Mirades sobre l’etern conflicte

La deliciosa fotografia de l’artista israelià Amir Schiby en solidaritat amb els 4 nens palestins assassinats per l’exèrcit israelià. L’artista va difondre la foto a través de la ONG ‘Jewish Voice for Peace’

 

Darrerament em passa força: més que parlar sobre un conflicte en si mateix, tinc la sensació que cal parlar de les mirades sobre el conflicte. A vegades, veus mirades molt esbiaixades. Això és preocupant en si mateix però, sobretot, ho és perquè les mirades sobre un conflicte condicionen l’espai i les opcions de la seva resolució. Quan diem que no podem fer res per solucionar un conflicte ens equivoquem: la mirada que ens en creem i que inevitablement projectem, sumada a moltes altres mirades, té impacte en la seva possible resolució.

En molts conflictes, la majoria de gent no hi diu res, perquè no en sap res o perquè no li interessa gens. En el que ens ocupa, no diria que la gent n’estigui més informada, però en tot cas n’opina molt més. A vegades, potser amb més passió que bon diagnòstic.

També és cert que, sobre aquest conflicte, sol haver-hi una ‘militància prèvia’ que fa que els comentaris i anàlisis estiguin molt condicionats, no pas pels fets, sinó pels pressupòsits.

I, és clar, la llargada d’aquest conflicte i el nivell de brutalitats acumulades fan la resta.

Però si analitzar un conflicte des d’un posicionament previ no és aconsellable, tampoc ho és pretendre -com fan altres- que cal parlar-ne amb un equilibri o equidistància artificioses: hi ha qui, per no molestar ningú o per por a ser considerat prouns o proaltres, acaba fent una crítica al 50% a banda i banda. Això, al capdavall, acaba essent el mateix problema: no fer una bona anàlisi.

Fugir de l’apriorisme no vol dir repartir culpes al 50% ni no tenir posicionament previ. Vol dir analitzar els fets, determinar responsabilitats, apuntar sortides, amb la màxima honestedat possible.

Pensant en tot això i a partir d’allò vist, llegit i dialogat sobre el conflicte aquests dies, faig algunes reflexions, breus i òbvies sí, però que trobo a faltar en bona part del debat públic recent. ¿Tinc algun apriorisme? Sí, el de la meva adhesió a la cultura de pau i els drets humans. Entre altres coses, perquè l’opció per la cultura de la violència i el menyspreu pels drets humans ens ha portat al món galdós, també al Pròxim Orient, que tenim.

 

Portem dues setmanes de drama. Però el drama ve d’abans

Veig gent que sembla que parli dels gravíssims fets d’aquests dies com si, just fa 3 setmanes, tot fos normalitat i bon veïnatge entre Israel i Palestina. I, és clar, així els segrestos, els bombardejos i els coets prenen un gran protagonisme. Són importants, és clar. Però sinó ho posem en perspectiva, malament rai: sense saber d’on venim i com hem arribat fins aquí no entendrem realment el que està passant ara.

Enlloc hi ha normalitat, però a Palestina no hi ha normalitat de cap mena. La votació de les Nacions Unides que creava l’Estat d’Israel, el 1947, parlava també -sembla que alguns ho oblidin- de crear un estat palestí. Avui, però, aquest estat encara no existeix, una part important del territori que havia de ser palestí ha estat annexionat per Israel i el poc que en queda, es troba ocupat, trossejat per murs i foradat per assentaments. I, en el cas de la Franja de Gaza, sistemàticament assetjat.

A Palestina no podem parlar com si, mira, ens hem llevat avui i passa això. Fa anys que passen coses. I molt, molt gruixudes. I amb una brutal indiferència, en la pràctica, de la resta del món.

 

Els coets de Hamàs

Ho diré clar: no crec que el llançament de coets sobre territori israelià sigui a) correcte; b) positiu; c) necessari; d) sensat.

Encara més, entenent com entenc que una part de la solució al conflicte passa perquè el poble israelià doni l’esquena a tot un seguit de partits i líders polítics ultres, no veig gens intel·ligent atacar la població civil israeliana. És fàcil entendre que això només farà que irresponsables com Lieberman o Bennett tinguin encara més prèdica. Aquests dies, gent d’Israel compromesa activament amb la pau ens comentava, amb amargor, com de difícil els era davant els seus conciutadans -que senten la por dels coets- defendre la no intervenció militar.

