Bombas de racimo y derecho internacional humanitario

(Article publicat a La Vanguardia el 10/07/2023)

Hay noticias alarmantes. Y hay noticias más alarmantes aún porque no generan alarma. Es lo que ha pasado ante el anuncio de que Estados Unidos enviará, en el nuevo paquete de armas a Ucrania, bombas de racimo. Ni Europa ni la OTAN han criticado la decisión pese a que atenta contra el derecho internacional humanitario.

¿Qué son y qué significan las bombas de racimo? ¿Por qué es relevante hablar de ellas?

Cualquier arma, usada en un contexto de guerra, tiene graves impactos –muchos de ellos no previstos inicialmente– en términos de vidas humanas. Pero hay armas que, por sus características y tipología, provocan de forma especial impactos indiscriminados en la población civil. No es porque sí que, desde 1980, existe la Convención sobre Prohibiciones o Restricciones de Ciertas Armas Convencionales que puedan considerarse excesivamente nocivas o de efectos indiscriminados (CCW), un anexo de los históricos Convenios de Ginebra, que entre otras armas incluye las minas antipersona o las bombas de racimo.

Las bombas de racimo son bombas que contienen muchas pequeñas bombas. Cuando se lanzan, liberan decenas o centenares de cargas explosivas afectando de forma genérica, e indiscriminada, una gran superficie. Además, una parte significativa de estas municiones no explotan y, como pasaba con las minas, permanecen dormidas pudiendo explotar años más tarde, aunque el conflicto haya finalizado. Por ello, ya sabemos con certeza algo sobre esas bombas racimo que van a enviarse a Ucrania: provocarán muerte y daño cuando se usen y provocarán muerte y daño en el futuro. También sobre la población civil de Ucrania.

Por ello, las declaraciones exculpatorias, sin ir más lejos las del secretario general de la OTAN, Jens Stoltenberg, en el sentido de que esas bombas van a ser usadas como defensa y no como ataque, muestran un grave desconocimiento de qué son las bombas de racimo y cuáles son sus consecuencias.

Conscientes de su legado de muerte y destrucción, precisamente este 2023 hará veinte años, se impulsó la Campaña por la abolición de las bombas racimo (la Cluster Munition Coalition). Y, fruto de ese trabajo de la sociedad civil internacional, y del impulso inicial de las Naciones Unidas, en el 2008 se adoptaba la Convención sobre Municiones en Racimo, que entró en vigor en el 2010 y actualmente cuenta con la firma de 123 estados.

Aunque hay potencias y países productores que se han negado a integrarse en ella, la Convención es ley internacional, referente del desarme en clave humanitaria, y ha conseguido una considerable disminución del uso de bombas de racimo y de su impacto en vidas humanas.

Desde los organismos internacionales y los países europeos, se ha criticado, con toda la razón, el ataque de Rusia sobre Ucrania y sus constantes vulneraciones de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, entre ellas, precisamente, también por el uso de bombas de racimo. No resulta nada coherente haberlo criticado y, ahora, facilitar que sean usadas.

Incluso para quienes aprueban el envío de armas debería haber líneas rojas: el uso –y la relegitimación– de un arma especialmente cruel y que el derecho internacional humanitario prohíbe.

En este sentido, el silencio de los países europeos es francamente escandaloso. Especialmente porque según el artículo 21 de la Convención, de la que son firmantes, “cada Estado Parte (…) hará todos los esfuerzos posibles por desalentar a los Estados no Parte de la presente Convención de utilizar municiones en racimo”.

“La maquinària bèl·lica ens serveix per a tenir seguretat de les persones? O serveix a lògiques imperials?”

Enllaç a l’entrevista d’Andreu Barnils per a VilaWeb:

https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-armadans-agressio-militarment-no-opcio-alimenta-monstre/

“No podemos aspirar a un mundo en paz si no hacemos políticas de paz”

Enlace a la entrevista realizada por Marc Font para Público:

https://www.publico.es/entrevistas/entrevista-director-fundipau-jordi-armadans-no-aspirar-mundo-paz-no-politicas-paz.html

Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.

