Vides esclafades per poders implacables

29 06 2017

(Foto: Agència EFE)

Finalment, en Liu Xiaobo, ha estat alliberat. Però, el motiu, no és per alegrar-se’n: es troba en la fase final d’una irreversible malaltia.

En Liu exemplifica molt bé la repressió implacable que moltes persones compromeses pateixen per part del poder.

El 1989, tot i que tenia una vida activa i còmoda fora del país, va tornar a la Xina per a participar activament, i pacífica, en la revolta popular que es va produir aquella primavera. Després de la dura repressió del règim, va ser detingut dos anys. Més endavant, va ser condemnat a treballs forçats.

El 2009 després d’impulsar un manifest (sí, un manifest només) amb altres intel·lectuals xinesos on es reclamaven reformes i respecte als drets humans, va ser condemnat a 11 anys de presó.

El règim xinès, enfurismat pel fet que Liu Xiaobo rebés el Premi Nobel de la Pau el 2010, va impedir que la seva dona, Liu Xia, anés a recollir el Premi i fa anys que viu sota arrest domiciliari.

I, ara, ens trobem pràcticament a la fi de la vida de Liu Xiaobo, que per mantenir-se fidel a uns mínims principis de dignitat i ètica, ha estat brutalment esclafada pel poder.

Sí, la historia humana és plena de casos com el Liu.

I, malauradament, el present també.

De persones esclafades. I de poders implacables.

Trist i dolorós.

Com a mínim, siguem-ne conscients.

Anuncis




Els refugiats no són el problema, el racisme i la insolidaritat sí

1 07 2016
Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als 'camps' de refugiats de Grècia, maig 2016

Foto: Mari Carme Bernat / Jaume Casas, arran de la seva estada als ‘camps’ de refugiats de Grècia, maig 2016

(Article demanat per Enderrock per acompanyar reportatge sobre escapades i concerts solidaris de músics catalans amb els refugiats, Enderrock núm 249, juny 2016)

Fa un any ens van començar a colpir les imatges de barcasses, plenes a vessar, precàries i mal equipades. Algunes, naufragaven. I, amb elles, centenars de persones. El ‘mare nostrum’ s’estava convertint en el ‘Mare Mortum’. Vam entendre de cop que teníem un problema: centenars de milers de persones intentaven arribar a Europa. I no ho feien per provar sort: o feien per provar de sobreviure.

Al món hi ha 35 conflictes armats oberts. Tots ells provoquen morts, ferits… i refugiats. Gent que marxa per evitar ser la següent a morir. Persones que creuen que viure enmig de les bombes no és viure. O persones que, fartes d’esperar en un camp de refugiats, sense cap perspectiva, s’espavilen. I fugen. I si volen refugiar-se en un altre país, necessiten papers i autorització. Els estats tenen signats convenis internacionals pels quals han de garantir el dret d’asil a les persones que ho necessitin. És una obligació jurídica. Però ja veiem com l’intenten escamotejar…

Sí, cal que els Estats assumeixen les seves responsabilitats, mínimes, en termes humanitaris. Però no ho oblidem: els refugiats són conseqüència de problemes previs més greus. I diguem-ho clar: sense una comunitat internacional que aposti per una altra seguretat, per abordar la solució als conflictes, per promoure seriosament la pau, per controlar el comerç mortal de les armes, per defensar de veritat els drets humans, etc. continuarà havent-hi refugiats.

El 2014 vam arribar a la xifra més alta mai vista de refugiats i desplaçats: 59.500.000 de persones. 22.000.000 de persones més… que fa 10 anys. I, les xifres, no paren de créixer. Síria, Afganistan, Somàlia o Sudan, són alguns dels principals països que expulsen persones i generen refugiats. Per cert: dels 10 països que més refugiats acullen… cap és europeu. Europa, que es creu tant especial, està (estem!) fent un paper ben galdós. Perquè? En bona part, perquè tenim uns governs massa indignes. Però també, perquè lamentablement hi ha un fort corrent xenòfob i ultradretà que, amb l’estratègia de la por, està aconseguint ressò popular. I, els governs europeus, enlloc de combatre aquest populisme, intenten aprofitar-lo al seu favor, tot rebaixant principis.