Dit això, però, parlar dels ‘coets de Hamàs’ com si fos l’epicentre de la qüestió, com fa diversa gent, és totalment desenfocat: ¿podem obviar que tot això es produeix en un context d’opressió, ocupació i repressió sistemàtica? De fet, ¿Hamàs existira sense tots aquests anys d’ocupació del poble palestí? I sobretot, ¿som conscients de la sensació de desemparament total amb la que viu la població palestina per culpa, en bona part, de la complicitat de la comunitat internacional?

Per als que justifiquen l’atac d’Israel pels coets de Hamàs, una reflexió: els que creiem que el militarisme i la violència no aporten cap seguretat real ni ens defensen de res, podem criticar els coets de Hamàs. Però els que aplaudiu l’operació ‘Marge Protector’ perquè ‘Israel té dret a la defensa’, ¿com us ho feu per argumentar que el govern de la Franja de Gaza, al seu torn, no té dret a lluitar militarment contra l’ocupació? Si les armes són bones per a defendre drets, ¿ho són per a tots els drets o només per a uns?

I per als que justifiquen els coets: si us esgarrifeu i escandalitzeu, com toca i cal, per la brutalitat de l’atac israelià i les baixes generades sobre la població civil de Gaza, podeu menystenir uns coets que, en cas d’impactar, generarien baixes en la població civil israeliana? No, no es tracta d’equilibrar-ho o posar-ho al mateix sac, no. Jo entenc perfectament un palestí que, fart del que pateix, vegi els coets com una manera de protestar, venjar-se i clamar contra la seva situació. Però un europeu que es preocupi per les víctimes civils del conflicte, ¿no s’ha de preocupar també per les víctimes civils que podrien ocasionar els coets? I, és clar, una persona compromesa amb la recerca de sortides pacífiques al conflicte no pot aplaudir-los per més empatia que tingui amb el patiment de la població palestina.

 

‘Els palestins’ no són un tot igual

Més enllà del govern i l’exèrcit israelià, i dels proisraelians locals i globals, algunes de les frases més dures contra l’actitud de Hamàs les he llegit per part d’opinadors palestins i d’alguns dels mateixos representants de l’Autoritat Nacional Palestina.

Sí, tots els palestins desitgen un país lliure i estan en contra l’ocupació israeliana. Però, sobre l’anàlisi de la situació, les responsabilitats i les vies per a aconseguir-ho, hi ha molta i molta diversitat. No ho oblidem, ni opinem com si ‘els palestins’ fossin un tot absolut. Tinc la sensació que algunes de les persones que aquests dies expressen la seva solidaritat amb Palestina, no són prou conscients d’aquesta diversitat d’actors i postures. Simplificar, pot semblar una via ràpida de generar solidaritat però, en el fons, l’acaba impedint.

 

La petjada brutal de la violència

Quan escric aquestes ratlles, han mort ja 556 persones a Gaza, a més de centenars de ferits i milers de fugits de les seves cases. Pel seu cantó han mort 27 israelians. La majoria de les baixes israelianes són soldats. La majoria de les baixes palestines, civils. I no és una precisió menor: no és el mateix que mori un soldat o un milicià en operació bèl·lica que no que morin civils mentre són a casa seva.

Percebo una impressionant lleugeresa en molta gent quan parla de la violència d’aquests dies. M’agradaria que moltes de les persones que justifiquen el que està passant pensessin en l’immens dolor que tot això està suposant en milers de famílies. I que responguessin: ¿valen la pena la pèrdua de totes aquestes vides? És evident, com ha passat tantes vegades abans, que un dia d’aquests hi haurà un alto el foc, una treva i, esperem, algun dia una sortida negociada al conflicte. Aquestes més de 500 morts que haurem afegit al llarg historial de destrucció, ¿de què hauran servit? ¿quin sentit tenen?

 

El paper, galdós, d’Occident

El Likud, amb Netanyahu al capdvant, exerceix un lideratge lamentable però a Israel hi ha altres partits al Parlament i al Govern que són molt més durs encara que el Likud i que, de fet, troben massa tou Netanyahu. Precisament, aquests sectors han aplaudit l’atac israelià.