Síria: ‘Mals actors, mal teatre, mal públic’

(Article publicat al Diari ARA el 19/04/2018)

Durant el passat cap de setmana, l’atac dels Estats Units, Gran Bretanya i França a Síria va generar una notable intensitat de reaccions en l’àmbit polític, en la premsa i en les xarxes socials. Em va sorprendre tant d’enrenou i, ràpidament, vaig veure que aquesta sorpresa era compartida per molta de la gent que ha anat seguint el conflicte sirià.

És clar, un atac militar exterior situat fora de la llei és un fet, a més de noticiable, greu i condemnable. Però, malauradament, a Síria hem vist durant 7 anys una llista inacabable de barbaritats, vulneracions de drets humans, atacs militars, ingerències internacionals, crims de dret internacional, etc. que han despertat ben poques reaccions. I tot i que és cert que tot nou atac pot implicar més benzina per al conflicte i major desestabilització, EEUU havia informat prèviament de l’atac a Rússia i, aquesta, a Síria. Tot plegat sembla més una escenificació pactada per a consum intern que no pas un atac amb ànim de moure l’equilibri de forces. Inevitablement, em ressonen al cap les paraules de Lluís Llach a ‘Fills d’Hiroshima’: “Mals actors, mal teatre, mal públic, teló”.

Però l’atac, i les declaracions públiques al seu voltant, ens han permès veure les elevades dosis d’hipocresia i cinisme que, tot i habituals en la política exterior, són especialment feridores en el cas sirià.

Per començar, el president nord-americà. Trump, un personatge tot ell ple de contradiccions i inconsistències, parla d’ús intolerable de les armes químiques. Però EEUU és un dels pocs països del món que encara té armes químiques, unes armes prohibides el 1992. Ja va incomplir el termini del 2012 per a eliminar tots els seus arsenals i en té un altre per d’aquí a 5 anys. Així, sinó hi ha nous incompliments, els EEUU hauran trigat 30 anys a fer la feina compromesa. No sembla que hi hagi una gran pressa per a desfer-se d’aquest perill ‘intolerable’. Potser l’atac, doncs, es deu a una preocupació pel patiment de la població siriana? És clar, per això Trump va ordenar fa més d’un any la suspensió temporal de l’entrada de ciutadans d’alguns països entre els quals… sí, Síria.

El règim de Baixar al-Àssad va afirmar que l’atac va ser ‘bàrbar i brutal’. Si aquest atac, sense cap mort i ferit, és bàrbar i brutal, quins qualificatius es podrien fer servir per la immensitat d’accions (assassinats, bombardejos sobre àrees civils, desaparicions, tortures, bloqueig ajut humanitari en zones assetjades, etc.) que el mateix règim ha infligit a la seva població?

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, va donar suport a l’atac i va dir que les armes químiques ‘són una amenaça per a la pau internacional’. Sens dubte. Encara ho són molt més però les armes nuclears que, recordem-ho, en la seva estrena (Hiroshima i Nagasaki) van acabar suposant la mort de 240.000 persones. I cal saber que l’OTAN, tan preocupada per les armes químiques, va boicotejar l’any passat el Tractat de prohibició de les armes nuclears. Un Tractat que, malgrat tot, va veure la llum i, per cert, quina lluita ciutadana per aconseguir-lo (la campanya ICAN) va merèixer el Premi Nobel de la Pau.

El president Putin es va mostrar crític amb l’atac nord-americà perquè ‘empitjora la crisi humanitària síria’. Òbviament, la llarga llista d’atacs aeris russos executats els darrers 3 anys a Síria no han tingut cap impacte ni han significat cap empitjorament humanitari, malgrat estar dirigits en diversos casos a zones poblades i, fins i tot, a instal·lacions sanitàries.

I què dir d’Erdogan, que es va declarar preocupat per les massacres del règim sirià, ell que tracta amb tanta cura, delicadesa i respecte el poble kurd?