Què vol dir això? Que ens cal tornar al combat més elemental: el de les paraules que creen consciència contra el racisme més foll i la insolidaritat més descarnada. El món és de totes i tots. La solució als refugiats (i als immigrants, per cert) no és posar murs, sinó treballar per prevenir les guerres i promoure els drets humans i la justícia. Ingenu? El que és ingenu és pretendre que en un món plagat de conflictes, pobresa i vulneracions de drets humans… tot anirà bé. Ingenu i criminal.

Per això són importants iniciatives socials i culturals que apropin la realitat dels refugiats, despertin consciències i generin solidaritat. Celebro que grups musicals s’hi estiguin implicant i que Enderrock se’n faci ressò. I és que el racisme, el menyspreu o la indiferència cap a qui pateix, no és només una vergonya. A més, no és cap solució als problemes que tenim. Al contrari, és un dels principals problemes a superar. I només hi ha una solució: una ciutadania conscient, sensibilitzada i activa.





Fugint de la violència

1 11 2015
Foto: The Guardian

Foto: The Guardian

(Article demanat per Entrepobles i publicat a la seva revista núm 64. Tardor 2015)

Entre la primavera i estiu d’enguany, vam assistir a una autèntica tragèdia humanitària a la Mediterrània. Desenes de milers de persones que fugien de la violència intentaven creuar el mar –sovint en condicions ben penoses i perilloses- cap a Europa a fi de poder encaminar la seva vida amb més seguretat.

Cal recordar que, abans de l’estiu, les notícies d’ofegats al Mediterrani no van generar excessius escarafalls a la societat, els mitjans de comunicació o les institucions. Més aviat al contrari: quan a Europa es discutia sobre el possible nombre de refugiats a acollir, vam haver d’aguantar un repugnant regateig dels líders europeus que consistia en aconseguir el menor compromís possible. Certament, l’extrema dreta xenòfoba va fer l’agost amb el tema, però polítics com Cameron, Rajoy o la mateixa Merkel inicialment també va adoptar una actitud freda i distant.

Però, enmig de tot plegat, va aparèixer una foto. L’Aylan, un nen kurd-sirià va ser trobat mort a la costa turca. La seva foto va córrer i, en poques hores, va esdevenir icona mundial de la tragèdia. I va provocar un canvi en la mirada del drama dels refugiats. Del passotisme, la indiferència i, fins i tot el cinisme, es va passar a una expressió pública de solidaritat.

Arreu d’Europa molta gent va mostrar la seva indignació i va reclamar reacció. Ajuntaments, com el cas de Barcelona, van fer un pas endavant, reivindicant el paper d’acollida. La cosa es va anar escampant. Al final, bona part dels líders europeus van acabar fent-se fotos i fent declaracions en el sentit que calia adoptar una actitud humanitària amb els refugiats.

Però al cap de poc, ja ens havíem oblidat de l’Aylan. I les polítiques oficials van continuar ignorant una realitat, evitant de coordinar-se i procurant no implicar-se excessivament. I, més enllà d’això: l’onada de refugiats no et pot reduir a un cas emblemàtic d’un nen. Són milions, de totes les edats, de molts llocs, de maneres de fer i viure ben diferents.

I no són una cosa puntual. Any rere any creix el nombre de refugiats que vol arribar a Europa. I sinó canvia la realitat que els empeny a marxar de casa, la tendència creixent continuarà.

 

Fugir de la violència per protegir la vida

Si les persones refugiades i desplaçades que hi ha al món constituïssin un estat, serien el 24è estat més gran del món. Una simple dada que ens situa, de cop, que som davant d’un problema de primera magnitud.

Les persones naixem en un lloc determinat i per circumstàncies personals, familiars o laborals podem anar a viure a una altra banda Però en general ens quedarem al lloc de naixement o al lloc que, per aquestes circumstàncies, hem acabat escollint com a nova casa nostra.

Sovint, la pobresa, la fam i la falta d’expectatives materials, provoquen que molta gent acabi marxant del seu país. Són les migracions que coneixem.

A vegades, però, el fet de marxar no és per canviar de vida sinó per a preservar-la. Viure sota les bombes o les matances, les vulneracions sistemàtiques dels drets humans o la persecució per ser d’una ètnia, una confessió religiosa o una opció sexual determinada, és malviure. I molta gent fuig, amb l’esperança de trobar un nou entorn. Són els desplaçats (els que deixen casa seva però es ressituen dins de la mateixa frontera de l’Estat) i refugiats (els que fugen de casa per mirar de ser acollits en un altre Estat).