Ho apunto perquè és fort que, sense la retòrica de la ultradeta israeliana, bona part dels líders occidentals, començant per Obama, hagin avalant també l’operació ‘Marge Protector’.

Aquesta tolerància d’Occident amb Israel és una part important del problema. I és una de les raons per les quals el govern israelià sol actuar amb impunitat amb la que actua. A vegades sembla que Europa i els USA, en tant que van ajudar a crear l’Estat d’Israel, vinguin a dir: els vam crear i els donarem suport acrític sempre que calgui. Jo entenc que el que haurien de dir és exactament al revés: com que us vam ajudar a crear el nou estat i som aliats, si us equivoqueu, us ho direm. No entenc la solidaritat consistent en no dir que t’equivoques, quan t’equivoques.

Així, els que es considerin ‘proisraelians’ crec que farien bé de pensar que la millor manera d’ajudar Israel és criticar allò que fa malament, no precisament fer la vista grossa i minimitzar-ho.

 

El conflicte ens toca. Però ens haurien d’importar totes les morts de tots els conflictes

És un debat vell i antic, però diria que la conclusió no hauria de costar-nos tant.

Precisament perquè la degeneració del conflicte és cada cop més bèstia, perquè la situació és insostenible i precisament perquè els ‘nostres’ governs són tant condescendents amb el que fa el govern israelià, com a ciutadanes i ciutadans europeus ens toca el conflicte de prop. Tenim, ni que sigui indirectament, algun tipus de responsabilitat amb el que està passant i això ens ha d’activar la preocupació i la solidaritat.

Ara bé, això vol dir que la resta de conflictes ens han d’importar menys?

Certament, tothom és lliure de preocupar-se pel que vulgui i, és clar, millor que es preocupi d’alguna cosa que no pas de res. Però els drames del món ho són amb independència dels nostres interessos i de les nostres responsabilitats més directes sobre els mateixos. Les morts a Palestina, Afganistan, Síria, Sudan del Sud o República Centreafricana, entre d’altres, són una autèntica tragèdia, totes per igual. I el nivell de morts i destrucció en alguns d’aquests conflictes és molt superior al conflicte palestino-israelià.

En funció del grau d’implicació dels nostres governs amb alguns d’aquests conflictes, estem més moralment obligats a posicionar-nos-hi o no. Però, com a persones, totes les morts de tots els conflictes ens haurien de preocupar i interpel·lar en la mateixa mesura.

 

¿Això no s’arreglarà mai?

La llargada del conflicte, la creixent reducció del ‘bloc de pau’ a Israel, la gran desesperació i frustració de la societat palestina, el fet que la solució dels ‘dos estats’ cada cop sigui més inviable per la progressiva ocupació i colonització del territori palestí per part israeliana, la poca fermesa de la comunitat internacional, etc. pot fer pensar que això no té solució.

Sí, és molt difícil. Però ni en aquest ni en cap altre conflicte podem donar per fer que ens hem de resignar a la barbàrie. I hem d’afavorir tots aquells actors, iniciatives i perspectives que fomentin un pau justa i arrelada en els drets humans. I si, en tot aquests anys tant durs, encara hi ha gent a Israel i Palestina que aspira a una coexistència lliure i pacífica, nosaltres encara amb menys motiu podem plegar veles.

L’hora de Palestina

L’etern conflicte entre Israel i Palestina ha vist avui un moment històric.

Després d’anys de negociacions dilatades i frustrants, l’Autoritat Nacional Palestina ha decidit reclamar, per boca del seu president Mahmud Abbas, el reconeixement com a Estat a l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Alguns consideren que això és tirar pel dret i esfondrar el diàleg. Però, més enllà dels evidents i nombrosos errors de la part palestina, cap observador neutral pot negar que l’actual govern israelià no mostra cap interès en fer fructificar unes negociacions de pau que portin a la coexistència pacífica de dos estats: un de palestí i un d’israelià. La continuada política de fer assentaments en els territoris ocupats palestins n’és la més palpable de les proves.

Abbas ha fet un discurs sensat: moderat en l’ambició (reclamant les fronteres del 1967 en el fons s’està acceptant part del que Israel va conquerir), correcte en les formes, contundent en la crítica a l’ocupació, desmarcant-se de tota violència, amb la mà estesa cap a Israel i la seva gent per a negociar la pau, i exigent en la demanda de llibertat per al poble palestí.

