi hauria dues lectures possibles en clau nacional:

1. que ha guanyat una candidatura de l’esquerra alternativa que aposta pel dret a decidir
2. que com que no són independentistes explícits, és una victòria ‘unionista’

La segona lectura, per al sobiranisme, seria fatídica, oi? Doncs bé, hi ha hagut diversa gent (i no només ciutadans, també analistes i tertulians) que han promogut aquesta lectura. Així, si els mitjans de la caverna, l’endemà d’un hipotètica victòria de l’Ada a Barcelona, diguessin que això suposa una derrota del sobiranisme… en part seria culpa d’alguns sectors sobiranistes que han promogut, a l’avançada, aquesta lectura. No sé si hi ha millor manera de definir què suposa disparar-se un tret al peu…

En fi, una cosa em sembla prou clara: si el sobiranisme es tanca en els convençuts, esdevé antipàtic cara enfora i envia a la foguera a possibles, i necessaris!, aliats claus, no aconseguirà els seus objectius.

I, diria, ja hi ha prou dificultats per fer un nou país. No cal afegir-ne d’innecessàries.

¿Quin model de seguretat, defensa i pau per a Catalunya?

Una de les conseqüències del debat sobiranista és l’increment espectacular de la reflexió sobre com volem que sigui aquest país. Fins i tot els contraris a la sobirania n’haurien d’estar contents: no parem de parlar, projectar, imaginar com s’haurien de fer les coses, com es podrien fer millor. Política i participació en estat pur.

Tot això, és clar, també ha passat en els temes de seguretat, defensa i pau.

Algunes i alguns ja portem molts anys dedicant temps a com podria ser una nova política de seguretat. I com es podria fer i aplicar des de Catalunya. Però, és clar, el darrers 2 anys, s’han acumulat molts debats, seminaris, articles (aquí en trobareu alguns), taules rodones, entrevistes… sobre el tema.

D’entre les moltes coses fetes els darrers mesos, poso el vídeo del debat ‘Defensa i seguretat: pais armat i/o país de pau‘ amb en Miquel Sellarès, dins del cicle ‘El país que farem’ organitzat per l’Ateneu Barcelonès. En la meva intervenció plantejo les prioritats i els valors que crec haurien de fonamentar una política de seguretat coherent amb la pau i els drets humans. A la part del debat, hi surten molts més elements per a la reflexió.

En fi, que al nostre país hi hagi debat sobre si hem de fer una política de seguretat més clàssica i militaritzada o més alternativa i en clau de seguretat humana i pau és, d’entrada, ja un gran èxit.

 

 

Tranquil·litat i bons aliments: el que vulguem, acabarà essent

Un dia dens.

I al damunt tot l’enrenou de la Consulta que ens cansa fins i tot als que la desitgem des de que ni es parlava de dret a decidir ni de consulta. I que ens atabala amb tantes giragonses, confusions i autogols.

Però, malgrat tots els malgrats, dues coses són clares:

1. si realment hi ha una majoria ciutadana a favor del dret a decidir (que sembla evident) tard o d’hora acabarem exercint-lo

2. si realment hi ha una majoria ciutadana sòlida a favor de la independència (cosa que cal veure) tard o d’hora serem independents

No és futurologia. Són faves comptades: podem discutir, filosofar i opinar jurídicament però, al capdavall, el que vol la gent tard o d’hora s’acaba fent real.

És el que té la democràcia (per a bé i, és clar, també per a mal).

Per tant, tranquil·litat i bons aliments. I no ens atabalem excessivament pel soroll d’aquests dies.

El ‘cas Brugué’ o mirem de no perdre el cap

I ara, sembla que has d’estar 100% a favor del Brugué (i aprofitar per condemnar el sobiranisme per intolerant) o 100% en contra (i acusar-lo de totes les maldats de l’espanyolisme)…

Malauradament, es pensa de forma simplista i, curiosament, llavors tot es complica. Seria millor fer una anàlisi més complexa i, així, potser tot seria un xic més senzill…

Vejam, ho intento:

1. En Quim Brugué és un bon expert que ha dit i fet coses interessants en l’àmbit de la participació ciutadana i l’anàlisi política. La seva opinió, sigui la que sigui, agradi o no agradi, té valor i interès. Menysprear la seva opinió és poc intel·ligent. Condemnar-lo pel que ha dit, lamentable. I, en clau estratègica, un greu error: construir un país nou es fa implicant a molta gent, no pas enviant-la a la foguera.