Si algú es pensava que això dels desplaçats era una cosa del passat, res més lluny de la realitat: el nombre de persones que es veuen forçades a marxar, ha arribat al seu màxim nivell des que se’n tenen dades precises. Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNCHR en anglès, ACNUR en castellà o català) el 2014 es va registrar una xifra rècord: 59,5 milions de persones desplaçades i refugiades. Vuit milions més que el 2013, 22 milions més que les xifres de 10 anys abans. D’aquests 59,5 milions, quasi 40 són desplaçats interns i quasi 20 són refugiats.

I malgrat que el dret d’asil és un dret humà bàsic i fonamental, recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans (‘en cas de persecució tota persona té dret a gaudir d’asil polític en qualsevol país’), hem vist com la majoria d’estats europeus han cercat la manera d’evitar comprometre’s i no atendre els centenars de milers de persones que cercaven asil a Europa.

Però per valorar el galdós paper europeu, hem de girar la mirada enrere: el primer instrument jurídic internacional específicament dedicat als refugiats fou la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951 que, precisament, estava pensada per a regular els fluxos poblacionals forçats ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial.

Si el món es va “inventar” la protecció dels refugiats pel patiment viscut per milions d’europeus, ara, Europa, el limita, el regateja i el restringeix. Tota una derrota moral europea absoluta.

Sens dubte, fa falta que els governs es comprometin, i practiquin, els principis humanitaris més fonamentals. Que reaccionin davant d’aquesta tragèdia. Però el millor humanitarisme, i el més efectiu, no és el que posa la tirita sinó el que es pregunta el perquè de la ferida i mira d’evitar-la.

L’increment brutal dels refugiats es deu, en bona part, a un nou rebrot dels conflictes armats. Després de molts anys en què el nivell de conflictivitat anava a la baixa, els darrers anys ha tornat a pujar. I no només pel nombre de conflictes sinó pel profund impacte en nombre de ferits, morts i desplaçats que alguns d’aquests conflictes recents, han provocat.

Com el cas de Síria, per exemple, el principal país del món pel que fa a generació de refugiats.

En només quatre anys, Síria ha esdevingut un país trencat i dessagnat. Tres anelles de conflictivitat, realimentades i superposades, han arrasat ciutats senceres. En un primer moment, al caliu de la primavera àrab, desenes de milers de joves van sortir pacíficament al carrer per protestar contra el règim i reclamar més accés, justícia i llibertats. La reacció governamental va ser brutalment repressiva i violenta. Una part de l’oposició es va armar i l’espiral de la violència va continuar incrementant-se.

En aquest punt, les potències regionals amb interessos al país van activar-se: Iran, tot donant suport logístic i militar al règim, i Aràbia Saudita i altres monarquies petrolieres mirant de reforçar els seus aliats –amb armes i suport econòmic- a fi d’apuntalar-los per tal que estesin ben posicionats en cas de caiguda del règim. Entre alguns d’aquests actors armats promocionats, o que es van saber espavilar enmig del caos, va fer acte de presència el jihadisme.

Finalment, l’anella internacional: Rússia, per lligams tradicionals amb el règim i per gestió d’interessos geostratègics i econòmics, donant suport explícit al règim. Per l’altre cantó, els Estats Units, França i Gran Bretanya, amb diferents nivells d’implicació i decisió, reforçant l’oposició armada pensant en tenir un aliat de futur.

El caos a la regió ha fet la resta: retroalimentant i complicant més la situació del conflicte sirià. L’Iraq post-ocupació, amb tot el reguitzell d’atrocitats comeses per les forces d’ocupació, els greuges per les tensions i les venjances comunitàries mal resoltes i la lògica de la cultura de la violència, va veure com Estat Islàmic, la cara més extremista del jihadisme, campava a plaer.

Durant aquests quatre anys, aquestes tres anelles han anat reforçant la lògica militar i abonant tota mena de ‘solucions’ armades (enviament armes, més combatents, capacitació militar, bombardejos, etc.). Uns escassíssims intents de negociació política, sense una autèntica pressió i implicació de la comunitat internacional, van fer fracassar estrepitosament les opcions de pau.

