Pels drets de les dones, a l’Iran i arreu

Està bé premiar a institucions prestigioses i a personatges públics que han fet alguna tasca rellevant i positiva en algun conflicte o en l’escena internacional. Però quan realment el Premi Nobel de la Pau té tot el seu sentit, i projecta la seva força, és quan es fixa en activistes de base, que lluiten en la defensa dels drets humans, la justícia i la pau i, al damunt, pateixen la repressió per fer-ho.

És una manera de recordar-los, d’evitar que acabin en l’oblit, d’acompanyar-los en el seu patiment, de solidaritzar-nos amb la seva injustícia i de projectar i reivindicar la seva lluita.

És el cas d’enguany.

El Premi Nobel de la Pau 2023 ha anat a parar a Narges Mohammadi, una activista iraniana pels drets humans, que ha defensat moltes dones de la discriminació i la repressió i que, per fer-ho, ha patit presó.

Un Premi que recorda, i recull, totes les mobilitzacions de dones que hi ha hagut a l’Iran des de setembre de 2022, quan la policia va matar a Mahsa Amini.

Un Premi que reconeix l’activisme de base, reivindica les dones i denuncia la repressió i el masclisme, a l’Iran però també a arreu del món.

Un bon premi!

Afganistan: el fracàs de 40 anys de guerra

Tristíssim el present, i el futur immediat, a l’Afganistan amb l’ascens definitiu al poder dels talibans. Però no podem oblidar les diverses responsabilitats. Ni deixar de dir que alguns laments i plors d’ara són absolutament hipòcrites i interessats.

Responsabilitat de l’antiga URSS i els Estats Units que van dirimir la seva confrontació durant la Guerra Freda, en tercers territoris, com l’Afganistan, amb la invasió del país per part dels primers i amb el suport (diners i armes) a grups rebels entre els quals alguns dels que acabarien formant els talibans, per part dels segons.

Responsabilitat, entre d’altres, del Pakistan, l’Aràbia Saudita i l’Iran que han fet i desfet, en funció dels seus interessos, donant suport a uns o altres actors de la guerra, fent la vista grossa a tota mena d’atrocitats, crims i matances patides per la població civil.

Responsabilitat de tots els senyors de la guerra a l’Afganistan que, folls de sectarisme i amb l’única finalitat de mantenir els seus privilegis i poder local, han dut el país a una guerra sense fi, convertint en ostatges, víctimes i supervivents a la població que els patia.

Responsabilitat dels Estats Units que, després d’haver armat, inflat i impulsat el talibans sense preocupar-se per les conseqüències, van acabar ocupant el país el 2001 per fer-los la guerra, esgarrifats pel que havien acabat fent i promovent.

Responsabilitat de l’OTAN i les Nacions Unides que van barrejar una guerra i una ocupació amb la reconstrucció humanitària i civil del país i, així, van limitar greument l’efecte transformador i de canvi que aquesta darrera podia suposar.

Responsabilitat dels ‘realistes’ que porten dècades defenent tota mena de barbaritats a l’Afganistan a fi de ‘defensar els nostres interessos’. I, ara, ja no queda ni pràcticament país, ni futur, ni interessos.

I sí, el drama, és que la població civil, especialment com sempre les dones, porten dècades sobrevivint en un país exhaust i esparracat, patint tota mena de sofriments i vulneracions de drets humans davant l’absoluta complicitat o indiferència dels poders regionals i mundials.

Molta ràbia i molta tristesa per tanta ceguesa, per tanta irresponsabilitat, per tanta indiferència pel dolor aliè.

Posar la pau, els drets humans i el benestar de la població al centre no assegura, probablement, bons resultats. Però no fer-ho gens ens porta al carreró sense sortida, al present sense futur, que ara pateixen i patiran a l’Afganistan.

Tal vegada aprendre aquesta lliçó després de més de 40 anys d’irresponsabilitat col·lectiva sigui la primera i imprescindible compensació als centenars de milers d’afganeses i afganesos que ho han patit i perdut tot.