Ha sobtat, també, veure gent (i algun líder polític) que durant 7 anys no ha dit res, alarmar-se per l’atac i cridar ‘contra la guerra’. Sens dubte, cal dir no als atacs irresponsables i cínics del Sr. Trump. Però el ‘No a la guerra’ fa molt que calia proclamar-lo. Durant 7 anys, el nivell de devastació i destrucció que ha patit la gent a Síria és incomparable amb cap altre conflicte armat recent: 500.000 morts, quasi 2.000.000 de ferits, 5.000.000 de refugiats, 7.000.000 de desplaçats, etc.

Sí, hem vist molt de cinisme i crueltat. Però, a diferència del que cantava Llach, no podem tancar-ho amb un ‘teló’ perquè la població siriana pateix cada dia la barbàrie dels botxins, el passotisme dels indiferents i, al damunt, l’escarni dels cínics. I el seu drama no s’acaba pel fet que no vulguem veure-ho.

Guerres humanitàries? Polítiques serioses!

(article publicat al diari ARA el 6 d’Abril de 2011)

El 1999, després de 12 anys de discriminacions i repressions creixents per part de Milosevic, diversos països van organitzar un atac militar sobre Sèrbia per a defendre la població de Kosovo. En aquell context, molta gent va veure com un mal menor l’acció de l’OTAN per bé que, com tota ‘guerra humanitària’, patia una greu contradicció: pretendre protegir a base d’agredir.

Quan alguns van recordar que durant tots els anys anteriors la comunitat internacional havia fet un paper lamentable (pactant amb Milosevic mentre no es donava suport a la revolta ciutadana no-violenta de Kosovo liderada pel president Ibrahim Rugova) es va dir que sí, que s’havia fallat, que s’havia fet malament i que, efectivament, s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera. Però que, en aquell moment precís, era necessari –tot i que dolorós- fer ús de la maquinària de guerra a fi d’impedir una carnisseria.

Han passat uns anys i és lícit preguntar-se si la comunitat internacional va aprendre les lliçons de Kosovo. El cas de Líbia, i les revoltes àrabs en general, ens indiquen que som on érem: fent les coses malament i, a la fi, organitzant un atac militar per a tranquil·litzar-nos les consciències.

Després d’anys de tenir relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques normalitzades amb tota mena de dictadors, autòcrates i dèspotes (a Tunísia, Egipte, Líbia, Iemen, Aràbia Saudita, etc.) sembla que la comunitat internacional descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris que, entre altres minúcies, portaven més de 30 anys en estat d’excepció, amb les llibertats fonamentals suspeses o seriosament limitades.

Les revoltes àrabs han posat de relleu que la comunitat internacional ha continuat practicant el mateix model: alimentant i pactant amb dictadors, rient-los les gràcies i perdonant-los les misèries. A canvi d’estabilitat, de recursos naturals preuats o de contenció de la immigració hem fet la vista grossa al maltractament sistemàtic que exercien sobre els seus ciutadans. I, ara, a corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, que s’hi feien fotos i que li toleraven tota mena d’indignitats, ens volen convèncer que cal atacar-lo pel bé de la seva població.

Però bé, admetem que una vegada més hi ha hagut incompetència o mala fe. La qüestió és: n’aprendrem d’una vegada? O permetrem, demà, un altre Kosovo, una altra Líbia? Si realment volem evitar tragèdies humanitàries, no cal esperar a intervenir militarment al darrer moment per a arreglar-ho, senzillament, cal fer altres coses i es poden començar a fer ja des d’ara.

En primer lloc, posar els drets humans al centre de la política internacional. És incomprensible, per posar un exemple, que potències democràtiques no només no donin suport al Tribunal Penal Internacional (un instrument magnífic per a dissuadir dictadors i criminals de guerra acostumats a respondre només davant d’una justícia interna comprada a atemorida) sinó que, damunt, hagin boicotejat l’adhesió de tercers països al TPI.

En segon lloc, fer fora els règims corruptes i dictatorials. Això no vol dir iniciar cap croada. Vol dir, senzillament, enlloc d’aplaudir i acompanyar dictadors, fer-los veure i entendre, forçar-los i sancionar-los si cal, que o fan una transició cap a un sistema democràtic o no tindran paper en l’ordre internacional. Durant anys una certa visió de la política ens ha volgut fer creure que calia pactar en funció d’interessos i deixar-se de criteris morals. Però, el resultat d’aquest ‘realisme’, ja veiem quin és: un món, real, ben galdós.

