Inside job, un documental descomunal

Directament, seria un delicte perdre-se’l.

Se m’ocorren 5 bones raons per animar tothom a anar-hi:

1. perquè acaba de ser estrenat i el podeu veure en diverses sales

2. perquè en cap document d’abast comercial i d’àmplia difusió com aquest s’explica amb tanta contundència i claredat els perquès de la crisi econòmimca global en la que encara estem plenament immersos

3. perquè, encara que faci mal, cal escoltar algunes de les repostes, tant profundament irresponsables com absolutament ‘penques’, d’alguns personatges que han fabricat o permès aquesta crisi

4. perquè hi sentireu la veu en off de Matt Damon un actor tant interessant pel que fa dins de la pantalla com fora

5. perquè ha rebut l’Oscar almillor documental

 

Treballem ja perquè demà no hi hagi més ‘Líbies’

(Text preparat per al ‘Solidaris‘ de Catalunya Ràdio, 26-03-11)

I bé, com tantes altres vegades abans, se’ns diu que per a promoure la democràcia i respectar els drets humans, cal intervenir militarment. Així, s’organitza una nova demostració de força, s’executa un atac, s’envien caçabombarders i es llencen centenars de míssils.

Però sempre hi ha altres opcions –diplomàtiques, econòmiques, polítiques- abans d’iniciar un atac militar. I cal esforçar-se al màxim a explorar, trobar i concretar aquestes opcions al marge de la violència. Unes opcions que evitin la greu contradicció de voler protegir la població d’un atac… amb un altre atac.

En tot cas, diguem-ho ben clar i ben fort: sí, en tots aquests anys hi ha hagut molt de temps per a fer una intervenció molt més digna del que s’ha fet fins ara a Líbia. Calia, per exemple tolerar, acompanyar, mimar i fer bons tractes amb un dictador egòlatra, patètic i impresentable com Gaddafi? És una sensata intervenció que els països europeus, entre 2006 i 2009, hagin venut armes i material de guerra per valor de 1.400 milions d’euros al règim libi?

Quan regularem el comerç d’armes de forma seriosa i responsable? Quan entendrem que la democràcia no es fomenta bombardejant sinó practicant-la dia a dia? Quan entendrem que els drets humans no es protegeixen amb guerres sinó posant-los com a element central de la política internacional? Fins quan tindrem la barra de dir que les guerres humanitàries són necessàries, mentre en el dia a dia, practiquem tota mena de polítiques injustes, violentes i inhumanes?

Desitjo que la crisi a Líbia acabi el més aviat i el més bé possible: això vol dir amb el mínim de morts i de sofriment i amb el màxim de possibilitats que el poble libi construeixi el seu futur sense opressions ni agressions.

Però, si us plau, treballem ja des d’ara i de forma seriosa i coherent perquè, demà, no hi hagi més Líbies.

Líbia, una guerra justa i necessària?

Un no parar: quan encara no hem acabat de pair els efectes de les revoltes àrabs, quan encara estem impactats per la tragèdia del Japó i alarmats per la crisi nuclear, tenim l’atac militar a Líbia.

Hi haurà temps per a més reflexions, articles i documents, però ara voldria compartir tres idees:

Se’ns diu que l’atac és una acció puntual (garantir la zona d’exclusió aèria i debilitar l’avenç sobre les forces rebels) no pas una invasió o una ocupació. Però les guerres se sap com comencen però no quan ni com acaben: tot just 24 hores després ja parlem de nombrosos atacs aeris, llançament d’un centenar de míssils i desenes de baixes. A més, allò que es resol amb acords és infinitament millor que allò que s’aconsegueix amb la força: no només per idealisme sinó perquè evita morts i futurs problemes. Sempre cal explorar fins al límit tot allò que es pot fer per tal d’evitar abocar més violència en una crisi o un conflicte.

Des de la vessant crítica a la intervenció, però, no podem confondre les coses: per molts factors, l’atac a Líbia és un cas diferent als de l’Iraq o l’Afganistan. Posar-los al mateix sac seria una simplificació barroera. Cal evitar, també, repetir clixés que no s’adiuen a la realitat: he sentit moltes veus dient que l’atac es fa per ànsies petrolieres o interessos econòmics. No ens equivoquem: és precisament per aquest tipus d’interessos que les potències democràtiques toleraven Gaddafi. Si ara en volen prescindir és, simplement, perquè els incomoda donar suport a un dictador perdedor i palpablement enfollit.