El Mur, el pare, l’esperanto i la insensibilitat de certa esquerra

Trenta anys de l’enderrocament del Mur de Berlín, el meu pare, l’esperanto i una part de l’esquerra massa insensible i poc crítica amb l’autoritarisme. Tot m’ha vingut al cap, entrellaçat. M’explico.

El meu pare, esperantista militant, coneixia gent d’arreu del món. En alguns casos per haver assistit a congressos internacionals d’esperanto, en molts altres perquè, tot i no conèixer-se, s’enviaven cartes i postals. I a vegades venien a Barcelona i passaven per casa.

Una vegada va venir un conegut de l’antiga RDA. Un home bellíssim, respectuós i molt culte. Tot i que jo era petit, mai he oblidat un detall: va perdre el passaport i es va atabalar molt per si, en tornar, patiria represàlies. Ell sabia perfectament que al seu país, per coses ben menors, hi havia gent que havia patit una repressió duríssima.

Recordo també altres amics i coneguts del pare, de la URSS, de Polònia, etc. En tots ells, en algun moment o altre, sempre apareixia una mica d’angoixa o un patiment per si els podia passar alguna cosa. En certa manera, vivien amb l’ai al cor.

És possible que aquestes realitats viscudes m’ajudessin a ser més sensible amb els Drets Humans i més crític amb les dictadures i la seva propaganda? Potser sí, no ho sé. En tot cas, de més gran, no entenia com tanta gent, formada, viatjada i culta, defensava règims autoritaris només perquè, teòricament, eren dels ‘bons’.

Perquè encara que era molt discutible fossin models alternatius i transformadors, el que era claríssim és que eren una presó per a molta de la gent que els patia. I era dolorós veure tanta gent aquí amb ceguesa ideològica voluntària i amb tanta insensibilitat davant el patiment concret de persones de carn i ossos.

De la mateixa manera que l’enderrocament del Mur de Berlín no ha posat fi als murs (ja no metafòrics sinó fins i tot ben reals) també el sectarisme i la insensibilitat han continuat en altres casos. Només cal veure algunes reaccions (o, més aviat, manques de reacció) davant la barbàrie de règims com el sirià, o la repressió patida per la gent de Nicaragua o Veneçuela.

Hauria de ser obvi. Qui lluita per transformar la realitat i aconseguir models polítics justos i lliures no pot donar per vàlids règims perquè són teòricament dels ‘bons’ quan en la pràctica són un drama i una tortura per a les persones concretes que hi viuen.

I és que la por que tenien tots aquells ciutadans que passaven per casa és el més allunyat de l’experiència d’emancipació, d’alliberament, d’autogestió, d’empoderament, de justícia, etc. que un es pot imaginar.

Si volem recordar autènticament la gent que va patir el Mur, siguem sensibles a la gent que avui pateix murs, repressions i vulneracions de drets i llibertats.

Un món al revés

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.

Raed, dignitat i vergonya

(Article publicat a El Periódico el 29 de novembre de 2018)

Segur.

D’aquí a uns anys es publicaran novel·les, es projectaran pel·lícules i es representaran obres de teatre que ens parlaran del drama sirià.

Sí, arribarà un dia que l’immens patiment de la població siriana d’aquests anys serà profundament analitzat, documentat i recordat. I ens direm: “Com vam poder permetre tot això?”.

I no podrem consolar-nos dient que va ser un conflicte amagat en un lloc recòndit. Ni podrem dir que va haver-hi apagada informativa. O que no sabíem la cruesa de la situació.

No, ho sabíem tot. Ho sabem, tot. Sabem que fa 7 anys Síria pateix la guerra més devastadora dels darrers anys. Que el nombre de morts i ferits és altíssim. Que les vulneracions de drets humans han estat immenses, per quantitat, diversitat i profunditat. Que el nombre de persones refugiades i desplaçades és incomparable amb cap altre conflicte recent o present.

