Fugint de la violència

1 11 2015
Foto: The Guardian

Foto: The Guardian

(Article demanat per Entrepobles i publicat a la seva revista núm 64. Tardor 2015)

Entre la primavera i estiu d’enguany, vam assistir a una autèntica tragèdia humanitària a la Mediterrània. Desenes de milers de persones que fugien de la violència intentaven creuar el mar –sovint en condicions ben penoses i perilloses- cap a Europa a fi de poder encaminar la seva vida amb més seguretat.

Cal recordar que, abans de l’estiu, les notícies d’ofegats al Mediterrani no van generar excessius escarafalls a la societat, els mitjans de comunicació o les institucions. Més aviat al contrari: quan a Europa es discutia sobre el possible nombre de refugiats a acollir, vam haver d’aguantar un repugnant regateig dels líders europeus que consistia en aconseguir el menor compromís possible. Certament, l’extrema dreta xenòfoba va fer l’agost amb el tema, però polítics com Cameron, Rajoy o la mateixa Merkel inicialment també va adoptar una actitud freda i distant.

Però, enmig de tot plegat, va aparèixer una foto. L’Aylan, un nen kurd-sirià va ser trobat mort a la costa turca. La seva foto va córrer i, en poques hores, va esdevenir icona mundial de la tragèdia. I va provocar un canvi en la mirada del drama dels refugiats. Del passotisme, la indiferència i, fins i tot el cinisme, es va passar a una expressió pública de solidaritat.

Arreu d’Europa molta gent va mostrar la seva indignació i va reclamar reacció. Ajuntaments, com el cas de Barcelona, van fer un pas endavant, reivindicant el paper d’acollida. La cosa es va anar escampant. Al final, bona part dels líders europeus van acabar fent-se fotos i fent declaracions en el sentit que calia adoptar una actitud humanitària amb els refugiats.

Però al cap de poc, ja ens havíem oblidat de l’Aylan. I les polítiques oficials van continuar ignorant una realitat, evitant de coordinar-se i procurant no implicar-se excessivament. I, més enllà d’això: l’onada de refugiats no et pot reduir a un cas emblemàtic d’un nen. Són milions, de totes les edats, de molts llocs, de maneres de fer i viure ben diferents.

I no són una cosa puntual. Any rere any creix el nombre de refugiats que vol arribar a Europa. I sinó canvia la realitat que els empeny a marxar de casa, la tendència creixent continuarà.

 

Fugir de la violència per protegir la vida

Si les persones refugiades i desplaçades que hi ha al món constituïssin un estat, serien el 24è estat més gran del món. Una simple dada que ens situa, de cop, que som davant d’un problema de primera magnitud.

Les persones naixem en un lloc determinat i per circumstàncies personals, familiars o laborals podem anar a viure a una altra banda Però en general ens quedarem al lloc de naixement o al lloc que, per aquestes circumstàncies, hem acabat escollint com a nova casa nostra.

Sovint, la pobresa, la fam i la falta d’expectatives materials, provoquen que molta gent acabi marxant del seu país. Són les migracions que coneixem.

A vegades, però, el fet de marxar no és per canviar de vida sinó per a preservar-la. Viure sota les bombes o les matances, les vulneracions sistemàtiques dels drets humans o la persecució per ser d’una ètnia, una confessió religiosa o una opció sexual determinada, és malviure. I molta gent fuig, amb l’esperança de trobar un nou entorn. Són els desplaçats (els que deixen casa seva però es ressituen dins de la mateixa frontera de l’Estat) i refugiats (els que fugen de casa per mirar de ser acollits en un altre Estat).

Si algú es pensava que això dels desplaçats era una cosa del passat, res més lluny de la realitat: el nombre de persones que es veuen forçades a marxar, ha arribat al seu màxim nivell des que se’n tenen dades precises. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNCHR en anglès, ACNUR en castellà o català) el 2014 es va registrar una xifra rècord: 59,5 milions de persones desplaçades i refugiades. Vuit milions més que el 2013, 22 milions més que les xifres de 10 anys abans. D’aquests 59,5 milions, quasi 40 són desplaçats interns i quasi 20 són refugiats.