En l’altre cantó, molta gent favorable a la intervenció afirma que davant l’habitual indiferència, la decisió d’atacar Gaddafi és un signe positiu. Compte: Europa i els Estats Units han quedat retratats amb les revoltes àrabs i, ara, s’afanyen a voler canviar d’imatge. Però això no vol dir que el que fan estigui bé i que ho facin moguts per nobles sentiments.

Té sentit fer la guerra a un dictador amb el qual fins fa 4 mesos s’hi feien tractes i negocis i se li consentien tota mena de barbaritats (l’afer de les noies ‘boniques’ pagades per a escoltar-lo en territori europeu)? I, encara més, té sentit justificar aquesta acció amb el suport d’alguns països del món àrab que estan reprimint les seves poblacions que reclamen democràcia? O continuar essent aliat estratègic d’una Aràbia Saudita que no només reprimeix la seva població sinó que ‘presta serveis’ al règim de Bahrein?

O els governs democràtics occidentals canvien la seva manera de fer política internacional o les seves proclames en favor de la democràcia seran ridiculitzables i, és clar, poc creïbles.

Raimon, incombustible

Cap dels concerts que he viscut de Raimon m’han decebut el més mínim. El d’ahir, al Tívoli, presentant el seu nou treball ‘Rellotge d’emocions‘, tampoc va ser una excepció.

Però no deixa d’impressionar la vitalitat i l’energia de Raimon -ja a prop dels 71 anys. La veu va sonar més poderosa que mai. Les seves noves composicions -‘He passejat per València sol’ o ‘Punxa de temps’, entre altres- són ben punyents. I, el concert, plagat de peces magnífiques -en té tantes!- de totes les èpoques, va ser un autèntic plaer.

OTAN: del referèndum a Líbia

(Article publicat al Diari AVUI el 12/03/2011)

Avui fa exactament 25 anys, el sí (a Catalunya va ser el no) s’imposava en el referèndum de l’OTAN. Des de llavors el món ha canviat molt. Però, avui més que fa 25 anys, cal preguntar-se pel sentit de l’OTAN: una organització que neix l’any 1949 per a fer front a la Unió Soviètica, que, al seu torn, crea el Pacte de Varsòvia.

Però, amb la fi de la Guerra Freda, el Pacte de Varsòvia desapareix i avui Rússia, en molts aspectes, és un aliat d’Occident. I, malgrat això, l’OTAN no sols no ha desaparegut sinó que s’ha ampliat. És cert: hi ha molts reptes pel que fa a la seguretat al nostre món. Però, més enllà de la parcialitat i limitació de l’OTAN (una organització de només 28 estats –dels 192 que hi ha a les Nacions Unides–, és l’instrument més adequat per afrontar amb credibilitat aquests reptes?) hi ha un problema de concepte. Malgrat la retòrica de declaracions i documents, l’OTAN és hereva d’una concepció que assimila seguretat a defensa militar quan pràcticament tots els analistes deixen clar que la seguretat no es fonamenta en la variable militar. No és estrany, doncs, que, arran dels diversos processos d’ampliació viscuts els darrers 20 anys, l’OTAN hagi incentivat el creixement de la despesa militar en els països candidats a entrar-hi. Una aportació contradictòria amb l’enfortiment d’unes polítiques de seguretat més modernes, globals i humanes. Sobre les missions que ha desenvolupat i desenvolupa (més enllà de discutir-ne la idoneïtat i encert, és obvi que podrien haver-se fet sota altres paraigües institucionals i de coordinació), en els darrers dies s’està parlant de la possibilitat que intervingui a Líbia per tal d’aturar Gaddafi: “Potser sí que aquesta vegada és necessària l’OTAN!”, em comenten.

Anem a pams: d’entrada la solució militar és poques vegades una solució. N’és ben paradigmàtic el cas de l’Afganistan, on –tal com revelen els documents alliberats per Wikileaks– els mateixos promotors de la intervenció admeten que la guerra no ha servit, que el nou govern és fallit i que, en el fons, no saben què fer. Però, també caldria recordar que en essència, intervenir a Líbia, ja fa anys que ho han estat fent alguns països de l’OTAN (entre 2006 i 2009, diversos països membres han venut armes a Gaddafi per valor de 1.400 milions d’euros). Dir que cal intervenir a Líbia per defensar la població de Gaddafi, després d’haver-li venut tot tipus d’avions militars, fusells i pistoles que ara usa contra la població, és, com a mínim, evidenciar una manca clamorosa de previsió i lògica, coses que caldria exigir a organismes que es dediquen a promoure la seguretat.

