‘No n’hi ha per tant!’

31 01 2011

Som força els que mostrem un prudent entusiasme i uns quans més que en recelen directament.

Sí, és cert que superar la injustícia i l’opressió no equival a construir societats justes i lliures. Tenim ben present que promeses revolucionàries (des de la d’Octubre de 1917 fins a la iraniana de 1979) van acabar suposant opressions tan o més dures que les que volien eradicar.

També ho és que els esclats a Tunísia i Egipte no ho són només en demanda de democràcia i respecte als drets humans. En bona part, són fruit de la desesperació per la crisi econòmica, les precarietats socials i la manca de futurs. I és probable que en un context de bonança econòmica no s’haguessin produït amb aquesta insistència i contundència.

Sí. D’acord. Però, des d’aquest Nord ‘noble, culte, ric i lliure’ (parafrasejant el poeta) no sé si ens ho podem mirar amb gaire displicència…

A Itàlia, després d’anys de despropòsits, de corrupcions descarades, de forçar la llei per a permetre allò inacceptable, de menyspreus reiterats a l’estat de dret o d’elevar el masclisme més vulgar a la categoria de tracte d’urbanitat, Berlusconi no només no ha de marxar sinó que sembla que la gent continua aprovant-lo. Hi ha molts altres exemples feridors, també a casa nostra.

Doncs bé, veient com les gastem a la culta, rica i lliure Europa, jo no em posaria massa altiu amb la gent que ha explotat a Tunísia i Egipte. I que, malgrat la puresa o no de les seves intencions, i l’encert o no en gestionar el que ha de venir, almenys han aconseguit fer trontollar a uns dirigents corruptes, autoritaris i repressors. Dirigents, per cert, ben acompanyats i agombolats per aquesta Europa culta, rica i lliure.

Anuncis




De mica en mica s’omple la pica

28 01 2011

Foto de Toni Viader

Avui, a moltes escoles i instituts del país, s’hi celebra el Dia Escolar per la Pau i la Noviolència (DENIP).

És possible que alguns mestres, familiars i alumnes pensin que aquella activitat concreta i puntual que es fa al seu centre és irrellevant i poc decisiva. Una gota en un oceà… Però, a can Fundació per la Pau, entre les peticions que se’ns fan i les informacions que ens arriben, en tenim una visió més global i, la veritat, fa patxoca.

És bo recordar que tot això del DENIP va començar perquè un professor mallorquí es va entestar en que la comunitat educativa recordés el dia de l’assassinat de Gandhi. Però no només per fer-ne homenatge i mirada al passat, sinó també per a aprofitar-ho en positiu i en clau de present: quina és la nostra responsabilitat, avui, en la construcció d’un món en pau?

La idea va sorgir sota el franquisme i bàsicament s’ha difós i treballat des de l’àmbit civil i amb la implicació entusiasta de gent de l’ensenyament. I, avui, sense un suport especial de les institucions o dels mitjans de comunicació, el DENIP és una realitat ben present i ben integrada al si del món educatiu.

Potser algunes iniciatives s’han muntat a corre-cuita, potser no totes tenen una reflexió profunda al darrera, potser… però el que és innegable és que, sumant-ho tot, avui s’està fent -de la mà de mestres, ensenyants, mares, pares i estudiants- una gran sacsejada col·lectiva sobre la inutilitat de la violència i la necessitat de construir la pau.





‘Pa negre’

17 01 2011

Escric això abans que se sàpiga el resultat dels Premis Gaudí. Però és clar que ‘Pa negre’ ha aconseguit un cert ressò ciutadà i un considerable reconeixement artístic i de crítica. I me n’alegro molt.

En primer lloc perquè som davant d’una bona pel·lícula: ben feta, ben realitzada, ben interpretada, ben guionada, ben dirigida. Amb un contingut potent, amb un ritme solvent i amb un factura tècnica envejable.

Partint de l’obra literària d’Emili Teixidor, i passada pel sedàs d’Agustí Villaronga, ‘Pa negre’ ens endinsa en una crua i gens complaent mirada sobre la guerra, la injustícia que genera i la misèria moral en la que tots plegats acaben participant. La frase de Villaronga “La guerra es echar piedras en un charco de mierda” (aquí en trobeu l’entrevista-notícia completa) és un diagnòstic tristament precís.

En segon lloc, davant l’habitual tensió entre qualitat versus impacte en l’àmbit cultural (tensió encara més dura i complexa en el cas de la cultura catalana), sempre és motiu de plaer trobar productes que aconsegueixen incidència comercial sense rebaixar dignitat artística.

Aprofitant que han tornat a programar-la a les sales de cinema, qui encara no l’hagi vist pot fer-ho ara.





Kapuscinski a Tunísia

17 01 2011

Tunísia: dies moguts, intensos, vibrants. I no deixo de pensar en el magnífic llibre de Ryszard Kaspuscinki, ‘El Sha, o la desmesura del poder’. Molt recomanable per a endinsar-se en la història iraniana el llibre conté, a més, una lúcida anàlisi sobre revoltes i canvis de règim.

Com és que Tunísia, un país amb un govern autoritari de llarga trajectòria i que ho tenia tot controlat, de cop i volta s’ensorra i el seu dirigent ha de marxar corrents? Què ha passat? Perquè ara i no abans? Aquests dies circulen moltes explicacions però, en el fons, mai seran concloents:

 

“Un escándalo tras otro, una injusticia tras otra quedan impunes. El pueblo permanece en silencio; se muestra paciente y cauteloso. Tiene miedo, todavía no siente su fuerza. Pero, al mismo tiempo, contabiliza minuciosamente los abusos cometidos contra él, y en un momento determinado hace la suma. La elección de este momento es el mayor misterio de la historia. ¿Por qué se ha producido en este día y no en otro? ¿Por qué lo adelantó este y no otro acontecimiento? Si ayer, tan sólo, el poder se permitía los peores excesos y, sin embargo, nadie ha reaccionado”

Kapuscinski descriu quan la persona del carrer, que acostuma a fugir presa del pànic davant la policia que reprimeix les seves queixes, de cop, no ho fa. Enlloc de callar, diu prou:

La revolución empieza en este punto” quan “el hombre de la multitud ha de dejado de tener miedo”.

