Un món al revés

20 06 2019

(Article publicat al Diari ARA el diumenge 16 de juny de 2019)

La capitana alemanya Pia Klemp afronta una possible condemna de 20 anys de presó a Itàlia acusada de “fomentar la immigració il·legal” pel fet que el seu vaixell va rescatar diversos migrants que havien naufragat.

Scott Warren encara un judici on li poden caure fins a 20 anys de presó acusat de “conspiració per amagar els immigrants a la policia”. Els migrants d’Amèrica Central que intenten arribar als Estats Units creuen el desert d’Arizona. La possibilitat que es perdin, que sucumbeixen a la calor o al fred, que els falti aigua o aliment, és molt alta. De fet, unes 3.000 persones han mort fent aquest trajecte des de 2001. Què fan Warren i l’ONG No More Deaths? Organitzar-se per facilitar-los aigua, aliments i suport i, així, evitar que morin.

Fa poques setmanes es va arxivar la causa a Catània, Sicília, contra Marc Reig i Isabel Montes, membres d’Open Arms, acusats “d’organització criminal i instigació a la immigració ilegal”. Però encara hi ha oberta una altra causa a Ragusa. De fet, el vaixell d’Open Arms va ser incautat a Itàlia durant un mes el 2018 i va estar bloquejat al Port de Barcelona 100 dies a principis d’any.

A Grècia, ara fa un any, tres bombers andalusos de l’ONG Proem-Aid, Manuel Blanco, Julio Latorre i Quique Rodríguez, van quedar finalment absolts en un judici on estaven acusats de “tràfic de persones”, amb penes de fins a 10 anys de presó.

La periodista i activista Helena Maleno, que notifica a Salvament Marítim les dades de les embarcacions que es troben en perill, ha estat patint, fins fa ben poc, la possibilitat de ser empresonada acusada de “tràfic de persones i d’afavorir la immigració irregular”.

¿Són exemples d’un guió d’una obra de teatre futurista, exagerada i distòpica? No, són fets reals. Ben reals i ben actuals.

Reconeguem-ho: la criminalització de l’activisme humanitari ja és un fet. Si en els darrers anys hem vist com, saltant-se totes les convencions internacionals, la població civil era atacada de forma deliberada en molts conflictes armats, ara veiem un pas més en la degradació i perversió que patim: ens permetem el luxe de perseguir i intentar empresonar les persones i entitats que procuren salvar vides humanes en perill.

Segons UNITED, fins a finals de 2018 havien mort un total de 35.000 persones a la Mediterrània. Totes elles, i les que han arribat amb vida, fugint de la pobresa, la violència o la persecució. I fan el que faríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació: cercar protecció. Com que Europa no els vol ni els facilita el camí, ho fan com poden, posant-se a les mans de màfies que els organitzen un viatge precari i acabant a la intempèrie.

Què fem a Europa davant de tot això? Pràcticament tots els Estats se’n renten les mans. Alguns, a més, lideren la persecució de l’activisme humanitari. Itàlia acaba d’aprovar un decret que preveu multes de fins a 50.000 euros per als vaixells que rescatin migrants a la Mediterrània. El ministre de l’Interior, Matteo Salvini, va imposant la seva agenda ultra i racista, sense gairebé cap resistència a Itàlia.

Però més enllà de l’estridència cridanera de Salvini, la resta de països europeus i la UE en conjunt fan un paper ben galdós. Cada cop redueixen més les seves tasques de salvament humanitari. Fa pocs mesos, encara es va anar més enllà: van deixar sense vaixells l’operatiu Sophia que, tot i que no tenia cap intenció humanitària, en la pràctica acabava recollint els migrants que es trobava al mar. Ara, aquest operatiu ja no té cap vaixell.

Europa no té cap projecte per a salvar les vides que s’ofeguen, any rere any, al Mediterrani. Ni cap voluntat. A més d’això, cada cop es posen més traves a les ONG i, finalment, se les persegueix judicialment. Tinc la sensació que no acabem de veure la gravetat de tot plegat. El missatge és tenebrós: que tot estigui en ordre. Traduït: que es morin, i que ningú faci res. Que ningú assenyali les nostres misèries. El problema no és que es mori gent. El problema és que alguns activistes ens ho facin evident i ens facin pujar la vergonya. Que callin. Que no ens molestin.

Vivim en un món on és possible fer negocis amb dictadures, pactar amb criminals de guerra i vendre armes a països on es vulneren sistemàticament els drets humans. Però mirar de salvar vides humanes, això, això sí que és un perill i pots acabar a la presó. Un món al revés.

Sinó el redrecem, aquesta serà la realitat que s’imposarà, entre la desídia d’uns i la brutalitat d’uns altres. Que no sigui amb el nostre silenci.

