Wikileaks: els cínics ho tindran més difícil

Hi ha una actitud típicament obtusa i cega per part dels principals centres de poder: la d’escandalitzar-se per coses nímies mentre procuren evitar fixar l’atenció en allò realment important que, a la vista de tothom, està passant.

No ho sabem tot sobre el fenomen Wikileaks i, encara menys, sobre el com, el perquè i els possibles interessos que hi poden haver al darrere d’aquesta monumental filtració.

Però la majoria de governs del món han respost amb aquesta actitud cega i obtusa: situar a Julian Assange en la diana (inhabilitar-lo, detenir-lo, jutjar-lo per terrorista, eliminar-lo, etc. són algunes de les variants que s’han debatut a fi de treure’l de la circulació). És possible que Assange no sigui un àngel benefactor. Però encara que fos un ésser menyspreable, aquest no és el problema. No.

El problema és l’immens cinisme i el profund menyspreu cap a la democràcia -en el sentit més limitat i menys ampul·lós del terme democràcia- que la política i la diplomàcia actuals contenen i que, aquests documents, revelen de forma crua. És cert que molts documents no tenen interès i poden entendre’s dins la pròpia i lògica funció d’un diplomàtic que passa informació al seu govern sobre allò que veu o viu. També és cert que no podem caure del cel: si ens posessin un ‘wikileaks’ al costat, totes i tots generaríem escàndols a diari.

Però, malgrat tot, no es pot fugir d’estudi. No es pot apartar la mirada sobre el que està aflorant: països àrabs i musulmans demanant als USA una mà dura que en públic no sols no reclamen sinó que denuncien; constatar descontrols majors dels imaginats pel que fa a les armes nuclears; adonar-se que no un activista anti-sistema sinó tot un diplomàtic dubta seriosament de les habilitats i capacitats de personatges com Putin, Berlusconi o Sarkozy per a dirigir democràticament els seus països; ser conscients, per si en teníem algun dubte, que el poder polític -no ja només el propi sinó un d’estranger!- incideix sobre les decisions del poder judicial…

En fi, els amants del doble discurs i la doble moral tindran una mica més de feina per a continuar practicant el seu cinisme després d’aquesta despullada col·lectiva. I jo, que me n’alegro.

Abordar conflictes des d’una ètica noviolenta

Després de molts anys d’activisme a primera línea en Jonan Fernández continua fent feina a Baketik. Però també porta un temps donant sortida a moltes reflexions, idees i perspectives que ha anat conreant durant tot aquest temps. De fet, ja té tres llibres publicats (el tercer, ben recent).

Trobo que ‘Vivir y convivir: cuatro aprendizajes básicos‘ és un magnífic llibre. Ho és per a la gent ficada en temes d’educació per la pau i en resolució de conflictes. Però també ho és per a totes aquelles persones interessades en el canvi social i, m’atreviria a dir, és un llibre interessant per a qualsevol persona.

En Jonan, és prou sabut, ha fet una important evolució. Però més enllà d’una mirada una xic reduccionista que sempre destaca el mateix (d’Herri Batasuna a treballar per la pau!) jo em quedo amb una altra viatge: el que li he conegut de més a prop. Un viatge que comença amb el seu treball a Elkarri, l’any 1992, on mira d’explorar i cercar un espai de solucions dialogades al conflicte basc i que continua, ara, amb l’aprofundiment d’eines i visions per tal d’abordar els conflictes (tots: personals i col·lectius) des d’una postura ètica i noviolenta.

Al llibre, en Jonan s’hi deixa la pell:  molts passatges són incomprensibles sense tenir en compte el seu itinerari vital i la seva evolució. I això fa que el llibre sigui molt més interessant: perquè el text és ple d’intensitat, veracitat i honestedat.

Gestos que fan pensar

El que ha fet la Margot Kässmann no és per ignorar-ho.

Dimitir d’un càrrec públic tant important per una nimietat com aquesta ens provoca trasbals. Perquè? Perquè no estem acostumats a que des dels lideratges actuals això es faci així. Òbviament, no pas des dels lideratges polítics. Però no només. No seria bo caure en la moda del pim-pam-pum cap a la política sense veure que, en el fons, gasten dinàmiques molt habituals en el conjunt de la societat. O és que no és sorprenent que persones amb alta responsabilitat en bancs i sistema financer no hagin dimitit (compte, em refereixo per voluntat pròpia no a que els hagin fet dimitir!) malgrat les òbvies (ir)responsabilitats en la crisi econòmica que estem patint? O que, l’encara president de la CEOE, després d’enfonsar la seva empresa i considerar tanoques els que fessin ús dels seus ‘productes’, encara vagi donant lliçons de criteris empresarials i de les mesures econòmiques a prendre?

Però no només per aquesta auto-exigència ens sorprèn la Sra. Kässmann. També, perquè en el fons ve a dir-nos que cal ser extremadament ètics quan una persona desenvolupa un càrrec amb una presència i lideratge públics. Vaja, que el lideratge públic no ha d’anar acompanyat de l’ensabonament i l’auto-indulgència cap a les pròpies misèries sinó més aviat el contrari: si donem lliçons hem de ser extremadament curosos. Dit d’una altra manera: o som indulgents amb tothom o si fem un discurs d’exigència els primers als quals hem d’aplicar la medicina hem de ser nosaltres mateixos. Adaptar aquesta mesura a la realitat de cadascú de nosaltres penso que seria un bon signe de maduresa personal i col·lectiva.