2. El que ha manifestat, dubtar que ara per ara hi hagi garanties democràtiques per a la Consulta, no és cap animalada. Som ben conscients de les dificultats objectives que s’estan implementant a fi d’impossibilitar la Consulta. Vaja, en Brugué, en part, descriu una realitat. Una altra cosa és que ens quedem de braços creuats o no davant d’aquestes dificultats o, fins i tot, que a molts ja els sembli bé que existeixin. Però hi són.

3. A en Brugué, li reclamaria que continués amb la reflexió. Dir que no hi ha prou garanties democràtiques i deixar-ho aquí… és com si ens trobéssim davant una dificultat climatològica o accidental. O davant de defectes dels convocants (que n’hi ha, és clar). No: essencialment, si la Consulta al final no es pot acabar fent haurà estat per la voluntat activa de prohibir-la, impedir-la i boicotejar-la del govern del PP, amb l’inestimable ajut del PSOE i del braç executor del TC.

4. I li criticaria, ell mateix ho ha reconegut en públic, que hagi acceptat un càrrec i en tant poc temps se’n desdigui. Les condicions pràctiques de garantia de la Consulta eren, malauradament, ben previsibles fa una setmana. O es va precipitar llavors o s’ha embalat ara, no ho sé. Però hi ha hagut un problema de gestió del temps. Cap problema, perquè tots ens equivoquem. Però, és clar, hi ha qui ho aprofita tot. De fet, tristament, alguns dels que l’han defensat no el defensen a ell. En el fons estan atacant la Consulta, tot usant-lo a ell.

En fi, diria que no és tan complicat extreure’s d’una dinàmica de foguera, de tot o res, de maximalismes, i analitzar les coses una per una reconeixent encerts i errors.

Venen temps intensos i, inevitablement, tensos. Fóra bo de saber-los administrar amb cura i sensatesa…

Amigas y amigos, os pido vuestro apoyo al derecho a decidir

Hace un año os escribí esta carta.

Me sentía inquieto por algunas de las interpretaciones que circulaban y quise compartir con vosotras y vosotros mis impresiones al respecto ¿Un resumen? El independentismo ha crecido tanto en Cataluña porque muchos catalanes y catalanas han terminado por asumir, algunos con ilusión, otros con tristeza, que en el Estado español no cabe la Cataluña que la mayoría de sus ciudadanos quieren y desean. Y sienten que no cabe porque así se lo comunican, de forma insistente y recurrente, desde el poder político, económico y mediático. Recabar la opinión de la gente parecía, parece, algo fundamental para saber dónde estamos y hacia dónde debemos dirigirnos. Y terminaba la carta mostrando la plena confianza –y, en cualquier caso, mi determinación- de que, pase lo que pase, los lazos de amistad, relación y complicidad se mantendrán. Y si la evolución política no iba a afectar los afectos, podíamos desdramatizar un poco la situación… que también conviene!

No parece, un año más tarde, que las cosas hayan cambiado mucho: la determinación de una gran mayoría de la sociedad catalana para ser consultada continúa existiendo. Por el otro lado, poco se ha movido más allá de un cierto ‘descubrimiento’, bastante tardío y quizá demasiado forzado, del federalismo. Sin ir más lejos, miremos ‘El País’, que leo cada día desde hace 25 años. Es imposible recordar la cantidad de artículos, columnas y editoriales aparecidos estos meses que combinan una gran incapacidad para entender lo que está pasando en Cataluña con mucho menosprecio hacia la reivindicación por el derecho a decidir. Digo que es imposible recordarlos… porque son muchos, muchísimos. No hace falta que diga que, si esto es así en El País, imaginad lo que uno se puede encontrar en ABC, La Razón, El Mundo, etc.

