Captain Phillips

26 10 2013

captainEn Paul Greengrass té una gran habilitat: crear productes fílmics ben atractius que, a la vegada, no són vulgars ni lleugers.

Després de grans pel·lícules com ‘Bloody Sunday’, ‘United 93’ o dues de la saga de Bourne, ara n’estrena una altra de colossal: ‘Captain Phillips’.

S’hi narra el segrest d’un vaixell nordamericà per part d’uns “pirates” somalís. La interpretació, magnífica. Les imatges d’acció (l’aproximació i assalt al vaixell) impressionants. La voluntat de transmetre’t la tensió absolutament reeixida.

El gran encert de la peli és que no es limita a donar el punt de vista del capità assaltat sinó que prèviament t’ha ‘presentat’ els protagonistes somalís i les circumstàncies que els condicionen la vida.

Però per si algú s’havia despistat, i és a punt de veure el desenllaç com un final feliç, arriben els demolidors minuts finals que, pràcticament sense diàleg, ho diuen tot: sha ‘guanyat’, sí; però no s’ha guanyat res. El nostre món és ple de desequilibris i drames. Posar fi al segrest -una bona notícia, és clar, per als afectats- no altera, en res, aquest marc de fons. I tot el poder desplegat al servei de l’alliberament es revela com el que és: immensament impotent.

Anuncis




#FreeTheArctic30 o quan els Estats no actuen en benefici públic

24 10 2013

arcticEls Estats són encara el principal àmbit de poder polític al món.

I, malauradament, massa sovint actuen amb poca responsabilitat i massa arbitrarietat. Especialment, quan obliden que haurien de ser els principals defensors dels béns públics enlloc de donar la cara per qui els ataca i posa en perill.

Avui fa més d’un mes que una trententa d’activistes de Greenpeace es troben empresonats a Rússia per una acció on denunciaven la sobreexplotació del mar àrctic per part d’una empresa petroliera.

El govern de Putin, que fa temps practica una democràcia de baixíssima intensitat i microscòpica qualitat, va optar per engarjolar-los sota l’acusació de pirates. Ahir -segurament conscients que la jornada de solidaritat amb els activistes seria prou seguida- va voler fer un cop d’efecte i va baixar l’acusació a vàndals.

Els dirigents i responsables dels Estats haurien d’assumir una cosa: són gestors dels béns públics però, sovint, la ciutadania n’és la principal defensora, davant interessos econòmics devastadors i dimissions polítiques lamentables.

Els activistes de Greenpeace no són ni pirates ni vàndals. Són persones que alerten sobre un problema ambiental i social que, per a interès de totes i tots, és bo que tinguem present i revisem.

 





Un guardó ‘editorialitzant’ que torna als orígens

12 10 2013

(Article publicat al Diari ARA el 12 d’octubre de 2013)

El Premi Nobel de la Pau ha acabat essent la via com el Comitè Nobel Noruec ‘editorialitza’ sobre la realitat del món. Així, en funció de l’actualitat i els debats oberts, posa el focus en un tema que creu rellevant, aposta per reforçar aquells lideratges que considera fan o poden fer-hi una aportació positiva i, suaument, estira les orelles als qui no han fet els deures.

La concessió d’enguany a l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPWC) n’és un clar exemple. El Comitè Nobel ha volgut dir i fer diverses coses.

En primer lloc, i davant el perill que arran del seu ús a Síria, les armes químiques tornessin a posar-se a l’ordre del dia, en reforça el procés diplomàtic de prohibició. Les armes químiques van començar a proliferar a principis del Segle XX. A més de en les dues guerres mundials, es van fer servir en diversos conflictes d’entreguerres (Espanya al Marroc, Japó a la Xina, etc.) i de la segona meitat del Segle XX (Iraq amb Iran i sobre el Kurdistan; Estats Units al Vietman; etc.). El 1993 s’adopta la Convenció sobre Armes Químiques que entra en vigor el 1997 i, a fi de gestionar-se el desenvolupament i executar-ne el control i seguiment, es crea l’OPWC. Una organització que, sense massa impacte, ha anat fent la seva feina. I, en termes i timings diplomàtics, només cal comparar-ho amb un procés ben frustrant com el del Tractat de NoProliferació Nuclear (TNP), pot presentar un bon balanç: la pràctica totalitat dels països del món són membres de la Convenció i la majoria de països que en tenien han destruït els seus arsenals.

En segon lloc, i en el context de la crisi síria, el Premi a l’OPWC també és una opinió sobre la forma de gestionar el conflicte: ve a dir que l’atac militar que s’anuncià no era la resposta i, sí, en canvi, l’acord diplomàtic entre Rússia, EEUU i Síria per a destruir l’arsenal químic del règim.

Finalment, el Premi estira les orelles: de forma explícita, així consta en la declaració d’ahir, a Rússia i EEUU per no haver enllestit la feina de destrucció dels arsenals químics. I, és clar, també per als pocs països que encara no han ratificat o signat la Convenció.

El Comitè Nobel també ha volgut reconciliar-se amb el moviment per la pau queixós des de fa anys perquè, al marge de l’interès o no dels premiats, traeix l’esperit més antimilitarista –tal com volia Alfred Nobel- del Premi. El Comitè, doncs, ho ha quadrat: ha ‘editorialitzat’ i ha tornat a casa.