Síria i nosaltres: 5 anys després

Foto: BULENT KILIC/AFP/Getty Image

(Article publicat al Diari ARA el 15/03/2016: http://www.ara.cat/opinio/Siria-anys-despres_0_1540645931.html)

Divendres 26 de febrer, Institut Quatre Cantons, Barcelona. El Consell d’Alumnes ha organitzat la jornada #4Cantonsdiuno amb diverses xerrades (presencials i algunes per skype amb els camps de refugiats) sobre el conflicte de Síria, les seves causes i les seves conseqüències. Després de la reflexió, faran unes pancartes al pati. El divendres anterior ja van començar amb altres activitats. En total, dos matins dedicats a Síria, a través de l’autoorganització d’uns joves d’entre 13 i 17 anys.

Surto del centre feliç. Les intervencions dels alumnes (per qualitat i lucidesa) han estat potents. Però, encara que no ho haguessin estat: és reconfortant de veure uns joves, tan joves, mostrant aquesta sensibilitat i implicació. Mirar de solucionar certes problemàtiques d’aquest nostre món passa, en primer terme, per preocupar-se’n i dedicar-hi temps i energia. Ells ho van fer.

Però al cap de ben poc, quan ja creuo la Rambla, ben tranquil·la i assolellada, m’envaeix una sensació agredolça. El contrast és innegable. I feridor: he vist més ganes d’aprendre i fer alguna cosa en aquests joves que no pas en molts adults en els darrers anys.

Sí, Síria fa 5 anys que pateix una autèntica follia de sang i destrucció. I, en el fons, no ha acabat de despertar una significativa preocupació o solidaritat.

No em refereixo, ara, a la comunitat internacional o als Estats: és evident la seva indiferència i escassa sensibilitat. De fet, en alguns casos no és indiferència sinó col·laboració directa amb la barbàrie: prioritzant interessos en hipotètics escenaris de futur per davant de la sort de vint milions de sirians, dels quals tres centenars de milers han mort, quasi dos milions estan ferits i més de la meitat han hagut de fugir de casa seva.

No em refereixo, tampoc, a la gent en general, sinó a aquelles persones a qui caldria suposar una certa capacitat d’anàlisi i/o una certa sensibilitat: activistes, intel·lectuals, polítics, periodistes.

Perquè aquesta poca implicació davant d’una de les guerres més devastadores, davant d’una de les crisis humanitàries més aclaparadores?

Hi ha qui creu que és un conflicte massa complex. Però tots els conflictes ho són si, més enllà d’una mirada simple, hi aprofundim.

Hi ha qui, davant el fet que la majoria d’actors han fet coses censurables, no acaba de trobar la fórmula còmoda de posicionar-s’hi. Però ens hauria d’incomodar molt més abandonar la majoria de la població civil siriana que, mentre trobem la fórmula ideal, és víctima de tota mena de violències i vulneracions dels drets humans. Cal prendre partit, sí: per la gent que pateix.

Hi ha qui, encara encastellat amb la perversa lògica de ‘l’enemic del meu enemic és el meu amic’, calla davant autèntics crims contra la humanitat si, això, permet determinats guanys en un tauler d’escacs. Persones, al servei de moviments de peons i alfils.

Hi ha qui, aplaudeix o critica, no en funció del que veu i passa, sinó en funció de si és amic, o no, de tal Estat o grup. ¿Perquè ens mirem el conflicte de Síria, i tots els conflictes, des de les nostres ulleres, fílies i fòbies enlloc de, simplement, parant atenció en allò que veiem i escoltem? ¿Són més importants els nostres esquemes que no pas la vida de milions de sirians i sirianes?

Hi ha qui, amb crítiques pretesament elaborades a un suposat ‘bonisme’ acaba receptant, de la forma més simplista i mecànica possible, una intervenció miliar. Segur que, després de 5 anys de guerra devastadora, el millor és una guerra més? I qui la faria, els mateixos que, fins ara, han mostrat un nul interès en el patiment de tanta gent? Si ni diplomàticament ni política han fet gaire cosa per salvar ningú, ara ho faran amb bombes? No és ben estrany, i extremadament ingenu, pensar això?