Molta gent a Síria ha patit greument i, en alguns casos, de forma irreversible. Entre ells, persones que, contra tota esperança, han defensat la llibertat i la justícia i sempre han rebutjat la intolerància o la violència. Valors “nostres”, oi? Doncs els hem deixat sols. I de mica en mica han anat morint, bombardejats o torturats per uns, assassinats per altres o segrestats pels de més enllà.

Com en Raed Fares i en Hamoud Jnaid assassinats ara just fa una setmana. Eren veïns i activistes de Kafranbel, una ciutat coneguda per les seves mobilitzacions creatives i pacífiques. Les pancartes que cada dissabte feien, i mostraven al món, són un bon compendi de la denúncia d’un règim criminal i d’un terrorisme bàrbar. Fruit d’aquest compromís en Raed i molts d’altres com ell, havien patit assetjaments i intents d’assassinat del règim de Baixar al-Àssad, de l’ISIS o d’Al-Qaida.

En Raed i els seus companys pensaven que la clau de volta era l’autoorganització popular i per això fomentaven iniciatives socials per apoderar la gent i enfortir la xarxa i cohesió ciutadanes. I, amb ironia i humor, mostraven molta lucidesa. Per exemple, davant la deriva armada d’una part de l’oposició, el 2012, en declaracions als periodistes Javier Espinosa i Mónica G. Prieto (autors d’un excel·lent llibre ‘Siria, el país de las almas rotas’), deia “quan acabin amb el règim, vindran a per nosaltres”. No va encertar el diagnòstic sobre la fi del règim però sí anticipava com les organitzacions armades acaben sempre per desconfiar del pensament lliure i perseguir els moviments socials crítics.

“Sé que no canviaré el món, només fem això per a que després ningú digui que no ho sabia”. Rellegir aquesta frase, sis anys després de tot el que ha passat, fa mal. Perquè ho sabíem tot. Perquè ho sabem tot. I perquè, tot i així, assistim impassibles a la mort de gent valenta i compromesa que, mentre tot convidava a callar o a fugir, s’ho van jugar tot per la dignitat, la llibertat i la justícia, encara que se sentissin abandonats pel món.

Quan d’aquí a un temps, finalment, afrontem Síria, ens caurà la cara de vergonya.

De ‘cabecillas’

Ghouta, Afrin, dret al refugi, despesa militar, armes nuclears, xenofòbia i racisme, defensa de drets i llibertats, etc.

Amb totes aquestes coses al cap, fa una mica de ràbia haver-se de preocupar, ni que sigui uns minuts, de rucades com la que avui ha sortit publicada en un digital ‘confidencial’.

La quantitat de whats, missatges, trucades, mails… rebuts de diversa gent ha fet que, al final, em llegís la cosa. Per cert, no tinc cap altra document ni constància més enllà del que surt a la informació ‘alliberada-filtrada’ pel digital en qüestió. Sé el mateix que vosaltres.

A la gent preocupada, que no es preocupi. És tot massa inconsistent. No crec que tot això tingui cap recorregut, més enllà del soroll, l’embrutiment i la confusió generada.

En tot cas, i donant per fet que el 99% la gent que ho ha llegit ha reaccionat o bé rient o bé escandalitzant-se per l’absurditat del que s’hi posa, sí que em preocupa que hi pugui haver un 1% que doni veracitat a coses com aquestes. Per aquesta gent, voldria fer uns breus aclariments:

 

1. En Peu de Pau és un espai impulsat per persones no pas per entitats. Cap organització crea o impulsa aquest espai que és una confluència de persones
2. En Peu de Pau no crea ni impulsa ni lidera cap altra organització de cap mena
3. En Peu de Pau neix per a fomentar que la mobilització social generada a Catalunya es mantingui en clau pacífica i no-violenta, sense a entrar a debatre objectius ni estratègies polítiques. La veritat, no sé veure quin poder de l’Estat li pot semblar malament aquest objectiu. Si és així, fóra bo que es digués per saber on som.
4. És secundari, però no me’n puc estar: considerar que els CDR tenen ‘cabecillas’ és un signe evident del lamentable grau de desconeixement i desinformació amb el que es fan certs informes policials (i certs reportatges de premsa, val a dir)
5. Per aclarir encara més: he anat a moltes reunions i he participat en moltes coses (segurament, massa!) però, personalment, no he participat en cap reunió de cap CDR. Vaja, que tenint en compte això, considerar-me’n un ‘cabecilla’ demostra el nivell de rigor, veracitat i consistència que té tot això que ha sortit avui.