En la resposta immediata de Netanyahu a la mateixa Assemblea, instants després, ha dit coses lògiques (Israel necessita evidències en seguretat del seu Estat per a poder avançar), ha furgat en les ferides palestines (la divisió interna i el paper de Hamàs), ha fugit d’estudi (parlant dels perills de l’islamisme radical) i ha usat un to més conciliador que altres vegades (explicitant que vol fer la pau amb els palestins). Però, el seu problema, és la credibilitat: tot això no casa amb la política implacable de continuar ocupant, colonitzant i militaritzant el territori palestí sabent, és clar, que com més temps passi més inviable es presentarà la seva desocupació o descolonització.

És més que probable que la demanda d’Abbas no tingui aplicabilitat. Però, amb el gest d’avui, la pilota passa a una comunitat internacional que ha fracassat durant més de 60 anys en la solució d’un conflicte progressivament més difícil, enquistat, desesperant i profundament angoixant per a la gent que el pateix.

És l’hora de Palestina però, sobretot, és l’hora de no desaprofitar, una vegada més, una minsa però esperançadora opció de pau, per a totes les israelianes i els israelians i per a totes les palestines i els palestins.

La Pau? Tocar de peus a terra amb valentia

Les persones som capaces del pitjor i del millor. I així anem fent…

En un conflicte com l’israeliano-palestí s’han vist moltes brutalitats. Però també en podem treure magnífics exemples de resistència a la barbàrie i la violència quan, tot, t’hi convida.

La setmana passada es va presentar a Barcelona, de la mà de l’IEMed i l’ICIP, una iniciativa valenta i radical. La Carme Suñé, que hi era, n’ha fet un molt bon apunt. Ahir, Eduard Fernàndez publicava aquesta imprescindible entrevista al Diari AVUI.

Una iniciativa que val la pena. I que, a més, fa pensar en els tòpics que moltes i molts van repetint sobre la pau: que és una opció estètica, que no toca de peus a terra, que és un desig de gent mel·líflua i somiatruites, bla bla bla…

Doncs bé, aquí tenim en Nir i en Mazen. Tots dos familiars de víctimes d’un conflicte llarg, dur i sagnant. Quan el més fàcil seria dedicar-se al lament o fomentar l’odi cap a l’altre, opten per construir conjuntament ponts de pau. No només mantenen la serenitat, sinó que a més diuen coses molt sensates.

La solució d’aquest conflicte, passa òbviament per concretar moltes decisions polítiques que no s’estan prenent. Però, també, per trencar l’abisme entre les dues comunitats: tant farcit de prejudicis com mancat de relacions i confiança.

El ‘Parents Circle – Families Forum‘ fa una magnífica feina en aquest sentit. Res a veure amb la ingenuïtat celestial amb la que alguns encara confonen el treball per la pau.

Negar l’existència de Palestina

Netanyahu ha decidit no prorrogar la moratòria per a la construcció de més assentaments a Cisjordània (no sé si cal recordar-ho, però Cisjordània és territori palestí en el sentit més ‘mínim i restringit’ que pugui donar-se-li al concepte de territori palestí). Una decisió que, no per esperada, deixa de ser molt preocupant.

En el conflicte palestino-israelià, sempre he cregut que no s’ha d’estigmatitzar prèviament els actors per la seva identitat sinó analitzar en quina mesura les seves polítiques i decisions afavoreixen la pau o la impedeixen. És la idea de fons que vaig expressar en l’article ‘Propalestins? Proisraelians? Per la pau!‘.

La decisió de construir més assentaments (per a qui estigui poc posat en el tema, recomano aquest apunt de Ramón Lobo i aquest vídeo de Vicent Partal) en territori palestí és, clarament, una política que va contra la pau. La impossibilita avui i la fa inviable per a demà.

Sense compartir-ho, es podria entendre que en clau negociadora Israel no acceptés recular sobre les conquestes realitzades fins ara a canvi d’obtenir garanties en seguretat. Però, permetre més assentaments (o ampliar-ne els existents, és un matís ben irrellevant) és senzillament evidenciar que l’actual govern israelià i les forces polítiques i religioses que li donen suport no es creuen la idea dels 2 estats coexistint pacíficament i segura. Perquè, sinó, construir en un territori que segons totes les resolucions de les Nacions Unides i segons les proclames formals del mateix govern israelià, tard o d’hora hauria de deixar?