Resultat, el principal drama humanitari del Segle XXI: en un país de 20.000.000 de persones, més de 300.000 morts i més de 10.000.000 de sirians desplaçats i refugiats. La major part d’aquests darrers, per cert, acollits per països amb situacions econòmiques i socials molt més complexes i difícils que les d’Europa.

És clar: com més s’eternitzen els conflictes i els seus impactes, pitjor: part de la gent que ha marxat a Europa, no ha fugit de Síria, sinó que fuig dels camps de refugiats, en veure que el conflicte s’eternitza i la falta d’expectatives és el pa de cada dia.

Afganistan, Somàlia, República Democràtica del Congo, República Centreafricana, Sudan, etc. Són altres dels llocs del planeta que expulsen desenes de milers de persones.

Ho sabem: deixar podrir els conflictes, participar irresponsablement en el suport a règims criminals o oposicions criminals (i fer-ho per interessos immediatistes sense valorar l’impacte que això té sobre la població), assortir d’armes zones conflictives i explosives, generar ressentiments a base de vulneracions de drets humans, tenir un sistema econòmic on la criminalitat (d’empreses, actors, grups terroristes, estats autoritaris, etc.) té porta d’entrada, etc. Tot això són elements que fan un món més insegur, més injust, més explosiu. Que genera i ajuda a perpetuar conflictes armats, morts, destrucció i, és clar, refugiats i desplaçats.

Davant l’allau de refugiats, cal una política humanitària de xoc i acollida. Però l’autèntica política humanitària és fomentar la pau, afavorir la resolució de conflictes, promoure la garantia dels drets humans (tots, els civils i polítics i també els econòmics i socials), exercitar la democràcia i consolidar instruments i mecanismes de governabilitat regional i global més democràtica i justa.

Mentre permetem o, directament fomentem, la injustícia, la barbàrie i la violència, l’onada de refugiats serà una, entre moltes altres, de les conseqüències que haurem d’administrar.

 

Principals estats d’origen dels refugiats 2014 Font: UNCHR-ACNUR
1. Síria 3.880.000
2. Afganistan 2.590.000
3. Somàlia 1.110.000
4. Sudan 666.000
5. Sudan del Sud 616.000
6. República Democràtica del Congo 516.000
7. Birmània 479.000
8. República Centrafricana 412.000
9. Iraq 369.000
10. Eritrea 363.000

 

Estats que més persones refugiades acullen el 2014. Font: UNCHR
1. Turquia 1.590.000
2. Paquistan 1.510.000
3. Líban 1.150.000
4. Iran 982.000
5. Etiòpia 659.000
6. Jordània 654.000
7. Kènia 551.000
8. Txad 452.000
9. Ucraïna 385.000
10. Xina 301.000




D’esquerres que són murs. I d’esquerres que els volen saltar

14 11 2014
Foto: Jaume Pagès

Foto: Jaume Pagès

 

Sí, fa una mica de temps 😉 Era el diumenge 12 de novembre de 1989.

Objectors de consciència, insubmisos, pacifistes i altra gent de mal viure havíem confluït en una cadena humana contra el servei militar.

Per moltes raons, tinc especial estima per aquesta foto: és simpàtica (l’autor, en té la culpa: jo no vaig ser conscient en cap moment que la feia), em recorda que havíem quedat amb una colla de bons amics (en Joan, la Cristina, etc.), era un dia important per als companys i companyes de lluita per l’objecció de consciència (en Pepo, de fet, és darrere meu) però, sobretot, la recordo molt especialment per una feliç coincidència. I és que va ser l’endemà que veiéssim per televisió unes imatges impactants: la revolta ciutadana contra l’ignominiós Mur de Berlín.

La coincidència va fer que manifestar-se aquell dia tingués una doble dimensió, i així ho vam viure molts: denunciar un militarisme caduc i caspós, representat per la mili, i celebrar la fi d’un símbol de l’opressió i la manca de llibertat més elementals, el Mur.

És veritat que hi havia una certa esquerra que mai va denunciar el Mur. I fins i tot, alguns sectors, el van defensar activament. Per mi era un actitud incomprensible: un estat que espia els seus ciutadans, que els reprimeix quan es queixen o discrepen, que posa un mur per impedir que marxin i que els dispara quan intenten fugir, és un estat profundament repugnant i indigne.

