També som, una mica, CompiYoguis

11 03 2016

El bon equip de Eldiario.es ha revelat en exclusiva les converses privades dels Reis amb un dels acusats per les targetes black de Caja Madrid – Bankia. Allí s’hi mostra una relació d’amistat, de companyerisme, de comprensió per la situació i, també, de poca consciència democràtica (‘Lo demás, merde’, ‘Un país muy difícil’ ‘Disfruta lejos de este barullo’).

He vist molta crítica, mofa i esverament amb aquests missatges. Em sorprèn un xic. I deixeu-me dir els perquès.

En primer lloc, si a algú li estranya que la monarquia tingui poca consciència democràtica… que s’ho faci mirar. La monarquia, en origen, concepte i tradició, és una figura política aliena a la democràcia. És més: en la mesura que la idea i la realitat democràtiques van anar fent camí, les monarquies van anar desapareixent o redimensionant el seu rol cap a una figura més formal i simbòlica. Però en una societat plenament democràtica, amb una cultura política cívica sòlida i forta, no hi hauria cap mena de vestigi monàrquic, ni real, ni substancial, ni formal, ni simbòlic. I si tenim Reis… és evident que no seran persones extremadament democràtiques. Si ho fossin, l’un hauria abdicat i rebutjat la Corona i l’altra no s’hauria casat amb un príncep. Tant senzill com això. Per tant, esverar-nos perquè mostrin poca cultura democràtica em sembla extremadament naïf.

Però, en segon lloc, anem a la relació de ‘companyerisme’ i ‘comprensió’ dels Reis cap a un acusat de pràctiques ben censurables.

Segur que això és tan criticable? O, dit més directament: segur que nosaltres no fem el mateix?

Quan sabem d’algú proper que fa alguna cosa ‘moderadament’ poc legal (amb Hisenda, amb negocis, amb factures sense IVA, etc. etc.) correm a fer un tuit denunciant-lo? O, senzillament, continuem fent vida normal i, és clar, mantenint-li l’amistat? Li fem un missatge dient, “això que fas és impresentable, no hi estic d’acord i sinó deixes de fer-ho et retiro l’amistat!” o li fem un missatge, sobre la propera quedada al cinema?

Quan alguna persona estimada fa una ‘trastada’ a una tercera persona, correm a dir-li a aquesta tercera persona que vagi amb compte o, com a molt!, li diem a la persona amiga, ‘no et passis’?

Quan un bon amic nostre rep crítiques per certes coses ‘lletges’, trenquem la relació d’amistat immediatament i radical, o estem al seu costat en un moment difícil? No ens semblaria lleig deixar-lo a l’estacada precisament en aquests moments, quan tothom el repudia?

Quan veiem que una persona compromesa amb valors solidaris es comporta egocèntricament i acaba posant al davant l’agenda personal a l’agenda col·lectiva, fem un post denunciant-ho o mirem cap a una altra banda i li continuem la relació, potser més freda, però mantenint-la?

Quan algú que estimem la caga de forma molt evident, tallem la relació radicalment, o mantenim un cert tipus de contacte, fins i tot amb un punt d’afecte i comprensi

No sé: em preocupa que siguem tant hipercrítics amb allò que veiem pels mitjans de comunicació, i tant i tant indulgents amb el que ens passa a nosaltres, amb el que fem i deixem de fer en el nostre entorn més immediat (és clar, jo, i imagino que la majoria de vosaltres, no tenim cap amic de la infància o de ioga que sigui conseller d’un súper banc. Però no pretendrem que les amistats dels Reis siguin d’un Ateneu Popular, d’un esplai, de l’AMPA d’una escola pública, d’un curs de fotografia paisatgística, d’un curs d’esperanto, etc. etc. etc.)

I, la veritat: em sembla molt més radical -i necessari!- mirar de corregir les pròpies misèries que no pas passar-se el dia vociferant contra les misèries alienes.





Cal convertir-ho tot en un partit? També l’accident de Santiago?