Si tot plegat serveix perquè alguna gent obri els ulls sobre el nivell d’impunitat, vulgaritat, ridícul i absurditat al qual hem arribat en determinades actuacions, benvingut sigui.

I, per la meva part, em torno a preocupar de les coses realment importants: Ghouta, Afrin, dret al refugi, despesa militar, armes nuclears, xenofòbia i racisme, defensa de drets i llibertats, etc.

Estimat Raül (i Jordi, i Oriol, i Meritxell, i Dolors, i Josep, i Joaquim, i Carles, i Santi). I els Jordis

Querido Raül (Versión española) – Dear Raül (English version by Daniel Camós) – Cher Raül (Version française (par Daniel Camós)

 

Estimat Raül,

No sé si hauràs passat una bona nit.

Jo he dormit poc. Com moltes altres nits darrerament. Però molt més consternat i aclaparat que moltes altres nits.

Quan m’he despertat, m’ha vingut al cap, a principis dels 90, quan vam coincidir en algun bolo sobre objecció de consciència. Te’n vas fer, d’objector, perquè aspiraves a un món sense violència i rebutjaves fer l’aprenentatge de la mort.

El teu compromís et va portar a Bòsnia, la teva estimada Bòsnia. Allà vas conèixer encara de més a la vora la brutalitat, crueltat i estupidesa de la guerra. I, allí, et vas fer solidari i proper amb tota la gent que patia les conseqüències dels conflictes armats i les vulneracions dels drets humans.

Vas treballar al Centre UNESCO de Catalunya, impulsant propostes que connectessin Catalunya amb la necessitat d’una nova governança global, més sostenible, justa i democràtica.

Vas implicar-te a fons amb l’Escola de Cultura de Pau de la UAB, acompanyant l’estimat Vicenç Fisas. Durant molt anys vas promoure la recerca per la pau, compromès amb una transformació fonamentada en l’anàlisi i el rigor.

Vas decidir entrar en política des d’una opció d’esquerra alternativa. I, des del Parlament Europeu, entre altres coses, vas posar l’accent en temes de medi ambient i desarmament. Vas apostar per una Europa que cregués en la democràcia, els drets humans i la pau.

Finalment, vas continuar la teva incursió política participant d’una candidatura unitària transversal, compromès en la construcció d’un nou Estat per a Catalunya que, si més no en el teu cas, no volia dir un Estat tancat sinó compromès amb un món més just i digne.

He recordat tot això. Perquè he pensat, Raül, que és molt bèstia que una persona com tu, amb aquest historial, acabi a la presó a l’Europa del Segle XXI. Molt bèstia.

No m’agraden les presons ni hi crec. Però posats a posar-hi gent, se me n’ocorre molta altra (corruptes, mafiosos, especuladors, violadors, criminals de guerra, venedors d’armes, assassins, etc.) que tindria molt més sentit que hi fossin.

Però no pas tu. Ni en Jordi, ni la Meritxell, ni l’Oriol, ni la Dolors, ni el Josep, ni el Joaquim, ni el Carles, ni el Santi. He pensat en tu, i he escrit això, perquè fa molt de temps que ens coneixem. Però podria parlar d’uns quants dels altres. De fet, animo a gent que els conegui més, a fer això, a fer-ne un perfil. Així ens adonarem de l’animalada que suposa empresonar-vos.

