Tenim un problema amb les víctimes

16 04 2013

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.

Anuncis




Fuentes & Navarro, més enllà de l’anècdota

8 09 2011

L’entrevista d’en Manuel Fuentes a Vicenç Navarro ha aixecat polseguera.

Es miri com es miri, el to, actitud i alguns comentaris d’en Fuentes estan fora de lloc. Especialment tractant-se d’un mitjà públic. Però, com altres vegades, tinc la sensació que ens quedem en l’anècdota i no anem al fons.

Al marge de la qüestió -ben important certament, però que ja he abordat altres vegades- de la poca diversitat ideològica als mitjans de comunicació, el problema aquí no és un periodista, una entrevista puntual o una mala relació entre entrevistador i entrevistat que s’acaba projectant per la ràdio. Crec que el problema és que està massa ben valorada l’entrevista incisiva que frega la mala educació. Des de sempre he trobat, a la facultat, a les redaccions, al carrer, gran admiració pels periodistes incisius, que tallen, interrompen i marquen a fons l’entrevistat, amb l’argument que el periodista ha de dur l’entrevista per on ell vol, ha d’aconseguir la declaració que ell vol i ha de fer que l’entrevistat es mulli. No ho sé, però a mi em sona a un plantejament de l’entrevista com si fos un combat de boxa.

Si entrevistes persones interessants el més raonable, i periodísticament rellevant, és preguntar-los i deixar-los parlar. No hi ha cosa més plaent que sentir raonaments entenedors sobre assumptes complexos per part de gent que sap de què parla.

Clar: a vegades hi ha persones que ocupen responsabilitats però que no necessàriament són interessants i no tenen massa coses a dir o, tenint coses a dir, no sempre poden o volen dir-les. Llavors, sí, cal ser més incisius però sempre essent educats i respectant una evidència: si preguntes, cal deixar espai i possibilitat per a la resposta.

Honestament: com a ciutadà i com a periodista, fins ara, sempre m’he sentit molt sol -i, fins i tot naïf- quan he exposat aquesta percepció sobre les entrevistes. Per això, ara, em sento un pèl desenfocat amb aquesta polèmica.

Veig molta gent indignada però, els indigna el tracte puntual d’un periodista determinat a una persona concreta parlant d’aquest tema o realment no els agraden les entrevistes maleducades? Perquè, malauradament, hi ha moltes entrevistes maleducades en la nostra oferta comunicativa. Tinc la sensació que, en aquest cas, algunes reaccions han estat més en clau de relació personal (sóc amic del Fuentes o sóc amic del Navarro) o ideològica (‘no han deixat parlar a una persona crítica amb el discurs econòmic dominant’ o ‘ha fet callar a un demagog’) que no pas el problema de fons: l’estil, to i actitud periodística que cal abordar en una entrevista.

Una entrevista maleducada és una entrevista maleducada, la faci un periodista que ens cau bé o un que no suportem, la pateixi una persona amb qui compartim moltes coses o una altra amb qui no compartim res.