D’altra banda, les preocupacions de l’OTAN no són tan humanitàries com podria semblar. Ara fa un mes, en la 47a Conferència de Seguretat de Munic, el secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen, alertava de les incerteses que els canvis al Nord d’Àfrica podien produir en l’economia i l’ordre mundial i que Europa havia d’estar alerta per defendre’s de possibles amenaces. Parlava d’ajudar els pobles tunisià i egipci a alliberar-se dels seus sàtrapes? No! Senzillament, parlava de veure si els nous governs contradirien els interessos occidentals. En fi, massa dubtes sobre una organització que ni tan sols després de 22 anys de la fi de la Guerra Freda ha estat capaç de decidir la retirada de les armes nuclears tàctiques en territori europeu. Un dubtós criteri de seguretat, sens dubte.

ATT (i 4): endavant!

La 2a reunió preparatòria del procés diplomàtic sobre el Tractat de Comerç d’Armes que impulsa les Nacions Unides, ha finalitzat. I toca fer un breu balanç d’urgència, que ja anirem ampliant:

1. de moment, les coses van bé. Durant la 2a sessió, la presidència va presentar dos textos encara embrionaris però que contenien les línies mestres del futur Tractat i, ambdós, mantenen l’ambició alta. Entre altres coses, perquè inclou tots els tipus d’armes així com les diverses maneres de transferir-les, tot i que diversos governs van treballar fort perquè hi haguessin moltes excepcions i forats.

2. de fet, aquesta és un altre magnífic indicador: els estats contraris a la idea del Tractat estaven a la defensiva. I això és el millor senyal per adonar-nos que, malgrat tots els malgrats, la cosa avança.

3. no ens podem confiar, però: en les properes sessions diplomàtiques, hi haurà més debat i, és obvi, els estats contraris o reticents al Tractat -alguns de ben poderosos- no es quedaran de braços creuats. Per això, durant el proper any que falta per a la Conferència final d ‘aprovació del Tractat, les ONG de la Campanya Armes Sota Control hem de ser capaces d’incrementar la nostra feina, fer arribar molt més enllà el nostre missatge sobre la necessitat de regular el comerç d’armes i ser més efectius en la pressió sobre governs i empreses armamentístiques.

Tenim la responsabilitat de no desaprofitar aquest important moment.

Revueltas árabes y responsabilidad ante el comercio de armas

(Artículo publicado en El Periódico de Catalunya, 04/03/2011)

Después de décadas de sumisión, ciudadanas y ciudadanos árabes han empezado a decir basta a regímenes despóticos y autocráticos.

Con su determinación y valentía, las gentes de Túnez y Egipto han tumbado a sus regímenes. En Libia, con un alto coste humano debido a la desesperada y salvaje respuesta gubernamental, están a punto de conseguirlo. En otros países (Argelia, Bahréin, Jordania, Yemen, etcétera), los gobernantes se han apresurado a proponer cambios que durante años fueron impensables. Unos regímenes cuya solidez residía en buena parte en el miedo que infundían a través de la represión, pero también en el apoyo de la comunidad internacional. Muchos países del ámbito democrático, aun haciendo gala de sus valores –e incluso a veces impulsando guerras humanitarias o en nombre de la defensa de los derechos humanos–, no han tenido ningún problema en apoyar a dictadores sangrientos que tenían a sus países en un permanente estado de excepción.

Dentro de este apoyo, no podemos dejar de señalar un elemento que hoy cobra un gravísimo significado: las ventas de armas a muchos de estos regímenes. Sin ir más lejos, entre el 2006 y el 2009, los países de la UE vendieron a Libia armas por 1.400 millones de euros (incumpliendo la Posición Común 2008/994/PESC). Y, tal como denunció la campaña Armas bajo Control, en los últimos años, España ha superado ampliamente los 20 millones de euros entre material de defensa y de doble uso vendido a Libia (incumpliendo, además de la legislación comunitaria, la ley 53/2007 que regula el comercio de armas).