I malgrat que el dret d’asil és un dret humà bàsic i fonamental, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (‘en cas de persecució tota persona té dret a gaudir d’asil polític en qualsevol país’), hem vist com la majoria d’estats europeus han cercat la manera d’evitar comprometre’s i no atendre els centenars de milers de persones que cercaven asil a Europa.

Però per valorar el galdós paper europeu, hem de girar la mirada enrere: el primer instrument jurídic internacional específicament dedicat als refugiats fou la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 que, precisament, estava pensada per a regular els fluxos poblacionals forçats ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial.

Si el món es va “inventar” la protecció dels refugiats pel patiment viscut per milions d’europeus, ara, Europa, el limita, el regateja i el restringeix. Tota una derrota moral europea absoluta.

Sens dubte, fa falta que els governs es comprometin, i practiquin, els principis humanitaris més fonamentals. Que reaccionin davant d’aquesta tragèdia. Però el millor humanitarisme, i el més efectiu, no és el que posa la tirita sinó el que es pregunta el perquè de la ferida i mira d’evitar-la.

L’increment brutal dels refugiats es deu, en bona part, a un nou rebrot dels conflictes armats. Després de molts anys en què el nivell de conflictivitat anava a la baixa, els darrers anys ha tornat a pujar. I no només pel nombre de conflictes sinó pel profund impacte en nombre de ferits, morts i desplaçats que alguns d’aquests conflictes recents, han provocat.

Com el cas de Síria, per exemple, el principal país del món pel que fa a generació de refugiats.

En només quatre anys, Síria ha esdevingut un país trencat i dessagnat. Tres anelles de conflictivitat, realimentades i superposades, han arrasat ciutats senceres. En un primer moment, al caliu de la primavera àrab, desenes de milers de joves van sortir pacíficament al carrer per protestar contra el règim i reclamar més accés, justícia i llibertats. La reacció governamental va ser brutalment repressiva i violenta. Una part de l’oposició es va armar i l’espiral de la violència va continuar incrementant-se.

En aquest punt, les potències regionals amb interessos al país van activar-se: Iran, tot donant suport logístic i militar al règim, i Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres mirant de reforçar els seus aliats –amb armes i suport econòmic- a fi d’apuntalar-los per tal que estesin ben posicionats en cas de caiguda del règim. Entre alguns d’aquests actors armats promocionats, o que es van saber espavilar enmig del caos, va fer acte de presència el jihadisme.

Finalment, l’anella internacional: Rússia, per lligams tradicionals amb el règim i per gestió d’interessos geostratègics i econòmics, donant suport explícit al règim. Per l’altre cantó, els Estats Units, França i Gran Bretanya, amb diferents nivells d’implicació i decisió, reforçant l’oposició armada pensant en tenir un aliat de futur.

El caos a la regió ha fet la resta: retroalimentant i complicant més la situació del conflicte sirià. L’Iraq post-ocupació, amb tot el reguitzell d’atrocitats comeses per les forces d’ocupació, els greuges per les tensions i les venjances comunitàries mal resoltes i la lògica de la cultura de la violència, va veure com Estat Islàmic, la cara més extremista del jihadisme, campava a plaer.

Durant aquests quatre anys, aquestes tres anelles han anat reforçant la lògica militar i abonant tota mena de ‘solucions’ armades (enviament armes, més combatents, capacitació militar, bombardejos, etc.). Uns escassíssims intents de negociació política, sense una autèntica pressió i implicació de la comunitat internacional, van fer fracassar estrepitosament les opcions de pau.

Resultat, el principal drama humanitari del Segle XXI: en un país de 20.000.000 de persones, més de 300.000 morts i més de 10.000.000 de sirians desplaçats i refugiats. La major part d’aquests darrers, per cert, acollits per països amb situacions econòmiques i socials molt més complexes i difícils que les d’Europa.

És clar: com més s’eternitzen els conflictes i els seus impactes, pitjor: part de la gent que ha marxat a Europa, no ha fugit de Síria, sinó que fuig dels camps de refugiats, en veure que el conflicte s’eternitza i la falta d’expectatives és el pa de cada dia.

Afganistan, Somàlia, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Sudan, etc. Són altres dels llocs del planeta que expulsen desenes de milers de persones.