29 07 2013

M’agrada el combat d’idees. Però m’inquieta la polarització simplista en que, a vegades, es materialitza. I m’alarma quan aquesta simplificació és abonada des del que en podríem dir el camp crític i/o alternatiu. Ja sabem, i patim, que des d’una lògica de poder se sol practicar la simplificació barroera i el tancament de files (blanc/negre; ‘o amb mi o contra mi‘). Però la construcció d’un món diferent, més plural i inclusiu, passa per assumir l’existència de més colors i matisos. I, per tant, passa per trencar simplificacions binàries, no pas abonar-les.

Sí, tot això ve a compte arran de l’accident de Santiago. He vist amb tristesa com, enmig de 79 morts, s’ha acabat fent un nou partit de futbol: els qui culpen el maquinista (obviant que en un accident així hi ha altres factors, previs i de context, a considerar) i els qui culpen el Govern i les empreses ferroviàries (com si la conducció fos cosa secundària).

És clar que Govern i empreses, d’una banda, volen obviar el debat sobre les incoherències i desinversions pel que fa a les mesures de seguretat, i de l’altra, volen preservar la imatge exterior a tota costa per mantenir els contractes d’alta velocitat. Però advertir sobre això no hauria de ser a costa d’alimentar una polarització on, qui hi acaba perdent segur, és el sentit comú i la veritat.

I tinc la sensació que a alguna gent de l’àmbit crític/alternatiu se li ha anat la mà i ha acabat militant activament en la simplificació. Alguns, perquè en voler parlar de problemes de fons, han tirat pel dret passant de la realitat (que si l’accident és una conseqüència del capitalisme salvatge; que és fruit de la depauperació amb el qual el nacionalisme espanyol ha tractat la perifèria, etc.). Altres perquè, en voler contrarestar la construcció oficial segons la qual tot és culpa del maquinista han acabat fent el contrari, però amb idèntic barroerisme: la culpa és del Govern. Ahir, un activista recollia signatures contra el Govern i les empreses ferroviàries i, de passada, admetia que el maquinista tenia ‘alguna responsabilitat’. Alguna? Òndia, era el conductor! Criticar el linxament que està patint és necessari. Però exonerar-lo de la seva evident responsabilitat és grotesc.

Tot plegat acaba per polaritzar dos bàndols molt connotats pel que fa a apriorismes i intencions però on ningú sembla massa interessat en saber, honestament, què és el que realment va passar. I saber el que va passar, hauria de ser la primera prioritat de tothom, abans de voler treure’n rendiment en algun o altre sentit.

Convertir-ho tot en un partit de futbol, on la dinàmica binària és l’únic resultat possible, és una mala pràctica. Però, a més, el combat polític honest no pot fer-se a còpia d’eliminar l’escala de colors i, encara menys, obviant la realitat.





De conversions i conviccions

31 05 2013

Les coses han de canviar. I per a fer-ho, les persones hem de (re)plantejar-nos moltes coses. El canvi -de mentalitat, de maneres de fer, de maneres de veure les coses- és cabdal.

L’Albert, un bon amic de la infància. Darrerament l’he retrobat, més inquiet, actiu i crític que mai: mirant d’entendre, desitjant aprendre, cercant sortides i organitzant respostes. Aquest tipus de conversions, fruit de l’evolució pròpia i arrelada en conviccions, són fantàstiques. I són exemple, símbol i esperança que no només les coses han de canviar: sinó que poden canviar.

Però hi ha altres canvis que… no em deixen tant convençut.