Sí que hay que reconocer, agradecer y aplaudir las complicidades registradas en este último año: en el ámbito político, Izquierda Unida, Equo o Podemos han expresado su apoyo a la Consulta. Por parte de la sociedad civil, la Coordinadora de ONGD también lo ha hecho. Y en varias cabeceras del nuevo periodismo digital, Público, Eldiario.es, etc. se oyen muchas voces receptivas y dialogantes. Pero, de momento, los dos principales partidos políticos y los principales medios de comunicación, están lejos de cambiar su mirada y su postura.

Así las cosas, nos encontramos que el Tribunal Constitucional, a petición del Gobierno español, acaba de suspender de forma cautelar la Ley de Consultas y el Decreto convocando la Consulta del 9-N. Y por más que todo estuviera previsto, es grave.

Porque una gran mayoría de la gente (según los resultados electorales de 2012, según muchas encuestas, etc.) quiere que haya un proceso deliberativo sobre el futuro político de Cataluña que termine en una consulta. Apuntemos también que más de 850 ayuntamientos (el 91% del total) han apoyado dicha consulta. Recordemos, en fin, que tres de las mayores manifestaciones producidas en Europa en los últimos años, han sido en Cataluña en demanda de una consulta.

Pues bien, pese a toda esa movilización y determinación, la consulta no será posible: el poder político español, en vez de buscar cauces legales para canalizar esta demanda ciudadana, muestra la Ley para cerrarle toda opción.

Puede que no entendáis como se ha llegado hasta aquí y que os sintáis desconcertados. Puede que no veáis claro lo del derecho a decidir. O que, estando de acuerdo, no os guste como se ha desarrollado o la convocatoria concreta de la consulta del 9 N. Puede que compartiéndolo todo, os disgusten algunos argumentos y mensajes procedentes del soberanismo. Puede que no os guste nada de nada la idea de la independencia. Puede que…

Es comprensible. Incluso gente que participa del proceso en Cataluña no comparte, lógicamente, todas las estrategias o mensajes que se emiten. Pero no hay nada en este mundo que sea 100% perfecto y claro. Incluso los hechos históricos más bellos y audaces contienen elementos disonantes, cuestionables, censurables. Aún más: todo proceso, por positivo que sea, puede tener alguna consecuencia negativa. Pero si miramos lo fundamental, no veo objeción posible: un movimiento muy amplio de ciudadanas y ciudadanos está reclamando, pacíficamente y democrática, que pueda ser consultada sobre qué futuro político prefiere.

Amigas y amigos, os pido vuestra implicación: implicación para defender que la opinión de la ciudadanía catalana no puede ser menospreciada, encorsetada, encerrada. No sé que deparará el futuro pero no parece una buena solución imponer, sin más, un marco jurídico a una población que ya no se siente interpelada por él.

Pero os pido vuestra implicación, también, por vosotros. Que un Estado sea pasivo en la lucha contra las injusticias, los desahucios, la violencia de género, el racismo y, en cambio, actúe con altísima determinación y rapidez para anular una consulta ciudadana… no es un Estado muy apetecible para vivir en él, la verdad.

Un fuerte abrazo y hasta pronto.

Vuit idees sobre el terratrèmol de les Eleccions Europees

1. Prudència: és el primer que cal dir. Els resultats presenten dades espectaculars. Però cal mirar-les amb calma. Els nivells de participació han estat en alguns països grans d’Europa molt baixos (36%, 40, 43%, 47%…). Mirem, doncs, aquests resultats com a indicadors i tendències però no els prenem com a foto definitiva. Les coses estan canviant, sí, però en unes eleccions generals a França, Gran Bretanya, Espanya, etc. (on la participació pot registrar fins a 30 punts més que ahir) part de les coses podrien tornar a ser, no totalment, però sí una mica més com eren abans.

Feta aquesta crida a la prudència, les dades són realment impressionants, per a bé i per a mal:

2. El somni d’Europa esdevé malson: des d’una vessant crítica, sempre hem considerat que tot el procés de construcció europea tenia dos elements preocupants: una baixa legitimitat democràtica i un cert segrest per part de les elits i sectors econòmics poderosos. Però, innegablement, Europa -respecte als Estats nació- sempre havia representat un ideal de major ambició civilitzatòria: més a prop dels drets humans i la pau que no pas de la mirada curta de la ‘raó d’estat’, per exemple.

