Posar fi a l’amenaça nuclear

22 08 2013

hiroshima

(article publicat el 9 d’agost a El Periódico – versió en català)

(artículo publicado el 9 de agosto en El Periódico – versión en castellano)

Aquesta setmana es compleixen 68 anys de les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. ‘Hiroshima va deixar d’existir en tres hores. La sisena ciutat més gran del Japó, amb una població de 400.000 habitants, havia desaparegut‘. Això és el que relatava Toyofumi Ogura, un professor d’Història de la Universitat d’Hiroshima, en les seves ‘Cartes des de la fi del món’. Inicialment escrites pensant en la seva dona, morta al cap d’uns dies de l’explosió, es van acabar publicant, esdevenint el primer testimoni escrit del bombardeig.

Hi ha un passatge del llibre que situa amb precisió el brutal impacte de les bombes. Ogura explica com moltes persones de llocs ben diferents i allunyats de la ciutat afirmaven ben convençudes que l’explosió (encara no sabien que havien patit una bomba de potència fins llavors desconeguda) havia estat ‘a casa nostra‘.

Dues ciutats devastades. Més de 220.000 morts. Persones ferides i afectades per sempre. Dones que, exposades a la radiació, al cap dels anys van donar a llum a infants amb greus malformacions. Les explosions van ser devastadores. Però el seu impacte es va allargar en el temps fins avui dia.

La gravetat del que va passar a Hiroshima i Nagasaki hauria hagut de fer reaccionar a la humanitat. De fet, les Nacions Unides van néixer amb la voluntat de posar fi a dos dels capítols més foscos d’aquell Segle XX: l’holocaust i les bombes atòmiques.

Però, una vegada més, els governs del món no van actuar amb prou responsabilitat en un assumpte tant important com aquest. I, encara ara, fallen clamorosament. Tot i el bàrbar balanç de destrucció, els Estats Units, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França, van continuar la cursa nuclear i van dur a terme unes 2.000 proves durant la segona meitat del Segle XX. Les proves nuclears -submarines, subterrànies o atmosfèriques- es van fer en llocs delimitats però també en illes i paratges on es va enganyar de forma indigna a la població local que, sense saber a què s’exposaven, van acabar patint greus impactes en la seva salut. Malgrat els acords de desarmament, avui disposem d’unes 20.000 armes nuclears. Unes armes, per cert, que permetrien destruir el món unes quantes vegades…

Les eines impulsades per la comunitat internacional per a fer front a les armes nuclears no han funcionat: la més coneguda, el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), ha permès evitar en bona part que més països accedissin a les armes nuclears, però no ha servit, tal com reclamava el TNP, per a que les potències nuclears avancessin cap al seu desarmament. D’altra banda, el 1996 s’aprovava el Tractat contra les proves nuclears que, encara avui!, no ha entrat en vigor perquè no alguns Estats encara no l’han ratificat.

He parlat diverses vegades amb supervivents de les bombes nuclears, els anomenats ‘hibakusha’. N’he conegut de moltes menes: dones i homes; extrovertits i introvertits; corpulents i fràgils; analítics i pràctics. Però en totes i tots ells sempre hi he trobat dues característiques: cap ànim de venjança i una ferma voluntat que tot aquest dolor serveixi perquè mai més es torni a produir.

68 anys després d’Hiroshima i Nagasaki, és hora que la comunitat internacional, les potències nuclears, la resta de governs i la societat civil posin fi d’una vegada per totes a aquesta amenaça: cal aprovar un tractat mundial de prohibició de les armes nuclears. I, així, a més d’estar més segurs, de retruc podrem alliberar una gran quantitat de recursos econòmics.

Anuncis




Més de 740.000 bombes de dispersió destruïdes

6 09 2012

El treball per la pau és d’impacte lent. Costa, a més, de visibilitzar les seves contribucions a millorar la vida de les persones i els pobles. Però hi són.

Pel que fa a les bombes de dispersió, queda molta feina per fer. La Convenció que les prohibeix va ser adoptada el 2008 i va entrar en vigor el 2010. Enara hi ha països productors que no en són membres i encara es registren noves produccions, comercialitzacions i usos en alguns conflictes. El ‘Cluster Munition Monitor 2012‘, un excel·lent informe que promou la Cluster Munition Coalition, i que compta amb l’inestimable lideratge de Mary Wareham, en dóna fe.