2005: bogeria immobiliària, pisos que cada dia pugen de preu, vendes que es tanquen en qüestió d’hores, governs i bancs fomentant i sucant de l’especulació, cues de gent per comprar pis perquè ‘és una gran inversió!’, habitatges que multipliquen per 10 el seu valor en menys de 5 anys… I quan algú gosava parlar que tot això era massa bèstia, que no podia ser que es convertís en negoci un dret fonamental com el de la vivenda, que calia regular i posar límits, etc. les respostes habituals, de diferents actors, eren en la mateixa línia: ‘no siguem alarmistes’, ‘el mercat respon a la demanda de forma eficient’, ‘l’especulació és un bon indicador del dinamisme econòmic’, ‘és que deixant els diners al banc no tinc prou rendibilitat!’ i, el millor: ‘però a veure, quin problema hi ha en fer negoci amb la vivenda?’. Quan el conseller Milà va aprovar, en el primer tripartit, una Llei d’Habitage (per cert, més moderada que l’aprovada recentment pel Parlament andalús) recordo haver sentit tertulians, polítics, especuladors i, ai las, gent ben humil, exclamant: “aquesta llei atempta contra la llibertat!”; “això és un robatori institucionalitzat!”.

Avui, veure com alguns dels qui van fomentar i participar tant alegrement d’aquesta irresponsabilitat lloen a l’Ada Colau, és gratificant, sí, però també molt desconcertant.

Quan, només fa 5 anys!, criticaves la indecència dels elevadíssims salaris d’alguns executius, el 90% de les reaccions que recollies es dividien en: a) indiferència; b) considerar-ho com un tema que no anava amb ells; c) justificar-ho. La varietat d’aquests darrers en els seus arguments era considerable: des dels més ‘sofisticats’ (‘són excessius, però és la part inevitable i negativa d’un model molt eficient i positiu’), als més despreocupats (‘bé, mentre produeixen beneficis, cap problema en que s’enriqueixin’), passant pels més cínics (‘és el que voldríem tots, sort per a ells!’) i contemplant, és clar, els més càndids (‘és que si no posem sous alts no vindran els millors’). Un clar exemple de l’hegemonia d’aquests arguments el trobem en que fins i tot gent alternativa plantejava que a les ONG calia fer el mateix: pagar sous elevats als càrrecs directius… ‘per aconseguir els millors’.

I, ara, quan surt una notícia al diari d’un banquer que es jubila amb una indemnització –i no pas de les més aberrants, sinó de les més moderades- tothom el linxa. I ningú el defensa. I jo em pregunto, on és tota la gent que et tractava d’innocent i panoli si criticaves tot això?

Durant anys, hem vist treballadors abnegats i responsables que mai aixecaven la veu contra despropòsits o abusos. Ara, els sents malparlar dels seus patrons, directius o consells d’administració… però per pràctiques, valors i dinàmiques que no són pas d’ara, sinó des de sempre! Perquè no haver parlat abans?

S’observa gent que mai van anar a cap mani (‘no serveixen per a res’), ni fer cap vaga (‘tot està manipulat’) i, ara, no paren de dir que ens hem d’implicar, que és una vergonya que no fem més vagues, que no sortim prou al carrer, que cal denunciar això, que cal manifestar-se per allò altre.

La monarquia: a finals dels 90, la Fundació per la Pau va fer una nota de premsa criticant unes declaracions del Rei on demanava augmentar la despesa militar. Vam rebre felicitacions. Altres, però, ho van veure massa agosarat: ‘ostres, us posareu en un embolic!’, ‘que radicals que sou!’. El més treballat, ‘jo no frivolitzaria amb el Rei, una figura cabdal de la transició’.

Personalment, visc amb una certa inquietud que, ara, tothom malparli del Rei i la família. Se li retreu tot allò… que sempre havia fet! Però, ah, sembla que ara ha caigut en desgràcia… Fins i tot la colla de carcamals (és el qualificatiu que els escau) que van ser capaços de regalar-li, al cap de l’Estat!, un iot de més de 20 milions d’euros, es mostren ofesos i demanen que els el retornin…

Premi a part per a alguns tertulians que fins fa ben poc lloaven la democràcia liberal, l’estat de les autonomies, la unió europea, l’otan i el que fes falta i, ara, quan parlen, semblen el sector hardcore de la cup: tot està podrit, no hi ha un pam de net, la monarquia a la presó, visca la indignació, cal revolució, tenim pressa, independència…

Podria continuar, però paro.