Recordem el poeta: ‘Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!’… Doncs bé, alguns dels resultats d’ahir trenquen brutalment aquesta idealització.

3. Una extrema dreta i un populisme xenòfob en ascens

Les xifres de vot cap a les forces d’extrema dreta, populistes xenòfobes o antieuropeistes estatalistes provoquen vertigen: guanyen a França, a Gran Bretanya i incrementen representació o n’obtenen per primera vegada en molts països. Sembla clar que part del malestar per la gestió nefasta d’aquesta crisi, per una Europa allunyada de la ciutadania, per aquestes famílies polítiques tradicionals que no acaben de fer missatges ideològics diferenciats, està anant a parar al simplisme de tancar-se i culpar la immigració de tots els mals.

4. Les persones, som responsables

Podem ser molt crítics amb el sistema econòmic, les lògiques que provoquen i porten la gent a la insolidaritat, la falta d’expectatives dels partits oficials que generen fugides a altres bandes amb discursos més simples… però, malgrat tot, si l’extrema dreta guanya a França o Gran Bretanya és, senzillament, perquè la gent així ho vol. Si, malgrat tot, el PP guanya a Espanya, és perquè la gent vol. Si, dels 5 candidats a presidir la Comissió Europea, el més gris i conservador, en Juncker, és el que té més punts per a endur-se el càrrec és perquè a Europa la gent que ha votat ho ha volgut així. I és que, finalment, en el món democràtic, si les coses són lletges o es fan malament és perquè a bona part de la gent ja li sembla bé que sigui així.

Espanta, per la poca responsabilitat de tanta gent. Però també ens indica que, en bona part, que les coses siguin així o puguin ser d’una altra manera, depèn de la gent.

5. Espanya: l’ocàs del bipartidisme

El PP ha guanyat i el PSOE manté la segona posició. A partir d’aquí tot són notícies desastroses per a ells. Cada cop pinten menys i la tendència sembla no tenir aturador. El fet que, plegats, no superin el 50% dels vots… és molt revelador del canvi de fons en el sistema de partits polítics que s’està produint. Un indicador contundent del cansament, la desconnexió i l’afartament de molta gent per com va tot.

6. La fi de la mirada contemplativa a l’esquerra

Arreu d’Europa la socialdemocràcia fa fallida, recula o, senzillament, aguanta. Tot i que hi ha factors interns i causes específiques, també presenta problemes i dimensions comunes. La principal: la socialdemocràcia no és percebuda com una alternativa a la situació actual, sinó com a part responsable.

Evidentment, no és fàcil construir coses noves: però el que no té sentit és que la socialdemocràcia sigui la primera a venir a dir que ‘no hi ha alternativa‘. Mirem el cas del PSOE: que, encara avui, defensi la monarquia sense cap angúnia; que, fins fa 4 dies, estigués més pendent d’indultar banquers que de defendre drets socials; que fos inductor, i no pas corrector, de la bombolla immobiliària, etc. i que tot això ho justifiqui per l’estabilitat, és transmetre un missatge duríssim: el món és el que és i nosaltres no hi podem fer gaire cosa més que aguantar-lo. Canviar-lo, seria un perill! No és, precisament, un missatge gaire esperançador per a una força d’esquerres.

Als països més castigats per la crisi, l’esquerra a l’esquerra de la socialdemocràcia ha fet, en general, bons resultats, amb el cas de Grècia al davant. A l’Estat, però, la irrupció de Podemos, provoca també una evident inquietud a IU, i passa al davant de projectes nous i frescos com Equo. És probable que a Catalunya ocupi part de l’espai que ha deixat orfe, en aquestes eleccions, la CUP. Però, en general, també suposa un toc d’atenció a l’esquerra de l’esquerra. El malestar és molt repartit. I, compte: això no vol dir que el triomf de Podemos es degui a factors tots ells de renovació política i d’exigència de fons: sembla clar que el factor mediàtic ha tingut un pes important. I, això, no és precisament un factor gaire ‘nou’.

