Avui, fa exactament 10 anys, després de dies d’intenses negociacions, s’adoptava a Dublín la Convenció que prohibia les bombes de dispersió.
Un dels èxits, petits però remarcables, del treball per la pau i el desarmament dels darrers anys.
Recordo perfectament la data: perquè era a Dublín, celebrant la fita, amb una colla de molt bona gent, de FundiPau (l’Eugeni, en Quico, la Mari Carme, en Jaume, el Yago), i també d’altres entitats (en Xavi, la Mabel, la Meritxell i, tot i que no hi eren aquella setmana, en Jordi i l’Alejandro, que hi havien estat dies abans). Tots nosaltres, juntament amb les companyes i companys de la Campanya Internacional –la Cluster Munitions Coalition, CMC- amb en Thomas Nash al capdavant, compartíem molts sentiments: la joia per viure un dia important en clau de pau (una cosa que no sol passar); la satisfacció per la feina feta i una profunda emoció per les víctimes, supervivents, de les bombes de dispersió que es trobaven a Dublín. L’Eugeni ho va expressar molt bé: veure la seva cara de felicitat, la sensació que, finalment, rebien un cert reconeixement per la injustícia patida, era el millor premi que ens podíem endur.
No és per menys: les bombes de dispersió són un artefacte especialment cruel. Una bomba que quan es llença allibera un munt de petites municions. La zona afectada per les explosions d’aquesta bomba de bombes pot arribar a ser molt gran. I l’impacte, ben indiscriminat: pot destruir l’objectiu previst però també pot segar moltes vides properes a l’objectiu. I, sempre hi ha càrregues que no exploten i poden activar-se molt més tard.
Però també ho he recordat perquè va ser un esforç enorme, intens, ple de dificultats.
Dos dies abans, no teníem clar si s’aprovaria un Tractat. Alguns països importants dubtaven. Altres, senzillament, procuraven que el Tractat no s’aprovés o, en tot cas, que s’aprovés un text amb forats i excepcions. En el cas espanyol, que lògicament seguíem de prop, vam ser testimonis de com treballaven per què el tractat deixés fora de la prohibició alguns models de bomba de dispersió… que coincidien amb els que volia posar al mercat l’empresa Instalaza.
Malgrat tot, el pas valent d’alguns Estats, el treball lent d’alguns diplomàtics, la pressió de la gent de les ONG que érem a Dublín, estant a sobre i passant informació a l’exterior, els contactes i telefonades que vam fer a Barcelona i Madrid, etc. tot plegat va fer que, finalment, hi hagués una Convenció de prohibició de les bombes de dispersió.
Una arma cruel quedava estigmatitzada i començava a restar fora de joc.
Encara queda molt, molt, per fer. La Convenció està signada per 120 països, dels quals 103 l’han ratificat i, per tant, en ser membres de ple dret del Tractat, estan obligats a complir-lo plenament. Però queden massa països fora. També, a diferència de la prohibició contra les mines que ha acabat essent pràcticament absoluta, s’han detectat usos de bombes de dispersió en conflictes actuals com els del Iemen o Síria.
Però fa 10 anys es va demostrar, vam demostrar, que la impunitat del negoci de les armes tenia límits i que la ciutadania organitzada reclamant polítiques més coherents i dignes amb la pau i els drets humans podia vèncer, ni que fos una mica, encara que fos de tant en tant.
Ho he recordat, també, perquè estem en un moment dur, on la irresponsabilitat i follia de molts governants és notòria, on els drets humans i les llibertats fonamentals retrocedeixen a passes gegantines, on la insolidaritat i el racisme campen a plaer i on es promou encara més militarització com a recepta a una inseguretat que, en bona part, és produïda per la mateixa militarització.
I en aquest context, malgrat el desànim, la ràbia i la indignació, és bo recordar que la gent, si ho vol, és capaç de derrotar raons d’Estat, interessos econòmics i silencis mediàtics.
Malgrat tot 