Cita en Nueva York

La evidencia de esa responsabilidad es obvia: por ello, en Alemania, el Reino Unido y Bélgica, entre otros países de la UE, se han producido debates acerca de la conveniencia de vender armas a estos regímenes. En España, se ha anunciado recientemente la suspensión de las ventas de armas a Libia. Pero lo sensato no es esperar a que haya miles de muertes para actuar, sino actuar precisamente con el fin de evitarlas.

Las tendencias no apuntan nada bueno. Según acaba de publicar el SIPRI, en el 2009, las 100 principales empresas de armas del mundo (exceptuando China) facturaron 293.000 millones de euros, lo que representó un aumento del 8% respecto al año anterior. De hecho, durante los tres años de crisis, el gasto militar y el comercio de armas han continuando incrementándose.

Se pueden discutir muchas cosas sobre el comercio de armas. Pero hay algo obvio: vender armas a países en conflicto armado, con graves situaciones de violencia social o donde hay regímenes no democráticos, es una contribución objetiva a la inestabilidad, a la inseguridad y al atropello de los derechos humanos.

Pero existen oportunidades. Precisamente ahora que podemos constatar que las quejas sobre los terribles impactos del comercio de armas no son algo abstracto, los estados –y especialmente aquellos que se consideran garantes de la libertad y la democracia– no pueden eludir sus responsabilidades. Por ello, esta semana, en Nueva York, que acoge la segunda ronda hacia un posible tratado mundial que regule el comercio de armas, los gobiernos deben actuar con responsabilidad y determinación. Es urgente y necesario.

ATT (3): Interessant, distret, apassionant

Segurament, per a molta gent, aquests tres adjectius no serien precisament els que definirien una sessió diplomàtica a les Nacions Unides.

Però, la veritat, s’hi escauen perfectament.

. Interessant: malgrat que són sessions llargues en un edifici fred -una mena de barracó ‘Ikea’ com diu un periodista, mentre l’edifici oficial de les NNUU és en obres- plenes de declaracions de moltes delegacions estatals en un llenguatge asèptic, la veritat és que és ben interessant anar veient com els Estats es van posicionant i mostrant les seves propostes i valoracions sobre com hauria de ser un futur Tractat mundial sobre el Comerç d’Armes (ATT).

És interessant veure què passarà amb diplomàtics de governs que ara estan vivint processos de canvi i convulsió (Egipte, Tunísia, etc.), especialment, quan Egipte -per exemple- ha tingut una actitud molt freda cap a la idea de crear un Tractat i, en general, en diversos processos de desarmament i control d’armes. És interessant confirmar que el govern espanyol adopta una actitud potent i ambiciosa, comparable a les delegacions més alineades amb la proposta de fer un ATT. És interessant -i il·lustratiu- constatar com països considerats ‘revolucionaris’ (Cuba o Veneçuela) tenen una actitud ben conservadora i poruga cap a una qüestió tant essencial per a protegir els drets humans com crear un ATT. És interessant -i molt trist, és clar- observar com, tot i parlar de diplomàtics amb experiència i, se suposa, actitud oberta- el masclisme perviu: alguns diplomàtics semblen menystenir aquelles delegacions on les dones hi tenen un paper principal…

. Distret: malgrat el llenguatge formal, a voltes hi ha alguna picabaralla, alguna delegació que fa alguna broma, algun delegat a qui se li envà la llengua, algun xoc dialèctic, etc.

. Apassionant: aquest matí, quan se sabia que el Chairman havia de presentar un nou esquema de treball hi havia nervis, emoció i expectació. En veure que, en general, mantenia un llistó i to alt, ambiciós i potent, ha generat una certa emoció en l’àmbit de la societat civil present i dels països i delegacions que recolzen plenament el procés de l’ATT. De moment, podríem dir, els Estats contraris a la idea de l’ATT no guanyen. I, això, és una magnífica notícia.

ATT (2): El ‘dret’ a fabricar i vendre armes

Les delegacions governamentals van reaccionant a l’esborrany presentat pel president de la sessió en termes d’abast, criteris i paràmetres i cooperació internacional i assistència a víctimes.

Hi ha les delegacions que es mostren favorables al text que ha circulat, les que -amb línia amb allò expressat per la Campanya i les ONG pel control d’armes- demanen anar més enllà en alguns aspectes i les que es mosten molt escèptiques i fredes.