7. La sacsejada a Catalunya

Fins fa uns anys, es podien pensar moltes coses en clau catalana. Fer moltes combinacions de Govern i projeccions d’aliances però, sempre sempre, passaven per CiU o el PSC. Els 2 partits grans que, més enllà d’òbvies diferències ideològiques, també representaven els partits d’ordre.

Doncs bé, el terratrèmol que ve produint-se a Catalunya en els darrers anys (pel tema nacional però no només) cada cop és de més nivell. Que un dels partits ‘petits’ hagi guanyat unes eleccions, que CiU quedi segona i el PSC tercer, que ICV, un altre ‘petit, superi al PSC en diverses ciutats, etc. són coses que ningú hagués pogut imaginar fa 10 anys. Perquè ho entenguem de cop: la suma d’ERC, ICV-EUiA i Podemos és superior (38,63%) a la de CiU i PSC (36,14%). Impressionant.

8. L’onada sobiranista: no és tan gran, però és onada

El dret a decidir queda reforçat: les forces favorables al dret a decidir (ERC, CiU, ICV-EUiA i Podemos) sumen un 60,49%. Fa 5 anys, aquest sector només arribava al 37,72%. El canvi és brutal.

Cal no oblidar, però, que hi ha molta gent que no ‘trempa’ amb el procés. El PSC més allunyat del dret a decidir, el PP més dur i els opositors explícits Cs’ i UPyD han arreplegat -sumats- un 31,65% dels vots en unes eleccions amb poca participació. Gens menyspreable. I alguns dels nostres ‘hiperventilats’ haurien de tenir-ho present.

En qualsevol cas, és innegable que el catalanisme polític, a dreta, centre i esquerra, s’ha passat en massa al camp del sobiranisme. I, això, és clar, és un terratrèmol de proporcions gegantines. Els analistes que encara van dient que tot això és una dèria del Mas o un procés gripal puntual, farien bé de callar. I, enlloc de receptar més Constitució, haurien de començar a acceptar la realitat: a Catalunya, hi ha una majoria de persones que volen, pensen i desitgen un camí nou propi i independent d’Espanya.

Queridas amigas y amigos

Espero que todo os vaya bien.

Imagino que habréis visto –y comentado- la multitudinaria cadena humana por la independencia que recorrió 480 km de Cataluña. Y aún tendréis presente la manifestación del año pasado.

Inevitablemente, aquí se habla de todo esto. En general, con emoción y expectación, aunque también hay dudas y matices y, en algunos casos, fuertes discrepancias.

Algunas veces también he hablado del ‘tema’ con vosotros, con algunos más que con otros (y, por cierto: en general, además de comprensión, he notado interés real por entender. Gracias!). Sea por amistad o, almenos, por la complicidad tejida a partir de compartir espacios y proyectos, está claro que todo esto nos afecta. Por ello, y dada la velocidad toman las cosas, me ha parecido necesario ‘hablar’ con vosotros. Lo que sigue, no es un artículo, ni una tesis doctoral, es una carta, a modo de conversación cariñosa y sincera, con todas vosotras y vosotros.

¿Qué es lo que pasa?

No sé si habéis paseado el último año por Barcelona. Si lo habéis hecho, habréis comprobado que hay muchas banderas catalanas e independentistas en balcones y ventanas. Cada año, por la Diada, la gente las pone. Pero, la novedad, es que desde la Diada del año pasado… ya no se han quitado. Y llevamos un año así. No he visto nunca en una ciudad algo semejante. Y no pasa solo en Barcelona: es así en todos los pueblos y municipios de Cataluña. Solo con este dato, ya se puede entender que la sociedad catalana está en estado de agitación.

¿Porqué ha pasado?

Podríamos mirar hacia atrás: la transición, a veces tan alabada, pasó de puntillas sobre demasiadas cuestiones. Entre otras, el estado autonómico se creó para descentralizar el poder pero también con la intención de desactivar –no resolver- las reivindicaciones nacionalistas. Y, ya se sabe, los asuntos que quieren taparse, al final, terminan por reaparecer. Y con más fuerza.