Ja ho deia: m’encanten les conversions. Hi crec. Ens en fan falta moltes. Només podrem fer un país, una societat i un món més dignes si la gent s’atreveix a trencar tòpics, a desendollar rutines, a desobeir normes. Però… a vegades no sé si estem veient el naixement de noves conviccions o, simplement, de conversions epidèrmiques. Perquè, del que es tracta, és de canviar valors i pràctiques, no de canviar una moda per una altra.

I, honestament, a vegades tinc la sensació que alguna gent ha passat de repetir unes consignes (‘el mercat és llibertat’, ‘l’estat s’ha d’aprimar’, etc.) a cridar les contràries (‘no a les retallades!’) però, pel camí, s’ha oblidat de fer anàlisi, (auto)crítica i propòsit d’esmena.

Ep: no demano carnets d’autenticitat, ni premis per als ‘primers’. Mai dels mais dels mais.

No va per aquí la reflexió.

La qüestió, però, és que al final sembla que aquí ningú hagi estat mai monàrquic, especulador, defensor a ultrança de la propietat privada o que hagi cercat, per sobre de tot, la rendibilitat econòmica. Sembla que ningú, en aquest país, hagi callat i llepat els poders polítics i econòmics o hagi escrit i opinat el que tocava escriure i opinar… O, dit d’una altra manera, i en visió positiva: si tothom que avui s’indigna per tot això hagués estat una mica més conscient, lúcid i crític quan tocava, segur, segur, segur, que avui no ens trobaríem en la indignitat social, econòmica, política i mediàtica que ens toca de patir.





Tenim un problema amb les víctimes

16 04 2013

Sí. I gruixut.

Cada vegada que a Europa o els Estats Units hi ha un atemptat, la reacció del món polític, la cobertura que se’n fa als mitjans de comunicació i, al final,  la preocupació de la ciutadania, és altíssima. Si els atemptats produeixen un elevat nombre de víctimes, llavors els mitjans aturen programacions i el pols informatiu se centra en tot allò que té a veure amb l’atemptat: quants morts hi ha hagut; quin és l’estat de les víctimes; com està l’ànim de la gent; què diuen els responsables polítics; qui ha fet l’atemptat…

I quin és el problema? Que no fem el mateix amb les víctimes de països no occidentals. I la comparació és feridora: cada dia hi ha atemptats i assassinats ‘selectius’ amb desenes de morts i ferits que, per ser de països del sud, semblen ser menys greus. Ni els polítics reaccionen, ni els mitjans en parlen gaire. I, és clar, al final molta gent no s’hi sent tant concernida.

Ha de ser molt dur per a un conciutadà procedent d’Afganistan, Colòmbia o la RD del Congo -per citar alguns exemples- veure com les portades s’omplen d’unes morts quan mai hi ha espai per a les altres que, a més, els són ben properes.

Les explicacions són diverses: que no és el mateix un atemptat en un país en conflicte que en un país on no n’hi ha; que no es pot comparar un país llunyà que un país amb un ‘estil de vida’ com el nostre, etc. Però, més enllà de justificacions, el fet és el que és: es dóna més visibilitat a unes morts que a unes altres. I això, és clar, s’acaba traslladant al grau necessitat de resposta política: en el cas de les víctimes occidentals és urgent fer-hi alguna cosa. En les altres… ni es planteja.

Polítics i periodistes farien molt bé de pensar-hi. La invisibilització i el menyspreu no són les eines que ens fan falta per a construir societats més cohesionades i móns en pau.