Ho sabem: deixar podrir els conflictes, participar irresponsablement en el suport a règims criminals o oposicions criminals (i fer-ho per interessos immediatistes sense valorar l’impacte que això té sobre la població), assortir d’armes zones conflictives i explosives, generar ressentiments a base de vulneracions de drets humans, tenir un sistema econòmic on la criminalitat (d’empreses, actors, grups terroristes, estats autoritaris, etc.) té porta d’entrada, etc. Tot això són elements que fan un món més insegur, més injust, més explosiu. Que genera i ajuda a perpetuar conflictes armats, morts, destrucció i, és clar, refugiats i desplaçats.

Davant l’allau de refugiats, cal una política humanitària de xoc i acollida. Però l’autèntica política humanitària és fomentar la pau, afavorir la resolució de conflictes, promoure la garantia dels drets humans (tots, els civils i polítics i també els econòmics i socials), exercitar la democràcia i consolidar instruments i mecanismes de governabilitat regional i global més democràtica i justa.

Mentre permetem o, directament fomentem, la injustícia, la barbàrie i la violència, l’onada de refugiats serà una, entre moltes altres, de les conseqüències que haurem d’administrar.

 

Principals estats d’origen dels refugiats 2014 Font: UNCHR-ACNUR
1. Síria 3.880.000
2. Afganistan 2.590.000
3. Somàlia 1.110.000
4. Sudan 666.000
5. Sudan del Sud 616.000
6. República Democràtica del Congo 516.000
7. Birmània 479.000
8. República Centrafricana 412.000
9. Iraq 369.000
10. Eritrea 363.000

 

Estats que més persones refugiades acullen el 2014. Font: UNCHR
1. Turquia 1.590.000
2. Paquistan 1.510.000
3. Líban 1.150.000
4. Iran 982.000
5. Etiòpia 659.000
6. Jordània 654.000
7. Kènia 551.000
8. Txad 452.000
9. Ucraïna 385.000
10. Xina 301.000




L’Aylan no va morir dimarts

3 09 2015

No. La seva mort ve de lluny, fins i tot d’abans de néixer.

Quan va venir al món ja ho tenia complicat: un poble sense estat, el kurd, en el marc d’una Síria controlada per un govern autoritari.

Però la seva vida encara es va complicar més quan faltaven pocs mesos per néixer. El 2011, contagiats pel clam de justícia i dignitat que va remoure el món àrab, una part important del poble sirià va dir prou i va sortir al carrer. I el règim de Baixar al-Àssad va reprimir amb brutal duresa les manifestacions ciutadanes. S’iniciava una època encara més fosca.

Va morir una mica més quan els enemics eterns de la regió, l’Iran i l’Aràbia Saudita van començar a moure les seves peces. Els primers apuntalant l’escalada repressiva del règim i els segons, veient l’oportunitat de posar uns ‘nous’ més ‘seus’, facilitant la deriva armada de la revolta, inicialment, pacífica i ciutadana.

La vida a l’Aylan se li va complicar molt més quan, entre l’estímul saudita i el deixar fer turc, i en part, el benefici indirecte per al règim, grups islamistes van començar a aparèixer per Síria, contaminant la revolta i, a la vegada, impedint-la.

Va morir encara més quan Rússia i EEUU, lluny d’actuar com a potències responsables (cosa que no solen fer gaire, certament) van mirar-s’ho en clau d’interessos immediatistes. Els primers armant el règim i defensant la seva actuació internacionalment, sovint amb el suport de la Xina, i els segons, amb la participació també de França i Gran Bretanya, armant o entrenant grups rebels però, en el fons, pensant que una guerra de desgast entre dos enemics (Síria més l’Iran, per un cantó, i el gihadisme, per l’altre) era un escenari prou llaminer. Tot això, és clar, amanit per l’absoluta indiferència cal al patiment de la població.

L’Aylan va encaminar-se cap a la mort definitiva quan en el marc de la degeneració del conflicte sirià i de les conseqüències de la guerra i l’ocupació de l’Iraq (caos, greuges i tensions comunitàries mal gestionades, etc.) neix la vessant més brutal del terrorisme gihadista: l’Estat Islàmic. Una presència que també va arribar a les zones kurdes, fins llavors més allunyades de l’enfrontament, patint el seu assetjament en llocs com Kobani, d’on, segons diverses informacions, procedia la família de l’Aylan.