En tercer lloc, regular el comerç d’armes: com pot ser que països europeus, que es creuen els propietaris de valors com la democràcia o els drets humans, estiguin còmodes mentre venen armes a dictadors que, gràcies a aquestes armes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats? Massa indigne i ignominiós. I amb una solució prou sensata i aplicable: regular el comerç d’armes amb sentit comú, això és, no vendre armes a dictadors i règims que vulnerin els drets humans. Per als que es pensen que això és una temeritat: molts productes estan subjectes a fortíssimes regulacions. Llavors, perquè no les armes, que impacten severament sobre la vida de les persones i els pobles?

En definitiva, si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut del temps de descompte, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses!

OTAN: del referèndum a Líbia

(Article publicat al Diari AVUI el 12/03/2011)

Avui fa exactament 25 anys, el sí (a Catalunya va ser el no) s’imposava en el referèndum de l’OTAN. Des de llavors el món ha canviat molt. Però, avui més que fa 25 anys, cal preguntar-se pel sentit de l’OTAN: una organització que neix l’any 1949 per a fer front a la Unió Soviètica, que, al seu torn, crea el Pacte de Varsòvia.

Però, amb la fi de la Guerra Freda, el Pacte de Varsòvia desapareix i avui Rússia, en molts aspectes, és un aliat d’Occident. I, malgrat això, l’OTAN no sols no ha desaparegut sinó que s’ha ampliat. És cert: hi ha molts reptes pel que fa a la seguretat al nostre món. Però, més enllà de la parcialitat i limitació de l’OTAN (una organització de només 28 estats –dels 192 que hi ha a les Nacions Unides–, és l’instrument més adequat per afrontar amb credibilitat aquests reptes?) hi ha un problema de concepte. Malgrat la retòrica de declaracions i documents, l’OTAN és hereva d’una concepció que assimila seguretat a defensa militar quan pràcticament tots els analistes deixen clar que la seguretat no es fonamenta en la variable militar. No és estrany, doncs, que, arran dels diversos processos d’ampliació viscuts els darrers 20 anys, l’OTAN hagi incentivat el creixement de la despesa militar en els països candidats a entrar-hi. Una aportació contradictòria amb l’enfortiment d’unes polítiques de seguretat més modernes, globals i humanes. Sobre les missions que ha desenvolupat i desenvolupa (més enllà de discutir-ne la idoneïtat i encert, és obvi que podrien haver-se fet sota altres paraigües institucionals i de coordinació), en els darrers dies s’està parlant de la possibilitat que intervingui a Líbia per tal d’aturar Gaddafi: “Potser sí que aquesta vegada és necessària l’OTAN!”, em comenten.

Anem a pams: d’entrada la solució militar és poques vegades una solució. N’és ben paradigmàtic el cas de l’Afganistan, on –tal com revelen els documents alliberats per Wikileaks– els mateixos promotors de la intervenció admeten que la guerra no ha servit, que el nou govern és fallit i que, en el fons, no saben què fer. Però, també caldria recordar que en essència, intervenir a Líbia, ja fa anys que ho han estat fent alguns països de l’OTAN (entre 2006 i 2009, diversos països membres han venut armes a Gaddafi per valor de 1.400 milions d’euros). Dir que cal intervenir a Líbia per defensar la població de Gaddafi, després d’haver-li venut tot tipus d’avions militars, fusells i pistoles que ara usa contra la població, és, com a mínim, evidenciar una manca clamorosa de previsió i lògica, coses que caldria exigir a organismes que es dediquen a promoure la seguretat.