A nivell teòric i conceptual ho tenia clar. Però, a més, el meu pare era un actiu esperantista. I com que en molts països de l’Est l’esperanto era una de les poques vies tolerades pels règims per a poder marxar a l’estranger o assistir a congressos internacionals, per casa havien passat diversos esperantistes dels països de l’antic bloc soviètic. La majoria d’ells eren persones cultes, brillants, respectuoses i entranyables. Però totes patien molt: tenien molta cura de no fer res –o que no passés res, fins i tot involuntari: perdre el passaport, per exemple- que pogués ser interpretat per l’aparell policial com una desafecció al règim. I percebre aquesta por, terriblement injusta, en la cara i el gest de bellíssimes persones, costa d’oblidar.

L’esquerra és lluita per la justícia. I esclafar els espais de llibertat i pensament propi de les persones és una profunda injustícia. I callar davant de certes atrocitats perquè ho fan els ‘teus’ o perquè no vols donar arguments a l’adversari, no és cap acte de maduresa. És, senzillament, un acte d’encobriment de la barbàrie.

Celebro que, aquestes dies, persones diverses –de l’esquerra, dels moviments socials alternatius, de la lluita per la pau i els drets humans- haguem confluït en un manifest que, tot i no compartir-lo al 100%, desenvolupa una idea essencial: la vida de les persones està per sobre dels interessos de blocs o d’anàlisis geoestratègiques parcials.





Manning, Assange, Snowden

24 06 2013

Tres casos diferents però interconnectats i que comparteixen alguns trets essencials: són persones que després de revelar informacions han patit l’assetjament judicial de la principal potència del món.

Bradley Manning, analista d’intel·ligència de l’exècit nord-americà, va filtrar, entre altres, informacions compromeses sobre l’actuació de l’exèrcit a Iraq i Afganistan. Porta 3 anys empresonat en condicions de màxima vigilància i brutal aïllament. Acusat d’espionage, tot just ara acaba d’iniciar-se el Consell de guerra que l’ha de jutjar.

Julian Assange va difondre la informació facilitada per Manning. Arran d’un viatge a Suècia, va ser acusat de violació i abusos sexuals. Suècia en va demanar l’extradició a Gran Bretanya. Enlloc d’afrontar les acusacions (sosté que si va a Suècia podria ser extradit als EUA), Assange demana asil a l’Equador i es refugia a la seva ambaixada a Londres. Acaba de complir-hi un any de confinament.

Edward Snowden, consultor a una empresa subcontractada per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana, va fugir del país des que va revelar l’abast del programa de vigilància PRISM. Després d’estar uns dies a Hong Kong, sembla que vol anar a l’Equador. En tot cas, els EUA en demanen l’extradició per jutjar-lo per espionatge.

Com es veu, tres històries periodísticament ben distretes.

Però no perdem de vista allò essencial. Manning va revelar la brutalitat de les actuacions de l’exèrcit nord-americà a l’Afganistan i l’Iraq i va filtrar milers de documents que mostraven les formes d’actuar, sovint mancades d’ètica i estètica, de diplomàtics i governs. Gràcies a Assange i WikiLeaks vam poder accedir a tota la informació. Amb les revelacions de Snowden hem percebut la vulnerabilitat de les nostres comunicacions privades davant l’abús dels poders públics.

Cert: no hauríem de convertir en herois a Manning, Assange i Snowden. Tots ells, i especialment Assange, tenen parts de foscor.

Però encara menys hauríem de dubtar que això no va de tres casos personals de persecució judicial, per més cridaners que siguin. Això va de nosaltres: de certificar el grau d’implacabilitat que, en nom de la seguretat, el poder exerceix amb total impunitat. Encara que això suposi vulnerar la llei i sacrificar la (nostra) llibertat.

I, sobretot, va de saber si estem disposats a acceptar-ho.





La fi de Gaddafi fa bona la guerra?

20 10 2011

Què és un dictador? Entre altres coses, un paio que té uns deliris de grandesa i unes necessitats d’adulació –coses ben humanes, vaja- exageradament elevats. I, al damunt, aquí rau el problema, amanit amb un egoisme fora mida: no li importa condicionar el present i futur de tot un país a les seves necessitats psicològiques no resoltes.