Pero el último decenio ha sido determinante: Cataluña (claro, no toda la gente pero sí la mayoría representada en el Parlament) quiso resituar su papel y relación con el Estado, en parte por una cierta sensación de final de etapa que se había instalado en buena parte de la sociedad catalana. Las diversas tradiciones y sensibilidades del catalanismo –que abraza a todas las fuerzas políticas menos el PP y Ciutadans- encontraron un punto común: proponer un encaje federal, partiendo de la asunción del carácter nacional de Cataluña. Eso, más varios desaguisados en términos de protagonismos y tacticismos, fue el Estatuto de 2005.

La reacción mayoritaria por parte del Estado fue dura: obviamente, por la práctica totalidad de la derecha española y los medios afines, pero también por buena parte de la izquierda política, social y mediática. Lo recordaréis: hubo mucha bronca. El Congreso rebajó el Estatuto. El pueblo catalán lo aprobó. Y, aún así, el Tribunal Constitucional censuró algunas partes más.

Más allá de determinar aciertos y errores en ese complejo proceso, las percepciones mutuas cambiaron: la mayoría de la sociedad española parecía harta de las peticiones recurrentes de Cataluña y, por el otro lado, buena parte de la sociedad catalana se quedó con la sensación que el sistema político, jurídico y mediático español no podía admitir una Cataluña tal y como la mayoría de sus ciudadanos querían ver representada. Y, ahí se abrió el boquete: sino nos quieren como somos, o queremos ser, ¿por qué tenemos que quedarnos?

Es cierto que el independentismo, desde sus orígenes minoritarios y vinculados a la izquierda extraparlamentaria, llevaba años consolidándose, pero ahí empezó a crecer de verdad, rompiendo barreras y siendo compartido por gentes de procedencias, ideologías y sentimientos muy diferentes. Aunque ya había signos precedentes (consultas ciudadanas, manifestación derecho a decidir, etc.) la Diada de 2012 fue un punto y aparte. Sin posibilidad de disimulo, reflejó que la mayoría del catalanismo social y político cambiaba su eje: del autonomismo al soberanismo, pasando por el derecho a la autodeterminación.

Algunos análisis insisten en que todo esto ha sido ‘creado’ por líderes políticos a través del control de los medios de comunicación. Me parece una interpretación muy forzada. Más aún si se habla con datos en la mano: las cadenas estatales de televisión (privadas y públicas), todas juntas, suman mucha más audiencia que las cadenas catalanas (básicamente, una y pública); los periódicos de mayor tirada nunca han sido independentistas; las élites económicas y financieras estaban, y están, muy lejos del soberanismo… Y, así, podríamos seguir.

Mas y CiU se vieron arrollados por la manifestación de 2012: intentaron otros lemas y hubieran preferido otros resultados, pero no pudieron obviar los que fueron.

Y es que, en parte, es la ciudadanía la que marca el paso. Y algunas élites están incómodas: acostumbradas a condicionar la agenda política, ahora ven que las movilizaciones populares influyen más que ellas. Cierto, la democracia no siempre asegura cosas buenas: la gente puede equivocarse. Pero, las élites –¿alguién puede dudarlo a estas alturas?- ¡también se equivocan!

Solo por eso, lo que se está viviendo en Cataluña es muy interesante. Incluso para la gente que no comparte el objetivo soberanista resulta apasionante ver algo que se impulsa desde abajo, en clave de “proceso constituyente”: queremos esto, vamos a intentarlo y a ver que sale. ¿Riesgos? Inmensos. ¿Dificultades? Todas. Pero se está haciendo camino porque la gente quiere andarlo.

¿Tiene vuelta atrás?

¿Sería posible una solución que, más allá del estado autonómico y sin llegar a la soberanía, ofreciera un encaje más realista del Estado y de su plurinacionalidad? Sí, sobre el papel.

Pero… no parece que vaya a concretarse. Creo que poca gente lo espera ya en Cataluña. Aunque, lo más relevante, es que parece que ningún sector con poder real en el Estado esté dispuesto a ofrecerlo. Diría que esta sensación es uno de los factores que más ha influido en la extensión social del independentismo: antes, la gente veía –aunque lo deseara- poco probable un Estado catalán y apostaba por un Estado español plurinacional. Ahora, lo segundo parece aún más inalcanzable que lo primero, con lo que la independencia parece menos utópica.