No puc deixar d’esmentar perquè, ho admeto, encara no m’he ne refet, d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez. Cessar, per una decisió política, un Parlament i un Govern democràticament escollit i, al damunt, empresonar-lo, és molt i molt bèstia. Però empresonar dues persones de l’àmbit social és perdre, definitivament, tots els papers. Si hi ha algú que estima l’Estat espanyol hauria de procurar canviar aquestes coses. Perquè l’estan portant a l’abisme.

En fi, tot plegat, molt bèstia. Molt trist. Molt indecent. I molt repugnant.

Però, no en tinc cap mena de dubte, tota barbàrie té la seva fi. I, no pateixis ni patiu, treballarem de valent perquè aquesta fi arribi.

Així que espero retrobar-te ben aviat. A tu, i a tots els altres membres del Govern.

I als Jordis que no me’ls puc treure del cap.

Teu i vostre.

Jordi

Vides esclafades per poders implacables

(Foto: Agència EFE)

Finalment, en Liu Xiaobo, ha estat alliberat. Però, el motiu, no és per alegrar-se’n: es troba en la fase final d’una irreversible malaltia.

En Liu exemplifica molt bé la repressió implacable que moltes persones compromeses pateixen per part del poder.

El 1989, tot i que tenia una vida activa i còmoda fora del país, va tornar a la Xina per a participar activament, i pacífica, en la revolta popular que es va produir aquella primavera. Després de la dura repressió del règim, va ser detingut dos anys. Més endavant, va ser condemnat a treballs forçats.

El 2009 després d’impulsar un manifest (sí, un manifest només) amb altres intel·lectuals xinesos on es reclamaven reformes i respecte als drets humans, va ser condemnat a 11 anys de presó.

El règim xinès, enfurismat pel fet que Liu Xiaobo rebés el Premi Nobel de la Pau el 2010, va impedir que la seva dona, Liu Xia, anés a recollir el Premi i fa anys que viu sota arrest domiciliari.

I, ara, ens trobem pràcticament a la fi de la vida de Liu Xiaobo, que per mantenir-se fidel a uns mínims principis de dignitat i ètica, ha estat brutalment esclafada pel poder.

Sí, la historia humana és plena de casos com el Liu.

I, malauradament, el present també.

De persones esclafades. I de poders implacables.

Trist i dolorós.

Com a mínim, siguem-ne conscients.

Els refugiats no són el problema, el racisme i la insolidaritat sí

Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als ‘camps’ de refugiats de Grècia, maig 2016

(Article demanat per Enderrock per acompanyar reportatge sobre escapades i concerts solidaris de músics catalans amb els refugiats, Enderrock núm 249, juny 2016)

Fa un any ens van començar a colpir les imatges de barcasses, plenes a vessar, precàries i mal equipades. Algunes, naufragaven. I, amb elles, centenars de persones. El ‘mare nostrum’ s’estava convertint en el ‘Mare Mortum’. Vam entendre de cop que teníem un problema: centenars de milers de persones intentaven arribar a Europa. I no ho feien per provar sort: o feien per provar de sobreviure.

Al món hi ha 35 conflictes armats oberts. Tots ells provoquen morts, ferits… i refugiats. Gent que marxa per evitar ser la següent a morir. Persones que creuen que viure enmig de les bombes no és viure. O persones que, fartes d’esperar en un camp de refugiats, sense cap perspectiva, s’espavilen. I fugen. I si volen refugiar-se en un altre país, necessiten papers i autorització. Els estats tenen signats convenis internacionals pels quals han de garantir el dret d’asil a les persones que ho necessitin. És una obligació jurídica. Però ja veiem com l’intenten escamotejar…

Sí, cal que els Estats assumeixen les seves responsabilitats, mínimes, en termes humanitaris. Però no ho oblidem: els refugiats són conseqüència de problemes previs més greus. I diguem-ho clar: sense una comunitat internacional que aposti per una altra seguretat, per abordar la solució als conflictes, per promoure seriosament la pau, per controlar el comerç mortal de les armes, per defensar de veritat els drets humans, etc. continuarà havent-hi refugiats.