Que hi hagi dictadors que pleguin em sembla, sempre, una magnífica notícia. En el cas de Gaddafi, amb un nivell d’atzagaides i barbaritats superior a altres dictadors normalets i grisos, encara em sembla més fantàstic. Que hagi estat abatut –en combat? intencionadament? accidentalment? de moment, poc se sap- no em satisfà. Anava a explicar-me a fons, però una piulada de la Yolanda Román d’aquesta tarda ho clava perfectament: ‘Las ejecuciones extrajudiciales, aun de tiranos, no me alegran. Me produce inseguridad y desazón que los “buenos” no respeten las reglas’.

Dit això, i observant algunes coses que es comenten, m’agradaria dir el següent:

1. Que el que s’hagi acabat sigui dolent no vol dir que el que vingui sigui bo. Prudència. És cert que el Consell Nacional de Transició (CNT) s’ha mostrat més sòlid i sencer del que podia entreveure’s en un primer moment, i mostra un full de ruta per a la transició prou raonable. Amb tot, cal veure com l’implementa, com afrontarà la inevitable aparició de dificultats, tensions i complexitats i, és clar, quina capacitat de reconciliació és capaç de generar.

2. La fi de Gaddafi, fa bona la guerra?

És aquí on no hauríem de confondre’ns ni deixar-nos confondre: el règim libi –que ha passat per ben diverses fases de relació amb la resta del món àrab, del continent africà i de la comunitat internacional- ha rebut en la darrera dècada, un cop se li va aixecar la seva condició de ‘proscrit’, suport dels serveis secrets de les potències més importants (CIA i M5I); ha estat cortejat impúdicament per tota mena de caps d’estat, caps de governs i persones de l’àmbit econòmic (alguns noms? Catherine Ashton, Silvio Berlusconi, José María Aznar, Juan Carlos I, etc.); només del 2006 al 2009, fa quatre dies!, el règim libi va rebre dels països de la Unió Europea armament per valor de 1.500  milions d’euros; Gaddafi tenia participacions en una llarga llista d’empreses, negocis i inversions en diversos països del món, també occidentals, etc.

Podríem seguir. Però no cal. Amb tot això, només vull assenyalar una cosa ben òbvia: per fer fora un dictador, no cal muntar guerres. El que cal, diríem que és imprescindible i, sobretot, previ, és no donar-li un suport tant total i descarat com, en aquest cas (i en malauradament molts d’altres), s’ha fet.

Per tant, alegrem-nos que el règim de Gaddafi hagi arribat al final dels seus dies. Desitgem que el poble libi sàpiga transitar amb èxit una via fins ara inèdita al país: la governança democràtica. I reclamem als nostres governs i representants que, d’una vegada per totes, deixin de fer la gara – gara a dictadors i genocides impresentables i treballin activament i seriosa en la defensa de la democràcia, els drets humans i la pau.





Amb Oslo, lúcidament contra la violència

25 07 2011

Una ciutat, Oslo, i un país, Noruega, que m’estimo especialment han patit una brutal esgarrapada per part d’un fanàtic. Noruega és un país amb tradició i present d’impuls a iniciatives a favor de la pau i els drets humans. Algunes, de caràcter més simbòlic, com acollir el Premi Nobel de la Pau, i d’altres, menys visibles però ben efectives: la implicació en mediació de conflictes o el suport a processos i tractats de desarmament global.

En aquests darrers anys d’obssessió per la seguretat i de discurs de la por, hi ha qui ha acusat Noruega de ser massa confiada, massa tova. En definitiva, de ser massa ingènua i ‘pacífica’ per a fer front a les amenaces d’avui. Sense anar més lluny, diversos cables de Wikileaks revelaven aquestes impressions per part de diplomàtics i agents nord-americans.

Evidentment, caldrà revisar el que calgui i perfeccionar els sistemes de seguretat per a evitar al màxim casos com aquests. Però seria una llàstima que es volgués aprofitar aquest tràgic esdeveniment per a fer propaganda del militarisme. En primer lloc perquè aquest no és cap garantia de plena seguretat: els països amb més despesa militar i amb més armament també han patit casos brutals de terrorisme. Però, sobretot, perquè en el fons el militarisme no combat ideològicament el terrorisme, sinó que l’alimenta.

Per això, quan amb la proclama de lluitar contra el terrorisme s’han limitat drets i llibertats per tot arreu, m’ha agradat que el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, malgrat l’impacte personal i col·lectiu patit, hagi dit ben clarament i lúcida: “La violència contra la democràcia només pot ser resposta amb més democràcia”.