Crec que si jo fos un sirià que hagués sortit al carrer fa 5 anys a reclamar dignitat, que hagués patit la repressió del règim, que tingués un amic desaparegut després d’haver estat detingut, que conegués una familiar en un altre poble patint gana per un setge criminal, que hagués vist la violència folla i sectària de grups terroristes jihadistes, que hagués hagut de sortejar bombardejos, ara d’uns ara dels altres, potser ja no tindria massa fe en el món. Però, potser, almenys en tindria prou de saber que, arreu, hi ha gent que diu no a aquesta barbàrie. Perquè, sense això, perdria tota esperança. Així que, preocupem-nos i mobilitzem-nos. Impedim que les sirianes i sirians, que porten 5 anys demencials, perdin definitivament tota esperança.

També som, una mica, CompiYoguis

El bon equip de Eldiario.es ha revelat en exclusiva les converses privades dels Reis amb un dels acusats per les targetes black de Caja Madrid – Bankia. Allí s’hi mostra una relació d’amistat, de companyerisme, de comprensió per la situació i, també, de poca consciència democràtica (‘Lo demás, merde’, ‘Un país muy difícil’ ‘Disfruta lejos de este barullo’).

He vist molta crítica, mofa i esverament amb aquests missatges. Em sorprèn un xic. I deixeu-me dir els perquès.

En primer lloc, si a algú li estranya que la monarquia tingui poca consciència democràtica… que s’ho faci mirar. La monarquia, en origen, concepte i tradició, és una figura política aliena a la democràcia. És més: en la mesura que la idea i la realitat democràtiques van anar fent camí, les monarquies van anar desapareixent o redimensionant el seu rol cap a una figura més formal i simbòlica. Però en una societat plenament democràtica, amb una cultura política cívica sòlida i forta, no hi hauria cap mena de vestigi monàrquic, ni real, ni substancial, ni formal, ni simbòlic. I si tenim Reis… és evident que no seran persones extremadament democràtiques. Si ho fossin, l’un hauria abdicat i rebutjat la Corona i l’altra no s’hauria casat amb un príncep. Tant senzill com això. Per tant, esverar-nos perquè mostrin poca cultura democràtica em sembla extremadament naïf.

Però, en segon lloc, anem a la relació de ‘companyerisme’ i ‘comprensió’ dels Reis cap a un acusat de pràctiques ben censurables.

Segur que això és tan criticable? O, dit més directament: segur que nosaltres no fem el mateix?

Quan sabem d’algú proper que fa alguna cosa ‘moderadament’ poc legal (amb Hisenda, amb negocis, amb factures sense IVA, etc. etc.) correm a fer un tuit denunciant-lo? O, senzillament, continuem fent vida normal i, és clar, mantenint-li l’amistat? Li fem un missatge dient, “això que fas és impresentable, no hi estic d’acord i sinó deixes de fer-ho et retiro l’amistat!” o li fem un missatge, sobre la propera quedada al cinema?

Quan alguna persona estimada fa una ‘trastada’ a una tercera persona, correm a dir-li a aquesta tercera persona que vagi amb compte o, com a molt!, li diem a la persona amiga, ‘no et passis’?

Quan un bon amic nostre rep crítiques per certes coses ‘lletges’, trenquem la relació d’amistat immediatament i radical, o estem al seu costat en un moment difícil? No ens semblaria lleig deixar-lo a l’estacada precisament en aquests moments, quan tothom el repudia?

Quan veiem que una persona compromesa amb valors solidaris es comporta egocèntricament i acaba posant al davant l’agenda personal a l’agenda col·lectiva, fem un post denunciant-ho o mirem cap a una altra banda i li continuem la relació, potser més freda, però mantenint-la?

Quan algú que estimem la caga de forma molt evident, tallem la relació radicalment, o mantenim un cert tipus de contacte, fins i tot amb un punt d’afecte i comprensi

No sé: em preocupa que siguem tant hipercrítics amb allò que veiem pels mitjans de comunicació, i tant i tant indulgents amb el que ens passa a nosaltres, amb el que fem i deixem de fer en el nostre entorn més immediat (és clar, jo, i imagino que la majoria de vosaltres, no tenim cap amic de la infància o de ioga que sigui conseller d’un súper banc. Però no pretendrem que les amistats dels Reis siguin d’un Ateneu Popular, d’un esplai, de l’AMPA d’una escola pública, d’un curs de fotografia paisatgística, d’un curs d’esperanto, etc. etc. etc.)

I, la veritat: em sembla molt més radical -i necessari!- mirar de corregir les pròpies misèries que no pas passar-se el dia vociferant contra les misèries alienes.