Però vull destacar un avenç molt significatiu: 744.231 bombes de dispersió han estat destruïdes en aquest temps.

Serveixen d’alguna cosa les campanyes de desarmament? Serveixen d’alguna cosa els farragosos processos diplomàtics?

Bé, ara podem dir que sí. Més de 740.000 bombes de dispersió (que al seu torn, recordeu que les bombes de dispersió són ‘bombes de bombes’, suposa destruir 85 milions de submunicions) és, sens dubte, una magnífica contribució a una major seguretat per a les persones d’aquest planeta.





Tractat d’Armes: el tenim a tocar, encara que no sigui magnífic…

24 07 2012

La Conferència pel Tractat sobre Comerç d’Armes a Nacions Unides ja ha entrat en la recta final. I tot es precipita.

Avui al matí l’ambaixador García Moritán ha presentat el primer esborrany del Tractat. Ha estat un moment emotiu. Després de moltes reunions preparatòries amb textos informals disposar d’un esborrany formal és com començar a visibilitzar que el Tractat és a prop i pot esdevenir una realitat.

Sens dubte, aquesta és la primera valoració a fer. Ja ho deia en Xavi Alcalde.

Però en mirar-me el text en una primera i ràpida ullada, he vist coses que m’han desagradat. I he fet algunes piulades en aquest sentit (@Jordi_Armadans 1r esborrany oficial del #TractatArmes Un text complet però amb moltes pèrdues respecte a anteriors docs). Especialment, m’ha preocupat que l’abast de les armes a cobrir pel Tractat s’ha reduït (hi ha armes que no queden citades) i les que se citen, ho són més parcialment i restringida (si enlloc d’avió militar parlem d’avió de combat, per exemple, estem deixant fora molts possibles avions militars que, estrictament, no són de combat). Ara l’aspecte més clamorós és que les municions, tot i esmentar-se, quedarien fora del nucli dur del Tractat.

Tampoc m’ha agradat veure que en els criteris per a autoritzar o no una transferència d’armes, el llenguatge sobre drets humans, desenvolupament, etc. és menys explícit que en textos anteriors. I espanta veure l’alt nombre de països que caldria per a que el Tractat entrés en vigor: 65!!! Això podria fer que trigués anys a realment ser efectiu i d’obligat compliment…

Però, ben cert: el text inclou moltes coses i posa per escrit vells desitjos que, fins avui, no s’han vist concretats.

Les primeres reaccions

La Campanya Armes Sota Control, Saferworld, Amnesty International i la Creu Roja han fet una valoració (gràcies a la Lourdes Vergés disposeu de traducció catalana i castellana on-line abans fins i tot que l’original anglès de la campanya) a primera hora de la tarda que, en bona part, coincidia amb aquesta primera reacció positiva però preocupada que havia fet.

I, en la sessió plenària, les delegacions estatals han començat a reaccionar a l’esborrany. He fet un recompte i el resultat és clar: 29 delegacions han reclamat un Tractat més ambiciós i potent. Especialment, han clamat pel tema de les municions. Vaja, volen més Tractat. 14 delegacions han dit que els semblava un bon punt de partida: segurament algunes d’elles no voldrien avançar més i altres volen millorar-lo però, de moment, es queden amb la bona notícia del que s’han trobat. I 9 delegacions han dit clarament que el Tractat va massa enllà: volen menys tractat.

Queden 3 dies, molta intensitat en poques hores, molts nervis i molts possibles accidents. Però la possibilitat de tenir un tractat que reguli el comerç d’armes és més a prop que mai.





Article ‘Crisis, gasto militar y desarme’

2 08 2010

Que en temps de crisi cal revisar la despesa és una obvietat. El que no ho és tant és a quines partides cal aplicar les retallades. I el que sembla fora de lloc (ep! almenys per a algunes i alguns) és que aquestes retallades s’apliquin a la despesa social mentre es deixa immaculada la despesa militar.

Aquesta és una de les reflexions que diverses persones vinculades al moviment i el treball per la pau de Catalunya i l’Estat espanyol vam voler plasmar en un article conjunt publicat el passat dilluns 2 d’Agost a El País.

Penso que és una bona iniciativa. I encara més que sigui conjunta. En començar el nou curs, en tornarem a parlar.

Ara, per si ho vols, et deixo l’enllaç de l’article íntegre aquí.