El 2014 vam arribar a la xifra més alta mai vista de refugiats i desplaçats: 59.500.000 de persones. 22.000.000 de persones més… que fa 10 anys. I, les xifres, no paren de créixer. Síria, Afganistan, Somàlia o Sudan, són alguns dels principals països que expulsen persones i generen refugiats. Per cert: dels 10 països que més refugiats acullen… cap és europeu. Europa, que es creu tant especial, està (estem!) fent un paper ben galdós. Perquè? En bona part, perquè tenim uns governs massa indignes. Però també, perquè lamentablement hi ha un fort corrent xenòfob i ultradretà que, amb l’estratègia de la por, està aconseguint ressò popular. I, els governs europeus, enlloc de combatre aquest populisme, intenten aprofitar-lo al seu favor, tot rebaixant principis.

Què vol dir això? Que ens cal tornar al combat més elemental: el de les paraules que creen consciència contra el racisme més foll i la insolidaritat més descarnada. El món és de totes i tots. La solució als refugiats (i als immigrants, per cert) no és posar murs, sinó treballar per prevenir les guerres i promoure els drets humans i la justícia. Ingenu? El que és ingenu és pretendre que en un món plagat de conflictes, pobresa i vulneracions de drets humans… tot anirà bé. Ingenu i criminal.

Per això són importants iniciatives socials i culturals que apropin la realitat dels refugiats, despertin consciències i generin solidaritat. Celebro que grups musicals s’hi estiguin implicant i que Enderrock se’n faci ressò. I és que el racisme, el menyspreu o la indiferència cap a qui pateix, no és només una vergonya. A més, no és cap solució als problemes que tenim. Al contrari, és un dels principals problemes a superar. I només hi ha una solució: una ciutadania conscient, sensibilitzada i activa.

Fugint de la violència

Foto: The Guardian

(Article demanat per Entrepobles i publicat a la seva revista núm 64. Tardor 2015)

Entre la primavera i estiu d’enguany, vam assistir a una autèntica tragèdia humanitària a la Mediterrània. Desenes de milers de persones que fugien de la violència intentaven creuar el mar –sovint en condicions ben penoses i perilloses- cap a Europa a fi de poder encaminar la seva vida amb més seguretat.

Cal recordar que, abans de l’estiu, les notícies d’ofegats al Mediterrani no van generar excessius escarafalls a la societat, els mitjans de comunicació o les institucions. Més aviat al contrari: quan a Europa es discutia sobre el possible nombre de refugiats a acollir, vam haver d’aguantar un repugnant regateig dels líders europeus que consistia en aconseguir el menor compromís possible. Certament, l’extrema dreta xenòfoba va fer l’agost amb el tema, però polítics com Cameron, Rajoy o la mateixa Merkel inicialment també va adoptar una actitud freda i distant.

Però, enmig de tot plegat, va aparèixer una foto. L’Aylan, un nen kurd-sirià va ser trobat mort a la costa turca. La seva foto va córrer i, en poques hores, va esdevenir icona mundial de la tragèdia. I va provocar un canvi en la mirada del drama dels refugiats. Del passotisme, la indiferència i, fins i tot el cinisme, es va passar a una expressió pública de solidaritat.

Arreu d’Europa molta gent va mostrar la seva indignació i va reclamar reacció. Ajuntaments, com el cas de Barcelona, van fer un pas endavant, reivindicant el paper d’acollida. La cosa es va anar escampant. Al final, bona part dels líders europeus van acabar fent-se fotos i fent declaracions en el sentit que calia adoptar una actitud humanitària amb els refugiats.

Però al cap de poc, ja ens havíem oblidat de l’Aylan. I les polítiques oficials van continuar ignorant una realitat, evitant de coordinar-se i procurant no implicar-se excessivament. I, més enllà d’això: l’onada de refugiats no et pot reduir a un cas emblemàtic d’un nen. Són milions, de totes les edats, de molts llocs, de maneres de fer i viure ben diferents.

I no són una cosa puntual. Any rere any creix el nombre de refugiats que vol arribar a Europa. I sinó canvia la realitat que els empeny a marxar de casa, la tendència creixent continuarà.