Però compte, també cal encertar el to en la reacció davant d’aquesta invisiblització de les víctimes del Sud. No caiguem, com fan alguns dels nostres ‘hipercrítics’, a menysprear les víctimes occidentals: respectem-les i deixem temps, a les seves famílies i persones estimades, per al dol. No em sembla lògic que, ahir a la nit pràcticament al segon que sabíem que hi havia gent morta a Boston, veure tuits dient ‘on són les altres víctimes?‘. Un xic de sensibilitat i capacitat per a gestionar els temps és altament recomanable en situacions així. Les persones que pateixen la violència -a Boston, Jaffna, Ciudad Juárez, Kigali, San Salvador o Darfur- no en tenen la culpa de les dinàmiques de poder que, fatídicament i estúpida, es traslladen i reforcen des de la política i els mitjans.

En aquest cas, els camins de la construcció d’un món amb pau i drets humans i del periodisme digne, conflueixen plenament: no podem invisiblitzar cap víctima. I cal estar amb totes les víctimes.





El Premi Nobel de la Pau… a la Unió Europea

12 10 2012

Ja sabem que els Premis Nobel de la Pau no són un exemple de coherència i lucidesa. La composició del seu jurat, fonamentalment, n’és la causa: enlloc d’especialistes en cultura de pau i resolució de conflictes, és format per representants dels partits polítics presents al Parlament Noruec. No tenen, és clar, perquè tenir coneixements específics sobre la matèria i, encara més, la seva diversitat fa difícil que es posin d’acord en premiar candidatures que s’escapin de la visió més comuna.

En qualsevol cas, el Premi Nobel de la Pau 2012 ha anat a parar a la Unió Europea (UE). Sens dubte, la història d’Europa fins la 2a Guerra Mundial és plena de violència i barbàrie. L’existència de la UE ha permès reforçar la democràcia i els drets humans al continent i ha convertit en impossible una cosa que fins fa 60 anys era habitual: una guerra devastadora entre els estats més forts d’Europa.

Però, malgrat tot, hi veig molts problemes en aquest Premi:

. en primer lloc, el de premiar els poderosos: sincerament, no crec que calgui premiar institucions públiques, governs, líders polítics o organismes intergovernamentals tant importants: ja són prou coneguts i famosos.

. en segon lloc, no és or tot el que llueix: la UE, com Obama, fa 3 anys, com altres Premis que s’han donat a personalitats oficials, són massa incoherents. Una cosa és reconèixer que, malgrat les greus incoherències, fan aportacions interessants, i l’altra, premiar-los públicament amb el Premi Nobel de la Pau! Al costat d’aspectes interessants, la UE també és: haver mimat dictadors quan els ha convingut; haver impulsat amb determinació el militarisme i l’armamentisme a escala europea; tenir profundes mancances democràtiques al si de les seves institucions, etc.

. en tercer lloc, només tenint en compte les que estaven nominades per al 2012, hi ha moltes altres candidatures que, abans que la UE, mereixien rebre el Premi: perquè la seva lluita és més sorda i invisible, molt més constant i tenaç, molt més coherent i, en alguns casos, amb molt més riscos.

En voleu alguns exemples?

Pel que fa a organitzacions i campanyes, la Campanya Armes Sota Control, impulsora d’un procés imprescindible com posar el comerç d’armes sota vigilància mundial, mereixia rebre el Premi. Especialment, perquè alguns Estats importants han avortat l’aprovació del Tractat aquest juliol i, el Premi, hagués pogut ser un missatge de suport a la feina de la societat civil i de crítica a la irresponsabilitat de les potències. També estava nominat, i el mereixia a fons, Memorial, una ONG russa històrica en la defensa dels Drets Humans en un país on proclamar-se públicament defensor dels drets Humans és una activitat de risc.

Pel que fa a persones, Gene Sharp -el teòric no-violent nord-americà inspirador de moltes revoltes pacífiques recents-; la presidenta de The Hague Appeal for Peace, Cora Weiss; l’exdirector general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza; el científic Mordechai Vanunu, que va denunciar el programa de recerca d’armes nuclears d’Israel i va ser raptat, segrestat i empresonat durant una pila d’anys -i encara es troba retingut- pel govern israelià o Svetlana Gannushkina, una científica i activista dels Drets Humans russa.