I sí, finalment, va morir aquest dimarts en una situació dramàtica, generant una imatge esfereïdora que ha fet la volta al món i que ha sacsejat moltes consciències. Fins i tot les de gent, polítics i periodistes que fins fa quatre dies o bé passaven del tema o bé el resolien amb l’habitual recepta de duresa i crueltat: cal més policia, més murs, més repressió; evitar l’allau; que vagin a una altra banda; és el seu problema, no el nostre; mala sort, us ha tocat.

Però més enllà de l’impacte emocional d’ara, tinguem-ho clar: la seva tragèdia, i en diferent grau, la tragèdia dels 10.000.000 de desplaçats de Síria (quasi la meitat de la població) ve de lluny.

I sinó ens prenem seriosament la lluita per la justícia, els drets humans, la prevenció i resolució dels conflictes, el desarmament i el control d’armes, per més que ens esgarrifin les morts de nens com l’Aylan, ens haurem de resignar a veure’n moltes més.





D’esquerres que són murs. I d’esquerres que els volen saltar

14 11 2014
Foto: Jaume Pagès

Foto: Jaume Pagès

 

Sí, fa una mica de temps 😉 Era el diumenge 12 de novembre de 1989.

Objectors de consciència, insubmisos, pacifistes i altra gent de mal viure havíem confluït en una cadena humana contra el servei militar.

Per moltes raons, tinc especial estima per aquesta foto: és simpàtica (l’autor, en té la culpa: jo no vaig ser conscient en cap moment que la feia), em recorda que havíem quedat amb una colla de bons amics (en Joan, la Cristina, etc.), era un dia important per als companys i companyes de lluita per l’objecció de consciència (en Pepo, de fet, és darrere meu) però, sobretot, la recordo molt especialment per una feliç coincidència. I és que va ser l’endemà que veiéssim per televisió unes imatges impactants: la revolta ciutadana contra l’ignominiós Mur de Berlín.

La coincidència va fer que manifestar-se aquell dia tingués una doble dimensió, i així ho vam viure molts: denunciar un militarisme caduc i caspós, representat per la mili, i celebrar la fi d’un símbol de l’opressió i la manca de llibertat més elementals, el Mur.

És veritat que hi havia una certa esquerra que mai va denunciar el Mur. I fins i tot, alguns sectors, el van defensar activament. Per mi era un actitud incomprensible: un estat que espia els seus ciutadans, que els reprimeix quan es queixen o discrepen, que posa un mur per impedir que marxin i que els dispara quan intenten fugir, és un estat profundament repugnant i indigne.

A nivell teòric i conceptual ho tenia clar. Però, a més, el meu pare era un actiu esperantista. I com que en molts països de l’Est l’esperanto era una de les poques vies tolerades pels règims per a poder marxar a l’estranger o assistir a congressos internacionals, per casa havien passat diversos esperantistes dels països de l’antic bloc soviètic. La majoria d’ells eren persones cultes, brillants, respectuoses i entranyables. Però totes patien molt: tenien molta cura de no fer res –o que no passés res, fins i tot involuntari: perdre el passaport, per exemple- que pogués ser interpretat per l’aparell policial com una desafecció al règim. I percebre aquesta por, terriblement injusta, en la cara i el gest de bellíssimes persones, costa d’oblidar.

L’esquerra és lluita per la justícia. I esclafar els espais de llibertat i pensament propi de les persones és una profunda injustícia. I callar davant de certes atrocitats perquè ho fan els ‘teus’ o perquè no vols donar arguments a l’adversari, no és cap acte de maduresa. És, senzillament, un acte d’encobriment de la barbàrie.

Celebro que, aquestes dies, persones diverses –de l’esquerra, dels moviments socials alternatius, de la lluita per la pau i els drets humans- haguem confluït en un manifest que, tot i no compartir-lo al 100%, desenvolupa una idea essencial: la vida de les persones està per sobre dels interessos de blocs o d’anàlisis geoestratègiques parcials.