Entre aquestes, ahir algunes van arribar a formular una absurda i grotesca afirmació. Parlar d’un ‘dret’ a fabricar i comerciar armes.

Una cosa és dir -ho compartim o no- que els estats tenen dret a la defensa i que aquest dret a la defensa no pot quedar limitat pel Tractat i, una altra, és pretendre fer creure que fabricar i vendre armes és un dret en si mateix!

Una delegació -és evident que mancada de tota sensibilitat no ja humana sinó fins i tot diplomàtica- va dir que calia ‘equilibrar’ les reflexions sobre l’impacte humanitari del comerç d’armes amb el dret a fabricar i vendre armes.

En tot cas, si és qüestió de fer balances, costa entendre que a algú li pesi més el ‘dret a fabricar armes i vendre-les’ que l’obligació de preservar les més de 365.000 persones que moren cada any fruit de la violència armada.

ATT: Cap a un Tractat que reguli el Comerç d’Armes (1)

Ahir es va inaugurar el 2n Comitè Preparatori (n’hi ha 2 més de previstos en els propers mesos) de les negociacions diplomàtiques que haurien de portar, el 2012, a l’existència d’un Tractat Mundial que reguli el comerç d’armes (ATT: Arms Trade Treaty, en anglès). No cal dir que és d’una importància cabdal i, com hem pogut comprovar aquests dies, urgent.

Molts dels Estats que són a Nacions Unides han enviat els seus representants i experts per tal de donar la seva opinió davant el primer esquema que el president de la sessió, Roberto García Moritán, els havia enviat prèviament.

A banda dels delegats governamentals (que ocupen la majoria de la sala) hi ha prop de 70 membres d’ONG d’arreu del món agrupats en la Campanya Armes Sota Control, una Campanya que compta amb algunes xarxes internacionals potents al darrere: Oxfam, Amnesty International i IANSA (de la qual, la Fundació per la Pau n’és membre i actiu enllaç a Catalunya i Espanya).

La primera constatació és que la presència de les ONG, a diferència d’altres processos similars, no és tant benvinguda i facilitada. No hi a pràcticament espai i no podran participar a totes les sessions. Però, en fi, sigui com sigui, hi són (hi som) i es faran (ens farem) notar.

Què ha donat de si el primer dia?

Dilluns, centrat sobre l’abast i àmbit d’aplicació del Tractat (quins tipus d’armes han de ser regulades? què passa amb les armes esportives i de caça? quines activitats -més enllà de l’exportació i importació clàssiques- han de ser regulades?)

Bé, cal dir que l’esquema enviat per Roberto García Moritán és un text prou interessant i ambiciós. Sobre el primer aspecte, proposa que tots els tipus d’armes i les municions estiguin incloses al Tractat.

Durant tot el dia, els representants dels Estats van anar reaccionant. I es van poder anar visualitzant (i confirmant el que ja se sabia) postures prou diferenciades. Des d’actituds més o menys favorables al document ambiciós proposat (bona part dels països de la UE, una part significativa de països de l’Amèrica Llatina i alguns de l’Àfrica) i una altra de més escèptica o, fins i tot, activament combativa en alguns aspectes. Entre aquests darrers, va sorprendre l’actitud de la delegació dels USA. És cert que abans, senzillament, obstruïen tots aquests processos i que, des d’Obama, hi participen amb un to positiu i constructiu però, malgrat tot, va sobtar la seva duresa: “aquí no anem a regular res, només a donar un marc perquè cada Estat ho reguli internament”. També, per tradicional, la Xina va mostrar una actitud molt freda i, sabent el seu pes i creixent influència a l’Àsia, Àfrica, Amèrica Llatina i, fins i tot, a Europa això no augura res de bo. També, com sol se habitual, Veneçuela i Iran van tenir actituds molt poc constructives. Una vegada més, alguns amants de simplificacions de traç gruixut, ho tenen difícil: en temes de governabilitat mundial i desarmament i control d’armes, països aparentment hostils i enemics com USA, Xina, Rússia, Veneçuela o Iran, s’entenen prou bé…

Tres recomanacions ben interessants:

. La web de la Campanya Armes Sota Control: acaba de ser renovada i la trobo excel·lent

. Un bloc que fa un seguiment continuat de tots els àmbits diplomàtics de negociació sobre l’ATT

. Un magnífic web on s’informa dels posicionaments de cada Estat respecte a molts dels assumptes a discussió

Seguirem informant!