Demà és un dia important

31 07 2010

(article publicat el dissabte 31 de Juliol al Diari AVUI)

Il·lustració de Guillem Cifré per a l'article a l'AVUI

Demà és un dia important. Ho serà per a molta gent perquè començarà les vacances. Però també perquè començarem a dir adéu a una arma especialment cruel: les bombes de dispersió. Sí, efectivament, el dia 1 d’agost entra en vigor el tractat que les prohibeix. Però anem a pams.

Què són les bombes de dispersió? Doncs una bomba que conté diverses bombes al seu interior. En llençar-se, la bomba allibera les càrregues explosives que conté i, per tant, el seu impacte s’escampa per una superfície ben gran. Tant per la tipologia de l’arma (que impacta indiscriminadament –com pot distingir l’objectiu militar de la població civil que estigui al voltant?) com per la tipologia dels conflictes armats dels darrers anys (conflictes més petits, intraestatals, amb diversos grups irregulars en joc, amb escaramusses no en un camp de batalla sinó en qualsevol banda), les bombes de dispersió impacten especialment sobre la població civil. Encara més, pel fet que una part gens menyspreable dels centenars de càrregues explosives que allibera la bomba de dispersió no exploten en el moment per alguna errada tècnica. I, en canvi, sí que ho fan en moments imprevistos, al cap dels anys, quan una persona hi topa ocasionalment mentre treballa el camp, passeja o corre. Les dades que van recollir diverses organitzacions humanitàries apuntaven que prop de 13.000 persones perden cada any la vida per l’ús d’aquest bombes. A més, cal tenir present la quantitat de ferits que generen.

Començades a utilitzar en la segona meitat del segle XX, es calcula que hi ha 34 països que en produeixen, i està documentat que una quinzena les han fet servir. Afganistan, Angola, Bòsnia, Cambodja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Iraq, Kosovo, Laos, Líban, Txetxènia i Vietnam són alguns dels països que més han patit el flagell de les bombes de dispersió. Fruit d’aquest greu impacte humanitari, i de l’experiència que va suposar la prohibició de les mines antipersona, diverses ONG van impulsar l’any 2003 la Cluster Munition Coalition (CMC) amb la voluntat d’anar cap a un procés de prohibició.

El 2005, com passa sovint, la conscient obstrucció d’alguns governs fa que es bloquegi la possibilitat d’adoptar un acord. Però, en lloc de resignar-s’hi, alguns països opten per sortir del marc més formal de Nacions Unides i convoquen una conferència el febrer del 2007 a Oslo. És l’inici d’un procés diplomàtic que culmina l’any següent amb un acord signat per prop d’un centenar de països. A partir d’aquí, s’esperava i desitjava que l’entrada en vigor del tractat seria un procés ràpid. Però les 30 ratificacions (un procés ben senzill, que suposa que cada estat ha de ratificar l’acord en seu parlamentària) necessàries per permetre-ho van trigar més d’un any.

Podem avaluar que els governs han trigat massa a fer la ratificació? Sí. Però, coneixent la irresponsabilitat de molts governs en aquest tipus de coses, encara podem estar contents. Saben que el 1996 es va aprovar un tractat molt interessant? Sí, és el que prohibeix les proves nuclears. Doncs bé, 14 anys més tard… encara no ha entrat en vigor. En el cas de les bombes de dispersió, què suposarà l’entrada en vigor? Doncs que les disposicions previstes al tractat ja seran d’obligat compliment per als països membres. Òbviament, el tractat preveu la prohibició de la fabricació, la comercialització i l’ús de les bombes de dispersió i obliga a destruir-ne els arsenals existents. Però també, i això és molt important i relativament nou en la curta experiència de tractats d’aquesta mena, el tractat pensa en les víctimes i els supervivents i preveu donar-los suport i assistència humanitària.

En definitiva, un bon acord de desarmament que, sumat al de mines del 97, suposa 13 anys d’avenços clau en l’àmbit del desarmament que, en bona part, han estat possibles gràcies a l’esforç, tenacitat i impuls de la societat civil. També la del nostre país. Per això, demà Barcelona (plaça de Sant Jaume, 11.30 h) serà una de les 70 ciutats del món que celebraran l’inici de la fi de les bombes de dispersió.





Ja som en camí d’allò que somiàvem

15 07 2010

Sabem que el comerç d’armes és una activitat perillosa: entre altres, genera inestabilitat, crea inseguretat, contamina el medi ambient, destrueix convivència i, és clar, fereix i mata persones.