De la indignació a l’acció

5 09 2013

(article publicat a El Periódico el 4 de setembre de 2013)

¿Per a qui escric aquest article? Bàsicament per a la gent que, des de la indignació per la situació que pateix el poble sirià, voldria que s’hi fes alguna cosa honesta i no interessada.

Diguem-ho: és una barbàrie. Baixar al-Assad va reaccionar a les protestes pacífiques de fa dos anys i mig amb la repressió habitual del règim que, amb el temps, va anar augmentant de brutalitat. L’oposició va obrir una via armada que va acabar guanyant massa protagonisme. I, amb el caos, va aparèixer el gihadisme. Resultat: 100.000 morts, 2.000.000 de refugiats i 4.000.000 de desplaçats.

Massa indecència. La del règim; la dels grups armats que infringeixen més dolor a la població; la dels països que, enlloc de cercar sortides, s’han dedicat a armar els seus; la de la comunitat internacional, passiva tot aquest temps, deixant podrir la situació. L’indecent cinisme exhibit pels estats: per sortir dels casos habituals i clamorosos de Rússia i els Estats Units, mirem la reunió celebrada recentment de la Lliga Àrab. L’Aràbia Saudita -una dictadura amb un llarg historial de vulneracions dels drets humans- va reclamar una acció militar «per aturar els crims del règim». El representant del Govern egipci -sorgit d’un cop d’Estat que acaba de fer una matança- es va oposar a un atac militar que no comptés amb l’aval de les Nacions Unides, «perquè convé respectar la llei internacional».

Que l’abast de la barbàrie i els nivells d’indignitat no ens aturin. Una intervenció militar no és una eina adequada per promoure els drets humans i la democràcia. Però, de fet, ha quedat clar que si hi hagués atac seria per donar un toc d’atenció al règim, no pas per enderrocar-lo. Així, pacifistes i partidaris de la ingerència militar «humanitària» podrien compartir un objectiu: trobar solucions al conflicte que, amb atac o sense, caldrà abordar.

Com acaba de dir el prestigiós International Crisis Group la prioritat ha de ser «revitalitzar la recerca d’una solució política». Cal aconseguir que potències i governs de la regió assumeixin la seva responsabilitat i impulsin i reobrin els processos negociadors. Unes negociacions on la societat civil que ha patit el conflicte (comunitats, refugiats, dones, etcètera) hauria de tenir-hi veu i participació.

I anant al problema de fons. Des de Bòsnia, per no anar més lluny, sabem que si les coses no es fan bé poden acabar molt malament. I continuem sense fer-ho bé. Si realment les democràcies volen posar fi als règims autoritaris, abans que bombardejar-los tenen una fàcil solució al seu abast: deixar de donar-los suport i no fer els ulls grossos davant de les atrocitats que cometen quan la dictadura és «amiga». És una demanda ètica, però també pràctica: si vols combatre una dictadura mentre n’alimentes una altra que et convé, la teva queixa perd tota la credibilitat. Cal, també, enfortir els instruments de garantia dels drets humans; ampliar els mecanismes de prevenció i de resolució de conflictes; impulsar canvis en el sistema de governabilitat mundial perquè aquesta sigui més democràtica i justa i, és clar, posar controls al comerç d’armes.





Manning, Assange, Snowden

24 06 2013

Tres casos diferents però interconnectats i que comparteixen alguns trets essencials: són persones que després de revelar informacions han patit l’assetjament judicial de la principal potència del món.

Bradley Manning, analista d’intel·ligència de l’exècit nord-americà, va filtrar, entre altres, informacions compromeses sobre l’actuació de l’exèrcit a Iraq i Afganistan. Porta 3 anys empresonat en condicions de màxima vigilància i brutal aïllament. Acusat d’espionage, tot just ara acaba d’iniciar-se el Consell de guerra que l’ha de jutjar.

Julian Assange va difondre la informació facilitada per Manning. Arran d’un viatge a Suècia, va ser acusat de violació i abusos sexuals. Suècia en va demanar l’extradició a Gran Bretanya. Enlloc d’afrontar les acusacions (sosté que si va a Suècia podria ser extradit als EUA), Assange demana asil a l’Equador i es refugia a la seva ambaixada a Londres. Acaba de complir-hi un any de confinament.

