Els refugiats no són el problema, el racisme i la insolidaritat sí

Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als ‘camps’ de refugiats de Grècia, maig 2016

(Article demanat per Enderrock per acompanyar reportatge sobre escapades i concerts solidaris de músics catalans amb els refugiats, Enderrock núm 249, juny 2016)

Fa un any ens van començar a colpir les imatges de barcasses, plenes a vessar, precàries i mal equipades. Algunes, naufragaven. I, amb elles, centenars de persones. El ‘mare nostrum’ s’estava convertint en el ‘Mare Mortum’. Vam entendre de cop que teníem un problema: centenars de milers de persones intentaven arribar a Europa. I no ho feien per provar sort: o feien per provar de sobreviure.

Al món hi ha 35 conflictes armats oberts. Tots ells provoquen morts, ferits… i refugiats. Gent que marxa per evitar ser la següent a morir. Persones que creuen que viure enmig de les bombes no és viure. O persones que, fartes d’esperar en un camp de refugiats, sense cap perspectiva, s’espavilen. I fugen. I si volen refugiar-se en un altre país, necessiten papers i autorització. Els estats tenen signats convenis internacionals pels quals han de garantir el dret d’asil a les persones que ho necessitin. És una obligació jurídica. Però ja veiem com l’intenten escamotejar…

Sí, cal que els Estats assumeixen les seves responsabilitats, mínimes, en termes humanitaris. Però no ho oblidem: els refugiats són conseqüència de problemes previs més greus. I diguem-ho clar: sense una comunitat internacional que aposti per una altra seguretat, per abordar la solució als conflictes, per promoure seriosament la pau, per controlar el comerç mortal de les armes, per defensar de veritat els drets humans, etc. continuarà havent-hi refugiats.

El 2014 vam arribar a la xifra més alta mai vista de refugiats i desplaçats: 59.500.000 de persones. 22.000.000 de persones més… que fa 10 anys. I, les xifres, no paren de créixer. Síria, Afganistan, Somàlia o Sudan, són alguns dels principals països que expulsen persones i generen refugiats. Per cert: dels 10 països que més refugiats acullen… cap és europeu. Europa, que es creu tant especial, està (estem!) fent un paper ben galdós. Perquè? En bona part, perquè tenim uns governs massa indignes. Però també, perquè lamentablement hi ha un fort corrent xenòfob i ultradretà que, amb l’estratègia de la por, està aconseguint ressò popular. I, els governs europeus, enlloc de combatre aquest populisme, intenten aprofitar-lo al seu favor, tot rebaixant principis.

Què vol dir això? Que ens cal tornar al combat més elemental: el de les paraules que creen consciència contra el racisme més foll i la insolidaritat més descarnada. El món és de totes i tots. La solució als refugiats (i als immigrants, per cert) no és posar murs, sinó treballar per prevenir les guerres i promoure els drets humans i la justícia. Ingenu? El que és ingenu és pretendre que en un món plagat de conflictes, pobresa i vulneracions de drets humans… tot anirà bé. Ingenu i criminal.

Per això són importants iniciatives socials i culturals que apropin la realitat dels refugiats, despertin consciències i generin solidaritat. Celebro que grups musicals s’hi estiguin implicant i que Enderrock se’n faci ressò. I és que el racisme, el menyspreu o la indiferència cap a qui pateix, no és només una vergonya. A més, no és cap solució als problemes que tenim. Al contrari, és un dels principals problemes a superar. I només hi ha una solució: una ciutadania conscient, sensibilitzada i activa.

Síria i nosaltres: 5 anys després

Foto: BULENT KILIC/AFP/Getty Image

(Article publicat al Diari ARA el 15/03/2016: http://www.ara.cat/opinio/Siria-anys-despres_0_1540645931.html)

Divendres 26 de febrer, Institut Quatre Cantons, Barcelona. El Consell d’Alumnes ha organitzat la jornada #4Cantonsdiuno amb diverses xerrades (presencials i algunes per skype amb els camps de refugiats) sobre el conflicte de Síria, les seves causes i les seves conseqüències. Després de la reflexió, faran unes pancartes al pati. El divendres anterior ja van començar amb altres activitats. En total, dos matins dedicats a Síria, a través de l’autoorganització d’uns joves d’entre 13 i 17 anys.

Surto del centre feliç. Les intervencions dels alumnes (per qualitat i lucidesa) han estat potents. Però, encara que no ho haguessin estat: és reconfortant de veure uns joves, tan joves, mostrant aquesta sensibilitat i implicació. Mirar de solucionar certes problemàtiques d’aquest nostre món passa, en primer terme, per preocupar-se’n i dedicar-hi temps i energia. Ells ho van fer.

Però al cap de ben poc, quan ja creuo la Rambla, ben tranquil·la i assolellada, m’envaeix una sensació agredolça. El contrast és innegable. I feridor: he vist més ganes d’aprendre i fer alguna cosa en aquests joves que no pas en molts adults en els darrers anys.

Sí, Síria fa 5 anys que pateix una autèntica follia de sang i destrucció. I, en el fons, no ha acabat de despertar una significativa preocupació o solidaritat.

No em refereixo, ara, a la comunitat internacional o als Estats: és evident la seva indiferència i escassa sensibilitat. De fet, en alguns casos no és indiferència sinó col·laboració directa amb la barbàrie: prioritzant interessos en hipotètics escenaris de futur per davant de la sort de vint milions de sirians, dels quals tres centenars de milers han mort, quasi dos milions estan ferits i més de la meitat han hagut de fugir de casa seva.

No em refereixo, tampoc, a la gent en general, sinó a aquelles persones a qui caldria suposar una certa capacitat d’anàlisi i/o una certa sensibilitat: activistes, intel·lectuals, polítics, periodistes.