Sabem, també, que el comerç d’armes s’alimenta d’interessos econòmics i s’aprofita de visions polítiques tan immediatistes com irresponsables.

Sabem, encara, que tot i que hi ha controls per les coses més grotesques i innòcues, el comerç d’armes -més enllà d’algunes legislacions estatals i algunes recomanacions globals- campa per lliure.

Però, també sabem que, després d’anys i anys de demandes i denúncies per part de molts analistes, pensadors i ONG (en els darrers temps, liderades per la Campanya Armes Sota Control, de la qual la Fundació per la Pau n’és membre), aquesta setmana ha començat un procés diplomàtic molt important: el que hauria de dur-nos a un Tractat que reguli el comerç d’armes a nivell mundial.

No sabem si acabarà bé, no sabem si els governs s’atreviran a ser valents i es preocuparan per allò que hauria d’importar-los: la defensa de la vida de les persones i la seguretat global. Però, en tot cas, que aquesta setmana a les Nacions Unides comenci el procés cap a un Tractat de Comerç d’Armes és ja tot un èxit que fa ben poc desitjàvem… però no teníem clar que fos possible.

Doncs bé, ja hi som.





Armes: forever!

30 06 2010

Això és el que, amb més contenció formal però no pas menys contundència, acaba de dir el Suprem nord-americà.

En una sentència feta pública dilluns, el Tribunal Suprem entén que la possessió d’armes per part dels ciutadans és un dret inviolable que no pot ser restringit. Ho sabem. Als USA la tinença privada d’armes està associada a una concepció molt arrelada de llibertat individual: en l’esfera privada, l’estat no s’hi ha de ficar. Tampoc, vénen a dir-nos, en el dret a tenir armes.

És un sentiment ben majoritari als USA. Rebecca Peteres, la directora de la xarxa internacional sobre les armes lleugeres, IANSA, més d’una vegada m’ha comentat la gran animadversió que hi pateix. Tot i ser una persona ben correcta i agradable, el seu nom i imatge han estat abastament ridiculitzats per la famosa NRA (gent de mena incombustible: davant l’assassinat de diversos estudiants en un centre d’ensenyament, el ‘mític’ Charlton Heston, no se li va ocórrer altra cosa que dir que si la resta d’estudiants i professors haguessin tingut armes… això no hagués passat!).

En tot cas, tres coses poden comentar-se sobre l’assumpte:

. la primera, en referència a la idea de fons: ja és una concepció ben curiosa de la llibertat aquella que permet que 30.000 persones morin cada any als USA per armes (i, sovint, per un simple mal ús o accident). Protegir el dret a la vida d’aquestes persones, no seria una contribució magnífica a la llibertat?

. la segona: igual com podríem fer amb la sentència del TC a l’Estatut català, cal desmitificar. Sí, les democràcies descansen en mecanismes, preceptes i estructures que, tot i ser discutibles, són necessàries. Ara bé, a vegades els sacralitzem tant que oblidem que són, això, instruments tan humans -i precaris- com tota la resta. Fixem-nos que, tant en el cas del l’Estatut al TC com el de les armes al TS s’han aprovat per majories ben ajustades i separades per blocs homogenis. Això vol dir que ambdues sentències no sorgeixen d’una anàlisi jurídica impecable… sinó, ras i curt, de concepcions ideològiques i polítiques. I, és clar, en funció de les coordenades polítiques conjunturals, algunes sentències d’aquests tribunals ‘tan respectables’ podrien ser ben diferents…

. la darrera: encara que sigui molt mala notícia, no tot està perdut. El fet que es tracti d’una correlació tant ajustada (5 contra 4) vol dir que en un altra situació, podria ser diferent. Fins i tot donant-la per definitiva, la sentència no necessàriament impedeix la possibilitat de control en funció de paràmetres que  podrien ser molt més estrictes que els actuals. Però, en tot cas, tinc la sensació que aquesta sentència no ha vingut perquè sí. Als Estats Units, malgrat tot, hi ha corrents que advoquen per un control efectiu de les armes. I, globalment, es van fent passes en aquest sentit. Sense anar més lluny, fa 2 setmanes a Nova York va haver-hi una reunió internacional sobre el control de les armes lleugeres. I en 2 setmanes més, una altra per a controlar el comerç d’armes. Esperem, doncs, que això no sigui més que una reacció a un moviment imparable cap a posar ordre en la proliferació i descontrol armamentístics.