Edward Snowden, consultor a una empresa subcontractada per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana, va fugir del país des que va revelar l’abast del programa de vigilància PRISM. Després d’estar uns dies a Hong Kong, sembla que vol anar a l’Equador. En tot cas, els EUA en demanen l’extradició per jutjar-lo per espionatge.

Com es veu, tres històries periodísticament ben distretes.

Però no perdem de vista allò essencial. Manning va revelar la brutalitat de les actuacions de l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq i va filtrar milers de documents que mostraven les formes d’actuar, sovint mancades d’ètica i estètica, de diplomàtics i governs. Gràcies a Assange i WikiLeaks vam poder accedir a tota la informació. Amb les revelacions de Snowden hem percebut la vulnerabilitat de les nostres comunicacions privades davant l’abús dels poders públics.

Cert: no hauríem de convertir en herois a Manning, Assange i Snowden. Tots ells, i especialment Assange, tenen parts de foscor.

Però encara menys hauríem de dubtar que això no va de tres casos personals de persecució judicial, per més cridaners que siguin. Això va de nosaltres: de certificar el grau d’implacabilitat que, en nom de la seguretat, el poder exerceix amb total impunitat. Encara que això suposi vulnerar la llei i sacrificar la (nostra) llibertat.

I, sobretot, va de saber si estem disposats a acceptar-ho.





‘La qüestió no és tenir por o no, sinó tenir-ne i continuar fent el que cal fer’

20 05 2013

Amb pocs dies de diferència, dues notícies ens feien recuperar la memòria i sacsejar la consciència: la condemna per genocidi a José Efraín Ríos Montt i la mort de Jorge Rafael Videla.

Ens recordaven la brutalitat exercida pels dos dictadors i els seus règims cruels. Ens tornaven a fer pensar en la quantitat immensa de vexacions que van fer patir a les seves poblacions. Ens inquietaven altra vegada intentant comprendre com tanta gent va executar, silenciosament i minuciosa, sense fer-se preguntes, les ordres de torturar, violar, assassinar i fer desaparèixer milers de persones. Ens obligaven a preguntar-nos el perquè dels silencis de diversos sectors que, a dins de Guatemala i d’Argentina, van callar, acceptar o fins i tot aplaudir la barbàrie feta llei. Ens feien tornar a sentir la indignació pel suport que alguns governs de països democràtics els van prestar.

Però, sempre, on trobem les pitjors mostres de foscor també s’hi poden veure les més nítides i potents llums. Persones, gestos i decisions que fan que no perdem del tot l’esperança en la cosa humana. I no es tracta de fer heroïcitats sinó de negar-se a viure sense un mínim de dignitat.

I pensant en totes les persones que, sota dictadures criminals o enmig de democràcies segrestades, resisteixen, no perden la lucidesa i reaccionen amb tota la fermesa de la que són capaces, he recordat una frase.

Una frase d’una entrevista que fa una pila d’anys la revista El Món li va fer a Julio César Strassera, el fiscal que va portar el cas contra els responsables de la dictadura militar argentina. Li preguntaven si no havia tingut por de patir amenaces i represàlies per haver investigat tota aquesta brutícia. Strassera va respondre magníficament: ‘la qüestió no és tenir por o no, la qüestió és tenir-ne i continuar fent el que cal fer‘.

Doncs això.





Un dia històric i un dia feliç

4 04 2013

(Article publicat al diari ARA el 03/04/2013)

El Tractat aprovat ahir no és perfecte: té llacunes i escletxes. Però venint d’on veníem (voracitat de la indústria militar, irresponsabilitat de governs i deixadesa per part de la comunitat internacional) ahir va ser un dia històric. Perquè, per primera vegada, una gran majoria d’estats i les Nacions Unides han fet un gest contundent de responsabilitat: posar les transferències internacionals d’armes sota control.

I és un dia feliç: per a les persones que des de les diverses ONG, centres de recerca i campanyes han estat impulsant-ho i treballant-hi des de fa temps. Per als polítics i diplomàtics implicats. Per als periodistes que n’han informat. Per a la gent que vol un món en pau. Per a les víctimes que han patit la violència armada. I, sobretot, per a les futures víctimes que, amb el Tractat, ens estalviarem.