Perquè aquesta poca implicació davant d’una de les guerres més devastadores, davant d’una de les crisis humanitàries més aclaparadores?

Hi ha qui creu que és un conflicte massa complex. Però tots els conflictes ho són si, més enllà d’una mirada simple, hi aprofundim.

Hi ha qui, davant el fet que la majoria d’actors han fet coses censurables, no acaba de trobar la fórmula còmoda de posicionar-s’hi. Però ens hauria d’incomodar molt més abandonar la majoria de la població civil siriana que, mentre trobem la fórmula ideal, és víctima de tota mena de violències i vulneracions dels drets humans. Cal prendre partit, sí: per la gent que pateix.

Hi ha qui, encara encastellat amb la perversa lògica de ‘l’enemic del meu enemic és el meu amic’, calla davant autèntics crims contra la humanitat si, això, permet determinats guanys en un tauler d’escacs. Persones, al servei de moviments de peons i alfils.

Hi ha qui, aplaudeix o critica, no en funció del que veu i passa, sinó en funció de si és amic, o no, de tal Estat o grup. ¿Perquè ens mirem el conflicte de Síria, i tots els conflictes, des de les nostres ulleres, fílies i fòbies enlloc de, simplement, parant atenció en allò que veiem i escoltem? ¿Són més importants els nostres esquemes que no pas la vida de milions de sirians i sirianes?

Hi ha qui, amb crítiques pretesament elaborades a un suposat ‘bonisme’ acaba receptant, de la forma més simplista i mecànica possible, una intervenció miliar. Segur que, després de 5 anys de guerra devastadora, el millor és una guerra més? I qui la faria, els mateixos que, fins ara, han mostrat un nul interès en el patiment de tanta gent? Si ni diplomàticament ni política han fet gaire cosa per salvar ningú, ara ho faran amb bombes? No és ben estrany, i extremadament ingenu, pensar això?

Crec que si jo fos un sirià que hagués sortit al carrer fa 5 anys a reclamar dignitat, que hagués patit la repressió del règim, que tingués un amic desaparegut després d’haver estat detingut, que conegués una familiar en un altre poble patint gana per un setge criminal, que hagués vist la violència folla i sectària de grups terroristes jihadistes, que hagués hagut de sortejar bombardejos, ara d’uns ara dels altres, potser ja no tindria massa fe en el món. Però, potser, almenys en tindria prou de saber que, arreu, hi ha gent que diu no a aquesta barbàrie. Perquè, sense això, perdria tota esperança. Així que, preocupem-nos i mobilitzem-nos. Impedim que les sirianes i sirians, que porten 5 anys demencials, perdin definitivament tota esperança.

Mirant les guerres

No sé si a l’interessat i als al·ludits els plauria la definició. Però jo sempre he pensat que en Plàcid Garcia-Planas era com el ‘nostre’ i ‘actual’ Kapuscinksi. O, millor encara: una fusió de la mirada micro a la qual ens tenia acostumat el mestre polonès amb la fixació de Monzó per coses lleugeres però que, en el fons, capten essències profundes.

En Garcia-Planas fa temps que treballa fent reportatges, cròniques i peces periodístico-literàries sobre molts temes, i especialment, sobre conflictes armats.

Ara, n’ha recollit i repassat alguns i els ha publicat a ‘Jazz en el despacho de Hitler. Otra forma de ver las guerras’.

I em sembla un llibre formidable. No hi cerqueu dades (tot i que n’hi ha) ni teories sobre relacions internacionals (tot i que les coneix) ni una crònica fil per randa dels fets històrics que s’hi esmenten (tot i que ho podria fer). Tampoc hi cerqueu judicis, encara que alguns fets narrats, parlen per si mateixos.

Senzillament, el llibre és una mirada sobre els conflictes armats, des de la quotidianeïtat. Despullat de tot factor tràgic, col·lectiu i èpic, ens aporta fets que semblen anecdòtics i col·laterals però que, gràcies a la seva mirada i la seva fina anàlisi, capten excel·lentment l’absurd i la barbàrie de les guerres.

Un plaer llegir-lo. Bona lectura!!

Abordar conflictes des d’una ètica noviolenta

Després de molts anys d’activisme a primera línea en Jonan Fernández continua fent feina a Baketik. Però també porta un temps donant sortida a moltes reflexions, idees i perspectives que ha anat conreant durant tot aquest temps. De fet, ja té tres llibres publicats (el tercer, ben recent).

Trobo que ‘Vivir y convivir: cuatro aprendizajes básicos‘ és un magnífic llibre. Ho és per a la gent ficada en temes d’educació per la pau i en resolució de conflictes. Però també ho és per a totes aquelles persones interessades en el canvi social i, m’atreviria a dir, és un llibre interessant per a qualsevol persona.

En Jonan, és prou sabut, ha fet una important evolució. Però més enllà d’una mirada una xic reduccionista que sempre destaca el mateix (d’Herri Batasuna a treballar per la pau!) jo em quedo amb una altra viatge: el que li he conegut de més a prop. Un viatge que comença amb el seu treball a Elkarri, l’any 1992, on mira d’explorar i cercar un espai de solucions dialogades al conflicte basc i que continua, ara, amb l’aprofundiment d’eines i visions per tal d’abordar els conflictes (tots: personals i col·lectius) des d’una postura ètica i noviolenta.

Al llibre, en Jonan s’hi deixa la pell:  molts passatges són incomprensibles sense tenir en compte el seu itinerari vital i la seva evolució. I això fa que el llibre sigui molt més interessant: perquè el text és ple d’intensitat, veracitat i honestedat.