D’altra banda, les preocupacions de l’OTAN no són tan humanitàries com podria semblar. Ara fa un mes, en la 47a Conferència de Seguretat de Munic, el secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen, alertava de les incerteses que els canvis al Nord d’Àfrica podien produir en l’economia i l’ordre mundial i que Europa havia d’estar alerta per defendre’s de possibles amenaces. Parlava d’ajudar els pobles tunisià i egipci a alliberar-se dels seus sàtrapes? No! Senzillament, parlava de veure si els nous governs contradirien els interessos occidentals. En fi, massa dubtes sobre una organització que ni tan sols després de 22 anys de la fi de la Guerra Freda ha estat capaç de decidir la retirada de les armes nuclears tàctiques en territori europeu. Un dubtós criteri de seguretat, sens dubte.

Armes nuclears: risc, no pas solució

“La lógica de las armas nucleares tácticas ya no tiene sentido. Desde un punto de vista militar, para mí, son completamente inútiles. Por tanto, si son más un riesgo que parte de la solución de un problema, tendríamos que deshacernos de ellas. Seguiremos impulsando este proyecto“.

Una declaració d’un activista a favor del desarmament nuclear? D’un acadèmic proper a la Investigació per la pau? D’un somia-truites qualsevol?

No. Són paraules d’una entrevista que ofereix avui El País del Ministre d’Estat per a Europa de la República Federal d’Alemanya, el liberal Werner Hoyer.

Ja vaig escriure això fa uns mesos, on alertava de la incapacitat, escassa sensibilitat i manca de voluntat política de l’OTAN per donar resposta a una demanda formulada per diversos països membres (entre ells Alemanya).

Per això cal destacar i aplaudir la valentia i lucidesa d’aquestes declaracions. Malgrat l’actitud covarda i submisa de l’OTAN, Alemanya continua reclamant un cosa ben òbvia: retirar del territori europeu les armes nuclears tàctiques procedents de la Guerra Freda.

Tres preguntes sobre l’OTAN

Demà a Lisboa, l’OTAN es vestirà de gala. La cimera adoptarà el nou ‘concepte estratègic’ que ha d’emmarcar la seva acció en els propers anys. Podríem comentar diverses coses sobre el document, els canvis que suposa i les perspectives immediates per a la institució. Però d’això, se’n parla i se’n parlarà. Voldria ara abordar tres aspectes que, malauradament, passaran ben discretament…

No podem parlar del paper de l’OTAN com si res, donant per descomptat que ha d’existir. Som davant un organisme que es va crear específicament i puntual en un context determinat: el de la guerra freda i l’enfrontament entre blocs. Han passat 20 anys de la fi d’aquell context històric i l’OTAN continua ben viva. S’ha, però, replegat? No. Ha tendit a una progressiva desaparició o invisibilització? No. El fet és que l’OTAN ha viscut una època d’impuls, expansió i ampliació.

Arran d’aquesta expansió ha tingut un paper clau en la militarització de molts països. Als candidats a esdevenir nous membres de l’OTAN, els exigia -i no pas de forma dissimulada- que renovessin el seu equipament en defensa. Vaja, que gastessin més en armes i es posessin al nivell dels altres. Als països membres, més d’una i dues vegades, l’OTAN els ha invitat a incrementar la despesa militar tot recriminant-los un pressupost massa exigu (!!).

I, arran de la reobertura del debat sobre les armes nuclears, l’OTAN ha jugat un paper ben galdós: profundament conservador i gens valent. En consonància amb el nou clima, diversos països europeus van demanar la revisió de la política nuclear de l’OTAN i, en concret, la retirada de les armes nuclears presents en territori europeu. Doncs bé, el seu secretari general es va encarregar de tirar aigua al vi -se n’adona Europa que té un paper ben marginal pel que fa a l’àmbit de decisions dins de l’OTAN?- i el document que s’aprovarà dissabte, finalment, no recollirà res seriós sobre això.

Seria bo que Anders Fogh Rasmussen respongués, més enllà de retòrica, el següent:

1) com és que una organització que hagués hagut de morir als anys 90 continua viva i cercant objectius?

2) com és que una organització que diu entendre que la seguretat és alguna cosa més que la defensa militar ha promogut la remilitarització i l’increment de la despesa militar en molts països?

3) com és que una organització que vol promoure la seguretat global, ni tan sols ha estat capaç de decidir retirar unes armes nuclears obsoletes i posades fa una pila d’anys en un altre context que ja no existeix?