Sovint s’acusa a Hamàs i altres forces islamistes palestines d’intransigència en no acceptar l’existència d’Israel i que, en fer-ho, fan més impossible un escenari de pau. És ben cert. Però també caldria tenir clar que la política de fer més assentaments jueus en territori ocupat palestí representa, en la pràctica, negar l’existència de Palestina.

Propalestins? Proisraelians? Per la pau!

(Article publicat el dimarts 14 de Setembre al diari AVUI)

Il·lustració de Salvador Anton per l'article

Ara que la qüestió palestino-israeliana no és a primera plana potser és moment de parlar-ne amb calma. Però no del conflicte en si, això ja ho hem fet altres vegades, sinó de com ens el mirem des d’aquí. Perquè la virulència i polarització amb què sol abordar-se a casa nostra, a més de ser incomprensible, no és gens positiva.

Trobo enormement preocupant que s’hagi imposat un esquema segons el qual, davant del conflicte, només es pot ser propalestí o proisraelià. A més, sense matisos: es dóna per fet que un propalestí defensarà tota posició palestina i criticarà sempre Israel i un proisraelià farà exactament el mateix però a la inversa. Ni tan sols sembla possible l’existència d’un propalestí o un proisraelià crítics!

La simplificació, a més de grollera, és absurda. Perquè, de fet, què vol dir ser propalestí? Estar amb Hamàs o amb Al Fatah? Amb els grups feministes que defensen la dignitat de la dona o amb els sectors fonamentalistes que volen esclafar-la? I, ser proisraelià, què implica? Aplaudir tota acció del ‘Tsahal’ o donar suport als ‘Refuseniks’, els militars sionistes que es neguen a actuar als territoris ocupats? Vol dir vibrar amb els discursos d’Avigdor Lieberman o amb els articles d’Uri Avnery?

Doncs sí, aquesta simplificació s’escampa perillosament. Més d’un cop, he rebut peticions per a taules rodones o tertúlies als mitjans on se’m pregunta: tu ets propalestí o proisraelià? És que cal ser una cosa o l’altra per a analitzar, reflexionar i actuar sobre el conflicte? No és possible, simplement, estar a favor de la pau i els drets humans?

Que ningú hi llegeixi una actitud pueril o una fugida d’estudi. No situar-se en l’esquema ‘pro’ o ‘anti’ no vol dir practicar una equidistància asèptica i calculada. En absolut. Vol dir, senzillament, negar-se a la simplificació barroera d’analitzar el conflicte a partir d’unes cartes prèviament donades, repartides i marcades per un seguit de prejudicis que impedeixen veure la realitat.

Una mirada simplista del conflicte que, no només en condiciona l’anàlisi, sinó que en dificulta la cerca de solucions. És obligatori haver d’optar per uns o per altres? No es pot ser crític amb tots els actors i estratègies (siguin d’on siguin) que vulnerin els drets humans, se saltin la legalitat o practiquin la violència i donar suport a tots aquells altres (siguin d’on siguin) que cerquin una resolució justa i pacífica del conflicte? Perquè, és que potser cal ser protxetxè per escandalitzar-se per la política russa a Txextènia? O cal ser promusulmà per ser sensible a la barbàrie que va patir Bòsnia durant la guerra dels Balcans? O cal ser projueu per commoure’s amb l’Holocaust? O cal ser pronegre per indignar-se amb l’apartheid? Així, cal ser propalestí per denunciar l’ocupació, el setge humanitari o la política d’assentaments practicada per Israel? I, cal ser proisraelià per valorar que els atacs contra la població civil israeliana, a més de condemnables, no afavoreixen el bloc de la pau a Israel?

No, no cal. És suficient estar a favor de la justícia, els drets humans, l’autodeterminació dels pobles, la legalitat internacional i la pau. Assenyalant responsabilitats. Denunciant l’ocupació i el setge. Desmarcant-se de les violències. Solidaritzant-se amb les víctimes. Obrint espais per al diàleg. Donant suport, i visibilitat, als actors de pau. Exigint coherència a governs i organismes internacionals. No és, només, un camí sensat: probablement, és l’únic possible.