El Premi Nobel de la Pau hagués estat molt més útil, coherent i efectiu en la construcció de la cultura de pau, reconeixent la feina de qualsevol d’ells.





Tractat d’Armes: game over… per ara!

28 07 2012

Avui ha estat un dia dur.

No perquè no tinguessim previst que la manca d’acord podia produir-se.

Però aquests darrers dies començava a dibuixar-se un escenari de possible acord entre països favorables a un Tractat potent i països que preferien un Tractat ben poqueta cosa. I, al final, tot i haver condicionat continguts i haver rebaixat ambicions, la Xina, Rússia i els USA -i altres països petits, alguns d’ells auto-considerats ‘revolucionaris’- han optat per avortar el procés.

I, tot i que hi estiguem acostumats, fa ràbia veure com en un tema tant obvi (posar ordre al descontrol de les armes i, així, evitar moltes de les 500.000 morts que cada any es produeixen per violència armada) alguns ‘responsables’ governamentals i ‘líders’ polítics actuen amb un patetisme tant lamentable. En un hipotètic examen, no ja de decència sinó de simple responsabilitat, suspendrien amb la pitjor nota possible.

Però, una cosa és clara: mai, abans, s’havia vist possible, probable i necessari per quasi tots els països que calia regular el comerç d’armes. Això, ara, ja està guanyat. És qüestió de temps. Ja hem aconseguit despertar moltes inquietuds: hi ha massa persones i sectors socials que ja no poden acceptar per al futur la idea que qualsevol producte sigui més regulat que el comerç d’armes.

Avui s’ha acabat el ‘joc’ del procés diplomàtic cap al Tractat sobre Comerç d’Armes (TCA) que a diverses persones i organitzacions ens ha tingut ocupats intensament durant 3 anys. Però, en el fons del fons, n’estic convençut: avui és el darrer dia del ‘joc’ del comerç d’armes fora de control.





Mentre Obama diu paraules, Blackwater fa feina

16 05 2011

Aquesta setmana, Obama farà un discurs –d’aquells que pretenen deixar empremta- sobre les noves relacions que haurien d’establir Occident i el món àrab, després de la ‘primavera democràtica’ i la fi de Bin Laden.

Segurament serà un discurs important, bell i necessari. Obama ens hi té acostumats i, en alguns temes i moments, han tingut una incidència notable. Perquè les paraules pesen. Poden ajudar a moure i canviar les coses. Se sol considerar que el famós discurs d’Obama a El Caire el 2009 va incentivar la lluita democràtica al món àrab. Però el que és segur, és que va condicionar el mateix Obama: dos anys després d’aquell discurs, Obama no podia continuar donant la mà a Ben Ali i Mubàrak mentre esclatava un clam popular a favor d’un govern digne, just i democràtic. Les paraules, pesen.

Però, a més de les paraules, també calen polítiques sensates i coherents.

Mentre Obama deu estar enllestint el seu discurs, The New York Times informa que una de les empreses hereves de Blackwater estaria facilitant ‘mercenaris’ als Emirats Àrabs Units. Abu Dhabi pateix per la possible contaminació de les revoltes àrabs i, amb l’objectiu de contenir-les, estaria llogant els serveis d’una empresa privada de seguretat que ha fet tota mena de serveis políticament ben discutibles i legalment ben dubtosos. En tot cas, unes feines que lliguen ben poc amb conceptes com democràcia, bon govern i respecte als drets humans.

Són notícies que queden en segon pla (que jo sàpiga, aquí només El País se n’ha fet un xic de ressò) però que revelen com es fan, de malament, les coses. Que països democràtics proclamin bells i profunds valors mentre venen armes que els dictadors faran servir per a esclafar les seves poblacions que reclamen democràcia, és grotesc. Que els cedeixen ‘soldats’ per a fer la feina bruta davant possibles revoltes, és molt inquietant.

En fi, el món i la política són complicats. Però fer les coses amb més dignitat i coherència, si realment es vol fer-ho així, no és una empresa tant difícil i impossible.