 

Fugir de la violència per protegir la vida

Si les persones refugiades i desplaçades que hi ha al món constituïssin un estat, serien el 24è estat més gran del món. Una simple dada que ens situa, de cop, que som davant d’un problema de primera magnitud.

Les persones naixem en un lloc determinat i per circumstàncies personals, familiars o laborals podem anar a viure a una altra banda Però en general ens quedarem al lloc de naixement o al lloc que, per aquestes circumstàncies, hem acabat escollint com a nova casa nostra.

Sovint, la pobresa, la fam i la falta d’expectatives materials, provoquen que molta gent acabi marxant del seu país. Són les migracions que coneixem.

A vegades, però, el fet de marxar no és per canviar de vida sinó per a preservar-la. Viure sota les bombes o les matances, les vulneracions sistemàtiques dels drets humans o la persecució per ser d’una ètnia, una confessió religiosa o una opció sexual determinada, és malviure. I molta gent fuig, amb l’esperança de trobar un nou entorn. Són els desplaçats (els que deixen casa seva però es ressituen dins de la mateixa frontera de l’Estat) i refugiats (els que fugen de casa per mirar de ser acollits en un altre Estat).

Si algú es pensava que això dels desplaçats era una cosa del passat, res més lluny de la realitat: el nombre de persones que es veuen forçades a marxar, ha arribat al seu màxim nivell des que se’n tenen dades precises. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNCHR en anglès, ACNUR en castellà o català) el 2014 es va registrar una xifra rècord: 59,5 milions de persones desplaçades i refugiades. Vuit milions més que el 2013, 22 milions més que les xifres de 10 anys abans. D’aquests 59,5 milions, quasi 40 són desplaçats interns i quasi 20 són refugiats.

I malgrat que el dret d’asil és un dret humà bàsic i fonamental, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (‘en cas de persecució tota persona té dret a gaudir d’asil polític en qualsevol país’), hem vist com la majoria d’estats europeus han cercat la manera d’evitar comprometre’s i no atendre els centenars de milers de persones que cercaven asil a Europa.

Però per valorar el galdós paper europeu, hem de girar la mirada enrere: el primer instrument jurídic internacional específicament dedicat als refugiats fou la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 que, precisament, estava pensada per a regular els fluxos poblacionals forçats ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial.

Si el món es va “inventar” la protecció dels refugiats pel patiment viscut per milions d’europeus, ara, Europa, el limita, el regateja i el restringeix. Tota una derrota moral europea absoluta.

Sens dubte, fa falta que els governs es comprometin, i practiquin, els principis humanitaris més fonamentals. Que reaccionin davant d’aquesta tragèdia. Però el millor humanitarisme, i el més efectiu, no és el que posa la tirita sinó el que es pregunta el perquè de la ferida i mira d’evitar-la.

L’increment brutal dels refugiats es deu, en bona part, a un nou rebrot dels conflictes armats. Després de molts anys en què el nivell de conflictivitat anava a la baixa, els darrers anys ha tornat a pujar. I no només pel nombre de conflictes sinó pel profund impacte en nombre de ferits, morts i desplaçats que alguns d’aquests conflictes recents, han provocat.

Com el cas de Síria, per exemple, el principal país del món pel que fa a generació de refugiats.

En només quatre anys, Síria ha esdevingut un país trencat i dessagnat. Tres anelles de conflictivitat, realimentades i superposades, han arrasat ciutats senceres. En un primer moment, al caliu de la primavera àrab, desenes de milers de joves van sortir pacíficament al carrer per protestar contra el règim i reclamar més accés, justícia i llibertats. La reacció governamental va ser brutalment repressiva i violenta. Una part de l’oposició es va armar i l’espiral de la violència va continuar incrementant-se.

