Les coses han de canviar. I per a fer-ho, les persones hem de (re)plantejar-nos moltes coses. El canvi -de mentalitat, de maneres de fer, de maneres de veure les coses- és cabdal.
L’Albert, un bon amic de la infància. Darrerament l’he retrobat, més inquiet, actiu i crític que mai: mirant d’entendre, desitjant aprendre, cercant sortides i organitzant respostes. Aquest tipus de conversions, fruit de l’evolució pròpia i arrelada en conviccions, són fantàstiques. I són exemple, símbol i esperança que no només les coses han de canviar: sinó que poden canviar.
Però hi ha altres canvis que… no em deixen tant convençut.
2005: bogeria immobiliària, pisos que cada dia pugen de preu, vendes que es tanquen en qüestió d’hores, governs i bancs fomentant i sucant de l’especulació, cues de gent per comprar pis perquè ‘és una gran inversió!’, habitatges que multipliquen per 10 el seu valor en menys de 5 anys… I quan algú gosava parlar que tot això era massa bèstia, que no podia ser que es convertís en negoci un dret fonamental com el de la vivenda, que calia regular i posar límits, etc. les respostes habituals, de diferents actors, eren en la mateixa línia: ‘no siguem alarmistes’, ‘el mercat respon a la demanda de forma eficient’, ‘l’especulació és un bon indicador del dinamisme econòmic’, ‘és que deixant els diners al banc no tinc prou rendibilitat!’ i, el millor: ‘però a veure, quin problema hi ha en fer negoci amb la vivenda?’. Quan el conseller Milà va aprovar, en el primer tripartit, una Llei d’Habitage (per cert, més moderada que l’aprovada recentment pel Parlament andalús) recordo haver sentit tertulians, polítics, especuladors i, ai las, gent ben humil, exclamant: “aquesta llei atempta contra la llibertat!”; “això és un robatori institucionalitzat!”.
Avui, veure com alguns dels qui van fomentar i participar tant alegrement d’aquesta irresponsabilitat lloen a l’Ada Colau, és gratificant, sí, però també molt desconcertant.
Quan, només fa 5 anys!, criticaves la indecència dels elevadíssims salaris d’alguns executius, el 90% de les reaccions que recollies es dividien en: a) indiferència; b) considerar-ho com un tema que no anava amb ells; c) justificar-ho. La varietat d’aquests darrers en els seus arguments era considerable: des dels més ‘sofisticats’ (‘són excessius, però és la part inevitable i negativa d’un model molt eficient i positiu’), als més despreocupats (‘bé, mentre produeixen beneficis, cap problema en que s’enriqueixin’), passant pels més cínics (‘és el que voldríem tots, sort per a ells!’) i contemplant, és clar, els més càndids (‘és que si no posem sous alts no vindran els millors’). Un clar exemple de l’hegemonia d’aquests arguments el trobem en que fins i tot gent alternativa plantejava que a les ONG calia fer el mateix: pagar sous elevats als càrrecs directius… ‘per aconseguir els millors’.
I, ara, quan surt una notícia al diari d’un banquer que es jubila amb una indemnització –i no pas de les més aberrants, sinó de les més moderades- tothom el linxa. I ningú el defensa. I jo em pregunto, on és tota la gent que et tractava d’innocent i panoli si criticaves tot això?
Durant anys, hem vist treballadors abnegats i responsables que mai aixecaven la veu contra despropòsits o abusos. Ara, els sents malparlar dels seus patrons, directius o consells d’administració… però per pràctiques, valors i dinàmiques que no són pas d’ara, sinó des de sempre! Perquè no haver parlat abans?
S’observa gent que mai van anar a cap mani (‘no serveixen per a res’), ni fer cap vaga (‘tot està manipulat’) i, ara, no paren de dir que ens hem d’implicar, que és una vergonya que no fem més vagues, que no sortim prou al carrer, que cal denunciar això, que cal manifestar-se per allò altre.
La monarquia: a finals dels 90, la Fundació per la Pau va fer una nota de premsa criticant unes declaracions del Rei on demanava augmentar la despesa militar. Vam rebre felicitacions. Altres, però, ho van veure massa agosarat: ‘ostres, us posareu en un embolic!’, ‘que radicals que sou!’. El més treballat, ‘jo no frivolitzaria amb el Rei, una figura cabdal de la transició’.
Personalment, visc amb una certa inquietud que, ara, tothom malparli del Rei i la família. Se li retreu tot allò… que sempre havia fet! Però, ah, sembla que ara ha caigut en desgràcia… Fins i tot la colla de carcamals (és el qualificatiu que els escau) que van ser capaços de regalar-li, al cap de l’Estat!, un iot de més de 20 milions d’euros, es mostren ofesos i demanen que els el retornin…
Premi a part per a alguns tertulians que fins fa ben poc lloaven la democràcia liberal, l’estat de les autonomies, la unió europea, l’otan i el que fes falta i, ara, quan parlen, semblen el sector hardcore de la cup: tot està podrit, no hi ha un pam de net, la monarquia a la presó, visca la indignació, cal revolució, tenim pressa, independència…
Podria continuar, però paro.
Ja ho deia: m’encanten les conversions. Hi crec. Ens en fan falta moltes. Només podrem fer un país, una societat i un món més dignes si la gent s’atreveix a trencar tòpics, a desendollar rutines, a desobeir normes. Però… a vegades no sé si estem veient el naixement de noves conviccions o, simplement, de conversions epidèrmiques. Perquè, del que es tracta, és de canviar valors i pràctiques, no de canviar una moda per una altra.
I, honestament, a vegades tinc la sensació que alguna gent ha passat de repetir unes consignes (‘el mercat és llibertat’, ‘l’estat s’ha d’aprimar’, etc.) a cridar les contràries (‘no a les retallades!’) però, pel camí, s’ha oblidat de fer anàlisi, (auto)crítica i propòsit d’esmena.
Ep: no demano carnets d’autenticitat, ni premis per als ‘primers’. Mai dels mais dels mais.
No va per aquí la reflexió.
La qüestió, però, és que al final sembla que aquí ningú hagi estat mai monàrquic, especulador, defensor a ultrança de la propietat privada o que hagi cercat, per sobre de tot, la rendibilitat econòmica. Sembla que ningú, en aquest país, hagi callat i llepat els poders polítics i econòmics o hagi escrit i opinat el que tocava escriure i opinar… O, dit d’una altra manera, i en visió positiva: si tothom que avui s’indigna per tot això hagués estat una mica més conscient, lúcid i crític quan tocava, segur, segur, segur, que avui no ens trobaríem en la indignitat social, econòmica, política i mediàtica que ens toca de patir.
Malgrat tot 