Y, sobretodo, algo que se olvida a menudo: el cambio generacional. Se entró en democracia con el recuerdo vivo del franquismo. Alguna gente aplazaba ideales políticos sencillamente por miedo. La sociedad catalana de hoy puede temer muchas cosas, pero no al franquismo. Y se expresa como quiere y siente.

¿Y, qué va a pasar?

Según dicen las encuestas, según se puede interpretar de los resultados electorales y según se puede percibir en la calle, una mayoría -justa pero mayoría- de ciudadanas y ciudadanos catalanes optarían, ahora mismo, por la independencia. Algunos, solo con la idea de tener un estado ‘propio’, un estado catalán. Otros sectores, más críticos, con la voluntad de cambiar todo lo que se pueda, de hacer algo mejor, más atrevido y atractivo que los Estados típicos. Vaya, querrían un estado catalán, sí, pero un estado diferente.

Cuándo mucha gente quiere irse, puedes intentar seducirla, pero no puedes ignorar su opinión. Pretender que no hay un problema de encaje entre Cataluña y España es, hoy por hoy, absurdo. Y negar que, en el Siglo XXI, la opinión de la gente deba ser tenida en cuenta es insostenible.

Aún observo como demasiados políticos y analistas –me refiero a los serios y demócratas, los otros… en fin- que vienen a decir: ‘es respetable lo que se pide en Cataluña pero ¡la Constitución no lo permite!’ Como si eso fuera algo inmutable, un designio de los Dioses ante el que no cabe acción humana posible… No es serio pretender que un texto que no tiene ni 40 años –y fruto de un contexto determinado- pase a ser base y punto final de la discusión sobre el modelo de convivencia de gentes y pueblos que hace muchos más años que existen.

Sé e intuyo que muchos de vosotros compartís que no se puede negar a los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña el derecho a decidir su futuro político. Pero seguramente a algunas y algunos os inquietan varias cosas del proceso y, por otro lado, os produce tristeza un escenario de posible separación.

Sobre lo primero: sin duda. Hay aspectos que pueden inquietar del proceso. A mí, y a muchas personas. Pero, la verdad, esto pasa en cualquier proyecto: aún compartiendo una idea ves propuestas, concreciones y actitudes que no te gustan.

Si hasta en manifestaciones de 250 personas por un tema muy preciso uno puede ver pancartas que le incomodan… ¡imaginaros en un proceso que moviliza a centenares de miles de personas!

Pero, cuidado: los problemas que puedan entreverse en este proceso soberanista no pasan solo aquí. Pasan en muchos sitios. A algunos nos gustaría que todo fuera impecable, y vamos a luchar para que así sea, pero no sería justo menospreciar el proceso soberanista catalán por tics y dinámicas que están más que asentadas en todos los Estados del mundo, también el español por cierto.

Por lo demás, de la misma manera que se observan cosas que desafinan, también uno puede ver como desde dentro del soberanismo hay ‘mecanismos de autocontrol’: visiones que matizan, alertas sobre derivas chungas, descalificación de sandeces y crítica contundente a la xenofobia.

Sobre la tristeza por la separación.

Solo os puedo decir una verdad que seguro compartís al 100%: los lazos están para disfrutarlos, con o sin fronteras. Si yo y vosotros hemos desarrollado empatía, complicidad y querencia por personas y pueblos de lugares bien lejanos con los que ni remotamente compartimos Estado o continente, ¿porqué no podemos, porque no deberíamos poder mantener y ampliar los lazos con aquellas personas que ya hace años que los llevamos manteniendo? Una hipotética independencia de Cataluña no tendría que suponer distanciamiento emocional o ruptura de lazos con las personas del resto del Estado. No más, en cualquier caso, que la situación actual.

Vaya, por mi parte, viendo con un entusiasmo crítico lo que está pasando en Cataluña, algo tengo más que claro: el cariño, el disfrute, los lazos, las relaciones tejidas, los proyectos e ilusiones compartidas con todas vosotras y vosotros, forman un patrimonio demasiado querido y apreciado como para que un eventual cambio político, inminente o futuro, los pueda afectar.

Seguimos hablando. Algo que, además de interesante y divertido, ahora es más sano y necesario que nunca.

Un fuerte abrazo,