En aquest punt, les potències regionals amb interessos al país van activar-se: Iran, tot donant suport logístic i militar al règim, i Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres mirant de reforçar els seus aliats –amb armes i suport econòmic- a fi d’apuntalar-los per tal que estesin ben posicionats en cas de caiguda del règim. Entre alguns d’aquests actors armats promocionats, o que es van saber espavilar enmig del caos, va fer acte de presència el jihadisme.

Finalment, l’anella internacional: Rússia, per lligams tradicionals amb el règim i per gestió d’interessos geostratègics i econòmics, donant suport explícit al règim. Per l’altre cantó, els Estats Units, França i Gran Bretanya, amb diferents nivells d’implicació i decisió, reforçant l’oposició armada pensant en tenir un aliat de futur.

El caos a la regió ha fet la resta: retroalimentant i complicant més la situació del conflicte sirià. L’Iraq post-ocupació, amb tot el reguitzell d’atrocitats comeses per les forces d’ocupació, els greuges per les tensions i les venjances comunitàries mal resoltes i la lògica de la cultura de la violència, va veure com Estat Islàmic, la cara més extremista del jihadisme, campava a plaer.

Durant aquests quatre anys, aquestes tres anelles han anat reforçant la lògica militar i abonant tota mena de ‘solucions’ armades (enviament armes, més combatents, capacitació militar, bombardejos, etc.). Uns escassíssims intents de negociació política, sense una autèntica pressió i implicació de la comunitat internacional, van fer fracassar estrepitosament les opcions de pau.

Resultat, el principal drama humanitari del Segle XXI: en un país de 20.000.000 de persones, més de 300.000 morts i més de 10.000.000 de sirians desplaçats i refugiats. La major part d’aquests darrers, per cert, acollits per països amb situacions econòmiques i socials molt més complexes i difícils que les d’Europa.

És clar: com més s’eternitzen els conflictes i els seus impactes, pitjor: part de la gent que ha marxat a Europa, no ha fugit de Síria, sinó que fuig dels camps de refugiats, en veure que el conflicte s’eternitza i la falta d’expectatives és el pa de cada dia.

Afganistan, Somàlia, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Sudan, etc. Són altres dels llocs del planeta que expulsen desenes de milers de persones.

Ho sabem: deixar podrir els conflictes, participar irresponsablement en el suport a règims criminals o oposicions criminals (i fer-ho per interessos immediatistes sense valorar l’impacte que això té sobre la població), assortir d’armes zones conflictives i explosives, generar ressentiments a base de vulneracions de drets humans, tenir un sistema econòmic on la criminalitat (d’empreses, actors, grups terroristes, estats autoritaris, etc.) té porta d’entrada, etc. Tot això són elements que fan un món més insegur, més injust, més explosiu. Que genera i ajuda a perpetuar conflictes armats, morts, destrucció i, és clar, refugiats i desplaçats.

Davant l’allau de refugiats, cal una política humanitària de xoc i acollida. Però l’autèntica política humanitària és fomentar la pau, afavorir la resolució de conflictes, promoure la garantia dels drets humans (tots, els civils i polítics i també els econòmics i socials), exercitar la democràcia i consolidar instruments i mecanismes de governabilitat regional i global més democràtica i justa.

Mentre permetem o, directament fomentem, la injustícia, la barbàrie i la violència, l’onada de refugiats serà una, entre moltes altres, de les conseqüències que haurem d’administrar.

 

Principals estats d’origen dels refugiats 2014 Font: UNCHR-ACNUR
1. Síria	3.880.000
2. Afganistan	2.590.000
3. Somàlia	1.110.000
4. Sudan	666.000
5. Sudan del Sud	616.000
6. República Democràtica del Congo	516.000
7. Birmània	479.000
8. República Centrafricana	412.000
9. Iraq	369.000
10. Eritrea	363.000

 

Estats que més persones refugiades acullen el 2014. Font: UNCHR
1. Turquia	1.590.000
2. Paquistan	1.510.000
3. Líban	1.150.000
4. Iran	982.000
5. Etiòpia	659.000
6. Jordània	654.000
7. Kènia	551.000
8. Txad	452.000
9. Ucraïna	385.000
10. Xina	301.000