Vides esclafades per poders implacables

29 06 2017

(Foto: Agència EFE)

Finalment, en Liu Xiaobo, ha estat alliberat. Però, el motiu, no és per alegrar-se’n: es troba en la fase final d’una irreversible malaltia.

En Liu exemplifica molt bé la repressió implacable que moltes persones compromeses pateixen per part del poder.

El 1989, tot i que tenia una vida activa i còmoda fora del país, va tornar a la Xina per a participar activament, i pacífica, en la revolta popular que es va produir aquella primavera. Després de la dura repressió del règim, va ser detingut dos anys. Més endavant, va ser condemnat a treballs forçats.

El 2009 després d’impulsar un manifest (sí, un manifest només) amb altres intel·lectuals xinesos on es reclamaven reformes i respecte als drets humans, va ser condemnat a 11 anys de presó.

El règim xinès, enfurismat pel fet que Liu Xiaobo rebés el Premi Nobel de la Pau el 2010, va impedir que la seva dona, Liu Xia, anés a recollir el Premi i fa anys que viu sota arrest domiciliari.

I, ara, ens trobem pràcticament a la fi de la vida de Liu Xiaobo, que per mantenir-se fidel a uns mínims principis de dignitat i ètica, ha estat brutalment esclafada pel poder.

Sí, la historia humana és plena de casos com el Liu.

I, malauradament, el present també.

De persones esclafades. I de poders implacables.

Trist i dolorós.

Com a mínim, siguem-ne conscients.





#FreeTheArctic30 o quan els Estats no actuen en benefici públic

24 10 2013

arcticEls Estats són encara el principal àmbit de poder polític al món.

I, malauradament, massa sovint actuen amb poca responsabilitat i massa arbitrarietat. Especialment, quan obliden que haurien de ser els principals defensors dels béns públics enlloc de donar la cara per qui els ataca i posa en perill.

Avui fa més d’un mes que una trententa d’activistes de Greenpeace es troben empresonats a Rússia per una acció on denunciaven la sobreexplotació del mar àrctic per part d’una empresa petroliera.

El govern de Putin, que fa temps practica una democràcia de baixíssima intensitat i microscòpica qualitat, va optar per engarjolar-los sota l’acusació de pirates. Ahir -segurament conscients que la jornada de solidaritat amb els activistes seria prou seguida- va voler fer un cop d’efecte i va baixar l’acusació a vàndals.

Els dirigents i responsables dels Estats haurien d’assumir una cosa: són gestors dels béns públics però, sovint, la ciutadania n’és la principal defensora, davant interessos econòmics devastadors i dimissions polítiques lamentables.

Els activistes de Greenpeace no són ni pirates ni vàndals. Són persones que alerten sobre un problema ambiental i social que, per a interès de totes i tots, és bo que tinguem present i revisem.

 





‘La qüestió no és tenir por o no, sinó tenir-ne i continuar fent el que cal fer’

20 05 2013

Amb pocs dies de diferència, dues notícies ens feien recuperar la memòria i sacsejar la consciència: la condemna per genocidi a José Efraín Ríos Montt i la mort de Jorge Rafael Videla.

Ens recordaven la brutalitat exercida pels dos dictadors i els seus règims cruels. Ens tornaven a fer pensar en la quantitat immensa de vexacions que van fer patir a les seves poblacions. Ens inquietaven altra vegada intentant comprendre com tanta gent va executar, silenciosament i minuciosa, sense fer-se preguntes, les ordres de torturar, violar, assassinar i fer desaparèixer milers de persones. Ens obligaven a preguntar-nos el perquè dels silencis de diversos sectors que, a dins de Guatemala i d’Argentina, van callar, acceptar o fins i tot aplaudir la barbàrie feta llei. Ens feien tornar a sentir la indignació pel suport que alguns governs de països democràtics els van prestar.

Però, sempre, on trobem les pitjors mostres de foscor també s’hi poden veure les més nítides i potents llums. Persones, gestos i decisions que fan que no perdem del tot l’esperança en la cosa humana. I no es tracta de fer heroïcitats sinó de negar-se a viure sense un mínim de dignitat.

I pensant en totes les persones que, sota dictadures criminals o enmig de democràcies segrestades, resisteixen, no perden la lucidesa i reaccionen amb tota la fermesa de la que són capaces, he recordat una frase.

Una frase d’una entrevista que fa una pila d’anys la revista El Món li va fer a Julio César Strassera, el fiscal que va portar el cas contra els responsables de la dictadura militar argentina. Li preguntaven si no havia tingut por de patir amenaces i represàlies per haver investigat tota aquesta brutícia. Strassera va respondre magníficament: ‘la qüestió no és tenir por o no, la qüestió és tenir-ne i continuar fent el que cal fer‘.

Doncs això.