És reconfortant veure com ha de fugir un autòcrata encantat d’haver-se conegut i acostumat a que tothom li rigui les gràcies. Però, més enllà de l’eufòria, les coses no són fàcils:

Toda revolución consiste en un combate entre dos fuerzas: estructura y movimiento. El movimiento ataca a la estructura, lucha por destruirla, mientras la estructura, al defenderse, pugna por aplastar al movimiento. Las dos fuerzas, igualmente poderosas, tienen características diferentes. La espontaneidad, la expansión tremendamente dinámica y la corta duración son las cualidades del movimiento. En cambio, la estructura se caracteriza por su inercia, por su resistencia y por una asombrosa capacidad para sobrevivir casi instintiva. Es relativamente fácil crearla; por el contrario, destruirla resulta sumamemente difícil. La estructura puede vivir mucho más que las razones que habían justificado su creación.

Compte amb el que pot venir:

A menudo, los mismos que han depuesto al dictador actúan, aun sin querer y contra su propia voluntad, como sus herederos, continuando con su comportamiento y con su manera de pensar la época que ellos mismos han destruido.”

Però sí, una revolta conté elements de somni, d’esperança, de transcendir una vida centrada en la individualitat:

“La rebelión nos libera de nuestro propio yo, de nuestro yo de cada día, que ahora se nos antoja pequeño, desdibujado y extraño. Asombrados, descubrimos en nuestro interior cantidades ignoradas de energía”.

Esperem que duri el màxim. I que contagiï altres llocs de la regió i del planeta on dirigents autoritaris i corruptes viuen damunt la ignorància, la injustícia i l’opressió dels seus habitants.

I alegrem-nos d’una cosa ja guanyada: la hipocresia habitual –en aquest cas de molts països europeus- ha quedat despullada i en evidència. I no ha fet falta desclassificar cap cable wikilesc.





La pau és possible, també al País Basc

10 01 2011

I bé. Ja fa molts mesos que s’estava coent un procés important al País Basc (‘Practicant la pau‘) i uns quants que ETA va començar a donar senyals de resposta, encara que fos tímidament. També vam advertir que hi ha qui feia, i faria, massa teatre.

I les coses avancen. Avui ETA ha fet un comunicat important tot recollint i responent a les demandes populars, internacionals i del seu propi sector polític.

Alegrem-nos-en i posem-nos a treballar perquè acabi bé. No ens podem permetre cap fracàs més.





Xina compra… a canvi que callem?

5 01 2011

Avui ens aixecàvem llegint que la delegació governamental xinesa, present a Madrid en el marc d’una gira europea, ha arribat a diversos acords amb el govern i diverses empreses espanyoles.

Per una banda, la Xina es compromet a continuar comprant deute públic i, per l’altra, ha tancat acords comercials amb tot un seguit d’empreses (entre elles, Indra, per cert) per valor de més de 5.000 milions d’euros.

Algun problema, em dirà algú? No, cap d’especial. Només que si ja tenim un govern espanyol massa tou i servicial quan es tracta de defendre els drets humans en l’escena internacional, amb exemples ben evidents en el cas de Xina (fa poc els cables de Wikileaks ens permetien recordar que el govern espanyol va pretendre de forma activa posar fi a l’embargament d’armes a la Xina) no sé pas què pensar sobre el que pot passar a partir d’ara.

Tenint en compte que la visita a Madrid s’emmarca en una gira europea de característiques similars (la delegació xinesa també visitarà Alemanya i Gran Bretanya) em sembla que gent com en Liu Xiaobo, entre altres dissidents, i comunitats com el Tibet, entre altres minories nacionals, no semblen tenir bon futur.





Mirant les guerres

4 01 2011

No sé si a l’interessat i als al·ludits els plauria la definició. Però jo sempre he pensat que en Plàcid Garcia-Planas era com el ‘nostre’ i ‘actual’ Kapuscinksi. O, millor encara: una fusió de la mirada micro a la qual ens tenia acostumat el mestre polonès amb la fixació de Monzó per coses lleugeres però que, en el fons, capten essències profundes.

En Garcia-Planas fa temps que treballa fent reportatges, cròniques i peces periodístico-literàries sobre molts temes, i especialment, sobre conflictes armats.

Ara, n’ha recollit i repassat alguns i els ha publicat a ‘Jazz en el despacho de Hitler. Otra forma de ver las guerras’.

I em sembla un llibre formidable. No hi cerqueu dades (tot i que n’hi ha) ni teories sobre relacions internacionals (tot i que les coneix) ni una crònica fil per randa dels fets històrics que s’hi esmenten (tot i que ho podria fer). Tampoc hi cerqueu judicis, encara que alguns fets narrats, parlen per si mateixos.

Senzillament, el llibre és una mirada sobre els conflictes armats, des de la quotidianeïtat. Despullat de tot factor tràgic, col·lectiu i èpic, ens aporta fets que semblen anecdòtics i col·laterals però que, gràcies a la seva mirada i la seva fina anàlisi, capten excel·lentment l’absurd i la barbàrie de les guerres.

Un plaer llegir-lo. Bona lectura!!