Elkarri: insistint en la fi de la violència i la promoció del diàleg

20 12 2012
Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

Presentació del Comitè Català de Suport a la Conferència de Pau a BCN

La fi de la violència al País Basc no ha estat un procés fàcil ni senzill. Han fet falta moltes implicacions, moltes persones, moltes organitzacions, moltes sensibilitats.

I avui, aprofitant que fa exactament 20 anys va néixer, cal recordar Elkarri.

Després de 6 anys d’un treball molt coherent de Gesto por la Paz en la mobilització ciutadana contra la violència, Jonan Fernández i Victor Aierdi impulsen Elkarri.

Aprofitant l’experiència acumulada en la lluita ecologista contra l’autovia de Leitzaran, es plantegen incidir en la resolució del conflicte basc. Més que fent posicionaments, la seva voluntat és generar canvis socials i polítics que facin possible la pau. Inicialment propers a l’esquerra abertzale esdevindran un moviment plural identificat per la critica a la violència, la defensa dels drets humans i la promoció del diàleg.

La manera de fer ‘elkarriana’ ens mostra pistes interessants:

. to positiu i constructiu, malgrat les adversitats

. ‘insistencialisme’ davant les contínues decepcions

. aposta per un diàleg real entre persones i àmbits de cultures polítiques diferents

. treball amb rigor i criteri, planificant i avaluant bé cada nou pas

. aprenentatge i maduració: en tota proposta nova es notava que hi havia hagut una anàlisi auto-crítica del passat, descartant errors i perfeccionant opcions

A FundiPau (llavors la Fundació per la Pau) vam considerar que, malgrat la complexitat i la dificultat que suposava intervenir en el conflicte basc, no podíem defugir-lo com massa ONG feien. I, enmig del xivarri polític i mediàtic, teníem clar que el nostre paper havia de ser esdevenir còmplices, altaveus i col·laboradors dels actors de pau del País Basc.

Ho vam fer i ho hem fet moltes vegades, amb Gesto, Elkarri i Lokarri.

Especialment, recordo el suport a la Conferència de Pau de 2001-2002. En un context de molta violència i de profunda polarització i crispació, en Jonan i en Gorka van venir al local de la Fundació, acompanyats de Fèlix Martí, per explicar-nos la seva ‘modesta’ ambició: trencar els murs d’incomunicació amb una Conferència oberta a totes les sensibilitats polítiques basques.

Ens van demanar que impulséssim el Comitè Català de Suport a la Conferència. Vam vam treballar-hi de valent. I, a més de la sensibilització i solidaritat generada a Catalunya, la pluralitat ideològica del Comitè Català (entre altres, Victòria Camps, Vázquez Montalbán, Cardús, Terricabras, Puigverd, Rubert de Ventós, Clara-Simó, Culla, Subirats, Loquillo, Quimi Portet o Lluís Gavaldà, a més de moltes persones de l’àmbit de pau i drets humans) va ajudar a obrir camins i portes a Madrid i al País Basc.

Avui, trobem diverses petjades d’Elkarri: el moviment Lokarri, el seu hereu directe creat el 2006, on hi trobareu l’incansable Paul Ríos; el centre Baketik, on en Jonan ha continuat aprofundint en la transformació dels conflictes des d’una mirada ètica o els interessants documentals ‘Pluja seca’ i ‘Parlen els ulls’ de Gorka Espiau.

És un bon moment per recordar tota la gent, desenes de milers, que s’hi van implicar i que, entre molts altres, han fet possible que, avui, la violència al País Basc sigui més un record que una realitat.

Anuncis




ETA, tímidament, comença a dir adéu

5 09 2010

Els darrers temps no hi ha hagut massa atenció mediàtica sobre el conflicte basc. En bona part, i per sort, perquè els nivells de violència es trobaven d’entre els més baixos dels darrers anys.

Però ETA, encara que molt afeblida, està formalment activa. I hi ha presos. I organitzacions polítiques il·legalitzades. I, òbviament, hi ha totes les víctimes que la violència d’ETA ha generat.

Per tot això, posar fi a la violència d’ETA amb un cert ‘ordre’ és necessari. El final dels conflictes violents no són fàcils. Hi poden haver aspectes, aparentment menors, que acaben incidint en la superació, o no, de la violència.

Organitzacions com Lokarri, per exemple, han estat treballant els darrers mesos per tal que la fi de la violència sigui irreversible. O també Brian Currin (que la Fundació per la Pau i Lokarri van dur a BCN) amb el seu acompanyament a l’esquerra abertzale i l’impuls d’una crida internacional (la Declaració de Brusel·les) a ETA.

Part d’aquesta feina, avui, ha obtingut resultats: ETA, en un dels seus comunicats típicament obtusos, explicita que ha deixat de fer accions armades i ve a dir que la violència ja no té lloc en l’actual escenari del conflicte. No és el millor comunicat, però és positiu i ben orientat, tal com a apunta Paul Ríos. També Brian Currin, n’ha fet una valoració positiva.

Però, més enllà fins i tot del comunicat, l’aposta clara de l’esquerra abertzale oficial de reclamar a ETA una treva i l’amenaça de desconnectar-se d’ETA si no feia el pas, és per mi un dels resultats més positius d’aquest temps. Des de l’escissió d’Aralar, no s’havia vist tanta claredat per part de l’esquerra abertzale en el rebuig a la violència.

No serà un procés fàcil ni ràpid. Cert. Però tampoc em deixaria endur pels que tiren aigua al vi. Ens trobem en un clar cicle de final de la violència i, avui, s’ha donat un pas més en aquest sentit.





Practicant la pau

20 05 2010

Ahir, vam tenir l’oportunitat de compartir estones i reflexió amb en Brian Currin. Ben interessant tot plegat. Potser en vagin sortint algunes reflexions més endavant. Per exemple, l’apunt que feia en Paul sobre un possible boicot governamental a la tasca de Currin: ja és una llàstima que hi hagi algú que perdi el temps fent avortar iniciatives interessants…

Però, en tot cas, dues coses d’ahir em van semblar ben rellevants.

La primera, ben esperançadora. En Currin va ser taxatiu en un aspecte: malgrat tot, la voluntat de l’esquerra abertzale hereva de Batasuna d’optar per vies polítiques i desestimar la violència sembla, ja, inamovible. Sense punt de retorn. Ho trobo una magnífica notícia que fa temps que esperàvem. Més enllà de molts -i importants- altres factors que hi incideixen, trobo essencial que ETA sigui conscient que cap actor polític serà ‘comprensiu’ amb la seva estratègia.

La segona: tant interessant com la xerrada va ser el diàleg posterior. O més. Amb l’Alfons ja ens ho vam dir al final de l’acte a la UPF. És francament reconfortant veure com gent de tradicions ideològiques i polítiques ben diferents (des de Batasuna al PSE), de marcs geogràfics diversos (Catalunya, Madrid, País Basc i Navarra) i de perfils biogràfics prou implicats en la qüestió però des de perspectives llunyanes (víctimes de la violència d’ETA, membres de l’esquerra abertzale, etc.) dialogava, conversava, discrepava, però sempre en un context de respecte i de desig compartit de fer possible la pau al País Basc. Un exemple, pràctic, de construcció de la pau.

(no m’he pogut resistir de ‘decorar’ aquest post amb la magnífica foto que un bon amic i fotoperiodista de llarga trajectòria, Francesc Melcion, va fer ahir al voltant de l’acte: en Currin, l’esperança i el colom que s’hi passeja a prudent distància…)