Tres lectures sobre Palestina i Israel

Tot i tenir uns nivells de mortaldat més baixos que altres conflictes, és ben cert que el palestino-israelià és un dels més llargs, complexos i amb major impacte en la conflictivitat global dels que avui tenim oberts. També és dels que genera més debat i crispació (en parlaré, d’això, en un article que sortirà a l’AVUI el proper 14 de setembre) tot i que, sovint, s’hi troba a faltar més coneixement i profunditat en la discussió.

Per això m’agradaria proposar, entre moltes altres de possibles, tres lectures sobre el conflicte. Són tres llibres prou diferents (pel que fa a perspectiva, orientació i estil) però, tots tres, són escrits per gent que en sap, són textos entenedors, són fàcilment trobables a llibreries i biblioteques i estan escrits en català.

El primer, és un bo i sintètic text, molt apte per a qui vulgui situar-se ràpidament en el tema: un breu repàs històric, un precís diagnòstic de l’ocupació israeliana i una contextualitzada anàlisi dels condicionants des dels quals han nascut els diversos acords de pau. Es tracta del llibre de Ferran Izquierdo ‘Israel i Palestina: un segle de conflicte‘.

El segon, ‘Israel, el somni i la tragèdia‘ de Joan B. Culla. Tot i discrepar amb algunes de les  interpretacions i paràmetres que hi exposa, el llibre de Culla és un bon, dens i documentat llibre sobre els orígens del sionisme, el naixement de l’estat d’Israel i la seva evolució fins els dies d’avui.

Finalment, ‘Guerres de plàstic‘ de Jordi Raich. En Jordi porta molts anys fent feina en crisis humanitàries i conflictes i, fruit de la seva estada a Jerusalem, va treure aquest llibre. En clau de crònica personal, va desgranant més coses de les que podria semblar a primera vista. Sense ser, ni pretendre-ho, un llibre acadèmic, permet descobrir i situar alguns matisos que no sempre s’acaben tenint en compte.

I, aprofito aquest apunt, per donar la benvinguda a la Carme Suñé (una excel·lent persona, mestra i coneixedora del conflicte) a la comunitat ‘bloquística’. Membre del Patronat de la Fundació per la Pau des de fa un temps, acaba d’obrir un bloc sobre el conflicte. Penso que estarà bé estar-ne al cas.

En fi, bon profit!

Cooperar militarment amb la il·legalitat

Aquest dimarts, cap al tard i quan ja estava fet, vam saber que la ministra de Defensa del govern espanyol havia signat un acord de cooperació militar amb el ministre de Defensa del govern israelià.

Pràcticament, no ha sortit enlloc. I, ja és curiós, la nota de premsa del mateix Ministeri recull aquest fet -el motiu real de la reunió- al final del text…

Fa mesos, quan s’anava a signar l’acord, va saltar una polèmica diplomàtica: pel contingut? No! Perquè les reticències israelianes a que Espanya assumís el comandament de les Forces de Nacions Unides al Líban van incomodar el govern espanyol i van provocar l’endarreriment de l’acord.

A mi, llavors i ara, el que m’escandalitza és que el govern espanyol no tingui cap mena d’angúnia de signar un acord, precisament de cooperació militar! amb un govern que disposa d’un llarg historial d’accions armades executades al marge de la legalitat internacional i en contra del respecte essencial als drets humans.

Vejam: tenim un govern que ha incomplert nombroses resolucions de NNUU, que porta més de 40 anys consentint i defenent la instal·lació d’assentaments en territori palestí, que duu a terme l’asfíxia econòmica i humanitària de la franja de Gaza, que executa accions plenament criminals en altres estats (ja ningú recorda el que va passar a Dubai?), que fa un any i tres mesos va engegar una operació a Gaza absolutament devastadora que l’Informe Goldstone no dubta a qualificar de crims de guerra…

I davant de tot això el govern espanyol, que diu defendre la pau i la legalitat internacional, no se li ocorre cap altra genial idea que signar un acord de cooperació militar amb el responsable de l’exèrcit que ha executat tot això.

Ja sabem que relacions internacionals que practiquen els estats es caracteritzen per ignorar els drets humans. Però una cosa és això i l’altre és premiar i col·laborar activament i pública amb algú que no només els ignora sinó que els esclafa constantment i sistemàtica.