Anuncis




Vides esclafades per poders implacables

29 06 2017

(Foto: Agència EFE)

Finalment, en Liu Xiaobo, ha estat alliberat. Però, el motiu, no és per alegrar-se’n: es troba en la fase final d’una irreversible malaltia.

En Liu exemplifica molt bé la repressió implacable que moltes persones compromeses pateixen per part del poder.

El 1989, tot i que tenia una vida activa i còmoda fora del país, va tornar a la Xina per a participar activament, i pacífica, en la revolta popular que es va produir aquella primavera. Després de la dura repressió del règim, va ser detingut dos anys. Més endavant, va ser condemnat a treballs forçats.

El 2009 després d’impulsar un manifest (sí, un manifest només) amb altres intel·lectuals xinesos on es reclamaven reformes i respecte als drets humans, va ser condemnat a 11 anys de presó.

El règim xinès, enfurismat pel fet que Liu Xiaobo rebés el Premi Nobel de la Pau el 2010, va impedir que la seva dona, Liu Xia, anés a recollir el Premi i fa anys que viu sota arrest domiciliari.

I, ara, ens trobem pràcticament a la fi de la vida de Liu Xiaobo, que per mantenir-se fidel a uns mínims principis de dignitat i ètica, ha estat brutalment esclafada pel poder.

Sí, la historia humana és plena de casos com el Liu.

I, malauradament, el present també.

De persones esclafades. I de poders implacables.

Trist i dolorós.

Com a mínim, siguem-ne conscients.





#FreeTheArctic30 o quan els Estats no actuen en benefici públic

24 10 2013

arcticEls Estats són encara el principal àmbit de poder polític al món.

I, malauradament, massa sovint actuen amb poca responsabilitat i massa arbitrarietat. Especialment, quan obliden que haurien de ser els principals defensors dels béns públics enlloc de donar la cara per qui els ataca i posa en perill.

Avui fa més d’un mes que una trententa d’activistes de Greenpeace es troben empresonats a Rússia per una acció on denunciaven la sobreexplotació del mar àrctic per part d’una empresa petroliera.

El govern de Putin, que fa temps practica una democràcia de baixíssima intensitat i microscòpica qualitat, va optar per engarjolar-los sota l’acusació de pirates. Ahir -segurament conscients que la jornada de solidaritat amb els activistes seria prou seguida- va voler fer un cop d’efecte i va baixar l’acusació a vàndals.

Els dirigents i responsables dels Estats haurien d’assumir una cosa: són gestors dels béns públics però, sovint, la ciutadania n’és la principal defensora, davant interessos econòmics devastadors i dimissions polítiques lamentables.

Els activistes de Greenpeace no són ni pirates ni vàndals. Són persones que alerten sobre un problema ambiental i social que, per a interès de totes i tots, és bo que tinguem present i revisem.

 





‘La qüestió no és tenir por o no, sinó tenir-ne i continuar fent el que cal fer’

20 05 2013

Amb pocs dies de diferència, dues notícies ens feien recuperar la memòria i sacsejar la consciència: la condemna per genocidi a José Efraín Ríos Montt i la mort de Jorge Rafael Videla.

Ens recordaven la brutalitat exercida pels dos dictadors i els seus règims cruels. Ens tornaven a fer pensar en la quantitat immensa de vexacions que van fer patir a les seves poblacions. Ens inquietaven altra vegada intentant comprendre com tanta gent va executar, silenciosament i minuciosa, sense fer-se preguntes, les ordres de torturar, violar, assassinar i fer desaparèixer milers de persones. Ens obligaven a preguntar-nos el perquè dels silencis de diversos sectors que, a dins de Guatemala i d’Argentina, van callar, acceptar o fins i tot aplaudir la barbàrie feta llei. Ens feien tornar a sentir la indignació pel suport que alguns governs de països democràtics els van prestar.

Però, sempre, on trobem les pitjors mostres de foscor també s’hi poden veure les més nítides i potents llums. Persones, gestos i decisions que fan que no perdem del tot l’esperança en la cosa humana. I no es tracta de fer heroïcitats sinó de negar-se a viure sense un mínim de dignitat.

I pensant en totes les persones que, sota dictadures criminals o enmig de democràcies segrestades, resisteixen, no perden la lucidesa i reaccionen amb tota la fermesa de la que són capaces, he recordat una frase.

Una frase d’una entrevista que fa una pila d’anys la revista El Món li va fer a Julio César Strassera, el fiscal que va portar el cas contra els responsables de la dictadura militar argentina. Li preguntaven si no havia tingut por de patir amenaces i represàlies per haver investigat tota aquesta brutícia. Strassera va respondre magníficament: ‘la qüestió no és tenir por o no, la qüestió és tenir-ne i continuar fent el que cal fer‘.

Doncs això.